No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Ací veig que es veu com una merda, comparat a com es veu a ca n’Eleuteri; pitgeu-hi si us plau si de cas volíeu veure-ho si fa no fa com cal

Q. Q. XCIV

Opacitat de l’espectre

Si abans l’espectre semblava transparent i no en volia notar la presència, ara és ben opac i present; enantiòdrom, si abans semblava sempre fugir, inaprehensible, ara sembla tothora atansar-se’m – i tant que diria que el tinc a manès amanós, a la vora, faitís.

L’espectre de la mort imminent.

La meua natura és la mateixa — res no ha canviat — no pots mai esmunyir-te del que et dicta aquest òrgan disparat cap enlloc que en diem el cervell. El cervell duu indeleblement imprès el destí del cos qui el porta. Hom neix amb el cervell ficat — i ja incanviable altre que amb el trauma — amb el cop brut o el cop de sang; i la degenerescència de la fi, és clar.

Jo he arribat, a tot estrebar, enmig del camí de la meua vida. I allò que en tot cas trob que dins meu s’ha modificat és que, aquest jo qui rau al meu cervell i la veu del qual em dicta d’ésser qui sóc, de sobte és conscient — en som — d’una presència que abans em semblava intangible, boirosa, intermitent, potser de cops inexistent i tot, i ara doncs s’ha tornat iridescent, i fins i tot enlluernadora, pampalluguejant.

Veig que Montaigne va dir quelcom com ara: qui aprèn de perir, desaprèn de servir. És a dir, que si saps copsar l’essència de la ubiqua mort, ets senyor de la teua llibertat.

Ep, no pas que mai m’hagi plagut mica de servir ningú. I menys els poders instal·lats pel feixisme — bòfia, exèrcit, govern, escola, església, premsa… tota aquella merda i enganyifa; tota aquella falòrnia de la moralitat i la sociabilitat, i l’obligació, i la devoció i l’heroisme i el patriotisme i les jerarquies, i les absurditats del deure imposat, ment envaïda, i el nauseabund sacrifici per corcades efímeres idees, ideologies, i anyocs d’ismes datspelcul… Mes també és veritat que, per fer-me el camí més planer, feia veure que assentia a moltes de les formes de servitud, això sí, sense mai dir re; que assentia doncs passivament, gairebé com si no hi sóc (com si ni hi era tot, hauríeu dit, de vegades). I pecava alhora d’humilitat i d’insolència mentre – fantasies d’adelitat cosmògraf – em veia col·lidint, pels espais superiors, amb d’altres perennitats d’oblit qui, també en el secret de llur closca, esporàdiques desobeïen les règees lleis dels còsmics budells. Tret que llavors se m’obrien els ulls: Si només fos ja gallina, rai (em confessava), car tot plegat al màxim que he assolit d’arribar fins ara és a gallinassa.

Manca de llibertat equival a dolenteria, creia llegir en Sartre. Qui se sap serf (víctima de cap superstició o força atuïdora), només pot concebre maleses, és a dir, barroeries, pasterades, malviure.

Obediència va amb violència, va dir si fa no fa La Boétie. Tota obediència engendra hostilitat i odis, i doncs mastegots, i sang i fetge rai. Car qui obeeix es viola — i qui es viola, no li costa gens de violar. Qui obeeix només pot cometre torts — la seua natura és pitjor (més corrompuda) que qui el fa obeir.

Qui et mana sempre et vol de mal, i com més l’obeeixis, més de mal et voldrà — això no me’n record qui ho va dir, mes a tots ops ho redic.

Cal violència perquè els funcionaris… [els desgraciats qui més obeeixen, i doncs els més cruels dels humans] perquè els funcionaris de la tirania es caguin de por, veia que feia n’Arendt. I si mai responen amb violència, en saps la fragilitat; com més violent esdevé un poder, més fràgil es traeix; car això vol dir que la plebs esclava obeeix (i doncs el suporta) de menys en menys. Poble (o home) desarmat ja l’ha cagat. Qui s’arma amb la mort, no té cap por.

Tot poder es recolza en els obedients. I tard o d’hora tot poder ha de caure. Lo pilar en lo qual lo nostre estat segurament recolzava és derrocat per tu, fortuna adversa! — gemegava en Martorell. [I ell i tots aqueixos de qui en dic re només serven raó si els la don.] Tret tampoc que no és la fortuna, qui trenca cap poder; és el desobedient, ço és, l’home estort.

Fins ara només pretenia doncs de fer veure que obeïa; d’ara endavant, ni això. S’ha acabat collons pretendre. Només obriré la boca per a dir no. Només donaré raó a l’espectre opac de la mort qui tinc al costat — i prou veig molt agraït que amb la falç ben esmolada a frec pessigollós de la meua parrupant nou de coll. No em vinclaré ni per a cordar-me els sabatots.

Amb l’espectre opac sempre al costat, mai no estic sol. Company del cor. (I ara que la nit s’atansa, company, forn i garatge de tendresa, som-hi, sebollim-nos-hi; predestinat tanmateix a l’extinció, amb tu estalvi rere meu, vull dir, la meua cargolada carcassa, fes-me d’espill i pantalla perquè m’hi vegi voluptuós ni que fos durant aquests darrers instants, a l’apogeu sardanapalesc doncs d’aquesta vana història de l’univers on, imperible pèrdua, amb la revolada em duus, mentre, apoteòtics, paral·lels, hi saltem. Per còmplices horitzons de caòtiques arestes, fon-te’m només, si et plau, com del tot m’he fos.) No perdré el temps enraonant amb ningú altre. Només ell és savi com jo. Ell i jo ens entenem, íntims. Fins ens la pelem plegats. La fem de la mateixa mida, i sacsem ensems. Car amb tu tot prop, tampoc quin millor afrodisíac…?

M’ajudes a desembossar el safareig, m’ajudes a canviar els ploms, a escurar els culs dels topins; m’ajudes a raure amb fi raor i maquineta de xollar els sovint intricats plecs als conys de les grasses, colrades, petarrelloses, femelles; em fas molt entretinguda companyia mentre a les tèbies escalades hem d’esperar-les gairebé dalt de tot, a punt de fer el cim sem i som, fent-nos veure els exhaurits, només perquè les esbufegades truges arribin tanmateix primeres i es creguin que fan cap progrés devers una millor, més esvelta, línia.

Ens guanyem la vida sense ensurts, esglais, neguits, malsdecap. Joiosos, anacreòntics, en el bany natural de fulles, núvols, pedres, cuques, bocs, cargols i bolets; gitats ça-sus a la xamberga, gaudim tribulets dels encants d’octàgons, astròlegs, sarcòfags, eunucs; esgambis, vídues; nassos, asils; èpoques, eclipsis, esquellerincs! De l’espectacle de la natura salvatge i, lla baix, dels ridículs civils sotmesos de grat i per força, com titelles forassenyats, als fils inexistents (només imaginats) dels poders impotents, supersticiosament i innecessàriament empescats.

Ah que bé que s’hi està amb tu, amistós espectre opac de la mort. Tu ets informació, entreteniment, enamorament, emoció, èxtasi, efervescència, ritme. Amb tu les nostres necessitats són escasses. Anem fent meravellosament sense cap de les cagades superfluïtats (andròmines i subscripcions i innovacions, i infantilismes i ximpleries rai) que el pudent capitalisme marcidor prova de fer indispensables per als crèduls caps de tartana qui s’hi apunten, i s’esderneguen doncs, i debades, per a assolir i posseir — posseir pols metzinosa i podrida, asfixiant.

Ah espectre molt concret, no gens evanescent! Ajudant-me als safareigs, a la feina tanmateix no gaire cansada de perruqueret de conys, i, sobretot, inestimable gaiata durant l’escalada. I aleshores (al bell i bo de la natura indòmita) les filosòfiques disquisicions; no hi ha hagut mai més assenyat parell!

I tothora ell tan amatent. Pujant i davallant per turons i per viaranys i, pitjor, per avingudes urbanes, m’adverteix de tot perill, i no tinc por de cap perill, car l’únic perill és ell, i ell és el meu molt sòlid company de l’ànima i el meu amic més estret, i se m’endurà al seu reialme de feliç no re quan tot perill s’haurà extingit, o si abans mai el perill esdevenia inendurable.

Mentrestant, resistents, resistirem a tota ingerència de qualsevol dels enemics poders merdosos dels repel·lents alienats brutals plutòcrates, i (armats amb patracols anorrea-ànimes i d’altres verins i armaments anorrea-cossos) llurs infames llepaculs, els merdacaners aplegapets estiracordetes sequaços buròcrates… a qui baldament se’ls rebentés l’inútil cervell ara mateix.

Ell és nodriment espiritual. Raent raent, de les fades vanes adiposes burgeses les boterudes odoríferes carranxes, i la feina és prou compatible, car també molts pocs de conys si fa no fa nets de debò puden — i si puden gaire, això rai; no és pas culpa d’ells mateixos, sinó de certes sabes i certs llevats i bacteris qui hom pot amb prou traça combatre, ell, a cau d’orella, me’n conta de bones, i haig de somriure, i allò encara em fa més agradívol a les clientes. Sobretot si perceben que potser em fan trempar una mica i tot. I és que les bajanes bacones no saben que el que excita un òrgan — principalment el cervell — excita els altres — particularment els reproductius… Per això tot crim fa trempar; robar és erotitzant, i delinquir contra les múltiples lleis sense solta ni volta. I el que em conta és sovint molt apujat. Només ell, la mort, sap tots els secrets, i que rere cada secret no hi ha absolutament res que faci por, cap merdegadeta de tabú.

Entesos, simbiòtics, pertot arreu hi cabem; ens asseiem a la mateixa cadira, caguem al mateix bocal de canfelip, raem el mateix cony, defensem el mateix territori, trenquem el cap del mateix gos insultant amb la mateixa ferotge puntada, fingim les mateixes ficcions, cardem el cap al mateix coixí, arrupidets i calentets com torronets al mateix racó de llit.

I ens aixequem optimistes, vitalistes, cada nou jorn el primer i el darrer alhora. D’embranzida, jo i el bell bessó espectral, resilients com dos jovenívols vímets, som a esmolar les eines, car cada nou dia és un altre Juny clar de conquesta del que de vida no ens roman. A tort i a dret zigzagant, si no podem doncs tallar pel dret, a cops de mandret, tolent tota malesa ni enjòdol ni insignificança.

Car ara sé sempre què fer, amb ell a la vora, tothora estintolant-me, recordant-me a tot instant que només sóc ni puc ésser en aquest instant, i que no puc doncs comptar en cap altre instant, car tot altre instant serà anul·lat si, descregut, no hi crec — i amb tot altre instant, tots els instants mai disponibles.

Quan era sol, no fa gaire, vaig haver de patir la destrucció del balcó de darrere. Es devien pensar que havia sortit a la feina, i els malignes veïns de darrere es posaren sense fer gaire soroll a fer llur excessiva malifeta. De bon principi ni me n’havia adonat. Potser encara dormia, o somiava despert, panteista, confegint qualque llunyana fantasia, mes en acabat quin esglai… Veig el mascle que ja m’ha llençats daltabaix a la seua eixida tots els estenedors i que va descollant els finestrons de llates… Com reaccionar? Si de sobte obr el finestrons de vidre, estic segur de fer-li tanta de por que pot caure cap endarrere amb l’escala de mà i tot, i trencar-se, en espetegar a terra, el coll. Per això no faig res. Només em pos a cridar de rere els vidres. Què feu? Què feu?

I no en fa gens de cas, i per l’altra finestra veig que van desmuntant el balcó, ell i la dona (a un graó més baix) n’arrenquen barrots i rajoles, sistemàticament; davall d’ells, llurs bordes malèfiques filles, despòtiques mènades, ho trepitgen tot, perquè mai no pugui tornar-ho a construir; tota la meua roba abans neta i estesa ara feta cassigalls, i els barrots i llistons i llates fets estelles o tots torts, i la tela metàl·lica, la mosquitera, plena de forats; i llur gos fastigós abuixint com un boig i cagant-se-m’hi pertot arreu. M’han desguarnit ben desguarnit. Se m’emporten, peça per peça, vidres, finestrons, fallebes, barana, permòdols, llosanes, bigues, mainells, remigs, bastiments, i tot ho esclafen a baix, i en faran una foguera, i descansats que es quedaran, quitis de tots els greuges imaginats que els induïa potser perquè estenia la roba i els espatllava la vista, o vés a saber quina altra excusa — qui et vol malament tot vici t’alleva i qualsevol crim suposat prou li n’és (i molt greu) per a fer-te mal.

Estic tot fet malbé, tremolant, espaordit. M’entraran els mosquits, i els lladres assassins, nocturns… Com patia, tot arraulit, agredit. Pensant… Per què no podia tothom ésser com jo? Autònom i savi — sense fotre mai el nas en els afers de cap altre? Tothom ha de tindre grans il·lusions sobre el que és decent i indecent. Desgraciats.

S’ha acabat. Ara que no sóc sol, no tinc por de fer mal a ningú qui només és al món a fer mal — endut per qualque podrida creença a la destrucció del meu tranquil entorn — és a dir, a procurar per si mateix en patiment de tothom altri, o en tot cas meu, sense cap motiu altre que imaginat o induït pels enverinadors dels poders esclafadors. Avui obriria els finestrons i empenyeria el destructor i que es trenqués el cap. I trauríem el pit, el meu espectre i jo, davant qui calgués, assistits per tota la raó del territori envaït, contra qui ens pren la llibertat, qui ens vol vassall. S’ha acabat.

Ara ja, indemnes, sencers, inassolibles, dalt intactes finestres, cims, monòlits, esteles, torratxes, fars, i si s’escau altíssimes voreres, des on l’esfereïdor remot miratge tremolós es fon i desfon, s’esvaeix i reapareix, observem, estalvis, el perenne daltabaix.

Automòbils, a obscens ramats, com bestiar orb per laberints sense eixida… Vist de dalt estant, sempre part damunt la folla barreja, el roí rebombori, el xerec xurriburri. O les matances sense cap ni centener, per idiotades i infantilismes fútils. Passi-ho bé, passi-ho bé.

Valents i equivalents, ara sempre som dos — pràcticament formem un doble; millor, un janus; un argus, omnivident, auto-suficient. Jo i l’espectre molt concret — doblement armats — i ell l’aliat al món més poderós — cascú la rèplica de l’altre — el viu i el mort sirgant ensems — doble potència — eficàcia immillorable — efectivitat multiplicada — i si doncs cal passar a l’acció, això rai, no pas que me n’estic!

Ahir mateix la casualitat cercada i doncs trobada, o diguem-ne l’obstinat destí, em duu a la mateixa cruïlla on no feia sinó quinze nits un escamot de brètols m’atacava, envaïa, em jaquia per mort. Avui un dels qui m’havia encalçat, el més paó del tots, el qui amb més ultracuidança m’acuitava i llavors atiava els altres que em xemiquessin cada os, venia sol, és a dir, venia covard. Em veu, i la por! Ell sol-i-vern, i jo amb l’espectre — tot l’avantatge per al tit! (Ja sé que tens un cervell mal pessigat, amb un plec defectuós que el duu a degotar degenerades falsedats, i que t’empeny doncs a la destralada i a l’anorreament d’altri, només per tal de, massa deficient, debades assajar d’omplir-te; així i tot, te’n dec una de bona; i, no fos cas que després no en tinguessis prou amb la penyora que em lliurares, millor enllestir ton compte d’una vegada.) L’espectre tot d’una l’envesteix i l’in-vesteix — l’enemic ja s’ha cagat. Est meu — li dic, tallant-li el coll.

