No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Confessió: –I aquesta és l’única confessió que val. Comprès? Doncs som-hi.

Només hi ha una qüestió important.

És palès que els humans som epifenòmens evacuats per les “coses”.

Els déus són superninots evacuats per la imaginació – són epifenòmens d’epifenòmens de les “coses”.

Les “coses” (llur “fet”) (car és palès que hi són) – i aquesta és la qüestió important: que hi són, hi són sense cap explicació, sense cap explicació possible per què hi són (ni doncs què hi fan).

No hi ha per què – hi són perquè hi són. I les de més (això damunt) són evidentment epifenòmens d’altres “coses” anteriors. Mes d’on sortirien les coses originals? Per què hi ha re per comptes de no re?

Per què hi ha re per comptes de no re? Això justament és el que no comprenc (i l’únic ja que de debò m’abelliria de comprendre).

(…)

Esperances, ambicions, neguits, joies, tristors, etc. (tot això) són subproductes dels cervells dels epifenòmens efímers que són els humans.

Els superninots (els ninots amb superpoders dits “déus”) són subproductes dels cervells d’aquells epifenòmens qui, a més a més d’esperances, ambicions, neguits, fantasies… també doncs els evacuen, evacuen aquells superninots tan carrinclons.

Cap déu ni superninot no pot haver fet re ran de no re perquè abans prou calia que re l’hagués fet a “ell”. Car si cap déu és “cosa” qui fa, llavors la mateixa qüestió roman irresolta… Per què cosa i no pas cap cosa? Per què re i no pas no re?

(…)

No és ara el moment d’embolicar-me amb les rucadetes dels humans.

Tot i que recony si n’és, de costós i doncs de cansat, per a la poca gent de seny, bellugar-se en un món podrit de fanocs (de fanàtics religiosos de tota color) qui creuen (increïblement!) (lluny de tota lògica) en superninots al “cel” i en “esperits” qui fan i desfan, i pensen i dispensen, sense necessitat de cap cervell!

(…)

M’importa només el tot on hi ha incloses les coses que es fan i les que es desfan; m’importa només el tot – per què hi ha tot per comptes de no re?

Re no té raó d’ésser. De fet (segons la meua raó) només hi hauria de no haver re: d’haver-hi no re.

(…)

Tot això són mots – els mots són subproductes d’aqueixa màquina espatllada de fantasia: el cervell, el cervell crescut als cossos dels epifenòmens efímers de les coses que en diem animals – totes les paraules i els conceptes que les paraules conceben són doncs animalades.

Tot el que diem – inclòs el planteig d’aquest únic enigma (“per què cap existència per comptes de no cap existència”) – és per força animalada.

Per això és impossible resoldre l’única qüestió important. Per això ens entretenim amb rucadetes d’humà.

Això ens distreu – donar importància a les ventisses construccions dels subproductes del cervell de l’epifenomen de les coses que som.

(…)

No puc resoldre la qüestió. No puc dir: “hi ha perquè no pot no haver-hi.” Això és fal·làcia i xarona enganyifa – això és jugar amb paraules, dir animalades només per a romandre en acabat una mica més ample (i buit).

Vull saber per què hi ha re per comptes de no re. I dir que cal que hi hagi quelcom no resol re. De fet, em sembla (amb la meua lògica) que no hi hauria d’haver re enlloc. Mes hi ha. Hi ha. I hi ha aquest maleït cervell que les químiques arbitràries impacten com al satèl·lit sense quest els meteorits sobtats. Hi ha aquesta esbojarrada màquina al cap que sense atur maquina bestieses.

“Si el cervell callés ni que només fos, llas, per un segon
Ah llavors, pur instant d’entelèquia que tot seguit es fon!”

(…)

Tot allò que reïx a atènyer el punt dolç es comença tantost a amargar.

(…)

L’únic “déu” – la corrupció.

