Q.Q. badant al banc de la plaça (78)

Q.Q. LXXVIII

A un banc de la plaça Estació
faig córrer la imaginació
(d’altres volen que els corri la musa)
i em vincl amb dissimulació
per a guipar vèrtexs d’hipotenusa
entre les cuixes de cada mare qui n’abusa
vinclant-se a fer cas del minyó.

~0~0~

Sóc na Katiuixka Espargaró,
virago de cor traïdor;

com fa cap a casa el marit,
li fot un bony,
li trac el vit,

si hi ensum cony,
un tall li n’hi faig… en rodó.

~0~0~

El savi ocult
és qui faculta
sovint l’estult.

Cofoi té el vult
quan me l’insulta:

–Raus sense indult,
ningú t’indulta…

És (cony!) d’incult
de dir-me “inculte”!

~0~0~

Via franca al progressiu Morell!

Heus ací el progressiu Morell,
cada dona s’enamora d’ell,
li mostra les calces de samitell;
els homes rere el finestró vermell
s’amaguen avergonyits, i mai
no deixen d’admirar’l ni dir renoi!

Els menuts el veuen de ninot heroi;
les velles se senyen i es caguen d’esglai.

Via per a en Morell, el progressiu!
Que se’ns pixi al cap, que ens hi faci un riu
on vulgui, o que en pau ens torturi el piu!
La qüestió que ens tingui de veïns de niu!

Car tindre’l a la vora vol dir no dir mai ui!
i dir, al contrari, prou estic i sóc millor avui
que mai de la vida ni fiu ni fui;

tothom qui ens contradiu pot aixantar la mui!

(I, si no l’aixanta, lluny de la utopia
al ganyó, sense cap prosopopeia,
el fem naufragar… i, si és doncs paia,
ja pel cul molt lentament li puia,
molt patètica, del naufragat l’ampoia.)

(Car tothom prou s’ha de fer fotre
si no n’està d’acord o fa el neutre,
si per cap mala idea es deixa escometre,
d’heterodòxia en beu un litre
o s’equivoca, retrògrad, de teatre.)

Ucasos d’en Morell progressiu!
Estàtues per al progressiu Morell!
Cal adorar’l i obeir’l… o, ull viu!
Ens titlla la història de poble mesell!

~0~0~

monument jacent

fos hi rac
estatuesc
la meua beutat closa
fosquedat dels trops
invisibilitat dels fils
velluts de verdet
fugisser esguard
impacte d’ió
lluentor nova.

~0~0~

Sóc el mitjamerda “Serafín”,
la meua dona és diu Josephine,
i la tita faig… napoleònica.

Quan davant d’ella me li afín
i li dic que, ara venint, li desaixafín
el cony qui amb els ulls encofín…

em respon amb rialla sardònica,
i em diu que, pobrissó, prou desafín,
que, si tinc la dèria faraònica,
i la imaginació hiperbòlica…

la tita la tinc no pas autèntica…
just residual o simbòlica,
espectral, platònica,
preliminar, embrional,
rudimentària, residual,
seràfica, entelequial,
degenerada, borbònica.

~0~0~

exposa-ho i presumeix-ne

tothom es veu que s’escarrassa
devers un màxim vanitós…
per xo alguns a doll fem rajar el setrill
i no diem pas que som dolents…
ens diem, plens d’urc, els pitjors!

i no diem que la fem petita…
diem que la fem tan petita
que se’n menja la tita la tita
pensant-se que fos gra de mill!

~0~0~

Va passant distret, sense gens d’ínfules, estort i allerat,
dient-se que tot el que tenim al cap, algú o alguna cosa ens ho ha ficat;

després, amb el que hi té dins, el cervell manefla trena nous fils,
que, si és ambiciós i presumit, vol que s’enfilin pel cervells dels veïns,
i, si no n’és doncs, diu: falòrnies rai, i no en fa ni muntanyes ni escarafalls;

s’ho desa tranquil — s’estima més llepar una figa que no cap fil.

~0~0~

Juggernaut

Això és mamotrecte no apte
(que és clar que no vol dir inepte,
encara que en aquest cas ho sigui);

com monument sagrat, carro corrupte,
o carraca amb ninots de pompós concepte,
baixa pel carrer amb soroll interrupte,
i els badocs volen que algú els pessigui;

tot i que cascú és prou crèdul, i beneit i accepte,
pretenen que no es creuen ara el barroer recapte
que gros els envesteix, embalat i en orrupte,
i diuen que potser volen que algú els en desdigui;

“que patums i panjandrums i llur rescripte
(car no som prou teòlegs), ens donin el propi precepte!

