No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Qrim Qatalà XCI

al secret tocom

al secret tocom
enllà de l’atzur
el musell a l’aixella
al rabeig de la xera
ni peixent prop la fera
l’instant oportú
on l’oldà quelcom
que ompl el futur
s’escau meravella
fosc bruixot conjur

m’hi esperava tothom
(sols que em fes cap sobretot ella)

(i ambtant el subtil lladregot
qui em fot mà a l’escarsella!)

i al capdavall carallot
no va vindre ningú
(ai, ni el mític rabadà de bardella!)

mes llavors que fugia anur
m’esguardí al mirall
i truja i godall
els dos érem u!

dóna’m pel cul capità
que ella i jo som el mateix
i l’home ver se serveix
del primer budell culà

buida-te-m’hi enfrú
ton suc no és sonso ni enfú
i d’en Polifem el monocle
es desfà en vescós llanocle
o pegat d’ull orgànic
que em prenya oceànic
de ferotge urc pànic

o com ili mecànic
m’escanya i em pateix
esclatat el jejú

el nostre fill tabú
s’assembla al cagalló
parit pel magí
d’espieta carrincló
qui al tocom secret
l’instant oportú
volent comonir
comonia el retret
del que tenen d’insegur
la natura i el destí.

~0~0~

(xera de marit no dura ni un xic)
(mes xera d’amant dura tot l’any)

~0~0~

Nòmada qui a tota moda diu no!

La meua dona s’apunta incondicionalment a totes les modes; n’és molt devota fanàtica. I doncs atès que llavors la moda era de menar el cotxe a tota velocitat de nit i sense cap mena de llums encesos, s’esqueia naturalment que fos ella qui menés el bòlid per la carretera – i jo al seu costat, completament cagat de por. El comtat on ens trobàvem era famós per sempre d’anar seguint d’una manera general les modes i les faisons de fer dictades pels afaiçonadors de les tendències i manies de l’instant. Per això, si mai hi havia qualque excèntric extravagant qui s’estimava més de no seguir-les, hi era pertot escridassat i avergonyit; hom l’hi tractava de retrògrad i hom l’objurgava de valent i el convidava a fotre el camp a indrets més encarcarats i nyeu-nyeus. Això és el que feia la dona si mai ens trobàvem cap mandroset vehicle amb cap llum encès, ni que fos d’allò més tímid i incoat. La dona, tant se val, feia espetegar el clàxon, i aviava un rebombori de caldéu. Si jo protestava flèbilment, també em queia un carxot.

Per sort, al cap d’unes hores, encara il·lesos, va començar de matinar. El cor se m’apaivagava molt a poc a poc. Mayhew, la capital del comtat, apareixeria en un parell d’hores. Un jorn més que veuria, em deia privadament, i n’estava d’allò més content.

Quan férem cap a Mayhew era l’hora on la quitxalla anaven cap a estudi. Tots, xiquets i xiquetes, anaven carregadets amb bosses de llibres i d’altres materials escolars. Amb aqueixos paquets damunt i tot, i rient i empenyent-se, es llençaven tots plegats a les piscines que, noves de trinca, seguint les molt severes injuncions de la moda, ara hi havien vora tots els carrers més fressats. Car, com dic, s’imposava ara que tothom anés pel món amb els vestits completament mullats. A les cantonades, els bobbies, benèvols, s’ho guaitaven tot amb equanimitat. Com la resta de ciutadans, fossin ancians, adults, mainada, tant se val, també els bobbies, sota llurs capells d’autoritat, se’ls veia que també duien els cabells tots grisos, car aqueixa era la moda, els cabells grisos per a tothom, inclosos els nadons, no fotem, i les xicotelles, les quals es divertien qui-sap-lo amb els cabells duts estil bruixota tot esborifada.

La dona exultava. Els seus cabells eren perfectes, grisots i hirsuts com els de l’eriçó. També els meus quatre cabells mal col·locats eren tenyits com calia, tret que això tant em fotia, la veritat.

Aviat, sense haver de cercar gaire, la dona va trobar un garatge on desar el vehicle. Després au, vam sortir corrent cap a llençar-nos de cap a la primera piscina que ens sortís al pas. No m’hi hauria pas llençat mai. Sabia que pel cap baix una pneumònia ara no me la trauria ningú. Així i tot, allà som, i jo tremolant dins l’aigua, i encara més en pic fora, com un estaquirot etzibant-me ara tot de cops als vestits perquè ploressin l’aigua, i alhora al cos perquè, de mig glaçat, es reviscolés.

Per les voreres, on totdéu si fa no fa anava xop, era difícil de passar-hi, car una altra de les modes era de jugar al futbol pertot arreu, tret que sempre en un nombre reduït de quatre jugadors, mesos cascú a un dels vèrtexs d’un rombe imaginari, i el xut del primer jugador ha de rebotre en els altres tres, sense que l’esfèric, sempre ran de terra, es desviï gens i així pugui arribar al jugador qui l’ha tirat en primer lloc. Això és molt difícil, però la qüestió és que significa un gol. Ara el segon jugador, hagi el primer reeixit o no en el seu intent, tracta també de marcar amb el seu llançament. I així anar fent. La meua dona de seguida ha començada una competició, a mi m’ha tocat és clar d’ésser un dels desgraciats implicats, més dos altres qui badaven pels voltants i qui tanmateix s’hi han apuntat força volenters. Quan la dona ha xutat, però, s’ha fet mal al peu, per dissort; i, per sort, hem hagut de plegar tantost començat el joc.

Ara, amb jo fent-li de crossa, hem entrat a un xibiu a esmorzar-hi. La moda era de menjar per tota menja esponges. Esponges si fa no fa edules, és clar, amanides amb tasts rai; i amb coloraines rai acolorides. La dona, tota l’estona plena d’un entusiasme gairebé infantívol, n’endrapà unes quantes, dient Que són bones, tu! Mentre jo amb la primera ja m’engargussava orxegant. Quina merda, pensava, tot menjucant molt desmenjadament, i així i tot dissimulant rai, no fos cas que, tantost la dona se n’adonés que no m’abellien gens, no comencés d’arrucar-me i de dir-me de reaccionari i d’espantat, i em fotés, sobre, de sotamà, qualque bolet o, pitjor, m’entaferrés pler de coents pessics.

Pagar pagàrem amb fruits podrits. Aquella era la moda. Ho manaven els déus de l’estil. Era l’obligada faisó de fer dels fers afaiçonadors de vestits, de pentinats, i sobretot de sobtats “costums” i d’instantànies “tradicions”. Prou hi deia el cartell de fora l’establiment: As the fabulous “fash pack” wishes, we also conform to the fashion of the day; thus currency consists nowadays exclusively in rotten fruits. Sort que, sempre a l’aguait del darrer crit, ben previsora, la dona havia jaquits al petarrell del Sol a la terrassa, durant gairebé dues setmanes allí abandonats, les bananes, les taronges… i els kiwis, préssecs, prunes, peres, pomes, cireres… i els gerdons, avajons, nabius i maduixes que abans s’amuntegaven als taulells de la cuina o eren als calaixos inferiors del frigorífic – i ara doncs en teníem prou per a pagar per pler de cosotes que tot d’una s’havien posades de moda.

Vaig demanar permís a la dona per a anar al canfelip. Mentre cagava vaig pensar que Quina sort que encara no hagin decretat, els llefiscosos pixavins, que calia, per a ésser fi, cagar cap per avall! Tret que, com tothom sap, tot el que un humà pot pensar, un altre ho pensarà. Confiéssim que quan arribi aquell dia jo ja sigui mort, o si més no, vidu i ben lluny.

Cada animal anava de malva, fos al zoo, o pel carrer, o als oceans; tant atrapat com estort, hom amb vàlvules-ventall astronòmiques els projectava raigs de suc malva i au, a fotre’s – màrtirs vulguis no vulguis de la puta moda, com jo. Màrtirs, ausades – moltes de les pobres bèsties, sobretot les més petites, i mant de peix gros i gairebé tots els ocells – car s’hi ofegaven, enverinats. Tret que tothom ho trobava perfecte; sempre hi ha d’haver sacrificats per al bé públic, en les grans revolucions. I que hi ha de més revolucionari que la moda dels collons? deien, maleïts inútils repulsius babaus.

Pel meu cantó, tots els modistes i les modistes i els altres dictadors de com cal fer ni anar, es poden podrir ara mateix!

Fóra collonut que la moda fos de pagar re amb els cossos assassinats dels darrers modistes podrits, subespècie infecta qui atreu com flor fètida i tuixegosa els volàtils, i sòmines i bajans, i en general tots els febles de senderi i els qui balafien l’existència per culpa de traginar un cervell tou, moix, estovat, lloca, sabater i tan podrit com els podrits qui els voldrien acabar de podrir, i amb ells la puta humanitat!

Qui sap, un dia o altre hi arribarem, vull dir, que quan calgui pagar els repel·lents esponjats, ho hàgim de fer, pels deures deguts a la moda mateixa, amb els darrers parracs de carnús corrupte d’allò que fou el modista postrem. I la humanitat… (tant de bo ho veiés…!) la humanitat tornarà als sacres orígens de fer-se malbé i putejar-se mútuament, això rai, tret que ara amb una arma menys, una arma molt insidiosament letal emprada pels pitjors enemics qui mai no hem tingut – els modistes vírics i invasors qui ens aritjolen l’esperit amb xaronades esclafadores, amb carrincloneries d’ofec, amb el mal gust més ferotge i anorreador. No en teníem prou amb feixistes i histèrics moralistes de merda, amb homes de rectitud i dones capadores, amb tota la púrria de la gent de bé, perquè ens vinguessin encara aquells malignes datspelcul de l’estil guerxat a emprenyar els qui ens voldríem independents o sense gaires dèries rucs, si més no!

Amb els budells ben nets, vaig sortir del canfelip, on un ocellet malva havia vingut, orb i extremunciat, a estavellar-se al vidre de la finestreta de dalt.

Ara, després de la catàrtica enrabiada tancat al canfelip (després d’aquella mica de saviesa pràctica, o fronesi, per tal descargolar-me els nervis part de dins, i poder respirar, tot i que entre bones pudors), sentint-me íntimament vindicat, acaronant i tractant de manyaguet mon magí alliberador, m’atansí (part de dintre, com dic, tot acomplit; part de fora, dissimuladament, com un llimac qui acaptés de fer-se perdonar els pecats de tanta de càustica bromera), m’atansí devers l’indret on… on… on no hi havia ni vestigis de la dona!

On s’ha fotut? que vaig dir.

Qui? féu l’hostaler (o el cambrer, o el que fos aquell capdecony).

Collons, la dona qui s’asseia ací! L’he jaquida tota eixarrancada, ensenyant la fufa a tothom, per a demostrar que també els pèls del cony se’ls havia pintats grisos. És que és molt fanàtica de la moda.

Ah, la dona dels pèls esfereïdorament eixarreïts al cony. Tothom els li tocàvem, no pas els fiblons de dalt, les rels amb les tovors; car les puntes semblaven punxes d’eriçó; de porc espí; o pitjor. Planyíem son marit, si mai hi hagués de cardar; fiçances rai, oi? I en acabat mort en delitós martiri, nou sant Sebastià crivellat part davant pels fiçons del cony de la dona i part darrere pels sàdics marietes qui, ara enforcat i amb el cul enlaire, tots se’l volien cardar alhora amb llurs caralls massa trempats i encaperullats amb didals molt esmolats de ferro roent, ha, ha!

Sí, tant com vulgueu – que li responc, amb una rialleta de conill, mes part de dintre ple de fàstic devers ell i els seus cabellots tots grisos i mal cardats, i pensant Bon altre, el malparit! i em trac un tomàquet tot podrit que, seguint la moda, portava escarxofat a la butxaca, i li ofereixc a tall d’estrena i demanant-li, polit – però no em sabreu dir pas si us plau on s’ha ficat?

Se n’ha anat a celebrar la fi del món, no se la volia perdre pas per re del món. Es veu que els grans manaies de la moda prou han ordenat que ara pertoca! Ho esbombaven a tot crit suara els mitjans de pertot i els altaveus de les cantonades.

La fi del món? Una altra!

Fogueres pudents de plàstics i cautxús a cada carrer. (Potser hi cremen les bruixes? Ei, baldament les hi cremessin!) Tot hi és fosquíssim; sense cel ni celístia, ni Sol ni lluna, ni llum enlloc, ni lot que no tinc; i, sense lot ni llum enlloc, és immensament difícil de veure-s’hi gens.

Pel llençol fosc de l’univers, la Terra, presa pels modistes invasors, roda tota boja com baldufa atesa i sense quest, fins que, ai, s’enfonsa irremissiblement per un boïga feta per ella mateixa; món criminosament incendiat, ja podem dir-li passi-ho bé que no el veurem mai més.

La densa fumera em fa estossegar, escopinaré els lleus i tot. Fi del món, doncs. Cap esperança del més mínim esdevenidor. I la fi, de tan pregonament blava, que semblava negra del tot.

Ensopegant amb ninots tot flonjos i flascs, mascarats d’estalzins i amb els cabellots socarrimats, amb ulls tots vermells i enlluernats per la promesa de veure-ho saltar tot i tornar al firmament de les cendres que com subpartícules es distreuen per l’espai il·limitat, talment fossin falenes ablamades qui en llur somni entomològic es creuen travessant les portes solars del cul de l’absolut, me n’havia de desempallegar com d’enormes enganxifosos xiclets. Es veia que la darrera moda devia ésser llavors de passar per difunt. Com si amb tots els cementiris i mausoleus esbotzats, cada hom esdevingut espantall espatllat, els morts se la campessin arreu. És que tots els ineptes zombis qui s’adapten llambrescament als modes més injuriosos ni engavanyadors de les modes més dadespelcul són crèduls de mena. I ací tothom semblava ara haver-s’hi apuntat. És clar que el fet que certes “veritats” molt dadespelcul siguin cregudes per “tothom” no les fa pas menys dadespelcul, tampoc el fet que una datpelculada sigui seguida per “tothom” no en disminueix molla el grau de datpelculada.

Tret que a aqueixes alçades poc val la pena de balafiar energies tractant, d’això, explicar-ho a ningú. No. Haig de fotre el camp com més aviat millor. Je eher, je besser, que em dic, zelosament espitxant-m’hi tantost trob peu ferm.

Nòmada qui a tota moda diu no, per què m’hauria de creure ara la fi del món? No hi tinc pas tampoc la dona a la vora per a fer-m’ho creure a clatellots!

Amb quines tisores no tallaré, tallador de l’autèntic doncs, no pas sastrinyoli esclavitzat, el fals llençol fosc, i eixiré il·luminat a la llum immaculada de l’aire pur, perquè llavors barca avinent em dugui cap a terres fantàstiques on els salvatges anem nus i despentinats, i mengem el que ens rota i quan ens rota i amb el que ens rota, i no ens mullem ni gota si fa mica de fred, i les fogueres les bastim per a rostir-hi qualque senglar qui hem caçat i per a torrar-nos-hi alhora els collons, enjogassadament esbaldregats, i els monstres crèduls doncs s’han fosos i negats als marges, esborronadorament vaporitzats, o horrorosament engolits pels goluts aiguamorts, perquè els escandalitzàvem en la nostra innocència i naturalitat i ens fugien terriblement acollonits…? Ah, respiréssim! Llurs perverses emissions de civilització verinosa jaquides enrere i oblidades tantost m’enfilava pels clars primitius camins de la raó. Pels clars primitius camins de la raó. Som-hi, Manel! Encara un esforç. A la merda Mayhew i el comtat sencer, i la maniàtica illa envaïda pels subhumans mortífers i enlletgidors. No m’enxampareu pas mai més!

No m’enxampareu mai més, infames inventors d’espantosos cassigalls; mai més, mai més, esgarrifosos talla-robes de l’alta costura qui veneu, als més betzols, sobtats sets i maliciosos descosits a preu de diamants. Ja hi sóc, esquerat, al caire de la darrera brèndola de la gàbia o del darrer barrot del niu on romania caganiu fins ara mateix… saltem-hi, a tocar de mà de la llibertat!

On et penses que vas, dormilega?

Una veu insultant transformava totes les meravelloses truites que somiava en rudes ventallades de paella al vult estultificat.

Era la veu de la dona qui em venia darrere amb rodes i, traient la mà dreta per la finestra, ja m’estrebava l’orella.

Puja al cotxe, que tornem a casa, canta-cançons.

Adéu-siau, evocada moda efímera de fugir vers les selves amazòniques! Ai, patir rai! Car… la moda que manin només les amazones urbanes encara no s’ha acabat.

~0~0~

Agraït a l’invent dels vestits

Al contrari (em diu la dona), al contrari, gamarús; has de donar les gràcies al carallot qui va inventar els vestits. Amb vestits, ningú no pot veure que cada cop que som plegats en públic, algun dels meus druts i jo, i tu tímidament pels voltants, El teu zizí es converteix en zuzú, la menina se t’escarranseix fins a límits de clítoris petitó, i les boletes de feminitzat emasculat ja et desapareixen, engonals amunt, del tot; de tal manera que és com si li diguessis al mascle Guaita, també jo et sóc disponible, també et sóc femelleta; dóna’m pel cul o fes el que vulguis amb mi, car és clar que allò que tens entre les cuixes No és ben bé ni zizí ni zuzú, és zuzí. I llavors, al contrari encara; quan som el drut i jo cardant o als prolegòmens del cardament, i tu espiant-hi d’amagat, sort en tens encara amb els vestits que et tapen el zuzí tot trempadet, de tal manera que, descobert, encara mig rai, car si anessis sense vestits segurament que el mascle se n’adonaria, que el teu zuzí és tot ert i sedegós, i ai, llavors, que potser es pensaria el mascle que et volies fotre l’agressiu, que et feies l’atrevit, o el qui demana partió del pastís, com si venies a fer-li la competència (Part en vull, part en vull! com un mammotrepte empudegador, com un marrec groller i aviciat), i, pel fet que tots sabem que els teus drets de marit són estrictament nominals, per a omplir el paperet, i doncs que en realitat no en tens cap (zero iniciativa, zero accés als diners, zero usdefruit dels orificis, zero permís per a re fins que a mi no em llegui de donar-te’n cap), i tu doncs et trobes ara, ecs, molt degeneradament, i en contradicció a totes les normes, trempant com un boig amb la teua menineta rudimentària, com si volguessis fer l’home, doncs és natural que el mascle mateix n’esdevingués (vull dir, agressiu) cap a tu, car no et pensaries pas que es faria l’orni i t’hi deixaria sucar (cavà?), que no s’alçuraria normalment com un mascle desafiat, i llavors, doncs apa, tu a rebre-hi de valent (som-hi, massa poc, car prou t’ho mereixies, merdós!); ei, doncs, i ja hi som; el que et deia, cada cop que sóc cardant amb algú, pobret de tu si mai vas despullat; n’acabaves, a sobre, amb un tacó de caldéu; macat arreu, ple de nafres i treps, i bo per a no re, vull dir, per a encara menys que no vals ara, bah!

