No hi ha al món re més repugnant que un botifler

http://quxjupz.blogspot.com/

http://opuscle.blogspot.com/

(Les notes als marges són l’aplaudiment o l’escridassada; són l’únic suc de la xerrameca.)

Carallot autodidacte, m’he llegits aqueixos darrers seixanta anys tanta de la darrera literatura dels darrers deu mil anys com he pogut, literatura composta essencialment, és clar, d’innombrables guaitajorns de folls, i amb això, havent darrerement descobert, meravellosa troballa, que un obscur autor qui fins com qui diu ara mateix, darrers de segle dinou, s’havia fet dir Artús Llebeig, era el mateix autor anònim de fa deu mil anys que havia escrit allò altre, en lletres amb prou feines desxifrables, i que, en acabat, al llarg de les centúries, era indubtablement l’autor pel cap baix d’un miler més de llibres, signats o no signats amb un altre miler, si fa no fa, de diferents noms, i que, si hom, com jo mateix, era capaç, amb habilitat extrema, de fer seguir bocins i àdhuc capítols sencers d’aqueix miler de títols, hom creava, dic, un altre llibre, que era llavors el llibre cabdal, únic, definitiu, de la pega humanitat. I que amb aquell llibre, ja no calia escriure’n cap altre per molt que la terra encar durés, toca ferro, gens.

I és clar que ho volia revelar al professor literari de més anomenada, perquè fos ell qui reconegués l’indestructible descobriment, i d’ací així mateix que, xano-xano, m’adrecés, nervioset, a la universitat, on fins avui no hi plantava, sortós, puta petjada. Car prou sabia que entre els professors d’universitat, imbècils rai; el meu professor, però, n’Estanislau Feltxaire, darrerement havent-li llegit tres dels seus llibrets plens d’elucubracions enrevessades, pets cerebrals qui esclaten, de través i molt fètida, enmig de molt pastosa xerrameca, era el personatge ideal per a caure de cul davant la meua sublim penetració intel·lectual.

Pel carrer, jo qui soc aferrissadament advers a les modes, ja hi devia fotre un paperet una mica estrany. Eren els anys on les dones només portaven capell, guants, mitjons i sabates, tot de blau, i prou, i els homes, encar més rucs, només portaven una samarreta blava curta, i encar patien més, peunús, damunt l’asfalt. Jo no. Jo hi vaig amb aquell vestit negre tot cenyit que suara no heretí de la meua molt ardida sogra, qui als noranta anys encar pujava a la muntanya, amb aquest mateix vestit de molt elegant muntanyera, per tal d’anar a veure el seu desgraciat de guru.

Tant se val, fent-me insultar per famílies senceres qui gossejaven pels balcons, tanmateix il·lès, he fet cap a la universitat. Li he demanat a la recepcionista, aquella bleda, que volia enraonar de coses bontròs idònies amb el professor Estanislau Feltxaire. M’ha dit, alhora que pretenia trucar’l, que au, amunt i avall, i a dreta i esquerra, i novament… etcètera. I quan he entrat al despatx del professor, aquest m’ha pres pel braç i se m’ha endut, per una altra porteta, directe al carrer.

No he tinguda estoneta ni per a presentar’m. Bon jorn, professor, soc el literat Epinici Montardit, en Nici, per als amics, i…

Correm a l’estadi. Érets, justament, els qui ens convenia — m’ha dit, mig esbufegat. Tè, tu portaràs aquesta galleda.

Era una galleda mig plena d’un líquid grogós. I l’havia de dur, anant-li darrere, els ulls malauradament balandrim-balandram, fitant-li el seu cul grandiós, pels carrers costeruts que menaven a l’estadi.

Ara ho explicaré. Qui s’ho anava collons a imaginar. És que aquell professor d’enginyeria i el meu, de literatura, s’esqueia que es deien amb el mateix nom. I jo qui em pensava que d’Estanislau Feltxaire només n’hi havia un. Tanta de recerca literària m’havia enfosquit l’actualitat de les altres estúpides branques del coneixement. Car enginyeria, jo, vós, ni puta, francament.

Tornem-hi, tant se val. Aquell líquid era el contingut de dues ampolles de cervesa de cinc litres cascuna. A aquell enorme temple, l’estadi, no s’hi podia entrar amb ampolles de cap mena, ni d’aixarop ni de ruà ni d’opopònac, per molt que et calgués el darrer remei, ni que t’haguessis de morir si no en prenies la deguda dosi. La llei es veu que era taxativa i pitjor que no laxativa i tot. T’hi jugaves el coll. Ara, la llei, per un oblit dels legisladors, eternament, com es sabut, els individus més curts de gambals de cada generació, no deia re de les galledes.

D’on que l’enginyer professoral volgués fer un experiment sobre el terreny. Ja hi tenia al rengle més elevat de l’estadi un altre estudiant com jo, car es creia que era un estudiant seu, tot i la meua provecta edat ni palesa ancianitat, i l’estudiant de dalt de tot havia lligat, o pus tost embolicat, un fil d’un metall d’aquells tan resistents a un dels innombrables pals d’estendard que hi havia a caire de mur vertiginós. L’altre bec d’aquest doble fil el professor l’havia recobrat d’un clot secret sota una tapa de claveguera i el voltava ara a una rodeta de ferro penjada a una branca baixa d’un freixe de no gaire lluny. Cal dir que érem al costat abandonat on l’estadi gairebé tocava, a part d’una feixa de terreny boterut, l’estanyol infecte d’on fètides marors no n’eixien com bromes de pestilència i de fi del món. L’estanyol de les joguines rompudes i d’altres bruts enjòdols duts per les clavegueres, l’estanyol dels insectes irritants i contagiosos, l’estanyol podrit, amb els esborronadors cossos de negats mig cruspits pels peixots malignes qui hi suraven.

Som-hi, i ara, fotent un cop d’ull al voltant, sorprès me n’adonava que, entre la brutícia, no érem pas els únics a voler fer córrer galledes per les petites corrioles, els de baix estrebant un dels fils, els de dalt l’altre. No sabia doncs què collons volia descobrir amb el seu experiment el professor que no fos ja descobert per tots aqueixos proveïdors de cervesa d’estranquis.

Ara me n’assabentaria, nogensmenys. Car, a tall d’histèric postilló, s’havia fotut a renegar. Havíem portada la mala galleda per a fer-la córrer amunt.

Cerca’m pertot arreu si trobes cap galleda i porta-me-la, vés cap allà que jo cercaré a l’altra banda — i m’ha tramès vers l’esquerra desolada d’aquell descampat ple d’escombraries i de perillosos degenerats. De cua d’ull l’anava espiant per a no perdre’l de vista, i alhora per a no perdre’m a cap forat d’infecció. I després m’he repensat. Tot d’una em dic, Collons, quècony hi faig ací, de miserable enginyer? Soc un artista!

I artísticament, coreogràfica, he fotut el camp. Em vaig dient, Encar soc viu, encar puc descobrir qui sap les singularitats mai descobertes.

Arribat a casa, he llençat el vestit negre al crematori. La dona, na Rou d’Aurora Montsió, t’han legítimament coneguda internacionalment, a trenc d’esclatar en pitjors improperis ni vituperacions, m’ha cridat, Nici, encar no has fet el dinar!

Aitant d’estudiar, les hores s’esventen — m’he disculpat. I he aparegut a la cuina amb el cul enlaire i una samarreta blava, per un cop anant a la moda, crec que per a fer’m, si fos possible, perdonar.

No cal dir que ella ni cas.

Mercès; mercès, doncs — llavors vaig dient, fluixet, a cada objecte benauradament casolà, sobretot als que, garneuets, em cauen de les mans i espeteguen en rialles ronques, alhora que el deliciós dinar amanint no vaig.

(…)

(Copròlits i femtes fumants.)

Tants d’escrits et trobes llençats a les escombraries. Cal dir que a part que en general són nogensmenys molt millors que no pas els escrits consumits per la pega plebs, tots plegats no són aitampoc sinó com l’obra que en Lipsi hom diu que féu el jorn mateix on fou nat, és a dir, una pura merda, an unadulterated shit.

Merda seca els uns, tova els altres. Això és tot.

(…)

(Com si són brosses a l’ull, reptant, ivaçoses, fan voleiar tuls, i lliris, les sibil·les.)