“què cal fer quan ens fa cap abrupte,
i mentre gloriós de sang ens escatxigui
aquell altre pas de qui hom és adepte,
religiosament oferint-nos-li-n’hi al rapte?

“com als peücs de l’ase qui duia aquells altres a Egipte,
ens l’hi llencem a les rodes i que ens hi peucalcigui…?

“o ens li apartem del davant com fementit copte
(més tard de l’infern condemnat al roent exabrupte)…?

“o morim xemicats i contents… és clar… excepte… excepte…
que, per fer que llavors el ric qui el mena més fort no se’ns en rigui,
no serà pas que déu (el seu, el nostre, o un altre) també més fort no ens castigui?”

~0~0~

Arc de Triomf

(o del pont dels ases en un imf
al dels asos en un omf
)

Érem els campions de la rucada
i del vers fàcil i pansit,
mes llavors fa cap l’erudit
més pampana o eixerit
i, vés a saber què fotza,
mes resol que som del dotze
o del quinze, o del divuit…

vull dir, segles… sengles segles,
sigles, segles de conduir rebuig…

i, on abans fórem d’albellons caca,
ara som al sobrepuig
del vers gràcil, nocions esteses
(perles de les savieses),
i bon humor gras i sa,
i som dignes del Parnàs,
de la musa padellàs,
i de fer pam i pipa amb un nas
tot pigat pel mal gavatx…

i els rucs dels segles vintens
es faran ben fotre pla;

tots lligats a la mateixa estaca,
hom els permet de peixar
només al voltant del femer on som
(puputs naltres campions
i crescuts crestuts crestats;
pobres faves ells, amb l’enginy tot rom),
rodant i rodant com cabra histèrica,
o com boc qui jeu al llaç,
sense poder mai anar més lluny
ni veure-hi enllà del nas…

com erudit acadèmic,
vull dir, d’estil gavatx, veient de bah,
de bé, de bo, de buh, i de vi, maleït endeví,
en vellúries i endreçúries,
imperis, plèiades, Empúries…

i no pas en els sòmines qui ens pixàvem ací,
als peus dels arcs de les velles glòries espúries…

ell hi ensuma flaires transcendents de mòmies,
naltres ximpleries, putrefaccions,
bòfies, diarrees, piúries.

~0~0~

Colomí

—colomí, què fots ací?
tan llunyet de la vorera?

—tinc por de les colomines,
tinc por també del faquir
qui a la cantonada espera
prendre’m amb ses urpes fines.

—tens por de les colomines?
per xo estàs tan arrupit,
covant a la canalera…?

em sembla que ets estranyet!

—tinc por que em xafin tot net;
heu vist com treuen el pit
i belluguen el darrere?

—això és perquè són putetes,
com totes les femelletes;
no vol dir que et faran mal
ni que et rompran el perpal
que duus entre les cuixetes.

—això dieu; i el faquir?

—ah, el faquir és una altra cosa;
si té gana, sense nosa
que t’enxampa i se’t cruspeix;

se’t fot com el moix el peix;
d’això tens raó de témer…

mes sàpigues que tot crema;
crema part de dalt el Sol,
i crema el bec del mussol,
crema el bec de l’esparver,
el de l’astor… i el cuiner
qui apunta per la lluerna…
t’engrapa pel coll o perna;
de tu en fa manta de derna,
i, au, al pot que bull no vas!

si vols, arrufa-hi el nas,
mes només t’ompl el cabàs,
la vida (i és divertit),
de perills, i bona nit!

—collons, més acollonit
no estic doncs encara ara!

quina vida més avara!

per baix faquins i faquirs,
per dalt astors i cuiners…

(em dieu que així és com és:
que tantost hom existís,
pot jeure o jugar al parxís,
fer la guerra, o pujar el cim…
tant se val, l’atrapa el crim
de viure per a morir!
)

—tens raó, mon colomí;
per xo et dic: què fots ací?

tant se val tot el que facis,
que cardis, o t’escarrassis
que ningú et pugi a cavall…

tant si ets damunt com davall,
sempre quelcom ja t’enxampa,
com llamp sobtat qui t’enrampa…

és la Mort, i ja has fet prou!

—fotre’m goig; em cag en l’ou!
ja em podeu ficar al calaix,
em tiraré daltabaix!

—de re et serveix; pots volar.

—volaré doncs fins al Sol!

—volar-hi, no hi vola qui vol.

—moriré en l’empresa, heroic;
o potser acorat, estoic,
per l’espasa de l’estàtua!