~0~0~

Àiax urbà

Duc el suïcidi a la màniga
polítrop xi ocult
qui serviria contra les hostils condicions químiques
del corrupte veí
mes així mateix contra la petrificació del meu tòtem

Cal molt de coratge per a reeixir en la il·lustre desfeta
de l’obscur grotesc desenllaç

Faig “ai” i “ecs” alhora al món
disminuït en la pol·lució
amb què les panòplies m’aombren
gegantines com les totalitàries estructures
de les ubiqües cases d’orats

Despagat pos èmfasi en l’arma
la vaig acaronant entre les il·luses voludes
hedonistes sicofantes epitàfiques

Entre les colossals tombes tragicòmiques
les mascarades psiquiàtriques
els àpexs a les atrocitats follament estampats a noves i anuncis
i els enormement geperuts sanatoris
que la vila enfosqueixen…

I oïc a l’oïda íntima psalms
que presos amb la til·la i la camamilla de la indulgència
em persuadeixen de la futilitat mateixa
del nou naufragi

Dècades s’escolaren sense cap altre risc
que el de la sòlita catàstrofe

Epílegs de claveguera
tothom hi raja

Percudia amb la bota als murs esgarrapats
de qualque vell manicomi desolat

Se n’escrostona la base i hi apareix un forat
dret cap a les catacumbes

Prescindint de la gent important sempre traïdora
m’hi ficaré no fos cas amb escafandre
per les bèsties i monstres de goludes ferramentes
qui hi poguessin raure

Us diré el corol·lari:
joguines de circs i ludions hi romanen
esquelets de centúries

Maquinacions paradoxals:
n’esperava l’esglai d’urpes contra mes freixures
mes tot rau polsegós com els antics miracles

Embolicat amb vetes de mòmia
dins la inherent boirina
bad el revers de ma gola
estany estantís perquè extenuat hi caigui
el primer ninot qui hi rellisqui

Cal esdevindre-hi el monstre
si el monstre hi feia altrament fretura.

~0~0~

Pont a l’enfit

Reeixia a travessar el pont
tot i que no anava abillat
foscament ni encarcarada ni diguem-ne lletjament elegant
a l’estil dels més erts burgesos del dinou

Hi anava abilladet amb roba d’allò més plana
camisa i pantalons de colors clares i no gens conspícues

Amb quin no gens dissimulat fàstic no em guaitaven passar
ells amb llurs capells forts i negres i lluents
que els armaven els caps a tall d’esquena de tètric queloni
elles ofegades de mussolines emmusteïdes
i amb ventalls de tremolors frenètics i un enfarfec de penjarelles

I llavors al capdavall llur emmidonament ni emperpalament
tot plegat per què…?

Malament malament
malament rai!

Car cal ésser dissortat i viure decebut i alhora complagut
com tots aquells carallots de rigideses coleòpteres

Quina enganyifa tu!
El desengany s’instal·la en comprovar efectivament
que a l’altra banda (doncs) només hi endrapen llepolies
llaminadures cridaneres i repel·lents
i de colors molt carrinclones

Veure-les (bascós) i te n’atipes – pitjor te n’enfites

Plàteres immenses de dolçors lleus o gomoses
de bescuits i cócs de faisons de cuita i consistències rai
de pastissos de tota mena de llefiscositat

Tot allò en tens prou d’ensumar-ho i ja et sangfons
especialment que ho amaneixen amb aixarops i sucs
enganxifosos apegalosos regalimosos suspectes
i tot plegat amuntegat sense ni com va ni com ve
golafreries amunt i avall a pèrdua d’horitzó
enxampats com cuques en mel

I els elegants llefardosos ni cas
ells rai balbuços papissots
amb dits tot emmerdissats
adeleradament cruspint-ne
devorant-ne salvatgement i ferotge

Au som-hi daltabaix
sucres i cremes a betzef
goluts golafres gormands
fins que curulls els budells no puguin dir ni fava

I enlloc no hi veig…
i enlloc no hi veig la humil molt gustoseta verdureta
que és allò que solament mai no m’alta
car de re altre – i menys de cap pastissot repixós –

no en sóc gens llamenc

Ecs tu!
De què serveixen els ponts cap a l’ambició
sinó per a sempre trobar-t’hi de pitjor?

~0~0~

Penyora de goig

Amb un mirallet retrovisor recobrat de qualque carracota
o mamotrecte derelicte
m’haig fet un altre cop d’ull il·lusionat a l’esquena
reflectida al mirall gros de la sala de banys

Ah beneitó!
Aurança molt excel·lent em circumval·la!

Penyora de goig orgàstic
duc ara a l’escut daurat de l’esquena

Vuit rius de sang
vuit rius de sang molt pregons
augurats ans inaugurats per les molt coltes ungles de la deessa
tigressa
vampiressa
druïdessa del roent miracle que no cessa

Si en acabat m’esguard al mirall gros
ah palès l’urc!

Urc de pertànyer a la nèxia catalana
i doble urc encar de pertànyer a la nèxia molt sortosa

dels empenyorats pels orgasmes de la deessa.

~0~0~

Acteó urbà

Pulcritud de nimfes
de qui les matrius regalen
gotes d’esperma

De verges venjances
si amb ventre de centaure
les veus hipnagògic
gemegant i nues

Meravellosa intrusió:
desxifra’n neurològic
les enfollidores dades

Metamorfosi sobtada
de sobtades banyes

Amb destí de front arbrat
eixies a la civilització:
minvat aborigen
amb el cor oprimit

Plàstica espècie:
els estigmes latents
tot d’una se’t tornaven
brians nafres èczemes llúpies

Amb cop d’ull d’esclau
copses l’enigma

Et nodreixes afí als insectes
al rabeig dels bacteris
que en la flor de la dona
la llavor raïa del bell arquitecte

De sentors enceses
pels punyents coralls
de l’atol intercrural
marítim hi sures

Radi col·lapsat
de flor que se’t tanca

Orquestrats autòmats
ell i la teua dona
com si dansessin amblen

Catastròfiques rialles
al cap se t’engorguen

Alhora esclatats en leucèmies
cérvol i cervell
assidus et sagnen.

~0~0~

Mirallet als ulls

Mon pare ha romàs molt enderiat amb la cosa
em diu entusiasmat que suara aprenia
una altra carallotada de les que diuen sense atur els ximplets mitjans

Diu – òspima tu
amb aquella “tècnica de seducció”
que tenien em sembla que al divuit lasciu!

Responc – “tècniques de seducció” “el divuit lasciu”?
quines guilopades vós!

– No no el galant o la galant
duia penjadet o embotidet dalt la màniga ampla
un mirallet
i si et volia et ficava la reflexió del mirallet als ulls
i tantost guaitaves cap al causant de la garneu intromissió
en rebies d’escreix una guerxina…
molt significativa – fa

– Doncs tot això em sembla ofenós i idiota – irritat hi he afegit

Car era enraonant amb la dansaire lletja
i de sobte rebia la llum molt emprenyadora
d’algú qui s’entretenia a fer-me la rateta als ulls

La lletja ballarina molt encaterinadora
justament em contava les vicissituds molts interessants
de cert ver escunç que recentment doncs li esqueia

I era que correntment portava sa mare a cal psiquiatre
i sa mare una dona és clar amb manies
vol que la filla romangui a un costadet
mentre diu a l’homenet assegut rere la seua taula
els secrets més íntims del seu si-mateix una mica trastocat

Doncs bé
es veu que no fa gaire (potser ahir vespre i tot)
la noia arribava al consultori una pèl més tard
per culpa d’haver hagut de trobar on metre el vehicle
i tantost ha arribat al pis del llicenciat
estranyament l’han duta al despatx adjacent
s’anava a asseure al costat quan ha vist que hi havia algú altre

Aleshores el psiquiatre li ha dit que s’assegués a taula davant d’ell
on normalment s’hi asseia sa mare

L’al·lota ho fa
i el psiquiatre amb la seua veu molt convincent
l’atia a revelar intimitats

La ballarina ho troba sorprenent
i demana jocosa si ara és ella qui cal examinar
i a contrallum (indistint) el metge molt seriós
li diu – contesti si us plau

Així comminada collons la noia no sap què fer
al cap d’estona tanmateix comença d’anar descobrint
tot allò que duu més amagat

De cops un lleu comentari s’aixeca de banda de la dona
qui ara seu apartada al mateix indret on generalment
(si bé a la cambra del costat) s’asseu la noia
mentre sa mare sincerament es jaqueix anar
com qui estén la roba de l’ànima als quatre vents

Se n’adonava llavors que la dona asseguda
era la dona del psiquiatre
abans d’avui sempre silent testimoni de llurs anades i vingudes

L’imponent doctoret fa cada cop callar la dona
amb només una capcinada enèrgica

Tot plegat l’hora de visita s’escola
i la noia se n’adona que ho ha contat pràcticament tot!

És llavors que la dona torna a dir res
diu – nen saps què? és l’hora

Allò fa aixecar les orelles de la involuntària pacient
– nen?

Mes el psiquiatre encén el llum de la taula
i no és pas el psiquiatre
és un marrec de nou o deu anys
qui respon a sa mare – doncs som-hi pleguem!

Pobra noia quin pam de nas!
El fill del psiquiatre i sa mare l’han decebuda de mig a mig!

I ara que foten el camp
(tant mare com mocós complaguts d’allò pus)
i la xicota doncs anava a plànyer-se’n
d’aquell tracte estentòriament i ultratjada
vet ací que fa cap sa pròpia mare – on érets!
fugim fugim!

I se l’enduu a la porta – si sapiguessis –
li diu davallant les escales – ha tractat de violar’m i tot!

– Mare no tant com m’han violat a mi!

Com dic doncs bé
érem en aquesta conversa tan plena d’implicacions
quan l’estrident rateta als ulls
ha trencada la tècnica molt efectiva de seducció
amb què la ballarina lletgeta em tenia al bertrol

M’he disculpat si us plau
i poixeule rai me n’he anat a veure mon pare
qui llavors s’escau que amaneix amb llimona qualque plat o altre

Car era ell qui així m’atreia per a explicar-me
urgentment la seua darrera descoberta
sobre els mirallets a la màniga durant aquell segle o altre
per a encantar el candidat a parella sexual

Sense pensar el betzol que si fos veritat
allò d’aquella tècnica d’atiar a cardar
els llums i les llums que aquells llums feien al divuit
(o tant se val la centúria)
no tenen res a veure amb les llums que t’endinyen els llums d’ara
(tret la llum del Sol és clar que deu ésser si fa no fa)
i de tota manera no és pas a mi que ha de seduir
amb cimbells de l’any de la quica picallosa
que se cerqui un altre pardal
que prou feina tinc amb tractar d’esquitllar-me de l’embruix
de la dansaire lletja
qui robusta em té com barres de ceballuda serp els collons

Un bri avergonyit mon pare s’ha posat a prevaricar
– i si no fos jo?
i si fos cap pubilla amb iots i predis qui et pessigollesés com mosca?
o el rellotge accidental d’un actor marieta molt famós?
o el raor de l’assassí?
o del cirurgià el bisturí?

– Papa papa toca’m els collons vols? – anava a dir
mes me n’estic car allò també sonava a perboc
a part que parlant de tècniques de seducció ca?
quina millor?

Per això només responc –
tergiverses mos símptomes (poc m’hi calen remeis quirúrgics)
només dic que els ulls em fan pampallugues
damunt la roba impol·luta de la dansarina
de veu tan càlida i convincent…
noieta delitosa qui veig que desdenyes perquè és lletgeta
lletgeta i pobreta com som
mes a tots ops poc serà amb cap il·luminació de dubtós origen
que se m’estavella molt agressivament als ulls
que desfarem la fetilleria
al contrari
tot vindrà si fem bondat
i jaquim que el seny treballi
i desimpliqui els plecs
i llavors
fitant l’objecte
s’il·lumini sol

La taral·la que etzibaven els gatzarosos
tant els qui dins discutien fort de foteses rai
com els qui de fora estant engegaven llurs cridòries
sense cap ni peus que llavors se’ns esmunyien per les finestres
ens voltava (aïllats) de soroll molt apte per a les confidències

Tret que (tot mastegant) mon pare només tenia ulls i orelles
per al televisor del racó.

~0~0~

Odisseu urbà

Quan obres la porta la por

En la foscor l’amenaça

Quan t’hi enfonses escales
Escales on cap no mena enlloc

Quan tornes el terra n’és ple
Taronges taronges podrides

La porta et barra tenaç

La clau no t’entra al pany

La teua dona per l’escletxa
Sotmesa rere l’autoritat poderosa
Encara més forta i alta
Que no és ella alta i forta

L’apartament adjacent arreu
Inundat del gatxull
Sobreeixit dels canfelips

Observa pel trau el corredor

–Banyat en fang coprostàtic
Que se t’esmunyiria fins on ets
Si no t’escorreguessis devers
El retorn als abissos sagnants
On d’altres fonts tritllegen.

~0~0~

Avui volia fer un poema…

1) Sobre tots els bars, i cuines, i llibreries,
que en pensiva drecera he travessats
per a anar a l’altre costat…

2) Sobre tots els amics superficials
amb els quals havia pogut emprendre converses significatives
que tanmateix ni reeixien del tot ni al capdavall duien mai enlloc…

3) Sobre totes les fites que he ateses
sense nogensmenys sentir-me’n gaire satisfet…

4) Sobre totes les vegades que he escrit
rhythms, i hymns, en palesos articles
per a remotes revistes d’infants…

5) Sobre els escarsers pistrincs: croats del segle XV i naps d’or,
que he cuidats perdre mig esmunyits en escletxes
i rere papers pintats, granats i amb floretes, en murs escrostonats
de rònegues dispeses, i que llavors tanmateix
recobrava al darrer instant
per a encara servar un niuet d’on anar fent…

6) Sobre el blau intens que em recorre les venes
i que m’empeny constant, blau contra blau, cap a l’altre blau
del cel oceànic…

7) Sobre els avions i les noies, i les dones i les carícies,
i les farines i els trens, i els paisatges i les oldanes construccions,
i els futbols quan xiula el llebeig; i els prats, xeic, i els prats,
brostant-hi i tastant-hi, bressolat per les odoríferes mates,
suaument envejant els pastors,
lepidopteròlegs, vulcanistes, arqueòlegs, folls ermitans…
i les evanescents, dolcíssimes, aloges qui, pentinant-se i harmòniques,
gombolden i acomboien les fonts frescals…

8) Sobre tot allò doncs on em somorgollaré i rabejaré
tantost atès el mateix somni que m’embolcallarà demà.

Somni de vidre, d’espills, de vitralls, de tritlleigs,
de vidrieres, i d’aparadors vidrats
que mostren vidres i més vidres,
i cristalls, i vitrines, i encara atuells i andròmines de vidre,
delicats, cristal·lins, fràgils, exquisits…

Tret que s’hi mou…

Tret que s’hi mou i remou l’origen de la intranquil·litat:
la serp espasmòdica, a estones àdhuc epilèptica,
feta dels meus xerraires avantpassats…

Els meus avantpassats capiculats,
i en ofidi encadellats,
i alhora, ensems, xerraires, xerraires, xerrant…

Xerrant, xerrant, xerraires, xerrant…

~0~0~

Teseu urbà

Tren assolellat per paisatges de guerra tot just despesa
Els pallers els penjats els quadrúpedes depredadors

I ara a ciutat l’embús d’on l’automòbil blau abandonat

I llavors els carrerons estrets on la subversió fermenta

L’edifici esfondrat on latents rauen les armes subterrànies

I el baticor il·lusionat d’ensumada clamorosa llibertat.