~0~0~

Aliens d’Illa

Creixia el crepuscle com un capoll de sedes. Les sabes s’alçuraven pels botafions que enteranyinaven amb ganyotes els vents; els moixons feien adients aletes per a encaterinar olletes qui treien banya per feixes i cavallons, mentre el ressò de cap poeta que recitava a l’olivet, “com més impotent més orgullós”, surava entre el bellugueig bigarrat de l’eixam més quimerut.

Dos qui es destacaven del formigueig eren en Becut i n’Amat d’Illa.

Quines creatures, vós! Caminaven amb dos peus i la cua. A través del vidre de l’aparador de la botiga, això cogitàrem llavors l’aprenent i jo:

I ara quin gènere els vendrem? Fotrem goig, galdosos. Haurem de retocar-ho tot, patrons i models, i foradar els pantalons i les faldilles part de cul que hi poguessin treure l’apèndix caudal.

Allò va créixer. Hi havia ara membres de la premsa qui el que volien saber sobretot no era pas com tractaríem el gènere, mes exactament quin gènere fóra el que vendríem als pistolers amb cua vinguts de fora.

La conferència de premsa s’esdevenia en una sala de balls. Ens tocàvem els colzes l’aprenent i jo perquè ens dèiem baixet:

I si ara els pistolers amb cua, n’Amat i en Becut d’Illa ben coneguts, començaven de disparar a tort i a dret contra tots aqueixos repel·lents paràsits de la premsa?

Ens en rèiem part dessota el nas: Hi ha llibres que els sastres emprem per a veure quina estofa convé més a quina pell. Veiem que els honorables forasters tenen una pell així mig de simi pelut, mig de llangardaix. Sí ves, doncs haurem de trobar l’estofa més convenient. Una pell pot tindre moltes de vides. Hi ha pells que hom es treu com muda o despulla, i hi ha pells que et traeixen i esdevenen plenes d’escates o d’arestes… o de brians amb dents i queixals.

Parlant autobiogràficament, com a sastre acomplit, us puc dir que he romàs estabornit mantes de vegades per la, com se’n diu, l’elasticitat i la mal·leabilitat i la capacitat de transformació de les pells dels diferents personatges llunàtics, marcians i andins. La gènesi de cada pell crec que determina en bona part quina qualitat s’annexionarà pel que fa a bèsties de quin indret, vull dir…

Com veien que m’empatollava de valent, ens van deixar estar, giraren cua i es van acarar amb els pistolers.

Votarien per qui, a les presidencials que s’atansaven?

Els premsats ho volien saber. Mes els forasters musclejaven; llavors es grataven els collons i llençaven els paràsits qui hi trobaven als paràsits de la premsa, i l’aprenent i jo ens fotíem un panxot. Car com s’esglaiaven els membres de la premsa. Quina riota. Tantost els petits paràsits els aterraven a la pell, rere les orelles o rere les ulleres, o entre les calbes o a les mans o escots avall, o per les escletxes dels mitjons, com s’arrapaven els petits paràsits i com creixien… llurs cèl·lules incrementaven llur gruix acceleradament… les venes, el cor, els músculs… magnífic empelt tot plegat: al capdavall, en acabat de no pas gaire estona, es tornaven pitjors monstres que ja eren abans els membres de la premsa.

S’ho tenien ben merescut. Per sempre fotre el nas on ningú no els demana, i sobretot per sempre dir mentidetes, ca?

Ara els paràsits, crescudets, es barallaven entre ells. Cada periodista era un camp de batalla… o, calla, potser era un llit on tothom hi cardava de valent.

El cas era que cada camí que ens els guaitàvem, els paràsits els trobàvem més robusts, i tant l’aprenent com jo ens posàrem ara a cogitar quin nou gènere… i com afaiçonar-lo… convindria als nous mutants així premsats i repremsats… quelcom, és clar, que fos genèticament compatible tant per a l’hoste (els hostes) com per a l’amfitrió (això si doncs no se’l cruspien en un tres i no res, de tal faisó que només fos l’esquelet antic qui es fongués en ésser absorbit per les noves creixences).

Enyoràvem els científics, sastrinyolis sense gaire instrucció. Aqueixos ens ho haurien pogut dir. Baldament fossin tant escorniflaires els científics com els periodistes, deploràvem. Ara prou sabríem a què dedicar-nos de ferm, pobrissons.

Hi havia un ble d’espelma fumós que era, si ens ho esguardàvem de més a prop, la llengua de cadascun dels candidats afilerats a dir re. Confiàvem, tant l’aprenent com jo, que no es fotessin ara els pistolers amb cua a fotre de profeta. Car no hi ha re de més fastigós. Qui se’n creu les bisbètiques falòrnies! Caldria ésser boig com ells, i potser pitjor: encara més bavós.

Mancava un ingredient al quadre que teníem al taller. Vaig dir a l’aprenent: Saps què ens manca? Una rossa!

De seguida va treure el cap cap al soterrani i va cridar na Frederica: Puja, noia!

Fregant-se els ulls enlluernada, na Frederica eixí a la llum de la superfície. Modesta modisteta tallada a tall de valkírica cariàtide, també anava nogensmenys armada. Els pistolers amb cua, en Becut, n’Amat, llurs cues s’enrigidiren. Era allò que trempaven…? O era que reconeixien la rossa com algú de la família…? O… o ens amenaçaven cua-drets amb la mort de cada mestrívol artesà present…? Casuísticament parlant, no diguérem re altre que enviar-nos muts interrogants. Algú s’havia petat – la fortor era fortíssima.

L’aprenent gosà piular: Les lleis que regeixen els substrats gramatològics, senyors clients, m’impel·leixen a emprar el trop de l’el·lipsi, vull dir, de l’eclipsi velat, bo i proposant-los, molt respectuosament, tret que amb volàtil jovenívol impuls que potser mereixeria l’oprobi de gent molt menys generosa que vostès, aqueixes almeixies rutilants que voilà!

I, com màgic, l’aprenent s’embolicà en aquell teixit lluent d’on, sacsant-lo part de dintre i tot seguit fent-lo voleiar, ell mateix havia desaparegut. S’havia eclipsat. En realitat, petitó com era, s’havia amagat davall les faldilles de na Frederica, però això els pecs aliens no eren capaços de copsar-ho.

Les cues amenaçadores dels gàngsters es metamorfosaren en ceptres imperials, molt decorats ans cargolats amb joiells de duges resplendents.

Quins vestits més collonuts! Digueren amb llurs veus que ondulaven en onades deliciosament melangioses. Ens en fareu catorze mil per a cadascú.

Encara retrunyien a reculons els ecos adolorits de llurs encantadores veus (i ja no es veia ni ombra dels nostres estimulants clients de la darrera invasió), quan l’aprenent, xop a betzef de llefiscoses secrecions vaginals, s’escorregué tot avall cap a terra de les cuixes de na Frederica.

Patatxup, patatxap, els tres ens posàrem a ballar, allí mateix, rere el taulell, al llindar del taller. Catorze mil vestits per a cascun dels criminals estratosfèrics! No sols no ens fragmentaven amb els raigs espetegadors de llurs íntimes armes, ni ens transformaven en fenòmens genètics de dubtosa viabilitat, o en flascons transparents on rere el vidre de la nostra pell retornem a la barreja de microbis patògens d’on tots plegats no venim… ans ens oferien feina per a l’eternitat, i, tot afaiçonant-los aquells vestits estèticament sensacionals, inventàvem la moda més sublim, la que s’imposa pertot, car vestim el poder; tothom ens imitarà, ens envejarà, esdevindrem els modistes més corrents d’enlloc. I cridàvem:

Jotfot, visca les invasions!

Les infraestructures dels nostres cossos fenomenals col·lidien a velocitats simultànies que ens feien espetegar pels cresps cristal·lins en guspires enlluernadores. Satíricament inspirats, ens en fotíem de cada déu qui mai no ens havia visitat. Car cal ésser tros de contemptible estront per a fer-se vestir per nosaltres! Almeixies rutilants, ausades!

Convertim totdéu en ninots malfargats i encara els mistifiquem dient-los que ara semblen la gran cosa. Ximplets!

L’aprenent, esgarrifat pigmeu, s’esclafia gargantuesc, i, tot i que pudia a cony mariner, dialèctic responia a les seues grasses riallades amb les meues, sense plànyer-me’n, ans burxant-lo a indrets transcendentals i tot. En absència de les repulsives creatures, no ens cansàvem de fotre l’animal… quan tot d’una entrà a la botiga un heroi!

Maleïts herois del forat del cul, amb llurs caguerades de mai no acabar. Es volen menjar el món, però només es cruspeixen i fan malbé els febles i els innocents dels voltants, i s’escanyen i es trenquen la puta ferramenta si mai volien mossegar un bocí gros i poderós!

Enderrocs arreu, i pestilències i ferralla, i cossos corcats, només saben amuntegar pertot on passen abans no es moren rebregats com cucs malignes qui es “rebel·laven” només per a obeir llur putrefacta testosterona que els obligava a vessar, peti qui peti, espermes infectades i infectes per tants d’indrets com podien, i on ningú, és clar, no els volia veure ni ensumar el pèl safarós, ni els queixals regalimant farnat com fera rabiüda; car quina angúnia foten sempre, collons!

Em cag en els valents, gent repugnant qui només treballen per a fer la vida un femer ofenós encara més grossot que ja no ens ve servit per la cruel puta dictatorial mare natura qui va parir totes les malalties i totes les atzagaiades; per què serveixen els valents sinó per a fer les dolors més doloroses, les crueltats més cruels, les atzagaiades més destructores? Car atès que són uns repulsius datspelcul incapaços de gaudir amb el poc que hi ha, sempre han d’anar remenant la merda, com si la pudor normal no fos prou. Atien la mort perquè mati més; atien el neguit perquè tots plegats anéssim més de cul; atien la terror i la confusió perquè llur cervell ja és un caos desastrós, i no saben sinó encomanar el caos de llur cervell sense futur i sense seny ni enteniment perquè ens empesti a tots, i ens afanen ans lilen la quietud, la dolcesa, la contemplació, i àdhuc el bon cardar suau, perquè ens tenen enveja i ens envegen les nostres capacitats de rabeig amb el poc que tenim, i es fan el ridícul valent perquè no saben amb què omplir llur buit espiritual, i, per no tindre, no tenen ni personalitat ni presència, i per això es collons vesteixen d’heroi o de vés a sabre quina altra merda uniformada, de soldat, bomber, cambrer, bòfia, bastaix, i porter de porta d’hotel, patètics, els capsdecony, ha-hà, em fan rebentar de riure, xarons impotents, trossos de merda parençosa; milhomes, presumits, brutals, merdes, menjamerdes, mitgesmerda… els sinònims de valent són ben descriptius! Tifa, tifut, petulant, sapastre, baladrer. Un sinònim per a valent que sovint posen com a antònim és covard… com si un valent no fos un covard… l’és i n’és! No hi ha pitjor covard que el valent; els valents no poden viure amb la por que entrevé llur cervell… la buidor, l’agressivitat, la brutalitat, el caos i el desig assassí de mort en podrit barreig, els torna boigs i no s’hi saben enfrontar, i per això surten a emprenyar el món amb llurs heroïcitats de suïcida de merda. Sense imaginació, sense projecció de les catàstrofes que llurs actes covards d’heroi molt valent no desencadenen, es llencen a fotre mal a tort i a dret. Condemnats buits salvatges carregats de falòrnies del que és recte i moral, i és només bestial! Així es morissin tots (i tots els cagats carallots qui els vanten), i els altres poguéssim ja viure en pau, gaudint del que hi ha sense llur entremetiment de rabiós animalot.

Vinc esmeperdudament femant i llavorant la rebel·lió per tal de revenjar les astoradores morts dels premsats qui predicaven la llibertat en llurs noticiaris molt informats! Va dir, mig esbufegat, aquell betzol de capsigrany.

Quan tothom sap què esbombaven els dissortats venuts arreplegapets i estiracordetes de la premsa. Llibertat en llurs noticiaris molt informats…? Vols dir raspallades i saliveigs perquè els qui manen continuïn sempre manant, i els arbres caiguts, estelles rai.

Quants de vestits dieu que voleu encomanar-nos, doncs, senyor rebel? Féu l’aprenent, alhora que amb els ulls aviava senyal a na Frederica que es preparés.

Es va tombar cap a l’aprenent l’inútil heroi: Vestits? Cap!

Cap! Vaig dir, amb escarafalls, fotent-me el màrtir, sentint-me agredit pel pecat de la seua arrogància en fotre’s al nostre humil establiment a munyir debades o en tot cas a entrebancar fins a l’eixorquia el nostre honest treball.

Vinc a endur-me els minyons per a la rebel·lió, i les noies per al descans del guerrer, i, dels vells, en vull la patriòtica porció al comptat!

Llavors va caure, atès al cor.

Na Frederica l’havia mort fent espetegar, de força prop, la seua arma. L’aprenent i jo, després de sacsejar-nos una mica les orelles per l’esclafit, agraïts li férem un bell somriure. Seguit, a puntades fotérem el cos destarotat de l’il·lús heroi al collons de carrer. A la merda, tu; amb invasions, en tenim prou i massa amb una a la vegada.

L’aprenent, vivaç, llavors féu veure que potser estava encara molt esverat. Ens senyalava que el cor li bategava bojal. Mama, mama, féu, i s’amagà garneuet de bell nou sota les faldilles de la modesta modisteta. Jo vinclava cap amunt el llavis, en qualque ganyoteta paternal o altra.

~0~0~

Na Zòsima es vesteix de groc; n’Epicaricaç de blau

Al reialme incert dels apunts íntims, els mecanismes neurals, que al nucli del saber-se un mateix asseguren les recepcions magnètiques, esdevenen incisius. Hom, ja no gens convalescent, es raspalla del cervell tota nosa i s’eixoriveix com xicòria alertada pel Sol. Els senyals elèctrics que les neurones enregistren, d’ubics i moribunds, s’han tornats prodigiosament únics i precisos, i vibrants. Ni mundans ni banals, molt significatius. No em faré pas ara de pretensiós matemàtic ni, truculent, injectaré al text redubtables fórmules que demostrarien, sense marge per a la redargució, que, només davant l’escrit secret, la nostra fauna neural espetega calidoscòpica i insurrecta, i més eixerits tots plegats que no un lliurador de pèsols, més trempats que no un culler de gínjols, més actius que els ulls de cap àliga escosint paisatges de misteri, i més obsedits i esbiaixats que un molt fer arreplec de linxadors d’estranys. Quan és palès que, a l’estèril vida de cada dia, no foten sinó pansir-se ultratjosament, i s’esvairien fins a l’extinció si mai no podien en els apunts íntims i retirats ressuscitar – teràpia única i urgent perquè llurs molt sàvies veus no siguin permanentment eliminades.

N’Epicaricaç Mox, el contraatacant, era un llegidor empedreït de guaitajorns privats. Sobretot els de les senyoretes de l’internat on hi feia de mestre de matemàtiques. L’ejaculació de la femella, la deposició de femtes pel cul femení, eren dues de les seues curiositats que amb més enveja i deler no volia descobrir en llurs escrits molt sincers i detallats de noietes sense inhibicions ara que vivien tancades en un món sense mascles (amb l’excepció molt lleugera del matemàtic Epicaricaç, el qual, de tant degeneradament finet, efeminat i ineficaç, no semblava pas tenir ni cuca ni moixó).

Insidiós, n’Epicaricaç Mox (un nom que l’ajudava molt a pretendre de tindre sempre mocs rajant-li als oronells, d’on que, molt puteta, fent veure que es mocava molt delicadament, portés gairebé sempre un mocador tapant-li la major part de la cara mentre a tort i a dret sos ullets es bellugaven conceptuant-ho tot), insidiós, dic, geperudet, vulturí, rondava sempre pels cantons dels corredors, prest a espiar quina noieta no venia ni anava al canfelip i a la seua cambra, sempre preparat per a entaferrar la ullera al trau del pany, o a cap escletxa, i si, itinerants, les minyones se n’anaven gaire estona, i llur guaitajorns molt secret romania doncs o mal desat o mal vigilat… extremadament dinàmic, el mestre de matemàtiques agafava la tangent més veloç i el furtava un instant i hi clavava un cop d’ull fotogràfic, dissector.

Car el matemàtic Mox és un cirurgià excel·lent pel que fa a les malalties imaginàries, psíquiques, de les senyoretes. N’endevina, amb quatre ventissos símptomes que hi detecta, fugaç, on cal tallar i enganxar, i subratllar i interpretar; les metàfores se li obren com cors migpartits pels estilets esmolats de les seues ungles i els roents escalpels de sos ulls; els ultimàtums i abominacions que hi mig llegeix, garbellant entre el dubtós candor d’aquelles mènades camuflades en col·legiales d’actituds normals de lascívia i menfotisme, el convencen, intuïtiu, que el que amaguen és encara molt pitjor, diabòlic, aràcnid.

