No hi ha al món re més repugnant que un botifler

A la desavinent andana amb en Vidu Primavera (pseudònim)

Bo i guaitant fotre el camp i fotre cap l’oldana gernació de sempre, com marabuntes contradictòries, m’he tornat a trobar avui a l’estació aquell pureta carallot d’en Vidu Primavera. Es veu que hi venia per qüestions de salut. Un recte en flames, fa.

I llavors m’ha dit que sempre ha estat un marieta. Diu: “Totjorn, senyor Teri, tota ma vida que he sigut un maleït molt esmolat marieta, tret que… només, llas, per delegació.” I afegeix: “Per procuració, cavà…? Quan me n’enamorava, de cap bemparit, li deia a la dona que me’l conquerís (ep, si anc a ella també li feia goig!) i que llavors em permetés de feltxir-la…”

—Feltxir-la, oi?

—D’antuvi que es fes donar pel sés. Ses natges patidores llavors molt punides per les atzagaiades lli comeses pels brutals druts valents… llurs vits molt ferotges desconfint-li vels, debolint-li tels… ah, i quin exquisit mapa de verdancs, esgarranys, treps i sangtraïts… quina malesa esparveradora d’aquells esquelets carnuts i gegantins damunt sa mantegosa pell molt lluent… o… o quin sanguinari crim salvatgement oscat a les galtes de son culet… malvestat doncs de vil fueteig de múscul viu… qui eu, ai, tant volia que a manguis em fos fet… o, per a ésser més precís, que ells, dictatorialment dominants, m’ho haguessin fotut, estampat, estergit i esculpit… a mon molt cusc gens deny culet… Car tothom sap que patir, quan és pel cul, és un plaer!

—Tothom.

—Hò. I eu aleshores llepant-hi de valent. Guaridor, curós. Així havia d’ésser. Car sabia que ells, els bemparits, aitan mascles i alfes i emprenedors, l’únic que haurien fotuts, si anc me’ls declarava, era partir’m el meló com un meló. Així que doncs els apuntava de llunyet i humilment a ma dona. Li deia: Doris deessa, veus en Dallò…? No creus que amb aquella musculatura i aquell braó deu ésser al llit cap campió…? Sovint (no pas sempre, llas!) ella s’hi enllepolia. De vegades (vós mateix!) em deia, és clar, que me n’anés a la merda. Mes quan s’hi feia, ja hi érem. I eu gaudint-hi bon tros, a cor-què-vull! Car quan la dona tornava de cardar-se’l, li demanava, si li plagués, i de jonollons, si la podia feltxir (atès que encar dugués la lleterada si fa no fot cul amunt, és clar, no fotem) (que no fos cas que s’hagués escaigut, sabeu, que li haguessin belleu fetes pessigolles les gotetes mocoses, els ragets llefiscosos, cuixes avall, i hagués triat, assenyaladament assenyada — car ella sempre té raó! — de rentar’s abans de no tornar). I eu de prèdiques i jaculatòries, i com se’n diu, d’imprecacions, no, de soplecs, plorosos, sanglotant, impetracions, precs, obsecracions… Please, Dolly, my goddess, please, why wouldn’t you…? I’ll even fletcherize the felching! With care and sweetness unheards! I sovint, rai, i llavors, oh excelsitud, alhora que m’explicava com s’ho feien (i sobretot ell, mon ídol per qui bavejava un munt), com me la castigava i li obria pertot nafres, èczemes, amb sos músculs i sa molt bravament erecta agressivitat mascla, eu, com us dic, i us podeu imaginar, sanglotant de felicitat, bleixant bontròs i feixuga, davall li era, xarrupant-hi de valent, feltxint-la a tot estrop, això sí, amb cures ans dolceses rai, i fletxeritzant-hi ensems sens manca… fletxeritzant allò delitosament feltxit… I’m filching her lover’s jizzm, slurping up my wife’s rectum — I’m a felcher, a felchard (exultava mentalment, massa benaurat, a frec de morir’m de joia sobreixent…) I puteta pispava, davall, els residus de l’amorós embat — amb la llengua i els llavis xarrupant-hi la lleterada de l’amant — l’irritat forat del cul de ma dona, doncs, vós… font rovelladeta on mes passions assuajades esdevenen, on mos neguits més poixeules no troben gloriós paradisíac apaivagament de fort idíl·lica contemplació… omega assolit on la pau es confon amb el subtil tegument de matèria divinal on malsargit (o amb prou feines embastat) no sóc… i l’ésser doncs així mateix al capdavall amb el no-res… Fletxeritzant (mastegant quaranta vegades cada mos) allò que li feltxia (la lleterada del drut que li xarrupava ans, molt bategosament, em cruspia)… esdevingut… llas… i prou… (ara, agraït!) (car quin món fóra aquest si mai ningú pogués tindre tot el que vol?) (els déus de la natura se suïcidaven ensems!)… per procuració, com dic… esdevingut, doncs… un marieta… un marieta de qui el cul mai ningú no es cardava, marieta oimés qui ni mai cul no cardava… cap cul, ai, cap cul… ni cul (sóc molt fastigós, tinc moltes de manies de netedat mèrdica….) ni cul, dic, llas, de cap altre ésser… no pas cul, llas, ni de polla aquàtica, vós, tan fàcil que fóra…! ni de granota, ni de cana, ni d’ànega…! ni de cigne moribund…

—Felxint-hi, doncs? Feltxir fóra doncs xarrupar al cul de la teua dona la lleterada del seu amant abans no li ragi, li sobreïxi del tot, del recte?

—No coneixíeu el mot. I vós aitan filòleg, senyor Teri! Quin notari, vós! Quan és notori que els notaris honoren, inherents, les herències naturals!

—Sí ves. Notari rai. No gaire psicòleg, però.

—Mes això cal, ésser’n. Si pus no, afeccionadament. Només qui cerca troba. Només qui en sent la pruïja s’hi fot. I així n’aprenem un ou o un colló. Els qui tenim moltes de manies ens abelleix d’anar brostant pels indrets on hom se n’entén. Car, carall, oi? Vols sàpiguer com se’n diu, en termes mèdics si més no, d’aqueixes pulsions íntimes que sents. Vols sàpiguer’t, ja us ho diré, normal dins l’anormalitat. Que no fos cas que fossis únic, i llavors te n’haguessis d’avergonyir i tot. No, no! Al contrari. Totes mes manies, i les de certs personatges molt alzinats qui apareixen a les enciclopèdies filosòfiques i tot allò (car com més savi més maniàtic, com diu o hauria de dir la dita, com més intel·ligent més pervers), són manies catalogades com déu mana! Ells i eu (agafeu’s-em!) tenim les mateixes, som idèntics pel que fa als desigs qui més ens mouen a exaltació anímica. Tenim certes manies maniàtiques que ens fan encar més humans. I bons. Car com més aberracions més sanes intencions! Són secrets només atesos pels qui tenim les més esclarides ments. Manies celestials, doncs. Benvingudes i som-hi. Com pus, millor. Hom les col com pertoca. Com més humans més en tenim. I eu en sóc d’allò pus, i més, senyor Teri, maniàtic, prou puc!

—Fareu tard a cal metge.

—Eh? Teniu raó. Bé, doncs… Ah, no sabeu però què us perdeu! Quan la dona és bona (car de cops té un gènit!) (de cops fa cap i em tracta pitjor que no a un gos) (no pas que veure’t tractar de gos per la dona no sigui per ell mateix escalfadoret de debò, mes això no fa al cas ara), quan arriba de bona jeia, enyorosa, manyaga… de goigs i orgasmes curulleta… i amb cara de gos acollonidet li faig signe de si podia pispar-l’hi un llambrec, filustrar-hi un pelet, un cop d’ullet només, per caritat, a la carranxeta tota adolorideta, i faig alhora continent de llepar els miasmes saborosíssims del cel, llengua-penjós, panteixant… i ells és tan bona i generosa… i se m’eixarraca i em diu: feltxeix, Viduet, feltxeix, pobrissó! Ah, llavors… quina benaurança, quin feliç escunç mai millorable en cap paradís ulterior, si sabéssiu, senyor Teri! Quina apercepció on a l’escriny extàtic del cor nítida hi apareix, i ambrada, la resplendent verge dels miracles enduent-se-te’n l’animeta rabida devers paradisos tènues de…

Sort d’una locomotriu qui fotia un soroll de caldéu, car em temia altrament que la purulent rapsòdia encar no m’embussés amb repel·lents sucres d’emfit els massa botxinejats eustaquis. El rellotge de l’estació assenyalava tres quarts de quatre. Li fiu un senyal amb el nas. En Vidu Primavera llençà l’esguard cap a les busques esbojarrades. Cagant ostes emprengué la retirada. Se n’anava traient la llengua, ensumant les cantonades, cuadret. El metge qui l’acondueix em fa que el trametrà de cap a cap dentista… li put esfereïdorament l’alè.

~0~0~

a cal metge les parets ressuen malícia—
ara me’n vaig, ara me’n vaig — li dic, car amb son capteniment
em retreu la trigança—
tret que encar no he recollides totes mes pertinences—

amb tant, el consultori s’ompl—
la nova gent… o són malalts de debò tot i que no ho semblen gens—
o són gent de festa — qui ara amb llur massiu excés
em sobreïxen cap al carrer
on ferotge el Solell em crema els ulls

i mes ulleres són encar a cal metge
indret inaccessible
com el vast camp de groc rostoll
que haig de travessar encar
per a no tornar enlloc—

~0~0~

La dona m’ha jaquit sol dins el cotxe enmig la neu al centre del carrer; no hi passa ni hi pot passar ningú, mes ella se n’ha anat amb patins per a no patinar damunt la neu glaçada fins a l’edifici que rau a l’altra cantonada on hi ha el prostíbul per a dones qui amen els conys rosats i rodonets… s’hi rabejarà, entre conys i conys sucosets, hores i hores…

Ambtant, la nit s’escola damunt la neu que en la foscor relluu clara… i ara lentament el jorn s’aixeca i la llum escalfa el paviment i la neu comença de fondre’s… el Solell esclata… la neu s’estova i es fon ara prou acceleradament… els embornals s’empassen glopades d’aigua neta somrient amplament… el trànsit tímidament comença de moure’s… i aviat l’allau de vehicles s’entrebanca al meu… haig de fotre el camp… sóc encar enmig el carrer i tothom ho troba empipador… caldrà encontinent metre doncs el vehicle arrambat o arraconat… a un lloc o altre fora d’activitat… que no hi faci nosa… el duré si en sé a recer o si més no vora la vorera… perquè tothom qui en sap (de menar) pugui passar desempallegadament… tret que eu no en sé… anc no el menava… la dona ho feia sempre… com m’ho faré…? lleixa’m ficar-m’hi… això costa molt… tot rellisca cap al mal indret… quin feixuc aparell…! les maniobres hi són tan complicades…! sense la dona qui sóc…? vet ací… exposat desarmadament als elements… com el vehicle mateix, sotmès als capricis de la intempèrie… on aniré…? tinc por d’enfonsar els vidres als aparadors de cap magatzem… i això si no aixafava ningú… tot el que faig em surt a la biorxa… els embragaments s’encallen… les marxes del vehicle no em volen o no em saben obeir… si vull anar enrere, empeny envant en sacsades violents… o l’embalum de ferro es desvia cap al centre del trànsit nic i envairia la vorera i hi aixafaria molt irritats vianants… sens ella, la del cony rosat i rodonet, sucoset i flairoset, no sóc sinó xifra fora de lloc, signe superflu, nosa patent.

~0~0~

Duu el xiquet gorra, bossa, i armilla vermelles… m’he amagat quan l’he vist pujar els esglaons del jardinet… crec que és un altre d’aquells pobres capsigranys qui, amb sa carpeta i sa llonga llista al davant, va replegant subscripcions per a revistes… no he pas respost… el lleixava trucar fins que se n’ujava… merda de revistes, tu… quan el xiquet tornava a baixar els esglaons… un cotxe amb quatre paies se li aturava davant… com se’n reien (delitosament cruels) les xicotes (quatre, dues davant, dues darrere) qui hi anaven…! li demanen, em sembla, que si les adreçaria qui sap on… no passa pel carrer ni vehicle ni persona… enjogassadament, fent xanxa… al capdavall, ell s’hi avé… se l’enduen… els guaitava tots plegats arrupidet rere la finestra de la cuina amb llargavistes… el llargavistes que faig servir per a veure els ocells a llurs casetes i nius… ara em pensava que el xicot el lleixarien anar, rient-se’n totes, molt múrries, ben lluny, enmig d’enlloc (són tan putetes les bones xicotes!)… i que el veuria doncs al cap d’hores tornar escuat… refent el camí… davallant capjup… tractant encar de vendre subscripcions… “per a pagar-se els estudis”, com diuen… ep… i això fou tot… gairebé oblidant les xifres i nombres de la matrícula… les atractívoles faccions de les beutats… tret que… uf… al cap, qui sap, d’una setmana… toc!

