No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Trenta-vuitè de Vidriols als Salpassers

Dels homes “providencials”, o cascú tira per on pot: –Blancs i negres barrejats, proletaris i burgesos, gent de bona fe i abjectes religiosos, soldats i generals, amos i servents… El triomfador Ohmama! els beneïa tots alhora i se’n fotia part de dins.

Dic: guaita, tu, el cínic Alcibíades, el tenim de tornada.

L’orgullós arraix feia cara de circumstàncies (quan se’n recordava), (es deia, de trast em trast: “se’m deu notar gaire que me’n ric sota el mostatxet?”)

Fa en Diodor Sicilià: “Els esclaus s’espentejaven amb els homes lliures per a veure’l millor com arribava, victoriós Alcibíades. I és que a pleret la idea s’instal·lava que aquell era un home digne d’admiració, i això tant que els dirigents d’Atenes hi veien al capdavall l’home per ells tan esperat qui fos capaç de posar la gent baixa a llur lloc obertament i sense manies, mentre que les multituds de la pobrissalla hi veien un campió per a llur causa qui duria la ciutat a un daltabaix d’on en sortirien guanyant qui-sap-lo.”

~o~o~

No hi ha com la unió, Catalans, per a guanyar la guerra: –Diu en Diodor mateix:

“Al capdavall els Catalans (vull dir, els atenesos), després d’haver patides tantes de desfetes, oferiren la ciutadania [Catalana, i cal dir, metecs, que només pot ésser Català qui en sap], oferiren la ciutadania als metecs i a d’altres forasters qui volguessin lluitar amb ells; així, quan una gran gentada, ara esdevinguda ciutadana, s’enrolà a l’exèrcit Català (tornem-hi, atenenc), els generals anaren triant els qui es trobaven en millor condició física i els ficaren [en escamots adients].” Bona!

De tal manera que és molt més Català (és clar!) un metec o foraster qui lluita per la nostra llibertat que no pas tant de botifler qui lluita pel nostre anihilament, amb el “bilingüisme”, la “solidaritat”, la “tolerància”, el “constitucionalisme”, l’“iberisme” i d’altres femtes i quisques fètides per l’estil.

~o~o~

Murs: –Diu el rector de Vallfogona: L’enamorat rere la reixa maleïa al començament la reixa, mes en acabat se n’adona que allò que a ell no li permet entrar, tampoc no li permet a ella d’eixir. “Reixa que a mi em té pres, a ella pren.”

O el qui es fa un mur perquè els de fora no l’envaeixin, sovint acaba havent feta una gàbia d’on no pot eixir.

Diodor Sicilià: “S’aixecà en Nicolau, qui havia perdut dos fill a la guerra, i digué: Vencedors, ens ho hem de prendre amb calma. La bona voluntat devers els nostres amics l’hem de mantindre immarcescible, mes l’odi a l’enemic ha d’ésser fàcil de marcir, car, així, els amics creixen i decreixen els enemics. No fóra pas convenient d’encomanar els nostres odis als descendents. No fos cas que la truita es trabuqués i la revenja que dúiem als nostres enemics vençuts es capgirés contra nosaltres. La prova, la guerra suara finida. Hom ens tenia assetjats, l’enemic ens tenia tancats en mur que havien aixecat, mes el mateix mur, mercès a un canvi de fortuna, a ells els tancava. Qui comptava fer-nos captius, captiu acaba.”

Contra això diu algú qui jo em sé:

Murs d’odi: –“Els feixistes canfeliposos (amb massiu ajut nazi) ens guanyaren i aixecaren al nostre voltant un mur d’odi que només ha crescut durant els anys de pseudo-acabada la guerra ençà. Mai ni una escletxa de bona voluntat de l’avariciós canfelipenc devers el Català presoner. I això ens ha marcats. A mi personalment m’ha marcat de tal manera que mai no perdonaré. Al contrari, com més vell em faig i més veig repetir les mentides i excuses d’odi dels canfelipaires per a no permetre cap escletxa de llibertat al poble esbocinat dels Catalans, més creix mon odi i s’eixampla com s’eixampla i creix el mur d’odi contra els Catalans fets malbé. Ja no m’esmenaré. Els altres fotran el que voldran. El meu odi contra canfelip no abatrà mai.”

Només l’odi no fa de tu codonyac que hom trepitja com si no res. L’odi et manté indòmit, viu i ert, prest per a tornar-t’hi tantost s’hi escaigui.

~o~o~

Qui no prea la llibertat dels altres no té dret a la pròpia: –“Multituds qui han aplaudits els esclafaments de les llibertats en d’altri, encar han pogut veure com amb aquesta espifiada els eren esclafades les llurs.” (Mark Twain).

~o~o~

Les veritats cal insistir-hi (exagerar-hi?): –A lliuradors o cullerots curulls, poua al teu arsenal d’infàmies i de desdenys, manoi, i amaneix-te a vessar-ne a mans besades damunt el cap odiat i oiós del canfelipós: “qui mal vol a canfelipaire, un escreix de crims li alleva!”… que, damunt els defectes que apila naturalment, li’n sobreïxquin d’afegits! Això cal que quedi clar.

~o~o~

Inutilitat ans dolenteria de l’acostament de Catalònia a l’avariciós enemic veí seu: –D’ençà que els Catalans fan costat als lladres pidolaires de ponent només n’han tretes misèries. Tota nació que s’alia a una altra massa estretament, es veu arrossegada a haver de fer les guerres de l’altra, i què en treu sinó els treps, i mai els guanys!

Fa més de 200 anys ja ho deia en George Washington: “La inclinació fervent d’una nació envers una altra és font de moltes de dissorts, malastrugances. Per simpatia amb la nació així afavorida, es crea la il·lusió que existeix un interès comú, sovint totalment imaginari. Hom es veu així carregat amb els enemics de la nació ‘amiga’ i alhora participant en les seues guerres sense cap altra mena de justificació ni raó. També, es veu obligada a oferir a la nació afavorida privilegis que nega a d’altres nacions amb les quals per aventura tindria més afinitats; així, aquelles concessions exclusives nouen doblement la nació que les fa: per pèrdua d’allò que no s’hauria d’haver donat mai, i per pèrdua de la bona voluntat en les altres nacions així arbitràriament desposseïdes i ara atiades a veure-la com a enemiga. I és una situació que ofereix a certs ciutadans massa corruptes, ambiciosos o enganyats (els quals ara s’han afeccionats descordadament a la nació afavorida) massa facilitats per a esdevenir traïdors, per a sacrificar els interessos de la pròpia nació a benefici de l’altra, i això sense generar gaire cridòria, de cops fins i tot amb aquiescència quasi general; envernissen llurs vils o folls deliris d’ambició, corrupció o afecció amb aparences d’un virtuós sentit de l’obligació, un encomiable mirament per l’opinió pública, un admirable zel pel bé comú.” Mes són serpetes de letal fiblada.