Misogin, gens. L’únic que quan llegeixes que aqueixa vol ésser estuprada per cap vidu beduí qui se l’enduu, sibil·lí i pregon, per innombrables òrbites orgàstiques que ja no l’assolies, rabida, paradisíaca, ni amb cap vehicle d’estratosfèrica acceleració; o l’altra et diu que voldria caure sots tutela de cap sàdic qui la condemnés a tota mena de veneris turments, o encara hi ha aquesta qui s’esma patrona de casa de barrets, i àdhuc n’escarneix el to contenciós i l’èpic colcar amunt i avall de l’escales, vigilant que cada meuca de les seues no cardi com cal, és a dir, com vol exactament el rudimentari mestre qui la lloga, o el cabrit de general qui, bon altre, amb ses tendències simiesques, s’estima més d’ésser donat pel sés amb fruita diversa, cogombres, bananes, albergínies, que després mastega amb efusió, o el bisbe incongru qui amb mitra efervescent, ans raucant calapetenc, s’atipa de les cagades del bordell sencer, i es torca, rellepant, en cada barret dels clients altrament ocupats en llurs oblidoses tasques; o ja la qui viu en ambrosies de serrall, o la qui es desempallega de fetus cefalòpodes, o la qui penetrada, posseïda, pels fal·lus en corretja, godomassins adherits a les carranxes d’altres dones, el nas a la claveguera, coincideix a trobar-s’hi un homuncle marieta, esteta amb fonendoscopi qui n’ausculta els residus, i qui, amb un cloqueig suspecte, a cau d’orella, mentre les altres, per qualque defecte espacial de la volta on no són tampoc no hi senten re, li revela on es troba un tresor amb tot de joiells i pedres precioses que la fotran més rica que els collons, i, ja, què me’n dius, encara més perversa, de la llunàtica monògama qui es vol guardar la virginitat amb totes les polsegoses teranyines per a un rabadà tot líric qui a so de xeremia la transformarà en pet de llop tot vellet qui llavors serà penetrat (tretze són tretze, tossut, insistent, la banya al forat) pel pirotècnic ullal d’un elefant rebufegós? Què n’has de pensar? Quines peces! Com els faries expiar tantes de barbaritats? Oh, i espera’t! Veuràs encara què diran demà! Segurament pitjor!

Els apunts íntims de na Zòsima Sal·lústia Cric eren els qui li feien més de goig. Qui sap per quin enzim intel·lectual assassí amanits, servaven unes propietats narcòtiques que per onades propiciatòries me’l jaquien cada cop més enze, gairebé del tot atuït. Sempre temia adormir-s’hi, i llavors ésser sorprès en el seu gravíssim lapse moral, d’on se’n seguiria la ritual degradació, l’anatema, la petrificació, i el llançament postrem a les pernicioses escombraries dels rars delirants aires de l’atur i la fam. I ep, això si, més inefablement, no me l’embotien d’espetec en cel·la de ziggurat, on, de gaó en gaó, tot pujant, les penes no s’alentien en llur descentrada crueltat, i on gaons i d’altres capellans penitenciaris treien guspirejants estelles del tou cos ultramalmès. Tanmateix, el risc era excitant! Per això (a desgrat de la qualitat soporífica dels escrits) que s’hi estampés tantost li fos mig llegut per les circumstàncies del bellugueig de les virginals marcolfes, qui a lloure et rondaven per l’internat, com puus i cutibuts eixelebrats d’estany molt enfeinat.

De nits, al seu recambró, no pas luxós, ni enfinestrat, ni amb miralls, i amb parets roses i daurades, i amb cortines de seda i llits amples i alts, com les cambres balderes de les seductores estudiants… ans escarransit i grisot, i amb goteres, i amb llençols i flassades mal embastats, ai, amb esquinçalls de pollosos sacs… De nits, doncs, n’Epicaricaç, molt catalògic, treia detingudament suc de tota aquella vultura (cultura per a nocturns voltors com ell) sistemàticament espicossada i desada matemàticament al pap durant el jorn sencer. Cada xicotella tenia, en prestatge ocult, el seu cartipàs d’apercepcions psicològiques que ell escrivia assíduament sense que li rodés excessivament el cap; amb aquells atots a la màniga, com aquell qui diu, en coneixia, de cascuna, l’infal·lible rellotge intern. Sabia doncs si fa no fa com n’acabarien de típiques senyores putes al món exterior, ben casades i importants, molt histèriques, plenes d’enrònies i de follies, i d’absurdes inflexibilitats quant al manteniment de l’ordre fastigós, car si hom s’hagués ajustat a ensenyar-los matemàtiques i física, i les magnífiques idees dels utòpics, rai, mes, ai, que, a més de les execrables supersticions de la urbanitat, també els ensenyaven les molt més nocives de la religió!

Tant se val, fos com fos, el cas és que a pleret aquella collita constant dels místics escrits de les pubilles aritjolaren, com intrusos circells de qualque planta tuixegosa de qui els ubics bosons et trumfessin el cos, les així nogudes facultats gramaticals i lexicals del tímid mestre-tites. Cadascuna de les tendrals noietes tenien, en un mot, carallots tics del llenguatge. A aquella (qui s’esqueia que fos n’Avel·lina Vil·là de Çoncirera, dels iberuts Çoncirera i dels Vil·là de la masia ca n’Hàpax, a Flix) li abellia d’emprar tan sovint com li semblava l’absurda expressió “mestissa solitud”; aqueixa altra, na Llúcia Llosca, feia servir, vingués a tomb o no, el pseudo-proverbi “esmeperduda avinentesa la que avui ajorna nostra empresa” (també és clar, de trast en trast, la llosca anava dient “Santa Llúcia!” quan el que cercava se n’adona tot d’una que ho tenia davant), mentre la plúmbia, narcòtica, Zòsima no es podia estar de carregar tres o quatre vegades a cada full el solecisme “quin cisma inopinat de delirant inòpia!”. Sense adonar-se’n, n’Epicaricaç absorbia aquells glòbuls lluminosos que, d’improvís, en plena lliçó, de cops li sortien a relluir.

Posem per cal, tot explanant els cilindres i les propietats dels gasos continguts per llurs cuirassades formes, et deia: Si en col·loquem el pistó a mitja pressió sota la mestissa solitud d’un pes de quilo, observarem que l’aire comprimit pel pes susdit prova a aspirar cap a millors empreses, mes ah, esmeperduda avinentesa la que avui ens n’ajorna el deler; voler no és pas poder, car caldria l’impuls reaccionari d’un altre quilo pel cap baix perquè el pistó, en la seua delirant inòpia, forcés el cisma inopinat contra el feixuc repressor que el deprimeix.

Aquelles frases oximoròniques al capdavall van fer dreçar les orelles a les hamadríades més adormides. A algunes la mosca ja començava de pujar-los al nas; n’enraonaren entre elles, amb caretes de mal geni, i amb ganes d’esternudar estentòriament.

Na Zòsima Sal·lústia, molt malfiada, iracunda, ressentida, volia anar més lluny. Car la sòpita Cric, en afers d’esbrina-crims, potser tampoc no era tan sòmines. La sospita se li havia arrelat molt endins. I potser era la qui donava més vàlua als seus texts sense substància. (Que hom li violés els drets d’autor! Allò sí que l’enfellonia! Sabut és, i és incontrovertible, que com més incapaç és el grafòman, més tem que altri no li manllevi les pallusses collonades.) Uns texts, doncs, tan fastijosament hipnòtics que de vegades fins i tot havien posat en perill el furtiu llegidor, quan, serpeta i remeneta, s’havia embotit a la cambra de la rossa colossal, car, bo i llegint-los, immediatament s’hi perdia, no hi entenia re, s’hi ensopia, cuidava morir-se de son, allí mateix plantat i tot.

Tot és que, ambtant, la fada beutat va pensar de veure, amb un estratagema subtil, si algú no li ditejava doncs el guaitajorns tan colt. Estratègicament, va empegar amb saliva, no gens conspicu, un cabell tot ros i fi a través del cantó on s’obrien els fulls del seu preuat llibret.

I efectivament, tot tornant en acabat a la seua cambra, si més no dues vegades (car havia repetit el truc, no fos cas) va poder comprovar que l’escriny on tancava el seu tresor d’avorridíssimes confessions de favíssima col·legiala havia estat diguem-ne espanyat. La gegantina, silentment (el greuge se li rebregava als nítols), s’emprenyà qui-sap-lo. I així, l’endemà del darrer cop que havia copsat l’escabellament del seu meravellós dipòsit de bajanades, amb la bossa de la tovallola i el xandall, i a tret del matemàtic qui, bo i mocant-se flèbilment, romania a l’aguait, a un racó ombrívol, fent-s’hi el distret, com si no hi fos, digué, a qualque companya tot passant: “Me’n vaig dues o tres horetes al gimnàs”, i encara, per a millor mesura, també amb veu prou alta que ho sentís el sempre al·lèrgic mestret, qui tothora feia les orelles llargues rai, sobretot quan era enmig de perdre’s rere el molt llord, repugnant, mocador: “Em vull presentar a Miss Forçuda de l’Univers i prou cal que m’hi posi de ferm; això demana engatjar-s’hi, esmerçar-s’hi molt de valent.”

Naturalment, tantost va veure la costa desempallegada, el tites s’infiltrà a la cambra de la campiona. Immediatament s’adreçà a l’indret on l’íntim llibret dels secrets romania ocult. Se l’estava llegint molt de prop quan, assenyaladament, quelcom es bellugà al pany de paret daurada de la cambra de la brava xicota absent. Tret que absent, ni molla! Car quelcom que el pecaminosament encuriosit professoret no sabia pas era que na Zòsima Sal·lústia, per comptes de davallar de mantinent cap al gimnàs, havia eixit encontinent al pati, havia corregut cap a davall la finestra només ajustada de la seua cambra, havia escalat el mur fàcilment, i s’havia embotit a la cambra de parets rododendre i albercoc; cronològicament, pas a pas, ineluctable, s’havia vestida tota de groc; asseguda davant l’espill del lligador, s’havia quillada la cara amb polsim d’or (els cabells no calia, és clar, car prou n’eren ja, d’or) i s’havia estampada doncs al pany albercoc de paret. Ara badà els ulls que guspirejaven esfereïdorament, i, de faisó d’antuvi gairebé imperceptible, es desprengué del fons de la paret, talment com si de fora estant, lentament la travessés. Solell irat, astre fosc, la deessa de la revenja emergeix alhora tenebrosa i resplendent. Pobrissó maldestre delinqüent, amb els pixats al ventre! Que l’enxampessin en flagrant. Quin esglai no s’endugué! Se li aturava el cor i de poc que ja no s’hi quedava, ert, com dic, el no gens pràctic lilaire, molt pàmfil lladregot, de molt privades confessions!

I aleshores allò no fou pas que es barallessin; allò era el matx de boxa més injust del món; allò era el pes ultra-feixuc de la musculada Cric contra el pes microbià del pansidet Mox; allò… allò sonava com un escampall de bèsties boges qui colquen en la foscor de la nit, tret que no eren pas peülles que esclatessin damunt les codines i els clapers de cap prat, eren els cops de puny i els mastegots que l’atlètica Cric li etzibava al decaigut Mox; allò era l’espectacle molt penós de na Zòsima Sal·lústia atupant-lo de valent, i de n’Epicaricaç doncs rebent i més rebent, mig rebentat.

Greus distorsions trigonomètriques ans geomètriques s’abateren damunt el cos aparentment empedreït, fossilitzat, de l’infeliç desconfit. Les ulleres se li envolen com mosquits de vidre. Els cuquets helicoïdals de les orelles, solcats sobtadament d’abscisses hiperbòliques, se segmenten en esclats eixordadors. La tetraèdrica tarota té tot seguit els angles tot guerxats; les hipotenuses esquerdades, els angles aguts obtusos, els obtusos aguts, i als catets els neixen nous oronells escarxofats. Aquell nas un nyap. I els ulls molt de dol, vellutats de blau fosc. De fet, sota els esquinçalls i tot, de cap a peus n’acaba en Mox cobert de blaus.

Aquest és llavors el quadre, el severament alliçonat esdevingut una taca blava de mal distingir al rerefons rosa, amb, a primer pla, la titànica Cric, triomfal, disfressada de groc, fregant-se displicentment al rentamans els artells ensangonats per les nafres de l’altre, ara, massa tard, també molt escarransidament penedit ans ploricós.

Malament rai, nogensmenys, ton panorama, Epicaricaç Mox. Això no és cap vulgar calipàndria; això, déu-n’hi-doneret els malsdecap.

~0~0~

triant-se avinent espècie si convé

doncs pol·licant amb els pòl·lexs
hal·lucant amb els hàl·luxs
i amb les polides ales aücant
frueixc de la comèdia d’ombres
que arran del tacó rampant
que em fotien anit tot tornant
m’ofereixen a sagnies i sofrages
mos contrincants sangtraïts
guies per a mos senys adormits
per a ja sense més ambages
escosir cartògraf sincopant
noves vies cap a les terres verges
on ni el mal ni els brètols elefants
ombratge no hi fan ni hi interjecten
llurs agressives impulsions
car per a fugir d’eix món de boigs
sóc capaç de perdre’m entre espècies
com qui es bransoleja bransolejant
cuablau camagroc ditverd vitnegre cul-roig
i el nas al bec del bec trencafages
a d’altres racons de bosc tot ensumant
amb veres i sentides emocions
com si tot no fos fàcil facècia
molt cautament hi va ficant.

~0~0~

q. q. q. q.

Tweet

ELEUTERI XC

q.q. 90

Entre estacions, tren inaturable

He tornat a agafar el tren de la vida
Aquell tren on els vagons són curulls de gent
I el tren corr a recules.

I corrent a recules
El tren es va buidant buidant
A poc a poc el tren es va buidant.

I cada vegada hi caps millor
Tots els amics i familiars
Tots els coneguts qui adés eren morts
Ara tornen a ésser vius
I n’han doncs anat davallant.

I tu (és el teu tren) vols anar més lluny
Fins als anys on la teua dona jove i bellíssima
I els teus infants menuts i enjogassats
I els teus amics i tu
Teníeu encara tanta de promesa davant
Car aquell era el millor moment de viure.

Abans el tren de la desil·lusió no s’esventés
Ineluctable
Cap al futur llampat constantment
Pels batzacs de la mort.

~0~0~

Mort de l’albardà n’Heracles

N’Heracles sentia claques
que aplaudien son quefer
mes de debò n’eren flaques
versions d’aquella muller
que li aixafaven amb martell
os per os de l’espinada
mentre dormia, foll d’ell,
després d’haver-la atupada.

Veu ella el trencat xilòfon
i romp en sanglots, oh font!
de llagrimeig arrelut
per aquell home forçut
de circ no gaire important
on hi feia d’elefant.

D’elefant molt destructor
qui així passava passió
a un públic molt pagerol:
tots volen que algú pateixi
(llop guineu xut i esquirol)
i que el patir es dilueixi
com vol la vida animal
en catarsi general.

No et creguis mai ton paper,
heroi d’història molt ful:
tant de fer el ruc per no re
i donant-te l’autor pel cul.

~0~0~

Sense moure’m d’indret, sempre n’acab espetegant enjondre

Collons, car, tot just instal·lats a la cambra d’hotel, la dona em diu: “He vist al vestíbul un conegut; s’està al pis de dalt de tot, hi pujaré un segon; endreça tot això que en un tres i no res hauré baixat.” Se n’ha anat i m’ha deixat sol. I ja no la veuré mai més.

S’han escolades un parell d’hores i tot d’una la porta s’obre d’una revolada. Un escamot de serioses donotes irromp, doncs, a la nostra cambra d’aquest pis de baix on som i, sense dir re ni fer cap cas de manguis, a estrebades comencen d’aplegar a munts tota la roba que troben — vestits, mitjons, jaquetes, coixineres, flassades, llençols. Buiden tots els calaixos, tot ho regiren. Els vull parar les urpes davant la petita calaixera negra on tinc desats tots els escrits i documents. “No tocaran pas si els plau les coses d’aquest moble. Com veuen, només hi ha paperots sense interès. Ni peça de roba, ca? Quant a endur-vos tot això… ja em perdonareu, però abans de permetre-ho haig de demanar permís a la dona. És al pis de dalt; puig i baix; serà un segon; sóc amb vostès ara mateix.”

Prometre, rai; tret que al pis de dalt mai no hi arribaré. He sortit al carrer i he tornat a entrar per les “bones” escales, les més espectaculars de l’hotel; he pujats tants d’esglaons com he pogut abans de perdre el buf i llavors he anat de porta en porta. No tinc cap idea d’on sóc. Es veu que no endevín mai el bon pis ni en tot cas la bona porta.

Rere una de les portes sentia veus. M’hi he ficat. Era un pis-escola per a noietes: amb tres classes (he vist al capdavall), començant per les més petites, les més grandetes, i, la darrera, les grandetes. He anat de porta en porta i de classe en classe, doncs, interrompent, tret que demanant perdó cada vegada amb la contesta de la ganyota censurant de cada mestra, fins que quan volia obrir la darrera porta, la que portaria potser a una altra classe o al corredor mestre que em duria al pis de la dona, la mestra de les grandetes m’ha dit: “Aquesta porta no duu enlloc.” Sóc un home molt puta, sempre tinc por que tothom me la foti de sotamà. He rigut una miqueta, com un conill datpelcul, i he oberta tanmateix la porta. Era encastada a la paret. Tantost oberta, l’obertura només mostrava més paret. Totes les deixebles se me’n reien. Aquella porta no duia enlloc; la mestra sempre té raó.

Amb la cua encara més arrapada al culet afamegat, he reculat, de porta en porta, tornant a fer riure les noietes de cada classe i ajudant a afegir rugues als vults de les sofertes mestres. A la classe de les més petites hi jugaven, es veu, a prendre rols per a la peça de nadal. Una de les nenes, mocosa, m’ha confós per un dels pastorets. “Ets un dels pastorets!” ha cridat. I totes han començades a braire ensems: “Pastoret! Pastoret! Pastoret!”