~0~0~

En rabent degenerescència s’esbadocaven els missaires

I certs divins empoltronits en trones tronades
trametien llurs espectres
qui amb arguments engrescadors esperonessin
l’entusiasme dels presents

Les assumpcions suscitades en l’esme dels presents
els esperançaven fins que de pansida i escarransidota
llur moral s’engreixava fins a empaitar aèria les mels del triomf

A l’avantguarda dels presents sobretot
la màgia anàrquica gitava el llast
i els peans i les glorificacions adreçades als daurats espectres
pels divins tramesos a titil·lar ans mol·lificar els presents
prosperava i creixia fins a esdevenir la pedra de toc
on els entusiasmes de la resta dels presents
també es volien provar

Allò era un concert sense suc ni bruc
i tanmateix els sords presents s’atiaven mutus devers l’apoteosi
de l’acceptança dels manaments dels espectres muts

Aombrats per la premonició que allò es fondria com espelma
de qui el greix del tot es despèn
els divins coreografien ara
per biaixos de telescopats alabastres
premeditacions d’aparicions encara més miraculoses
tret que fent que botzinin ans brunzin ara amb boniors esborronadores
com les de l’embrió ceptrat a l’olla de la fetillera
i perquè fossin percebuts per les pells esgarrifades

Se’ls escaguitxen com llimacs els membres als creients
de qui els botris d’helmint i cestode bleixen aquàtics
peixos tosos d’escates per filferros eriçats de filferrades
amb què les santimònies dels tautòlegs cerndrien els esmeperduts
perquè puerils ans caòtics terminessin enteranyinats i àrids

S’exhaureix cada mitrat gripau si el sofre
de tants de bavosos sanglots follament vessats

no s’estronca en la sorra i la cendra
l’estalzí i el corquim

Car cada objecte natural els convida al suïcidi

on també seduirien cada escorxat de qui l’escorça s’estén a sos peus
com fúrfur fosforescent de nacres i pampallugueigs
sol·lícits d’angúnies

Se’ls fonen desfets menjats pels gebres corrosius
despresos de llurs propis cossos els sords oients
i ells amb apoptòtica rancúnia en conreen encara
fantasies de plaers pútrids que s’escindeixen
en fúnebres pompes

Amb trets d’esclau atrets com mosques vironeres
per la caguerada
ara bisbètics els bisbes hi ballen
s’hi barallen
hi quallen
hi begallen
encavallen
tomballen
amorrallen
encallen
engargallen
fins que en l’ofec ja no esgaldinyen ni grallen
(julis oidàs hosannes al·leluies albíxeres!)
… callen.

~0~0~

Tweet

millor a ca n’Eleuteri, és clar

Q. Q. XCIII

Ascensió al reialme del seny

Resisteix tots els setges
(com feren els gibraltarenys
com feren els catalans—
resistiren tots els setges).

Quan a les fúries de la boja enveja
se’ls hauran acabats tots els projectils
i ens llençaran les darreres peces
de llurs àvols màquines
ara fetes a esparsos bocins
podreu ascendir.

Podràs ascendir
als espais infinits
per tal d’assajar de veure
(potser debades)
com està establert
la resta del laberint.

~0~0~

Hem fet el cim, divins, i a la roca hi guixàvem, amb pedra dura, qualque obscenitat que fes referència als genitals de la femella; també, no gens afligits d’iscúries, hi fèiem cascú cap rajolinet que llavors (en confluents devessalls) davallessin cap als abissos dels vessants com cataractes de fang — com en devíem haver espaordits els no pas gaire vius pencaires de les fort arnades valls!

Ja en vèiem els aldarulls per les rues; tothom fugisser i amagant-se com negligit rebuig per ascles de quers i colls d’ampolla de congost; alhora llur hostilitat ens assolia per seqüències, o onades de freqüències saltironants — i ens en rèiem!

Ara amollàrem gargalls qui cinètics guanyaren embranzida; llurs casalots de bordell, de sostres escrostonats i febles envans, atesos per la brutalitat del nostre implacable entusiasme, esdevingueren de cop-sobte candidats a lleigs amuntecs de runa i calçobre robats de tot angle prou pràctic.

Estatuescs, romanguérem enlairats. I ens hi cagàrem — llur poble adient canfelip escalfat pel volcà dels nostres sessos en crisi.

Els envaeix caòtic xiulet de caguerada qui patètica se’ls abat. El públic oblic se n’esquitllaria com de pluja àcida. Amb panteixos rai, degenerats, no hi reeixien pas millor que si fossin estats, ensems, paralítics.

Baronívols, com qui congru escura el xampany, botzinàrem, gegantins, en desemperesir-nos de colossals lassituds, amb badalls huracanats — en vol estripat d’estels mal sargits, llurs rebosts de rancis queviures s’espargeixen enjondre. Els espolsàrem les sitges fins que cap ombra de gra no hi restés; els fregàrem hilarants, amb enjòlits rabents matalassos, cuines i llavis, ferramentes i forquilles, fins que no cap mongeta ni cap altre organisme si fa no fa edul, estil falena o puça, s’hi celés com en atzucac defès o inaccessible.

Quin mal no els fan els ulls! Els esdeveníem defectes espectrals, irreconciliables, irracionals. Volen atènyer’ns com si els som aparicions celestials. No sé pas si per a coldre’ns de prop o per a ja esborrar’ns. Llurs mel·líflues ascensions, cues de desnerits desvagats, en eclèctica atròfia, per les injúries de la maltempsada deixuplinats, se succeeixen en silenci. I sempre fan cala buida, estimbats com refús de desglaç.

Riu-te’n, sabata! diem breument quan trepitgem voluda i patoll amb l’elèctric tremolí de disgust del qui xeringa el petulant camaleó. I amb melangia ens copegem amb els colzes, tot d’una astorats, amb els sensoris embafats.

Car, heus, hem mort tothom. Els atapeïm als pers de les escombraries. Sol·lícits, incoherents (car res no reïx com el fracàs), les xereques multituds quintaessenciades en exhaurit rebuig; carcasses com perbocs, en trèiem orats tastets. Falaguers, els diem ben cuinats. En flascons i neons els afetgeguem, i llavors exposem, en altes lleixes de mal escorcollar.

No ens hi picarem pas els dits. Que tot hi reposi entre setins i joiells, i nilons de finestra, rere gelosies, per on atalaiarem si els interromputs no tornen mai a brollar en qualque grau insospitat.

Establerts, aspirats, implícits, amb dits fet malbé per tantes d’ascensions inútils, en aplec imperdible, ens empentejaríem, no gens polits, cap als abissos de l’esdevenidor sempre tan fat. Tret que no fem altre que guaitar cap avall. No re s’hi mou. Caldrà esperar.

~0~0~

Construeix; assidu construeix ton qas, qlar i qatalà

Per punxegudes estretors de morts esbarzers damunt la neu, els ajudava que s’hi esmunyissin, la vella i la xiqueta, lluny dels llops i els mascles brutals, enzes i agressius. Lluny de llurs urpes i ullals.

La gent poètica construïm. La gent poètica construïm harmonia, i ells (els bestials) només vénen a afegir-hi merda, ensangonada merda. La gent poètica en conjuminàvem llur anorreament molt horrorós.

I ells a les escapces. Com monstres boigs envescats per sucosos esquers, brellats per mirallets de rapte, per agalius d’estupre, de dret… de dret cap a l’indret secret de la matança.

De sobte se’ls acaba la neu en flames afamegades d’infern.

La xiqueta aprenent-ne, suaument embadalida.

I els diem, líricament i mental: Només destruïts sou constructius.

~0~0~

Fent la feina perquè no et calgui d’ésser engolit al formigueig febril de la fàbrica de cadàvers

Com ahir, entre tots els qui som a la cua, només ell i jo, distesos, duem la feina feta. La dona granada i grossa, neguitosa, empedera, suant la gota negra, qui tenim davant, a quatre o cinc passes de cua, la duia gairebé feta, mes prou li n’hi manquen (i n’és conscient) dos o tres detalls. No sap doncs si li permetran, excessius en llur magnanimitat, de tornar-hi demà, o si ja se la quedaran per a afegir-la de mantinent a l’enfebrat formigueig fabril, feta ara un altre psicòtic autòmat qui més tard, tantost mig inservible, serà menjat, a dosis ben adobades, pels qui, supervivents com nosaltres dos, ara xanxejant amablement enmig la cua, i admirats per tots els qui segurament seran condemnats avui mateix, duem, com ahir, la feina perfectament feta.

~0~0~

Esfèrules merdoses [L’única història d’horror]

Pel prat esfèrula de merda que qui sap quin animal ha cagat
I veig que hi viuen tot de cuquets molt enfeinats
I s’hi barallen i filosofen i es neguitegen que són tan importants

Que només ells tenen consciència i que llur déu els empara rai
I que cadascú d’ells és una entitat… entitat… entitat…

S’ho repeteixen interminables… entitat… entitat…
Amb ànima, consciència, destí, futur, finalitat, eternitat!

Quina història d’horror la llur!
No en cal pas altra!

Horror, horror, horror, de petita transitorietat
Entre eternitats d’anorreament mai remut!

Tot el cucam atapeït vivint en esfèrula de merda!
I tots conscients, conscients que es moriran!

Tots conscients de debò, ep!
Tots conscients, sota el prim vernís enganyós,
Que si mai no visqueren
Mai no viuran!

Eternament… eternament… eternament…

Tret que parant l’orella
em pujaven llurs carrinclons crits de desesperació.

Tenim consciència… som únics…
Cadascú de naltres entitat… entitat… entitat…
Destinats a una eternitat a la voreta d’un déu
De qui la deu de bondat ens embolica net!

Quina horror d’història merdosa la llur, assenyaladament!

Temptat i tot de fotre’ls bitzac
I esgrunar’ls la intranscendent cosmologia.

Me n’estic.

Il·lusos merdosos presumptuosos de vanitat
Abracadabrant.

Parlava de valtres?

O dels qui som cucs atapeïts en aquesta altra esfèrula
Horrorosament perduda sense solta ni volta
Per l’infinit.

I cada altra il·lusa pseudo-entitat horrorosament
Destinada ben tost a l’anorreament mai redimit.

~0~0~

Si et fotien anar a petar a cap merda d’església

Ecs!
Pudor de feram i de resclum!
Ferum de fanocam,
de fraram, de capellanum!

Corcat arnat agre florit
cendrós bascós
ofenós ensum
de carnum i de pixum,
de budellam!

Maleïda bomba que no els fotés bum!

Per tot embarum, runam!

Que colgui tant de putam,
que enderroqui tanta patum

envoltada de moscam!

Caguerada de bub-bub
per als mammó, moloc, beelzebub,
i caguerada de garneu colom
a cada test de vidre policrom.

I que de cada ruïna al cim
hi rauqui el corb,
i el verdum entre el corquim,
i s’hi mogui sens destorb
mant de cabrum,
i amb tot aplom mant d’altre eixam,
i també mant d’armat mim
profà fent tant de mom
que el vell aviram acolloneix
de repel·lentíssim fanocam.

~0~0~

qui?

a la cruïlla espiritual de la matèria
on els cosons bosons fan la puta
(s’acoblen amb qui més goig no els fa
i tothora disfressats d’allò que llavors més convingui)
la meua identitat…
uh… la meua individualitat…
uh… la meua ficció que sóc re…
aparegué.

em decebia que potser fos humà i tot
i àdhuc allò que hi ha més exquisit de l’humà
un català!

ah il·lús!
a la mateixa cruïlla dels cosons bosons
em vaig trencar en mil bocins
de cop-sobte
com per catalèptic accident
no gens significant.

~0~0~

pseudo-heroi amb massa de ceballots a la clepsa
em faig d’estranquis a certes cases prohibides
sempre infiltrant-m’hi
ni cal dir mitjançant qualque murrieria
o tripijoc
i llavors
per laberints perillosos
què

doncs que només hi descobria
que tampoc no hi havia re a descobrir.

~0~0~

film d’art al meu cap
inquieta assemblea
d’on se’n desix una dona sense pietat
qui sorneguera occeix
l’espieta dalt la lluerna…

haig de tornar’m a adormir
hipnotitzat pel camafeu de vori que batzega
damunt son pit d’estret negre abillat
per a saber’n la continuació…

ah… ací són de bell nou
inquieta assemblea inquietant
de negre tots i emaciats
amb collars amples com jous…

el que no escatiré jamai serà
qui era aquell carregat de flors
qui empaitava a mort
la dona sense pietat…

la tinc d’esquena on el ganivet se li enfonsarà
i el camafeu no m’hipnotitza
perquè m’hi adormi novament…

d’on que tot s’acabi en secret.

~0~0~

dona qui haig de gomboldar
molt manyagament
i amb paciència lenta
com mel·liflu degoteig

ep… i sense mai cardar-me-la
car ja la tinc prou dependent

aqueixa mena de dona histèrica
neuròtica
bella rai
mes sempre angoixada
per qui sap quina altra enrònia
angúnia
premonició de mort i infern
malsdecap rai si ruc de tu t’hi jaquies envescar

cal dir que sempre entrem per les finestres
ella i jo
car el que fem és delictiu
furtiu
conspiratori
clandestí
entre còmplices conxivats
qui van contra les institucions
que ens volen tots robotitzats

i les portes són vigilades
per milers i milers d’electrònics
denunciatoris
ullots.

~0~0~

enciam

queia de qualque finestra o balcó
endut per l’airet l’enciam

per terra feien goig les quatre fulles d’enciam tallat

m’he arrupit a agafar-les alhora que una granada burgesa
les volia també

el seu marit molt digne es mantenia a la vora

és ma mare que me les dóna, senyora, si us plau
que li dic mentint

no sé si se’n fia gaire mes m’ho permet
i me les enduc tot content

me les amaniré prop la font amb salpetre i verdet

nogensmenys, llas, embrancat en cap illa
entre el trànsit qui d’ambdós costats
rutlla rugint i roent
badant si mai podré travessar
l’enciam em cau a un tollet
tot negre
d’olis de màquina
i brutícies i escopinades
i estalzins i caguerades de gos

en trec les quatre fulles totes olioses
negres
llefiscoses
escaguitxoses
i una de les quatre fulles té forma de mà
negra
de negre assassí

i (guimeranià
o potser xeicsperià
otel·lià)
em fic a fer el discurs
encara agenollat

ah… mà escarransida
que em condemnes a la fam!

dimitida arqueologia del pèndol
aturat del meu ventrell
la neulella fa anys que no em marca
cap hora de teca prou adient

ah… bessons de les despulles eixutes
de la serp remotament anorreada
per la roda del tractor
els meus budells
adés fervents febrosos intermitents
s’oblidaven de sirgar peristàltics
i ara només se somien umflats
pel buf de la inspiració
que el portador portés enllà dels cercles dantescs

que de poeta de mala mort
passés pel canó de fusell de qualque cul de ric
a autor de merdegada
meravellosament pagada
pel burgès sempre xaró i capdecony!

els automobilistes de bòlids bruts i embogits
em deuen veure de símbol boig i religiós
mes que es facin fotre
car qui se’n cura
colla de datspelcul
inútils embacinats
i, sobre, embalats cap enlloc?

a la font
(tantost un respit em permeti guanyar
l’altra vora)
em rentaré les mans
i tornaré a recórrer els carrers
de pausats caminants
burgesos a qui cap feina mai no cal

esperant que em caigui a la puta clepsa
un mica més de mannà.