—quina idea, noi, més fàtua!

tenim un Colom famós;
no l’eclipsaràs ja pas!

—un Colom tenim famós?

—l’inventor de l’indi gras!

—se’l menjava cuit o cru?
(no em digueu que sou perjur!)

mengem, els coloms, persones?

—el Colom tones i tones!
i és català, com tu i jo!

—“com tu i jo, fot-te’l rodó;
com jo i tu, cruspeix-te’l cru!

català i cafre és tot u!
pertot arreu la maror!
amb ous i cua de q!

—era un Colom destructor;
el flagell d’un continent!

—ai, collons, si em feu content!

vull ser, amb tanc i avió,
com ell, i occir milions d’homes!

ara revisc, prou de bromes!
s’ha acabat, com cada jorn,
de dalt estant, fent el sorn,
espiant les colomines,
i pelant-me el ble cremat!

ara faig força al terrat
i, amb ires columbines,
tost seré Colom salvatge
qui es fot humans per farratge!

això és viure: anar matant!

—(collons, se n’ha anat volant.

ai, joventut, joventut…
sempre reus del desencant.

me’n vaig a prendre el vermut.)

~0~0~

Si sóc colom de vorera

Si sóc colom de vorera
tot tacat de colomassa
cap a la font de la plaça,
no pas gaire romancera,
peon com la pastissera
tota prenyada de pans.

No m’hi envol com fan els fans
qui alenen el Vic i el Reus;
hi vaig com els bons ateus
qui van a missa de Rams,
a escoltar-hi cretins brams,
estil dels dels elefants
com hom els treu un queixal.

Car bon pic prop el bassal
davant la font de la plaça
m’hi voldria rabejar
i fer net de colomassa…
com qui el van a batejar,
m’ixen noses i ànsies vàries,
car hi veig a les fondàries
mant de burgès ofegat
per tanta d’hipocresia
que, mentre viu i fa via,
l’ha anat encarcarant.

Es veia, jove, gegant
i, on s’hi hauria pixat,
ara, nan, hi duu el fill gran
que el bategin de cretí.

Em bres com al balancí,
sincer i dubtós colomí :
em fic o no em fic ací?

Si em trac la merda que duc
per a posar-me’n de nova
és com qui cova minova
perquè en desclogui nou cuc;
més val engrut conegut
que no el que et pon el cucut.

Perquè cap altre no em nogui
ja em trauré el mal quan ens plogui.

Així que dic passi-ho bé
a la font dels ofegats;
potser, tot merdós, els gats
encara m’emprenyaran menys.

A la vorera també
hi passen colomes prenys,
com pastisseres amb pans
al si de llurs davantals.

Tots prou naixem esperits sants!
Als becs no hi tenim queixals,
tampoc a les llengües pèls;
som de debò els reis dels cels;
alats volem pels alts dalts;
per les parets fotem salts,
pels funicles equilibris;
som dels missals els ex-libris.

Si hom de vorera és rei,
poc li cal cap més remei.

~0~0~

Sóc el colom qui al greal es caga
un cop l’any, amb ambre acampte,
que el colomaire amb molt de compte
recull com en pergamí transsumpte
que del palimpsest de greu assumpte
repeteix per a la cretina nissaga
els manaments que la fa exempta
de tot símptoma que l’irredempt tempta.

De l’atroç colomer al transsepte,
cagant-hi jo, tot hi és enrenou prompte;
xixelles, tórtores, tothom m’intercepta,
tudons i xurres segueixen la recepta;
aturarien mon vol, no volen pas assumpta
la meua caca pura; sota cap concepte
que la meua divinal merda, presumpta-
ment alada, que el colomaire aprompta,
atempti la fugida sense pagar acompte.

Car el colomer sencer prou descompta
que de la merda de llur campió,
panacea santa que de tot pecat destempta,
en romangui prou entre els de llur boldró.

–Que es fotin els cretins i llurs atrafegats ofecs;
poc serem solidaris amb l’espècie maleïda
qui ens vol tots ponent-los, o beneint-los, o ja fregits;
de bones intencions l’infern n’és ple; som-hi tots, i fem recompte!

A l’aldarull i al garbuix, i amb revolades, engelosits!
La seua merda és nostra, oh, pàtria envaïda!
Caguem-nos tots ensems al greal ara, en roí apedrec,
i prou veurem com el pec colomaire se’n bescompta!

Guaiteu, els cretins ja es tornen més i més flacs,
afalaguen llurs déus perquè els tornin els afalacs;
mes ara llurs déus som nosaltres i caguem mortal;
se’ns moriran com qui confon remei per orinal.