M’he excusat cap a la mestra tota esverada davant l’esvalot causat. “Perdoni l’aparença de deixat. És que fa tres o quatre hores que cerc el darrer pis on ha pujat la dona. Haig de demanar-li permís per a una qüestió de vida o mort.” Després m’he fet fonedís, tot empegueïdot.

I au, sant tornem-hi, amunt i avall, escales i més escales, edificis i més edificis… Potser, qui sap, ja sóc a l’altre cantó de vila. Totalment perdut.

Tornc a sentir veus rere una porta. L’obr, i immediatament hi ha uns càmeres qui em diuen de: “Xst!!” Allò són uns estudis de televisió de no pas gaire estatus, ca?

Hi ha dos personatges aparentment molt enginyosos qui fan veure que s’entre-entrevisten. Amb tota mena de trucs i jocs de mots, ja preparats, les instruccions dels quals poden llegir en grans cartells que dos dels ajudants dels dos càmeres els van aixecant davant, semblen, així, immensament intel·ligents, tot i que si, com dic, no llegissin i seguissin el guió, hom podria veure el rucs i carallots que de debò no són. “The wines of the Catalan Midi, you know, those around Alacant, are the acme of all those we tasted up until now. Only ‘tasted’ (wink, wink)… Penelopizing by and by, our tasting buds being buddy-buddy with the tastes of the wines, and then repudiating them into a little bucket we had nearby.”

“Repudiating them tastily, not testily. For we are very gentlemanly.”

“Ha, ha, you bet. Anyway, those of the Catalan Midi being the pinnacle, we averred, due surely to the mild saltiness with which every vintage is blessed thanks to the tempered winds of Heracles’s Sea.”

“Heracles, who was killed by the despicable wiles of a sinful lascivious centaur.”

“Which shows you what sex with animals might accrue you with. Hey, but let’s to another kettle of fish. Or the saltiness of it all. threatens our very being: we are already packed like sardines in this dismal studio, white-salted herrings would seem like the next step.”

“And you know who was a latter-day Heracles? The terrorist arab Ahab. He never drank. His wines were shit. Et pour cause. The salt of his sea clogged with blood. What with he being the heathen abroad, committing that whale of a sin by killing that sin of white whale, of course!”

N’he fugit esbalaït pel xerecs qui eren aquell parell de capdetrons. I m’he ficat a la porta del costat, o potser no… potser era la porta del mateix pis de l’edifici del costat… o… ja no sabia ni a quina vila no parava, o contrada.

En obrir la porta, hi veig un alter ego meu (el personatge prou fot la mateixa cara d’acollonit, damunt el mateix cos escotifladot que fa el tit). Hi és en consulta, es veu, amb una metgessa ensopida; xinesa, fent mandrosament mandonguilles mentre fa veure que s’escolta aquell malalt tan quili, pobrissó. L’altre jo meu li va dient: “Tan viu que em crec que sóc, i mai no he après encara de cagar. I’m so stupid I never learned to shit!”

Veig, abans de tancar la porta, que distretament la metgessa li llença una burilla a l’ull.

He sortit al carrer. Al cel l’aurora tornava a apuntar. Quants de dies esgarriat pels edificis estranys, pujant-hi i davallant-hi sense descans, sense cap mena d’èxit. Sense trobar ni la dona, ni les donotes qui ens robaven la roba sense permís.

He guaitat girientorn. No reconeixia re. Era novament enlloc. Sense dona, sense efectes personals. Més perdut que no mai.

~0~0~

Viatge a Lleida de n’Epirnuç Impí

—Filustra’m (diu n’Epirnuç)
davallant de l’autobús;
anant fins on el trajecte termini,
venia-hi a veure na Lídia Ermini.

És ella la noia aquella
qui em feia cara novella
amb un cop de godomassí
de la mare qui em va parir.

Mes què hi farem, si molt n’estic
d’enamorat d’aquella fúria;
tant i tant, i tant, n’estic
que davallava fins al Túria,
i no pas sols el Segre, com dic.

EPIRNUÇ
—M’indicarà on rau Butsènit?

URBÀ
—Vagi tot dret i tindrà prèmit.

Xino-xano amb quatre gambades
n’Epirnuç s’en surt, ausades,
de trobar el carrer Tort
on diu que viu la noia dura.

En una torre amb cleda i hort,
hi truca mentre el nas s’escura.

Obre l’oncle (mes ell no ho sap).

ONCLE FREDERIC
—Sap què? No en volem cap!
(I li tanca la porta al nas.)

EPIRNUÇ
—No, no; ja sé que no en volen pas!
D’altra banda no venc res.
Venia, per si no ho semblés,
a demanar per la xiqueta.
En sóc un vell conegut;
ens vam conèixer a l’aixeta
de Canaletes, on alhora hi hem begut.

FREDERIC
—És a muntanya amb el ramat.
Si guaites per les carenes
endevina on se n’ha anat!

EPIRNUÇ
—Carenes, tot al voltant carenes!
Som-hi, cor meu, a quines m’hi menes?

Ja no crida en Frederic
ni n’Epirnuç parla tot sol;
ara es destapa d’abric
i segueix son nas al vol.

Se’n a va a ponent cap a Fraga,
o cap al nord, cap a Tremp,
o cap a migjorn s’hi embraga,
o cap a llevant trempant hi trem?

Aviat ja no sap on para,
treu el fetge per Bell-lloc;
no pot dir fava, i, ai, mare!
hi cau tot cloc-piu i pioc!

Pobre Epirnuç fracassat,
de nit fa niu a un forat.

Demà, sense haver vist la bufona,
se’n tornarà a Barcelona.

~0~0~

Episodi còmic

—Quan l’autobús s’atura en un arrest rural amb una badia enjardinada i els tres o quatre qui hi davallem perquè hem arribat a destí despleguem les maletes-taules, car abans d’arribar-nos caminant al poble pel viarany polsegós és clar que volguéssim fer una mossada a l’aire lliure, i doncs prou que estenem les tovalles damunt la taula i ens traiem els entrepans i l’ampolla de vi (el poble ens costarà pel cap baix mitja hora d’arribar-hi, i no voldríem pas fer-ho esvaïts), i vet ací que, alhora, hi ha un turista xinès qui es deu errar de mig a mig; es pensa que és l’hora del berenar i, molt a prop del tub d’escapament de l’autobús, no fos cas, car és qualcú molt previsor, també obre la seua maleta-taula i comença a amanir-se el dinar… quan tot de sobte, és clar, l’autobús re-engega i li omple la teca de fum i quan el matusser vehicle comença de rodar fora de la badia i cap a la carretera, el xinès fot un bot, i es desespera i (en japonès?), amb escarafalls rai, es deu exclamar que què és aquella atzagaiada que li foten, que no ho veuen que ell encara no ha acabat, i que quin país més poc fi; en tot cas, els crits aturen el xofer, el xinès s’atansa amb la taula i el tec de bell nou vora el tub d’escapament, i en acabat de pocs segons, el mateix esdeveniment ridícul torna a escaure’s: la fumerada damunt el seu menjar, i els crits histèrics en japonès, i el xofer qui es torna a aturar… la mateixa gatada s’escaigué tres o quatre cops més; i tot i que cap de nosaltres no volíem riure, jo me n’hi pixava, pobre xinès!

~0~0~

El Sol’s mon pare’s

De petit una vegada em vaig despertar amb un pes a la parpella d’un ull, i trobava que l’empudegament era ben mal vingut. Mon pare em va dir: No t’hi capfiquis, tantost es faci fosc ben fosc ens treure’m l’urçol de damunt.

Em va permetre de romandre a casa sense anar a estudi, i vaig emprar el jorn llegint al llit romanços quimèrics i historietes visionàries. Arribada la nit, mon pare i jo sortírem a la fosca. Em va explicar com ens estorcíem d’aquell granot tan emprenyador a l’ull. El mètode més adient i escaient, i català (és a dir, com cal), era el d’anar d’esquitllentes a l’entrada de casa d’altri, et fos enemic (preferentment) o no, i d’encomanar-li, anomenant-lo pel nom, la llúpia o el brià, l’excrescència empipadora i lletja, que volies empeltar-li.

Vam trobar la casa dels Round, i tenien un gos maleït qui bordava per no re, i es deia McKenzie. Vam pensar que abans de donar-li l’urçol a en Jimmy, company meu, si potser no li podia encolomar al gos… Mon pare em va dir que i tant. Per això vaig cridar tan fort com vaig púguer: “McKenzie Round, per a tu l’urçol!” I es veia que l’embruix feia instantàniament efecte, car el gos es va fotre a bordar més fort que no mai. Mon pare i jo vam cardar el camp corrent i rient.

Passàvem pels prats del parc tot tornant, i mon pare llavors em va contar una història meravellosa. Em va dir que quan ella era petit, ja feia un pilot d’anys, el cel era sempre tan fosc com avui. Al cel no hi havia Sol.

Un matí, com a mi aquest matí mateix, mon pare es va llevar amb un urçol a l’ull. És clar, aleshores, en aquells dies antics, no li calia esperar la nit per a anar a l’entrada de la casa de ningú qui conegués pel nom, car, sense Sol, de nit n’era sempre. Mes a mon pare li feia cosa, com a mi avui, d’encolomar la malaltia a cap amic. Mon pare no tenia enemics. Llavors se’n va adonar que li podria etzibar l’urçol al cel. Va dir al cel, cridant fins que els lleus li eren a frec d’esclatar: “Cel! Cel! Aquí tens el meu urçol!”

I l’endemà de bon matí, tot era llum. Al cel hi havia l’Ur-Çol que mon pare li havia clavat. Tret que el cel, essent un animal especial, la coentor de l’urçol de mon pare la transformava ell en llum. L’Ur-Çol esdevenia l’ur-Sol, el Sol primigeni, i encara lluu ara, com tothom pot comprovar; i lluu, molt poderós, junt amb d’altres Sols més llunyans que d’altres personatges tan enginyosos com mon pare, tret que imitatius, és clar, han anat encolomant als cels de llurs mons.

La idea fantàstica no queia bé a tots els companys d’estudi. Als qui els ho deia, al pati, n’hi havia qui immediatament hi estaven d’acord i admiraven mon pare, i de retop m’admiraven. Ara, n’hi havia de molt repelencs qui deien no creure-se’n molla. Eren els adoctrinats en les falòrnies de la religió. Pretenien que el Sol no l’hi havia ficat al cel mon pare, mes un impostor que en deien míster God, o encara l’usurpador d’aquest, un tal lord Dgizas. Sovint n’acabàvem a mastegots.

—The Sun’s my dad’s!
—The Sun’s your dad’s?
—The Sun’s my dad’s!
—The Sun’s god’s!
—Dad’s!
—God’s!

Personalment, orgullós rai. Bescanviava de grat algun ull de vellut o altre, rebut ocasionalment defensant el Sol de mon pare, per l’urçol que ara devia portar aquell gos malparit qui se li veia que encara tenia més mala jeia que no abans. M’hi posava, arribant a casa, rodanxes de cogombre de la nevera, i au. Un ull de vellut per un Sol, això no és re. I tothom em tenia per molt valent. I, ei, hauríeu de veure la cara del prevaricador, xanxejava, estoic.

No cal dir que, com l’endemà que mon pare encomanés l’urçol al cel, aparegués el Sol, també, més modestament, el meu urçol havia desaparegut, emigrat segurament, com dic, a l’ull del gos fastigós dels Round.

Ara mon pare no hi és. Fa anys que ha traspassat. Mes, ben alt, el més senyor dels senyors, lluu encara, molt fort, el seu urçol. Ets mon pare’s, li dic, cada vegada que el veig. I no diu pas ell que no; al contrari, em torna unes guerxines; senyal que ens entenem…

O potser, amb aquelles guerxines, al Sol li sortia un urçol? Què s’empescaria de fer-ne? O, ja, què en farà? A qui li encolomarà el Sol son urçol? A cap altre cel paral·lel? Això és factible, ca? Sobretot a la llum de les darreres historietes fantàstiques dels cosmòlegs més abrandats, gairebé tan valents com mon pare.

Si mai ens surt de trascantó un altre Sol, diré a tothom, that other Sun’s the Sun’s. Aqueix Sol’s aquest’s. I qui em desdirà (altre que un gramàtic, és clar)? Els de més pensaran que és un Sol, potser més petit, eixit del primer (son fill, més modest), mes els de menys, els més ensenyats, els més cosmòlegs, sabrem què volem dir, i d’on vénen de debò les coses…

D’esquitllentes (només cal dir-ho — encomanar-ho — ben fort, en els foscs silencis), d’esquitllentes ens les entaferrem els uns als altres (cels, Sols, buidors, matèries) en les fosques silents, latents, de les nits.

~0~0~

Ull malastruc en forat sortós

Això ja era pega, Eleuteri!

El cap de la màfia georgiana local qui adés se’m cardava la dona, i perquè em veia tan bon noi sovint m’embotia qualque petit emolument butxacó endins, em diu que vol tornar a cardar-se-me-la, i això després de deu o dotze anys que no el vèiem enlloc (potser era a la cangrí, o destacat a qualque altra remota colònia de nova implantació); li dic de tota faisó que és clar, que volenters, i que això rai, que segurament ella se li adobarà com a ell més li abelleix, mes…

—Ah no pas — que diu la dona —. Creu-t’ho! Per re del món, que se’n vagi a la merda, que a aquell no el vull veure mai més, després del que m’ha fet!

En romanc com sempre a les escapces. I tanmateix no hi puc fer re. No seré pas eu qui la blegarà. Laments meus mentre me’n vaig a un raconet, laments hipòcrites que tampoc no serviran de re; malament rai, doncs, car ara qui rebrà al capdavall seré jo, i pels dos cantons.

No pas que em faci por rebre. Rebre, rai, Eleuteri. El que em fa por, amb les màfies, és que no s’aturin amb el tacó; que, amb l’embranzida, no m’occeixin i tot.

Car prou tot m’ho prenc a conya, com sabeu… Tret del fet que em moriré, ai. (O potser — oh esperança — seré valent un darrer cop, i em moriré rient!)

Sempre que tinc cap feixuguesa aparentment irresoluble al cap, el trac a oxigenar’s. Quin espaordidor embaràs no et barra ara la ruta, Zacaries, pobrissó! Com t’ho collons fotràs, amb aqueixos nusos i noses que t’impedeixen la lliure circulació vers tos designis i dissenys tan dignes ans denys…?

Mes, més tard, m’apaivaguen les onades benèfiques del bon temps. Per poc que pugui, sempre trac el nas al camp – i ah, tot entra en proporció. Car què som sinó gargots de nàquisses cuques, cascú, vists de l’esglai de les molt remotes pregoneses de l’espai? Tot té remei, tot té adob, en aquesta terra instantània perduda en el no re.

Pel carrer, m’havia sosvingut, perdut en cabòries, el verset del poeta aspriu, ganyó gueto guenyo quec, i em deia, renoi, eix só eu!

—Ganyó gueto guenyo quec,
la tarota de bistec,
el cul cardat per un suec,
qui m’encomana l’entec;

si al racó em cruspia un tec,
m’amag com puc; re no en trec;
sempre algun o altre mec
se m’hi pixa ans no m’aixec;

el ploricó com cap nyec
si etzibava, això n’hec:
un bon tacó i pagâ el xec;
tothom qui em veu em fot un gec.

I tanmateix qui no n’és, vist de prou lluny, tan malastruc com aparentment no sóc? I, al contrari, guipat pel bon cantó, com en fruïa nogensmenys! I tant! Tantes de bones memòries que no em duien ella i el georgià!

Sovint, garratibat de tant de pelar-me-la oint-los amar’s, anava esguerrat i empegueït, arronsant-me per les parets, i tothom es pensava que era un maleït, un endimoniat, o un betzol de la paparra… mes no, la processó joiosa i exultant (què collons sabien ells) anava per dins.

Sempre he sospitat que fou ell, l’home del més preuat obsequi que, tot i que fou ella qui el rebé, si algú va rebre de debò, amb aquell present cabdal, i milions de cops, és el tit, vós!

Car al començament cert que era molt gelós, Eleuteri, sempre espiant, seguint-la on anava… Un cop, em vaig fer envestir per un automòbil nocturn i tot… En acabat, tot s’anà arreglant. Hi vaig prendre gust. Acostumat, adreçat, reprès, corregit, feminitzat amb cada nova banya, aprenent a prendre’n goig… Fins que m’hi faig tant que hi jubil tant com ella, o més…! Amb això, ara, culpabilitzat que cada vegada que se’n va amb un amant, o els sent rere cap envà com s’ho fan, sóc jo qui en trau, dels tres, més plaer. Per xo, quan la dona comença de batre’m, quina calma espiritual, com ara si redimeixc part del pecat (la perversió) de gaudir’n (jo, el subsidiari, l’inferior, l’humiliat) pus i tot que no els principals!

Va començar que m’atupés, amb ella dient-me que havia somiat que em batia amb certes tribals deixuplines que havia vistes penjades en una caseta de firetes en un viatge de negocis seus al Camerun, a Etiòpia, a qualsevol indret africà, i que en el somni hi havia gaudit bon tros… Sentint allò, seguit me li despullava, i li oferia i proposava tot d’objectes de punició… Raspalls per als cabells, grataesquenes, espantamosques, bastons…

No en volia saber re… “Ja et batré quan trobaré les deixuplines somiades…” Sí ves, superstició, suposarem… Romanguí en porreta… Amb els anhels (els delers de càstig) doncs no gens complerts…

Al capdavall, tipa de mos tímids precs, les va trobar, tanmateix, o unes de semblants… I llavors la nit del misteriós obsequi… El va rebre de no sé pas qui… Volia veure’n els segells… Alemanys? Çoviètics? Mes ella havia llençat l’embolcall al foc… Tantost desembolicat el paquet… immediatament me n’adonava de la meua posició… Em vaig tornar a despullar, agenollar, oferir… I aquell cop sí… Les vergassades esclataren… M’encetaren senyals al cul, l’esquena, les cuixes, els collons… M’hi trobava feliç com congre xauxinant en subtil salseta d’agrassons.