Per aflicció cerebral que hom molt carallotament crec que anomena «afecte pseudobulbar», on es veu que no controles les emocions, sovint, reu de la compulsió, t’embarumes, tanmateix ben acollonit, per foscúries i boscúries, i per fondàries i llunyàries, i a tenebrors inhospitalàries on tombes en espectrals encantàries, i, pitjor, ai, molt pitjor, raus tot d’una entre lluminàries literàries, èbries o tocades, a tots ops clafertes de cobermòrums i d’altres enrònies, i l’esglai que t’enduus a cada instant et porta a exacerbacions i esgarrifaons de ressons olímpics, i et fiques llavors a violar sòrdids reptilians acadèmics, i amb urpes malèfiques, del tot anòmales, crescudes de trascantó, et poses potser a sacsar (com fats còctels) ingenus rosegaires, i a evaginar malaconhortats cefalòpodes, o a esquinçar ple d’angúnies escrits escunçats al pútid clavegueram, i a desmanegar és clar mànecs, i embuts i paelles, i a anul·lar, amb els roents raigs dels ulls, rellotges, i a difamar flamants, tot i que innocents, meteors de caire versemblantment interestel·lar; i, per greu que et sàpigui, estarrufat de fatuïtat, et trobes llavors així mateix a qui sap quin pinacle de molt umflat urc, i, cul nu, esdevens macari o doneta, i mentre et fas donar doncs pel sac a cap racó de rònec atzucac o, bo i fitant papallones geòmetres pels pinsaps, a cap clot ombrívols del bosc, aprofundeixes molt filosòfic en les pregoneses del suïcidi, tant d’infants, com d’adolescents, com, passats els eixolescents, ja d’obsolescents i tot, amb la moda sobretot de penjar’s pels collons (per pocs que n’hagin) amb enginyosos jocs de politges i corrioles i llibants en acordió, i dedueixes, errat, que tot és degut al fet que els influeixen les idealitzades, idolitzades, minyones, de qui les grolleres figues hagueren de grufar hores i hores nocturnes, alhora que, ensems, en paral·lel, es veuen elles colrades en platges sanitoses d’illes iridescents i remotes, i patinant a l’esbravadot oceà rere iots rabents, en estiueigs i noces d’efervescent fantasia, i qui, nogensmenys, en la realitat, escardalenques i ranques i rancunioses rai, et nodreixen, de petit, amb polsegoses teranyines, i te n’engavatxen i t’hi ennuegues, te n’engargusses, immergit en pànics, i, caigut llavors en el trist trànsit on, irrisoris, diu que s’estimben els posseïts i els infusos, i tots els altres inspirats per les collonades d’aquest coll, trobes que aquella estroboscòpica gaura, aquell inoportú empallec a la gola, i que t’estronca amb l’ofec així mateix el corrent del pensament, ha així mateix la virtut dels barbitúrics, és a dir, t’hipnotitza amb miralleigs selvàtics, on es perden, entre els matolls, isnells evasius velociraptors, qui, barbollaires, et revelen reguitzells infinits d’enfollides, esberlades, vidrioses, pseudoveritats, que cuiden fer’t parar tarumba, i ara els ulls et fan mal i veus visions, i tot bull i vessa, i has el crani atapeït, pitjor, afetgegat de malsons que et duen al mareig i al vertigen, i no pots moure’t que no t’estrompis pla, amb el visatge esclafat entre les pedres, i què faràs ara mateix sinó, anant arrere, arreu punxat per tríbols, patètic i peripatètic, tantost caminant tot pansit vers enlloc, tantost de retorn d’enlloc, entrepassegant per la tenassa, renegant, amb raspera, aferrissat als vímets en àrida carbonera, mossegat per l’huracà, o caient de fort alt a la via per on el tren no passa i t’afusella, i, en l’astorador retrunyiment, hi romans catalèptic i enrampat, com en escaiença de tètric funeral, raptat en orrupte pels vampirs espectrals qui ixen del mort, un mort de fresc qui potser ets tu, i et veus il·lusament angèlic, car palès que quan el cervell vol veure quelcom que manca a la realitat, prou tanmateix reïx a veure-ho, car el cervell es veu que murri, garneu, i autònom, rai, sempre musant en- (i amusant-se amb-) caòtics, sovint extremadament abjectes, projectes de puta supervivència, com ara mateix, que arrenques en plors, i a les fonts del visatge se t’hi arraïmen, eixamenen, sedegues i concupiscents, diminutes sibil·les volaires, qui, a tall d’insecte, en barrut papalloneig, t’hi rellisquen, guerxinant sense solta ni volta, mormolant-te secrets a cau d’aclucall més que pas no d’orella, com si et volen fascinar, com se’n diu, et volen fetillar d’amors, et volen convertit en practicant de bells i lleigs actes carnals, pruents i brutals, i t’esguardes el clotet de la mà esquerra, no fos cas que hi portessis sense recordar-te’n una mica de mel com a lloure irresistible per a caçar mosques i d’altres borinots, i te n’adones que hi han traces de quelcom, de crisàlides mil·lenàries que en temps oblidats emprares de cosmètic, o les minyones mateixes te n’empastifaren, abans del sacrifici, on, tèrboles, et lleixen jorns i nits sense sopes, havent doncs de pensar-se-les totes, i és ara, efectivament, que colgat et tornes a veure per les boes i per totes les altres serps n’Apep, àdhuc per les botifleres cobres, i llurs cagades i egagròpiles i betzoars, és clar, i et dius, esquizofrènic, Ara t’ho dic, prou deu ésser que, enmig la ranera, l’al·lucinació se t’instal·la, tu, i et refàs, amb força de voluntat, amb els collons quadrats, i no et plegues ni plegues, ans romans galant i xalest malgrat el tol·le-tol·le que pel voltant teu saps que avien els malignes envejosos disfressats de mòmies malmirroses, mascarades, udolaires, els avis tocatardans, els avis de l’avior, tarlans i tronats, estrets a la gàbia, vora els lilàs difunts, criticant-te, eixorbant-te, cruspint-se’t cru, gens estugosos tot i desdentegats, i pudents, ferum de gadolla i enyifa, de farnat i carnús, i esguerrats, i guenyos, a frec de fermentació, cos fet fems, esgaripant, The dues are due! The dues are due!, i no et rets, no, mai penedit de res, vituperatiu i ple de fellonia, objectes de ta objecció, tornant-t’hi, rebuig i revenja, cop de puny contra cop de puny, les banyes del malembridat boc emissari burxant a tort i a dret, doncs, i alhora escapant cap a la cruïlla insospitada, turmentós, amb escaient coratge, diabòlic, triomfant, aviant de comiat pets molt sonors, i així, mentre immòbils se t’esvaeixen en la distància com més lluny no fots el camp, sorruts coloms de fresc escapçats, taques burelles confoses per neguitosos abscessos a la pell del passat, escombraries, mutilacions, restes exsangües de lacres i segells de l’ahir vulnerat, desminyonat, a tesa escruixit, oh, horitzó, som-hi, t’hi embales, pacífica perspectiva, esdevenidor esplendorós, reflexos al cresp de la bassa només lleugerament importunats pel degotar de la plugeta, i lluny, com més anem més remota, remor de rella que repassa residus d’egrègia malvolença; berma avall, una decisió, em llogaré de sotamà a les drassanes, m’hauré pentinat el xurrimpàmpol, el rufó, l’anastola, i raspallat paltó o sahariana, i diré llagoter que regracii coralment l’oportunitat, que m’hi escarrassaré tot nici des l’inici, que de procrastinar ni d’empudegar, gens, i que als episodis de garrotades i aldarulls gremials, això rai, vós, el més enjovat a l’excitabilitat ambient, lliurat a l’escalf, totjorn eret, perdut havent tot desig de menjar, immergit en les pitjors crueltats de les pitjors, vull dir, millors, fantasies eròtiques, no pensant gens en clapar, ans en fotre-hi barrada, ja m’hi veig, esborrant tota llar i tota comoditat i tot bressol i tot ventre i tot giravolt, de maig a maig, a deshora endollant i desendollant els aparells de lluita germanívola, mai de genolls, ni d’esplai ni d’esgambi, ans amarg com els fels de mants d’agomfis, mes molt escatilosos, esturions, mossades a betzef, i, si em lloguen, em dic, a la merda, tu, m’esmunyc a la primera de polissó devers marítims aïllats alous on re altre no m’empaita, ni aqueixos polivalents malsons que em projecten al sensori missatges contradictoris, encontrats, diamètrics, conflictius, ara que (ja veient-se el manumès escàpol) tant se val, que l’enxampin, tu, atès que, estratègic, se’n refot, de tants de destrets ni trencacolls; esclau dels malsdecap, hò, mes també aquell qui sovint benaurat troba vanes solucions que el fan nogensmenys felicet com microbi en bombolla, belleu a trenc d’esclat, belleu prou duradora… qui sap… detalls (potser) més endavant… per ara, prou.

(…)

(El poble armat mai no ret sa llibertat.)

Majordom especialitzat en anar canviant els bolquers a l’ancià dictador benèvol, el gran salvador de l’illa, l’institutor de totes les perfeccions de la nostra societat, ell qui purgà l’illa de tots els malignes conceptualistes de barbaritats, els abstractes, els qui et vendrien grotesques putes enganyifes, els filòsofs, els poetes, els eufemistes de merda, i sobretot els cretins de tota religió, inclosos animistes i espiritistes, tota la vil patuleia de falorniaires, monçonegaires, camandulaires; ell, doncs, qui, oimés, en una altra, abans aparentment inassolible fita, ens alliberà de tota corma antisexual, i ens féu doncs lliures com qualsevol bocí de cel on re que toqui el sexe no és ni molla vergonyós, i volgué que conys i cigales s’emancipessin definitivament, i doncs que tota mena de relació consensual fos no sols doncs acceptable ans indubtablement magnífica, que tota mena d’unió lúbrica fos, lògicament i legítima, homologada al cent per cent, segons el desig mutu, i això dels zero als cent cinquanta anys (amb tots els tasts eròtics ni inclinacions sanament lascives, això rai, vós, poc cal que us en neguitegeu gens, al contrari, car són ara i ací d’allò més celebrats, ans encoratjats i esperonats; amb els més intel·ligents espècimens qui ens estimem més, bugres excels, per exemple, i sempre demanant permís abans, és clar, amar carnalment les bones bèsties en estat degudament concupiscent, com ara les belles eugues i les vitenques vaques, i les entremaliades dofines i les serenyes oques, i les tan finetes iguanes, i en fi, així anar fent, què us diré que ja no us ensumeu); i som-hi, tornem-hi, amb els atots lliurats per a tothom en igualtat indiscriminada per l’òptim, prodigiós, providencial, president vitalici nostre, el qui eliminà sense cap mena de contemplació (fot-li’n fort, cridàvem tots) el flagell inhumà de bòfies i militars, i féu obligatori d’anar armat i que cada casa hagués doncs el seu casolà arsenal, car cap societat poc pot servar ni un segon sense armes la llibertat; i fou ell principalment qui féu fotre a mar tot allò brut, les màquines de pol·lució i de sorollada, els productes d’enverinament de l’ambient (suprem protector ell de plantes i animals!), i qui organitzà les competicions agrícoles i industrials, i en féu l’esport més apassionat i apassionant, on tots triàvem el nostre ofici concret, car només existeix, com cal i com és de llei, el concret per a nosaltres, i merda i mort per a tota metafísica, és a dir, per a tot allò que no és científicament mesurable, tot allò que desdiu la tangible realitat, i llavors, un cop contents en la nostra tasca, car sempre podem anar canviant-la (a part ni cal dir la comesa sempre en vigor d’ésser perpetus naturals escombriaires, car la població sencera nets rai), competíem per unitats lliurement associades contra d’altres unitats ocupades en la mateixa tasca, i guanyés qui guanyés, la satisfacció sempre era general, car l’emulació prou ens era la virtut més preuada.

Doncs bé, majordom de cambra, com dic, de l’ancià benèvol dictador, el qual aquell matí s’escau que era encar al llit, com sempre entres dues beutats (en aquella saó dues imposants metgesses de races oposades), ell doncs com un torronet ben entrepanadet per dues tendres llenques de flairós pa d’àngel, les fresques beutats oimés cada nit diferents, i de diferents molt acomplides vocacions, i sempre ni cal dir molt honorades de poder haver clapat ni que només fos una nit amb el salvador de l’illa, car la cua de gerdes femelles magnífiques per a clapar-hi era sens fi, i poc podies presumir mai d’una proesa ni d’un reeiximent, ni d’un esplet ni d’un triomf pus sensacional, doncs, això, llavors, tot de sobte s’obria la porta de l’avantcambra on ronsejava jo, i hi entrava un cap d’estat africà molt devot del nostre dictador qui, sense ni demanar’m permís, se’m fotia a la cambra del molt colt president nostre, i no sols això ans despullant-se en un tres i no res encar se’m fotia al llit, on les noies, és clar, una miqueta esvalotades, saltaven nuetes, i les haig d’embolicar que no m’agafin fred, pobrissones, i les duc a la cuina que prenguin quelcom i les hi lleix que s’espavilin amb els cuiners o si volen anar a cagar a la comuna i fer llurs ablucions conyístiques i matinals, i me’n tornc molt resolt a la cambra del president, i veig que l’africà li demana molt deplorablement una visita institucional a la seua contrada que tant vol imitar la perfecció de la nostra.

No sé què em fa interrompre i ficar cullerada i demanar-li a l’africà si també li haig de canviar els bolquers a ell, i em respon que foti la falç a esplet d’altri, que els dos grans estadistes prou feina han. I el benèvol president nostre branda el cap devers la meua humil ans fidel presència com ara si em digués que perdoni l’exabrupte de l’africà, qui civilitzat allò que se’n diu civilitzat encar no gaire, la prova que implori la presència del nostre molt sublim campió. I quan diu, i dic, civilitzat és clar que entenem civilitzat segons el nostre mètode imperfectible, i no pas gens, ecs, el mètode dels bruts salvatges de les malaguanyades societats on els conceptes abstractes, les ridícules ficcions (diners, i déus, i espectres, i mistagògies, i barrufs; i autoritats, i fantasmes, i evanescències, i buidors; tota mena de molt tocades del bolet ximpleries i irrealitats), els esclavitzen sense remei.

(…)

(Si l’encert, l’endevín.)