~0~0~

Les quaranta aclucallades

Infants: –“Infant” – dieu a cascun dels infants qui us han nascuts – “infant, has nascut per a esdevindre emperador de la Xina. Per dissort (el món és muntat així) tothom et vol mort; el vent mateix és sempre per a tu un vent de bales assassines.” Ara, cap dia, aquest altre infant també es perdrà en cap altre joc d’infants, pujarà dalt la capterrera o dalt cap capçaner, o dalt cap bastida, rient, jugant, oblidós, i una bala li travessarà el crani. Flor de sang damunt el capet rialler del cadavre. “No vull que pugis mai enllà d’enlloc” – digueu-los, a cascun, debades – “infant, seràs dalt la bastida, posaràs el peu a cap cap sord allí jaquit per cap traïdor, i, au, pobrissó, cap avall, cap avall som, a esclafar-te’ns en escruix al paviment. Així ho muntaven. Així s’esdevé ineluctablement cada cop, cada cop.”

~o~o~

Per què servim, per què la vida, per què tot?: –El déu d’abans, abans de morir, va pondre un ou. Aquest ou era l’univers. Aquest ou es desclourà tot plegat, eons avall, amb la naixença d’un nou déu. Pondrà aquest altre déu, abans d’espitxar-la, si així li rota o ho veu prou avinent, un altre univers.

Em direu: “Collons, Manel, i qui va pondre el primer déu?” Hi he pensat. I què us responc? Doncs us responc que: “Això no ho sé; la idea mateixa trob que no té ni cap ni peus; que és (com se’n diu?) absurda. La idea que mai hi hagi pogut haver un primer ou o un primer gallinaci déu qui, abans de penjar les barres al trebol, pongués cap ou. Ara, allò que ja no em sembla absurd és que per a això últimament no servíssim tots plegats (tots plegats: pedres, ormeigs, meteors, bèsties), i no serveixi la vida, i no serveixi, en un mot, el tot – per a pondre el proper déu.”

Què s’hauria de dir aquest altre pobre nou déu llavors? Es deuria dir: “Idò, què hi pint ací? Per què serveixc?” Tard o d’hora, en fer-se vell, en veure’s a les portes de la mort, potser es diria: “I si ponguéssim ara un ou?”

~o~o~

Qui propicia, perd (perd peu, perd la serva, perd el lleixiu, perd l’amor propi): –Cada cop que sents un d’aquells immensament repel·lents fanocs missaires de qualsevol religió dient que el “seu” déu és tan “bo”, et vénen ganes de fotre-li un batzac que l’arruqui una miqueta més que ja no és, perquè el puguis lligar a una cadira, i, llavors quan es desvetlli, què fer-li? Això: li arrenques un ull, i un altre, i les orelles i la llengua, i el comences d’escorxar a lentes tiretes primes, perquè gemegui fins que no sigui a frec de perdre ja no dic el coneixement (perquè era evident que d’això no en tenia gens d’inici), ans no perdi, doncs, la capacitat d’oir el que li dic:

–Què gemegues, dissortat? Només sóc tan “bo” com el teu “déu” dius que és amb les “seues” criatures!

Hom es refrena tanmateix; hom prou veu que són uns mesquins i uns pusil·lànimes, que creuen en bestieses d’aqueixes, i que, com el grecs més pecs, perquè tenen por de dir el nom dels déus cruels, malignes i ignorants, com ara aquelles tres merdegades: les “erinyes” (les maleïdes enfellonides), qui, perquè no s’“ofenguessin”, hom les anomenava les “eumènides” (les gràcils bondadoses), així fan ells amb llurs déus tan repugnants: en diuen de “bons” perquè saben en realitat que de “bons” un colló de mico, al contrari, assassins dels més mitgesmerdes ans brutals. Tret que és clar no volen que se’ls alçurin i els comencin a putejar encar més, i els propicien inútilment amb pregàries i raspalleigs, i esgarrifoses adulacions (quan el que caldria és armar-se de mala esquírria i atacar-los d’urta a urta, com amb qualsevol altre mitjamerda més o menys gallinaci, alat o eixalat, enjòlit o terraqüi).

~o~o~

Qui és “el darrer Català”?: –És el Català qui, per modèstia, davant el “miracle” d’ésser Català (del poble al món més fidel a les arrels, i doncs el més esponerós en models d’humanitat), és considera “menys”, troba que no és prou digne de comptar-s’hi – i tanmateix s’hi compta, jatsia que molt humilment.

Cada Català (de Perpinyà a Alacant) és (o a tots ops hauria d’ésser) “el darrer Català”.