Si la teua dona posseeix quatre exclusivitats, és a dir, les decisions, les iniciatives, el diner i el sexe, tu també en tens quatre (vuit, amb les quatre contràries de les seues prerrogatives o poders que vinc de dir, és a dir, tens l’absència de diners, de sexe, d’iniciatives i de decisions, mes tens alhora, com dic, quatre exclusivitats totes per a tu), ço és: l’obediència, la submissió, el servei i l’adoració. Per això ella és la deessa, i tu l’amigueta servicial i annexa.

És clar, Eleuteri, mon pare era molt gelós, i ma mare tanmateix cardava d’estranquis tant com volia; vaig pensar que si feia el contrari de mon pare, esdevenint doncs no gens gelós, potser la dona em ficava menys de banyes, mes no, me n’ha ficades moltes més. A ma mare li vaig conèixer sis amants, i això sortint de casa als catorze anys per a anar a estudiar lluny, d’on que, qui sap, potser fóra lògic de pensar que ma mare continuà acumulant amants, mes a la meua dona, als sis anys de casats, ja li’n coneixia quaranta-sis, vull dir, de bells druts, així que, ei, vós mateix.

Molt ple de manguis em veieu, i vanitós, egotista, ei, i prou que ho reconec! Car la meua dona s’ha cardats els millors homes de tres generacions — qui voldria doncs que no me’n revingués l’honor altíssima d’ésser’ls molt devot banyut; connectat tan íntimament amb els millors homes de segle i mig!

Fos com fos, pel que deia, ella i el georgià, la cosa espetegà. Esdevingué molt seriosa. Tornava de la feina, tot esbufegat, i els espiava per un foradet.

—Roent el Sol es pon
al cel cucut respon;

la meua dona es pinta
la meua boca — esfínter.

Mon ull és telescopi estort, enjòlit pels espais sideris, i descobreix, per forats sortosos, l’origen de l’energia fosca que els cosmòlegs (adu els merament afeccionats com eu) ens delim per escatir. El cony creatiu del tot sobtat.

I qui veu aprèn. I qui aprèn comprèn. Tot rau en aquesta activitat bàsica com cap altra: contemplar. Veure és comprendre, veure és el que compta.

La febre, mes sobretot la foscor, a través de la qual l’ull de la ment, com el del cap, bora, terebreix, filaberquina… et fan veure – sobretot en la innocència de la minyonesa – tots els monstres atàvics (no pas vists abans tampoc en cap vulgareta historieta amb ninots). Són monstres (hom diria) pel magí inventats, mes oi que també fóra possible que existissin altrament invisibles? Invisibles com el noranta-cinc per cent del que existeix, que és si fa no el que els cosmòlegs més avençats d’ara mateix ni veiem ni coneixem ni amb prou feines comencem d’endevinar. L’ull terebrant atalaia el retorn apilat de tot l’oldà bestiar, de tots els animals arreu mai empescats per les diverses heteròclites natures dels mons encara ocults.

Sempre he tinguda aquesta curiositat. Ficar l’ull pertot arreu on puc. D’on sovint me n’haig hagut d’empegueir bon tros. I pitjor, és clar, rebre’n pedrades al crani, garrotades a l’esquena, sessions a les garjoles…

Mes on érem, ca? S’escaigué, no sé pas com (els mafiosos s’ho deuen sàpiguer), que el georgià guanyés, en un dels seus afers criminosos com dic molt complicats i tampoc no gens interessants, un botí excel·lent. Ella i ell se n’anaren un mes de lluna de mel al Carib.

La casa, com sempre, n’havia acabat en desordre. N’era l’encarregat. Calia pintar-hi, calia fregar-hi; em tocava doncs feina rai… Tret que els treballs manuals tant em desplauen! I en aquella canícula, vós! I doncs, com m’ho faré…? La veïna qui sovint se m’insinua sense que jo li hagi mai mossegat l’ham, em diu hola, i ara torna amb una garrafa de vi; juguem una mica al corredor, mentre ella se’n va a fer una miqueta neta una cambra i eu romanc a la cuina, i ara se’ns esdevé un episodi còmic on, entre estires i arronses, tots els mobles cuiden caure en reguitzell catastròfic, com peces de dòmino, i damunt, monejant, un raig de vi es vessa a tall de brollador i taca força coses, especialment algunes jaquetes penjades al penja-robes… Ai, ai, ai, són les jaquetes del germà de la dona, aquell presumit a qui tant li plau, quan és fora la presó, de fer’m patir. La veïna i eu fem cares d’acollonits, i alhora, és clar, rient; i girem les jaquetes de faisó que les taques toquin a la paret i romanguin de moment amagades; després, ella es retira a entrompar’s i, tot i que m’hi convida, tinc, li dic, millors coses a fotre…

Com ara a anar-me’n, com solc, a passejar defora, per trossos i sassos, a respirar-hi content… Mandra rai… Mitja migdiada sota un om fullós… Llavors cop de cap. Entrant a un hostal pobletà, i llogant-hi una cambreta amb la finestra que mostra boires i carenes, i quietud camperola, és clar.

—Cargolets cremats on els xaiets rostollen;
tenia lluny una casa tota feta malbé;
per tota educació llegia pels bancs
les revistes mig estripades que em trobava pels carrers;
per tot entreteniment, esguardava passar ramats;
a tall de felí, netejava les pastorelles adormides
llepant-los els foradets;
ah belles filletes,
tot el que en surt és aliment!

Més tard, en tornar a casa (hi vaig deure passar al camp més de dies que no em pensava), veig a la carretera de baix, el cotxe de la dona qui deu anar cuita-corrents a una de les seues múltiples ocupacions… I, tot arribant, ah l’ànima als peus! Tots els budells de la casa estesos als herbeis de la vora, totes les pertinences al carrer; un home gras i colrat, mig nu, marieta, mig ajudat per un company amb qui conversa, van traient totes les coses, adu les meues, sobretot les meues, Eleuteri!

—Ei, poc que tinc, i m’ho tocareu!
—Però la vostra dona ha ordenat…!
—Tant em fa el que ha ordenat… Si ara ella se n’ha anat, qui mana ací sóc jo, i les meues coses no les toqueu i prou; no, no, no!

No us penseu pas que em van fer cap cas. Veieu-me doncs vetllant pels meus quatre trastots. I si la dona se n’ha tornat al Carib…? Prou me n’adonava que hi havia fet canviar el pany, de casa, i que doncs no hi tenia accés. Repudiat, em deia, repudiat? Deuen haver-hi lleis que tanmateix em protegeixen… mes, lleis, oi, qui se’n fia? Ella sempre tindrà raó. Dirà que es pensava que era mort, o parlarà de dereliction of duty, de com se’n diu…? Refús a obeir, desertar, anar-se’n de festa quan calia pencar…?

Ah, un dels seus druts ocasionals fa cap. L’home fosc i de negre es veu doncs rebutjat a la porta. Com si hi sóc el gos cerber. El cavaller servent. El saig de cos. “La dona no hi és.” No pas que el conegui gaire, mes també m’hauria plagut que s’hagués aturat una estoneta en afable commiseració amb el tit, però no, deu tindre altre a fer. Amb un somriure amarg (despectiu?), se’n torna cap al seu camió pintat tot de color verd.

Sóc la riota, Eleuteri. De jove, com ens la pelàvem boldrons de vint o vint-i-cinc, a un racó del pati, o, en acabat d’estudi, a la voreta del riu, la meua xil·la sempre era la més petita (encara ho fóra ara!); tothom se me’n fotia amicalment i jovial. Ara que la dona em fica banyes a tort i a dret, tothom qui mig em coneix, se me’n riu com em veu, amb un riure afable, i jovialment, amical, com dic. Sóc la riota, hò, i això em pessigolleja els traus.

Na Minerva, com la coneguí, era una figaflor de figa flonja; per xo sempre ho feia tot com si visqués mig esllenegant-se pertot, respirant en greix d’espesses sopes. Em proposí d’eixorivir-la, perquè es veia, si més no prou ho veia un ull avesat com el meu, que, sota aquells cassigalls tan lletjots i boteruts, la noia no era gens amorfa, era d’allò més ben plantadota i ferma.

Sóc eu doncs qui agafà la fava i, amb la meua faveta, l’inicií als plaers del sexe. Després, la fava descobrí que hi havien faves molt més grosses i que donaven molt més de plaer; com més grossa millor, aquest és el dictat; i collons, llavors, com es desenfaví! Com qui duu un tàvec insistent al cul, no la podies tindre quieta: de fava en fava, com els cavall de faves, encavallint-ne a cony-què-vols cony-què-desitges. Per xo m’hi vaig casar, perquè sabia tant de distingir entre el bo i el dolent, entre el sucós i l’eixut; una flaire que tenia aquella dona per a desniar i conquerir els mascles més punxeguts.

Prou sé que em vant massa, ja em perdonareu; tota la glòria que m’espetega; que s’estavella amb esclat al petarrell de meu jo, reflectida de la que li curulla a la dona.

I amb les vostres vagues ganyotes d’incrèdul, poc em deflectireu pas, Eleuteri. Us n’esteu. No serveixen de re. Tampoc no sóc tan fàcil de reptar. Quin carallot, deveu pensar. Mes qui se sabrà, millor que no eu, el que em convé, ni d’on trac satisfacció?

La veïna tornà de la feina. Com veieu, l’únic qui pels voltants no treballava a compte d’altri era, poètic, jo mateix. “Què foteu fora de casa, Zacaries, i amb tots els ormeigs, xinyells i paperots tirats prop l’embornal? No teniu por que plogui?”

Em va permetre de guardar les meues coses al seu garatge. Llavors em va fer un bon berenar. “La dona m’ha fotut fora perquè no havia endreçat ni acunçat ca seua quan ha partit al Carib. Collons, Elvira, havia de passar vernissos damunt els rovells i tot; i la calor que cardava; ho he jaquit per a més endavant; prou em pensava que s’hi quedava encara quinze dies més, o més.”

—Potser s’han barallat.

La veïna hi tocava. S’havien barallat a mort. Vés a saber, entre enamorats tan apassionats! No em passaran pas a manguis bestieses semblants!

La veïna, agraït, li vaig fer pessigolles al trau; així la pagava, en part; s’adormí en acabat de l’orgasme, i em vaig rentar copiosament les mans. Vós sabeu millor que no jo com ragen les dones del trau misteriós. D’aquell calze seu no en vaig beure pas, us hi podeu ficar dempeus. Només tast del calze de la deessa. Quan m’ho mana (molt, molt, molt rarament), o quan li ho deman, molt lamentablement, i hi assenteix (no gaire menys rar).

Després em vaig estripar la roba i em vaig mascarar pertot arreu; fins m’esgarranxí i escallimpí ci i lla. Devia fotre un aspecte atroç. Per sort, no se n’havia tornat al Carib ni a cap colònia africana. Havia tornat a casa i eu ambtant m’havia llençat a les escombraries del racó, perquè em tingués pietat.

—Què hi fots?

—Ah, Minerva! No sabeu quina una no me’n queia! Havia sortit de casa a comprar estríjols i brosses rai per a amanir les parets abans de fotre’m a pintar que… en un carreró, uns taral·lirots molt quimeruts m’han assaltat. Em sembla que em jaquien per mort. I he degut perdre la memòria. No sé pas quants de dies he passat malvivint del que trobava llençat part de terra, i xarrupant a les clavegueres. Després, avui, he recordat on vivia. I tot i que immensament avergonyit, perdoneu-me, deessa, mes he gosat fer cap.

—Vés-te’n a rentar. Potser no trobaràs re de ço del teu. Ho he fotut tot fora. Pensava que t’havies mort. O que havies desaparegut, empassat pels elements.

—Perdó, perdó!

—Vés-te’n a rentar, et dic.

Aquest cop (no pas com d’altres vegades, com sabeu) no havia doncs ni perduts els meus escrits. Es van escolar, en acabat, uns quants de dies, i no trobava mai avinentesa on plantejar-li com li havia anat de debò amb el georgià al Carib.

Llavors (amb d’altres esdevinences ordinàries de la vida) me n’oblidava, és clar. (Ja s’ho fotran.) Fins que, per pega, com dic, el georgià torna a aparèixer. I, doncs, amb el georgià refusat, trobant-me en perill de mort.

No sabia on fugir. Laments inútils encara! Tant se valia on fos. Un dels dos (exagerant) m’enxamparia i em faria la pell – ell (potser sense exagerar) per l’objurgatiu refús; ella, extremadament enfellonida, per la meua insistència que no el refusés.

Cal recordar ací belleu els corbs i les gralles de n’Ovidi… El xerreta rep de part de qui rep la nova (si és prou dolenta), o de part del traït. Si veus algú fer el salt a altri, i ho reportes, qui en rep la nova et pot occir no sols per l’enrabiat, sinó perquè no ho divulguis més; o el reportat pot revenjar’s. El meu cas em semblava semblant al del xerreta. S’hi val a mai no grullir a deshora! Si li xerrava al georgià les barbaritats que d’ell en deia la dona, l’emprenyava fins a tal punt que potser em foradava allí mateix. Si a la dona li faig arribar les exigències de l’antic amant qui ella troba ara tan repulsiu per quelcom que li ha degut fer de molt gros (i d’ací que no gosi el georgià presentar-s’hi, no fos cas que no n’eixís il·lès), m’arrisc que si més no m’obri la clepsa amb l’enfuriment.

No pas que no estigui, com sabeu, habituat a pagar els plats trencats. Tot i que sóc qui s’ho guaita dels marges estant, la culpa sempre és meua. Eu qui no puc ni tocar-la; i qui tanmateix, si els altres la toquen malament, a mi em toca rebre.

—No és pas que no pugui;
és que la dona no vol que pugui,
car poder prou puc;
tret que no em dóna poder per a poder;
així que: tot i que puc, no puc;
sóc l’impotent qui pot, com el potent qui no pot.

Aquest cop em resolc, grotesc, a enfonsar’m als fems; esguerrat, simfònic, en un escaguitxat crescendo de crits bogets, mos ulls guipant arreu psicòtics focs follets, amb ignominiós posat de llevantí clandestí qui duu al cistell el cap de cap morta qui, morta i tot, somriu, m’he ficat davant cap vehicle de la bòfia. Cuidaven envestir’m, mes s’aturen a frec d’aixafar’m. Les orelles roents com cireres, se m’enduen a la garjola.

Per preludi, amb porra i virots de banús m’atupen ferm. Rere les reixes de l’alta finestra, colom harmònic treu el pit i parrupa. En contrasemble, voltor cap-pelat i aprensiu qui enfonsa el pit dejús llurs batutes, m’arraulia davall, tot inharmònic.

Salvatges, brutals, llurs visatges rumbejant erts rostolls a les probòscides, me’ls imagín, anagògic, corrent pels julls i els blats com quan érem minyons. Retorn a la perfecció d’adés, companys! Quan m’enxampàveu i em fotíeu cap poplítia traveta, i entrava en tenebres i, tot i que serrava les natges, tautològiques penetracions entomava santament. Pler me n’endossàveu, fins al mànec, entre tèrbols tremolins. Esgambis celests; qui hi tornés!

No em mossegaré pas la llengua. Me la vull enmig vostre, tastets tastant-hi, les papil·les creixents com circells d’insinuacions encara pus coquines.

—I, llavors, em defensareu de la dona…? No…? Del georgià…? Tampoc…?

Se’n riuen massa; massa poca-soltes. Per què voldrien ells consentir en compenetracions…? Poc els calen. I és clar, no som a cap pel·lícula de xarones moralitats sorrada. Sentors clavegueresques m’embolcallen ara que só novament fora, sagnant de mantes de nafres sobretot internes. Sense esguardar darrere, amb cap reguard per llurs possessors, m’embolicaré en mortalles. Qui vindrà a emprenyar’m al cementiri…?

Qui vindrà, dic, capdeconyament el·líptic. Qui…? Doncs, espera’t, només cada malparit mai mal parit pels voltants! Hi vénen tinyetes, tronyes, bútxares, gambirots; nyèbits molt brètols en aces furtives aplegats; hi foten cap pler de raspes eixides, empaitades per sorges així mateix trempaires; hi vénen tota mena de bufaforats, dels horts emigrats, a traus més amanits, doncs, en doina bufar-hi; i, de les gàbies esmunyits, mants de conills adés timorats i ara estrenus ans rabiüts; i pler de mart gibelí amb el musell albí i bellugós; i, per llisquents alambors relliscant-hi, els estufats talla-robes; i els juganers muricecs, amb ventalls estampats amb unglats espectres, jugant amb la lluna com qui juga al volant; i, en actituds espectrals, els pregadéus, de qui les ombres s’amplifiquen en imatges de malsons asfixiants…

Ah cementiri, lloc on tota voluptat hi és permesa ans encoratjada; amb ambulacres insidiosos tothom s’hi atraça; i els cagaires, tant constipats com diarreics, en bescunç, llurs pílors i paltruus de tota merda només allí a la fi quitis (a tothom li ve de grat de cagar’s en les morts); i, amb pinces i monocles, paleontòlegs missaires, qui en polsims transformen pertot zirconis i substàncies; i, rèptils, els prosèlits, disseminant-hi esgrafiats contraproduents; i els zombis epífans; i els esquemàtics misteriosos heliofòbics; i els gèrmens més erudits, a recitar-hi estorts de tota riota; i els discursaires qui prenen els podis nocturns; i els tecnòlegs qui assagen en mills circumstàncies llur ginys de somni; i els mesmeritzats admiraires qui admiren les descàrregues més poderoses; i entre ells, eu, veedor doncs de conys menys amagats i de menys implícites cardades…

Amusat, amb un pam de nas, tot t’ho esguardes, els enfeinats insectes, llurs idealístiques èlitres, llurs juguesques, llurs astúcies i tracamanyes… Què fot aqueix…? Ni un pam de net. O et fa pam i pipa? Pam de nas, car ara, amb arbitrarietat palesa, ara se’t carda la marquesa, i ara acoltella el juramentat, i ara…? Ara bleixa, líric, als estels inconeguts!