És clar que no dic re quan, com dic, al cap d’una setmana, en un setmanari d’aquests regalats que et llencen al camí de casa, plens de publicitat i que ja llenç directament al reciclatge, d’esquitllèbit hi veig a la portada el noiet de la gorra, la bossa, l’armilla vermelles… hi diu al peu de la foto… “torturat… mutilat… de femta empastifat… assassinat…” i que no saben qui pot haver fet un “acte tan grotescament ni gratuïtament horrorós”… no dic re ni a la bòfia ni a ningú… qui fóra eu per a trair les meravelloses noietes…? imagina’t en aquell cotxe d’estiu la flaire delitosa de cony suat… i imagina’t fent-te davallar… i ara fotent-te barrada… i aporrinant-te amb els insults més nafradors… quatre (quatre alhora!), quatre noietes divinals cagant-se’t damunt… i tallant-te el vit… els collons… els braços… fent-te saltar els ulls… ah, l’enveja, xiquet vermell de les subscripcions… quin gloriós destí el teu! Per les sublims deesses assassinat — destí més exalçat! Prou pots, qui fos al teu lloc…!

~0~0~

Marit màrtir, amb una dona qui dóna un rampeu a la mateixa n’Úrsula Andress, deessa de mos somnis, de fet encar una mica més forta que no n’Úrsula mateix, ma dona valent, vigorosa, jubilant, heroica, peguissera! Ah pulcritud estatuesca, senyor Teri, com la colc tothora!

~0~0~

Que feliç m’ha fet sempre ma muller molt colta, senyor Teri! Us ho he dit mil camins, i us en deveu cansar de sentir-m’ho dir; ara, qui no se’n cansarà anc de dir-ho (poc hi ha perill!) serà el tit.

Heu de sàpiguer, si sou servit, que m’ha oferts cinc fills i tot… cinc, vós, cinc… i tots cinc bemparits a collons… per a mi tot sol… que els li pugés ben pujats. Ço que feia amb desfermada assiduïtat, totes les hores del món emprades a llur servei… per a mon cor molt agraït.

Tret que de fet… Bé, me n’havia ofert un altre, mes per sort se’n va adonar a temps — quan l’infant encar era infant (no enraonava doncs) — i em va dir: “Vidu, aquest no el vull, despatxa-me’l” — hum! — despatxa-me’l, despatxa-me’l… ara no sabia doncs què fotre… Car, vós mateix, “despatxar” — cavà? — quin terme pus ambigu… prou vol dir forces coses ensems…!

Volia dir que el matés, que l’esbocinés i el cogués i el donés a menjar als pobres…? O belleu que el llencés a qualque descàrrega d’escombraries prou allunyada…? O ja que el presentés furtivament i d’estranquis a qualque cancell o altre d’edifici més o menys de fiar…?

Al capdavall, ja us ho diré, sentint segurament ecos clàssics, el vaig metre en qualque cistellet ben embolicadet, com qui hi porta cap ganyip per al berenar, i entre joncs, bogues i albardins a la voreta del corrent, el vaig jaquir d’amagatotis que el riu se l’endugués ben avallet. No sé si més tard algú se’l va trobar… o si el peix, el llop o el cocodril se’l cruspiren en acabat. La qüestió que no n’hem tingut anc pus notícia, vós.

I és clar, oi que ho endevineu…? Ma dona, molt perspicaç, havia vist, pel posat acollonidet, per la cara de cagadet… (sabeu allò de “qui no popa, plora”…? doncs ell ni sens popar plorar anc no gosava! — com eu, capdecony, prou s’hauria mort ans no plànyer’s ni fer gaire soroll, no fos cas!)… doncs amb aqueixos agalius… prou que era palès… sobretot per a algú tan vivaç i intel·ligent com la dona, que aquell mesquí minyó (llas!) era “meu”… i doncs molt pietosa, farcida de compassions i de benignitats, era natural que poc volgués que “allò” visqués… Que no ens visqués, si més no, per la vora… massa trist… Massa trist, veure créixer un altre ase dels cops. Ei. Un altre patafi, un altre nyap de la natura, una altra fallida ambulant, un altre enze bajà i il·lús… un altre bardaix perdut pels implacables vòrtexs malparits d’aqueixa existència despietada… un altre beta cuguç i ataconat bo només belleu per a rebre i somriure… per al sacrifici humilment acceptat i consentit… una altra merdegadeta qui només hi ve doncs per a patir… No… allò fóra massa cruel, de mantindre al món…

Un segon eu… us aesmeu…? i si després no trobava un protector… un protector tan ferm ni sensacional com la dona… (car com la dona no hi ha dona aumon… ni humà ni gos ni res…) i queia a mans de qui…? a garfis i urpes de quina bèstia immunda… pobrissonet, quina horror!

Els altres cinc fills qui m’ha oferts molt generosa que els li pugés eren tots de pares alfes, conqueridors, forts, brutals… diferents… Tindran possibilitats en aquest món massa inclement, torturador. El que li vaig fer eu d’equivocació — belleu qualque nit de fosca festa amb delinqüents mareigs rai… o qui sap per quin atzar estrany de lleterada malestatjada — aquell pedaç en bescunç, aquell lleig pegat, no hauria arribat anc enlloc, pobrissó. Férem bé de desempallegar’ns-en, no creieu pas…? Una víctima menys. Massa en som, recodonys!

~0~0~

Al casament de la meua dona, on hi ha aitant de cos esvelt i mudat, i de bon vestit d’estiu amb els colors tots clars — rosats, beix, blanc — on ella és al centre, l’eix del triomf, encar més resplendent, pràcticament divinal, i eu, boirós, ectoplasmàtic, romanc inconcret — ondulació inaferrable a les diverses perifèries — i nogensmenys tot contentet i enrojolidet, fosquet, nan, immaterial… llas, ai, que s’escau que el pastís principal ha eixit corcadet; fa una pudorota i hi ha uns cucots (o larves grasses i peludes) qui fan unes carotes d’esglai; tothom, si se n’adonés, cridaria de por i de repulsió; per xo em sacrificaré, cauré damunt el pastís i l’esclafaré a tesa; tothom es pensarà que, de més a més de gèl·lera i de sapastrot, el pastís i eu som u, i sóc doncs un corcat i un nidorós femer de mig humà (i això amb prou feines)… i tothom cogitarà, lògic, que… com l’encertava la meua dona de maridar’s ara que ja no li calc amb algú altre d’aitan superior, puixant, alfa, emprenedor, pròsper, guanyador… i amb un pixot correlatiu a sa alçada, corpulència, amplor… i com l’endevinava encar pus havent-me llençat com titella espatllat de bruts parracs i fràgil fustota claferta d’inaturables rellotges de la mort!

~0~0~

No! — li deia — lleixeu-me entrar, si us plau, deessa; ella però no ho volia, i eu ho trobava estrany, i no em donava pas del tot, no em volia retre, i hi insistia, i en acabat d’haver maldormit a la intempèrie… sots l’obsedida pluja, mig enfonsat al brac… d’haver estat esperant a Sol i serena vora la porta… repenjat o perillosament pesant figues a qualque tronc llisquent durant dies i dies… avui havia fet un cop de cap, havia escalat per la paret fins a la finestra del primer pis, i trucava als vidres, i ella tampoc no en feia cap cas, i m’hi estava estona, hores, i no me’n cansava, i continuava de cavil·lar, com és — em deia — no pot ésser, això és asimptomàtic, no m’ho crec, car era veritat, no m’ho podia creure — trobava perfectament natural que em tragués de casa tantost un amant seu no entrés a fer-li l’amor, a endur-se-la al llit i a cardar-se-la a tots el indrets del seu cos diví que al tit li són naturalment interdits… llavors eu rai, adondat, eixalat, comprensiu, esperant, esperant, sempre fora, el darrer, sempre el darrer de la cua (i amb la cueta entre cuixes rudimentàriament menuda, sens esme, desconfita a la bestreta)… a la cua tostemps de la cua de druts, vull dir… vingui qui vingui, sempre el culà, a la cua de druts drets i asseguts, en llarg reguitzell, quinze o setze ells també esperant, perxats a qualque indret avinent, sempre prop la porta, que ella els fes senyal… però avui sabia que no hi tenia ningú, que era sola a casa, i eu no tenia l’excusa ni que els petits fossin a casa per què els hauria d’haver vestits i nodrits, i netejats i pujats en general, o que em calgués escurar els canfelips o fregar el terra o rentar el plats… ara la canalla ja eren autònoms, ara els plats i els terres i les escales i els canfelips no eren mai gaire bruts… els dormitoris sí, sovint, cada cop que s’enduia els mascles a cardar-se-la ferm, a amar-la de valent, homes forçuts, animals… i allí doncs encastat a la paret, tustant insistent tot i que tímida als vidres… i ella, empipada, finalment va obrir la finestra i amb les mans m’empenyia avall, em volia llençar… i li vaig enllaçar les mans amb les meues, com garfis que s’enferritgessin, engalavernessin… i al moment de caure, ella va caure amb manguis… quina malesa que vaig fer…! me n’esgarrifava caient i tot…! encar sort de sorts que fos eu qui caigués a sota… amb ella damunt meu, el tit fent-li molt agraïdament de matalàs, esmorteint-li l’estrompada… i ara somreia content, tot i el suplici del mal a tot arreu, sobretot al clatell… car havia caigut de memòria… i llavors, ressucitant, prenent-ne consciència a pleret… a l’esquena… a la pelvis… a les cames…. car en estavellar’m contra el terra m’havia trencat mant os, cinc o sis costelles, i l’espinada, algunes de les vèrtebres del mig… i la tíbia, em sembla… i, ella caient-me sobre, la clavícula i quelcom inguinal, de cap al maluc dret… tant se val, el cas és que, tot feliç, la vaig veure com s’aixecava indemne, incòlume, il·lesa, ca…? i molt empipada, sí, enfellonida, i per això va començar a etzibar’m puntades, a tort i a dret, d’on molts més ossos ja fluixets per la caiguda ara també se’m van trencar… em va dir de tot, estossinant-me i aporrinant-me ensems, batzacs i insults en diluvi paral·lel, renegant amb malignitat, calamarses d’aeròlits roents sos deliciosos mots, sos divins cops… quina festassa d’estels iridescents fent capitombes pel cel de mon crani asclat, de mon coll trencat, de mon cervell disparat com cap coet devers les terres incògnites del més llunyà firmament… i eu tot espatllat per terra… rebent la fèrtil pluja sideral… com terra agrera molt agraïdament assaonada… fins que se’n va cansar, de fotre’m guitzes, i se’n va anar feta tanmateix encar una tigressa niga, furient… tenia eu com dic mal pertot, i així i tot que s’hagués dignada tornar’m a parlar i a tocar em tenia, com dic, al paradís… molt fràgilment, com qui diu entre cotonets, tocat de l’ala, em vaig voler aixecar… no vaig pas poder… vaig perdre el coneixement… tot i que tenia consciència que anava aviant uns gemeguets… que al capdavall van deure atreure qualque passant… va deure espiar per la tanca i em va deure veure tot fet malbé… no sé qui va cridar l’ambulància… se’m van endur… sorolls i tot pels carrers… pobre de manguis, empegueït, que hom fes tant de soroll només per mon cos… i ara ja ho sabeu, com sempre… els carnissers fan el que volen amb ma carcassota a bocins… es veu que… qui sap… tant se val… em van apedaçar de mil faisons de fantasia… les costures de cada trep mal embastades… greus ressentiments, esmolades abraonades totjorn a les escares ara, i punxades rai… i vaig passar en coma qualque setmaneta de no res… quan em vaig eixorivir, els vaig confessar tot moix que havia caigut volent arreglar la teulada… tothom s’ho va creure, això rai… i ara au… allitat, immobilitzat, sense ni poder’m gratar el nas… i sobretot els ulls fits a la porta… hi esperava l’aparició… esperava, esperava… esperava que la dona em vingués a veure qualque jorn o a altre… i res… res… em migrava… els mesos s’escolaven, bords, morts d’arrel… tothom rebia visites a la sala dels desvalguts indigents, i eu per aquestes, ni merda… absent, excedent, abstinent… ignorat, indecent, solivern… borinot improcedent de forat pudent… forat insolent on qui fóra prou boig de ficar-hi anc el nas…? negligit, expulsat del xaroníssim quadret… exclòs, extingit, inexistent… gens palès… fins que… fins que… fins que un migdia gloriós, quan ja en desesperava, en acabat de dinar… toc…! toc i retoc…! ella apareix… divina, la deessa…! ja em podia agenollar… sens vergonya ni sens pensar què dirien els altres malalts o els nassuts xafarders visitants… agenollat davant seu, petonejant-li el voraviu de la faldilla i l’empenya de les sabates, li deia: gràcies, gràcies, mercès, deessa, si sou servida, mercès… mai no us ho agrairé prou… i quin greu que em sap que hagués gosat d’anc dar-vos susany ni causar-vos cap corruix… perdoneu-me, vós que sou tan generosa… perdoneu el vostre esclau emasculat… així em morís, quan hi pens…! malaguanyat l’instant on esdevinguí malignament poixeule, i poixés doncs una mica d’atenció vostra, vós naturalment qui sou la deessa única qui fa el que vol… i es digna d’enviar els seus raigs de claror i benaurança només quan li rota… i a qui ella decideix… i quan li passa pels collons… em va bufetejar allí mateix… em va batre durament i crua… càstig molt merescut… i allò era la millor medecina, aquell era el millor remei i, magníficament magnànima, hi va afegir… s’hi va posar més forta encar… em fotia un tacó monumental… colossal, estatuesca… i em va dir de bell nou de calçasses, de cuguç, de merdós, de llepaculs, de copròfag, de datpelcul, de culer, de miquetes, de cagat… i tot de sobte em trobava aitan bé… car tot havia tornat a ésser com abans… m’havia tornat a acceptar… em lleixaria (ho sabia…!), em lleixaria tornar a casa com abans… cada cop que acabés de cardar amb cap de sos molt superiors amants… perquè li ho tornés a posar tot en cunç, bon faldilletes, i perquè hi fes neteja general, li tragués les taques als llençols i els li rentés ben rentats, i perquè li massatgés i curés els indrets massa irritats… com abans, com sempre… l’utilitat del cuguç com cal… uf, felicitat…! tornava a volar… m’esmunyia llambresc per les reixes d’una finestreta de l’hospital… i surava pels aires flairosos de l’empiri net i clar… pardalet enamorat… per la gràcia de la deessa, ara tothora afavorit pels cruels ferotges salvatges elements.