Els botiflers perden la nació, la lliuren lligada de mans i peus a l’enemic, i en acabat encar pretenen que ho fan per a bé nostre (i bon tros del públic carallot, ja massa enverinat, els donen la raó). Un rei traïdor ens va portar a ésser ‘amics’ dels enemics; els enemics ‘amics’ ens ho han pres tot. I ara encar voldrien que, anihilats, ens transforméssim en la mateixa cendra que esborrarà el que fórem. Marxaran triomfalment entre les runes Catalanes damunt la pols garranyigosa que llavors ja no som.

~o~o~

Mals discursos polítics: –“Com més microscòpic el tema, més harmoniosament gegantina l’eloqüència amb què l’exposen”, diu en Twain.

I nosaltres? Allí som, per via d’orelles, ressuscitats pel fum.

Adés, vora els rius, hom ressuscitava negats com hom ressuscita balons, injectant-los al cul gas. Ara, negats en la purrialla, ens elevem bufats per aflats de falòrnies.

~o~o~

Inauguració de nou emperador: –Davant part davant, d’aparador horrorós, allí hi teníeu el predicador molt “recte”: marieta llefiscós, filisteu, colltort, fastigós, pregava a “déu” i se’n declarava esclau llepaculs, mentre, darrere seu, els militars i els capellans s’amanien a matar i a estuprar els ineptes qui se l’escoltaven bocabadats.

~o~o~

Guerres: –Qui és més desgraciat? Els croats qui es feien matar per a defensar un llibre que no havien llegit (ni, analfabets rai, podien llegir) mai… o els moros qui es feien (i es fan!) matar per un llibret que els han fet llegir com si fos l’únic llibre i no n’hi hagués cap altre que valgués prou la pena enlloc?

~o~o~

Llibres de religió: –Els hauria llençats a les escombraries, tret que tenien una certa vàlua material. I ara em deia: on els posaré? Vull dir, aquells llibres de religió, de teologia i mitologia. Els posaràs amb els de “ciència ficció”, o amb els de “fantasia”? O hauràs de començar una curta lleixa que hi digui de l’“esbojarrament malaltís de la malignitat imaginativa”?

~o~o~

Hauríem de prendre’ns-ho tot de conya, com diuen les bíblies?: –Car només per la gràcia (i quina gràcia fa això de la gràcia!), només per la gràcia de ‘déu’ podem ésser “salvats”.

Diu el “llibre” (ha!): “Per la gràcia, amb l’ajut de la fe, i no pas amb res que hi pugueu fer vosaltres, sou salvats, capsdecony. La salvació exclusiva és un present que us fa ‘déu’; no té res a veure amb les vostres obres; així que més va no fotre el mec presumint de recte, ni de just ni de punyetes.”

És “déu” doncs el cabal genètic que més o menys determina on fotràs cap? Hà!

~o~o~

És bo de tindre manta de dona, com volen les bíblies…?: –Què fot n’Abraham, “pare de tots: moros, jueus i altres cretins”? Doncs es fot qui-sap-les femelles: drudes i d’altres, i els fot fills a balquena, i tothom el prea i respecta car veuen que així el seu ‘déu’ el premia, perquè és recte i segueix la llei. I ‘déu” dóna premi a qui vol; i a qui vol donar premi, doncs aquell prou pot, ‘salvat’, beneït, triat, i tot allò.

[Salomó (ens recorda en Twain), per favoritisme del seu ‘déu’, gaudí d’un ministeri copulador consistent en ‘set centes mullers i tres centes concubines’. David (un altre rei) rep així mateix pilots de mullers i concubines. Mes passem endavant. No fos cas que això dels reis fos excepció.]

No. Diu el “llibre” (i no cal dir els “llibrets” dels altres): “És de bon capellà acceptar els dons del teu ‘déu’; així, si et cases amb una verge i més tard veus que et vols casar amb un altra verge, doncs això rai. Li extreus permís a la primera qui desponcellares i ara desponcelles la segona, i ara tens dues dones; el capellà just i justificat no pot cometre així adulteri, car ambdues li han estades donades pel seu ‘déu’, perquè és un malparit molt potrós que ara té en propietat dues dones… oh, i espera’t, amb una mica més de sort, n’afegirà, i ningú no podrà-les-hi prendre!”

I diu: “Ara, si cap de les deu verges [ex-verges, cal suposar], ara que són seues, es fa fotre per un altre home, aqueixa maleïda adúltera ha d’ésser morta sense compliments; car aqueixes verges són seues perquè les prenyi i omplin el món, tararom txim-pom, dels seus fills.”

~o~o~

…o és bo de tindre mant d’home com vol la lògica?: –Apel·léssim a l’autoritat canònica d’en Mark Twain:

“Les dones, d’ençà que fan els set anys fins que es moren de velles, poden, si volen, entrar en acció. Són tan competents per a fer-ho com un portaciris per a portar un ciri. Competents cada jorn i cada nit, dia rere dia, ah, i no és pas que no vulguin aquell ciri – el volen amb desfici, amb totes les forces, seguint els comanaments inscrits per llei divina a llurs cors; no hi ha dona al món que no pugui cada dia exhaurir i desconfir i anorrear deu estintols masculins d’aquells que hom s’enduu al llit.

“Els homes, en canvi, llur competència en la matèria és comparativament breu rai. I en tot cas en grau sempre moderat. D’ençà dels setze o disset, i llavors durant un període d’uns trenta-cinc anys, encar s’eixoriveix. En pic ha fet els cinquanta, tanmateix, la qualitat del seu treball decreix qui-sap-lo; la freqüència de temps hàbil s’espaia; la satisfacció que dóna o rep no val gaire… Mentre la seua àvia és bona com al primer dia! Funciona perfectament. Té un portaciris ferm d’allò més… alhora que el ciri de l’home, com més anem, més s’estova i panseix, escarransit per les maltempsades i els anys, fins que s’escau que ni d’aixecar el caparró no pot, i aleshores hom desisteix, s’hi resigna, el deixar tristament descansar en pau, confiant ja en qualque mena de miraculosa resurrecció que no arribarà mai.