—Uneix-te’ns a l’esbart — assenyalen els pocs qui se n’adonen que visc.

O, si doncs no això, quin altre propòsit m’hi menava…?

Fervent, gens astorat, som-hi, dic, i hi sóc; els sóc darrere, remot, com qui en ressegueix el mesc, per molses i resclums, no pas fent morros ni embotzegant-me ni eriçat, ni amb cap puixconsir, lleuger, gairebé imponderable, per lloses i túmuls infringint.

Antenes i palps baten a l’uníson devers el bon camí, eixams qui palesament se n’entenen, saben on van, no pas com les carrinclones humanes voludes, perdudes sempre en angoixosos atzucacs on els menen els pus rucs de llurs elements, sempre de falòrnies curulls.

—Guieu-m’hi, fulgòrids! — car sé que deveu portar sort, endevinant sempre el tresc exacte. Esdevingut mig entomòleg en les meues perdudes vetllades d’estiu, aprenc aombrat que sou dels qui són nats amb les flors al cul. O, si pus no, amb els flòsculs sempre a punt, els delicats tubets, en esveltes lúnules acunçats, dels vostres culs. Darrere us vinc, el darrer roí ensumant, amb les esventades ganyes, oratges pus afins en territoris pus fins.

—Hom m’ensuma de banyut i no dic re;
com els ho diries…?
més em val que em prenguin per banal banyut
que per insecte magne.

Car no són banyes, són antenes;
amb les antenes copsem les humors
del tarannà de tota maltempsada;
anem sempre a l’avantguarda;
sabem on tot comença i on tot acaba;
el nostre cicle vital és la metamorfosi,
i sabem doncs que re no és el que sembla
rere la façana.

Cleptobiòtic us vinc, darrere,
el darrer dels roïns il·lusos
vivint de la llet dels focs follets
de les vostres intencionades fosforescències
de qui en sé llegir els codis secrets
que em duen al paradís del viure en pau.

Fulgòrids, guieu-m’hi!

Em menen (més que m’emmenen, car els vaig, molt ressagat i cassigallós, a la cua, i ni em deuen haver apercebut) a un mausoleu amb molts de llums encesos dins.

Tinc els ulls enlluernats, i el cervell tan marejat, pels jeroglífics dels fulgòrids…? (Tret que no sé pas com, altrament que, cap calent, no estigui ara amb la por, la febre, el neguit, i l’esvaïment, simplement al·lucinant, per il·lusions massa posseït, car prou havia llegit en un lloc o altre que “no cap dels fulgòrids és de debò luminescent”.) O és que veig doncs visions entre les pampallugues…? O anava darrere qualsque cuquetes de la llum…? Qui eren, íntims com mosques voladores retinals, els meus còmplices fulgurants?

Tant se val, la qüestió que… Oh somni, tanmateix! Car veig que són ella i el georgià poixeule que tanmateix feien les paus, i ara són cardant al taulell de marbre del mausoleu providencial.

Mes, és clar, què més voldries… ? No. Hi ha dins un cadàver a mig podrir. Escoltant quequejar les riallades esforçadament confegides dins les nafres del seu cos, n’estic tot esgarrifat. Els mosquits em piquen i adu ponen llurs ous als caus endanyats on m’han picat. Tanta por tinc que oblidava, on em pruu, de gratar’m.

Estaquirot que sóc, doncs, prenent com sempre els desigs per realitat. I no hi ha pas pau per a mi si ells no foten les paus!

Mes, fins en la meua al·lucinació, no n’estava gens segur que fos el georgià, aquell qui se la cardava. I, si doncs no era el georgià, qui…? Oh que fos un home molt valent qui occís, amb tots els monstres qui reveig, sobretot el mafiós!

—M’esguardava corprès la roba estesa
escaujant-ne excitat la faç defesa.

Llavors ho vaig veure clar. El meu salvador, son germà. No pas que se la cardés dins el mausoleu, car dins el mausoleu il·luminat només hi havia el carnús corcat, de saballons clafert, com vinc d’indicar. No; vull dir, en el meu cervell il·luminat, la cara de l’estrenu protagonista qui ens alliberarà del drac era la d’un altre criminal… Son germà. L’aniré a veure demà de bon matí. Li diré que sa germana és en perill de mort. Que un mafiós georgià me la vol pelar. Que li vinc a demanar que sigui ell qui estossini primer l’assassí.

Aquella segona nit al cementiri, tot i ratat pels rats sarcòfags, l’he dormida com un liró.

De bon matí, m’he clenxinat als canfelips de la Universitat. Llavors he anat a cercar el germà. Tot fa tanta de bona flaire. Les dones del mercat. Hum, hum, hum! Camàlic amorós del vit xiroi, em faig voluntari per a dur’ls les bosses i tot.

—Del tumult de l’assoc
a la fresqueta intimitat del cony de les clientes.

Cabdals queviures us duc a la privacitat del niu
on només hi covaré dolç amb permís.

Cada bella dona apercebuda se’m cristal·litza d’assidu integrant secret al meu ocult serrall cerebral — ah com te m’hi calques, aimia! Aquesta nit tot dormint, potser jaurem dolçament junts!

Son germà es diu Crònic, i com jo, és un crònic mentider.

Mai no m’ha agradat entrar a casa d’altri — per xo sempre en romanc fora, per molt que m’hi convidin; sempre tinc una excusa o altra: dic que he trepitjat merda de gos; o que tinc por d’agafar-hi fred, o que tinc un pèl de febre i no vull pas encomanar cap calipàndria a ningú…

És clar que el mateix fàstic, o la mateixa prevenció, tinc que algú altre em vulgui entrar a ca meua; no els hi convides mai, mes prou se sap que hi ha gent sense sentiments; se’t foten a casa amb qualsevol excusa que inclou la pseudo-amistat; els veig intrusos, com repulsius paràsits, com invasors llefiscosos, burocràtics; els mataria i tot, si no fos que sóc tan educat.

De tota manera, sempre reïxc a treure-me’ls de sobre. Els dic que m’ha agafat un mal de ventre sobtat. Que tinc el metge esperant. Que demà m’haig d’aixecar aviat…

Tot el que hàgim de parlar, de tota manera, prou és millor fer-ho fora, com qui diu en terreny neutre, sense ningú envaint l’espai vital de l’altre.

Un lloc ideal (mills encara que al lloc benauradament anònim que són les estacions, sol indret escaient on no és sospitós ni xaró, ans normal, d’esperar-hi quelcom), el lloc ideal, dic, és al caminet entre les enormes pedres nascudes tot de sobte en el darrer espetec tectònic. Car allí què hi som, l’emprenyador i jo…? No hi som sinó dues menyspreables efímeres cuques. Allí tota conversa adquireix les proporcions que calen. I no cal espaiar-s’hi pas gaire; amb quatre mots n’hi ha sempre prou. M’alleres de viure en pau, com eu a tu, capdecony, i au, fot el camp, ja m’has empestades prou les òrbites, els voltants, les perifèries, del meu nucli essencial. Així tract tothom qui se’m volgués entremetre… tret de les pèrfides hores (com més anem més escadusseres, mercès als anys) on la genètica bare m’empeny al verriny.

Car, ja us ho diré, Eleuteri, no tot a la vida és espiar el drut enfilant-l’hi a la dona el seu escamarlà aromàtic… Hi ha jorns on la basca em pot… Sempre m’ha pogut, de ben jovenot i tot. Jorns on la simitarra del turc em parteix pel mig, a l’alçada dels ronyons, i la meua part de dalt cau de plom damunt l’atapeïdota sorra… L’estrany és que encara sigui viu… És cert que llavors amb l’ull dret tot ho veig tort… tortot, acolorit, i pudent, ple de bonys i clots… com quan era a Haití… amb cada paret, porta… cada canfelip, cada edifici mateix, per petit o gros que fos, tot de gairell, tot esbiaixat, i pintat amb pintures ben cridaneres, això sí…

Ara, la pudor… la pudor de merda pertot arreu… com si les caguerades s’esbudellessin per les escletxes de cada casalot… I en acabat el contrari, amb l’ull esquerre hi veig aquell altre lloc, a Palm Springs… aquell indret retirat, reservat per a rics molt rics, per a privilegiats molt pixavins… i tot hi és daurat, les taules, les cadires, els plats, els coberts, el menjar dins… les fruites, els fruits secs, els vins, les ampolles mateixes… tot daurat, tot daurat…

Els homes tots de negre, molt elegants; les dones, encara més elegants, totes de blanc, amb els joiells sempre d’or… joiells pertot, botons de puny, teixells, afiblalls, polseres, arracades… tot d’or, molt d’or arreu…

Amb el raor de raure, el turc melangiós m’ha escorxat… Carn viva, tot, el ròssec més fi, el frec del ventijol, la mera proximitat de l’estrany, m’atueix… En brea roent m’empantaneg… Als ous de mos ulls tot hi és grell… Xarlatà crònic, no sé per què em vull sempre tanmateix absolt, pulquèrrim. Estoic, apòcrif, xerreta (oblic delator)… En abís de menstrus enfonsat… Angoixa davant les nafres vinents… Faig continent de cap acció llavors que s’esvaeix, es dissol en la mera intenció… Potser plantaré més cascalls a l’hort… Amb celles de gripau, ploricó de tritó, esperaré a la cantonada l’aproximació del criminal…

Mes ai… Ja us diré en una altra avinentesa com ens en sortírem. Com veieu, encara cueig; això és el que compta, fa? Mes ara, com us dic, me n’adon que s’atansa el bon tren; imminent rebombori; ai, ai, quina emoció; creieu que faig prou goig? És la dona qui torna d’una altra reunió d’altíssima volada… Li faré de taxista, si vol.

A la propera, vós! Segurament ens trobarem assegudets als bancs, no pas…? Esperant quina altra no ens en cau tampoc. Au!

~0~0~

Tweet

Q.Q. LXXXIX

en aquest incert guaitajorns

en aquest incert guaitajorns
on a trams mes admeses trameses són meses
m’és aparent que si les oques hi ploren
i que hi sagnen les haques enceses
i que els ballarucs hi creben
com creben els ulls enlluernats pels esglais excessius
i les sorpreses

i llavors pirotècniques
les ondulacions fantàstiques
al capdavall no menen sinó a lloc usual
de l’atzucac sobtat…

l’efecte tanmateix sovint sobreviu
abrasiu al primer esclat

i llavors…? doncs llavors
hom hi fa “oh” sisvol un instant durant

i això rai… car a què altre podíem aspirar
en aquest incert
tram a tram
cap enlloc?

~0~0~

Colom caçat pels de dalt i baix

A la vorera, coincidència:
mentre que treu la sirena el nas
per l’embornal amb eficiència
i sense ni mica d’embaràs
per l’olor que fa (de claveguera),
alhora hi fa cap un colom hòrrid
qui tot just escapava el tret tòrrid
d’un qui caça coloms amb visera
disfressat de captaire miop;

diu a l’ocell de bon averany
la prou pudent sirena hipogea:
“si em véns tot prop, colomet company,
cap arquer amb cap fletxa el cap t’arrea”;

i ho fa el banyut…, i el té al pap d’un glop.

~0~0~

Pixant a la paret fosca de l’estació

Si em taquen d’olis
o de qui sap quins unts de merda a la platja
haig de fugir ben lluny cap a la neu
on cercant-ne un bon anyoc
he enfonsada la mà
per a en acabat netejar’m la brutícia

Un bocí de vidre o una aresta
o potser una agulla de cosir
o el fibló de qualque animaló
ah esglaiosa sorpresa
em punxen un dit
oh amic oh amic li dic al passant ben carat
duus-me on no tindré tant de mal

Un bon company doncs m’acompanya
i a la primera porta on truquem
un altre bon home ens rep a ca seua

És un home qui hi té de tot
vull dir luxes a betzef
(i ni cal dir desinfectant)

Mes quan més a gust no hi som
ai que la seua dona en fer cap
el critica de valent
per què portes aquest parell de perdularis?
no en vull saber re!

Per això l’home sensible
ens convida a acompanyar’l a l’estació
a recollir l’equipatge de la dona

Quan som a les fosques vora l’estació
ell i jo ens posem a pixar
a la paret sense fanal de l’estació

Secretament (sense que doncs ningú no ens vegi
ni el meu company ni cap dels convidats)
es treu una pistola i me’n fa obsequi
penyora d’adéu mormola
i de mantinent s’ha ficat a l’estació

He romàs una estoneta a les escapces
què vol dir amb això?
vol que em suïcidi?
vol que li peli la dona?
amb pistola no em tacarà ningú?

M’he endinsat en la nit
pensava si caçaria un conill
són els conills nocturns?

~0~0~

Els cucs rucs i el godomassí miraculós

Es mig escolava l’any 53 i na Lídia Ermini, pageseta de la partida de Butsènit, se n’anà a Barcelona a comprar-s’hi un bon godomassí. Vora la cisterna, de petita, ullant a través d’un prou asclat calidoscopi eròtic que s’havia trobat per terra, hi havia visurats qualsque de fal·lus de colós. “Quins objectes més entranyables”, es va dir, “m’emocionen fins a tal punt que delitosos tremolins no em solquen pels més íntims dedins”. Aquell esparpillament monotemàtic (i no gens monòton) de tintes i colors que formaven enormes i emotius matrassos (ella en deia de rabiüts i coents botifarrons) la tingué nogensmenys neguitosa rai. Eren aquells vits tan desorbitadament trempats de debò humans? Eren molt més bonics que no els d’ases i bous i cavalls, i no cal dir gossos i bocs. I no s’assemblaven gens als vits dels marrecs dels voltants, ni tampoc als dels vells caducs i vulgars qui despreocupadament pixaven pels corriols. Fou el llosc capellà de la partida qui li va dir, confiscant-li la joguina per a desar-se-la a la sina amb l’argument que era pecat filustrar allò, (com pecat era tot el que al món, per poc que en fos, fos gens agradívol), que de fal·lus com aquells n’hi havia de dues menes, de sintètics i artístics, molt resistents i duradors; i els altres, efímers, fluixets, i subjectes a totes les malalties dels organismes orgànics i doncs als podriments i els entecs i contagis que t’encomanen a la bestreta els turments de l’infern, fets (sí ves!) de molt precària i fastigosa carn…, mes que en tot cas ni l’una mena ni l’altra no servien sinó per a congriar, sobre el cap de culpables i innocents ensems, tots els flagells divins… i que doncs no se li ocorregués per la mort de déu de ficar-se pas mai enlloc (i menys al teu conyet, Lídia; temple de l’esperit!) una abominació i una deshonor com aquella (que els entesos en deien, per als artesanals, godomassins, i l’església amb tota la raó interdeia perquè en realitat eren la banya del dimoni multiplicada immensament – milions i milions de banyes del dimoni rondant roents i irruint com bitxos bútxares i roïns pertot arreu – per tal al capdavall només de temptar les donzelles del món i dur-les en acabat, totes sollades i emmalaltides, als orcs definitius, car la vida era fet i fet un matx de futbol entre déu i el diable, i de moment encara triaven els jugadors, i així és com el diable en fitxava de nous, amb l’ham de la banya i l’esquer de la lleterada, per a tindre més i més jugadors que no déu, qui, pobrissó, era l’humil entrenadoret d’un equip sense gaires calers — certament, déu no era el president del Barça! — i amb un fill a sobre tot desnerit i tocaboires qui no solament no era cap figura al camp sinó més aviat el contrari, i el carallotet encara es permetia de criticar els altres – quin torracollons, tu! – de tal manera que els altres jugadors el convertien en l’ase dels cops i adu, qui sap si de per riure, el creuclavaren a la porteria i tot, i doncs son pare, com dic, mal equip rai, tot plegat, i, sense bons esquers ni cimbells prou genuïns amb els quals seduir nous jugadors amb prou classe, només en podia fitxar enganyant-los com a xinesos, fent-los prometences vanes i sense cap ni peus que amb ell guanyarien més copes, i lluents, i celestials, que no el banyut, encara que de fet, és clar, ningú sinó els il·lusos com ell es poguessin creure tals bestieses ni beatituds. Ep, i per això som on som. Ai!).

Tant se val. La qüestió que… ara que na Lídia Ermini, petita i tot, sabés per què servien doncs les banyes del diable, s’esqueia de trobar-se’n pertot arreu (colls d’ampolla, flascons de perfum, mangales, mànecs, còdols llargueruts) i, amb lleure, i a lloure, se les anava ficant,a burxadetes cada pic més expertes, ben amunt, i en acabat en gaudia un colló.

Després, l’any 53, en un llibre anti-sexual i pro-feixista, que els de la guàrdia civil et feien comprar molt car i a la força, o et fotien una multa descomunal per qualsevol infracció que s’empescaven allí mateix, i que ella es va trobar penjat entre feixos d’àpoques i albarans, i d’altres rebuts i capbreus amb les racions dels clients degudes i pagades, i paperots així, a la lleixa del despatx de son oncle Frederic, hi va llegir que els godomassins, apellats bisbes, perquè normalment figuraven un bisbe amb el barret faraònic o mitra del bisbe significant el gland de la cigala i el nas del bisbe, si hom se sabia col·locar el bisbe prou adequadament, estimulant el punt interior d’allò que hom en deia científicament clítoris o virolla, i que no era pas solament la claueta del plaer que sortia com un nasset al capdamunt del cony, ans tot el paladar superior del sifó del cony, amb un punt que hi havia, a mig dit de penetrar-hi, on encara et feia fruir millor si sabies, doncs, com dic, de pròpiament burxar-hi; un punt apellat punt G (o punt gratulls, volent dir punt miraculós, car gratulls vol dir això: miracle, car quan veus un miracle, que és una manifestació molt admirable de la natura o de la casualitat, et grates els ulls incrèdulament), doncs en aquell llibre verd, llord, feixuc i oliós hi va aprendre, dic, que els bisbes o godomassins, tot i que molt mal mirats per part de la societat com cal, eren venuts d’estranquis a les gran viles per l’element delinqüent, facinerós, subversiu, comunista, jueu i separatista.