~0~0~

Dotzè eleuterí d’adulterina mare

Eleuteri XII

T’ensopegaves pel carrer aquell romancer de n’Enees Opuscle qui un dia fa anys et va dir que sovint es feia passar en certes avinenteses escaients per cert reclusiu autor – literat i ninotaire (i arquitecte exòtic i escàs) – de qui ningú (entre la gent cultivada) mai no n’està del tot segur si encar és viu o mort (sovint a les ‘enciclopèdies’ d’Internet surt ausades perit i colgat en remotes contrades, o en tot cas extremunciat, o tancat en sanatori, a les últimes, o en casa d’orats), i els diaris hi cauen i ho reprodueixen (“en Dallò fa anys que és mort”), i més tard es contradiuen (“en Dallò, feliçment en actiu”), sempre impunement, sense corregir mai re. Només hi han, entre el públic, fotos seues de fa pel cap baix trenta anys – i és veritat que n’Enees, amb la seua fesomia d’intel·lectual poc nodrit, massa intens o obsessiu, podria donar-li un rampeu. Tot és (com em deia, fa com dic un pilot d’anys) que ell se’n disfressava, doncs, n’envaïa la persona, se n’incorporava l’esperit, n’estrafeia com se’n diu, l’ethos, i sobre se’n vanava, en presumia, i entrava de franc a qualque aplec, i mam i teca que s’hi donés se n’atipava, i fins feia alguna conquesta i tot entre les faves subsidiàries, les bledes petulants, qui solen fer cap a aquella mena de reunions presidides pels immemorials eloqüents barrals buits de sempre.

“N’empr el nom, i en vard, me’n van, un lot”, em va dir, parlant d’en Daixonses, “i ningú mai no m’hi enxampa; n’he presumit davant xicotes – ei, precisament, els dic, heus ací un llibre meu; hi vaig despendre cinc anys de la meua espúria vida (o estrènua), sol, escòria, ratat pertot arreu (i per les circumstàncies difícils qui-sap-lo), suant la volèmia i tot, patint les mil-i-vint-i-una… ah, hi ha, en aquest llibre, una filosofia de crucificat… – i se’m penedeixen, vull dir, se me’n compadeixen, i se m’obren és clar de cuixes allí mateix a la llibreria, on fóssim; vulguis pas saber, me n’he cardades així, si no trenta-dues, no cap. Ves, prou! N’he presumit davant mos fills i nebots i tot – veieu? això ho he dibuixat jo, ei, i hi he posat musica i tot; i la canalla et respecta molt més: mon oncle, mon pare, és un personatge important, i dibuixa com un campió del ninot més pregon! N’he presumit, mudadet i diligent, entre orquestres i setins i diamants, davant vídues acabalades qui en acabat de curts festeigs m’han testades fortunes, milionades, amb les promeses que les hi ficaré (dient-ne, pots comptar, meravelles), al meu molt seriós, ponderós, llibre proper…”

Tant se val. El cas és que avui hi ensopegava de bell nou, amb n’Enees (en Dallonses, l’autor, no el conec de re). Molt desmillorat – grogot, esquàlid, descurat – n’Enees, i em diu amb una certa fortitud que no sé pas d’on treu, un cert coratge (davant la mort qui se li atansa acceleradament), una, hum, intrepidesa lògica d’allò pus, i tanmateix força rara… (davant la mateixa ineluctable mort, t’hi cagues ridículament i vergonyosa, o, com ell, hi apitres ardit, com assenyat epicuri, doncs), gairebé admirable.

“Esper morir-me abans ningú no em mati amb crits histèrics ni de trascantó, o, denunciat també molt escardalencament, em duguin entre tots entre cadenes a ‘justícia’, i qui sap doncs aquest cop per quin altre crim més gros, i en acabat, amb, al sarró de la meua botxinejada pell, uns quants de gecs més de mastegots damunt, ja de dret doncs a la presó, on els ‘justiciers’ escarcellers, i, encar més frenèticament farisaics, els meus companys de cel·la, assabentats de quin crim més vergonyós no sóc reu, ja no m’‘ajusticiïn’ en acabat de molt estireganyat turment; car amb la cara i el posat dec pagar, atès que sovint hom em confon per d’altri. Hom em demana per exemple com tinc el gos (gos?! jo qui no els puc ni veure!); o hom m’alleva el greu nyap de tindre qualque sinistra botigueta a un carrer que no sé ni on rau; o m’acusa hom d’haver pispat una vegada un llibre antològic en qualque llengua que ni conec – qualque malsonant algaraví de cap a ponent (se’l poden confitar!)…

“Avui mateix, amb el carretó davant, pas per caixa al magatzem, amb els queviures per a destriar per la maquineta, i la caixera em diu que carall doncs el temps que feia que no m’hi veia. Dic doncs hi vinc, si no cada setmana, cada quinze dies rai. Incrèdula em respon voleu dir? Dic i tant. (Una estona que no diem re.) I llavors em demana viviu gaire lluny. Dic lluny? no gaire, no. (Una altra pausa advé mentre ella fa el que ha de fer i jo carregant el carretó a l’altre costat de la maquineta que llegeix els preus.) I ara diu no voldria pas que tinguéssiu un atac de cor anant lluny. Dic, amb una rialleta nerviosa, he-hè, no, no. La paia fa cara i posat de Cassandra – baixeta, primota, torrada pels Sols grecs o de llevant – deu tindre uns seixanta o setanta anys i els cabellots encar tots negres – i allò que diu ho sentencia com oracle o pitonissa molt ominosa, a la ‘moira’ reverent, adepta als ritus antics, diries, i amb tons afligits. (La conversa s’encalla de bell nou.) (Tant ella com jo les rodes del sensori rodant feixugament.) I ara vol saber, amb veu greu que traeix la preocupació, si vaig fent… que com em trob… – ja pareu prou de compte? ja mengeu sa? vigileu prou? no badeu gens? car no val a badar. Després de brandar el cap o de fer-li fer becaines, automàticament, segons demanés la qüestió, trencaré el nou silenci: em sembla que em preneu per altri, eh? No, no – respon – sou vós, sou vós. Voleu dir que no us equivoqueu? – dic, i ara ja no estic segur del tot ni de qui sóc – mireu que hi ha molta de gent qui se m’assembla, o m’assembl, diguéssim, a molta de gent. Xst-xst – insisteix – de cap manera; sou qui sou. Bé, bé – faig, i qui sap si em moriré tornant a casa d’un atac de cor (res estrany); tret que tinc un cupó per a la mel, i així la distrac – el cupó no funciona del tot, d’on que calgui ajustar la maquineta i pensar doncs en altra cosa – (hà, amb un cupó per a un dòlar miserable potser m’estalviaré pitjors notícies, qui sap).

“Quan li deia que hi ha gent qui sovint em prenen per d’altri, car dec fer una cara i un posat que deuen ésser prou característics, anava a afegir-hi: sense anar més lluny, hi ha un autor d’obres brutes qui, perquè em sap el nom, i ens diem si fa no fa, es passar per jo, pel meu si propi! I ni escric ni dibuix re, pobre de manguis, jo només sóc (pietat!) un vividor.”

~0~0~

amunt i avall ininterrompudament

la vida no canvia; només els mateixos ara portats i ara llevats vestits blaus que llavors tallem i retallem i triem en piles

el viatge no varia; només les constel·lacions que seguim; segueixes xiroi i amb corretja la declinació de l’eclíptica als sassos del cel: línia groga en la volta de la nit que et diu el bon camí, et duu pel bon mateix camí mai desviat

l’enemic és sempre el mateix; els esparracats vells moribunds en tètriques processons qui t’insulten arrossegant ensems corcades fustes descollades d’antigues creus i entrebanquen tràfics i activitats dels encar vivents

les ciutats idèntiques; només perden clients – i antres llunyans esdevinguts transitòriament cèntrics a tornajornals en guanyen

els mateixos amics, dels quals amb la força del costum els canells esdevenen més i més flascs, se’n van a dormir també cada dia més tard; a la matinada pleguen del negoci, xirois també mes amb menys de marge tret que no adés

arreu les espatllades màquines que cal anar apariant; els pollosos ocells mecànics amb esporàdiques veus de glop; els mobles arrelats en pedra, les tasses arqueològiques que serven cafè fred

el fill i la dona qui s’exhibeixen al mercat; te’ls enduus al cau a mitjanit tocada un bri abans la degeneració no s’acceleri o els repugnants habituals del sexe els haurien en llepar-los ja entecats

i ara les davallades i els ascensos pels fressats indrets; foscors, clarors, zones ambivalents; ombres directores qui indiquen els topants; seguint doncs qualque arraix i en acabat, salvat un revolt, no pas; només els mateixos obstacles apareixen en diferents situacions i els obvies amb subtilitat

i llavors les lleus dormides per a re-emprendre més tard el nou sorteig en la sòlita gimcana

amunt i avall incessantment.

~0~0~

Per sales d’espera no fotent gaire enllà d’esperar-hi quelcom o altre

a)
Un goig boig, li estaa dient, mes aleshores vàrem sentir els trets i ens acotxàrem davall el banc, sense fer cas de les artritis qui com argelagues ens supliciaen tots dos, em cag en déu, ja hi tornem a ésser, puta bòfia de merda, sempre defensant la claca cleptocràtica dels castelladres alzinats al “tron” del canfelip merdileny; a qui mataran ara? Pertot arreu troben “terroristes” i amb això terroritzen totdéu.

No sé qui hi havien ara doncs matat, mes en pic el xivarri despès, ens tornàrem a instal·lar al banc de l’aeroport del Prat.

Una mandra ens posseïa a pleret, com si la boira assolellada que queia de les vidrieres llordes del capdamunt ens anés xopant. Anàleg al pacient esgranar’s de la nostra vessa, tant el món vist per naltres com el món vist pels qui ens veien rebia acusacions a tort i a dret; tothom qui passae davant nostre sentíem que es planyien de quelcom o altre, àdhuc, tret que més retòricament, la mateixa quitxalla… i no cal dir les mòmies embolicades en mortalles: totes aquelles vellarres encar sobrevivents, amb sempre als braços un altre gosset idèntic al qui se’ls moria adés… Eix gosset és el qui fa cent vint, fotia una, abans no rellisqués per la xorca avinguda lluent i es trenqués mant os.

No t’inhibeixen, Enees, que li dic, les angoixants argolles, els escanyadors traus del pelleric, les cormes de l’esglai de l’edat que com més anem més s’estreteixen, de tal faisó que ni respirar no t’ix automàtic, que t’ho has de rumiar mecànicament, no fos cas que la màquina del cos se n’oblidés i et trobessis en acabat mort (sense dolors, albíxeres, això també), mort tot d’una, badant badant?

Em diu: home, sobretot, a eixes alçades, trob convenient la perxa de cap banc en lloc públic i concorregut rai, i llavors anar criticant com cap cotorra els desgraciats qui romandran a la peixera; així m’hi pogués cagar damunt com faria cap cotorra o cornella o gralla o garsa o, ja m’entens, cap ocell així prou intel·ligent. Això m’alleuja bon tros la temor de morir.

Tret que la batalla entre covards terroristes oficials i uniformats, i l’ardida gent pacífica i bona (tret que avui sortosament armada) s’havia anada subterràniament disseminant, com cap miceli quilomètric, i ara els bolets de la matança brollaven arreu com salutífers aiguaneixos d’ossos romputs i carns constel·lades, òrgans i farnats volant pertot arreu i tacant-ho tot de coloraines.