“Ha d’ésser per força llei divina que les dones estiguin fetes per a gaudir d’adulteri il·limitat.

“Només les dones estan fetes per a poder satisfer un harem (d’homes). I en canvi, els homes, quin escàndol, a la Terra ho han organitzat exactament tot a l’inrevés!”

[Poètic, ca?: Afegiu-m’hi ciris, faria la dona, mentre l’estesa de ciris despesos rau com ruïna prehistòrica als peus del llit.]

~o~o~

En Twain, en Shaw i la ‘meua’ dona hi convenen: –Cardar és un plaer. Els tres doncs d’acord. Diu a les seues memòries en Bertrand Shaw: “Cardar ho trobava d’allò millor, era quelcom que era capaç de produir dins teu una sorprenent onada celestial d’emoció i d’exaltació existencial que, per molt passatgera que fos, t’oferia un tast d’allò que per aventura podria esdevindre, en el futur, l’estat normal d’ésser en una humanitat immergida en l’èxtasi intel·lectual.” Som-hi, som-hi.

~o~o~

O som de debò només merda, com diuen els diversos déus de la bíblia?: –Hi diu un passatge: “Som tots plegats com un parrac de torcar-s’hi el cul, i això és així mateix tot el nostre afany de rectitud; i ens podrim com fulla morta; i el vent de les nostres iniquitats se’ns enduu.”

~o~o~

Ésser religiós vol dir haver mort espiritualment: –O dogma és el flagell que corca el cervell. Bell mot de n’Alexander Herzen (parlant d’algú qui havia sobreviscut les arbitràries presons tsaristes): “Aquell en canvi només s’havia mort espiritualment: havia esdevingut religiós.” (Hà!)

~o~o~

Déus – tots morts: –Era petit i mon pare ens contava com, a la “seua” guerra, una nit fosca, s’havia hagut d’amagar a un nínxol del cementiri contra l’atac de l’enemic. Li vaig demanar: “I no tenies por dels morts?” Se’n va riure: “Dels vius, dels vius, tenia por!”

El mateix ara. N’hi ha qui em diuen si no tinc por de llurs “déus”, els quals em pas tots plegats per la carranxa, sobretot com més llorda la duc. Els responc, com hem respost els milions i milions de “callats” sempre amenaçats pels maleïts “divins” assassins: “Els déus, rai! Els vius, em fan por, els vius!”

~o~o~

Què pot dubtar un capellà qui dubta?: –Això fa rodar el cap!

Dubta de quin deu ésser el percentatge de femta en les seues infantiloides creences? Què es diu, en el seu dubte? Es diu: “El noranta per cent del que crec o faig veure que crec és femta i falòrnia…?” “El vuitanta-sis per cent…?” “El seixanta-set…?”

Ajudem-lo: “No! El cent per cent és femta i falòrnia! El dubte és femta afegida! La teua religió (com totes les altres) és cent per cent femta. El teu déu (com tots els altres) és cent per cent falòrnia.”

Bah, quin fàstic de capdecony! Doblement viltenible: primer per capellà i llavors per dubtar!

~o~o~

Impresos: –Caminava i se m’atansà un gos bòxer i, boxant boxant, em va fotre un parell de mastegots als collons que em van fer mal un mes durant pel cap baix. Per això es diu “bòxer”, vaig cogitar, perquè “boxa” i “no pot fer altre que boxar perquè és un bòxer”. Hum! Tots fotem el que duim programat de fotre. No hi ha escapatòria. Altre que un bon cop al cap, per a veure si te’l trastoca. Tots anem tocats cap a un indret; i ens cal un bon cop per a trastocar-nos cap a un altre. Ho portem imprès als gèns.

L’home socialitza, no pot tampoc fer altre. Tota filosofia (ideologia) és excusa per a socialitzar (més o menys); tot argument és doncs fal·làcia; tota moral, falòrnia.

L’home vol viure amb l’home (la dona pròpiament “hominitzada” també, hà!), i ho assoleix i hi reïx amb més o menys gràcia, depèn del seu grau d’intel·ligència. L’home, com més pec, més mata, o agredeix o odia sense solta ni volta; com menys pec, millor s’adapta al mitjà (sovint molt fastigós, i àdhuc massa) del món i hi concorda i hi sura amb una certa felicitat en la familiaritat de la pau, la confiança mútua i la construcció enginyosa i avançada, descobridora.

Altrament, res de res; cops de puny al buit.

~o~o~

El cos: –organisme parasitat també per una bomba; el cos és una bomba d’aquelles que fan tic-tac – i amb el darrer tac, o tic, plop, t’anorrea. O és un cor que fa zub-zub, zub-zub, fins que entre zub i zub fa l’ànec. O es ànec a qui torç el coll, entre cargolada i cargolada, prou. O es cargol que hom cargola, o és… Plop. [Ho hauria dit demà, tret que m’he mort avui.]

~o~o~

Un altre “set” de set: –Dels set “pecats capitals” n’hi ha tres que són pus tost “virtuts”: urc, trempera i mandra.

–“Cobejança” és lleig, fa de canfelipós i de capitalista.

–Amb aquell que diuen “ira”, malament: prendre mal i fer-ne, rai.

–“Golafreria” és fastigós: per a gent plena de greix, és a dir, plena de merda i de pets; qui s’hi atansa, ecs!

–Roman l’“enveja”. Enveja, això és d’ignorant; car de qui tindràs enveja? Del golafre gras? Del cobejós canfelipaire? Del rabiüt i el boig? De l’envejós! No em fotis riure!

–Ah, del mandrós, del luxuriós, del ferm! Aquesta és l’enveja bona!

–Ací hi tenim un empat, tres “virtuts” contra tres “vicis”…

–… i l’enveja d’àrbitre elegant.

~o~o~

Els més feliços els vells: –A part del fet que ja estem tots mig tocats, els vells qui no ens fa mal re o gran cosa som feliços sobretot perquè els potencials enemics, la de més de gent contra la qual fotérem tants de crims, són morts o si fa no fa, i no poden doncs tornar al món dels VIUS a emprenyar-nos!