Astruc, es veu [si més no caldria que ho fes, que s’hi veiés] nou representant d’un poble exemplar. Sanament esbalaït davant la mil·lenària resistència dels “seus”.

Cada “darrer Català” esdevé – per via de munificent admiració devers milions dels seus co-resistents (sovint enlluernadorament il·luminadors) – el “primer Català”. Cada “darrer Català” serà, un dia o altre, “primer Català”.

Us n’adoneu? Feu-hi un cop d’ull: infinites vistes per solells i bacs d’exalçants fenòmens? Tots els savis i estrenus capitans en sengles immensos reguitzells; cascú (estranyament eufòric) amb la mà al gep imponent del gegantí, sòlid, espècimen qui té davant. (I vós darrere, el “darrer Català” per ara.)

Els “darrers Catalans”, la nostra mà no afluixa. Ferms en la nostra condició de “darrers”, fem força contra els enemics qui ens voldrien esborrar els reguitzells savis i ardits. Diguéssim: “No permetrem, no, no permetrem que invasors sense llums (obscurantistes adoradors de mort) ens els arraconin, ens els empenyin, malignament, als marges, per a llavors estripar-los per tal que ja no siguin ni al full!”

~o~o~

La guerra: –Concepte simiesc; cal fer veure arreu que com a concepte es tracta d’un concepte erroni, equivocat, parit pel bocí de cervell que ens llegaven els llangardaixos i que en els mitgesmerdes de l’uniforme és l’únic bocí de cervell que de debò els carbura; que és doncs un concepte descartable, desdenyable – com el concepte que la terra és plana, que el sol és el centre de l’univers, l’església sap re del que fa veure que s’empesca, els humans tenen un esperit etern que manca precisament al corc qui els corca, etc.

~o~o~

Paciència: –Té un límit. Quan l’atenys, veus amb ull balb els gamarussos sense redempció i plegues de fer-los cap cas. Ni prens la pena de mai més adreçar-los paraula.

Plegues de tindre re a veure amb els qui encar creuen que un fantasma cèlic revelava, en mots massa ximplets de carallot de poble, els misteris del que és i no és. [Un fantasma cèlic, o potser millor celíac; expert en escatologia, indeed!]

Si t’hi veus obligat per les convencions socials, au, el “bon dia” i prou als massa rucs qui encar creuen que enverinar l’aire no repercuteix en el clima ni en la salut. I als “especials” i als “triats per llur déu”. Als qui es veuen al paradís i tothom altri a l’infern. Als qui no “creuen” en el que veuen, en l’evolució, en l’univers tal com és…

Un cop de cap i ni mot als boigs qui dirien que un fetus o un afoll són “sagrats” i que la fembra prenyada ha de patir aquell paràsit letal tot i que ells segurament es farien llevar una simple llúpia a la punta del nas.

Belleu un bellugueig inquiet que sembli quelcom com ara mig somriure mal dibuixat als uniformats, als saigs envejosos qui a la mínima et torturarien.

Una capcinada distreta o ni això als mesquins esclaus de vocació qui es voldrien encar acastellanats.

Cal fer molt el distret, efectivament, en aquest món on els gossos se la campen com se la campen els armats, aquests qui són plens de veritats que només són falòrnies aitan grolleres que més val deixar-ho estar. Les ronyes del cervell no es poden mai rentar.

El temps que ens roman no el farem malbé amb discussions amb purrialla inútil sense prou llums al terrat. Tot el que pensen i diuen té la mateixa vàlua d’un pet pudent. Fuig-ne.

~o~o~

Saps què?:

el llibre plumbi l’abandonaré al bosquet
entre fullaraques i branquillons

agafaré la meua lupa i tornaré demà
o potser demà en vuit
al mateix clapat indret

veuré cucs i cuques com s’hi enfeinaven
quin treball són a mig fer-hi

oh ara hi veig
llimacs formigues cargols escarbatets
s’enduen d’una en una les lletres del llibre mig rostat
en seguiré els reguitzells
els ordres d’arrencada
les posicions dels coautors
i confegiré mots nous
m’apuntaré cada lletra com s’escaigui que ara corr

i hauré fet un llibre nou

i sempre és el llibre resultant
molt més interessant que no el llibre cru

és clar amb tants de bons partícips
esmerçant esforços en la tasca de tots!