Es resolgué, tantost amb prou estalvis, de viatjar doncs a Barcelona a comprar-s’hi un bisbe tan meravellós com aquells que tant calia prohibir, car a na Lídia Ermini, si cal dir la veritat, el penjollet dels xiquets (que ells anomenaven la pitxolineta mes que les xiquetes en deien amb tota la raó de cuc ruc, o, per als més menuts, cuquet ruc, o cuc ruquet) no servia per a gran cosa; era un cuc verament ensopit i malmirrós, primet, curtet, i no sabia fer gaudir molla, en tot cas no pas gens de cap manera com hom suposava que els excel·lents demoníacs godomassins, descrits als llibres enemics pels ximplets moralitzadors molt carallots, altrament es veu que hi reeixien, perquè tanta de gent s’hi dediqués a vendre’ls (ni que fos d’esquitllèbit o de molt amagat) i adu jugant-s’hi llibertat i vida, en presons i inquisicions pels invasors a la babalà pertot arreu (a Gardeny, al Castell, a cal burot de la sèquia i tot) instituïdes.

A Lleida pujà al tren. Al cap de set o vuit hores de sotracs, de túnels, de llefiscoses fumeres del fumeral de la màquina i dels cigarrets dels homenots, de brosses als ulls i de sentir parlar d’animalades rai, arribà a l’estació de Barcelona. Va baixar a l’andana i amb prou mal als ossos del cul d’haver estat tantes hores asseguda damunt aquella fusta punxent, sortí a caminar. Va trobar una estació del metro i hi estudià, a un gros mapa penjat, el laberint de la ciutat. S’hi va passar una estona llarga. No tenia gana ni set perquè, previsora, s’havia preparat una bona ampolla de vi i quatre entrepans, i havia doncs esmorzat, dinat i berenat damunt les vies. Ara, escorcollant amb un ditet entre els innombrables carrers de l’enorme urbs, de sobte al bell mig del raval, hi copsà un carreró (pitjor, un atzucac) que li saltà joiós als ulls. Portava el maleït carreró tanmateix un nom que li semblà de bells agalius i millor pronòstic, un nom lúcid, propici, predictor, providencial, o, com se’n diu, portentós. Era el carrer del Bisbe Gratulls! A quin indret més adient d’assajar ara de trobar el godomassí miracle que no al carrer que ja se’n deia, tu…! El carrer que ja es deia, ell mateix, sense romanços, tret que amb el nom una mica disfressat: godomassí miracle, és a dir, bisbe i gratulls!

Alfarrassà a quins trens de metro havia de pujar i baixar, pagà la peceta a la finestrella, i es ficà als pudents soterranis. Pel raval tot hi eren meuques, arlots, perdularis, bòfies i apotecaris d’ocasió. Na Lídia Ermini es féu demanar moltes de vegades si volia pujar? La volien fer pujar, homenets molt merdetes, no sabia pas on. No en feia cap cas. Car on volien que pugés, aquells enzes sense estil? No tenien ni cotxe, ni moto, ni bicicleta, ni sisvol patinet; tots plegats eren uns pobres desgraciats. La catipén que fotien, la suarda, l’alè fètid, quan li demanaven com es deia hauria fet caure un bou de cul. “Carrer Bisbe Gratulls, si us plau?” — els hauria volgut demanar, però sabia que tantost els adrecés mot s’ho prendrien qui sap com, com si els donés ales per a la conversa o qui sap què: rapte? estupre? xantatge? permís per a fer-se manllevar calers?

Algunes meuques se la guaitaven malament; alguns arlots molt intencionats ja me la volien fitxar allí mateix, pobrissons. Els bòfies era palès que tots eren uns venuts; addictes al règim tots plegats, i prou sabia què volia dir allò: seduïts, pitjor: posseïts, per la boja pruïja de fotre a qui fos, i sobretot de fotre-li mal, i com més mal millor; de fet, ni els apotecaris no eren gens de fiar: gomes? purgacions? — li demanaven fluixet, amb un racó de bec, i ella feia que no amb el cap, els elàstics de calces i sostenidors li funcionaven perfectament, i els budells li rutllaven d’allò millor, car prou que al repulsiu relliscós canfelip del tren i tot hi havia fets tanmateix caca i pipí sense no pas gaires taps.

Per sort, al capdavall, guaitant a les cantonades noms i noms de carrerons indistints, es trobà amb el cartell que hi deia Bisbe Gratulls. S’endinsà a l’ombrívol atzucac amb la plaent impressió d’haver emergit d’un garbuix marejador. Tret que en pic dins se n’adonava que ací tot hi era pitjor. La pudor a merda i pixats, i a buidarada i a rot de vinot, pujava molts de graus. I la gentota qui hi havia, tots beguts o drogats, amb uns quants de jaguts pels murs ja escorxant el gat; o potser fins morts i tot; la fortor de carronya no ho desdeia pas. Entre els esbaldregats tot d’una en percebé un de més estrany que no els altres. S’hi atansà, fascinada. Era un negre gegantí. “El primer negre qui veig a la vida, i prou et dic que, si tots són així, contentes que deuen viure les negres; no els cal pas anar a cercar enlloc cap bisbe miraculós; per això que no es mouen d’Àfrica; per tants de carrerots que no haig passat, i ni una negra no veus enlloc!” — es va dir. Car el negrot gitat per terra com un munt desproporcionat de parracs anava desbraguetat, i allò que pel forat hi treia el nassot no era pas cap pitxolineta ni cap cuc ruc, allò era vit d’ase, vit de mul, vit de brau (vit d’elefant, si mai n’havia vist cap)! Sense avís, uns tremolins efervescents d’orgasme regalimós la solcaren meravellosament. “Ai, i ara!”— agredolça es lamentà — “què diran a casa si concebia tot just un fill llor?” Car no pas que se n’entengués gaire, na Lídia Ermini, dels tètrics secrets de l’obstetrícia, vull dir, ehem, de les ginecologies del prenyat humà, és a dir, dels tocaments dels tocats tocòlegs, dels lleures equívocs dels abrivats embriòlegs, tots plegats fent-t’hi suspectes sopetes i herètics poti-potis pels dins d’alçurats budells transformatius, i…, en fi, qui se n’entén de debò, de tot allò altre de la panxota de les dones i l’alquímia mística que, garneus, totes plegades s’hi porten, en col·lusió amb les forces ocultes, i demoníaques i cabrunes, amb bocs bavosos i no gens arecs qui aenzen irresistiblement les pobretes bruixes qui després hom, molt eclesiàstic, cremarà de viu en viu, i sobretot, assenyaladament, pel que feia a les minyones d’ànima pura, com ella, sempre tan ben aconsellada pel repapiejaire capellà de la partida…, qui se n’entendria molla? No pas ella, encara. “Ja tinc setze anys” — mentí al sentinella qui al cancell d’un establiment molt rònec que tenia, sulla, una finestrota (no pas cap aparador), on damunt un taulell tot petit s’acumulaven mants godomassins de totes mides, semblava no voler deixar-la passar — “i això vol dir que tinc prou edat per a concebre, i vet aquí doncs que em calgui un bon bisbe que m’oclogui prou satisfactòriament l’ullet, no fos cas que altrament em prenyés cap moro, o gità, o pitjor, cap paràsit invasor; mon pare em matava, comprèn?”

El vigilant brandà la testa, però, mut, la deixà entrar. “Ah, una heroïna!” — ironitzà un jovencell qui dins la botiga començà fent morros perquè la campaneta el deixondia de la migdiada que devia fer ben assegut a una poltrona esgarrapada. “Tants de capsdecony qui entren a comprar heroïna, i per primer cop veiem el contrari: una heroïna que ve a comprar… què? Un capdecony?”

—No, senyor; un godomassí miraculós.

—Ah, mira-culós! Tots miren el cul, senyoreta, sap?

—Jove, no faci facècies sense gràcia i atengui més aviat com cal una clienta. No farà gaire negoci, fent el cafre, sap?

—Ui, quin espurneig esclatant d’ulls; ara sí que em cagaré de por.

—Em mostra la mercaderia adient i triaré en pau, dependent.

—Si el que vol ha de fer miracles… Hum… No sé pas, no sé pas… Un bisbe que ressusciti els morts… Això com aquell capsigrany de la història sagrada…

—No sigui pagà ni profà… vull dir, faci, faci com un prohom, però no pas sacríleg.

—És un bisbe per a la senyoreta, o és per a regalar?

—Ja em dirà què li pot fer a vostè?

—Home! Ho dic per la mida. Si és per a la seva mama, o per a seva àvia, o què ho sé jo, cal suputar les mides de… de l’organisme on s’embotirà… Que hi càpiga com cal, ca?

—Per a servidora.

—Doncs passi darrere la cortina que la mesurarem.

—Mani? No, no; jo no pas pas enlloc. Mostri’m la mercaderia que ja triaré; prou em sé les mides, pot pensar!

—Molt bé, molt bé; ara vinc… On dec haver posats els “miraculosos”? Un godomassí que eixorivirà els morts… els morts de fàstic (com si parléssim d’una revista teatral molt còmica i sarcàstica, i plena d’atraccions eròtiques rai), o escalfarà els morts de fred (com quan som petitets la sina d’una àvia grassa i moguda), o el morts de gana (com un brou tot fumós… quin peà més emocionat no entonen els emaciats envers el brou vitaminat que els reviscola!)… I els morts de pena? Amb quin godomassí els tornarem la joia (com per al malalt la salut que davalla sobtada d’un nuvolet fugisser)…?

—Dependent, no se’n foti de la parròquia, i ensenyi’m el mostrari. Aquesta no és manera de crear fama de bon botiguer. Potser me n’aniré sense comprar re i no recomanaré el seu establiment a cap de les meues innombrables amigues.

L’adònic jovencell se li’n rigué. Aixecà un braç i, fent-se una mica el maldestre, tot caient ell mateix, féu caure una capsa que en esventrar-se el colgà de joguines eròtiques. Eren periscopis, i calidoscopis, i estetoscopis i microscopis, i ulleres de llarga vista, i estereoscòpics opticons amb ulls de rap (vull dir, de llenguado, perdó) i encanellats o acanalats canons de massatge, cactus de baquelita (les pues fan pessigolletes on més cal, senyoreta), i, per a les festes d’hivern, arbrets de nadal tot gebrats amb mecanismes que els articulaven o desarticulaven, a tall de barnilles de paraigua, evaginant-ne les branquetes o invaginant-les, segons el gust de qui (o de les vagines i virolles de qui) els emprés. Així, tots els objectes fàl·lics feien doncs veure que servien (no pas per a pelar-se-la les dones i els marietes) per a quelcom d’altre, amb una aparença falsa i sovint trivial…, mes no, desencantem-nos-en, en realitat tots eren godomassins, és clar.

—Els miraculosos són a la capsa de darrere — va dir, bo i traient-se de sobre (adu un de la boca mateixa on li feia obscens vaivens) els diferents ormeigs d’autocardament.

Tornà a ficar-se de puntetes i aquest cop sense fer el plaga, s’emparà d’una segona capsa. D’aqueixa capsa, que va obrir damunt una tauleta baixa, en féu eixir pler de gruixudes espelmes llargues de pam i mig, totes amb un ble a la coroneta, que acunçà en ventall perquè l’exigent clienteta es decidís per l’exemplar que més l’atragués, o diguem-ne pel sant de la seua devoció.

—Heus ací els elets, els selectes, els més imbuïts de gràcia infusa, oi? Escaients catalitzadors de les més meravelloses efusions lúbriques, caòtiques, torbadores, mentre hom, transmès a les esferes celestials, nogensmenys se somorgolla reeixidament als més pregons tèrbols gorgs del plaer. Ep, i d’exquisit romanent, amb el sacre dipòsit en acabat d’evocatius enyors.

—Calli, vol? I deixi’m concentrar.

Eren petites estàtues prou dobles i si fa no fa cilíndriques, de cera flairosa, que representaven ausades els diferents sants del calendari catòlic. Sant Peret de Baix, sant Simeó Estilita damunt la molt convenient columna dòrica, sant Daixonses i sant Dallonses, franciscans de suaus cogulles, dominicans més rudes i toscosos, i ni cal dir bisbes amb bàcul i màrtirs lligats al costell, i inquisidors a betzef, amb instruments de tortura i encesos tions. Sant Sebastià Punxegut i Punxegós. Sant Llorenç rostidet, amb marques i osques brunes de les brèndoles de les graelles part davant i part darrere de la samarreta llarga que portava. Tots virolats, tots santificats, tots ben apropiats per a devotes i beates, i monges i fanoques de tot pèl. De tot pèl intercrural.

Mentre na Lídia Ermini triava entre els godomassins miraculosos, l’eixorivit jovencell se li posà a la vora. “S’ha ficat en barris perillosos, senyoreta. Per això li deia d’heroïna. Si semblava que me’n reia li’n deman disculpes. Sap què li recoman, senyoreta? Un bon cinyell de castedat. Li’n congrenyem un ben congrenyat, i qui vulgui atacar-la, sap què vull dir, qui vulgui forçar-la, se n’haurà d’espinyar. Se li estavellarà la cigala a la cuirassa i potser se li desmanegarà i tot. Potser li caurà morta per terra. Potser l’haurem de portar a la morgue; la cigala morta, vull dir. Estesa en un tovalló tot sangonós, com una serpeta trepitjada per un tramvia. A la llum incerta d’uns canelobres, cap professor Frankenstein no la sabrà pas fer reviure, vull dir, trempar, em comprèn.”

—No sigui tant mòrbid, jove, i emboliqui’m aquest sant Gustau tot lacerat als indrets més estratègics; fa cara d’home madur i tanmateix seriós i durador.

—Senyoreta, m’agradaria convidar-la a sopar.

—No sé si vull perdre el temps amb un xitxarel·lo sense experiència i amb un estellicó que es trencarà per poc que badéssim. N’haig vists massa, d’estellicons que es trenquen abans d’encendre re. Com llumins que fan figa en comptes de flama. Oi que m’entén? Per això si vostè fos un home madur i amb l’aparell adient i com cal, experimentat i durador; durador, resistent, cavà que m’entén? Doncs llavors encara rai. A part que, miri, el tren a Lleida se me’n va a quarts d’onze. Arribarem a Lleida cap a les vuit del matí de l’endemà, i encara vull veure una mica Barcelona, els coloms, i el monument a Colom, i encara m’haig de comprar els queviures per a sobreviure el viatge en tren. Ah, i un coixinet de goma per al cul. Oi que els apotecaris diuen que en venen? Tots em deien si volia comprar-los gomes.

—Guaiti, senyoreta!

—Ah, verge santíssima! Per què se’m descamisa? Què em vol ensenyar? La pitxolina? No li dic que no n’estic gens interessada!

—Sap com se’n diu aquest os? Neulella! Guaiti, un dia al vigilant de fora el vaig fer emprenyar i em va llençar unes setrilleres; érem a la cuina de darrere i ens apariàvem un berenar. Les setrilleres m’impactaren a la neulella, veu? Com qui diu l’epicentre del meu cos, car tan aviat com en vaig rebre el cop el cos sencer em va tremolar (una peristalsi fulminant o mística m’anunciava fenòmens taumatúrgics o d’ultratomba) i alhora la neulella reverberà, ressonà, vibrà durant una estona fins que me’n vaig adonar que allò (i era una inspiració, una revelació), allò era una busca! I que ja no tocava tres quarts de quinze com abans, que ara tocava l’hora justa! Esperi’s, escolti’m. Vegi, sóc un home especial. Sóc tot solet un rellotge de sol. Enmig de cap tundra ni desert, sé l’hora on som per l’ombra que si em pos cap per avall em fa la neulella al costellam! No em pot dir de bordegàs qualsevol, ni de pipioli ni d’aprenent, ni de nyap ni de bunyol. Sóc especial, sóc especial. Deixi’m acompanyar-la, veurà!

—No vull que es pensi qui sap què. Sóc molt decent.

—Seré el darrer a dubtar-ho, cregui’m! Si em permet, senyoreta, prou sé que sempre val més sol que mal acompanyat, però oi que gairebé sempre també val més ben acompanyat que no sol?

—Presumptuós! — va dir la pageseta bo i somrient, i doncs acceptant.

A tots ops, potser sort que na Lídia va dir que sí, car ara que sortien de la botiga, i s’havia fet fosc, aquells carrerons eren sinistres i criminals. Amb els fanals apedregats, els maleïts de nas ratat i pell gangrenosa t’esperaven a cada cantonada per a escorxar-te de viu en viu. Tants de monstres aplegats! La pageseta no se’n podia avenir, se’n feia creus. Si s’hagués comprat, per comptes d’en Gustau, un dels microscopis (per poc que funcionés) enlloc no hi hauria pogut veure, nedant infamement i indigna a l’altre bec, microbis ni paràsits tant prepòsters ni grotescs. Hi havia degenerats qui els desfaries amb un buf. I geperuts, i esguerrats, i nans, i idiotes, i soldats, i molt d’altre xarnec! Ecs! S’agafà al braç forçut del bell jovençà, qui anava armat amb l’atot d’un barrot espès com el del rei de bastons, tu. I fotia una cara de mal gènit i aviava a tort i a dret uns renecs esgarrifosos. No gens letàrgic, al contrari, molt bel·licós i pugnaç, prou demostrava saber anar pel món subterrani i traïdor dels baixos fons.

Sense pànic, exhalaren tanmateix tantost emergiren a la rambla. L’avinent i galant xicot li féu llavors una guerxina garneu. El garrot era un godomassí plegable com un canonet telescòpic d’almirall i de pirata del segle divuit (segons les pel·lícules). No hagués fet gaire mal a cap dels salvatges i barroers personatges nocturns qui rondaven pels carrerons podrits, tret que no n’hi havia cap amb els músculs del noi valent i ben parit.