Trenta-setè d’aclucallades

I si apreníem de llegir? Exemple u: –

No sabem o no volem llegir allò que tanmateix tenim escrit ben clar en milions i milions d’exemplars. El “jueu” (i l’americà qui s’ha batejat elleix el “nou jueu”, és a dir, el qui pertany al “poble també escollit per déu” [déu: and what the fuck is that?], llegeixen a llur “llibre sagrat” (hà!), entre bestiades a manta, com les que surten als vils opuscles apellats “nombres” i “deuteronomi” (un parell de manuals detallats de com robar i assassinar pertot i a tot estrop, i els nazis, i els jueus i els americans són els qui recentment hi excel·leixen, a aplicar-ne les instruccions), hi llegeixen això mateix, dictat per llur déu:

[Tret doncs de nombres, cap 31. i deuteronomi, cap. 20.]

–Poble escollit meu, si vols conquerir re (una ciutat, una nació, un territori), fes això: t’hi atanses armat fins a la coroneta i els ofereixes “la pau”.

–Si te l’accepten i te l’obren (la vila, el territori), agafes tothom qui hi viu i en fas esclaus teus.

–Mes si trien la guerra, llavors els has d’assetjar; al cap d’estona, quan el vostre déu triarà de lliurar-vos-el (el territori, la vila, etc.), cal que en mateu tots els mascles romanents; quant a les dones, la canalla, els ramats, esbarts, tota la resta, això és despulla i us pertany com a botí: un present que el vostre déu us dóna.

–Aquest procediment fareu servir amb totes les ciutats que no pertanyin a la família nostra, per lluny que siguin.

–I en aqueixes ciutats que el vostre senyor déu us ofereix gratuïtament no hi heu de deixar re que sigui viu; els heu d’anihilar: hittites, amorites, cannaïtes, perizites, hivites, jebusites… tots plegats, això us ordena el vostre déu, no fos cas que si en deixàveu cap de viu, us ensenyés les pràctiques fastigoses de llurs déus. El vostre déu és el millor i s’emprenya molt si us desvieu gens de coldre’l a ell exclusivament.

Són obedients la gent del llibre: els nazis a Rússia, els jueus a Palestina, els americans pertot arreu: de Filipines, al Japó, a Corea, a Nicaragua, a l’Iraq… Et proposen la pau si els ets esclau, com els castelladres; ara, si no acceptes l’esclavatge, massivament et bombardegen, t’envaeixen, t’anihilen.

–Com llur déu els manava, això foteren els “escollits de llur déu”: assassinaren tots els mascles de l’indret vençut.

–Les dones, la canalla, els ramats, esbarts i eixams, tot el que trobaren d’una certa vàlua, s’ho apropiaren.

–Tot allò que no es pogueren endur ho cremaren, en feren cendres.

–Moisès els va dir: “Què foteu, desgraciats? Heu deixades vives totes aqueixes dones? No us n’adoneu que per llur traïdoria vingué el flagell? Peleu-me-les totes ipsofacte, vull dir, les qui no són verges; i, de la canalla, mateu-me’n ara mateix cada xiquet; les xiquetes qui mai no cardaren us les quedeu i en feu el que us roti que prou us les heu guanyades, campions; les prostituïu i en fareu mant pistrincs, jotfot!”

–I l’altre capellà, Eleàzar, els va dir: “Purifiqueu-me tot el botí, i llavors en gaudirem com bavosos camells.”

–I en digué ara en Moisès una altra de bona: “Que què en fareu d’aqueixes 675 mil ovelles, 72 mil bous i vaques, 61 mil ases, i 32 mil xiquetes verges? Doncs això: bon tros anirà a parar als capellans qui vivim d’inventar la merdegada; ara, la distribució en acabat anirà així: flim-flam, flim-flam, so d’aram.”

+++++

L’uniformat: el militar, el buròcrata, el “manat”: –Sempre content de viure amb un assassí: és a dir, a viure… content… amb ell mateix.

Content: Car pensa l’assassí que tothom es mereix d’ésser assassinat per ell; ell, l’assassí triat per “déu” per a assassinar tant de degenerat.

+++++

Obama: –El mateix àvol maligne sanguinari pallasso, tret que ara vestit de negre; si fos vestit de dol, encar rai; de dol pels milions de morts per la màquina industrialo-armamentística dels bibliosos nazis, altrament dit, el sempre assassí poder americà.

+++++

Formen els qui segueixen la religió jueva el poble més datpelcul i ignorant de la terra?: –Probablement. Cal pensar-ho quan llegeixes, per exemple, que es veu que poden menjar conill, mes que tenen prohibit a mort de menjar llebre. Per què? Doncs, segons llurs lleis, per què “el conill remuga i la llebre no”! Fotre, et dius, cal ésser negat, i tindre probablement el déu més ridículament babau (a part de maleït assassí) mai empescat!

+++++

Propitiate my ass! (1): –El bisbe, el capellà, el predicador vol inocular merda al teu infant. No hi ha abús més criminal. Li vol injectar les mentides horribles de déu, infern, pecat, càstig, endimoniament…! I delme eclesiàstic: vol damunt que li paguis l’enverinament letal! Qui els ho permetria, qui fóra tan mesell!

Aqueixa purrialla infecta: bisbes, capellans, predicadors, gent del “llibre”, rectes monoteistes o proctítics pagans, tant se val. Tot clergue és infecció: infectes menorrees de mòmies abominables ixen de l’orinal que fan servir per cap. Contra llur truc malastruc, astruc destruc! O muts o difunts!

+++++

Estrategs de la sòlita malparidesa imposada: –Cada estrateg de pa sucat amb oli (són arreu, a les inhospitalàries serralades, mes sobretot als pudents palaus ministerials), cada salvaire de la humanitat sap que cal acollonir (terroritzar) el públic perquè, massa cagat, accepti sense piular les reformes calgudes – la revolució que ça com lla “beneficiarà totdéu”.

+++++

Clàssic: –Saps que és un “clàssic” aquell escrit que tens la impressió que ja has llegit amb un cert vague plaer manta vegada quan de fet el llegeixes per primera vegada.

+++++

Com hauria pogut haver dit en G.B. Shaw: –“Que ningú al món no foti com els Catalans, qui es cagaren davant l’atac constant dels covards militars feixistes castelladres, armats fins a la coroneta, i amb això estintolats, és clar, pels furibunds capellans de la inquisició. No! Feu, al contrari, feu tot el possible per fer-vos amb el que voldríeu (la Independència!), no fos cas que més tard us l’haguéssiu d’espinyar amb la immensa merdegada que us tocava – i on us volien rabejant-vos-hi ja fins a l’ofec i l’anihilament.”