~0~0~

En Quim Sorolla se la sorollava sense soroll.

En escórrer’s, la lleterada la vessava
a la paleta d’on en acabat,
a cops de ditades pintades, tintades,
en barrejava els colorets
amb què empastifava un nou quadret
que qualque anglès molt datpelcul
comprava per a després escriure’n què,
amb estronts per guixos
i amb molt merdoses lletres doncs,
per al paper de torcar’s l’ull del cul
que es deia
de financial taims.

~0~0~

si sóc capellà marieta
amb un infant a la bragueta
d’hipòcrita no em trac la careta
quan dic que cap dona no és neta

“Les dones són brutes de mena
es caguen als plats i cassoles

menstrus càncers mocs i fills
fluxions secrecions…

osta-les de la cuina
osta-les del llit

dèries dominants de folla fembra
que no s’atansin a la canalla
que treballin a fer ponts carreteres
i a matar l’enemic amb malalties de dona!

em cag en dena
car les dones són brutes de mena!”

~0~0~

Nou esglaons cap al replà aurat d’enlluernades glòries

Axiomatitzant, només us diré que a l’altra Brussel·les, aquells anys on, seduït pels cimbells de l’ascensió a la gràcia, o, en infusió mística, com qui diu, hi perdia el lleixiu, estrebat per forces transcendents, devers el reeixit assoliment del punt dolç de l’arpegi sostingut de la il·luminació, m’hi fotí doncs pler de puelles. Nou, ara que les comptava; nou puelles noves de trinca. Les desminyonava les nou, molt jovenetes (poc diré fins a quin grau, jovenetes; prou conec, ai, les repel·lents, hipòcrites, enrònies de la “societat” d’ara).

Tant se val; som-hi amb les historietes d’amor. Començant, metòdic rai, amb n’Assumpta, de substrat sumeri, qui acceptava de pagar tots els tributs deguts a mon ceptre sotmesa rai, ans prou metamorfosada en flairós triangle sexual estacat pel gest majestuós de la meua eina; cert que ses maixelles eren força xungues, i xuclar, pobrissona, poc en sabia gaire, mes l’enveja que em tenien tots els altres, com em veien impunit, trumfava la seua imperícia de bacteri sense memòria.

La segona n’és, si remembrant reprodueixc a mon esment, en simulacre resistent, la sorprenent esdevinença, la reticent Adelaida Çonguim. Guanyadora, per vague mecanisme, de cap campionat inconseqüentment dansaire, la veia distant, utòpica, quan qualque esteta amb ombrel·la trencava l’hiat mut de la fada celebració i, amb el mànec del seu aparell virolat, me la feia caure, de cos pla, en fossar oblidat. Davallava, únic testimoni, per a emprendre’n la reanimació. Va badar al capdavall els bell ulls i m’objectificava d’individu estructurat d’allò més com cal. Prehistòrics, cardàrem sense més prolegòmens, i el nostre xic-xic ressonava al fossar hirsut com tritlleig de vívids pistrincs perpètuament masturbats en butxacó sedós. La seua sangueta damunt l’herbei traumatitzat gens no emmascarava mon goig, fort palès, car prou mos gemecs atragueren coleòpters lluents, esculpits en àvids joiells, amb galivances, pobrissons, que em trobés en ranera, i que mon esperit fos mig fos, a frec de traspàs, per a llavors devorar’m.

N’Òpal Bontemps n’és la terça. Sempre l’he mesa en pedestal simbòlic. Car si haig de donar una diagnosi sense disfressa, el trau molt magnètic de son culet em fou tan terapèutic que puc sincerar’m que adelerar-m’hi em duia cada cop a desintegració del si-mateix mateix. Sense si-mateix, esdevenia, és clar, exiliat a mons primitius, tribals, benaurats, on no hi cap cap individualització altre que en feble residu de flameta incerta; residu, doncs, sol·lícit solament a l’oprobi de qualque restricció purament animal, com ara el plaer segat del fruit a mig mossar emblat tot d’una per lleig enemic, orfe de cap font de seducció.

La Llucieta apareix després. Fou criminal com pixava rere el colossal monument a les forces destructives dels paràsits ocupants. Per comptes de reptar-la, veure-la pixant atiaren mon matràs a llargàries ans amplades de rang sense paral·lel. Demolia encontinent amb un trepig la taronja que tenia a mig cruspir, mentre era assegut a l’ombra del faig, i me li trac, tot d’una nu i sense impediment, patent, l’esbojarrat cigalot, perquè vegi l’efecte atroç que l’episodi de sa figueta exposada, amb l’estimulant ingredient afegit del tebi rajet, no ha causat. M’exonera d’espetec, se li veu als ulls i al posat, egrègia co-corrompuda minyoneta, qui desminyon amb tota impunitat, bo i cometent, com dic, en la sotmesa innocent, els torts més freqüents ni acadèmics en cas semblant. El combat que segueix rere el monument als maleïts invasors i llur angoixat feixisme de bruts sense horitzó, adquireix un ritme més regular al cap de mantes recíproques escorregudes. Ara ens en rèiem, humils, desenfocats. A l’altra banda de massiu monument, la betzol voluda espectadora, amb els pares de la tot just esponcellada Llucieta inclosos, s’han aglutinats en ciment armat. Verament grotescs ans menyspreables, aquell parell, vull dir, els tancs i avions assassins ara fets pedra, i la busnada restreta de trossos d’ase qui mai s’aturen nogensmenys a reverir-los.

Els plaers de la narració atenyen, pampalluguejants, un punt enlluernador quan fa cap na Bernadeta Fum, cinquena entre les feliçment espellides per mon vit roent. Em tornaré bard entremès, hàbilment adjectivant concisos viatges de turmentós orgasme. Inconcloses abraçades d’opressió creixent cada dissabte on la sotsgraduada em duu flors que altrament el violat paisatge hauria servades com geloses icones de qui les llàgrimes de ros centellejaven amb ineradicable distinció. Aquells lapses jovenívols no afectaven pas el romanent de la descensió cap al floriment més entusiasmat de la nostra col·lusió il·lusionada, la dissecció de la qual ens duria ara a símptomes paroxísmics de paradoxal exotisme, tot i que l’únic que fotéssim fet i fet fos fotre.

Se m’atrofia la insubstancial memòria quan la sisena i setena verges assoleixen de confondre-se’m a l’erosiu cresp de llurs paral·leles recordances. Sé que se’m deien Ambrosia i Girofle (n’Ambrosia Glop i na Girofle Tapdenàs) i que me les devia doncs bitllar si fa no fa alhora. Tanques que la mateixa calç emblanquina les confon, llurs identitats ans semblants reputacions ara molt minvades per al meu segriny. D’on que n’enraoni com si ensems en fessin una. Pàl·lides sota els sostres negres de l’indret on aleshores visc, ambdues fan veure que són al son immergides perquè llurs conys molt menudets potser pagaven ja massa esfereïdor tribut a mos embats desmesurats. Ambdues em mossegaven, l’una pitjor que l’altra, al mateix ou dret que metges llavors, seductors cirurgians qui et prenen per joguina, es veien constrets, deien, de, net, llevar’m.

La nena vuit, abans la darrera, la tinc molt present. Na Sàhara Cru tingué el privilegi de gaudir les primícies de l’ou no pas immolat. Car era ara l’altre un ou hiperbòlic, sobredimensionat, superpotent, ultradesenvolupat. Qui sap per quina meravellosa tecnologia de l’instint vital de mon cos, la qüestió que, on l’altre partia vers el no re etern, el sobrevivent, obsedit, sobreposant-se a la por a la desaparició empeltada, pugnaç augmentava de mida i pes. Poc perdérem nogensmenys estona a especular-ne per quès. Entre els murs del cementir mateix on colgàrem l’ou mort, esmunyint’s-ens dels perillosos sentinelles sepulcrals qui, orfes de tota emoció, en morts batallons les imperibles trinxeres vigilaven, l’esgarriada verge per la tisora del meu altre ou ressuscitat fou feta, part d’himen, fi com pell de ceba, innombrables cassigalls. Els idíl·lics asteroides de la seua virginitat esmicolada impactaren, amb vistoses escares en acabat a les lloses, els miralls apocalíptics on els nostres veïns sebollits negligentment es podrien. Quan, eleta, es duia a la gola el raig gegantí de lleterada indeturable, na Cru em deia haver tingut, mentre s’engargussava de valent, a frec d’anòmala extinció, la vera clau de les galàxies. “Les espectrals partícules del cosmos que afamegadament em duia al pap quan massa generós te m’hi escorries, em convencien, teòricament i matemàtica, que els indicis seminals dins teu incorporats encarnen les inundacions de matèria irrellevant per què cada univers eruptiu en col·lisions de creació es plasma.” Mercès al tit, doncs, na Sàhara serà tost, tantost grandeta, celebritat arreu lloada ans nobelitzada per les seues molt còngrues descobertes còsmiques. Al laboratori dels crits i les narcolèpsies orgàstiques, la quieta ominosa gènesi es covava de la teoria al capdavall provada on, pels grunys de la violència rítmica i els perbocs i vòmits dels grops impassables i embalums repulsius, la naixença dels mons no es perpetra.

Aquella xiqueta en sabia massa; per això, ahontat, de cementir canviava. La noia nou i nova es va dir Tildeta i em féu, d’amagatotis de la vexant família, zenital guerxina com, jaguda al prat, quan eu, qui ja alleujava l’ímpetu de la fugida, cap a espontànies aclimatacions tendia. Eclipsaven sos ulls abortius tots mos remots designis. Amb tàctica directa, ostensiblement trempant i ja degotant saba, coherent m’hi atans. Na Tildeta Astruc, amb esglais de trenes ans embranzides pletòriques, se m’aixeca a rebre’m. M’anuncia fantàstica ans efervescent de molt colt professor seu de bioquímica. Seguit m’envolta d’un vaporós castell enjòlit i inexpugnable d’onades isotòniques on bombollegen, rebels, tot de lloances o preances d’epitafi de mausoleu. Fúnebre, la família roman rígida. Al goll de l’àvia paranoide hi apareixen ascles i llivanyes d’impotència (esguardí enjondre; no volia ara que en desclogués cap falena mortífera i em vingués als ulls). Desencantats veuen com la fascinada xicarrona plega baldric i buirac on hi té entrepà i beguda sense encetar, i el bastonet de caminar, i se’n va a passejar amb manguis. Llavors, ens allunyàvem rai, i ara volia que em quedés a les escapces, allí a l’estaqueta, deixat a l’estacada, vigilant mentre s’entenia amb el promès, mes què voleu, li dic que nyeclis, que si suara li feia cap mercè, prou devia tocar-li fer-me’n a mi… I mostr, fora màniga, l’esmolat raor. A lloc, en clariana, li esbotzava el tel més que content, mentre el seu pipioli promès feia guàrdia entre esbarzers i escorpins. Amb quin estrèpit no gemega l’astruga! Amplament esbocada, diríeu esgüells, espinguets, pinyols i garranyics de sacrifici en rassa, barrejat i massiu. Tant se val. El cas que prims retrunys de l’estètic escàndol es veu que prou n’arriben, a oïda dels mal evocats (tret que en tot cas vulgaríssims en llur xaronisme, fastigosets en llur ridícula inútil rectitud) familiars de la molt de fresc esvorancada. Es draguen de llurs lànguids jócs, desencarxofats, i, pudint a suarda i a agre esbufec, uns quants, si fa no fa, en escadús ja foten cap. Els dic que llurs assumpcions són infundades, que prou patir, car romanc il·lès, i que doncs no m’he fet gens de mal, que els únics qui se’n fotien molla eren el maleït, fraudulent, promès qui adés emprenia un molt àvol atac, barement i traïdorenca, i qui ara nogensmenys allí el tenen, gola-segat i ert, i (una mica tarumba pel cop que damunt li entaferrava d’estranquis) llur nineta, la qual, com veuen, en acabat de tal tràngol, pobrissona, un pèl malmesa rau desmanegadament gitada. Inexhauribles en llur agraïment, profusos m’exalcen. Luxuriós oncle àdhuc vol tots els íntims, més minúsculs, detalls. A la llarga, del parc en conflueixen, boldrons rai… chor punyent de proliferant audiència, a llurs vults de pallús la mateixa molt còmica ansietat… mentre, sense contradictor, al·lucinats, cascú n’aprova la inconcussa prova que els en don, de la luctuosa escaiença, amb l’esborronador violador allí present de cos mort qui molts aprofiten l’avinentesa per a escopinar’l i, guits, magolar’l. Farsa aberrant, començ d’arrencar-me’n, en tot cas (no fos cas) ans la minyona no es regeneri. Ai…! Massa tard. Reemergeix mentre encar hi sóc; malament rai. Tret que se m’atansa, permeant, així mateix a retre-se’m. “És ell qui m’ha salvat!” — argüia, monçoneguera rai, i — “Aniré a la clínica amb ell; de ningú altre pas me’n fii gens.” Per inconsútils avingudes ens fonem, a més boixar-hi i manxar-hi, riallosos, embolcallats de benaurances. I ells, tots plegats, esperxats allà baix, estranyats i amb un pam de nas. Mes quan sóc al bo d’espletar-la, venint d’enlloc una sobtada estrebada s’obté. Ja us ho diré. M’emblava el raor, i en rodó em tolia el pixot. Sense llepolia esponjosa, la noieta amolla facècies i ganyotes. Estotat, no sé què dir. Ni mal no em fa, un tall tan net. Atalaii filosòfic els fragments catastròfics. Aquell sistemàtic genocidi de tots mos ulteriors, ja pòstums, espermatozous, m’esbossa de cop un esdevenidor extàtic. A tornajornals, persuasiu, pervers, bavosament la vantava, tot i que ella, ara a retop molt esgarrifada, regalant sang lluny ja corria. A la clínica me n’hi anava sol, i servant-me (sí ves!) l’entrecuix lamentable.

Ah, i tant, l’altra Brussel·les d’aquells anys jolius, oi cavà? Com em cardava puelles sense recances ni pius-pius carrinclons de cap retret! Qui hi tornés (potser!), si prou mànec li romangués! Ai, gamarús! De bell nou desbocat cap a noves fites de salvament superlatiu, heurístic, prodigiós. Car cert que amb cada himen crebat en mil sanguinolents bocins, em veia pujant per heures místiques arrapades als murs radioactius del sacre castell cap a la finestreta del més crucial, esclatant, descobriment. Sí ves; què hi fotrem!

~0~0~

Els dos Dàrwins entrevinguts per l’ombra fatal

De visita a l’hospital dels moribunds on tirallongues de malalts carranquegen cap a la darrera claveguera entre càntics fúnebres que retrunyen, roncs, al rerefons, tot ens ho guaitem amb circumspecció. Alt parlant, l’invisible guia qui ens fa veure les línies paral·leles de morts imminents, ens diu, amb veu greu, que ens n’adonéssim: Avancen lentament els malalts terminals justament on vosaltres, visitants, avanceu ràpidament. Amb equanimitat rebíem l’arrambatge, tret dels inútils rebels de sempre, emprenyadors.