A l’agre de l’exploració, en ple periple, cuidí fotre-me-la; sort que algú em retingué, mà de ferro a l’avantbraç; i el penya-segat de remotíssim abissal terminació, i de segur escarxall absolut, era a frec, i un peu ja em penjava avall; és clar, pobre de manguis, que, bo i cogitant pregonament, i fosc que tot al voltant ja no era, poc me n’adonava que cap torm aparegut de sobte enmig l’estretet tirany, a caire de molt perillós estimball, em feia ensopegar i m’impel·lia al buit il·limitat i tot negre. Buit, al fons infinit del qual brama i brogeix l’enfollit torrent de la duad, que s’enduu tots els cadàvers dels ens mai existits i la totalitat ensems dels cagallons al llarg de llurs vides expel·lits.

Quan tornàrem a camp, si fa no fot il·lesos, hi insistírem. Diguérem, Que consulti la sortillera de guàrdia la seua màgica volvel·la i que ens reveli de mantinent si el Sol eixirà més o menys com avui, encar que només fos doncs tan precàriament, i que no se’ns haurà demà fos del tot, on doncs re altre llavors no ens romandrà que eternals tenebres, i això, és clar, per un curt tram, car encontinent què altre que una fi del món encar més imminent i una vida doncs més efímera encar, on, si això fos allò dit, aqueix doncs essent el nostre fat, més valdria que canviéssim els objectius, i…

What…!

Que diu el porsavant que la bruixa és morta aquest mateix matí, empassada, tantost fotia el peu fora la tenda, per cap petit gorg de cràter fumegós aparegut de cop-descuit aqueixa nit davant ca seua, un cràter de no re, i tanmateix fatal, el qual nogensmenys no havia sabut pas veure’l en tots els seus maleïts tarots ni tarotes…? Doncs quina inepta, vós!

Saps què? Falòrnies! Falòrnies!

Prou doncs de volvel·les per a cosmòlegs i aracnòlegs, dic, i prou d’harúspexs i copromàntics, i prou també de místics i psíquics psicòtics, i de pàtics, i mòrbids, i macabres i ominosos, i anguniosos i maniàtics, i feixucs i fastigosos, annals i guaitajorns i memorials de flatulents escriptors, i de daus i de buides banalitats budistes, ni d’i-txings ni revelacions ni de massa ximples oraculars centúries, i ni cal dir, de bíblies i de merdegades d’aqueixes que només engendren desgast cerebral, és a dir, estupiditat general.

Que enraonin per compte les bèsties, i que siguin elles qui ens ho diguin tot d’una puta vegada. Les escoltéssim amb cura adequada. És palès que en saben molt més que no semblen lleixar d’antuvi entendre!

Som-hi, doncs. Esclarits enteniments, i prou per tant d’endevinalles folles i d’esperancentes d’il·lús. D’ençà d’ara fet i entès. D’ençà d’ara mateix només la veritat. La veritat!

(…)

(You don’t seem to know shit.)

Ull viu, car qui et recomana seny, et vol retut.

Et vol retut, és clar, i ben ruc: ase dels cops i gaudint-hi.

(…)

(On tothom altri s’hi confon conec/ el meu molt vast palau perfectament.)

Sempre apilant llibres me’n trob de bons

A biblioteca els entafor i avall

Me’ls enduc amb compte que a cap glaó

No se’m rompi el moble i els llibres fotin

Amb espetec un ruïnós castell

On com balb nàufrag no ned retrobant-hi

De vell meravellós llibre oblidat

On m’embadoc sense comptar ni on soc

Ni si entre els vidres profús no em dessagn

On redut a la calma i àdhuc banyat en èxtasi

Puc ara refet arramassar els llibres

I aixecar el moble mateix i esmenar’l

Campió qui fui qui sempre guanyà

Venint d’enrere amb un somrís bledà.

(…)

Opulent apilant per vastes esteses

Moble clafert de llibres davallant per escales

Greu daltabaix per desnivell d’estances

Seriós arreplec i nou acunç d’escenes.

Llibres caiguts esdevingudes llebres

Qui zigzagant per terra et fan travetes

Tu i el moble perdent-vos en estretes

I adonant-vos estetes a vitals abraçades.

Hom s’esvera i vira esvara i s’esvora

I si estelles es clava poc se’n plany ni rancura

Prou se l’enduu l’onada que en cadira d’ivori

El mena a lluites llunyanes entre mussols i ciris.

Lleus remembrances de fets oblidats

En un sondroll de títols que amb prou feines esbrines

Ni et corseca el desànim ni poc permets que troni

Per la volta del crani verborrea insurrecta.

Enemics qui adés foren amics te’ls enfonyaren

A polsegosos indrets d’espatllats

Mecanismes que ara apariaries

Per a allò amagat treure’n i trobar-hi

De bell nou l’enlluernadora màgia.

Amb secreta clau d’escriny que al més íntim no duus

En foradet al cos a la carn enfonsada

Els obres perquè lliures ara en surtin les obres.

(…)

(Per què fer-hi mai cap, buit de realitat?)

Tost hi seré al port amb la desconeguda

Qui se’m voldrà cardar de sobte allí mateix

Desesperació de dona molt moguda

Voldré llavors fer l’orni : com qui no la coneix.

I ella s’emprenyarà i semblarà beguda

I tot perquè no sap que hom, fugit, reneix

I prou esdevé altri : una ment més aguda

Després d’haver vist món rebutja l’antic feix.

Per indrets llegendaris tastava hom conys exòtics

No es satisfà pas ara amb ressorts tot usats

Vol novetats a dojo, poder triar els forats

Com ratolí molt savi qui el dispeser despòtic

El rebost li ha vedat.

Li robaré la clau

I sabré que és tot buit : que no re rau al cau.

(…)

Tot és llumí – s’encén un instant

I roman apagat d’ara endavant.

(…)

Si el Tot és llumí espatllat, què fora l’U?

L’U fora afollada guspireta del llumí malrascat.

(…)

Eufòric tornant de qualque gatzara

M’aturava a un aparador equilàter

On bevia calma llet un pirata

I on de groc la cambrera li fa la gara-gara.

Jo també voldria beure-hi un grog

I vull que la dona groga em gomboldi

Que potser àdhuc hom si cal s’entresoldi.

Traient el pit superforces m’arrog:

Banyes de fum em fa la piamàter

Treballant-m’hi amb zels de psicagog.

Em flamegen uns ulls ambres i atzurs

Se m’eixoriveix l’eix adés fluix pel desús.

Trauc amb el nas el vidre i ara un cràter

Que laves de sang promou trau el meu cap d’oblata.

(…)

Saviesa secular de ma cosineta quan es pixava al formiguer, i alhora a les formigues qui la infernal riuada (la duad irreparable) s’emportava, tanmateix les reptava dolçament dient-los: «A la voreta del riu no t’hi faços lo niu.»

Per què em pensava llavors que els zuzunets de les xiquetes no podien mai ésser com les fufotes de les dones? D’això se’n diu manca de maduresa. Quan te n’adones que, jovenet o madur, amb pèls o sense, un cony és un cony i prou, que un cony — llas! — no es transfigura, que no deixa doncs mai d’ésser ell mateix, la teua formació intel·lectual — naturalment tan plena de llacunes i de desil·lusions — és a frec d’ésser completa.

(…)

«Desgraciat del cuc qui es fot a la panxa d’un altre», deia amb la mateixa saviesa de sempre mon padrí quan endrapava fruits o bolets lleugerament habitats per minúsculs invasors.

A part, és clar que: «El que no mata, engreixa.»

(…)

Això fa hom ans de perir i podrir:

Es diverteix com feia son padrí.

I doncs què altre vols en aquest món de merda?

Aprofita i prou cada trau i esquerda.

Som-hi i no en parlem pus : hom puja a l’autobús

I s’hi veu sempre sol i gamarús.

Pot haver-hi molt de viu ni d’obtús

Molt de dret com un fus i de tort com un nus

Pler de vella qui cus i de malalt qui tus

I d’assassí dels qui mengen ulls crus.

Tant se val, hom hi és sol i gamarús

I tem amb raó, sap que tard o d’hora

Algú o quelcom per l’esquena el perfora:

Coltellada que rep : bona nit i bon’hora.

(…)

(Confonc els rols o soc de debò alhora el mort i la mort?)

Cada cop que algú invoca (convoca) (evoca) la mort em xiulen les orelles.

Al cap d’un minut o dos ja he decidit qui mataré.

Mataré el qui m’invoca.

Mataré el designat a mort.

Els mataré tots dos.

No en mataré cap.

Mentrestant, els assassinats es multipliquen. Com més gent al món més morts.

Avui mateix en trobaran qui puden pertot arreu, fins ara mateix ignorats i sovint no pas a qualsevol lloc remot, ans ací mateix, a l’armari del costat, rere la porta, a la cagadora, a la cambra dels hostes, al recambró dels mals endreços.

Hom és a casa, hom hi és jugant amb son infant, i hom tot d’una es demana d’on deu venir aqueixa pudor tan forta i estranya, i obre una porta qualsevol i se’l troba, un altre mort en avençat estat de descomposició.

(…)

(Em rosega tothora la idea de la mort.)

Entre el sensori i l’imaginari, un abís; un abís on no saps sinó caure-hi.

Anava guimbant de nit a trenc de timba, i vols-t’ho creure, de cop sobte em veig enjòlit bo i fent mants salts mortals com qualque altre vulgarot acròbata.

Larves carnívores em somriuen baix de tot.

Maldic, tot davallant, els rulls i les sines de totes les marmòries beutats, blancs de les meues ires, ara que, no gens resipiscent, buit de tot dol i de tota melangia, per instint de mòmia, un lúgubre èxtasi no em pren. I maldic llurs conys, lloures eteris qui llambrejant en la penombra, em feren ‘nar de cul pels descosits tota la puta vida.

I el mosaic esbocinat vaig entrellucant, i en vaig sentint el quequeig que, a força d’ésser adventici esdevé incoherent, i sé que fou tot plegat una vida de merda.

Per què doncs em sap greu retre-la? No hi puc fer més. Em sap greu, em reca, em gasta, em rau, em fereix, m’assassina, em tortura, m’afligeix, veure’m mort, és a dir, esdevingut fos, anorreat.

I ara, encar més malhumorat, veus que m’ennueg i amb tota versemblança, sísmic, vaig aviant esgüells, udols, aücs, i imprecant, vell prevaricador, novament afoll, embriòtic, o així mateix vaig flastomant alegrement, i ho dec somiar, una pluja oratjosa, gotes com glavis, vent huracanat, se m’enduu cap a qui sap quin altre incert obscur somni.

Ensems inert i volant, segurament esmicolat, sotmès ara a les regles estranyes de la mecànica quàntica, als altres universos i a llurs ineludibles i sovint contràries lleis, totes en aiguabarreig, entrellaçat amb bessons dispersos per mons infinits, superposant les nostres visions subjectives, maurant i pastant interpretacions, fins a perdre tot contacte amb la realitat.

Tot hi és zona afòtica, i la matèria negra emet un soroll blanc de verminoses cobles llunyanes qui toquen no ho sé pas, dificultats òtiques rai, potser guimbardes, potser nunuts, celebrant un esplet faraònic enguany de peres Bosc, camperols mudats tots, contràriament als maellers, i tallers i boquers, tots sollats de sang i merda, ells, qui els estalonen, amb tallants i xerracs que ominosament degoten.

O, contigus o oposats, hi ha peons i arquers qui em llencen sarcasmes o lloances, agònics o solacers, tot alhora, i què faig? M’estic despullant de noses, del tapís sencer de borinots, follets, genis i miasmes, i d’astres i planetes (enigmàtiques deposicions de quin cul ardent al capdavall?), i de casalots i de mainatges, de tripijocs i d’aquiescències, d’ídoles i de cruïlles, car al reialme alternatiu on totes les assumpcions són violades, qui els trobaria calents, ço és, mica necessaris?