+++++

Propitiate my ass! (2): –No hi ha pietat per a qui et vol el seu esclau; no hi ha pietat per a qui et vol anihilat.

El castelladre cal batre’l sense pietat en tots els fronts. Al castelladre no li demanes mai res; no et penedeixes mai de re del que li fots; no el propicies mai! Com més avall el tens, més fort el trepitges, fins qui no en giques a l’ambient ni la fetor que fot.

+++++

O res o tot (no hi ha tercer): –Res (el concepte “res”) ni existeix ni pot existir, ni pot haver existit mai (altre que com a concepte, és clar); només existeix tot (tot existeix, tant com a concepte, com com a realitat); car si res existís (el concepte “res” existís en la realitat, o altre que merament com a concepte) llavors no existiria re, res no podria existir; mentre que si tot existeix, llavors rai.

Doncs, no hi ha creador que valgui; car perquè hi hagi creador, cal que res no existeixi (és a dir, cal que allò que conceptualment en diem “res” existeixi); mes si res no existeix, no pot haver-hi creador (car no hi ha creador existent; en res no hi ha altre que res), mentre que si tot existeix, no cal cap creador perquè creï res, car tot ja és creat.

Altrament, fóra pelut. Car d’algun lloc hauria de sortir el que hi ha. I res no pot sortir de “res”. Doncs, cal que tot surti de tot.

Tot surt de tot. D’on que cap creador no calgui, car si calia un creador, calia abans un altre creador qui el creés (i així anar fent), ço que és absurd.

La idea d’un déu és de totes totes absurda [altre que com a “deuetó” en un món ja pler de coses, i vet ací que en un indret buit, llavors un creador hi crea alguna cosa, controlada per aquest creador, qui experimenta (si fa no fa) amb allò creat; experimenta malignament, és clar – car fer-se “déu” sobre algú altre amb consciència, no hi ha res més maligne; o altrament (si no fos maligne; diguem si ho fes de per riure, si abans que acabessis boig, et revelava que tot era “de per riure”, i fins ara, és clar, l’únic qui se’n reia era molt malignament ell), altrament, dic, tot és una xanxa xarona, una aixecada de camisa de molt mal gust; és com si em dic creador, i agaf una mosca vironera i esper que pongui en qualque bocí de carnús i llavors tanc el farnat en un receptacle i en dic “el meu món” o “univers: i les mosquetes qui hi neixen les tortur a pler].

Em direu: d’on ha sortit “tot”. No ho sé. Mes d’altra banda d’on hauria sortit “res”? Del mateix lloc.

Lloc? Sempre? Mai? Tot? Res…? Sí ves! Hi ha el que hi ha. I el que hi ha sembla ésser “tot”. Si el que hi hagués fóra “res”, tota aquesta conversa (o monòleg) no podria tindre lloc. Lloc…? Car no hi hauria lloc, ni mai, ni sempre, ni tot, ni jo. Només hi hauria res, és a dir, no hi hauria res, ni res (ni el concepte absurd “res”).

[Estic content? Em satisfà aquesta contesta? Gens. Mes el cas és que no he trobat ningú ni res enlloc que me n’oferís cap de millor. Si hom pretengués ficar-hi “déus” en joc, per què no afegir-hi elfs, follets, barrufets, fades, paitides, valkíries, avatars, tota la tresca i la verdesca d’idiotades d’ignorant? La contesta ha d’ésser seriosa. La qüestió és que res no pot sortir de no res. Ara, tot pot sortir de tot. L’origen de tot ha doncs d’ésser tot (i això ho inclou tot; incloses doncs les “obres” de la imaginació: déus, follets, valkíries, etc.)

Quan al “déu” dels “déus”, el primigeni, el qui féu tots els altres, com certes religions pseudomonoteistes pretendrien (els cristians, jueus, moros, etc.) només això:

Si no el va fer Ningú, el va deure fer Algú, i si es féu Sol, perquè no Tot?]

+++++

jo: –vàgil ió.

+++++

Vils dialectes: –

mallorquí: dialecte de la ciutat de Palma de Mallorca: lleig
barceloní: dialecte de la ciutat de Barcelona: lleig
valencià: dialecte de la ciutat de València: lleig

alacantí: dialecte de la ciutat d’Alacant: bonic
ferrerienc: dialecte de la vila de Ferreries: bonic
lleidatà: dialecte de la ciutat de Lleida: bonic.

+++++

Ho va dir en Voltaire, mes paga la pena dir-ho, ans dir-s’ho, quotidianament:

“–Què són els castelladres sense Catalònia?
–Re de re.”

“–Què són els Catalans sense Castellàdria?
–Tot!”

+++++

Raça immortal: la Catalana: –“Se n’adonen (diu el conferenciant) que fa 300 que no es mor cap Català…? Es moren pertot xarnecs, com mosques vironeres; es moren pertot gavatxs, com carn de canó napoleònica; es moren pertot els spaghetti, com fideus apollegats; es moren fins i tot els “andorrans”, whatever the fuck’s that…

“Mes no es mor mai cap Català; això no: cap Català no té permès d’estirar la garra – (potser perquè també fa 300 que tampoc no té dret a néixer…?)”

+++++

I si apreníem de llegir? Exemple dos: –

Ho diu també ben clar en un parell de llibres tanmateix força amagats, la Crònica d’en Jaume, i la Crònica d’en Desclot. El Català (qui pertany a un poble no pas escollit ni pel tros més gros de la població qui viu al territori de la nació, ai!) podria llegir-s’ho, si li vagués, a un parell doncs dels seus “llibres constitutius”, vull dir, això:

Als capítols 392 i 396, hom pot llegir-hi (d’en Jaumet) el següent (trobant-se a l’Aragó i parlant a aragonesos, en Jaumet o el seu cul inquiet els diu), capítol 392: “Aquell (reialme) de Catalunya, que és lo millor regne d’Espanya, el pus honrat – i el pus noble, per ço car hi ha quatre comtes, ço és, lo comte d’Urgell, i el comte d’Empúries, i el comte de Foix, i el comte de Pallars, i hi ha rics-hòmens, que per un que aquí (a Aragó) n’haja, n’ha quatre en Catalunya, i, per un cavaller, n’ha en Catalunya cinc…”

I els diu, capítol 396: “Nós (la mercè de déu, que ens ho ha donat) havem tres o quatre regnes…” Això vol dir que l’Aragó ja comença de no ésser ni regne ni res, pus tost un cau de malparits. Els diu: tinc tres reialmes lleials i ferms, ço és: Catalunya, València, Mallorca. Quant al quart, Aragó, dubtes rai – massa de traïdors hi treuen massa sovint la corcada cresta. No crec pas que duri gaire com a poble amb cara i ulls; massa de llepaculs de castelladre. “Dura gent d’entendre raó,” diu, “vénen amb clams que no han cap ni sol.”