(No saben els cretins que, només amb ossos d’ocell
i alats, foren celests, i sublims tant ella com ell.)

~0~0~

Si sóc colom de vorera
fic notes a la carrera
de cada vivent qui oïsc
creença dir barroera.

De qui s’hi arrisca, el risc;
cada cagada, asterisc*.

*(Més val que visquis com visc;
no et trencaràs el menisc
ni et faràs lliscar cap disc…

Ni faràs mal a ningú
si et cagues al cap d’algú
qui es pretén més alt que tu.

Tot és fer i ocultar el cul;
suputar fóra de nul
que qui et sura, paraclet,
o guaita pel parapet
és qui se’t caga damunt.

Se’t caga qui ja ha fugit
com un altre sant esperit
cap a un altre transeünt
.)

~0~0~

Si sóc colom de vorera
i em confonen per ampolla
com si fos cosa de vidre
i algú se’m vol beure net…

a l’embriac la marrera
li espicós, sens fer forrolla,
i als collons, com si són hidra
(com si m’assadoll de sidra)
me li bec sang a galet.

~0~0~

Si sóc colom de vorera,
farcit d’anys, llosc i miop,
ulls vermells, amb tels a sobre,
no veient bé qui és qui cobra,
ni qui rep fort de retop,
ni qui se’l menja cap fera;

ni qui amb altri s’estavella,
ni qui recullen amb pala,
perquè n’hi ha un qui s’embala
i passa, damunt, la rella
qui cada tija anorrea
de passant per pas de zebra…

(Groc de rovell qui es rovella,
vermell viu damunt la brea,
sang i asfalt i, sobre, el gebre
dels bells bocins de cervell…)

És com qui em treu de gairell
gràcies i joies del viure:
veure d’altri com l’espitxa!

És tan trist de fer-se vell!

Veure els humans fets salsitxa,
carall, tu, per a això hi som!

Ulleres vull per a viure,
o altrament no sóc colom
com cal, satisfet i lliure!

~0~0~

l’organista magritxol
i l’oda seua al greal

n’hauria dit flor ideal
que ensumava amb goig humil,
tret que una nosa banal
me li lleva el punt focal;

era un mosquit sens estil
qui de l’ample gladiol
en davallava el pistil
(de prop aparia esqual
qui em mossegués el pernil
o que amb dents de cocodril
anés pel meu engonal)
(calfreds em van pel bigal)

mes ara que estic tranquil
diria que s’equival
a un altra imatge infantil:

l’efígie meua, fecal,
davallant pel peristil;

en aquella hora vespral
a l’orgue perdia el fil;
hi tinc un públic hostil;

més tard, fregant-me l’urçol,
esglaons de peristil
davall com fa, sens estil,
el mosquit no gens gentil;

era el mateix mosquit sol
qui se’m fot al faristol
mentre toc el “Parsifal”
tot endalt la catedral!

quin organista més ful
(deia cada datpelcul),
s’erra de nota cabdal;
transforma el bleix en bramul!

“calleu, bah, m’ompliu de dol;
no veieu que al faristol
la pota del mosquit sol
em fa el fa, re, i el re, sol?”
(els retrec no gens subtil
com si són el meu pupil);

(em repten com al futbol,
amb espinguets d’anafil)
(i qui no xiscla, fa un ganyol
del més indecent guinyol);

ja com cargol de juliol
me’n vaig sense dir mormol,
amb mal de ventre, i el vol
eixalat, i amb un llençol
que em tapa els ulls de mussol;

a casa sobreïxc de fel,
i ara em gratava a repèl:

per si era poc l’infidel
mosquit qui de soca-rel
se m’enduu el jorn al sorral,
m’ha picat amb molt de zel
just a la regió anal!

ara hi burx amb molt d’anhel
com si hi sóc mosquit cruel;

per fibló, l’ungla fatal
qui em forada el pobre cul,
qui em fa fotre amunt l’udol
que rima amb el so irreal
d’aquell cony d’orgue gandul
i l’alterat faristol!

tot plegat, quin paral·lel
amb allò del “Parsifal”:
ell el drac de l’orinal,
i jo el mosquit pagerol;

ambdós matem l’animal
per heure l’hora com cal;

ell amb crits i gens manxol,
jo anar fent amb la mel
de l’opi, de l’alcohol,
filtres d’amor en vial,
somiant truites com betzol…

maleint en Titurel,
la verge puta, i l’asil
del mag qui sempre pren mal
repenjat al barrastral…

trists contes rucs i de ral
pintats en auca pueril…

fum de narguil
pluja d’abril
plor de bacil
invent senil
te’m menj l’alfil
meuca viril
paga-me’n mil.