Un infant repel·lent, amb son pare, d’aspecte brutal, fent-li darrere de paret de contenció, ara ens ensenyen, mal escrits, dos papers complementaris que, victoriosos, pretenen haver arrencats al president o capgròs de l’hospital, mes als papers només hi han xifres maldestres que tampoc ningú no entén. Paperots de malaverany; hi escopinaria damunt, si no fos que el mateix disgust que em provoquen aquell parell de repulsius espècimens qui els serven m’ho impedeix; és la mena de nàusea que no provoca ni gargalls ni saliva.

Passen els cruels infermers carregats. Femtes en àmfores; en oinocous, baixúrries; en orinals, brutícies; en plats i tasses, oradures; a les xeringues, tuixegosos tèrbols garbuixos…

Un dels malalts ni es bellugava; semblava adormit dempeus, dut per l’empenta feble del reguitzell caduc. Què deu pensar un cervell tan podrit?

Els dos Dàrwins dormíem ensems, fets ens únic; més que bessons, imbricats.

–Com deia en Pili, als temps del gran Lucreci…
–En Lucreci, tu, millor poeta mai no inventat; xeic, i tant!
–Com deia, doncs, llavors també en Pili… n’Opili Cuscle Tallarol…
–Bon altre, és clar.
–“L’hom qui es pleveix de fembra maridada, el cuguç a ell a bastament es deu sotmetre e deu regraciar e a taula servir, e a tot el que li mane es deu plegar.”
–Ah.
–Així que ja ho saps. Farina blana al qui tant te la vol que et fa l’honor de cardar-se-te-la a ca teua i tot. Res d’hipòxies ni d’ofecs, doncs, ni d’esglais dramàtics per quiasmes d’esglaons ascendents ni descendents mal acordats.
–No, no.
–Tu tan acollonidet que sembli que et manca un bull, fa?
–Sí, sí.
–Ets un beta; més que no un bull, et manca un “vull”; te’n manquen més, de “vulls”, te’n manquen pler, car com a bon beta no goses prendre cap iniciativa, només respons quan hom et sol·licita, i llavors vergonyoset rai.
–Hò, hò; sempre he depès de la seua generositat; que m’hagi ofert molt menys que als genuïns homes vers – els reguitzells de letons, estonians, georgians… – doncs, ves, home, és clar, és lògic i com cal; cascú al seu lloc; ells (els forts druts) se sabien i se saben servir del que cal (i servir se’n saben un munt, de llurs xeringaires perns; perns, perns adrets de collar femelles)… on jo sóc nat escanyolit d’ànima i d’ànimes, i doncs molt servicial.
–Exacte, exacte. Hò, i més, al contrari: com a un mussol, el vertigen de trobar’t la consort en flagrant delicte, et fa giravoltar el cap a cinc-centes revolucions i mitja per segon.
–Ah, desgavell més delectable, tens raó!
–Oi? No hi ha per a tu revenja més dolça contra la natural raó dels brutals: amar esmeperdudament allò que voldrien que odiessis.
–Sobre, tothom sap que sóc copròfag — copròfag de merdes escollides. Al trau uropigi i sialagog de la meua dona, n’Agripina Vesc, m’hi amorr.
–Ets tan merdeta que ses amigues i tot, quan ixen de disbauxa, et lleixen encarregat de les petites…
–Me left in charge of all the little cunts at their home! The little ones pissing themselves on, so that I can take sweet care of them; the older ones being naughty when I must wake them up to get to school…
–Se’t pixen perquè saps eixugar-les tan delicadament; pel que fa a les pocavergonyetes més granadetes, es fan les mandrosetes a l’hora de llevar’s perquè les hi encoratgis amb estratègics acaronaments.
–Totes les tastava, a tastets molt menuts, llengüeta estreta de recents papil·les a cada instant, i, en les silents foscors, de pupil·les, per a veure’ls figuetes on ficaré molt tímidament ni d’esquitllentes la bífida.
–Dius figuetes, mes no ho són pas pas; una figa esfigassada és ens horrorós de menstrus i entranyes. Vols dir llurs sinuosos colps, llurs sedosos solcs, llurs primers intents d’entalles, encar de molt suaus contorns.
–Què hi farem, el meu cantó groller; mai no el sabia polir. I ara és massa tard.
–Llavors, temps ha, sirgar-hi rai, no pas per tiranys de sirga molt ben fressats, ans per perverses endreçúries i garneues dreceres, i mai no te’n cansaves ni emmalalties.
–Sóc jove, no pas curull de greuges ni pertot de xacres barrat. Antisèptic, hi he surat, fins que…
–Fins que…
–Fins que, ah amarg, tot no s’ha esfondrat. Tots mos previs exabruptes ara em requen qui-sap-lo. Com em faré perdonar?
–Què són aqueixes culpes? Repapieges!
–Ens empaita incessant l’ombra d’una dona eixuta, esquelètica.
–Deu ésser la dama seca. Car ara els anys s’han apilats. Anem al darrer hivern enduts rere l’estendard marcidor de la tardor.
–Què se n’ha fet? Tan ben proporcionada, tan perfecta, com deessa de celestial bordell! I tots els fidels, com estàtua oferta, de carn, volien maurar-li magre i gras.
–Les mans dels vells amants són fulles seques.
–S’estenen voladisses per terra i em sap greu de caminar-hi; no vull trepitjar el fràgil trencadís passat, esdevingut tan dolcet i suau, fungible, delicat, intocable.
–És el vers del gallinaire Apollinaire.
–La tasca del gallinaire és de dur aviram al mercat o al firal.
–Senyal.
–La gallina, ma filogenètica cosina. Mateix destí.
–El senyaler Apollinaire, assenyaladament ans assenyada, diu…
–El senyaler duu el senyal i la senyera.

Senyal

Sotmès a l’esclet Senyal de la Tardor
Són els fruits qui am i no pas gens les flors
Tantost l’he donat em sap greu cap petó
Com del noguer sap el vent el mal a cad’ os

La tardor m’és l’eterna estació mental
Les mans dels amants d’antany n’omplen el sòl
Una esposa em segueix com ombra fatal
Aquest vespre els coloms fan llur darrer vol.

–Coloms, mos cosins germans filogenètics.
–Ja no toquem cuixa; només os rondinaire i enfellonit.
–Abans no li publiquessin el llibre que tot ho fot damunt davall, un dels referents als quals l’editor es fia l’aconsella que: “En Darwin el que hauria de fer és fotre daltabaix tota aqueixa cigalada de l’evolució i concentrar-se al món dels coloms, on excel·leix.”
–Ens havíem enamorat, sota l’embolcall formós, d’una maligna fúria.
–Els coloms, ala-rompudets, tots som massa vellots ni per a assajar d’esvoletegar; com eixalats, no ens romanen forces per a esvalotar-hi gens; i a qui ens planyeríem? Els vells, qui ens fotrà cap cas?
–An ostensibly desiccated broad, her abrupt incursions into our precarious being, provoked by the vicissitudes silently undergone – silently, though not scentlessly (for she stinks) – by her scanty meat, are as the shorn pheasant’s, who implausibly bereft of ecumenical molecules, wades across the collapsed pinnacles of our hierarchical vehicle of a badly swung world, and, dripping ichor, pecks at the haunted eyes of her poor mate now dead of fright; anomalous syntheses overshadow the mirage, where we are beggarly bums cryptically entangled in our own filth, and she, a wreck of a contorted ghoul, jumps us with the obvious malicious intent of eviscerating our punctilious nuclei with the splinters of some lattice she’s found discarded as garbage; where to? I said, and to the raft, to the raft, I answered, as I huddled with myself over the stranded bench; the incident was exploited by the parsimonious lords of the expertise; what’s that intriguing crustacean? they ask, is that a bizarre bernard l’ermite, I mean, a damned hermit crab, only a particularly domestic and staggeringly inclusive one, for is he occupying the carapace of his dead mate? or, wait a second, is the carapace quite dead? she isn’t, is she? she’s the carapace, and is she then the host, or the parasite? what follies does nature perpetrate! see her, even while dying, mightily straddling with her pervasive design her trapped half-strangled haunted prisoner of a doomed husband!
–Quina desferra de paia! I put, malalta, sense carn altre que podrida! I com l’ocell despietat i moribund se’ns menjaria els ulls! I em sembla que s’ha trobat a les escombraries una gelosia de fusta atrotinada de la qual n’ha tret qualque estella amb la qual vol foradar’ns el ventrell. Per això ens allunyem del naufraig que la seua arribada intempestiva no ens duu, bo i arrupint-nos ben arrupidets al rai que s’hauria d’endur el riu dels esdeveniments, i que tanmateix no és altre que aquest banc fermat al terra ressec del pati. I ara faran cap els mèdics experts. I analitzen la closca on ens hem ficats, xufancs decebuts, la closca qui ens escanya de la nostra dona ara esdevinguda boja bruixa antropòfaga.
–Què vol, què vol? Ens vol morts!
–Quin escàndol, mes no m’hi n’obstín pas. D’altra feina tinc.
–Arrapa’t al rai, arrapa’t al rai! Ara tot corr, el corrent corrent se’ns enduu!
–Disbauxa dels elements; la natura ens etziba incessants lleterades de por: aigua folla, fang, vent que tot s’ho enduu.
–Quan haurà passat l’huracà, guaita, papa, que ens ha dut la tempesta! Un gran ocell pescaire de fusta. Ah, és un llum. Mon pare m’ajuda a apariar’l. I funciona!
–Si algú ens ombrava, en preníem greu susany i trobàvem que era doncs greuge, i amb animadversió d’escurçó molt rancuniós llavors ens hi tornàvem amb…
–Mes després vaig caure al pou de l’amor.
–Érem els més ràpids a escola; érem, entre els companys, els més entesos en els afers del menjar.
–Ombreig i matís. Era el rebel qui ningú adondaria, i llavors ella apareix, imatge, miratge, del cel de les més íntimes aspiracions. D’ara endavant, per sa presència dominant ans colossal sempre aombrat.
–Els tam-tams dels cors esventats, esvalotats… T’am, t’am, li anàvem dient.
–L’ham on m’he penjat de barres fins que gens ja no cuejaré. L’am, l’am, m’anava dient, empassant-me el verinós esquer, buderó queixalut qui em rosegarà el paltruu per sempre pus.
–Els jugadors qui hom deshonorava dur per haver perdut, de fet havien guanyat. Els qui adés ens envejaven per casar-nos-hi, ara en rebien més beneficis que no nosaltres.

–Mai no li fotia banyes; totes per a mi; la farta botiguera xinesa cruament m’ensarronaria si mai volia comprar-li un violí; me n’estaré, me n’estaré, em dic, reculant ximpletament.
–El violí on es pixà el gallinaire pensant-se que fos orinal, deus voler dir.
–La caseta més humil, la del pastor, serva la millor vista de la sencera vall. Rere el bosquet de codonyers, pels gaions que en aqueixa coma s’estenen fins al rost del davant, hi cloqueja aviram. Els nostres cosinets allerats, jovenets, ben peixats!
–Visió beatífica, per què no ens hi quedem?

(…)

Per què somriu en Darwin tot desdentegat? Es deu morir ara mateix; quin descans que no l’empaitin pus, ni hagi d’empaitar ja res.

Ara, quin envitricoll! Tant de garbuix, tants d’afers, de falòrnies, de vanitats, tant de buit fer veure, i de passió i de carallotada… i al capdavall, per què…?

Tant se val; ça com lla, tot això m’importa menys que una merda… segurament ningú no se’n recorda a hores d’ara del començament, on, al relat, s’hi deia “un dels malalts ni es bellugava; semblava adormit dempeus, dut per l’empenta feble del reguitzell caduc”; aqueix mort dels collons era jo; em deia (el meu nom era) Aristarc Verdura.

(…)

–Guaiti, Carmeta, aquell boig d’Aristarc que torna a embrancar’s sol; cada dia em fa més por.
–Paciència, senyor Properci, paciència; aviat hi serem. I por de què, bonifaci?
–Que em prengui per altri i m’assassini de nit.
–Quins disbarats de dir, senyor Properci!
–Vós no el coneixeu com el conec. Discuteix esbojarradament amb tot d’espectres qui li brollen del magí. Fa angúnia veure’l tot vermell de ràbia, sovint; tot vermell de ràbia contra algú altre qui porta dins i qui tanmateix veu pels voltants, com mosques qui li rodessin pel cervellot podrit.
–Com exagereu; si no té forces per a aixecar la forquilla!

(…)

Hi havia una certa tibantor entre n’Aristarc Verdura i el seu company de cambra a l’asil de vells mig extremunciats. En Properci Bicicleta era molt poètic (i s’havia après el clàssic Properci, i se’n considerava doble renat, o transmigrat al temps present, o reencarnat com un altre boget d’aquells qui només duen perill per a ells mateixos), i es compadia doncs de les marietes i de qualsevol altre coleòpter, i els acaronava amb dits tremolencs; si mai cap crisopa se li ficava damunt, com en plorava la curta durada al món, i, si veia un pregadéus qui es cruspia una aranya, els versets èpics que aviava, cony, ni aquell altre pobre carallot, n’Homer. Ah! i sempre fotia cara d’ensumar tarongines fins i tot quan les flors que es ficava al serrell pelut dels oronells no era precisament de les que mai fumin gaire bona flaire, com ara els marxívols, o els alls d’ós, o les sarriasses i els malrubins plens de pugó que hom s’ensopegava, amb d’altres matolls facultatius, bo i carranquejant a cop de mangala pels marges del jardí.

Anaven junts, quan en Bicicleta l’aturà: “No, Verdura, te n’estàs. No passarem pas per la porta de l’abeller on l’eixam es deleix per atacar la parra curulla de carrolls d’or. La senyoreta dels raïms ens ho retreia amb reptes qui-sap-lo coents.”

Per tal d’entrar a l’hivernacle hagueren doncs de fer tot un tomb fins atènyer l’altra porta.

De sobte en Bicicleta s’esglaià: “Ah! Entre les baptísies a pler visitades pels borinots i les sarracènies d’oldà rodoladís plat capgirat, hi veig, oh, glòria, les molt ensumables melisses!”

S’ajupí en Bicicleta a trencar’n una fulla per a dur-se-la al nas, quan quelcom se li trencà. L’espinada, potser.

En Verdura s’esventà cap a més a prop de l’ocre edifici, i a crits escardalencs comoní la presència de la infermerota de guàrdia. Na Sibil·la Balb aparegué amb una escombra, no fos cas que els seus jais els hagués envestits, ullals nus, qualque escurçó d’aquells qui jauen traïdorencament ontocom i aleshores et corglacen – corglaçat, esdevens cera, i, tot d’una, una espurna elèctrica rascada a l’esca de l’esfereït cervell se t’encén, i t’encén, llas, i et fon en un tres i no res. D’aquelles malastrugues contingències no li n’havien pas explicades poques, a la clínica on li donaren (a la infermera Balb) el titolet.

–On és l’escurçó, en Verdura?

–L’escurçó? Quin escurçó? Ara, heu fet bé, na Sibil·la, de portar una escombra. Amb el mànec li estintoleu, a en Bicicleta, l’espinada, qui, bo i ajupint-se, el grofollut, a prendre cap fulla de melissa, es veu que li ha fet un pet.

N’Aristarc, d’ençà d’aquella feta, va tindre en Bicicleta bo i fent-li llit al cantó un parell de mesos abans no se li va morir (o viceversa: no se li va morir). On li petava l’espinada li creixia, al malalt, un gep que esdevenia a pleret més i més gras, mentre l’home mateix anava esdevenint esquelètic – és quelcom, es veu, que sol a tindre lloc en casos així – qui sap per quina llei de compensacions.