De tots els reialmes de Catalònia, doncs, Catalunya és el principal i més amat. Tots els reialmes, doncs? És clar, car en tenim tants! Mallorques, Nàpols, Sicília, València… Ah, és clar, és clar… Hum, paraula i honor de rei. Sovint, els aragonesos… El tufet, que no?

A la crònica d’en Desclot, capítol 132, torna a dir-hi, ara en Peret, el rei Català de llavors, torna a dir als aragonesos que deixin d’emprenyar-lo amb plets carallotets i sense solta ni volta, que ja té prou feina amb la coalició del cap dels assassins cristians a Roma i el cruel cobejós gavatx, qui vénen a atacar el seu reialme. Diu als aragonesos, qui sempre semblen ficar bastons a la roda Catalana: “Vós que tots dies me fets demandes novelles. I així és-me vijares que, si d’aquests cent anys hi estava, que tota hora hauria assats què fer; mes jo no em puc aturar per ninguna res, per tal car jo sé per cert que el rei de França amb tot son poder, amb ajuda de l’apostoli, s’aparella de venir en breu sobre mi i ma terra, ço és a saber, Catalunya … i, com jo hagués perduda la terra de Catalunya, ja no en cobraria d’ara tan bona.”

Diàfan. La terra del rei és Catalunya, i la terra d’un rei és un reialme. I aquest reialme és el millor.

Catalunya no solament fou un reialme. Fou així mateix el més gran dels reialmes peninsulars. I els reis Catalans molt més importants (durant un parell de centúries si més no) que no cap altre rei veí. Els reis Catalans eren reis – no eren prínceps. I, per exemple, al tan ridículament gaitejat “reialme” de València no hi va haver mai cap rei – cap rei altre que Català. I els reis d’Aragó mai no foren altre que enllustradors de sabates dels reis Catalans – els quals, en un truc (car no dic pas que els reis Catalans no fossin, com cada humà – i més si mana – agressius, enfruns, golafres, àvids, injusts, etc. – car no hi pot haver mai rei bo, etc.) en un truc, dic, que no els va potser eixir tan bé com haurien volgut, van agafar també el nom d’Aragó – com més tard els castelladres van agafar (robar) el nom d’Espanya – (i al capdavall els eixirà el tripijoc tan bé com als Catalans. Car al món tot és podreix tard o d’hora. I els castelladres, podrits, massa podrits… ara que la ferum ja arriba fins als nassos més tapats…)

+++++

Aclucallades (36)

Llegat i llevat, la poesia: – “A través de l’esplai de càrregues emotives… de miralleig dels sentits translaticis… de reacció radiant contra la indigència del destí… la poesia expressa l’esperit i el reforça… rejoveneix la paraula i l’enriqueix.

Després, fesomia i síntesi de les edats, troba encara ressò en els dies futurs: és llegat i llevat.”

Amb boina: –La gent amb boina és palesament més ruc que no l’altra gent ; els cofats són generalment més rucs que no els descofats; deu ésser que el barret els estreny el crani i no tenen el cervell prou ben banyat; pitjor que els de la boina semblen ésser encar els monarques: és clar, amb llurs feixugues corones de joiells robats; ah, i els bisbes amb aquells cucurulls de bruixot… oh, i les gorres de bòfies i exèrcits, allò sí que deu restrènyer i constrènyer, no hi ha púrria més ruc… En fi, és apodíctic, diguem-ho clar: “com més encapellat, més desgraciat.”

Ai la carcanada: –Tinc la carcanada cada cop més enrunada per les repetides bombardes dels repatanis jorns.

Vida aturada: nyac!: –“Minyó, monejaves pel món, i llavors la gran sorpresa se t’abat: la mort…” [A child so frisky, and then voilà, from the very beginning he was in for a great surprise: death.]

Tot ja s’ha dit: –Tot ja s’ha dit; només mancar redir-ho una mica més malament.

comencem rucs i acabem savis?: –No; comencem rucs i acabem més rucs. Com més alts més animals; com més vellarres més bandarres.

you say holy: –“You say holy, I say assholy” [Dius sagrat, dic datpelsac].

Verges parint: –Pretén la púrria infecta dels capellans que llur déu (el cretí en cap) va néixer del cony d’una verge (!); això vol dir que el cretí en cap va desminyonar sa mare; això vol dir que el déu qui la púrria podrida dels capellans adora és un capdecony d’aquells als quals l’incest tant els abelleix… Ei, prou s’ho fotran… hi ha d’haver déus per a cada gust, per pervers que sigui; qui tasta s’ho sap…

Ara, potser el cretí en cap en acabat el traumatitzava allò de desminyonar sa pròpia mare i per això es tornava marieta i creava amb els seus cosons “deixebles” la secta dels marietes dita de la “dotzena de frare” (o quelcom si fa no fa)… I em diuen alguns dels seus llunyans deixebles marietes qui aprengueren d’escriure i escrigueren rucadetes rai, pobrissons… rucadetes llavors per la púrria infame dels capellans reunides en un llibre fastigós on només, a part de fantasies d’extraterrestres, i paradisos i inferns col·locats qui sap a quines galàxies, i en fi pler de merdes fades d’aqueixes, s’hi predica l’odi i la revenja… em diuen, dic, si el sé llegir prou bé, que potser, per comptes de sortir de la fufa de sa mare així de cap com ixen els de més de nadons, el cretí en cap n’eixia amb la xil·la al capdavant, d’on que fos amb la xil·la que desminyonés sa mare… d’on que incestuós encar més…