Aviat la desil·lusió com els nostres culs damunt el banc es tornaria a instal·lar, això rai. Només calia, atendats davall el banc, esperar gaire i podríem tornar a emergir per tal d’abocar a dolls típics escarnis.

Trobem (ni cal dir) malament (no pas que ens sàpigui gens greu que tothom sigui tan criminal), i alhora divertit d’allò pus, els reguitzells d’hipocresies i santimònies on els desgraciats a la peixera condemnada del món (i un aeroport una peixera on mosquits estentoris vénen de continu a pondre-hi dissoluts, malèfics i mefítics) s’enfonsen, com en líquid femer de tabús ganuts i amb cara de cocodril.

Amb quin odi delitós esguardem el trist espectacle dels enfeinats – llurs tics, llurs treballs, arribant botits i buits, partint irrecobrablement disgustats i d’un altre sobrepuig d’inutilitats cafits. Centre dels fàstics on hom (cada criminal acreditat per l’estat, pecs estiracordetes a sou de tètrics morros-de-vaques mig escondits) damunt t’exigeix papers i papers, no fos cas que fugissis segurament sense pagar quelcom o altre – quelcom que et feien tindre només per tindre’t atrapat amb el que adquiries, etc. Se’t sobreïxen les propietats com al cervell els fels.

~0~0~

b)
Una de les conseqüències inesperades de la proliferació de paperots qui emergeixen dels meus calaixos és que de cops trobi el que no cerc. Aquest tiquet antic em duu a l’esment aquella nit on disfressat d’en Rellogacrims, home valent, subversiu de marca, qui no creu sinó en allò que veu, justament caminí hores senceres per a infiltrar’m a l’amfiteatre del teatret on hi havia a escena més gasòfia per al filisteu datpelcul: un altre principicle d’allò pus carrincle se n’era enamorat de qualque plebea físicament atrofiada i plena de polls i malalties, i qui tanmateix en la foscor les feines de la casa havia de fer hores i hores on no podia estudiar, ja no dic cap llibre, ni l’averany dels astres finestra enllà… Caiguí exhaust a la falda d’un burgès assegut guaitant si fa no fa la merdegada escenificada; el ridícul prohom ja ni sanglotant, ni badallant ni rotant ni petant-se, ans, impactat a indrets tendrals, volgué a crits reparacions immediates. Aquest tiquet està encar tacat de la seua sang. El patró de les taques al tiquet (per això devia desar’l) inspira correlacions prolífiques. Hi guip diferents daurades palletes de significat. Tiquet amb tènues cohorts de confusos senyals del “pus-enllà”… Ehem, o potser no. Hort d’orcs: un cony. Amb l’etzigori de caldéu el bordell es va buidar. Homogenis, els burgesos, oprimits viatgers, se sobreeixiren, disminuïts, com femta a mig fermentar d’antic orinal asclat ans rovellat. Ambtant, mentre durés, sense cap enveja, com qui no ho vol, recollia a horts de veïns (veïnes), entre contorsions i rebrecs, palps de conys en tots els estadis de l’evolució. Cada cop de puny del vinyòvol amb torta mangala l’esquivava, didàctic. I els matolls verinosos d’agrimònia i acrimònia (factoides, fibroides, tumors) els descomptava com aberracions estadístiques, abstraccions o fragments d’idea sense prou fils; feia com qui s’esgarriés espigolant, i espigolés tot de sobte en guaret; musclejava, i amb tècnica llefiscosa de tritó camuflat continuava de burxar amb dits contagiosos conys. Els subjectes tan acuradament sacrificats, un instant romanien erts (ertes), mes llavors piulava com rossinyol i s’assabentaven així de la benaurada avinentesa: hom els palpava el cony. Mos dits o èrpols pul·lulaven doncs a l’engròs fins que el desglaç s’aturà i tot era de sobte vacu; hi era solament el brau… O telèfon-elefant en presumit museu… llas! sense cap vidre ni cristall ni porcellana a rompre-hi. Aqueixes sangs són doncs de nassos esclafats, hò, mes així mateix de conys amb malessetmanes. Faig una ganyota ensumant-hi ensems. Fa d’això tants d’anys i ja era vell. Hi anava vinclat, fent-hi tentines, bavejant, mormolant rucades o abstrusitats, sermons o arengues sense solta ni volta, monstruós. Una incògnita, tanmateix. Fui dut davant cap jutge de crics criteris obsedit? Tinc consciència d’aquella presó on encar prenc una altra (espectral) presència de n’Erle Rellogacrims. Els ens i els enzes qui se m’atansen corren astorats el risc d’acabar tarats. Tinc el gallet pessigollós. Tota juxtaposició (per adient que sembli) de mantinent em fa profusament conflictiu. Als vostres trets de pàmfil no hi veig ulls, hi veig veces que us plantaré a cul perquè en cresqués cap planta de qui la vigoria us fes satíricament intrèpids. Qui m’admira ja ha rebut. Vestigis de lentes renúncies, carallot; tanca el calaix i esmerça l’estona en tasques menys desagraïdes, saps? Oh, mes… Te’n recordes dels ròssecs polsegosos al pati de la presó? Tots els usuaris hi somiem desperts en gespes. Enrere, malalt, disfressat encar de més vell, se t’enduu el camió dels morts. Amarinat per espectres, un llagut s’estorç de l’ombrívol naufraig. Ets tu, virulent, empeltat de nafres bullents. Fusellers et disparen. Una gota de sang nova llisca damunt l’ordit esquelètic del tiquet. Quin batibull, quina petarada entre els pàries al crepuscle sanguinolent! El vell Rellogacrims s’ha tornat a escapolir, diuen. S’esmunyia de la vinyeta tota circumval·lada d’estiracordetes i d’enterramorts, i d’armats psicòtics amb uniforme merdós. Mòrbida cistella claferta de no gens recomanables objectes. Succint, la tap, que no se n’escapés cap eidòlon meu si fa no fa… cap altre mitjamerda aliè a la percaça de conys de filistees. Filles teues, gica-te’n desencantar, tísic. Conys oliats per monçoneguers col·loquis; filles, on us duu el verb del dramaturg? Us esgarria abans hom no us descarregui al volàtil femer. Pel carrer els exèrcits ocupants, a pas d’oca. No et manca re si tens un tiquet a la mà per a un espectacle d’espectres encar mig tafaners. L’atzar mai no es corseca, esperona l’espectre a repixar colors, com repixen adelerats colors els rovellons leri-leri en cingles calcaris. Hi caus, col·lectiu. Els somieigs d’un individu, ai. Tan proper tinc l’èxit, i hi caic. Com per apoptosi degudament eliminat. Hi renaixeries relapse, és clar. Malament rai. Hauries d’escollir entre tasts. Els pus anormals milloren el gust. Ara, neteja’n sovint el vaixells (gots, anaps), evita’n d’altri els residus. I quan t’ho begos, sobri reaccionari, alliberat de temptacions oblidades, aboleix el crèdit de tot morent, per molt “eminent” que mai fos – només voldria ometre’t, endur-se’t amb ell al clot. Tiquet de sang, fes-me fugir, orxegant, de cap fastigós espectacle on com pus capsdecony a pudir-hi, car pus mala-setmana els raja, pitjor l’ofec.

~0~0~

c)

Seriositat en l’anar pel món (això cal)

Seriós i per la via recta arribaràs lluny

Al món només cal ésser prou seriós (per a tocar-hi molts de conys)

Un hom qui segueix la recta via tocarà molts de conys

Car la recta via és plena de dones ansioses amb sedecs conys

Les minyonetes hi juguen sense calces ni tapaconys

Les joves es torcen el turmell i les has de dur als braços o coll-i-be un tram

Les granades freturen escalfor

Per unes i altres sempre ets convidat a llurs pisets

Totes aprecien els teus dinars

Les teues abraçades són llur màxima il·lusió

Seriós administra-te-me-les-l’hi-los-en amb estiba ans equanimitat rai

I això tot plegat fóra ésser un home com cal

I prou.

~0~0~

d)
Quan el conegut potentat qui ara i adés em dava feina arribava veloç amb el seu automòbil negre, lluent i llarg, jo era pixant a l’eixida davant mateix dels rovells de la farga. Amb prou feines vaig tindre temps de ficar’m la pitxolina a la bragueta – les gotes de pixats als pantalons blau fosc de ramader no es mostraven per sort gaire, o me n’hauria empegueït i tot. El potentat va davallar del vehicle (no pas el tèrbol xofer, qui va romandre silent assegut davant el volant) i llavors també en va davallar un jovencell matusser amb aspecte de retardat mental el qual vaig pensar per la retirada que era un dels fills del potentat. Efectivament: mon fill i jo hem pensat quina mena de gàbia-niu volíem per al gran ocell qui volem caçar – aquest és el prototip – me’n faràs mitja dotzena. Li vaig dir que sí alhora que em guaitava el prototip de la trampa que volia que li fes – era fet de cartró i consistia en una capsa verda de boca molt ampla, romboïdal, amb els marges reforçats amb, davant la boca de la capsa, una mena d’entrada en forma de plàtera allargada, com qualque mena d’erta catifa amb les vores regirades cap amunt i tot plegat un pèl més ampla encar que no la boca de la capsa – capsa que ara hauria de transformar en caixa car ho volia tot de “metall lleuger pintat així, grisa la llengua, verd fosc gola i panxa”. Em tustà ara l’esquena el potentat perquè em tombés devers ell: i vejam si ens nodrim, que això s’enfonsa! em digué, tustant-me ara també el pit – i era ben cert que darrerement perdia pes molt ràpidament, i ja no valia gran cosa – devia tindre amagat un mal lleig que em corcava part de dins – em sentia com una mena de patata podrida que es va buidant fins que només és pell eixuta i lleuger podrimener aigualit sota; com si per comptes de pit allò meu que em servava si fa no fa el cap de titella fos un rombe buit, una capsa buida com la capsa buida, verda, fosca, sense ocell qui hi bategués, ni fetge ni lleus, ni ventrell ni budells, ni sisvol costelles, ni re. Algú altre davallà llavors del forat negre d’aquell vehicle massiu. La dona del potentat – una rossa gegantina, de caire com qui diu divinal, com ara un deessa nòrdica, una valkíria; ara, això sí, granada, massa madura, mòrbida d’excessives carns, mes encar calenta i escalfadora rai – se’m va atansar a l’orella i, amb aflat cald i pudent de dona qui vol cardar, em va dir si podia emprar l’excusat de ca meua. Li vaig dir que vingués amb mi, que li indicaria on era. Abans d’arribar a l’entrada va fer veure que ensopegava en cap rajola de terra i, pretesament per a no caure, em va abraçar com l’aranya femella abraça el mascle diminut ans de cruspir-se’l. On ella era tot de farnats i amuntecs de carn jo era tot d’ossets trenquívols, d’ocellet tot tendre, de fresc caigut del niuet – li vaig veure rere el somriure cruel les dents grogues qui relluïen com vori banyat en sang – les maixelles musculades se li bellugaven al rabeig de cap vinent virtual mossada que em desmanegués del tot – potser volia buidar’m d’una xarrupada de la darrera substància que em romangués – aquesta era la impressió que en rebia, empetitit, rebregat i escarransit com si ja era a mig suplici entre els corrons espremedors del mànguil ferotge de la seua ferramenta… Ara, quan li vaig voler ensenyar on era la cagadora, vaig adonar-me’n que casa meua era tota ocupada de jovent – pels corredors i les cambres anaven i venien bordegassos d’ambdós sexes fent tentines i cridant i fotent el bestiota. Embriacs, sorollosos i bruts, anaven empastifant tot el que trobaven. Llurs carotes eren verdes i llefiscoses, com ara fetes de repugnants gelees. Em pujaven basques de disgust, car ca meua s’havia tornada una infame corralina. I, a sobre, ja ho veieu, totes les comunes ocupades. No sabia doncs on endur’m la colossal patrona. Veniu al pis de dalt – només jo en tinc la clau, li vaig dir, mes tantost començàvem de pujar les escales vaig veure que la porta del pis de dalt era espanyada i que doncs els ocupants també s’hi havien ficats. Fins i tot dalt al terrat eren. De fet, un gamarús en davallava amb la sabata regalimosa de merda fresca – era palès que hi havia anat a cagar belleu perquè tots els altres indrets on cagar-hi en relativa pau eren ocupats pels ocupants qui s’hi petaven, s’hi cagaven i qui sap quines malifetes hi fotien de més a més, amb injeccions i fogueretes i estranys experiments. Com em vaig enfurismar aleshores! Al brètol de la sabata emmerdada li vaig dir de tot. I com més l’aporrinava més boig em tornava, i volia que tothom fotés el camp. Si hostes i peixos mig convidats i tot, ja puden al cap de tres dies o abans, no cal dir els hostes i peixos podrits qui t’entren a casa sense permís: puden instantàniament – els vols anihilar sense més romanços. Els vols colgar fora, davall tones i tones de terra d’oblit. Era doncs a frec d’esclatar, a frec que m’esclatessin les venes del cervell mentre cridava foll de ràbia que fotessin tots el camp, que els volia tots morts… I no em fotien cap cas… Quan la dona del potentat em va dir que em calmés, que segurament eren amics del seu collons de fill subnormal, que segurament els havia trucats, quan encar era al cotxe i son pare em saludava, que vinguessin a fer-hi festa tantost havia vist que vivia sol en aquell mas tant vast… “No et capfiquis, metal·lúrgic; saps què? Trucaré un parell de guardaespatlles del meu marit – van armats i són uns salvatges – casa teua serà desocupada en un tres i no res, i podràs doncs continuar construint els nius per a caçar vives les rares aus qui volem per a l’ocellari, o com se’n diu, l’aviari que tenim al palauet de dalt a les muntanyes.” Li vaig dir agraït que em sabia greu que no trobés indret per a cagar-hi en pau, que, si volia, a l’hort de darrere hi tenia una rasa feta per a plantar-hi una bardissa, i que allí rai, que allò faria perfectament el paper de latrina o canfelip, i sense por d’omplir’l mai a caramull, per molta de caguera que dugués, i que no es preocupés tampoc, que ja vigilaria que ningú no la guipés. Va acceptar fent-me ganyotetes de doneta amb el forat del cul massa estret i, mentre cagava (geganta rossa culivada damunt l’abís) mig enfonsada al tall pregon, em vaig escapar lluny – sol, nu, sense re, a morir’m d’una puta vegada en cap racó anònim, com cap altre gatot esvellegat, espellegat, pollegós i pudegós, massa malalt, sense fal·lera per a fotre-hi pus.