~o~o~

Saps què?:

baronívoles carícies de cavall
sospites evitades amb un somriure col·locat en lloc adient
paisatges urbans nous – triangulacions d’edificis impressionants
gatzares prandials
cavalcades desmanegades
rialles que puntuen esfereïdores velocitats
els esperits remunten
el món és bell!

~o~o~

Saps què?:

havia oblidat com me deia
anava a dir-los què és un nom?
mes els dic em dic josep ferrer
o name’s john smith
el nom és una disfressa com la pell i l’esquelet

veniu-me al funeral
festa de les multituds
on esdevinc anònim sense titlles
ni falòrnies de lleis
de deures
d’identificacions

a l’altra banda de l’existent
els anònims som els únics qui no som impostors

no prenen el nom de ningú
ni els usurpen doncs els deures els drets
el pes massa feixuc de la falòrnia

ens fem passeu-ho bé
sense saber que mai en jorn nefand
qualcú inventaria
els miralls les enveges les comparacions

ens fem passeu-ho bé
sense saber
sense saber

ens fem passeu-ho bé
i l’aire és fi
i el cos diàfan

ni es nodreix ni es reprodueix
no entra en competició

~o~o~

Saps què?:

el llibre plumbi l’abandonaré al bosquet
el món és bell!

entre fullaraques i branquillons
el nom és una disfressa com la pell i l’esquelet

agafaré la meua lupa i tornaré demà
veniu-me al funeral

veuré cucs i cuques com s’hi enfeinaven
els miralls les enveges les comparacions
els ordres d’arrencada
les posicions dels coautors

o potser demà en vuit
al mateix clapat indret
rialles que puntuen esfereïdores velocitats

havia oblidat com me deia
a l’altra banda de l’existent
en seguiré els reguitzells

festa de les multituds
els esperits remunten
baronívoles carícies de cavall

cavalcades desmanegades
on esdevinc anònim sense titlles

anava a dir-los què és un nom?
el pes massa feixuc de la falòrnia

anava a dir-los què he fet?
tot el que fas prest cal desfer-ho
cada construcció no és altre que efímer cos que
com tot cos
tantost fet
comença de desfer-se

no he fet re
sé que més val no fer altre que allò que és útil a l’instant
i justament amb els materials a l’abast
i sempre amb mínims retocs
no fos cas que hom trenqués el precari equilibri natural
de cada indret

~o~o~

[Vegeu-me: desdentegat, i ja amb tres quarts de botifarra a can pistraus:

Waiting to die.
My life’s almost over.
When I was fifty, I said, well, two thirds gone.
Then I was sixty and I said, tree fourths gone.

Now, though, that’s it; time’s up.
Anguish’s eating me.

Now I said, is it the eleventh hour yet?
What time is it?

Quarter to a prick – he answered, almost insultingly.
And I felt like a prick indeed.

Quarter to a prick… and still dripping – he added, more charitably, and
In the hallowed Catalonian fashion.]

~o~o~

Trenta-nou d’Aclucallades

Malalties, o del microbi al misticisme: –Pel microbi, la infecció; per la infecció, caquèxia; per l’empobriment del cos, depressió; per les defenses abatudes, por de morir; de l’acolloniment, misticisme.

~o~o~

Bilingüisme: –Em trobava ahir aquella dona pel carrer. Una de les coses que em diu és que amb na Paula sempre se’n recorden de mi, car es mercès a la meua assenyada intervenció que enraonen ara en irlandès sense vergonya ni por.