I que d’aquella xil·la el cretí i els tretze cretinets marietes (qui l’acompanyaven fins quan se n’anava a cagar rere cap olivera) li’n deien… doncs, a aquella xil·la torta, li’n deien pel nom capriciós i marieta de “Llàtzer…” i que en acabat de tres dies que no se li aixecava la xil·la, es neguitejaven tot tots tost i li demanaven que els la “ressuscités” o no foren prou feliços en aquest món de tant de pansiment ja clafert. I el cretí en cap es fitava la xil·la, li fitava l’ull i l’hipnotitzava que se li elevés amunt… I la fórmula, segons els quasi-analfabets qui n’escrigueren els mots no gens imaginatius, anava així (tot i que depèn de les versions): “Aixeca’t i camina, Llàtzer… Camina amunt i avall pel recte del deixeble més faitís, arredoladís…!” O: “Llàtzer, t’aixeques i camines! Malparit, em sents?” La renya fort… “T’aixeques i camines endins i enfora, i amunt i avall, i amunt i avall moltes de vegades, fa? Llàtzer, Llàtzer! Em cagaré en déu! Ni en quin no sé! En tots…?” I si se li aixecava, la xil·la, i li feia estret camí, ai els ohs i uhs de pregona admiració…!

“I quin miracle, tu!” –dèiem el chor de deixebles ensems…

I etc.

[Pse. No sé per què em capfic ni balafii encar tinta amb banalitats d’aqueixes…]

Literatura fantàstica: –A la literatura fantàstica pertany la tossa soporífera dels escrits dels “pares” de les “esglésies”.

Els escrits “religiosos”: exactament com els “fantàstics”; amb les mateixes situacions i els mateixos personatges totalment tocats del bolet. La mateixa literatura fantàstica (que ara hom apariona molt erradament amb la “ciència-ficció” – o com fem, millor, en rus: la “literatura de fantasia científica” – tot i que no és mai tan bona perquè no hi entra ni mica d’investigació del que és possible i tot hi és doncs fantasia descordada sobre espectres, i buidors galàctiques habitades per esperits, i mons paral·lels amb tota mena de ninots d’enjondre, d’alienígens, d’homenets verds vinguts qui sap de quins planetes amb qui sap quins màgics mitjans, i ximpleries d’aqueixes, amb àngels, fades, dimoniets, menairons, elfs, quimeres, inferns, senyors del cel, ulls sense cos i qui nogensmenys ho veuen tothora tot, i capdeconys qui volen o “ascendeixen” sense ales ni propel·lits per cap altre mecanisme o mitjà energètic o maquinal i tenen més vides que no us gat, i són esperits fets carn i carn feta esperit, i qui sap les abominacions de carrinclona impossibilitat…) és la literatura de tots aquells “sants” plens de cabòries produïdes per estats mentals malalts o drogats…

Ben mirat, hi ha hagut mai cap d’aqueixos “sants” qui ara hom no etzibaria sense més punyetes de dret dins manicomi…? Tret si pretenien ésser escriptors de literatura fantàstica, és clar, d’on que fins i tot en traguessin mica de nyapa, se’n fessin quatre pistrincs. No crec que tinguessin la sort dels d’abans, els quals hom fins i tot anomenava bisbes i papes perquè anessin engalipant babaus. La literatura que fan ara bisbes i papes no arriba ni a fantàstica – no gosen “inventar” perquè tot és “inventat”, només gosen repetir l’inventat durant tots aquells segles de frenètica idiotada.

Qualsevol exemple valdria prou. Mes fiquem-hi com qui diu de bolla o a l’atzar i per a fer bonic (tretze són tretze) el capítol tretzè del llibre tretzè de les confessions del “sant” Agustí, un carallot qui diuen que féu la viu-viu ensumant haixix entre àrids ventijols cap a l’any 400 o així.

Fot l’Agustí en mística caguerada: “…sedega aspira l’ànima pia a atènyer déu… i ensems caminem per via de fe i no pas amb ajut dels ulls del cos, car només arribarem salvats ara guiats per l’esperança i no pas per allò vist… pregoneses es responen en retrunys cavernícoles, mes ets tu qui parles, desbocat… i qui diu que no pot dir sinó carnalment àdhuc ell se sap incapaç de comprendre… car oblidant allò passat i esgarrapant cap allò que s’escunçarà… la feixuguesa de tant de misteri el pot i l’enfonsa… i és la seua ànima qui encar més és deleix pel déu viu, com el cervató es deleix per la font… i insisteix: “encar no hi som…?” ans, basquejant-se per abillar-se amb la casa celestial que és la casa seua de debò… va cridant avall en aqueix abís d’on ix, i atiant: “adona-te’n que no en tens pas prou amb aquest món, et cal quelcom per força nou…” i: “no en entendre ans en murrieria especialitza’t, perquè així comprendràs perfectament…” i: “folls galateus, qui us embruixava…?” i qui parla no és ell, ets tu… tu qui trameteres avall el teu esperit qui çasús vivia… parles per boca de qui ascendí al cel i obrí de bat a bat les aixetes dels seus oferiments… per tal que, amb tant de raig, joiós esdevingués el burg diví… car per ell fretura l’amic del nuvi… amb l’avantatge que ara doncs l’esperit li ponia com ouets els primers fruits entre membranes… tot i el desfici que encar el martiritza… car prou voldria ésser adoptat d’una vegada… tindre ja el cos remut o redimit… i li bleixa, a ell, com si fos un altre membre de la núvia… i li porta gelosia com si és alhora amic del nuvi… a ell li porta enveja o desig, no pas enveja ni desig a si mateix… perquè és amb la veu de les teues aixetes esbatanades, no pas en la seua veu, que crida de desig cap aquell altre abís per al qual la gelosia no vol que el prengui… no fos cas que, com el serpent decebé amb subtileses n’Eva, així llurs ments es corrompessin allunyades de la puresa que rau en el nostre nuvi, el teu sol fill… ah la llum de beutat que s’inaugurarà llavors que serem amb ulls veient-lo tal com és… sense les llàgrimes que m’eren quasi-opacs tels jorns i nits que em deien constantment: “on s’amaga ara el teu déu…?”