A favor de la superficialitat de l’engany dels senys, la delusió, la dictatorial, imperativa, il·lusió, ignora per contra la veritat d’aqueix envitricoll constant, aqueix batibull, de partícules caòtiques que s’enfonsen al reialme afàsic del no re per ineluctablement fondre-s’hi.

Per esglai, romania glaçat, vençut per la torpor, sumit en l’aturament, fins que el mòrbid trasbals, com punyent detergent de química verinosa, per quin biaix de vertiginós terbolí, i a presters i a gropades, esborronat, em fa, contundent, estavellar a d’altres alienes atmosferes, on, potser eixarmat, a quins llivells llunàtics, colgat en polpes flàccides, en arrugades bromeres, més acollonidores carreteres no se m’obren, i em veig de bell nou en porpres seqüències extraordinàries, davant escamots d’afusellament, i catalitzadors que entrexoquen, i al·legats porcins, i polloses temptacions de maquiavèl·liques bagasses, i gruixuts creixements a cossos qui es descomponen, tanta de decadència, i de gastament maligne, i d’imminent meteòrica anihilació final, on, quina vergonya, senyoreta, tothom canibalitza tothom.

Retrògrad, maladaptiu, òrgans vestigials em reapareixen, assassí de dracs, i una jovenesa aborigen se’m desencadena, emocional, i se m’esbraven llavors els abrandats coprobis a l’horitzó dels tènues colzes, i amb quina acceleració encar, ofès, oldà, no m’esllenegaré, esdevingut canviot, lleig, ranc, esguerrat, maligne, fins que les epopeiques orquestrals cendres d’allò altre que fui oblidaran de rentar amb llurs lleixius aquell monstre egolàtric, el qual, arreu abjecte, on es presentarà ara?

Féu torts a tothom. La truja qui el garrinà. Li encolomaven, abusius, l’encarcarament insuportable d’ossos i carns que s’autoanul·laven acceleradament. Amb prematuritat ultratjosa, fou el més malparit. Molt apitrant (tanmateix deunhidoneret l’esporuguit), s’havia ficat ardidament de genollons. Part en vull! — exigeix. Sense adonar-se’n, amples i pregones reserves d’hipocresia i colltortisme se li congrien llavors com greixos de depravació. Escotomitzat a tesa, pretén creure-s’ho tot. Es declara només feliç en la contemplació del fet que existeix i prou. I gràcies. Car altrament goig fotríem. Tantost els esdeveniments irrompien i les passions corrompien, era palès que tot se n’anava en orris.

Unes notes calmes de piano s’aixequen de les cendres. Contra tot allò tan esgarrifós, l’absurditat total on s’immergia, antiheroic, rebutja les insanitats del mutu socors cerimoniós. Cap atractiu ni encant ni seducció no troba en les fètides mentides ambient.

Neix el malson de l’àmec oblidat a l’esfínter. Amb els seus trets àvols, brutals, se somia que exerceix, túrgid, d’uixer vel·leïtós. Tots els qui flascament singlant o sirgant cap al traspàs mostren símptomes infal·libles d’haver’s cregut que els imaginaris trama i ordit on fantàstics es filtraven servaven mica d’ordre, amb el mateix forrellat ensangonat els perfora.

Hagué més tard la gosadia histèrica d’espigolar xifres, d’esmolar el pesquis, d’esperonar desesperats, i s’acarnissà a sacsar idees, i a eriçar peròs, ignominiós gamarús, espantall innocu, i de què li serví? Entre taüts i nuvolades, malaguanyat petjà naufraigs, i a frec d’anorreament potinejà i emmerdissà, i emmordassà inútilment les pors, espatllada joguina lligada a un cadàver.

Enantiòdromes aberracions d’èlitres oníriques roents se’m separen dels cos. Allò s’acaba. Fet.

(…)

(Ma vie de gigolo.)

Massa de dècades decadent, m’estrompava a la mort.

Massa de dècades decadent, pou avall avall avall, estavellat al pis pla de baix de tot, ja em tocava, que no?

La finició de la funció defineix la defunció.

(…)

(Univers fugisser.)

La Terra, boleta de tediós ciment amb ulls de foc, fot el camp reculant; reculant irremissiblement, sense retorn, fins al mort oceà cendrós de la futilitat.

(…)

(Dos carallots urta a urta.)

Binocular m’esguardava el matràs, i el matràs monocular em sotjava, i el la nostra mútua meditació tot el que resolem és que ni amb tres ulls l’entesa del món gens no se’ns eixampla.

(…)

Tota trajectòria vital (sempre efímera com cap ventositat) es pot definir sense romanços així:

«Defecat al món. — Defecat pel món.»

(…)

Entre Victòria i Vençó

La Llargària d’un Cagalló.

(…)

(La nostra ardida drapetomania,

Diuen els braus estronts empresonats,

Ens impel·leix a l’alliberament.)

La princesa assevera no gens púguer cagar

Al cul un lleig pessigolleig l’alçura

I és que els estronts captius alfarrassaven

La situació amb l’ignominiós

Congreny que a la duana de baix els impedia,

Esfínter repatani, la manumissió.

Fins que amb eixordadores òssies estrenuïtats

No reïxen a estòrcer’s i llavors, amb cantúries

I glòries divinals, s’esbalçaven aquàtics

Els reials estronts qui estorts s’hi rabegen.

Joioses a la tassa ressonen melodies,

Arpegis d’harmonies, i els epinicis d’a-!

Lliberament final.

(…)

Truquen la nit i l’acolloniment s’instal·la

Prenc la pistola i encenc els llums arreu.

Era la mort.

Ja no me’n recordava que li feia de sabater.

Pobra dona! Maleïda imperativa tasca

Anant totjorn sense descans pertot arreu

Tan devotament ni heroicament dedicada.

M’ensenya les sabates totes rosegades

Esfilagarsades

Gens decents, vós, i amb prou feines tangibles.

Ara l’en cercaré si fa no fa de noves.

Humilment se m’espera a la porta.

En donar-les-hi com m’ho agraeix

Amb ulls humitejats em regracia el favor.

On faig que tampoc no calia.

Mort moribunda

En cloure la porta haig de brandar el cap.

Cada vegada que ve la veig més claupassada

Més feta malbé

Més esgarrifadorament dilapidada.

No crec pas, noia, que duris encar gaire!

(…)

Semblaves voler-te menjar el món cru

I el món és clar se t’ha menjat a tu.

(…)

Aquells són els anys on faig d’alumaire

Ningú no pensa que lluny en vaig gaire

Ni que em volta de santedat la flaire.

I tanmateix qui recull les cagades

No podeu dir que treballa debades

Perles sovint fins i tot hi ha trobades.

L’anell amb què es casava per exemple

O les claus que obren de la glòria el temple

Mentre còsmic el melic es contempla.

I també el diamant que em féu milionari.

Si em lliura meravelles l’envejós ordinari

Basca em duu la bava de l’ancil·lari.

El diamant es deia acceptança

D’un destí que és sempre a la balança.

T’arronses quan el gran poder s’atansa

I t’eixamples si ets sol i qui et subjuga dorm.

Durant llargues durades m’hi transform

Manumès a recer al rebost del corm.

(…)

Arribats a milionari

Ens ofega el baldufari

I el tumult turiferari.

(…)

Ve la tardor i m’arrap al rebost

Com corc de gra m’enterr als fonaments

L’hivern lleix passar per a estort tornar.

(…)

Passem a gual gral·latoris

Pels sistemes excretoris.

(…)

Ací so, minoritari, amb cada aparell espatllat

I la feixuga melangia del capat degradat minotaure.

(…)

Saps què et dic? El món és fet de malparits qui volen sobreviure a costa d’altri.

Et roben et maten t’enverinen t’empresonen et menyspreen.

Els ajudes quan s’escanyen i no t’entenen.

Et burocratitzen i els patracols on érets llavors enfonyen als crematoris.

(…)

Mentre m’exterminen

Vaig filosofant.

Només t’afegeixes (tirallonga potser infinita) a tots els exterminats.

I ara la fórmula: Fou bell mentre durà.

(…)

Castrat em castraran de nou, i altra vegada, i altra, i vint-i-nou, i a la fi, amb la carranxa sens cap ou ni nou, i amb un piu al qual re no li nou, cap nervi se’m remou ni fot renou.

(…)

Amb protèrvia la bita en tot trau del fotre molt confiada somiava engalzar-s’hi.

Tot trau del fotre, punyent edicle per a mi sens atri.

(…)

D’antuvi, adolorit, vull dir, adelerat, escopòfil, esguardant i escoltant la dona fotre amb altri, el goig era tot meu.

Amb en Lou Reed, optimista hom cantusseja: Making love by proxy.

Llavors, com la dona s’apropia tot el poder, totalment amputat, només puc viure per la seua beneïda intercessió; què vols fer-hi?

Living now by proxy.

(…)

(Desastrosa intervenció.)

Letàrgic, amorriant-me a la corcada palla, amb els intestins, on adés a lloure els instints no nedaven, ara molt atrofiats ans disminuïts, algú em llença una corda.

Carrinclonament i ridículament penià, arrossegant-me ínfimament part de terra, mòrbidament tractant d’ensumar traus erogatoris de tigressa, com a l’ham, a la corda m’ancor.

Recepta disruptiva, qui m’hi estreba? I on?

Vers el galze de la tigressa d’Hircània, tostemps nogensmenys segellat, tancat hermèticament. I la corda és ble gros. És metxa encesa. Cremaré com cremarà l’estromàtica palla.

Entre silents aücs de por hom menjar es lleixa.

(…)

Perquè s’esqueia que aquells dies llegia pler de novel·letes «criminals», tot de sobte la histèria, ai, i amb quins ulls de boja, no em repta i em retreu que:

You want to kill me!

What? – que dic, totalment pres en fals, desprevingudament rai.

Mes prou és cert, nogensmenys que ningú no és lliure de controlar tostemps els propis pensaments, i potser, qui sap, llegint-llegint els crims dels diferents «dolents» a les novel·letes, quelcom em pessigollejava el sensori, i em feia passar pel magí, sense adonar-me’n gairebé, com qui diu, quelcom, un altre cas com un cabàs, qualsevol circumstancial avinentesa on la seua mort es veia acomplerta, i per això mai, si ets prou sincer, no pots afirmar re amb prou convicció.

Els convençuts són els mentiders, els fuls, els traïdors.

Sense l’ombra d’un dubte, ningú no és de fiar.

(…)

Com deia en Maragall:

«Si el món ja és tan bonic, ai aimada Senyoreta/

que damunt m’emplastréssiu als morros vostre cony/

no us semblaria que prou fora idiotament superflu?»

(…)

La duad és sempre la mateixa – una fluïda artèria que duu, morta, tota matèria adés viva.

Un pic tota matèria viva haurà morta, la duad, inservible, s’aturarà de sobte – haurà esdevinguda estàtica, estancada; aviat indiferenciada amb els voltants.

Pols immobilitzada.

Riu de lava glaçat i llavors d’empertostemps petrificat.

Res no la mou.

I, de casualitat, en l’eixut, i per l’atzar d’esquerdes al terreny, inscripcions s’hi han marcades – il·legibles, car no hi ha llavors res amb ulls, ni tacte…

Ni és llenguatge cognoscible.

(…)

Esguarda-te’l destruït.

En romans desanimat.