~0~0~

Torcant-se’n la femta a la carranxa

a)
Els anarco-sindicalistes, amb manxiules a cada nafra, ens aixecàvem, alçurats fautors pels drets dels asseguts, i amb bel·ligerància grotesca, com mags centenaris qui dels plecs cetacis de les antigues pells es trauen grumolls d’esbojarrada carn i tumorets si fa no fot esfèrics qui en tocar l’aire es desclouen en grassos i prims, i grossos i xics, cucs faldillers, qui autònoms i erotòmans, erronis i encertits, s’atracen instintius al fitó intercrural per a veure-s’hi aixafats com en nínxol qui s’escarranseix ineluctablement i així ja doncs reposar-hi en pau, delirants ens traguérem de les butxaques pactes i inicis de mútua entesa i ens fotérem en acabat a esperar, esperar eternament, mentre les manxiules ens corroïen nassos i titoles, i les autoritats no es treien mai els pactes qui s’havien fotuts molt lentament cul amunt; la nostra angoixa creixia ara en la por que els asseguts es morissin sense tampoc mai no haver-se aixecats, amb manxiules o sense als anus molt adolorits; ens moríem alhora del plaer del que podria esdevenir-se si els patrons accedien a les nostres reivindicacions; afermats llavors en la subjectivitat de la nostra col·lectiva individualitat potser ens hauríem morts de la terror de veure’ns fets partícips al cent per cent; cagats de por, els pactes dels patrons ens venien d’allò pus a tomb perquè ens poguéssim torcar; sempre hem estats si doncs no germans de sang, molt agraïdament de merda, vós.

~0~0~

b)
No aixecàvem cap bandera blanca, dèiem, ara que l’enemic, pensant-se que ens havíem retuts venien mig desarmats i doncs els arranàvem a trets molt arraïmats; era, en canvi, que la nostra senyera un atac d’albinisme l’havia tornada a esblanqueir del tot; té tendència la nostra bandera a tornar-se albina; què hi fotrem, prou cal fer-s’hi; i al capdavall ens allera un cert respir de trast en trast, amb què tornem a la brega amb pus d’embranzida encar, amb l’enemic, per l’albinisme crònic de la nostra senyera, sovint desorientat; que un soldat fos albí no el descartava pas per a la lluita, per què doncs un drap, demanem, enraonats rai; un drap albí té tant de dret a representar’ns amb tots els ets i uts en cap batalla a mort molt sanguinària com qualsevol altra bandera diferentment i de tota manera molt arbitràriament acolorida; com el soldat albí amb sang d’orxata pot assassinar el guerrer més salvatge ans amb sang més fèrria i rutilant, a part que totes les trampes i patotes hi són permeses a la guerra, és clar, així qualsevol bandera no vol dir altre, inclosa la totalment descolorida, que m’hi torcaré la femta en haver cagat, si sobrevisc.

~0~0~

c)
Quan escrivia per a les masses havia d’anar amb peus de plom – llurs supersticions són massives (tothora tenallats per folles creences escarransidores) i els ofens amb menys de re; et dirien de malparit i et voldrien àdhuc matar; tota la teua literatura ha d’ésser doncs massivament plúmbia.

Ara tanmateix que escric per als elets de les elits em puc cagar tranquil·lament en tots els déus i ésser d’allò més esmolat i incisiu… irònic… subtil; m’ho entenen gairebé tot i em diuen amb la rialleta sota el nas de murriet i de datpelcul (els de més dels cops prou bonhomiosament i tot); car ni ells ni jo no ens creiem cap de les merdegadetes inventades pels envejosos degenerats bards a sou dels propietaris – ni merdegadetes religioses, ni merdegadetes nacionals, ni merdegadetes romàntiques, ni merdegadetes morals, ni merdegadetes reivindicatives… déus, inferns, santets, banderes, nacions, amors, fidelitats, lleialtats, pàtries, virtuts, justícies, devocions… ens ho passem part la carranxa, ens en torquem salutífers la femta i ens en riem, jotflic, amb rialleta càustica.

~0~0~

d)
Vaig tindre ocasió de repetir, el dia trenta-dos del passat mes propvinent, l’al·locució que lliurí el trenta-sis. I amb aire abnegat, doncs, sense cap dels escarafalls del meu predecessor futur, vaig tornar a no púguer ensenyar la imatge un pèl grotesca del protagonista.

No sé si me’n record que llavòrens els vaig dir: I ara, doncs guaiteu’s-el, pobrissó, el lladre penedit, en Salvador Aspriu; encetant la cardada amb la mort, una cardada amb una dona sense carn, una cardada doncs que no s’acabarà mai, una cardada on el d’allò, el com se’n diu, l’escorreguda, l’orgasme, no arribarà mai; allí el teniu, arraconat, estès a la babalà, amb angoixa rai, follia, desgavell, ‘damunt la màrfega rebregada’, i adonant-se’n del cert que ja és reu del darrer viatge, que se l’enduu al clot la terminal onada, que davalla al pou fosc sense fi, que li arriba, ausades, “l’eixauc l’escorridor l’embega que no té retorn” i que començava, doncs, a cosificar’s sense remei, a esdevindre detall immutable i tanmateix molt negligible al líquid firmament on tot és escrit i alhora esborrat – que ara fóra taqueta entre milions i milions d’altres (si feia no feia idèntiques) taquetes en acabat d’haver-hi el temps esborrat un altre petit signe, gens conspicu i tot.

~0~0~

[n’Enees Opuscle – així reneix al no-re]

em veig almirall del naufraig en fractals estroboscòpiques transitòriament convertit

en corpuscles per ardus vaivens i constants redueixen mon epíploon de diatomees tentacles

mon epíploon en corpuscles redueixen per ardus constants vaivens tentacles de diatomees

amb ardus vaivens i constants diatomees llurs tentacles en corpuscles redueixen mon epíploon

de diatomees tentacles en corpuscles mon epíploon per constants ardus vaivens redueixen

redueixen tentacles de diatomees per constants ardus vaivens en corpuscles mon epíploon

amb tentacles per vaivens ardus constants mon epíploon redueixen diatomees en corpuscles

tentacles de diatomees mon epíploon en corpuscles redueixen per ardus constants vaivens

diatomees llurs tentacles en corpuscles mon epíploon redueixen per vaivens constants i ardus

~0~0~

n’Enees de les incessants marees
per oceans zelosos i àvides diatomees
per gorgues gregues i egees
per gorges i goles focees
per empúries de mars partenopees
se t’envolen com ara t’enuclees
les volves enceses de menjavents i cangrees

ací fineixen tes esplèndides odissees
enfonsat en bategoses brees
cremat en bullents urees
catalèptic entre tiourees
peix mort entre diarrees
microbi d’hemenorrees
puça de piorrees
cuca en ambre de seborrees
i doncs ja no ulles ni delinees
pels cels endevins les panacees
de monòtones Cassiopees
ni t’hi empesques vanes teodicees

ni n’ous de les esferes i epicicles melopees

en sepulcre xorc com n’Osees
de necròpoli que debades conrees
com trèmules fulles de nimfees
com tèrboles tiges d’elodees
amb tos llenques de negat que en volees
involuntàries les aigües i gelees
de sargassos i pixats de llamprees
t’atien com guitzes d’hacanees
a llaurar fins que no t’anorrees
o ja tot privat d’idees
(ni que fossin maniquees
o més carallots: justinianees)
d’esme nedes en dismenorrees
de píties mitopoètiques napees
que et durien cefalees
o qui sap si àdhuc corees
si no fossis mort i estort de dees
doncs i d’aixarops i dialtees
lletovaris i dragees
purgues amb escamonees
reforçants amb diaprees
i ja de qualssevol àvols farmacopees
que t’endinyen tant per aldees
com per estrades i platees
i davant multitudinàries assemblees
batllides per saigs amb lliurees
els molt seriosos eixees
de la falòrnia perits qui tant menysprees

bona nit i ja no et cardes sota hevees
sentint rapsòdies de savis kees
ni caldes hebrees ni subtils caldees
ni atrapes en fornicacions blennorrees
ni t’escorrs entre dispnees
boixant en atris i galilees
les fanoques farisees
i en emmoscatellades mosquees

tapades devotes i estrènues atees

ah i qui no enyoraria les europees
(tret de les burgeses filistees
fastigoses amb conys con dinoees
lletjors plagades de morfees
ni amb tenalles n’alinees
el garfis corcats ni els arrees
el si malamagat de meuques plebees)

enyora’t però de totes les mares i Gees i Rees
de totes les bones dides i Amaltees
delicioses qui amb confits d’altees
en nits de dimoniesses i Asmodees
et tocaven (i mai no te’n desvees)
tendrums amb tendres dits d’idumees

flairoses com els esfínters que més prees
amb bruses com flors d’azalees

amples faldilles com flors d’espatodees
i dessota culnues com fantàstiques macabees

ah somnis masturbatoris que et crees
(com qui fugint d’homei per coromines jebusees

el reben heroic cuixes asmonees
candents pitreres nabatees
saboroses natges d’amatents sabees)
i te’ls compleixen ara autèntiques i epigees
com ara súcubs dòmines amb qui et recrees

dones arreu enyores qui com blanes Arimatees
en llunyanes empúries se t’ofereixen rees
a davallar-te ert a les esplugues hipogees
de llur erògens embuts – per quatre guinees
amb xil·la de dimensions no gens pigmees
(et vanten) com peix abissal endogees
bestioles il·lumina’ls-en doncs i Eritrees
novelles descobreix-los-en entre leucorrees
i no pas cap condó escaguitxós com xiclet d’alcees
ni un altre esguerrat homuncle de gonorrees
un altre afoll d’amniorrees
un altre ou covarot de menorrees
un altre naufragat adés suau luxuriós Enees

~0~0~

i ara em desfaig
almirall del naufraig
esdevingut escaig
entre queixals de solraig

estrafaig l’enfredorit gaig
qui cercant mendraig
per a matar-hi l’araig
l’esparver com saig
en un vol d’assaig
com llamp de maig
o de napalm el raig
l’heu i com em rarefaig
paït es rarefà i ara refaig
el mateix vol de l’au i m’haig
i enlloc no me’n vaig
i em satisfaig i en re em perfaig

~0~0~

no pas ja doncs que cap altre obstacle
impedeixi el banal miracle
ací se m’acaba el tràgic curricle
em tinc és clar d’espectacle
cruspit per esquals i el graspallà lladruncle

se’m fon el tou propugnacle
nucli i closca fets carbó al torracle
cos de tit curculiuncle a tesa rostat pel conyicle
frèjol cuïc esclafat ras pel culicle
frèvol producte d’umbracle
no se’m té llapissós retinacle
em fuig en espiracle l’habitacle
amb cada instant més minuscle
atupat inconspicu canicle
fitat pel cruel glaç d’hivernacle
d’un ocle o ull que és tot macla
d’un pus tost ubic oracle
qui en tortejant vernacle
que al pec duu en tenacle
del fat malastruc diu-me’n l’horrorós pinacle:
de palimpsest en fores només esborradís signacle

i ara en aigualit cenacle
ets rar conceptacle
ets en marítim receptacle
efímer sustentacle
de tentacle
rat qui és podreix al ratat tabernacle