És que un dia érem uns quants a taula i, entre la vintena de persones presents al voltant, devia haver-hi gent de cinc o sis nacions. Ens enteníem en anglès, com s’entén tothom, barrejat, pel món. Em trobava assegut entre dues irlandeses. Quan em van sentir parlar, passades elles, amb algú de la meua nació en Català, va semblar-me sobtar que s’intercanviaven una llambregada i que feien els inicis aviat reprimits d’una “carota”. Vaig fer llavors una carota molt més palesa i els vaig dir: “En canvi, heus ací que el que no comprendria mai un Català és que, com he notat al llarg de la vesprada, dues persones de la mateixa nació quan s’adrecen elles amb elles no parlin en llur idioma. Dos Catalans sempre parlaran en Català a través de qui sigui. És un dret inalienable, que en diuen. Ara, no veig que les dues, qui m’heu dit que sou irlandeses parleu en irlandès quan parleu damunt meu; no ho fareu pas per qualque desplaçat motiu de ‘gentilesa’? El que fóra potser per a vosaltres ‘gentilesa’ em sembla a mi ofensiva submissió.” Es van quedar parades. No havien parlat mai entre elles en irlandès. No sabien l’una ni que l’altra en sabia! Al cap d’una estoneta, s’aventuraren a dir quelcom en irlandès, i s’entenien! Començaren de riure animadament, esperonades per qualque íntima exaltació. “Aquest és el bilingüisme universal i que cal”, vaig dir, “entre els propis el propi idioma, i tots plegats l’anglès!”

[Els únics qui pateixen en aquest sistema són els anglesos i americans mateixos, privats del goig de saber directament una segona llengua. Com s’ho faran? Els recomanaria que els fos obligatori a les escoles aprendre rus, àrab, xinès. Mai no se sap. No fos cas. I és molt bo per al cervell.]

~o~o~

Home d’inacció: –Me’n ric de les esvalotades anades-i-vingudes, els entra-i-surts, els daltabaixos, dels esverats homes d’acció qui no poden pas fer altre que repetir el guió que els impel·leix al ridícul.

~o~o~

Els anys: –Els anys s’escolen a milions incessants – com allaus de polsegueres. De tant en tant, parpellejaré. Àdhuc, algun cop, em fregaré, amb dos dits d’una mà, ensems ambdós ulls.

~o~o~

Éssers: –Entre les infinites caòtiques sorres, efímeres puces de vanes existències.

~o~o~

Els lèmurs van de cul entre els glomèruls: –Branden els caps, dubitatius. Voldrien escatir què foren aquells glòbuls, planetes, negres, ubics, lluents, que reflectien tota idea, invenció, pensament…

Se n’adonaran algun dia que tot allò que guaiten són ulls? Els ulls dels uns i dels altres.

De moment, però, no hi comprenen res.

~o~o~

L’ull: –L’ull veu l’ull. I enllà de l’ull, res.

~o~o~

Temps: –Temps, allò que en diem temps, no són sinó fragments malcasats d’espai – trilions de re-usables instants – il·limitadament re-utilitzats – anàrquics passavolants – (fins que es casaran al canemàs de l’espai, i no hi haurà doncs ja més instants reviscuts).

~o~o~

Malalties: –En aplec extraordinari, al segle dinou, on els científics inventaven remeis a doll, les assetjades, hostilitzades, malalties es digueren que malament rai, que perdien terreny, hegemonia. Que la gent no es moria prou de pressa. Que calia inventar un mal més greu. “Adoneu-vos-en que, tantost inventada qualque nova malaltia, la gent obtempera, segueix, i comença de morir-se’n. Abans d’inventada, la gent no se’n moria. La gent es moria de qualque xacra antiga. Mes ara se’n moren a cabassos, molt més ràpidament, de la nova de trinca.”

Perquè hom els havia identificat i remeiat recentment el truc de molts dels microbis físics, les malalties tiraren a rumiar cap al terreny dels microbis psíquics. (Físiques, psíquiques: tant se val: al capdavall s’equivalen: una malaltia és una malaltia.) Les ideologies eren malalties psíquiques ja veteranes; els en calia una de més virulent, vet ací. Les malalties inventaren doncs al XIX una nova ideologia: el nacionalisme.

Maltempsades rai a tot el voltant de la boteruda, estrabul·lada, esfera terràqüia. Genocidis per a donar i vendre. A prop nostre, dos nacionalismes molt cancerosos, el parisenc, i el sempre mimètic de París, el provincià madrileny, volen llavors anihilar la nació Catalana – paradoxalment no prou empestada amb aquella nova letal malaltia – per a tindre més espai on sobreviure, nodrir-s’hi.

L’inexistent, tantost anomenat existeix. El nacionalisme és malaltia inventada. Això no vol dir que totes les malalties siguin inventades. Hi ha malalties existents no anomenades encara. En canvi, l’existent, tot i innominat, continua existint.