Havies fet (feina rai!) un pastís enorme, amb totes les cremes i llefiscoses llepolies que calien, i potser massa i tot.

Volies vendre’l sencer, tal qual.

Mes tothom, els virtuals clients, bo i tastant-lo, el van fent a bocins.

Desintegrat.

L’esguardes, molt desanimadament, irreparablement fet malbé.

(…)

Reculen els vaixells vers la meua garita.

Van tots carregats de productes varis.

El xinès dissident (qui em porta els necessaris

Estris de la neteja) com una mula guita

Fa espetegar la barca encapellant la bita.

Atraca a l’andana i els alitzaris

Que entendrit em duu en volea em gita.

Opopònacs sempre em duu i lletovaris

I en agraïment amb brea i vernís

El llagut li acunç i condicion

I ell (adés tan bestial) se’m corfon

I un jorn promet estòrcer’m sense avís

D’aquest esclavatge d’escombriaire

On hom prou tot m’ho tol tantost trairat haig gaire.

(…)

(Pron rere les dunes.)

Prop dels calds indrets on vivien les serps afrodisíaques, pron rere les dunes, amb l’ull bo encavallat al bec minvant, o broc petit, d’una ullera d’almirall, els veia fer cap…

Sabia a la bestreta si fa no fa on anaven perquè de casualitat els havia sentits enraonar-ne. Ara, alhora neguitós i il·lusionat, romania a l’aguait.

Nus i de sobines, es van estendre, separats entre ells a tres o quatre iardes, gairebé en tirallonga; i ensems seriosos i rient, es recordaven mútuament i sinal·lagmàtica de les messions que havien ficades. Aquesta era la juguesca. Jaurien al Sol resplendent durant dues horetes. L’alarma que anunciaria la fi de la sessió era muntada i a la vora. Aquell qui fora mossegat per més de serps afrodisíaques alhora, aquell s’enduia el qui sap si gaire sumptuós «prèmit» aplegat.

No s’escolà gaire estona i les primeres serps feren acte d’aparició. Eren serps blaves, d’un blau espurnejant i pregon tot part damunt, i d’un verd turquesa més mat davall.

De mantinent les veies amorrar-se’ls als cossos oferts. Serps, aquell any fecund, en feien cap més que no hauries cregut; noves desficioses generacions, àvides de poder d’una vegada etzibar-hi queixalada.

A pleret, els éssers estesos donaven un rampeu pampalluguejant a les ídoles hindús. Ídoles qui colc. Durgues, Budes, Kalis, Xives, de múltiples braços i cames ofídics, reptilians. Ídoles exuberantment sexuades, gens epicenes, vós.

Solcats de dolces tremolors, ondulaven estacats el cossos de sobines. Els nus sacrificats, com ara injectats d’eròtiques essències, esdevingueren esbojarradament excitats. Els homes, llurs vits, altius minarets qui bavegessin devers la propvinent gerda rosada dels llunàtics conys adoradors. Les argentades dones, lúrids lutis lívids guèisers llurs conys, delejant-se que esclats de cràters lunars amb laves de lleterada els els esmorteïssin i apaguessin.

Tothom, com més mossegats, més escorregudes no patíem.

Havent-me fregats els ulls, els cossos de coure febrit, aviat a caire, diries, de coure’s i de fondre’s sots el Sol roent, diries, dic, que perdien volum…

Enlluernat i ronc, i minvant, ja fent amb l’estona més acugulades ganyotes de triomf, així mateix em jaquia gradualment pair per la ubèrrima duna…

Quan al capdavall sonava l’alarma, tots ens havíem descomptats. Braços i cames d’ídola (set o vuit, o quinze o setze, per cap), qui se’n xautava gens, qui en preava un bri ni n’oferia un all?

Ni qui se’n fotia cap pedra a la melsa? Extenuats, força pitjor que no pas lleugerament torrats, sense gaires maneres, ells amb llur parell de vehicles, jo caminant, ja ens esbarriàvem cascú cap a ca seua, i amb els mateixos possibles que ja no dúiem d’entrada.

Les serps? Tipes se’n tornaren, així mateix a encauar-se, satisfetes segurament d’haver omplerta llur nòmina ni acomplerta llur besunya.

(…)

(Nous detalls de la mateixa avinentesa. Curiositats herpetològiques.)

Al món natural, sense aclucalls no vas enlloc. Cal ésser ruc per a no ésser un ruc. Els rucs ens fixem només en una cosa i fins que no n’escatim la totalitat de la intenció (car cada cosa ha intenció per molt inorgànica o inerta o morta que no sembli part de fora) no passem a una altra cosa.

Ací, de mantinent, s’escolen els dies, i els jorns no se saben gens encendre, mentre les nits esclaten.

Aquest matí, la meravellosa dona alta qui m’atrau d’estranquis a la seua cambra… La veig amb febre tan alta que l’emblaveix. Li toc el front i crema. No pots anar enlloc així; cal que jeguis ben coberta amb flassades i et portaré remeis casolans.

Em diu que tanqui amb clau la porta i em fiqui amb ella al llit. Em diu que només si me la card ben cardada es trobarà millor. Només cardar la guareix. I que em desitja tan esbojarradament. Que és solament això, l’escalfor, la febre, la blavor resplendent de la seua meravellosa pell — desig; foll desig que me la cardi.

Les parets de la seua cambra, ningú se n’adonava fins que me n’adon ara mateix. Me’n record que pintaven la casa ben recentment, i tanmateix les parets de la seua cambra són plenes d’esquerdes, i estranyament mullades, i la pintura tota escorreguda, com si volguessin donar un rampeu a la seua pell blavosa, esgarrapada, molla, claferta de mossecs i pessics. Pell botxinejada de femella dionisíaca.

Les ullava, entre els llamps, durant la nit. Dionisíaques descordades frenètiques femelles qui alletaven, les més ferotges, amb popes ensangonades, escurçons i àspids; potser les menys ardides, o enfollides, tanmateix, nodrien amb llurs pits curulls, perplexes, obligades, mig escanyades colobres, de qui els patidors bells visatges m’esperonen rere els draps de la finestra al plor impotent.

La dona blava ha degut haver tornada del seu cruel viatge nocturn escalant, a cop d’ungla mur amunt, per la finestra, a tall de gata ella mateixa, en acabat de despendre les hores destrossant, amb les mans nues, gats eixits, sobreïxents de verriny. Els arrapa part la boca i els parteix pel mig com si estripés un full, i les dues meitats crues les fa orbitar al seu voltant, mentre ella roda aparentment immòbil, accelerats satèl·lits de sang i de trencada carn.

Ara mateix, mentre sospès la perillositat de la situació, isnells llambrecs adreç d’esquitllentes finestra enfora. Si ens descobríssim, tant ella com jo adúlters, la dispesa un manicomi.

Fora, encar, els gats sobrevivents. Presos per la fal·lera del cardar, en arreçó, en perxa, erets, amb extremats matrassos, per capterreres i llosats, escalant ungla-esmolats canaleres, tothora rere les tèbies llefiscoses xones de les gates mogudes. I de sobte, el dron, el borinot mecànic qui em llença l’ull enlluernador del seu llum a plens ulls, de tal faisó que és com si fitava un Sol rabiós, i trastocat, sense veure-hi de cap ull, caic enrere, als braços de l’enfebrada, qui amb força colossal m’estreba la tímida colobra, i m’esgarrapa i mossega arreu, i vull cridar a socors, i una natja gegantina m’emmordassa.

Mira si en la meua vida de trist lepidopteròleg per selves remotes no me n’han nogudes poques, de dissorts i malastrugances, de pèrfides trobades amb feres afamegades, mes en aqueixa avinentesa, sota el cul majestuós de la geganta blava, ja em veig perint-hi sense remei. Em dic secretament que és imperatiu que trobi, ben aviat i per on pugui, cap forat que em permeti de fer anar el mig oblidat do respiratori.

I llavors, ah, entendridora ensopegada, en aquell tòrrid rebost, moribund, entre com més anem més frèvols esbufecs, nogensmenys, com t’entretens, oi punyeteret, admirant la perspícua disposició i les aposemàtiques coloracions de les escates de les seues dues magnífiques papallones de carn!

T’hi perds, a onades de beatitud, com dins cràters celestins.

(…)

M’he aixecat amb una cara incopsable

Qui hi esguarda es perd en buidors sens fi.

És de nou la cara d’un babuí

Qui malgrat tot es vol invulnerable.

L’enigmàtic geni del babuí

Qui horitzó avall fita allò irrecobrable

Per la finestra del temps irrespirable

Conclou que tota cosa ha el tarannà d’un llumí.

Carena de la serralada ençà

Hams muntes paranys enzes s’amunteguen

Maniquins qui amputats t’apedreguen

Pops cleptòcrates i el so sobirà

Dels monòlegs que es fonen tantost dits.

Apagat babuí vaig badant pels ampits.

(…)

(Dissertant tot solet me n’adon perfectament que al món se li escaguitxen les costures a velocitats decididament ecplèctiques.)

A la mateixa dispesa, en aquest cul de corredor, a l’altra cambra, la del meu davant, els dos espies alemanys del ram de l’aigua. Que eren espies us ho escatia fàcilment; durant un instant de molt ardida incursió, amb el meu ull ultraperspicaç, me n’adonava encontinent (amb un llambrec en tinc prou) que, de tots llurs (múltiples) papers identificatoris, no n’hi havia ni un que no fos fals.

Heus ací allò que els veia que es manegaven en aquella cambra, d’ara somortes, ara prou lucíferes, clarors. Només ajustaven, o ni això (porta mig oberta i tot), quan es fotien a cardar. S’esplaiaven a lloure damunt llur sofert llitet, uns embats amorosos que feien feredat. Dos homenots de mitja edat i d’estatura i volum considerables, i això fins aquest matí, on se m’estroncava el miracle, atès que un d’ells el sents que es lleva acusant l’altre que, jaient abraçats, li ha clavada una ungla a un dit del peu, i que quan se les escurçarà, aqueixes unglotes tan lletges als peus, i em sembla que és ran això que han partides peres i tot, i aquesta nit ja no vindran junts, com em va passar amb aquelles dues lesbianes qui dormien passat l’envà de la meua cambreta quan era estudiant, i, aquella primera nit dels astoradors prodigis, les espiava fregar’s el cony per la finestreta que badava vers llur cambra, la qual gaudia de finestra al balcó, alhora que la meua cambreta era una miserieta on amb prou feines si hi cabia el llit i, sense ventilació, vet ací el perquè de la finestreta alta a l’envà de separació, i tanmateix, com dic, aquella primera nit de gaudi immens fou també la darrera, car es veu que durant el jorn les dues tríbades s’havien barallades, i durant la nit de l’endemà només una va venir a clapar, l’altra fent cap l’endemà per a endur-se de l’armari, tota emprenyada, allò que era seu, i se’m va acabar l’espectacle gairebé tantost no havia començat, car la femella qui vingué després es veu que no solament no era homosexual, era de més a més boja, i em va vindre una nit a la cambreta i em va voler tallar en coll amb un ganivet de la cuina. Doncs això és el que dic, una cosa semblant s’escau amb l’afer dels alemanys, se m’acabava ben aviat veure’ls combatre eròticament, i és clar que d’ençà de llavors la cambra del davant, havent emigrat de primer un dels espies, i l’altre, el qui romangué a la cambra, emmalaltint d’enyor i de melangia, amb la dispesera havent-li de portar peix bullit al llit i tot, i al cap de poc fugint també ell, d’on que la cambra s’omplís en acabat d’un matrimoni, on l’home era escombriaire nocturn, i la dona, prima i eixuta com una canya, havia tot un esbart de mocosos cridaners i merdaplens qui la duien constantment a perperir, d’on encar doncs que jo mateix en fotés el camp, d’aquell indret, com tots els altres (llas!) tard o d’hora maleït.