~0~0~

en fosc cubicle de pregon cucul·liuncle
ets sinistra mescla que s’entremescla
es malmescla i ja es desmescla
com mascle o musclo passat per rascle
qui rascla rai i ascla
asclat en ascles com l’asclada carrascla

que et fou tubercle
te’n salta a bocins cada congreny i cescle
et manca tot vincle
no pertanys a cap cercle

trencada tecla

t’esfulles en fascicles
en fol·licles per funicles
en monticles d’ossicles i pannicles
en pedicles reticles testicles
i en altre que no en re no et recicles

t’esdevé cada muscle corpuscle de crepuscle
cada grupuscle de tu esdevé opuscle
que ni binocle ni monocle
n’obre l’opercle

tost no se’n canta ni xiscle ni canticle
dic a barrisc servant riscle
de garbell de siscla
que de tu no en resta arriscle
ets trit carrincle
tot ton carriscle
naquis com bri de llentiscle

el bri més gros mucró d’utricle on no hi cap cap denticle
amb què rosegar cap caulicle de cap calicle
on no s’amagués cap microscòpic perpendicle
amb mig electró per tot vehicle ni adminicle

~0~0~

gola del tauró no et duu cap oscle
ans ferramenta que et manyucla cada bucle
mentre botri de pop tot apendicle et xucla

i amb quin mínim apicle
t’escriu com dic cap mínim versicle

a l’epíploon tot blau cap cuc qui periclita amb pericicle
tot ratat com edicle a l’hemicicle
de l’atzucac on s’estavella tot tricicle
motocicle monocicle bicicle
i esclat ni crit que s’hi sent és de mort article

àdhuc el cranc de metastàsic arbuscle
tímid xaberniscle qui se t’amagava al diverticle
collvincla i se’n va pel canalicle del darrer cicle
tocant el dos – clic clac cloc – revinclat i amb xancle
com se n’anà ton besoncle n’Iscle
ara ja fa mant de kilocicle

tururut i ets oblidat carboncle
cada ull ranuncle
cada peduncle
fos en fractals

diluïts pels dalts
d’infinits foscs
toscs lloscs
cecs
ecs

~0~0~

l’uterí Eleuteri és quist sens quest a les Sales d’Espera

d.

Una vegada llegia alhora dos diccionaris divergents (si no semblés facècia, hauria dit que en llegia un amb cada ull) i conduïa així mateix dos automòbils convergents (segurament amb un ull, cama, peu, braç i mà l’un; amb l’altre ull, cama, peu, braç i mà l’altre).

Vaig aprendre-hi alhora moltes de nocions, però, d’altra banda, tot i que com dic els dos automòbils convergien, i els menava cascun amb tota la cura d’un mig cos sencer, així i tot encar em vaig perdre.

No sabia al capdavall quina de les dues carreteres ara prendre, si la que passats els bungalous llepava la costa, o la de més endins, que de tota faisó hom em deia que arribava al mateix indret “si fa no fa” i prenia “si fa no fa” la mateixa estona.

Mentrestant, n’hi havia uns quants qui ja començaven d’esguardar-me com si sabessin també que anava mig perdut, ço que mai no m’ha plagut gaire. Que hom pugui adscriure’m qualque grossa mancança (com ara perdrem a cap lloc amb pler de gent qui sembla campar-se-la d’allò pus alleradament) em mortifica bon tros. Home, si tothom n’anés (de perdut), encar rai, encar com aquell.

Ara tanmateix el no podia tampoc permetre era que els automòbils em migpartissin. Car era un fet que els automòbils també hi volien dir la llur (cascú la seua)… mes, amenaçats de fre, aturaren el rondineig.

M’enfilava sense més compliments per la carretera del dedins a desgrat del parer d’ambdós diccionaris, els quals per un cop coincidien en llurs definicions del que convé. Curiós – o la visió em decebia – mes, tanmateix, on adés els diccionaris divergien i convergien les vies, ara les vies divergien i convergien els diccionaris.

Hum! Sempre he trobat que viatjar és un inútil mareig, tret que t’ho prenguis potser com qui surt a passejar la cigala, amb una certa taujana bajana mandra, sense manies d’anar-hi a aprendre re ni menys a trobar-hi cap continent ignot ni ple de promeses de re. Només a passejar-hi la cigala – que també, pobrissona, faci salut.

En arribar a l’indret, vaig romandre-hi com un xut; els ulls, enlluernats, em feien pampallugues; mans i cames em tremolaven; regalims de suor em solcaven el canemàs.

~0~0~

e.

Bon vespre, bona vesprada, anava mormolant sense pensar a qui ho deia ni amb quin altre grinyol no em contestaven; començava de fer fosc de debò; pel carrer estret ara caminava entotsolat i solivern; tot d’una em va xiular quelcom vora l’orella – no me n’adoní que allò que m’havia xiulat tan a prop havia set una bala fins que vaig veure aquell carallot amb la pistola davant – astorat que li deman – què trons fots? m’engegues de debò un tret? – diu: perdona, tu, t’havia pres per un dels brètols qui tant de soroll foten i també m’ho foten malbé tot!

~0~0~

f.

Escamots de “germans” rondaven esbarriats cercant els íntims guardons de l’ultratge esplendorós: ah les robes estripades, les carns esqueixades doncs!

Els repel·lien les explanacions – trobaven que era de cos fastigós, just exhumat, quan les boques pudents s’esgargamellaven que “allò” eren “trencades lleis”.

S’esguardaven a lloure com els llunàtics; massa emplegats amb les cridòries i els enuigs, ometien d’escandallar amb prou dits les nafres recents d’on els eixien, sense altre uixer que les eixarreïdes pelleringues, àdhuc els vers sucs medul·lars.

Ah orbedat dels fellons; en aquelles tenebres abstractes, les tremoloses, tèrboles, etèries, àncores de l’enteniment no trobaven agafatall. Aquell episodi inaferrable per a llurs sensoris massa esglaiats els enfonsava en mormols incoherents.

Els “germans” trobaven que llurs tètriques tesis pel que feia als bufons ciutadans obtenien l’aprovat; amb enginyosos sarcasmes se n’anaven a guanyar nous espais.

Una vegada van descolgar un cronista estereotípic; sebollit en les seues patètiques evocacions del que s’esdevingué en períodes inexistents atrapats per glaceres que, foses, no oferien altre que gasos inerts, amb tècniques humoroses fou polidament extret del seu cau on els cucs de la pols li’n contaven de por. Rient disgustats davant les sanguinàries amenitats escrites, amb tintes de fel, per les ràbies i esquírries malcovades al claustre corcat del seu costellam, els maleïts malparits qui escometien en boldró el quadricularen a mastegots alhora vantant-li, amb monòlegs garneus, els esquetxos més truculents produïts pel seu virós magí curull de nelets o cor reprimit. Ara li trepitgen els boiants collons. La seua cara i posat es coordina al ritme de llurs batzacs – és un cronista molt intel·ligent, sap que al capdavall cada esdeveniment (com ara aquest) no és sinó material de llegenda.

~0~0~

g.

Tots us volíeu cardar na Safir; era una noia diferent, na Safir Carcassa; amb els seus aires de pitonissa, i tots aquells panys de carn que ensenyava entre els parracs; entre tots, jo me n’estava, de fomentar aquell desig lúbric general dins el meu fur intern, no pas perquè fos marieta – car no n’era (conscientment) encar – ans per prevenció; prou m’havia advertit son pare, n’Emili Carcassa, que aquella noia tenia “coses estranyes”, “tics pervertits”; cal dir que el bon senyor Emili també era marieta, i doncs hi havia una sospita subreptícia de companyonia prometedora, una latent afinitat que ens atansava.

~0~0~

h.

Aqueixa xiqueta es diu ara Pipou, Pipou Dolçull. El jutge de la bòfia, l’espantalloques Llàtzer Gargola, li ha vists cadascun dels tendres breus ulls jussans mostrats minuciosament i sovint àdhuc burxats per aviciats viciosos als quals aquella passió – aquella passió pels breus ulls d’enjús – aquella passió pels breus ulls baixos senyoreja ferm. El jutge de la bòfia se l’ha pelada mantes de vegades – mantes de vegades veient els breus ulls de baix al cos de na Pipou burxats ara i adés. Tothom entre la bòfia i entre la purrialla moralista qui tant condemnen en públic, i amb quins escarafalls de boig, el burxar als breus ulls de les minyones i minyons, en privat no són gens hipòcrites, hi gaudeixen com eixelebrades hienes polloses en orgasmes i disbauxes exuberants rai, doncs.

Mes avui en Llàtzer Gargola se la troba pel carrer. Han passats dotze anys. Quan en Llàtzer Gargola també se la pelava tant – se la pelava tant davant les imatges rodades de na Pipou a bastament burxada… per tal de judicar quines penes calia doncs si fa no fa etzibar als apassionats, en pic doncs si mai enxampats, na Pipou Dolçull tenia set anys. Ara en té dinou.

El jutge de la bòfia, l’infame espantalloques Llàtzer Gargola, conyets i esfinterets n’ha vists milionets, i tots ben burxadets. En “pateix” ell les imatges… per a decidir d’estalviar-les al comú pec i bastot de la gent, i per a ficar els maniàtics apassionats qui les perpetraven a molt cruel inquisició, pus tortura i mort, no pas per dolents, ans per rucs, per no saber fer-ho a l’empara de la llorda llei i dels qui saben aprofitar’s de les passions de la gent amb llicències d’abjectes reis i suprems capellans – o dels qui ara en facin, sempre els mateixos estronts balmats surant al cresp parençós de les vàcues, papallonejants, vel·leïtats de qui se sap tan naquis que s’ha de vestir amb carotes d’esfereïments collits ça i lla sense solta ni volta en llibrots dogmàtics escrits amb cagarrines de botxí impotent. I llavors, “patint-hi”, ah, els esfinterets i conyets prohibits – com el duen a plaers excelsos i amagats!

Ara, llas, una altra cosa és la contrària: s’escau que els ulls massa balders de les noies de dinou anys no pas que ja no li diuen gaire re. Per això no anava ni a saludar-la amb una capcinadeta, si no hagués estat que la noia Dolçull li clavà, tot passant, un punyalet.

El jutge de la bòfia Llàtzer Gargola estripat cau, amb els ulls molt esbatanats. Muscleja nogensmenys anant-se com qui xiulés alleradament la noia excel·lent, na Pi-remenant-pou Dolç-fimbrant-ull. Què hi farem! Sí ves! Un altre desgraciat amb ulleres fosques i bigotet, un altre papissot merdanyol amb un tort cagalló per barret, un altre pútrid buròcrata criminal amb un foradet de més a la panxa, deu pensar (com jo). La gran coseta, pse.

Flairosa de bdel·lis i timonets, amb l’ombrel·la plegada voleiant-li pel costadet, benhages, Pipoueta, benhages tos molt merescuts guardons!

Em vaig aixecar llavors sense dir re, sempre caut i silent – em vaig aixecar llavors de la cadira a l’eixida del bar on tastava l’orxata, i me’n vaig tornar xano-xanet cap a casa, ja no pas en disfòries rabejant-me, ans en una certa escalfor de benésser, havent amb allò (una petita despesa amb l’afegitó d’una petita indicació a la noia qui ça-enrere també fou traumatitzada pel molt recte, cronomètric, espantalloques), havent amb allò, com dic, revenjat alhora mon pare, apassionat qui fou, i a qui amb un ferro roent l’abominable inquisidor li esbotzà, ans que no perís del tot, el recte.

~0~0~

i.