El nacionalisme és una malaltia relativament nova (amb prou feines dos cents anys) i per això encar reïx a esborrar (mentalment o física) tanta de gent. És una malaltia com les altres, però, i per llei de supervivència, si no reïx doncs a carregar-se tothom, hom se la carrega. Comença de perdre gas. (El gremi neguitós de les malalties també vol sobreviure – amb quina nova bertrolada no ens sortiran adés?)

~o~o~

D’on ve el mal?: –El mal ve de la supervivència. És intrínsec a l’afany de supervivència. Tot el que sobreviu tendeix (o és perquè ha tendit) a sobreviure. No hi pot altre (li ve de mena). I per a sobreviure, sovint ho ha de fer a expenses d’altri, contra el veí. Sobreviu (“sobrevisc”, exulta) perquè l’altre mor. Tot organisme – i tot organisme dintre tot organisme – si tendeix a sobreviure, farà mal. Farà mal.

Si volem (o volem poder) ésser bons, hem de no voler (o voler voler poder no) sobreviure gaire.

Només podem sobreviure a expenses d’altri – si sobrevisquéssim amb l’altre, no sobreviuríem, “només” viuríem. Per dissort no semblem (ni semblen cap dels organismes qui “ens viuen”) pas gens estar fets així. Estem fets per a fer mal, és a dir, per a sobreviure. I només viuràs si sobrevius. Viure és estar malalt, ésser dolent. La primera malaltia (dolenteria) és viure.

~o~o~

Sempre la mateixa Història: –Les tres gràcies (la mort, el sexe, la merda) fotent-hi de trascantó horrorós acte de presència!

~o~o~

Motors de la supervivència: –Fragments d’espai malcasats que t’impel·leixen a reviure la fugida (duus els urents diamants, suara emblats, a la butxaca) fins que no topes al budell cec de l’atzucac. Se’t fongué l’eixida. Fi del món, no exit.

~o~o~

Verborrees del dinou, òperes, arengues, misses: –Per què escoltaríem els vells òperes? Per què llegiríem els vells Balzac, Tennyson, Trollope? Per què badoquejaríem els vells davant els polítics prometent sempre, amb les mateixes adotzenades, ensopidores, filigranes, el mateix lloro i el mateix moro? Per què aniríem els vells a misses? Per què mastegaríem desdentegadament la mateix pasta sonsa? Només perquè el fastig de l’ultraprolix ens fa l’efecte que ens allargassa les hores; ens enganya amb el miratge escaguitxós d’un curt espai que ens roman per a córrer fet, pel cansament i l’enfitament, aparentment ara més pregon, tot i que, vulguis no vulguis, de fet com més anem més acceleradament se’ns escurça.

~o~o~

O filosofia; per què filosofaríem?: –Per a espesseir, afeixuguir, les hores.

Exemple:

–Et dic que no hi ha cap “déu” qui pugui fer res contra les lleis de la natura.
–És la natura doncs una “deessa” encar més forta que no tots els altres “déus”?
–No; la natura és el que hi ha. I el que hi ha, és. (No hi calen ara cometes.)
–Mes sap la natura que és?
–Només a través meu.
–D’on tu: tu ets “déu”.
–No; en sóc la consciència: sóc la consciència de la natura. En sóc, perquè sense mi no és conscient. Em fotré ara mateix un tret al cap i la natura continuarà, feliç ara com abans que vingués jo efímerament a tocar-li el voraviu.
–Feliç natura, qui pogués ésser-ne!
–Deixa’t dur pel corrent.
–Sempre ho he fet.
–Feliç tu.
–Per què?
–Perquè qui va contra corrent de la natura, només pateix i fa patir.
–I tu?
–Jo he volgut no anar ni amb la natura ni contra la natura; he volgut pujar al costat i guaitar-me córrer el corrent.
–I?
–L’espectacle és sempre el mateix. Al capdavall t’hi ensopeixes, et roda el cap i caus al mateix riu que tot s’ho enduu.
–És la natura tan natural! Fa enamorar!
–Si et fa goig, endavant. Tu rai.
–I tu, ploramiques, i tu!
–Dem-se les mans que la cataracta és imminent!
–Fi…uh…uh…! (Darrer salt eufòric al buit.)

~o~o~