Car es veu que els indrets els ullprenc (pel bec dolent), els fascín (per la part dels ous podrits), que la meua malmirança els duu tota mena de malcaiences, i d’ací que de seguida no es facin malbé, i que ben tost no serveixen de re, o, si doncs no això, una de tres (dues de tres?) (tres de tres?); si doncs no això, uns ulls pansidors, dic, és la pega que hec, la meua malastrugança intrínseca, un mesquí portallatzèries que soc, o, encar, si això doncs tampoc, és el món mateix qui s’espatlla ivaçosament, de tal faisó que els meus ulls (de sensibilitat tan estranyament esmolada) no ho perceben (això) molt més ràpidament que no ningú.

Ara bé, talòs, atès que l’encertis, com ho proclamaràs, que el món se’n va esventadament cap a la merda? Et dirien d’alarmista i sinistre, i de dispèptic i capdecollons, i al capdarrer tothom se te’n fotria, com aquell bòfia, al qual denunciava l’infant idiota qui em llençava balcó avall embostes de merda fresca de gos al cap, i per comptes, bòfia ignar, de prendre’m seriosament i acunçar el desgavell, es foté estrepitosament a riure-se’m; o, ara que hi som, aquell altre bòfia al qual informava de la dona vella i esvellegada qui de la finestra estant, prop l’estació Victòria, em cridava que l’havien segrestada i que la torturaven i que pugés a salvar-la, i el repulsiu pudent em digué que tirés envant, i m’ocupés del meu moc.

(…)

L’espia alemany qui se’n va anar, més tard el veia instal·lat molt burgesament en una caseta no pas gaire lluny d’on llavors habitava. Aleshores ja s’havia “casat” amb una alemanya diminuta, escarransideta, decrèpita, lletjota, la qual emprava, no pas sols per a fer’s passar per “normal”, és a dir, no pas sospitós marieta, ans per a ses operacions de maligne espieta.

La doneta, ranquejant amb la seua mangaleta, i geperudeta, ella, amb els seus cabells blancs i el visatge rugós, la feia “perdre’s”, bo i repapiejant despistadament, per garatges, per empreses, per mines, per cuines d’hotels, per fàbriques si fa no fot secretes, amb un magnetòfon i una càmera microscòpics i, fotent l’oblidadissa i la senil sense remei, li tornava, a pas molt lent, no pas sense abans, com dic, patir qui-sap-los riscs, àdhuc que un cop es feia violar i malmenar de valent per tifes xarnecs guardians quan passava sota una de les escales de sortida, per una porta auxiliar d’una de les fàbriques de productes químics, li tornava, la velleta, dic, amb tot de sorolls i converses, i fotos i films detallats de les estratègiques activitats locals.

Aquella dona era un tresor patriòtic alemany. Ell, en canvi, no veies que fotés gaire més que, amb l’excusa de vegades de fer’ls aprendre sòpites danses tedesques, festejar amb alguns dels macips qui li feien les feines de la casa i el jardí, i atupar la dona de trast en trast, i quan ella “treballava”, fer el dinar i, molt golut, atipar’s.

Cert així mateix que els xarnecs, vull dir, els trinxes, els tèrbols brètols qui fotien de vigilants part darrere d’aquella neuràlgica factoria dels gasos mortífers i qui li violaren la pobra dona, aparegueren morts tots quatre la mateixa nit, cascú a ca seua (de cops les cases llurs distanciades de vint o trenta milles, vós), amb una bala al cap disparada per la mateixa pistola teutònica palesament adobada amb fi silenciador.

(…)

(Petting ass by proxy.)

Llogat per a netejar la blancor de les immenses escalinates de l’església, aquell dia particularment emmerdades, de més a més de les sòlites brutícies i les cagades de gossos, per la immunda trencadissa provocada per dues devotes qui, tornant carregades del mercat, s’hi havien barallades, d’on que tot allò que duien als cabassos se’ls vessés als graons i fos repetidament trepitjat, i sobre, a part d’allò, pitjor, personalment havent rebudes força males noves ahir a cal metge, no cal dir que no em trobava gaire de filis, i més veient desfilar aquelles famílies d’estòlids invasors amb cridaners membres innombrables qui portaven llurs faves condemnades minyonetes a fer la primera comunió, i exigien per allò estrenes de totdeu qui ataüllaven qui passés o s’estigués plantat, fumant o gratant-se la pera, tractant belleu de guipar cuixes amunt, sots les faldilles, de certes (molt poques) prou potables parroquianes.

Adonant-me’n que de demanar-l’en a l’escombriaire prou se n’estaven, aquells desgraciats bandarres, pensava que allò era el que em convenia més d’ara endavant, per poc que viu durés gaire… De fer-me passar d’empertostemps per escombriaire, fins i tot si, per una d’aquelles molt rares casualitats, esdevenia milionari, i (d’escombriaire) ja no em calia fer-ne gaire més. Car saps què et dic? Disfressat d’escombriaire no te n’estalvies pas pocs, de rac-racs ni de nyic-i-nyics fastigosos dels poixèvols; veient-te com et veuen, ja no gosen d’emprenyar-te els desagraïts ploramiques de sempre.

Tant se val. Amb escombres i galledes, i pales i fregalls, soc doncs netejant, de genollons, aquells oceans de cendres i burilles, i de despenjades necrosis i d’infeccions de captaires i illetrats, i aquelles himalaies de vidres i farines, i empastifaments de tota mena, fangs i buidarades, i pixarrades i caguerades, d’embriacs, i de folls i fanàtics, de badocs i lladregots, quan qui veig pujar les escales…?

Aquella agradable burgeseta, esvelta i elegant, de cabells curts, rosseta, qui (sense cap raó!) tan bé em tracta sovint, amb llambregadetes i migs somriures, de tal manera que hi ha haguts ja dos cops que en un confessionari m’ha lleixat lleugerament maurar-li el cul. No pas penetrar-la, ni amb el mànec tan relliscoset de l’escombra, vós, mes maurar-la, rai, una miqueta, de caritat.

Li vull dir quelcom, com ara que potser soc mig digne que avui hom se’m compadeixi, sobretot ran del que m’ha dit el metge, però amb el primer hola, al qual ni respon, es veu de seguida que no m’entén. Una tibantor l’encarcara i passa rudement endavant, vull dir, amunt.

Romanc no pas palplantat, mes enravenat rai, havent soferta aquella nova ignomínia que tanmateix només, això rai, em cal desar al rebost del recambró dels oblits que em rau a qualque racó del cervell perquè (esperem que ben d’hora) la data de validesa l’hi expiri naturalment.

De fet, encar soc endarrerint-me amb esdeveniments de suara, quan (com ara guitat al cul), estavellant-me al més hegemònic present, m’haig de confessar que no, que la cosa no pot pas ésser que sigui, car, de debò, tot d’una, vós, qui diríeu que veig de bell nou pujant les escales…?

Ella! La mateixa femella amable, i no pas, pobrissona, que hagi tingut temps d’esmunyir-se per la porteta de darrere i tornar a fer l’entrada magistral. D’on (em dic) que la primera de les dones… O havia estat un miratge, o veia visions, i era un espectre, un barruf, o un doble, o (fotem-hi adient cagarel·la) una altra «verge» apareguda, o, ep, tant se val, qui sap què. Tret, és clar, que tot això de ben ximpletament misteriós no ho fos (per comptes de la primera) la segona.

I ara què li diré, què li diré…?

No li deia re, i ella tampoc; pujava les escales com si no m’hagués conegut mai, ni una ganyoteta de reconeixement.

N’hi havia per a llogar-hi microscopis, i escatir-ne i desllorigar-ne l’arcà intricat substrat. Mes aleshores, oh, i espera’t, ep, car llavors encar quatre o cinc dones idèntiques a les dues primeres heus-les qui fan cap al replà de baix de tot, amigues entre elles.

Per què m’he confós? Me n’adon (no soc pas tampoc tan ruc) que allò és palesament un chor polifònic de fines, refinades, cantaires d’aquelles qui trinen i refilen tan escardalencament ni arrodonida. Un chor de paies d’ultrafrontera (crec, però no em feu cas, que daneses, si fa no fa pel que xerren), totes amb els mateixos trets tan estèticament rosacis i regulars, escaients, avinents, i totes vestidetes amb el vestidet estretet i estampadet de la meua burgeseta, i amb els rossets cabelletets curtets, i la mateixa delitosa, coreografiada, faisó de bellugar-se, vull dir, de bellugar’s.

Cap d’elles de fotre’m cap cas, gens, però jo, de gairell, per una esquerdeta als aclucalls, a totes me’ls esguard el culet… I com els els conec! Prou en sé la meravellosa flaire, i el gerd i ferm toc, i per quins suaus, celestials, vull dir, paradisíacs, giravolts, on s’enfonyen les molt propícies ni miraculoses fornícules de la glòria, els escabres, basts, dits del lleig i escarransit i boterut pellaire no troben socors de sucoset recer, car (ah murriet!) ca que ell també, amb quatre hàbils incursions (tampoc no fa gaire), prou ben maurats els els maurava, per procuració, a totes?

(…)

(No es gens recomanat jeure la nit sencera amb femelles.)

Cardar-hi, no dic pas; ara, dormir-hi, qui-sap-lo perillós.

Car hi ha certes nits (de lluna plena, sobretot) on certs conys (atesos de licantropia) (rabiüts) (mossegaires) es veu que esdevenen, això, mossegaires. I hom es lleva amb la cama (pota) esquerra (dreta) (si la dona dorm a l’altre cantó) tota plena de mossades misterioses. T’esguardes la botxinejada pota i no te’n saps avenir, i la dona te la sobta (sotja de sobte) i esdevé tota esgarrifada, no sabent, la pobra, que ha, secretament, entre nemoroses cuixes, un refotut cony de tendències licantropes, el malparit.

(…)

Contràriament a la meua molt malastruga experiència, la de l’arquitecte Çapont, el qui pengim-penjam féu a mos pares la caseta a Pardinyes.

Te’l trobes aquell vespre davant la boqueria, que com tota boqueria exhala aquella podrida pudor de cadàver, i et diu que no, que què collons de conys amb ferramenta i tarannà de llop, que no puc anar més lluny d’osques.

M’és el jaç tota vagina; hi jec i faig jaç a cada vagina, font de jovenesa; n’ixes molt més renovat, carallot, i tant.

Tot roda al món, i els objectes, bo i ballant, em canten en chor cants de sirena, on, estratosfèric, ball tot sol, tot sol com un mussol ballador. I si mai l’esguard se’t desvia cap a cap cony, oh, llavors, car cada cony és ull de sirena, encantador, un esguard del qual em desvia a penya-segats on sens fi t’estimbes, fins que potser al cap d’eternitats, sedec de més, molt més, no ressuscites, caient, caient, sense sabates, cony avall; cony avall, avall, de foc.

Com sempre que el veig, cada cop més desnerit, se’m declara indefugiblement addicte a la femna.

Les femnes, totes, tu, aitant les folles com les altres, ara t’ho dic, summitat.