Ausades… on s’amaga… o l’entrellat? Car no en trec (dec ésser més ruc que no l’altra gent) cap fil, de tot aquest trist garbuix, cap fil amb què teixir cap idea que no sigui bogeria o fantasia ben pobra, i sense solta ni volta. Per això potser ningú ja no llegeix aqueixos “èxits” d’antany… Els d’ara, amb alicorns i astronaus, i robots i hiperespais i recomposicions cel·lulars que et duen a la quinta forca en un tres i no res, i la tresca i la verdesca de fòtils rai, i no cal dir les varetes de les magues i aloges, i els geps dels elfs i els pipins dels gombutzins, i les cogomasses garlaires, i ah els milions de morts qui tornen a emprenyar els vius com a les pel·lícules terribles…, almenys aqueixes historietes tenen una certa continuïtat… Les drogues que l’artista pren no li toquen ara el cervell tant… O potser els artistes són menys boigs, millor pagats…?

[Ara, qui capítol més mal triat! Volia trobar de casualitat un altre episodi que recordés allò dels cosmonautes d’altres planetes qui colonitzaren la terra per a fer-ne un infern o presó per a esperits o ànimes bandejades d’altres planetes més “civilitzats”, i m’he trobat amb aquest pastitx! Hauria poguts trobar en molts de “pares” molts de capítols molt més adients per al meu argument… Això de l’atzar no pas que funcioni sempre.

Ara, però, abillar-se amb la casa celestial…? – això és fort, recorda els humans tan febles i intel·ligents, llavors que seran gairebé tot cervell, que els caldrà una cuirassa que els reforci o estintoli un cos tot llenegós, escaguitxat…

Veig en el “pare” Tertul·lià, aquell profeta per a terroristes, que diu això: “Els adoradors de déu seran vestits amb una substància idònia que els duri a perpetuïtat car això durarà llur unió amb déu.” Un vestit que duri per sempre, no pas solament al llarg d’una vida, mes eternament: un bon invent ja inventat doncs, i qui algun dia el reinventi li haurà de donar crèdit al Tertul·lià: un vestit que no cal rentar mai, sempre net per molt que t’hi caguis, hi sagnis o te la pelis damunt, hum, o t’hi caigui oli, greix, xocolata… de l’entrepà.

Aqueixos literats qui es paguen les esglésies són fantàstics, tu.]

Gastrònoms: –No se’n deuen adonar tots els datspelcul qui parlen amb tant de goig d’allò que mengen que ens parlen alhora (ecs!) d’allò que caguen.

coca-cola: –És clar, de tots els qui s’escarrassen per la difusió de l’islam entre els “negrets” i d’altres gents pallusses, hi ha els gegantins predicadors o propagandistes d’aquells pixats de mona diabètica que en diuen coca-cola… Car altrament la gent pallussa cal mantindre-la ben pallussa; els pallussos treballen a millor mal preu, i, si per comptes de beure pixats de mona diabètica bevien per exemple cervesa, que n’al·lah aquell es veu que expressament prohibeix al seu llibret dels collons, potser se’ls esmolava el sensori i llavors per a treballar o solament viure demanaven més i tot… o pel mateix preu treballar menys… o no haver de viure sempre a ombra i mercè dels menjamerdes (bòfies i exèrcits) armats pels estats terroristes que manen pertot, i encar més al tercer món.

Per què serveix el poder sinó per a mortificar altri? I el qui condemna amb poder ha d’ésser molt més culpable que el qui condemna sense: –Exemple. L’escriptor Braç i Llac voldria els jueus enjondre – tot i així, amb tot el dret de voler-los enjondre o on sigui, tampoc no en fot cap enfora – ni pot (ni qui sap, potser de fet ni ho vol del tot; potser és un tifa i prou; potser és un “escandalós” i au, car per a fer-te “notar” quan escrius sovint has de fer les mil-i-una o ningú no saps ni que hi ets).

En canvi, l’engorrat d’en deGaulle (fent abstracció d’altres morts al seu compte pel fet que és general) assassina o fa assassinar per ordre directa (perquè en té el poder) en Braç i Llac.

Qui és (més) culpable…?

Hi ha un tram del dir al fer.

La coneguda objecció: com diu na Florence King: “The mass of people can be swung like a lariat and are incapable of making fine distinctions between the theory of anti(…) and its ultimate practice: to write the former is to invite the latter”, no sembla pas gaire sòlida. És cert que molt de malparit només espera l’excusa del poder aquiescent per a fer mal. Qui té el poder dicta la llei criminal, i els qui se senten “dictats” se n’emparen, de tal llei, i crims rai. Només cal veure els franquistes de llavors i els d’ara (els mateixos amb un lleuger vernís “contitufionà” damunt). Ara, això no vol dir que tothom sigui betzol ni malparit (o diré betzol i prou, car qui és betzol és malparit).

Ara, per què creure que els de més són uns betzols? Si ho són, de qui és culpa?

Per què els qui veuen les qüestions d’una manera poc o gens “ortodoxa”, és a dir, poc o gens betzol, haurien de pagar per la culpa dels qui no eduquen prou bé els imbècils…?

Hi ha menys de betzol que no sembla. Si això no, fotríem goig. Car, Hitlers i hitlerets, no hi ha res al món de més adotzenat. N’hi ha a cada llogarret – hitlerets pobletans. No tots tenen la mateixa bolla que l’ensarronada general els surti bé. Els de més hom els desemmascara tard o d’hora – generalment a la primera espifiada reben de valent. Aquell Hitler tenia el dit de déu al cul: titella diví, per això tot li sortia bé, fins que aquell déu maligne que el menava amb el dit al cul va tindre qualque mena de rampa digital, o se li rovellà el didal massa cagadet…

O cal distingir entre la gent intel·ligent i el patoll ignar?

Qui assassinà Braç i Llac? (És, com dic, un exemple). Fou deGaulle ell mateix, adonant-se a l’assassinat, o el cagat i tanmateix molt ambiciós i vanitós deGaulle, fotent de batlliu del patoll infame, fotent d’estiracordetes bavós, assassinant per ordre del “poble”, per procuració?

[Ara, no em facis creure tampoc segons què. Tampoc no sóc tan pampana. Sempre pots dir: No! Car el poder no et ve mai del poble. El poder el prens. I el prens, també, al poble.]

Aquell deGaulle era un assassí – l’excusa (més glòria per a la “pàtria”) és només excusa, i no t’hauria d’excusar mai de re. “Matarem aquell desgraciat, i tindrem els jueus contents. Mates un mosquit i tens un borinot menys emprenyant.”

El poble no pot ésser mai altre que formiguer, i cada formiga soldadet a cremar. Si el soldadet ganyola gaire, l’afusellarem.