A qui se li ocorr? Li donava la recepta a l’apotecari i se m’ha fotut enfellonit com un simi amb un gra molt nic al cul. Diu em cag en déu, tothom vol anestèsics. No sabia on fotre el cap – la sang m’hi negava el cervell. Nimfes de font es quadraven al pas de la invasora sang. Els pots rovellats ploraven, de por, rovell. Què haig de fer? Volia matar’l. En sentir aquella bossa de merda d’homenot fastigós adu contrites es tornaven les cuques qui em rosegaven la carronya romanent. Serps i corcs eixiren llavors de llurs forats… Tothom exigia reganyant reparacions. Em vaig estrènyer els parracs; sense vergonya, li fotí mastegot; entrí a la rebotiga: damunt la taula de dissecció l’apotecari merdós hi tenia la clienta d’abans, morta i a mig fer bocins. S’han acabades les bones cares, carallot, xiulí entre dents. Maleït degenerat, qui pretenia rejovenir’s bo i pansint d’altres, i llavors dient-me’n de grosses només perquè volia un vil anestèsic jo qui patia de càncers extrems. La veritat oscil·la com papalló entre el meu nas i el seu – és qualque mena de llargueruda guspira. I ara ja hi som, som-hi, tot evolueix cap a les neurones allitades per emmalaltiment massa greu. Les neurones i llurs miralls com més anem més opacs. Ell comença a cagar-se’m, agemolit se m’agenolla, em demana mant perdó, somicant ans sanglotant a raigs. No vull ensumar intimitats esfereïdores. Ecs. Agaf el portant i fot el camp, com fembra fantasmagòrica qui davant la bogeria i la feblesa de l’altre no veu altra solució que la de desnonar’l. A tots ens deuen podrir càncers. A un lloc o altre. Vast terreny el cos per a tota mena de femer microscòpic cremant membranes. Transeünts tètricament condemnats. I altrament, tant se valia. Tots plegats ens fèiem fotre, com sempre. Ah (em diu el mirall), i ara que vinc a tomb… Cert. Bo qui sóc, em veig urta a urta a mant mirall o vidre de ca l’apotecari. I au, l’hem, on l’hem trobat, jaquit! Aqueix altri qui jaqueixc a la farmàcia, despulla sense substància. Fora hi havia na Bi, encara venent-ne – en ven unes, hores bordes. Hores bordes com les que faig malbé quan no tinc ni son ni prou bones idees. I ixc a na Bi. Peripatètica. Qui ets, Bi. Ningú que jo sàpigui, respon, emmirallant-se’m cada camí més tèrbolament a uns ulls qui em fan figa i veuen pertot novelles mosquetes blanques. Receptes voleien amb el vent. Torniols amb paperets. El text que empres (doncs!) ja venia predisposat pel text prefabricat que t’hi fotés d’amusa, de puta baldera, sonsa, de Bi, deambulant-te davant com mosqueta blanca. L’únic que hom fot amb tot text, retocar’l micoia. I valtres el mateix, tètrics. Què altre fem quan fem re sinó retocar el que ja hi ha…? Car mai no canviarem gaire d’allò que ja hi ha. El que ja hi ha és el tot. I el tot sempre hi ha estat, sempre hi serà. La veritat oscil·la com papalló entre el meu nas i el seu, evolueix cap a les neurones allitades per emmalaltiment massa greu, hi ensuma intimitats esfereïdores, fembra fantasmagòrica, com sempre. Amb ulls enfangats, Bi, ja no vinc a cap íntim aplec on retrobar’m. A cada mirall o vidre d’aparador penja una altra de les teues despulles, i paperets o receptes duts pel vent les emmortallen, momifiquen, cada text nou espantall perquè atragui i rebutgi els posteriors.

~0~0~

j.

Cercant-me l’essència ovoide davall una fulla de col

Ah quina por! De sobte vaig sentir les paraules que més em temia mai de sentir; unes paraules tan esborronadores que en sentir-les el cor sempre em feia un bot letal, com si es llencés penya-segat etern avall. La meua padrina es va tombar devers el raconet on, assidu esforçat minyó, assajava de confegir els mots molt intricats d’un llibre de ninots representant certa novel·la clàssica per a infants, i em va dir: “Nen, he tornat a perdre el didal; som-hi si el trobes.” El didal de la meua padrina era espectral i quan el perdia era impossible de trobar perquè de debò no existia; i tanmateix insistia que el trobés; no el trobava mai, mes de cops pretenia haver’l trobat i l’hi duia, i llavors ella em reptava i em deia de murri i de malparit i m’endinyava un mastegot, o em felicitava molt efusivament i adu m’oferia llavors un caramel·let. I el fet és que mai no li presentava re. Car assumia que, si de cas al capdavall existia, el didalet era tan microscòpic que era invisible. I doncs calia creure que… o ma padrina veia visions o, de cops, per casualitat, es veia que el didalet espectral se m’adheria al palmell que havia arrossegat per terra i en dir-li que esguardés que ja el tenia s’escaigués que fos veritat.

Aquell vespre en sentir el que em deia “Nen, cerca’m el didal que m’ha caigut”, com dic, malament rai. L’ànima em va caure feixugament als peus. Desesperadament vaig cercar pertot arreu. Al capdarrer, retut, li vaig presentar el palmell: “Heus-lo, padrina” i carall, com es foté! Bruixa grotesca, m’atupà de valent, alhora aporrinant-me amb els insults més lleigs. “I ara dormiràs al corral; en començ a estar tipa, saps, amb tes nyepes i butllofes, i amb tos renuncis i amb tes emplomallades bugies qui apareixerien d’aumon!”

Era nit fosca i de trons. Esfereït i timorat, anava amb fort de compte i tanmateix tot d’una vaig caure al pou.

L’aigua oliosa estamordí la caiguda infinita. Surava com balba granota en la foscor absoluta quan palpant-palpant vaig trobar un foradet a la paret del pou. M’hi fiquí com un cuc una mica botumflat i flatulent; era un forat estret que s’allargassava com galeria de talp.

Al cap d’una altra infinitud de llargària, i eternitat d’estona orba, vaig eixir a un llum de foc dins una altíssima volta. Era allò com un forn antic de pa o de coure-hi sellons i cassoles. Follets gegantins s’escalfaven al foc o s’hi contaven rondalles. Anaven vestits de cendres i carbons… o eren llurs pells excessives eixarreïdes i recremades. Semblaven doncs vestits de fracs: fracs que tanmateix se’ls escrostonaven tantost es bellugaven gaire.

N’hi havia una infinitud i tots em deien el mateix, burletes, garneus: “Nen, el didal! Nen, el didal!” Infinitament i eterna, i interminablement. “Nen, el didal!”

Volia acabar boig i em vaig llençar a la foguera. Foguera avall vaig caure en el buit eternament. Em vaig estavellar damunt un tou il·limitat de bolets que pudien a pixats. Sacs de pedres d’innombrables tones em queien al cap. Sense paraigua que els aturés, els punyia molt irat. Un sac s’esbotzà en colpir’l i tot de papallones mecàniques n’eixiren, xisclant com horroritzats muricecs de cues flamejants. No podia resistir aquella cridòria i em vaig llençar celobert amunt. Enjòlit, inert, surava en núvols de fum. Tèrbolament sacsat per turbulències. M’arrapí al capdarrer a una xemeneia sense horitzons. Per estalzins relliscant, fiu cap a una fàbrica on amb màquines immenses, d’aital immensitat que eren immesurables, treien didalets. Didalets per a tendres dits de damisel·la qui cus traus a braguetes trempades d’ogres antropòfags.

Vaig fugir dels garranyics intolerables de les maquinàries ineluctables per qualque cortina flonja de sobtat silenci. El càustic xivarri doncs benèvolament aturat en sec. Tot era ara corredors d’hospital, corredors sens fi que mai no arribaven enlloc. Quiròfans hi veies per cada porta oberta o ajustada (i n’hi havia més milions que milions no hi ha) on hom amb bates sangoses operava vius torturats o ja en destriava nítols de morts molt egregis. I tot era espès, espessíssim silenci.

I jo era formiga, o era mosquit, o era corc flatulent, o era mínim microbi… microbi sense mida amidable… o era espectre… o era buf de no-re… i per això vaig trobar l’eixida minúscula, negligible, al meu maldecap… era una obertura que de tan primeta que era de debò ni hi era… i per allí em filtrí, gros com monstruós elefant exageradament umflat i flatulent per tèrbols gasos de totes les mongetes de l’univers…

Ara me n’adonava…

Sóc el colós qui surt del didal potser màgic doncs de la padrina.

Sóc el colós i aqueix maleït didal era la closca d’on descloc, colossal.

Colossal, dominant-ho tot, trepitjant de ferm, fent tremolar el món, enfonsant murs i terrats, esclafant carrers i viles, esmicolant continents i planetes, asclant galàxies i didalets com qui ascla benauradament nics negres nidorosos escarbats de metzinosos fiblons i palps.

~0~0~

k.

Premonicions, profecies i d’altres datpelculades, hom se’n paira com d’un dau sens clotets
S’escaigué doncs que n’Otel·lo Pam i na Clitemnestra Pipa en conèixer’s s’altaren bon tros; aleshores festejaren.

I llavors es van casar.

I en acabat foren immensament feliços.

És que… mai no foteren cap cas de bons consellers ni de nyeu-nyeus, i menys dels inics capellans qui els titllarien d’heretgets i tot… tampoc d’entremesos, molt ben intencionats (hò i tant!), amics de la família… ni d’altra gent de “qualitat”… ni d’inquisitius íntims ni dels molt assenyats metjarres populars… ni de cassandres ni de pronosticaires i clarividents, és clar, ni de missatgers ni d’esmocalleis… ni de na Safir Carcassa ni de cap altra pitonissa de trucalembut… i no cal dir dels carques exemples de rectitud… ni dels rònecs paladins del bé… ni de fètides xarfarderes ni d’altres ànimes cristianes (creu-t’ho!) i santes dames de la caritat (guecc…!).

Equànimes, per la nítida finestra sense tels, n’Otel·lo i na Clitemnestra veieren llongament caure més tard molts de meteorits, de qui les lluminoses trajectòries descrivien esvelts arcs.

I hagueren al capdavall una família estètica, simètrica, harmònica, equilibrada.

I llurs fills, tots ben plantats i florents… llurs fills es digueren Pam i Pipa – (i, com dic, se’n continuaren dient per molts d’anys sense nyaps.)

~0~0~

l.

Aquest vespre, caminant, he vist en Bugs Bunny, colorat no pas de blau ans de groc enlluernador, suspès al cel, com un déu gegantí qui em somrigués potser emfotent-se’m.

Abans, quan tota iconografia consistia en estampetes amb santets i d’altres ídoles, guaitàvem al cel de l’horabaixa i els núvols amb el Solell darrere ens mostraven immenses imatges d’imposants divinitats. Ara que els ninots són encar més ubics que no els déus, hi veiem en Donald Duck, en Pepé le Pew, en Tweety i en Sylvester i en Wile E. Coyote i no pas déus totpoderosos o verges al·lucinades… Car de debò no hi vèiem re; només ho revèiem.

~0~0~

A les estacions… o ja per trens…

Per trens, oint, de les vies, l’oníric taral·leig d’en Carles Trenet

“Haca, haca, haca…!
A cop doncs d’haca
esfereint oca i farnaca
pels viaranys rústecs
dels predis de ço na Flaca…”

~0~0~

El continent del somni és el nostre continent, el continent nadiu d’on partim a descobrir-ne de nous – els llavors sempre defraudadors rònecs continents de la realitat.

Resolt, doncs: passaré el darrer tram també evitant els sòlits hams del vici.

Llambresc, il·lès, amb destresa, me n’esquitll, tant dels vells qui, als atrotinats parcs per a vells, encara es llencen rocs perillosament, com, entre la sorollada i les lluminàries agressives i doloroses, del jovent sedec rere les infeccioses llefiscositats del sexe – molt d’esperar anguniosament al capdavall per a tan poca cosa, pobrissons ensarronats.

De tot desori en fuig, car m’interromp la comprensió del terreny. Sense serenitat poc hi ha entesa. Ara, quan convé, ma curta conversa amb els indígenes és sempre tanmateix enginyosa, acurada i perfectament enunciada. Trii alhora un vocabulari selecte amb cada frase dita de faisó impecable. No he presumit mai de vulgar ni d’ignorant – tot els anys on he viscut era la moda fer-ho, tret que sempre he trobada la moda afer d’insulsa ans desesperada patuleia, sense suc de gràcies ni bruc de profunditats, sempre a caire de suïcidi.

Si la bèstia he mai percebut qui s’atansava amanida a l’atac, sempre he estat veloç a ficar-me a l’amagatall més amanós. No he tingut mai cap vergonya de preservar intacte el meu cos, vehicle amb el qual sallava i sall cap als continents ignots.

Tot àpat el salut sense tastar-lo gaire.

Les dones sempre m’ha abellit esguardar-me-les; sovint, ara i adés, si els espècimens prou s’ho valien, m’ha llegut àdhuc d’ensumar-me-les una mica – llurs forats de flairosa carn enllaminidors rai – mes mai no les tocava. Tocar-les les malmet – són, crec, com pastissos de nates i cremes flonges, i de precàries cireretes que no voldries pas tampoc trametre al carall.

Amb la mateixa reverència m’he esguardades les natures dels diversos continents. Llurs cuques, llurs vegetacions. Llurs estels: gaia ciència del conèixer i reconèixer el destarotament continu de les constel·lacions – espectacle que em satisfà com al groller guerrer qui ha conquerit cap territori més ordinari el satisfà el rapte i l’estupre. El cansament, tot i que euforitzant, és gros. L’espectacle del destarotament consola qui-sap-lo. I les interpretacions dels nicis íncoles em diverteixen bon tros. Llurs cels, les estranyes manifestacions que hi brollen. Les figures qui s’hi dibuixen, dissortats, no els presagien mai re de bo – déus hi caminen, impacients, ominosos, indignats, resplendents – furients, roents.

Metges i bruixots sempre me l’han portada fluixa. Els camandulaires comonidors, doncs, de malalties i d’entec, i de dimoniesses i d’àvols follets, els endevins dels esglaiadors portents, poc m’han enganyat pas gaire. Qui creu en llurs ximplets encanteris ja ha begut oli.