Ja de petit, embogit de desig, de verriny, d’arreçó, àdhuc m’anava aquell migjorn a cardar un vesper, i tots els reunits, família i coneguts, em deien esfereïts, «Un vesper, un vesper! Abstén-te’n! Te n’estàs! Arruix!» Mes jo res, tu, endavant, sempre empudegant, empoixevolint, enfellonint, els massa tranquils panxacontents habitants de les fondàries. Per això em naixien. Per això els naixien. Fa, ca? Cavà? Cavanet? I és clar!

És que en passen tantes i de tan bones! Arreu, tomba els ulls. Cavà? N’hi ha a betzef. Se me n’hi va darrere la cigala.

Guaita-te-la! Upa-là! Deessa!

Indecent a la insabuda; alhora massa bella i massa calda, feta doncs indecent per la mateixa natura, poc pot mai impedir que pertot on trepitgi els vits no s’enrigideixin desesperadament, a trenc d’esclat. Tothom vol cardar-se-la, per virtuosa que sigui ni per molt discretament que s’abilli. Que ca? Cavà?

Voluptuosa fora fins i tot sota vesta o llençol o mortalla, ses proporcions i sos bonys de carn, la seua meravellosament feromònica flaire, sempre paleses; oi que ni tu no hi pots fer altre que, bo i veient-la o flairant-la (aqueixes marejadores sentors de cony encès!), la trempera et parteixi vers la roent estratosfera?

Que dius que no, ximplet!

Ai, cabàs! Tu, tan amable, i tan deferent amb les femnes, ja es veu d’una hora lluny que, si mai et mulleres, prou acabaràs cuguç, i no pas solament un cuguç adotzenat, ans un cuguç de referència i tot; de referència, ço és, cuguç on tothom altri (de tendència cuguça) prou hauria (i haurà) d’emmirallar-se.

Ah, ja n’ets, ja t’han enxampat, les fementides fembres! Doncs segur que portes banyes, a veure, guaita cap al fanal, ui, i no pas poques! Ara que qui et plany! Millor! Més llibertat, si ho amides i ho escauges pel bon cantó. Excuses ara per a tu rai.

Fora pansiments, home. I tant. Som-hi, ara t’ho dic, què has de fer; has de saber trempar tothora, i sobretot a l’hora calda, al ball estret, per exemple. I els has de saber enraonar a cau d’orella.

Dic diamant, dic dinamita!

I tingues a l’esment l’anatomia. Tot cony és fistulós. Toca-hi, tantost pots, com si és doncs xiulet. Tu ferm, a l’estopí bufant-hi. Resultats magnífics!

Ah, i un darrer consell, que tinc pressa. Cada vegada que la teua dona, o les paies en general et diuen, que segur que ho fan, prou ho sé, que la fots tota petita, els dius que més petita la foten elles. Fa, ca? Cavà? Cavanet? I tant. Au.

(…)

No engatgis mai la dona quan amolla barbaritats sense aturador. Tard o d’hora se li estroncarà l’aixeta del verí i per força, extenuada, callarà. Què hauries tu d’haver dit? Ni què diràs en acabat? Res, res, ni abans ni després.

(…)

Ah sí. Ara les veig.

Hi ha avui [?] a casa tres dones velloses. Soc a un racó, havent servits els tes i les galetes i els entrepans, i esperant noves ordres. I elles sens descans, xerrant i xerrant i xerrant de matèries fades, de matèries de dona, fins que no enraonen de l’únic interessant, del cardar. El cardar – sal de la terra.

He escrites unes memòries i les he trameses als fills, i cap d’ells ni cas.

No hi has degut parlar gens de les teues aventures més trapelles.

Ca, i ara! Per als fills? Què dirien?

Doncs jo no sé què faria. Car no pas que hagi tinguda una vida de casada sens falla.

Sens falla, volent dir, sense haver tombat en adulteri, és clar!

Manta vegada, jotfot!

I ara la dona, també enriolada, afegeix, amb raó: What about me? Mea culpa. Truly, a fucking machine. As if every guy around would’nt know. So?

Crec que les altres, rient així mateix, m’adrecen humiliants llambregades al raconet, on és clar que no gosaré mai aixecar els tímids ullets.

I se’n conten de molt bones, i ara les orelles em bavejen escoltant la dona parlant d’un dels seus druts, el gran tadjik, qui coneguí i tinguí el plaer d’així mateix servir quan viatjava per afers d’estat cap on vivíem.

Netejant un cop molt enèrgicament a la dutxa el vit d’ase d’aquell amant tan fort i alt amb sabó, m’atura la mà massa entusiasta i em diu que me n’estigui, que el sabó allí és contraproduent i que potser després…

Voldria excusar’m, i tanmateix com estroncar’ls les meravelloses contarelles? Palès que m’hauré d’escórrer als calçotets.

(…)

Qui és cuguç — si s’ho sap manegar — el món és seu.

De fer-te cuguç — no hi ha do millor que et pugui fer la dona — esdevingut cuguç ets el senyor del món.

Els altres et fan la feina bruta i t’han de més a més la dona feliç, d’on pler de benaurances per a tu, prou pots, no se’n segueixen — alzinat fred coneixedor qui ets de tots els secrets de les humanes febleses.

(…)

Encar segons l’hipomànic Çapont les dones el portaven de corcoll. Me’l vaig tornar a trobar sortint del barri xinès.

No hi puc fer més, què vols? Me’n cardaria mil per dia. Cada cony de dona és cant de sirena, tu, i m’hi estavell com un carallot qui només sap trempar i retrempar, escorreguda rere escorreguda, corrent d’un cony a l’altre, mig esbufegat, com veus.

El meu bastonet s’adreça ortotròpic

Vers la flairosa font de tots els meus desigs.

Conys enllorats

Ma tita es dispara com llengua de camaleó.

Gaudeix de l’orografia del seu cos. Deixa’t de capdecollonades. Enlloc de l’univers millor geografia. Etc.

(…)

Faig que sí a tot el que diu. Com li faries entendre, il·lús, massa histèric ell en el seu fanatisme vulvolàtric, que la solemnitat de certes figues, qui et sotgen fit a fit i baven de crueltat, et recorden la mateix solemnitat del dissortat, estòlid, mitjamerda, del jutge repel·lent, obsés i papissot.

Com dir-li que no ets vulvòfob, mes que certes figues de certes agres, verinoses, putes, deunhidoneret. Conys de les pitjors, més assassines, putes qui deslliuren jutges, els mateixos jutges papissots, asàfics, del feixisme terrorista secular canfelipútrid.

Que tu rai. Que, entre el milió de màncies al món, a tot estrebar, tu també molt addicte a quelcom o altre, per exemple, a la vulvomància; el vulvomàntic endevina no sols el futur del cony, sigui enllorat, o sigui eixut, ans, només veient el cony, endevina la vera cara de la persona qui el duu; i contràriament, només escaujant el visatge de la dona, hom endevina quina mena de cony no tragina, pobrissoneta, més avall.

Abans de la xarxa a internet, els afeccionats a l’alta pornografia només havíem dues opcions. O pagàvem, o anàvem a espiar per finestres i traus. I pagar, no haig pagat mai per a re. Saps què? Hom fingeix, camuflat, i, tantost pot, veu. I qui veu, de cops la sort vol que pugui observar i tot.

Parlant de fufes eixutes, fent d’escopòfil em trobava sovint sotjant sorprenents estupres.

I, en fi, que és així que una vegada fui testimoni d’un crim molt fastigós, i qui el cometé fou dona amb faldilles estampades, i la bòfia, ridícula, insistent, irritant, demanant-me si la podia identificar, i jo dient-los que només me’n recordava no pas de la fila, ans de la figa, del zuzú, de la zezeta, de la fufa, doncs, que no feia la dona, tot i que no l’havia vista pas (la fufa), mes, com sempre que veig cap dona, més que no pas la cara, cal reconèixer que els veig la figa, què hi farem, soc així, nat amb certes qualitats, com tothom, tant se val, així doncs que, a totes les diguem-ne més o menys sospitoses de la ciutat, em calia, simplement, veure’ls (ben vista) la figota, i això, és clar, per tal de saber en acabat si tornava a veure-hi la culpable.

Cert llavors que els repugnants pudents em van dir que era un tocat i, amb seriositat de botifler ignar, que si me’n fotia, que si me’n fotia d’ells – ells, la gran cosa, miserables.

(…)

Això em duu a l’esment el que em deia un cop en Jim, em demanava per què anomenàvem «charred necks» certs podrits canfelipútrids qui venien a tall d’horribles invasors a fotre’ns la contrada a la merda. El coll, li deia, els esdevenia fosc, amb trets de carbonització segurament a causa de tant de xarrupar les caldes cagades del borbó de torn. «Must certainly come from eating too much holy hot shit from the rotten asshole of the fucking current Bourbon.» Colls famolencs esdevinguts, per osmosi, translúcids, massa acostumats, pel passatge dels cagallons borbònics, a la cremor putrefacta. Quelcom de si fa no fot. O que així adquireixen a la llarga la mateixa tonalitat. The neck acquires de same tonality (of that putrefying shit).

(…)

Alhora li dic que als temps ultramèrdics del feixisme xarnec, les maleïdes ràdios només tocaven bona musica quan algun dels desgraciats cagallons del règim no es morien o eren assassinats.

I que per això pregaves, educat melòman, que els angèlics “terroristes” no en despatxessin cada dia un de nou.

(…)

Tweet

(Em diu que es diu Boïga.)

Em dic Boïga. Una bomba m’esclatà al cervell; l’hipocamp a parir parteres…

[Ací em lliurava uns papers rebregats potser angoixosament a l’instant cabdal de l’atac.]

Tot això de per ací, la bomba en caigué damunt a mig escriure-ho.

(…)

(Aprés la pèrdua.)

Anys i panys havia anat sèdulament confegint: Un llibret dels que ja no es fan.

I de sobte un foc.

Avui em dic Boïga, i una boïga se m’ha obert part dedins el pit com infecta putrefacta recança que em va gangrenant els voltants.

Una boïga al suposat ectoplasma o llençol imaginari on figura a contraclaror la meua figurada figura; on el meu ésser, com figa a l’arn, no s’estén.

Volcà dels menstrus – esdevé cru xuclador que tot ho vol pair.

Cràter que s’eixampla i tot s’ho empassa: Somnis, texts, tasts, memòries. Versemblances, galivances, miratges.

Havent-ho tot perdut, una boïga se m’obr a l’integument, una boïga per on s’escola el deler de viure.

(…)

El teu ésser?

Això rai, car tot el que és, és ésser.

(Xorc consol.)

(…)

Incapaç de reproduir la feinada, caic en foscor: After the loss, the abyss.

Aprés la pèrdua, l’abís.

(…)

Treure’n l’entec, com?

No hi ha remei. O: quin remei trobar-hi altre que…?

I ara la fórmula: Hope springs eternal.

O: Any port in a storm; even this one will do.

Les plomes a les ales de l’esperança, socarrimades i tot, assajaran novament el vol?

(…)

Aprés la pèrdua, esdevinc desguitarrat camp de batalla; en marejat barreig, se m’hi barallen malsons.

I ara la fórmula: Tot era oradura.

Feres bé de llençar-ho.

(…)

(Llenceu-me a les escombraries, potser embolicat en un llençol esvellegat.)

Tots els esdeveniments vitals, esdevinguts objectes ara col·lapsats en un paquetet de cendra.

Tot caos torna a l’inici, l’inici tan perfectament acunçat del no re.

(…)

(Regirant al fons del calaix enferritjat.)