~0~0~

manxista

mireu que bé – atansem’ns-hi tots;
bufarem volves a pler.

mireu qui ve – atansant’ns-e;
bufant fort i sencer.

manxa i manxa,
manxaire,
sense jaquir de manxar mai.

a cada forat hi manxa
i aixeca molta de pols,
i brossa,
i estalzí,
i abelles i vespes i eixams
de cuques de totes colors,
de tots escàndols,
de totes llavors de flors.

el seu manxisme
estimula les dones;
se li obren els forats
perquè hi manxés si li vagava mica.

manxaire manxista,
al manxisme més dogmàtic,
més pragmàtic,
més magnètic,
més partenogenètic ell sempre tan dedicat.

quin disbarat d’home
més meravellós,
uberós (saps què? ple de llet)
i colós,
no gens vergonyós,
d’enveges i desigs estovador,
com matalasser amb flingants i vergançons
d’alta qualitat.

~0~0~

Obrer pencaire, taciturn,
sense vans anhels de glòries ni cap neguit al món,
ni picaós irritants d’heroi qui àvol dimoni mena a la catàstrofe,
ni l’afany d’abassegar-ho tot que impel·leix el monstre exuberant
qui la genètica cruel fa creure gall de panses,
i qui arrabassaria doncs tota la merda, i els conys i els jutges,
molt poderós ell (i me li’n ric), empès per la voluntat d’imposició
que malignament i aliena el posseeix, esclau de ses tendències folles.

A la feina se’n va o en torna l’obrer desposseït de constrenyiments obsessius
que el durien a restrènyer’s i a enllordir’s un esperit seu,
enjòlit inconsútil immaculat,
sense fúries,
ni llogaters embogits pels mirallets de les capsetes buides.

No sent sanglots ombrívols ni renills de malaltes cavalcadures
qui els flagells ens duen, o la darrera invasió per ara,
ni panteixa amb l’esforç que es pren amb l’adient mesura
ni retorna a cap pàtria enyorada ni distòpica:
sap que Ítaca és la mort,
amb no cap pressa s’adreça a la propera etapa.

~0~0~

l’univers és un racó infecte

l’univers és un racó infecte,
l’univers és mamotrecte relicte,
convicte estront putrefacte,
cagat per qui sap l’aspecte
de quin contacte selecte
entre productes en conflicte;

el veredicte no pot ser més suspecte,
fa tot l’efecte que el cagaire interfecte
s’afegeix al femer estricte
i n’és un altre abjecte addicte
al rodar sense cap cap ni prospecte;

en aquest univers dejecte
tot el que hi existeix és defecte,
cada subjecte objecte incorrecte,
tothom subproducte imperfecte
parlant el mateix dialecte o eructe
del… “et fotré si fotre puc-te”…

tots hi rebem el mateix tracte indocte,
cada reducte qui som rep l’impacte
del mateix dilecte delicte:

amb cada atac o bac inflicte,
ens periclita el cos derelicte,
i allò ens tol vida o intel·lecte,

o esdevenim ficte cos aflicte,
abstracte artefacte inducte
amb tots els mals del trajecte;

ficte cos o estrany extracte
qui sempre amb la mateixa conducta
en zona d’interdicte pernocta;

la nit és infinit districte
on dicta l’edicte d’eterna vindicta
la casualitat de l’arquitecte afecte;

allí tot hi neix i mor sense cap respecte;
s’injecta indirecte qualsevol lligam electe
i el que en surt, tu, jo, o l’insecte,
cossos de ficta secta qui s’autodetecta;

tost, si pogués, se’n retracta:
la mort pertot, re no jaqueix intacte;

per molt capdecony predilecte
que et creguis, i de més a més catafracte,
com tot el conegut és ficte
(ficta la física, tota la història ficta),
vius doncs com visc, en un món ficte,
i si et penses que mai ningú en surt invicte,
o mig erecte i heroic, amb caient circumspecte,
o si més no, “espiritual”, qui l’olfacte
o la intuïció a “quelcom” connecta,

beu del mateix noc qui tant et delecta;
la teua ruqueria t’ho fa veure tot refracte;
jo de tu, ficte projecte, em moriria a l’acte.

~0~0~

Home amargat
banc escrostonat
ànima nua
el cel hi menstrua
horitzó apagat
t’hipnotitza el forat
fosc irrespirable infinit
on absent i extingit
tot se t’esborra…

~0~0~



Comments are closed.