Ara, comparat amb l’invàlid Properci, n’Aristarc s’hi estava, a l’asil, com qui diu gairebé d’estiueig. Tanmateix, era en Properci Bicicleta (i no pas n’Aristarc Verdura) l’home joliu, l’home xiroi. En contrasemble, davant la mort imminent, l’altre, en Verdura, anava sempre moix i corprès, tremolenc, clafert d’un rar desfici, com enjús pal·li fosc, o paraigua negre entre tenebrors, encaparrat, enderiat amb el cop de balda que el tancaria d’empertostemps fora del món, ai, de la distreta varietat del món i els pilots i escadussos de personatges estranyots qui s’hi esgarrien, enraonaires, il·lusos, plens llurs melons de d’absurdes decepcions, falòrnies. En Properci, en canvi, com dic, boiant, boixant rai; se n’anava a la seua part d’armari, tota bigarrada, claferta d’atifells (mentre la d’en Verdura no contenia sinó paperots molt acunçats d’enrancit record), i de la sincrasi en treia els subtils elements, ingredients, de les seues fantasies. Disfressat de cavaller, o de mosqueter, amb baldric, elm, capell emplomallat, espasa, pedrenyal…, s’esguardava, com era sol, al trèmol, i es recitava poemes heroics; i, si s’esqueia, feia la cort i llençava líriques floretes a la Balb, a la Carmeta, i a les altres minyones (força lletges) com li entraven a dur-li el dinar, a netejar-li el piset o a palpar-li els esfígmics batecs (tan a frec de ja periclitar).

Com venia a ajocar’s, li deia n’Aristarc a en Properci, clavat com gairebé sempre al llit de la vora, si podia aturar de carinar amb les seues versions de literatura, que allò molt retruny en el buit, i que per a soroll feixuc, prou en té prou amb la bonior del defora, amb els insectes de caldéu, i amb els parracs esfereïdors, els estrips esborronadors de les tronades sobtades, i, quan amb això no, amb la xerrameca d’aparells i personal – la mateixa telenovel·la fadíssima i indeturable. (Mes res no diu de les autoritzades veus al seu cap, molt més plenes de senderi, entenedores, habituals.)

El tractava en Bicicleta d’aspriu i de corsecat, i li deia que no fos tan enze, que es moriria més d’hora per culpa de la tensió i el neguit, i que déu-n’hi-doneret la bondat de la natura que ens ofereix a la baldor objectes, ens i meteors a admirar. Responia n’Aristarc que se n’anés a la merda.

–Anima’t, home! Esperarem l’hivern i cercarem a l’estalzí del fumeral restes d’ictiòlits que la fusta de la llenya absorbia del mineral prehistòric i gelosament celava; ah, llavors, llurs enlluernadors espeteguets, les escates pampalluguejants fetes, amb el temps, perla, com ens eixoriviran les vetllades!

–Que callis, si et plau, Bicicleta!

O li explicava els somnis i records (ja no ho sabia ben bé) sempre joiosos.

–…voltant l’hortet, hi havia la terra afetgegada, entre el corriolet, i la terra flonja de l’hortet mateix. Era l’hortolà bonjan qui l’afetgegava amb el seu anar amunt i avall, ara estintolant un pleixell, ara esporgant una mateta, ara cavant amb l’aixadeta, ara collint, ara triant, ara eixonant cap branqueta per tal de treure’n els paràsits minúsculs que li aritjolaven qualque tomaquera o pebrotera.

–El Solell s’aliava al ventijol i ensems feien ballar les suaus ombretes. També els versos d’en Properci (Sisè) li dansaven dolçament per l’enteniment. Els tenia a frec d’esment, i somreia feliçment en aquell migdia havent dinat tan assolellat i net. “De mos sòlits sons, emocionadament, gaudeix-ne, puel·la… (Gaudeat in solito tacta puella sono…)”

–I deia als pardals, o els pardals li deien, car l’embolicava el politeisme (on tota vanitat es fon), que, de sos sòlits sons, íntimament, en tinguessin tot el goig, cars minyons. (“O tu, pagès amic, dels nostres, íntimament, així mateix.” Car els llurs, de piuleigs coneguts i tanmateix sempre novament apaivagadors, es deseixien en meravelloses simfonies d’harmònic ans pausat tritlleig), o això en consirava, confós en el tot d’una existència barrejada al tot…

–Tret que en aquell instant d’apujat liricisme, el llaurador adonós es descabdellà de la presa on el tenia pres la vida inconscient (és a dir, divina) en sentir un esgarip ferotge. Quelcom (o algú) patia. (Alhora en Verdura gemegava d’empegueït corruix i en Bicicleta lleugerament es deseixia del dolç somieig.)

–El bell pagès colrat sentí l’aüc destrempador. Ariol nie lovit mukh. “L’àliga no caça mosques.” Llas, mes caçava el falcó quelcom d’altre, un gatzap, un altre petit mamífer…?

–Elephantus non capit murem (nec aquila muscas), Verdura, “l’elefant no en vol saber re, del ratolí; ni les àligues de les mosques…” Mes, creu-me, Verdura, “amb paciència i saliva l’elefant l’hi ficà a la formiga.” Com diem de pagès els bons hortolans: “Amb ardu afany i de contrarosca l’àliga l’hi endinyà a la mosca…”

I amb això se’n reia guturalment, el maleït nan geperut, tan optimista. “Só esdevingut” – afegia – “só esdevingut mon propi avi, qui déu hajo perdonat.” Car tot torna a lloc. Com l’univers mateix, de tornada inexorable al melic de la divinitat.

Cada vespre, doncs, més deprimit n’Aristarc. Aquell nan i el seu gep, què…? Un nan què… Ah, Ananke – la deessa del destí (la necessitat, hi ha qui tradueix). Tant se val el que facis, n’Ananke t’assassinarà parell, en les mateixes condicions planejades al començament. Les traduccions sempre l’havien marejat. N’Anagke, el nan Nagke (la fatalitat), el fatal nan Agke… Esgaripava: Noms, noms! S’esgargamellava amb: Nans! i Quès! I no en treia l’entrellat. En Properci Bicicleta se l’esguardava ara amb una certa pena, i amb commiseració.

Féu cap la infermera de guàrdia d’aquella quinzena, na Melissa Espinars, i el nan maligne com botà de content.

–Melissa (li mormolà a cau d’orella), si a aquell carallot tot pansit li’n romanien residus, de descrèdit, vull dir, el contrari, malament rai, car em sembla que els ha perduts tots avui. Sabeu que els espectaculars i famosos espectres d’adés se li han tornat poixeules gnoms!

En Verdura els va apercebre, foscants, llunyans. Se li eriçaren les celles, les orelles, les vibrisses.

Sóc en Darwin Sotjaire, res no em passa per alt. Els enfaldillats mammotreptes, els aviciats falorniaires qui afaiçonaven d’amagatotis, com qui diu d’esquitllèbit, gairebé d’estranquis, com si fos l’immens recurs contra tot gam, com qui fes cap panacea o giripiga de preu rai en acabat, la molt malanomenada aigua del carme (el nom bo fóra aigua de melissa), no m’enganyaven pas.

Ja de menudet, coneixedor dels noms de cada planta, reconeixia una mica pertot arreu l’odorant tarongí.

I veia llavors que els voraços cuïcs en fugien — i doncs pel fet que qui fa fugir el dolent és compatible per la seua intrínseca bonesa amb la meua més íntima, ja l’abrací. Me’n ficava rere les orelles, en duia, amulètica, eixarmant, als traus…

L’emprava en acabat per a fer-me’n una infusió i llavors afegir-hi sucre i anís Infernal — beguda renaixent per a l’abans i per a l’en acabat de la correguda — alhora que el misteri de la flairosa begudeta em feia interessant per a tot altre corredor…

Melissa, només cal reconèixer la melissa, qui creix gairebé pertot arreu. Entre tàrrecs i ormins i sajolides, enamorosa s’eixexpandeix.

Agafa’n llavors les fulles tendres del capdamunt — ah, llur molt sentit verd, tendral i lleu — en pessigues la tija amb dues ungles, delicadament i sense nafrar-l’en més avall l’organisme — en fas un te — quan es rofredi, hi afegeixes un cigalonet de vodka, i un polsim de sucret si t’hi abelleix — i som-hi, ja hi som — ficat en ampolleta amb tap de suret — tan calmant i guaridor — sent-lo cantar i de goig somicar — i, sobre, es fa de bon tastar, i et dóna idees que encara et romanen mantes energies.

Pels mig-llocs per on corrs, el xurriburri esbufec-aplaudidaire en roman bocabadat — corrs nu i fas sentor de musculat cavall qui mastegava herba d’olor — tesos com tesos llibants, els teus tendons esbuquen els guixos de llurs encarcaraments, i els homes es posen a trempar i les dones així mateix — i a esmeperdudament fluir de secrecions de sexe molt eixumflat.

Els apar que passa un déu — Hermes, sense dubte, molt misteriós missatger.

(…)

—Guaiteu’s-el, Melissa, com, massa xaruc, s’empatolla sol.

(…)

—Hermes, què em duus? Com desxifraré aqueix text tan críptic? És de bell nou la mateixa darrera lletra del lituà, que ella, traient foc pels queixals, va cremar tantost rebuda?

(…)

Senyal

Ben oliats per olis aliens
Els golfos i pollegueres del seu cony.

L’hi olien amb olis aliens.

I cal dir que ara fa anys
el darrer qui la va oliar
la pernolià.

Car allí s’acabava l’oli, car… ara, cap altre qui ara se te me la cardés, emblema esgarrifador de la mort, calba, esquelètica, plena de xacres, malúries, gams, llúpies teratògenes,.. tota ens te me la desmanegava… laberint sense remei, en fastigós trencaclosques boig, amuntegament irreparable d’ossos trencats que ningú no podrà tornar a collar.

(…)

Festejava, ambtant, l’impotent Properci: De mos sòlits sons gaudeix-ne, Melissa, mentre bicicleteges, emocionada, cap a les llunyedanes remoteses del clivellam oposat. El món s’ascla sovint i per cada ascla hom pot esconillar-s’hi o esmunyir-s’hi, estort i conscient, o físsil i absent…

Na Melissa, basta, fot: What?

I el geperudet joiós i inspirat: Si barregem els versos vers d’en Properci Sisè i la darrera visió d’eix món qui suau se’ns desix… on els sempre tan significatius sexes, de l’amagat ens ofereixen tastets… muntats cama ací cama allà en l’únic mitjà sa (les bicicletes)… i clivelles cosint…

(…)

Se n’adonaren, astorats pel silenci, que l’altre feia estona que callava. El gran crític no criticava ja res. Era mort.

(…)

—Ah, Melissa, pobrissó! Me li permetreu, en colgar’l, refilar-li l’elegia més adient? Properci. Elegies, III, 16, fa?

—Amb por dels gossos, dels bandits, de les peuades fosques, seré tanmateix, per amor a l’amor, prou valent encar.

Al centre de les tenebres de la nit rebia el missatge de l’aimada.

Em diu na Melissa de fer’m sens triga fins a la voreta del riu, a l’entotsolat indret que sabem.

Els garfis dels galifardeus, si sortia en aquesta hora angoixant, no s’abatran, bavosencs, damunt mon cos embasardit…?

Fotré goig, em dic, i per xò me n’estic, si més no dementre que en consir les peludes alternatives.

Això em dic: paira-te’n i salva el cos aquesta pressentida nit, i en canvi endura en acabat els plors i els abaltits esgarips de l’estimada, encara pitjors al cap i a la fi que no pas cap maleita ganivetada de tapat malparit.

Prou me’n record del darrer camí on li fotia la guitza; poc em perdona — un any sencer i tot em té abatudament pregant-li de jaquir’m tornar-li al costat.

A part que qui collons gosarà atacar cap enamorat! Se’m veu d’una hora lluny, que només zel d’ella duc, i que només sóc ric del seu desig, que de re d’altre gens no en tinc enlloc desat — cap pistrinc a la butxaca, cap joiell penjat o celat — sóc com si fos etèria despulla qui el ventijol s’enduu… Lleuger com cassigall qui cap fantasma beneita no ha perdut anant cap a cap altre paradís allunyat…

La natura mateixa ho sap. Podria caminar pels abruptes senderols dels orcs, i re no em nafrava, ca? Per l’ègida de la deessa de l’amor protegit, cada lladre i assaltant roman com rat enlluernat, tremolós al seu forat; els gossos rabiüts fan muts i a la gàbia, espaordits per les torxes de mos ulls encesos pels angelets dels buiracs flairosos i els viratons qui travessen, amb mels, cors. Clots i esbarzers la lluna mateixa s’escridassa a assenyalar’m perquè estalvi me n’esquitlli.

Ausades, massa acollonit, i encantadot i lluny d’osques, qui…? Qui que fos prou brètol gosava tocar’m…?

Fos com fos, això rai. Àdhuc si hom, per cap error malastruc, em mortria, què…?

Aital sacrifici me’l paga ella amb escreix. Car com deu aleshores recar-li el fet! Se m’asseu dolçament a la voreta on la meua llosa diu qui fui — em conta com li va, hi esbarria perfums i flors… Això és vida, vós!

Sols se’n recordés de no plantificar’m a cap cementiriot fressat, on massa de gamarussos i xibecs sovintegin a badoquejar-hi ni a borinotejar-hi…

No, no. Que m’emboliqui amunt, a la terra on les rels del roure rauen, solitari, entre rocs, amb la serp i el llangardaix, i el cargol endormiscat. I el liquen i la molsa, i el niu de l’ocellet.

Anònim, o esmentat només per llurs veus i les d’ella, enyorosa.

I el nom de l’arbre i el meu serà ara el mateix, lluny dels ulls lleganyosos del xurriburri pec qui va passant, pudent, part de baix.

(…)

Tornant de sebollir n’Aristarc, rumiava després en Properci, una mica faceciosament: No se’m morirà mai més.

(…)

L’havien sebollit a bocins. Els metges, pitjors gairebé que no pas aquells infernals malparits de la inquisició canfelipútrida.

L’operaven de cada foradet, i on no hi tenia forats, li’n fotien de nous. I això que ell havia jaquides instruccions que, si mai queia en coma, no vinguessin pas a tocar-li els collons. No em ressusciteu. Gens de cas. Els vells, cap consideració; les monges, o les infermeres, o allò que pebrots siguin aquelles dones fastigoses qui s’agraden de botxinejar els vells qui hom molt rucament els posa sota llur fèrula a les cases de vell, deuen estripar les instruccions. Això si de debò saben llegir – i, si no en saben, ho estripen tot, no fos cas. (No fos cas què. Què em sé. No fos cas que hom les denunciés de maltractes. O no fos cas que el vell hi digués que no volia que ningú se li vengués el cos als metges. Tant se val.) Tant se val, com deia aquell. Car de què serveix plànyer-se’n a misses dites, com qui diu; i al capdavall, què? Tots som cucs de dimensions diverses. Prosperen els dialèctics en la captura d’equacions mistificants que impliquen, en llur foll magí i en els de llurs favots adeptes, dinàmiques fonamentalment vitals (o vés a sàpiguer quina altra merda), tot per tal de no haver de pensar gaire en els foradets a la carn dels cucs sarcòfags. Fastigós condiment. Me n’anava rere una llosa repulsivament gòtica, plantada ben alta, i al caire esmolat hi amollava a gratcient una perbocada gargantuesca. Hi oblidava, hò i més, com si fos a la comuna, el sollat arnès. Car l’afegitó de qui no pas no sóc sempre em sobra.