Els incoats estels als nàquissos continents d’allèn el meu molt més subtil i setinat són pàl·lides brosses d’estalzí que els rovellats tentacles dels aborígens malden molt tabollament per atènyer. Veig cada individu com el que debò és, no pas com ell mateix, il·lús, vol veure’s. Són cucs, els de cada corcada esfera on insanament es barregen. Cucs qui quan s’agrumollen esdevenen una altra bertrolada tragitívola, estridulaire, massa sovint mortífera. Pedruscall sorollós que rodola clapissa avall. Vivari tot d’espantalls clafert, pleixells grotescs que s’estintolen mútuament o ja s’entrecreuen amb travetes i acoraments. Zoo petrificat i tanmateix cridaner.

Per què t’hi aventures, mut i anònim heroi? La hipotiposi del poti-poti m’amusa l’estona expedicionària, ja us ho diré. Cert que no tinc cap raó per a ésser enjondre que al meu casal del somni, on totjorn delitós sóc; mes és cert així mateix que m’enllamineix de trast en trast veure els cataclismes universals – i llavors netejar l’exigu territori on la meua ombra s’estergeix escleta damunt l’eixorca pols, el terreny sempre massa estret que els meus ulls suara conquerien, l’apropiat petit indret ara doncs lliure i adés fins ara pres pels ceps escanyadors de la superstició.

És clar, hi ha la nosa. La nosa perenne que sura monitòria al defora del meu continent – és una serp en joli, penjada sostremorts enllà del meu firmament harmònic, qui, si doncs no l’esglaii, segur que em nou – em constrenyeria tornant-se cada cop més gegantina si n’ajornés l’enfrontament. Per això ixc ardit, a apitrar-hi. Amb mon bon cap – mon païdor de ferro – mes fermes cames – mos tendons tesos. Per a tornar a casa només retut pel cansament, en pic, com dic, haver-la esmorteïda, minvada, amorfa lletja serp, llorda i infame, de la realitat – arraconada ara, llepant-se molt fastigosament les nafres – fins a un nou aürt, quan em calgui tornar a esquifir-la, aregar-la, sotjant-la sense por, fitant-la amb la ultracuidança que, per impròpia, es mereix.

~0~0~

quan acompanyava la dona vella
de qui arreu, inclòs al llit, n’era el factòtum
visitàrem tots els nius més exclusius dels rics
ens assolellàrem ans ens assadollàrem de tebiors i benéssers
estesos per platges privades i en oasis artificials de deserts ocults
i en aquells indrets me n’assabentava de mants de comesos crims
sempre impunits

hom enraonava dels esgarrifosos crims amb tota naturalitat
em feia l’efecte àdhuc que certes vídues en presumien molt obscenament

i viatjàvem a caus paradisíacs on només s’hi aixecaven palaus
i llavors d’esquitllentes visitàvem amagats xibius
pertanyents a qualcuns dels mateixos propietaris dels palaus, mascles sobretot
als quals sovint calien llocs atansats a les corralines ciutadanes
per tal de poder-s’hi fer amb plebees i plebeus més esmolats
elets qualcuns per a grimpar en acabat socialment

me n’adonava ambtant que certs policies esdevenien boigs
car volien i no podien tocar els intocables rics
de qui cap crim per esfereïdor que sigui pot mai ésser cobrat
ni punit

aqueixos eren policies curts o molt avall a l’escala jeràrquica
car els peixos grossos entre els policies rai
ells no pas que esdevenien gens boigs, al contrari sabien perfectament
qui els pagava ni per què existien: perquè els rics no fossin ni robats
ni acusats de cap crim mentre robaven tothom altri
impunement, impunement

i se’ns encorbaven i ens llepaven els culs egrègiament
com els polítics, capellans, mestres i militars
i acusaven dels mateixos crims pels propietaris més d’upa comesos
a astorats indefensos plebeus

un òlim veí meu, per exemple, fou acusat aquells dies
d’haver morta molt cruelment una plebea en un dels xibius de ciutat
tot mentida, és clar
li n’imputaven d’un ric
el coneixia i mai amb el que guanyava no s’hauria pogut permetre la comesa
de cap crim en club privat ni en catau infecte tanmateix posseït pel senyor assassí

explicava ara un policia curt els crims del meu veí
pare de família molt cusc i complidor
i es va tornar boig veient les ultratjants mentides que ens deia
per a justificar encara més mà forta contra el poble
més armaments, més esglésies, més lleis, més escoles, més botxins
i el policia boig ara s’enfilà façana amunt, per balconades i finestres
com un simi rabiós
fins que no es va estimbar

i ací la meua vella hi aplaudia i hi aplaudien les altres vídues
i llurs factòtums i fillets
i senyoretes de companyia i acompanyants en general
i els propietaris estossegaven finament i se’n reien part dessota el nas
mentre hom recollia la gitarada on s’havia convertit el policia boig
damunt l’asfalt de baix

i el poble i la televisió i els diaris en general van dir l’endemà
que el meu veí era doncs ara reu d’un altre crim
el d’haver fet tornar boig d’horror aquell pobre policia ingenu

aleshores dic: m’he fet el propòsit que tan lleu la vella se’m mori
emigraré a qualque desert sense oasis
emigraré on ningú no hagi anc de pagar pels crims d’altri
emigraré a l’infern

car no vull tornar-me tampoc boig

tret que encara hi sóc, fent la viu-viu
i aquelles velles, ara ho sé, mai no es moren
es momifiquen i envant

envant, envant, envant

es momifiquen i els sóc rodant
rodant, rodant
rodant concèntric centrípet
fins que m’hi estimbaré
sol a la cambra, rodant

tret que ningú no aplaudirà, ni l’eco
com me li estavellava
patatxap.

~0~0~

N’Epirnuci, colpit pel seu suïcidi, m’he llençat tot esverat al carrer.

Era a casa, traduint mentalment del grec antic, quan la musica de rerefons de la ràdio s’aturava i l’anunciant anunciava que l’indeleble escriptor Epirnuci Impí havia estat trobat penjat a ca seua, que només als quaranta-quatre anys hom ja el tenia a l’esment per a un proper, imminent, premi Nobel de literatura, que era vist urbi et orbi per l’autor més hàbil i erudit de la seua generació i de les passades, que calia segurament anar fins a en Kafka o més amunt per a trobar una veu amb tant d’atractiu, d’autoritat, de verdor, de pregonesa i de saviesa.

Una xafogor asfixiant m’ha embolcallat com feixuga somalla mortalla i, suant i amb ofecs, he estrebada la porta del carrer d’una revolada i he eixit a fora trontollant…

M’he perdut pels carrers sense veure-hi de cap ull. Els arpons del caos policrom de la ciutat em nafraven massa endins, per això m’he ficat al subterrani, a agafar-hi aquell aparell incoherent que s’esventa per ventres de foscúries.

~0~0~

cubicles de fum

passem com presències canviants
com vents vagament geomètrics
cubicles aleatoris que amb les hores
es fan i desfan sense solta ni volta
i encar ens diem de jo
amb cada reguitzell d’incoats cubicles
que ocupen efímerament
un estret tost oblidat espai
de bategós amorf immens univers
sempre entelèquia.

~0~0~

per climes inclements i esteses fangoses cercaré
les perdudes minyones

les set minyones qui gairebé amí
tret que em mancaren les escaients paraules

per inhospitalàries contrades al capdavall n’he trobades sis
ara enyoraré les sentors de la setena

mes és la setena morta?
la redimiré jamai?

no; la setena te la trobes tornada pantera
dalt branca ferma de rònec arbre

i et saltarà a la gola
on els queixals t’hi clava.

~0~0~

tots ens en rèiem anant en tren
en orgasmes d’hilaritat banyàvem
amb les llums que les finestres filtraven fets espectrals
ço que enlletgia la meua dona qui reia llavors encar més fort

les nines horriblement desfigurades
la canalleta n’estaven avesades

per això si algú (una xicota dissortada)
mon germà amb raor roent la degollava
i la jaquia a lloc (a l’espona d’un llitot tocant a la paret)
i la canalleta la descobria
no en feien tampoc cap cas ni escarafall
prenien la morta per un altra de les nines
del nostre joc de titelles d’horror

i davallant del tren de cops teníem complicacions
mon germà (el de l’avesat raor roent) sovint no sabia contestar
esverat i rubescent els interrogants mesos pels agents
de les duanes

i era llavors que veníem rient encar més fort
la dona la canalleta tots plegats
i esglaiàvem tothom amb les nostres esgarrifoses rialles
i amb les nines espantosament ensangonades mutilades purulents

en dúiem ventrílocs de feixugues i de lleugeres
i no endevinaves quines fèiem esgaripar-se més esparveradorament

i hi havia gent a l’estació (dones)
qui s’esfereïen i abuixien de por
i qualcuns dels agents s’esborronaven i feien ganyotes d’astorament
mes d’altres se’n reien com nosaltres
i passàvem amb les nines i les xicotes mortes
esfilagarsades joguines una miqueta més feixugues que no les altres
xicotes mortes qui llavors llençàvem mudament distreta
com qui perd un veí qui mai del tot tampoc
no havia casat a la colla.

~0~0~

abandona la desferra esclafada damunt la neu
i saltironejant arriba’t
fins a casa nostra on a cada prestatge hi desem
els obsolets atuells dels albardans d’antany

ara els albardans som nosaltres
(i tu si t’hi afegim)
i tantost ho seran d’altres
i els nostres atuells seran carraca abandonada
sota la neu cor-roent de la pols
a un altre prestatge tan rònec i oblidat
com els d’adés.

~0~0~

se m’atansà una d’aquelles caldes brunes
(no sabia pas què collons devia voler)
(n’estic tip del sexe
tinc la cardera extinta vós)
per sort però no volia cardar

em volia dir que calia neteja
es veu que una renyina a la platja havia jaquits
dotze o tretze mitgesmerdes morts

els mitgesmerdes són la púrria infecta
de la humanitat

cap ignorant datpelcul qui “tragués pit”
el pelava a l’instant

només porten putrefacció
a la societat.

~0~0~

tots els jugadors es llençaven
al riu brogent i s’hi negaven
davallaven de sobines esblanqueïts
seguint el corrent com peixos morts

els arbres es despullaven de cada branca
i eren amples nus pleixells que es podrien
i s’esbalçaven fets corquim

sense enemics ànecs i gallinàcies
desplegaven llurs meravellosos ventalls
de plomatges significatius

el món somreia clar i assolellat
tret que sense jugadors
ni doncs cobejosos braços d’arbres
teníem ara un excés de carn
que no escatíem a qui repartir

amb tant de farnat sebollit
l’herbei esdevenia encar més esplendorós

xauxinaven nets els estanys
com si s’hi coïa a foc lent
el proper perdut capítol

sort encar que re no és mai com en tenia l’aire
car fou llavors que l’aeròfon
ens cridava a la minestra
i el nostre cos contemplatiu contemplava
un altre panorama

ah ocells de paradís
tan fàcil com fóra tot sense el maleït instint
sense les ganes ni la gana
sense l’àvol impuls
sense el nom
sense la gàbia.

~0~0~

se t’inauguren al cos sense gaire fanfàrria
concorregudes corregudes per a selectes malalties

tothom corr cap al premi de la teua mort

la sang i les seues anèmies i leucèmies
el cor i el seu septe infartat
els crancs a la pròstata i a la gargamella
assortits taps d’artèria …

et dic
Aristarc (tret que t’hi podries dir pel nom de veritat)
que la idea que et fas de tu mateix
(aquella entelèquia inconsútil d’un tu de bec a bec)
t’és ja a mig espetegar passada la ratlla de l’engany

de planxa enfonsant-te a l’altre món
el món de les ombres
qui a pleret s’esvaeixen
fins que no en roman ni esclau

i ets (no ets) tost ombra d’ombra
al reialme nul
de l’oblit perpetu

cap festa enlloc
tot es desprèn en dehiscència al buit

pinta’t el trajecte acostumat
tot se’t desenrotlla com per a qualsevol altra cuca

de cony a cony anares
tram a tram i previsiblement
de cony de llum… a cony de foscor

llum penombra fosc

d’embut a embut

i et fons
et fons on ans ja érets fos
somriure sense cos
evanescent.

~0~0~

escolteu
nu
sense cos
gens conspicu
puc enlairar-me
surar lleu

o a batzacs
a embranzides
projectar-me

com ara l’essència
de tots els nombres
del dau
mentre enjòlit rodola
entre els mons

i nu
sense cos
puc visitar
els espais perduts
a l’univers ignot igni pugnaç

i recaure
puc

el cos
fet nombre
incert

incert incert
en caure
al caire
de gairell

~0~0~

guaita els ocells
guaita les lloques covant
guaita les gàbies
guaita les mares portant les minyonetes
guaita les castes minyonetes donant als ocells les fines viandes!

en aquest món només hi pinten les dones
per això hi sóc tan feliç quan la guerra no toca
i he promès que les serviré fins a la darrera hora
perquè tot fili com la deessa mana.

~0~0~