—Escolti, Epirnuç (car així li havia dit que es deia el plantós paladí. (“Epirnuç. Rima amb lluç, senyoreta”) (“Doncs sí que porten noms estranys els barcelonins!”) (“Doncs el meu germà es diu Penetral; se l’imagina despatxant ell els bisbes gratulls? Encara que, ben pensat, potser és un nom més adient, no troba?”) (“Ara se’m fa el mocós, Epirnuç.”) (“Perdoni, Lídia; és el deliciós nerviosisme d’anar amb vostè; en realitat, sóc un home molt educat.”) (“L’home-rellotge. I molt especial.”) (“Ara es vostè qui em burxa, senyoreta.”), escolti, doncs, Epirnuç, i si fèiem via? No puc pas perdre el tren. Haig dit als de casa (sempre enfeinats) que a cal metge (que viu a Lleida) m’havien adiat per a una hora molt tardana i que passava doncs la nit a ca una amiga meua qui es diu Riquilda (i sa padrina Caçarilda; cavà que aquests noms també fan riure?). Bé, doncs, tant se val. On diu que em duu a sopar?

—Ara hi fem cap. A l’altre cantó de rambla. De seguida hi som. Hi fan unes escudelles que veurà si li faran goig.

—Quanta de sorollada, cavà?

—Pari compte! Es farà aixafar pel tramvia!

—Quin embalum esventat! Llença guspires pertot arreu. Vol dir que no fotrà foc als edificis? Quin caos, eh?

—Ara arribem. Vol? Per ací.

S’allunyaren al capdavall de la rosegadora lletania d’esclats i enlluernaments, de les múltiples incidències on pla es veia que caldrien prou tost pedaços desguitarrats i pròtesis (que farien sospitosos grinyols i escarritxos i garranyics d’anar mig espatllats ja d’arrencada) per als ossos i d’altres bocins dels exposats vianants; car no hi havia cap entesa ni protocol entre els qui caminaven i els qui anaven amb rodes; tothom es barrejava amb tothom, i qui rebés que es fotés. I els timpans patien qui-sap-lo. Per fortuna, després de tant circumambular pels dèdals mortífers, el seu heroic cavaller la portava sana-i-estàlvia a sopar.

A la tèrbola distòpica perifèria romania la ciutat entròpica. Na Lídia va deixar el mantell darrere la cadira. A la taula del costat una dona molt grassa i monstruosament prenys, i tanmateix molt estretament encotillada, enraonava esbufegadament de les conseqüències… les conseqüències… Allò sonava molt misteriós, ominós i tot. Tanta de necrofília, deia la farta, tanta de necrofàgia, vet per on la rel de la defunció esgarrifadora de totes les goles. Na Lídia no havia sentit mai a parlar dels redubtables vegetarians.

—No en foti cap cas, i endrapi. Ja veu vostè quina hipòcrita. Molta de prosopopeia, mes prou li veu la panxota!

—Què vol dir, eh… prospo… prospopipopella…?

—Prosopopeia; vol dir, home… quelcom com ara… fer que els morts prenguin la paraula, sap? En aquest cas, el pollastre qui ens mengem i el xai qui em sembla que es mengen ells.

—Verge, quines bestieses! Es deu considerar un animal, que els representa, la ximpleta! I en acabat, cavà? I si, tant d’usurpar el paper de l’animal, després pareix un marrec amb quatre potes?

—Escolti, com vostè diu, llavors… doncs massa poc!

Rient-rient, enllestiren l’àpat d’allò més amics. El godomassí Gustau començava de fer miracles. S’intercanviaren adreces. Lídia Ermini i Epirnuç Impí. Butsènit i Barcelona. Carrer Tort i Avinguda Groga. S/n i 324. L’idil·li començava.

Fora del restaurant i, en acabat de fotre un cop d’ull sense gaire interès al port i a en Colom, pas a pas, sense presses, s’atraçaren devers l’estació de tren. Xerraven molt animats de paradoxes de la vida, de com amb un godomassí com aquell qualsevol velleta el confonia per ciri d’animeta i l’encenia davant qualsevol ídola o imatge, qui sap si fins i tot sant Gustau mateix, així re-sacrificat! (Ni l’un ni l’altre no sabien qui fos sant Gustau, i jo tampoc.) I després, vingué a relluir el fet que na Lídia s’hagués endut de la botiga uns quants de pamflets o fullets que feien anunci d’espectacles eròtics que tenien lloc a indrets apartats, o fins i tot a pisos privats, ben enmig de la ciutat, en propietats de burgesos avorrits de la vida on femelles abandonades decebien llur solitud deixant-se ultratjar per negrots disfressats de lladres de camí ral… I enraonaren llavors de certs episodis cancel·lats a la ràdio perquè el règim els considerava massa atrevits, o potser massa plens d’incidents que hom podria interpretar “subversivament” tot i que tot plegat no re… Quan, amb un gest impressionant, na Lídia aturà el flux de la conversa.

—Upa-là! És aquest el seu doble, Epirnuç?

—Mani? Qui? Qui? Òspima, el meu germà Penetral! L’energumen ve d’un bordell; fem veure que no l’hem vist!

Pena perduda; el germà els havia clissats. Hi hagueren les presentacions. I ara en Penetral no els deixà en pau. Se’ls penjà al costat i s’acabaren les confidències i les intimitats entre els incipients enamorats.

—Camí de la botiga de mon germà Epirnuç, us voldreu creure que m’he tornat a perdre entre les gentades, els gratacels, als metros…? Tanta de galeria, tant de cau hipogeu, tant d’atzucac… o de via sens fi. I pertot hi sóc estranger.

—Tret del bordell.

—Re no trau cap enlloc; o tot ix arreu; tant se val, la qüestió que mai no ets on deuries. I per molt que demanis atraç, sempre t’atracen (els qui són prou amables de mai atraçar-te mica) a indrets inexistents.

—Ara m’ho crec.

—Entre el trànsit massiu, fosc, boig i embalat, la vida rau, molt precària, al capdavall d’un fil primet… perennement. Sabeu què? Anem a la llum, anem a la llum! Aquesta foscor, companys! Se m’engolirà, com goluda negror, un camió esventat!

—No hi ha perill. Escolta, sòmines; vols plegar de fer el mal comediant?

—Verge intacta! Potser em veus il·literat i que parlant pels descosits només traeixc el fet que visc com conill engabiat i sense il·lusions, ratat, atrofiat i blasmant l’enter continent emergit de les llordes aigües primordials.

—No, escolti, només veig que si no ens afanyem faré tard.

—Té un nas molt imperiós, verge puta! Em sembla que l’hauré de millorar amb un cop de puny! I si demà encara ets viva, t’haurem els mascles com cal sotmès irrevocablement a la nostra més repulsiva superioritat! — féu, horrible, en Penetral, i ara atià son frare menys resolut —. Som-hi, som-hi, no val a badar!

Car havien arribat a les envistes llunyanes de l’estació, i tanmateix es trobaven propíciament rai a l’ombra d’un mur sense finestres d’un gran magatzem desert i tot fosc en aquelles hores de la nit.

Na Lídia Ermini va veure el seu cavaller encantador qui se li tornava bròfec galifardeu, brètol violent i d’allò més malparit. Ara comprengué que, al restaurant, quan li havia dit que trucaria a ca seua per a advertir-los que sopessin sols perquè pel culpa de la feina faria tard, en realitat havia avisat son germà que vingués a ajudar-lo a violar-la. I ara s’hi col·locaven ambdós de ferm. S’havien acabats de soca-rel els compliments.

N’Epirnuç se li havia posat darrere i volia servar-li els braços, mentre en Penetral li feia pujar les faldilles i baixar les calces. Una calma enorme envestí la noia. Gens descoratjada, car quantes de vegades no havia ataconat els xiquets del barri qui li resultaven poc simpàtics o es fotien carrinclonament els perillosos? No tractava pas cada dia amb el rebec bestiar per no res, ni solcava el tros a cops de ben esmolat aradre servant-ne fort el sondrollat mantí. Els seus braços i cames eren homogèniament musculats, i tots fets de magre i tendó, amb ni molla de greix ni sacsons. A més, jotfot, era de nit. De nit, somiant truites, i escodrinyant al clar cel segrianenc els misteris de la cosmologia, quantes de vegades, també, no es volia satànica i invisible, compulsivament foragitant-se en esperit a escosir els panorames esotèrics d’entre-mons. Amb astronòmic sarcasme, trobava que tot ve lubricat per les més atzaroses circumstàncies, que res no és estàtic ni doncs gens estable, que tot es metastatitza enjondre, que cap transformació no és doncs rara, i que més val que t’esperis qualsevol malvestat a qualsevol instant ni cantonada, no fos cas que altrament et trobessis amb el cul enlaire com espantall de la cua de palla pel llamp sobtadament inflamat. Amb càustic impuls, ara mateix on en Penetral es volia treure el cuquet ruc pel trau de la bragueta, i el verm fastigoset ja llevava el nasset com feble capoll de pipiripip, amb renovellada energia, volent vindicta com fúria argüiblement sublim, es deseixí d’una potent estrebada del miserable congreny del bare paladí bord i botifler, i amb la mà que encara servava el sòlid godomassí, avià, en incursió fenomenal, de diví estrateg de mítica crònica, avià, dic, etzibà, burxada cabdal i cap dalt, tota plena de la dinàmica dels astres fatídicament empesos a l’impacte que els anorrearà. Òspic, tu! Si el batzac s’hagués estavellat a la pedra-clau del grandiós edifici, exhaust i xiulant et ben dic que s’hauria ensorrat.

—Gusteu d’en Gustau! — va dir la pageseta, i amb tota la força el colpí de valent a l’indret on al dissortat Penetral se li desniava el cuc ruc; niu que el magnífic cop afollà instantani. Res més no hi trempà ni hi digué ni piu. Al contrari, si el cuquet es retragué fins a l’infinit, el gamarús qui el duia (i qui aparentment no servia per a gaire altre que per a portar-lo a passejar pel món) s’ensulsià ensems, fins que aterrat, esterrossat, semblava mesquina panerola qui llavors trepitjaves sense emoció.

Alhora, amb l’altre braç, la pageseta havia cardat un cop de colze horrorós al plexe de n’Epirnuç, qui ara es rebregava també com tartrany atès, el rellotge del pit a tesa xemicat, com si roda de carro li passava part damunt. Amb la mateixa revolada que el godomassí massís havia eliminat el moixó (ara metamorfosat en cuca sagnant, com si fos trau de dona, tret que sense les bones qualitats) de l’un, ara l’objecte màgic s’estavellava al vult astorat de l’altre germà, qui va acabar de caure perxat, estossat, mig desdentegat, amb ulls de vellut, la tarota rajant — ambdós frares impius doncs absolutament fora de combat. (Ai, el doloret inempassable! Pobrets de nosaltres, només hàbils per a amollar lleus gemeguets!) Sacrificats a l’altar de l’alta justícia.

—Altar sacrificial rai, a les fosques i pudint a lleterada i a pixum, consagrats en acabat de la missa bufa de qualque altre sumaríssim judici — xanxejà l’heroica privadament al seu tranquil sensori —. Saps què? Ja us hi encendria una espelmeta. Una espelmeta anònima, si cap en servava, és clar.

Car la que servava, ampla com canell de boxador, prou que hom l’havia batejada i inscrita al capbreu d’eines aptes per a perfer jocs màgics. I tant.

Quant als dos datspelcul, que es fotin fotre, cavà? Massa poc, també.

Ep, i ara ja hi som. Si mica espies per la cantonada, au, allí el tens: el fitó il·luminat, i clar i esclet de l’estació — rutilant i atractiu com la mateixa lluna. La lluna en un cel tot fosc i sense bromes que no vull enyorar, car ben aviat hi serem, Gustau.

—Oh, estrènua pageseta, sota la llum dels somnis, mantes de nits belleu ens hi voldrem escórrer, assolir-hi qualque orgasme o altre. En la pau dels estels. Com és natural — suggereix en Gustau, ben embolicadet contra la gisca que s’aixeca de l’aigua pudent, oliosa, del port.

Sense relliscar en els tollets de sang que començaven de formar-se als voltants dels dos cossos caiguts, na Lídia Ermini, accelerà el pas. Travessava el vestíbul de l’estació amb vigorosa elegància. Se n’adonava que la locomotriu ja treia fum. En Gustau dels miracles mai no en trauria, altre que figurativament, és clar. Tant se val, a Lleida la bona, plàcida entre fèrtils planícies, hi mancava gent.

~0~0~

Psychos

Tots ens volíem Toni Perkins
fent-nos el miquetes i el vergonyós
davant la molt llepable beutat
mes llavors per un foradet d’esquitllentes
ens l’espiàvem com es despullava
a la cambra seua i amorosidament es dutxava…

i potser caldria esperar que qualque amant o altre
tost arribés a trucar-li discretament a la porta
perquè voldria cardar-hi ferm i tot

tret que tot d’una au i barrum
naltres som qui d’una revolada obrim la porta
i qui efusius l’assaltem
i l’acoltellem amb delitosa vigoria

car prou som dels qui ens adaptem
sempre resilients
al medi i a les influències
i ens fem absolutament obedients
com atletes molt ben entrenats
pels psicòlegs de l’art cinètic
o l’art atlètic o l’art mental
a les instruccions ni comminacions
dels idolitzats qui ens guien a l’acompliment
de les aspiracions més vitals

i per això desenvolupem
atributs que ans ens mancaven
i àdhuc membres extrusius addicionals
exacerbant llavors les nostres ocultes potencialitats
en un nostre cos fins ara desconegut
i a despesa doncs d’altres membres
que cal escarransir llavors fins a la desaparició

i si ara tenim un braç dret acoltellador
llarg i fort com tentacle de pop
gegantí i abissal
i en canvi hem perduda massa cranial
i no cal dir la totalitat del pipí…

som tanmateix amb millor raó
més perfectes atletes
de l’atac del tot despietat
on la carn s’esqueixa amb sorolls
d’albelló mig embussat.

~0~0~

No pas ni un pèl mal ficat

Me n’adonava que sortós m’havia tocat
la dona perfecta
sense no pas ni un pèl mal ficat:
pits essencials
cul meravellós
ment idònia
i em veia enyorós com cardaríem de bé
i tot manyagament fins a la fi dels anys

mes llavors per la finestra
com cap titella carallot
hi feia cap el seu amant
i ara hi apareixien pertot arreu els armats
soldadets verds i bòfia ignara
i ramats rai d’animals
sobretot els pops esparveradors
i el goluts peixets nus qui se’ls volien menjar

i tot aquell cuqueig d’afegitó fet cap de trascantó
em va empipar i començava de viltindre’ls
tots plegats fort
i deia a la dona com els trobava de ridículs
i els assenyalava rient i els tractava de massa mal·leables
ni febles i ninots

i amb un lliurador o una paleta els aplegava a munts
i els anava llençant a les escombraries:
soldadets verds i animalots llefiscosos
i els buròcrates i els pagerols
i encara l’amant al caire de la finestra fotia gests d’emprenyat
i la dona perfecta no feia tampoc gaire bona cara
i doncs vaig agafar l’amant i el vaig també llençar
a les escombraries
i al cul del cossi on també hi havien anat a parar
el romanent dels ninots humans i animals
aldarulls rai

i ara doncs desempallegat de tant d’enfarfec
me n’anava a reconciliar’m amb la dona perfecta
quan me’n vaig adonar que…
per la manera com es bellugava ni s’exprimia
si no fos que…
fos ella també ninot

ninot ella no pas com els altres
petitot i malgirbat
ans ninot titànic i colossal
ninot d’imperfectible beutat i grandiós
clàssic escultural
mes fet i fet nogensmenys
ninot al capdavall

i allò (aquella noció) m’atuïa bon tros
i m’aixecava la sospita que…
no fos cas que jo també fos ninot

i ho era

i una força invisible mes indeturable
m’agafava a sopols
em sollevava i…
em llençava de petit afegitó sobtat
llavors al cul del cossi
de les escombraries

aiguabarreig fastigós on ningú no hi respira.

~0~0~

Penúltima estació

Zumzeig de cacau en pols qui tomba com plugim
zumzeig dels fustots apilats en tirallongues infinites
zumzeig de no pas cap amic qui enlloc no em rau
zumzeig sollat
zumzeig bosquí de bosc nocturn
zumzeig de la penúltima estació
amb l’últim tren genuí
qui rabit s’espitxava vers ací…

mentre sense aturar’s el tren passava-hi
a l’andana la cusca noieta s’hi esvaí

anava disfressat d’ardit espahí
i volia reviure-la sense no gaire envair
i potser de dalt estant semblava
que me n’aprofitava ni la petonejava
i l’heroi gens mascarat d’estalzí
saltà àgil i isnell finestra avall
i va deixar el romanent de corporatius
amb un pam de nas asseguts a la taula
davall la qual se la pelaven
i damunt la qual repartien llur botí
de lladres de mai no amansir

qui voldràs matar ara heroi esgarrapat
(vaig dir)
i el zumzeig de les vies em revelava
que l’heroi només saltava
per a també fugir.

~0~0~

el més criminal el foten el jutge més gruixut

doncs ara no me’n record si mai he delinquit
segurament… car manta vegada sense sopar m’enviaven al llit
i, a casa i a fora, em deien que els malastrucs em nasqueren malparit

i malparit rai, car al mirall tort prou m’hi veig prou geperut
tret que els altres volien dir que els corcs al meu cervell ceballut
pels camps dels crims sempre m’hi peixien i hi han pascut

tret encar és clar que mai no seré tan carallot
de creure’m que “crim” vulgui dir el mateix a llur balb ceballot
i dins mon concepte del món, on el meu concepte és l’únic atot

per això dic que no crec pas que mai hagi delinquit
altre que en els ben bords caps de seny tot marrit
dels desgraciats censuraires amb per ull un repulsiu gargot
i per boca un altre forat del cul tot brut
maleïts il·lusos sempre pelant-se-la amb llurs lleis de l’embut
dins l’embut letal de llurs lleis on cau malalt tothom qui n’és glot.

~0~0~

Tweet