~0~0~

Sóc jo, Carmeta

Hi entrava del fred i el soroll, i els gossos i els avions, les màquines, l’enlluernament; de tot el fàstic del món… i dins tot hi era silenci i foscoreta, i la flaire de cony em tenia encantat.

De tots els bells mausoleus i cenotafis piramidals, amb els frisos en espiral on els baixos relleus representaven els integrants més importants de cada família, i ni ella ni jo és clar que en cap no hi figuràvem i tanmateix prou dins hi vivíem, n’havíem triat el de l’oncle Jefferson.

En tornar de la merdegada i el nerviosisme del món exterior, feia uns trucs al front de l’oncle Jefferson, qui es féu construir el monument, mes qui després es va perdre a l’oceà, i de dins estant la Carmeta deia: Qui hi ha?

–Sóc jo, Carmeta – que li deia, i per un ressort de dins m’obria una lloseta lateral per on m’esmunyia a respirar molt agraït molt manyagueta domesticitat.

I si hi vivíem felicets, jotfot! Sense reptes ni retrets dels armats i brutals, sense els cadavèrics voltors de negociants, sense els panteixos ofensius i fètids dels espantapardals més enlairats, sense les raneres dels panxuts xeringaires d’embacinadores “notícies”, sense el torniol eixordador al cul de cada abís on pel món cada motor (súmmum del balafi) no et duu, sense les escates als ulls per a no veure-hi la crueltat i la injustícia que tampoc no et jaquirien viure de recança ni de despit, sense la càrrega d’odi envers tothom doncs per a sobreviure en l’afetgegament i el contagi…

–Que bé que s’hi està als teus braços, Carmeta!

–Mon frarot!

–Ma soreta!

–I què m’has dut avui?

–Cebes i naps.

–Collonut.

I aleshores, tot rosegant, repreníem el fil de les nostres narracions. L’única solució (tornem a coincidir en les nostres opinions) hauria estat no haver volgut néixer a l’instant on les forces fatídiques ens llençaven de flix o d’escombraria dins aqueix femer angoixant on, dissortats, hem anat a raure, mes, atès que en la nostra innocència, decebuts, ens jaquírem nogensmenys néixer, el que cal voler, després, és que el fil del destí no sigui gaire ben filat; parques, si us plau, un filet encara més prim i esfilagarsat; o, si voleu, que el vis que ens mig colla a la vida tingui els anfractes més primets i esmolats, i doncs friables, frèjols, frèvols, fràgils. En tot cas, amb la vida de l’oncle en tenim prou.

–Under the azure, over the ramshackle bridge, my paranoiac uncle, among the ranks of destructive clones that expect mysteries from theological pap served hot and disguised as arguments… Vull dir, perdona’m, Carmeta. Heus el cel blau, sedec i despietat, i mon oncle, el còmit, pres de paranoia, damunt el pont destarotat de la nau precipitadament condemnada al naufraig, i, sota seu, encantats, els pàmfils galiots, els rengs d’estaquirots implicats qui adés per força amarinaven la carraca; els soplegava (i alhora n’estrafeia les veus, els tics, de clons destructius, tanmateix dreçats per la por, i ara doncs, tots plegats, esperant les mels de misteris que regalimessin encara de les sòlites falòrnies teològiques novament disfressades d’incopsables raons), els esperonava, dic, a ajornar llurs tasques quirúrgiques, que no s’empleguessin pus a recosir cois ni, amb quatre punts d’espasa, d’embastar veles rifades, o a pastellar baranes i a desdujar obencs i a engalzar més ferms agullots i gòndols al codast, i el diu, mentider, que, per osmosi, ja els pren per col·laboradors i tot, companys del cor, tot i la diferència de classe, i els és pedòtrib (entrenador, massatgista) molt amador, i que doncs, ara que són tots amics, podran tindre masclíssims diàlegs atlètics. I els diu: Escolteu! Prou tost tots morirem, més això rai, car qui neix, mor; qui té començament, té acabament; qui ara és, no és adés; i ni qui adés era, adés serà; qui de no res ve, a no re torna… ep, i així anar fent, mateix reguitzell! I oi que, on érem o no érem, s’hi estava tan bé? Hò, si estava tan bé, sense saber-se existent! Doncs així mateix amb la resurrecció de l’esperit! Albíxeres, no ens sabrem existents, benaurats, entre nimfes i hurís, al reialme dels privilegiats, entre hierofantes, hadrons, marrofins! I glaçons! I fòsfors i quinines! I pèmfigs, vull dir, figues! Figues a betzef! La nau s’enfonsava, Carmeta, ja ho saps. Tret que l’oncle, embacinant a delusions sense solta ni volta els pollosos betzols, el que volia era que s’agenollessin i devers l’ull cruel del cel hi atracessin, molt enderiats, precs idiotes perquè, el déu qui adés els clonava només perquè patissin turments rai, se’ls emmenés, complagut per les formes ignominioses com el colien, a millors cataus, amb llets i tecs, i hurís i efebs, i totes aquelles altres incompreses ximpleries promeses pel qui a cops i verins fins ara els manava, i així, l’oncle, doncs, pel fet, com dic, que es volia fer durar, un pic els tingués tots ajupits, i d’esquena, pogués, furtiu, embotir-se, a tall de closca, un coberticle si fa no fa prou surador, que tenia desat no gaire lluny. Serem arrabassats si preguem prou fort! Per la mà amatent del generosíssim, candorosíssim, molt compassiu criador (criador sobretot de virus virions virolets virolats virulents violents, de virolles viroses, envilents, malvolents, mes… xst, tant se val!)! Arrabassats, arrabassats, us dic! De viu en viu i d’un en un! Ascendents, ascendents! Cap al cel! Paradís demantoide (verd herba), conquerit pels nostres estorts esperits, i àdhuc hi podrem, menfotistes i despececs, jugar al bon golf! I llavors no deia re; i els altres fent reverències a l’ull eixut, impassible i escarransidor, i l’estona s’escolava, i algun clon ja mig calcinat va tombar el full en blanc del seu vult ignar, i va veure, efectivament, que el còmit havia estat arrabassat! Miracle, miracle! – cridava el capdecony; i tots se’n fotien creus. De sobte, és clar, tot anava damunt-davall. El vaixell oblic feia glop-glop. Tots es negaren. L’oncle pitjor. La closca de suro corcat el feia queloni sapastre oblidat damunt la muda estesa oceànica durant unes quantes de llargues hores més. Ai els ois, però. Nàusees molt fragants ens me l’envernissaven abans no s’eixarreís com cagallonet caigut a marge de tassa de cagadora. Aquest és el fat que son buit mausoleu hauria de contar en xiroies vinyetes. I no pas l’esgarrifós curt epitafi que hi hem plantificat dient que l’oncle moria de la passa molt encomanadissa, d’on això sí que és closca o escut que ens protegeix, car hi vivim, distesos, seriosos, hàbils en la tranquil·la continuança, mentre part de dalt, irrisoris, porucs, els bojals pardals qui s’hi migren, mecànics, col·lidint, sotmesos a règims inviables, hà! Si sabessin que enlloc no s’hi està millor que en cenotafi! És clar. Mes moixoni, que ens arriscàvem llavors que coincidissin tots plegats a voler trobar-hi també aixopluc, d’on que immediatament el món fosc i hipogeu esdevenia llur laboratori on emprar ara tots llurs invents letals. No fotrem, Carmeta, mai aquest malbargany. Per això, ja ho saps, muts i a la gàbia, ca?

–Et veig erecte, Casimir.

–La nostra sort, qui sap per quins codis ni correlats, m’empeny sempre a trempar.

–Doncs som-hi; ho aprofitarem.

–I tant.

~0~0~

Tweet

Sempre ho veureu més QLAR a can QRIM

Incomesos comesos incomesos

Quants de crims incomesos no he revelats en els meus moments eixelebrats?

En privat desdic la dona qui en públic ha dit que de jove “m’entenia” molt sovint

(potser durant èpoques d’alta activitat cada nit i tot)
amb ma mare!

Gairebé tothom m’esguardava ara amb urses i rufes de fàstic.

–No pas que mai cardéssim;
no sé pas d’on on ho has tret!

–Tu mateix m’ho contaves amb pèls i senyals!

–Doncs em sap greu,
mes no n’hi ha ni punt, de veritat; tot falòrnia.

–Tant se val, la gent se’n reien;
per què t’ha de neguitejar ara ja gens? Tots ho trobaven típic de tu.

–Això no trau que tampoc no és cert.

–Buf, això rai, tu! Qui et creus que encara hi pensa?
I no pas que abans del petit incident tinguessis gaire “bona premsa”;
amb les bestieses que dius sempre.

–Dic sempre bestieses?
Quan? quan…?

–Tot d’una et poses a dir-ne; disbarats rai;
doiut com tu sol, desbarres sovint;
ah, mes si ningú et desdiu, llavors t’hi fiques seriós, i hi insisteixes,
i tot seguit et vols fer perdonar, i somiques, sanglotes i tot;
i trobem, quan ho dius, que fet i fet podrien prou ésser coses viscudes, oi?
Les presentes i esdevenen força lògiques i certes
(per a tu si més no)
i algunes doncs (pensem) no podrien sinó ésser veritat,
car són revelacions, revelacions…
revelacions molt íntimes,
que et surten del cor, que et cal esprémer de l’ànima afligida,
per tal d’alliberar-te’n, per tal d’estòrcer’t de llur pes,
llur llordesa, lletgesa… llur brutícia, llur culpa, oi?

–Són crims amb prou feines incoats,
escalaborns de crims mai no acomplits, ni duts a cap mena d’esplet.
Potser… potser no hauria de dir mai més res;
se m’escapen les mitges veritats, els somnis (o els malsons) irrealitzats.
Callaré… callaré.

–No callaràs; ni que et tallis la llengua.
Hà! Si jo no sé qui ets, tu no saps qui ets.

–Ho sé, ho sé; sé el que he viscut.

–Només saps el que t’empesques cada dia de nou;
la resta, allò que t’empescares adés, només ho sé jo,
i els pocs qui se’n recorden, de tots aquells
als quals els n’he revelades… porcions… fragments.
Només amb mi ets sencer. I sincer.

–Però sóc molt menys criminós que no em dius!

–No, no; n’ets més, tret que sortosament (per a tu) te n’oblides;
només et sóc rebost o dipòsit perquè no et perdis del tot.

–De debò? de debò…?

–Creu-t’ho, posa-t’hi dempeus.
Ep, i ara moixoni; tinc son.

–Bé… bé… Agraït, mercès… Agraït…

–Xst!

~0~0~

Ocell nerviós (1)

Quan mon amic bessó i jo veiem novament el mateix tros de femta de bòfia aturat autoritàriament a diferents indrets, com si el bordellevat fos individu ubic, sempre amb la mateixa carota ignorant de tres déus, ens n’adonem que no pot ésser el mateix, que és cada cop un pàmfil de diferent, i que cada borinot és doncs bessó de l’altre. I aleshores hi caiem. És palès que tothom es repeteix il·limitadament. Que no hi ha individus únics. Que de fet només hi ha quatre o cinc prototips d’individu llavors infinitament reproduïts — hi ha, com dic, el bòfia feixista, sempre segur, en la seua inòpia, que tothom s’ha de quadrar per força als seus designis estrets i repressors; hi ha el merdetes administratiu, fanoc, supersticiós, obsedit, sempre omplint les normes, formularis i paperots d’acord amb les més restrictives lleis de l’embut; hi ha el llepaculs estiracordetes, cruel i bavós, sempre servant l’arma dreta i prest a obeir les ordres dels atuïdors de vida; hi ha el delinqüent, brètol bajà, banyat d’autoodi, sempre disposat a fer mal, sobretot perquè a tornajornals els altres li’n facin de pitjor; i hi ha els altres, gent, com mon amic i jo, qui a cap enganyifa no s’han apuntats; que només hi som per tal de veure, sense gaires esglais, com tot no es va descargolant, sempre amatents a fotre el camp tantost l’embolic no esdevingui prou deleteri.

Ens n’adonem alhora que tot el que diuen els diaris i les lletres, i tot escrit i discurs parlat o projectat, es redueix a dos o tres paradigmes d’on la resta no són sinó lleugerament modificades reproduccions.

Les lletres que la meua dona rep aquests darrers dies, d’un antic amant qui feia quaranta anys que no veia ni de qui re en sabia, són, amb els seus dibuixets bufons i críptiques redaccions amb grafies estranyes d’opacs llenguatges remots, exactament iguals, o si més no amb variacions gairebé imperceptibles, a les lletres que el mateix cap de tartana no li enviava fa doncs quaranta anys.

Ei, i el que diuen els diaris d’avui mateix és exactament igual, o amb petits retocs sense importància, al que deien els diaris de fa quatre cents o quatre mil anys — les mateixes ximpleries, les mateixes falòrnies.

Només canvien de mans (i les mans són les mateixes) els mateixos trofeus. Els trofeus de l’antiguitat, els trofeus del futur. Els àpats de demà, els d’ahir. Els iconoclastes, en trencar una ídola, en esmicolar una imatge paradigmàtica, en construeixen alhora una altra amb els mateixos elements, pastats ara potser una mica a la biorxa, guerxats d’eix. Amb el temps, els iconoclastes esdevenidors destruiran la darrera ídola perquè, si fa no fa, lleugerament esbiaixada, en reaparegui l’altra.

Encallats en roderes immutables, els prototips qui no s’envolin part damunt de l’ordenat, estan condemnats a ésser repetits per l’eternitat.

Mon amic bessó i jo ho aprenguérem, i tanmateix de què ens serveix? Assagem de pujar prou lluny per tal de deseixir-nos-en, vull dir, dels límits de la gàbia, mes un cop d’inopinada brèndola al cap sempre ens mena, molt cansats, de bell nou avall.

Acròbata sardònic qui, presoner amb manilles,
emmanillat i tot, llunyedà t’esmunys;
si llavors giravoltes per alçades d’àligues,
bòlid distret que transitava el cel
de trascantó et perxava i, poll eixalat,
d’aquest cantó de cleda, al corral recaus.

~0~0~

Ocell nerviós (2)

Sóc com l’ocell qui nerviós fuig
Tantost veu la maror creixent

La gent qui a qualsevol indret
Es reuneixen ungles esmolen
I ullals sense ni sovint adonar-se’n

Si les onades de fatuïtat em duen a ofec
Hi ha vegades on el conflicte s’obr

Sangloten de cony les esfereïdores dones
Qui per menys de re esdevindrien mènades
I erts i agressius els vits de certs mascles
Amb ulls de basilisc gresca demanen

No hi prendré mal si lluerteig lluny

I un contra un davant la immensitat

O arraulit solet fins que despesa
No s’ha fosa la caòtica vanitat
De tants de trons ni llamps guiats
Pels escanyadors parasitaris instints

Llavors natura apaivagada
Mostrarà clars horitzons prometedors

I sé que no volaré mai més prop
On es congrien les munions
Que d’esquitllentes en lleuger refrec
Si encuriosit em jaquia temptar

Ni n’envejaré mai la tensió
Pudent de corrupció incipient
Car avesat sé que on massa es congrien
En indret ample o pocs en tancat
Se’n segueix malaltia de proximitat
Que imminent vol resoldre’s
O gradual en galopant cadàver.

~0~0~

ocell nerviós (3)

cambres d’alts murs i alts armaris
finestres altes d’on els crits de les llunyanes mainades es filtren a onades
cambres coltes
ara en renovellat silenci mes adés quan érem joves d’enrenou curulles

les nits s’encenien amb els esbojarrats amunts i avalls
i els xipolleigs salvatges
dels fugitius gitans i d’altres ardits genets qui fins ran de costa
i entre els pilots d’escombraries a mig podrir colcar-hi solien

i jo si puc a peu, corrent, estort, escàpol
entre varec i brutícies on cuidava enfonsar-me
i saltant els sinistres embalums de foscs llangardaixos
per llapons relliscosos trobant-me sovint massa prop dels ferros
de les repicants peülles dels embogits cavalls
qui em fregaven arran en llurs suoses esbufegades corregudes
d’on, tot i escallimpat, el cor m’atiava a fer-me córrer més fort…

qui tornés ara als oblidosos anys dels perills on tot era aventura
on la mar no es pansia i servava misteris el polièdric port!

~0~0~

Hem de parlar de la matèria (1)

Ni de les tovalloles i els mocadors
Les actrius i les models
Les venerades antiguitats
vistes en somnis i en realitats
Hem de parlar de la matèria

Ni de les malalties greus
Ni dels nyèbits carismàtics i llurs peripècies
fora dels estadis
Ni dels rius i les barques
i els públics bocabadats
Hem de parlar de la matèria

Ni de les entretenidores amistats
Ni dels canvis de potestat
Hem de parlar de la matèria

Ni del pa gord ni de les esporàdiques aparicions
Ni dels coratges bords
Hem de parlar de la matèria

Ni de les espontànies ficades de cullerada

Ni dels mecanismes sobtadament
mesos en condicions
Hem de parlar de la matèria

Ni dels cels d’espetegadors estels
Ni dels vehements recels
Hem de parlar només
de la matèria.

~0~0~

Hem de parlar de la matèria (2)

Soldat molt nafrat
I ja moribund
Vora el clot nauseabund

Sóc l’antic guerrer
Em dic Lucreci

He musclejat
Què voleu que confessi
Si no crec en pecats?

Ah, i màter, màter!
De cridar me n’estaré

Matèria, matèria…
Empès al llord pou
Mormolaré…

I prou.

~0~0~

tot s’acaba com dius prou

ni gaura ni enjòdol ni empallec
ni taparot ni cap altre embaràs
de biela ni de nan còsmics
no t’obstrueixen el passatge

tu ets el vehicle i el garatge
tos fars no són pas anòsmics
com bords oronells d’inert nas

t’ensumes i fins veus ben a frec
ton sest o fitó al cul del bou

faràs coster o l’endevinaràs
i seràs el millor o el més xerec

fiblant o no fiblant al varengatge

tant se val em cag en l’ou
tot s’acaba com dius prou!

~0~0~

text

cada full n’és bosc
on gens no m’esgarrii
ni mai m’és laberint

prou sempre m’hi encamín
arrelut als marges

on tot més clar s’hi tasta
sense enfarfecs ni ambages.

~0~0~

tren d’anada

sense ormeigs ni bagatges
tren desbocat et duu enlloc

ningú de re sabent-te’n dir raó
(i en acabat qui els entenia?)
alhora la cara et pruu bon tros
t’hi grates tothora amb desfici

ja al capdavall a la garjola
mentre el cap sura en cable

damunt la selva i els meandres d’enjondre
vols convèncer la dona al jardí clos

que en escapolir-vos-en
si molt convé tothom hi guanyava pler

mes ella amb el seu parlar estrany

sembla fer continent de respondre’t:
“quin malentès no fóra (desconegut)
si gens no t’entengués!”

fins que al capdavall el cap de la presó no reapareix

i sap que re no ha estat trastocat
que tot roman en cunç
i muscleja: ai incompresos cabassos!

comcals però… i esperant nets
i amb nous humils bagatges i ormeigs
la remota arribada del tren esclet

que ens durà plegats i de dret

a clar territori entès.

~0~0~

sóc qui sóc

sóc qui sóc
fragant, flairós,
del copròfag llepolia,
com cagalló caigut entre vies

amb un cert quequeig de l’ésser,
amb un cuquet de l’orella sovint a frec de follia,

de malaveranys estalvi,
paint monotonies

sóc qui sóc
cargol traient banya,
esquiant cua marrida amunt del boc al jaç,
fent moms i llengots als absorts arbres del costat,
a les congregacions de carrinclons fidels qui hi rauen,
qui s’agrumollen com gralles contra l’esparver
sempre reinventat

tot és tan divertit
i tediós alhora,
mortíferes societats de temes exhausts

sort que no m’hi volen,
eixalat,
o sense trompes de sucar-hi sucs,
o sense facultat per al bon bel

sóc massa antic
acabat d’ésser cagat i tot,
sóc en Geront, no gens deontològic,
amb les xinel·les ratades,
llepant a cap relleix salabrors malbones,
per cap rebuf ni retret mai no prou desencantat,

encadenant rabeigs
en tolls de pixarades

sóc qui sóc
suc en sac
sí que sec i a sacsades
m’aixec per a anar a veure què cau

dels arbres de la vora

sóc qui sóc
recollint fruits qui cauen com ous
d’on horrors molt còmics ara i adés desclouen

sóc qui sóc
espiant pluges,
sempre acollonit,
i llavors eufòric

sóc qui sóc
cauen gropades,
passen esbarts ramats eixams…
bufen ventades,
i en acabat del xerri i la calamarsada
i de les destruccions d’huracans o aiguats,
de terratrèmols i catàstrofes,
full nou no em diu el mateix: bada-hi,
tot el que s’hi escunça ho fa a batzegades,
seguint exactament el teu esguard
que et quequeja com l’ésser

passen eixams
tremola la pàgina
hi foradaria amb una bona punta de llapis
tret que tinc por que tot no sigui idèntic al que és ara

i que jo no sóc sinó qui sóc

abandonat en via
cagalló al cel
veient-hi i no
cul de vagó

quequeig de full,
quequeig d’esbart,
vel rere vel,

trepitjats per soles,
impressions als ulls,
enlluernaments d’imatges mentals,
quequeig de l’ésser,
en raja i no en raja

sóc qui sóc
amanit amb mosques.

~0~0~

Contra efímers estrúmbols llibres perennes

La gent llençaven tots els llibres
perquè tants de repel·lents estrúmbols i merdetes tecnològiques

els havien escurçades esfereïdorament les vides.

Només els vells teníem prou energia
per a anar escalant les piles i piles de llibres
abandonats a les cantonades
on en triàvem
posant alhora en perill els nostres cossos
entre els cingles espadats de les piles inestables
entre les empentes i els sobtats allaus
on cuidàvem caure i rompre’ns els colls estrebats
d’uns caps que meditaven els millors exemplars
i alhora gaudien de l’esplet i la collita
providencials de llibres lliures
per la vida que de franc ens afegien.

Car la vida és llarga
la vida és llarga
dèiem als incrèduls marrecs qui perduts es desmenjaven
per les ciutats enfebrades de llargues avingudes sense eixida
amb milions de vehicles o ferralla amb rodes
sempre xiulant-hi en llur inútil vaivé.

La ciutat benaurada és plena de llibres de franc
i de benèvols carrerons sense barreres ni duanes d’extorsió
ni els enjòdols insofribles de màquines qui nafren
cada seny i sentit
i només val la pena barallar-se
i si cal àdhuc morir relliscant
pels llibres escollits d’edicions…
o prou rares…
o (per entranyables fal·leres moguts) fort cobejades
car la vida és llarga
la vida és llarga
i un cop reomplirem les cases velles de velles edicions

veureu si descansarem dels nostres treballs
amb gaudi prenys de reminiscències de lentes hores enyorades

i encara endolcit sense sorolls en el colt silenci

per llur car contacte
que ens allarga el lleure
fins a horitzons rutilants de consols incansables.

~0~0~

Planeta condemnat

Em vull eixit a corre-cuita d’aqueix planeta condemnat
malmès a cap forat de cul inquiet de firmament.

Totes les dones qui hi han romases hi són lletgíssimes
i les poques qui ho són menys esdevenien bacives.

En tot cas amb cap no es “casava” ningú
si no fos a bec roent de llurs trabucs tribulets.

Els nounats qui descarreguen són monstruosos
o l’espitxen instantanis com larves efímeres
qui no assolien sinó a mossegar-se els cervells
amb llurs ullals llargueruts esbiaixats en folles cruïlles.

N’hi ha qui neixen amb potes de porc
i només aprendran mai d’esgüellar estentoris
i llefres roseguen incessants fustes
i metalls i lloses.

O inviables en neixen dos o tres alhora
densament entortolligats per la panxota
amb dos o tres torsos doncs i dos o tres caps
i dos o tres parells de braços i cames.

O semblen els nounats botits godalls si fa no fa
tot grocs d’un groc envejós i foscant
tret que encontinent s’umflen i umflen ofegats
fins que somrient ans obrint a la fi els àvols ullets
tot d’un cop en trit farnat t’han esclatats.

~0~0~

Adéu, Aristarc

Era al jardinet de la casa de vells on la vídua del senador em retallava cabells i barbes — fou la seua idea, un dia temps ha on se’m va oferir a retallar-me’ls, i amb aquella familiaritat aviat jèiem sovintet junts; no pas tampoc que, jaguts, féssim mai gaire cosa, car els anys eren feixucs, mes la dona, als seus vuitanta i cassigalls, feia prou goig, i guardava sentors delicioses de dona — doncs, com dic, era ella, la vídua del senador, qui, mentre em retallava barbotes i cabells, em deia que li havien tot just publicat un article al diari més important de la nació, honorant ella el seu marit, l’antic senador difunt, i sobretot les seues antigues, molt progressives, propostes de llei, ara essencials per a la supervivència del continent, i llavors, doncs parlant parlant, com fan els barbers tan xerraires, encara em deia que si m’havia presentat per al film que feien a casa nostra mateix, que hi volien vells ben barbats per a jeure en un llit d’hospital on s’hi esqueia una escena cabdal, amb el savi patriarcal de la família; i jo dient-li que ja em presentaria, que no retallés doncs gaire… I, efectivament, allí em veig, jagut a un llit, amb d’altres tres llits ocupats per tres companys meus també magníficament barbats com jo, on fem veure que som malalts amb malalties de vell en un hospital per a vells, i ara apareix l’actor, senyorial, amb la barba més collonuda que mai et poguessis esmar, llarga fins al melic, espessa, amanida amb tots els grisos més lluents del món, i de mantinent s’ajeu al seu llit vora la paret i es posa a assajar el seu llarguíssim, molt prenyat, discurs, on analitza el destí ineluctable dels humans i del mateix cosmos, tan badoc i mal conjuminat, on si cap fórmula matemàtica es desvia mica, tot fot el camp a can pistraus, i, esguardant-me l’heroi, em ve una inspiració; atansant-me no pas gens conspícuament al cap d’un meu company amb qui sempre la fem petar, li dic Em sembla que és en Bradford Dollboy! No en feia pas pocs, d’anys, que em pensava que ja era mort! I en aquell instant el director diu Action! i en Bradford de la barba imponentíssima es posa a declamar les seues frases plenes del seny sublimment sublimat de les savieses congriades durant els escassos segles més intel·ligents i desesperançats, i veig el meu il·luminat company que, com vella serp, se m’esmuny part damunt, i s’esmuny part damunt del llit del meu company més atansat a l’actor qui declama i, encara serpentí, se li ajeu al costat, al costat del gran Bradford, i li comença d’acaronar la barba, i li diu Bradford, tens la barba més envejable ans cobejable mai concebuda per bell visatge a l’univers! I veig que el director atura els qui voldrien interrompre l’escena, tret que ell se n’adona que aquella intromissió és genuïna i afegirà un toc d’emoció encara més gros al seu film molt carregat de pregons temes intel·lectuals. I a poc a poc, els vells ens hem adormits, si més no el company qui acaronava la barba d’en Bradford, content al seus braços com un infant de pit tot just nodrit, i jo, qui abans d’ensopir-me del tot he recordat l’article a la revista del campus del costat de la casa de vells on hi havia dues fotos tacades d’un blau roent, la primera deia “It’s not a miracle; it’s Magnetic Rust”, i mostrava, la foto, un dels edificis del campus, el més alt de tots, amb una taca de blau roent al bell mig, que, segons qui l’interpretés, sobretot qualsque ments ignorants, és a dir, supersticioses, hi podrien haver copsats contorns de figures religioses, o d’extraterrestres enfellonits i molt comandants, o d’esperits monstruosos i fugissers, mes que només tot plegat eren taques informes, si fa no fa agrumollades en un sol gros grumoll; i l’altra foto era d’una munió de gent travessant un pas de vianants i, damunt un fragment de la munió de persones, una tacota semblant s’hi estenia, també doncs de Magnetic Rust, segons la revista, tret que Magnetic Rust, en les dues avinenteses, ho escrivien amb el mateix blau pregon tot cremat que en feia la lectura força difícil, per això llavors pensava que no, que no hi deia, Rovell Magnètic, que hi deia segurament Magnetic Rests, és a dir, Restes Magnètiques, tret que tampoc no semblava pas que hi havia lloc per a la S final, i que no, que allò que hi deia en realitat era Magnetic Rest, és a dir, Repòs o Descans Magnètic, repòs darrer, és clar; com si allò fos, de cada grup, la taca morent, el cementiri d’elefants del camp magnètic, el lloc on el camp magnètic de cada congregació de coses venia a morir; volent dir, tot plegat, que els camps magnètics de l’univers s’anaven morint d’un en un, i alhora tots ensems, en cada amuntegament de matèria, d’on que… d’on que, ben aviat, tot se n’anés en orris… els ocells i insectes no sabent pas on volar ni anar a espetegar… els planetes, astres i estels perdent llurs eixos… com baldufes pets… i les llums mateixes apagant-se pertot, per tot el firmament… fins que tot hauria de tornar a ésser foscor… foscor i caos… i no re.

Quan m’he despertat, la pel·lícula ja s’havia acabada. Ni d’en Bradford Dollboy ni del director, no se’n veia pèl, però els meus tres altres companys bellament barbats encara dormien a llurs llits estrets, com angelets. La vídua del senador era al costat meu. Era ella qui m’havia despertat. M’ha dit Som-hi, que el món s’apaga. M’ha dut de la maneta fins al jardinet, m’ha fet asseure a la cadira alta que emprem quan em fa de barber i m’ha rapat al zero, m’ha xollat a la xinxola, com si tornava a ésser tot xitxarel·let a l’exèrcit. I llavors hem romasos estretament abraçats, durant llargues hores, durant tot el que romania de nit, i l’endemà, on el Sol ja no tenia força, i la foscúria romancejava, i ambdós ben arrapadets, besant-nos lentament, ja com si els nostres cossos es fonguessin mutus, i hi romaníem tan enamorats, fins que la dúctil excel·lent escultural senadora no ha dit, exultant… Ara, ara! Perquè es veu que al pol dubtós i incert a la coroneta de la meua clepsa, el miracle del cementiri relluent del morent camp magnètic del meu cervell pampalluguejava com trèmul braseret d’estosegosos focs follets. Adéu, Aristarc, adéu… suggeria llavors, llunyana, la seua molt dolça, calda, estimada, veu.

~0~0~

Tweet