Cops anònims m’esguerren i esdevinc cerebralment xorc. Cervell d’aigües tèrboles, mai no saps què hi pesques amb els detritus del teu ormeig molt claupassat.

Ara que, anant d’un cantó a l’altre, amb els diferents períodes, i sempre amb veïns adversos, no és gens estrany que, més o menys sovint, no se m’esdevinguin forats soferts per foc o per emble.

Car quin deler els veïns i els viatges de cremar, quin deler de fer desaparèixer; de cremar’m, doncs, d’eliminar’m.

(…)

(Somnis insignificants.)

El somni insignificant d’una vida sencera és fet de petits somnis quotidians encar molt més insignificants.

Doncs bé, aquest proppassat juny, entre el tretze i el vint-i-sis, com dic, d’enguany [i és clar que sempre és enguany; sempre en som, a enguany; tostemps la història al present], una boïga se m’obria a la consciència. Ho oblidava tot, pou de teca irrecobrable.

Oblidava cada somni insignificant somiat durant aquest lapse de temps, on qui sap què he comès, quants de torts ni benifets?

Tant de somni insignificant que s’enduu doncs la tassa de la cagadora.

Esborrat cervell, esborrat ordinador. Esborrats per qui? S’esborraven tot sols? Els esborrava jo mateix, la repressió del record davant quina horror? O era la por d’ésser descobert de qui sap què? Me’ls esborraven els enemics? L’atzar?

(…)

(Treballaré la boïga.)

Episodis, auques i tonades que m’orbiten el creixent clot cremat. Enquadrats en feltre que el lent foc va devorant.

Prou tost se m’instal·larà com si res la darrera boïga: la boïga infinita.

(…)

(Lleterades fragmentàries per causa de boïga.)

Se t’estronca a mig trempar/ llangardaix a l’entrepà.

(…)

Puc dir que, després d’aqueix altre atac, hom em mostrava un munt de papers atapeïts dins un immens bagul blau. Em deien que aquells escrits eren meus, mes me’ls mirava com els d’altri; més que més que, en llegir’n qualcuns, no hi trobava sinó d’absolutament nou. De les incomptables línies als fulls, no en reconeixia borrall.

Em diuen, hò i més, que aqueixos quaranta mil llibres anotats als marges són la meua biblioteca; apilats volums de totes mides, doncs, que adés, no gaire fa, es veu que tenia molt cars; i m’asseguren que, de tantes i tantes anotacions que els diversos exemplars no hi duen, no n’hi ha cap que no sigui molt gelosament meua; i tot que me n’adon que totes aqueixes notes marginals són immensament intel·ligents, són avui per a manguis com ara si pertanguessin a una legió d’obscurs savis, i és clar que no pas , com qui diu, rajades de la meua ploma, no gens eixides del meu cervell, el qual a hores d’ara no és sinó taula rasa. Un com d’allò com se’n diu? Un palimpsest tot net.

(…)

(M’anomenaré a ma guisa.)

Es veu que algú (i els seus s’hi avenien) m’havia volgut nomenar a quelcom… À quelque chose de très guignolesque gravité…? A qualque dignitat de ninot de putxinel·lis?

Els dic, de lluny, que s’ho desin.

Car oi que prou en sé prou, per a nomenar’m, quan m’escaigui, a ma manera?

I tota dignitat és indignitat. Res més indigne que els dignitaris.

A part que arreu d’on vulguis… Només absent hi soc de gust.

(…)

(Aquest és el fragment.)

Només pot esdevenir poeta qui sap viure als budells on la merda es congria.

Tothom qui pseudoalat es veu sobrevolant els budells, només vomita xarones ximpleries, carrinclones datpelculades, bajanades i buidors abominables de bajoca, de burxeta i de besunya, amb floretes i cels, i amors i honors, i ridículs i abjectes i horrorosos enganys semblants.

Només cobert de cap a peus de merda esdevens mai prou savi.

(…)

No hi ha millor feina que la de traficar amunt i avall amb escombraries. És joc delitós. Tots els escombriaires som una mica (o pus tots força) puerils. Ja ho va dir el savi Fourier. Al món harmònic, tots els escombraires hi seran canalleta. Car la canalleta no avorreixen la brutícia, ans l’amen. Es rabegen als femers, s’enfanguen, s’emmerden, es rebolquen per terra i entre els gossos. Les escombraries, per a ells és un joc recollir-ne i, damunt, fer-se felicitar i àdhuc com cal guardonar.

(…)

(Som-hi minyons de la malaguanyada trempamenta.)

Em desvetllava amb algú qui em feia mal, bo i xuclant-me adeleradament la tita; xarrupant-hi de valent, esmeperdudament, com qui s’empassa, gàrgola grotesca de circ de poc preu, boes i pitons.

Danger! Cocksucker on board! — vaig cridar, horroritzat, on el culpable, serpeta, es féu escàpol.

Com m’aixecava a desinfectar-me-la!

I ara, més asserenat, tret que és clar covant roent rancúnia, ull viu, via fora, car la meua ferotgia es desferma.

Qui és el xarnec qui me la xumava!

I l’entera guarnició, la soldatalla merdosa qui cafeix la barracota, la veus encontinent desperta i erta, al peu de llurs llitets.

Com entre la bòfia, entre els mals sorges no te’n trobaràs mai cap qui no sigui marieta.

Repetiré: qui és el xarnec qui…!

I arrenquen espontanis amb llur cantarella ridícula i carrinclona, llur himne bèl·lic del ram marsellès. Peà marieta. Tots els himnes guerrers en són.

Som-hi, minyons de la putrè…facció! Els jorn gonò…rreic ens ha fet cap! [Etc.]

Cairats com tetraedres, com adondats cairotes amb carotes d’idiota, només tarats en llur harmònica geometria per aquell mínim piuet o palleta amb què, carallets, els robotitzats trempaven.

Món simiesc dels xarnecs militars. Mentre, tots en cunç, es ficaven espontàniament a bramar les tonades carrinclones de cap d’aquelles irrisòries cançonetes marcials, llurs vitets, car com dic cap ni mica colossal, pus tost el contrari, és a dir, més pròpiament, llurs escovillons de fregar rectes, sedegament se’ls dreçaven, trempats se’ls alzinen i àdhuc els vessen minses laves, alçuradets volcans de naquis braó, ço és, de vim escàs.

No pas el meu ceballot. Totalment fastiguejat, rau molt pansit, més somort que mai, així desaprovant tanta de ximpleria, de puerilitat, de banalitat, d’insignificança, d’inutilitat…, de pèrdua de suc.

(…)

(L’ínclit Despuig enculava en Colom.)

Quan n’Eimeric descobreix en Cristòfor

Com prou diu la filòsofa que tothom s’hi aclofo:

Àfoba orgia no vull que m’estafos.

(Ni pots trobar enlloc on t’agafos

Si el vers no ames de totes les Safos.)

Entre la bafor fàl·lica prou cal que hom s’hi escarxofo.

Diàfan un dels faves efebs diu galactòfor

I amb prou suc: —Ningú vol que hom l’hi espellofo?

(I l’hi fica en un plat com cap cambrer discòfor.)

—Oi! Bé que no vull que te me n’embafos

I mig escanyat ja me l’aixafos

O pitjor també els ouets no m’esclafos

—De mos tasts no vull que null hom se’n mofo!

—Ui! La por prou fot que se m’agarrofo!

—Vincla’t colomí que per on traus l’“ovo”

T’hi endiny els meus molt trempats “metàfors”!

Sobtats se’ls tornen verds tots els semàfors:

Es toquen i es besen gens adiàfors

I els culs es burxen amb un vit ben fofo.

(…)

T’acolloneix la furor de les dones

Quan se’t carden i desmaneguen ferm.

Llurs conys poderosament musculats

Totjorn t’eren un dràstic violent

Que et trametien no pas a trempar

Ans a cagar esmeperdudament.

Putarres frenètiques llurs cridòries

Com en pateixes carcassa decrèpita.

Estrèpits d’estavellaments molt greus

Angoixosament t’escandallen l’ànima.

Concisa mútica rèmora l’hoste

Monstruós massivament et viola.

Ostatge destrossat et sents morir

Amb cada nova salvatge sacsada.

Com mesquí helmint somorgollat en merda

Folla femella et sebolleix en carn.

Dona moguda antropòfaga mènada

En histèric atac contra el ninot de drap.

Et sondrolla entrò que no ets ni cendra.

Pols ets i tota pols ha d’anar armada

Contra cap galopant esbojarrada.

O romans fent de mula fent d’ase o cavallot

I estront mig animat fas cap al carallot.

Jup i desfet gens bé no s’hi viu al carall.

Execrada joguina tost et perds pou avall.

(…)

(L’annex no pot existir sense la senyorial mansió que li dona raó d’ésser, la qual sòlida i magnífica mansió, de tot annex, si calgués, prou podria passar-se’n sense que res de nociu se’n seguís.)

Annex, ço és, dependent, totalment dependent de qui em forneix (contra constant caní servei) els mitjans elementals de subsistència, ço és, teulada, llit, teca, i àdhuc, si s’escau, cap cau per a l’estudi, cap finestra per a l’observació, i sovint i tot una certa excitació dels sentits…

Tot el que de debò sigui tanmateix moure’m a lloure en llibertat, ço és, plaívol, abellidor, sense encarcarador compromís, sempre…

Sempre haig de fer-ho (tot això altre) d’amagat, com ara clandestinament, de puntetes, de totes totes (exacte!) subreptícia — menjar, jeure, estudiar, observar, ésser.

La meua llibertat doncs per força condicionada, vigilada, tret que no pas tothora, car…

Car àdhuc el generós escarceller és clar que s’adorm o es distreu.

I és llavors on esdevinc.

(…)

Fui n’Aristarc, delicat marit, qui s’enfonyà a jaure sota el tàlem, i allí, molt benaurat, es lleixà mastegotejar (fins a contusió cerebral irrecobrable!) pels exacerbats sotracs de muller i drut qui, atlètics, en bullent acció, tot el parament àdhuc desmanegaren.

(…)

Corrupció mental de voler fidelitats idiotes i contraproduents, antinaturals de totes totes.

Tot home ha vel·leïtats d’esdevenir cuguç per part de molt enèrgic drut, tot i que, per podriment cerebral, tem alhora qui altri se li foti la dona.

La dona qui exigeix fidelitat al marit, encar és més suïcida. Carallot, ni deixa tastar ni tasta.

Un cervell natural, net de tot empelt de civilització assassina, vol que la dona cardi tant com li plagui, i això l’allibera. Allibera el cervell i qui el porta. Car no hi ha llibertat, vós, com la sexual.

(…)

(Exterminis de xamfrà.)

Xeic adés poderós qui has esdevingut letalment gelós de l’odalisca la qual, magnètica i astuciosa, et tortura i humilia, i qui, en l’horitzó miasmàtic que tanmateix pots mig guipar amb els ulls del clatell, t’ha fet estampar d’esquena al mur i t’ha fet aixecar el caftà de samitell esvellegat, i ara lentament i amb simitarra rovellada et perfora el paltruu, per a de mantinent i sense més romanços fotre’t ja colgar, mig viu encar, en cap prat perdut perquè qui hi peixi trobi que els brins són amargs, belleu entecats de micelis tuixegosos i tot.

Demostrada havia immediatament la seua gran superioritat de dona meravellosa l’odalisca màgica, qui en un tres i no res prenia el poder per mètodes de cony dictatorial i imperiós, amb els tentacles del qual, alhora hams i esquers irresistibles, mes per a tu inabastables, inassolibles de totes totes, et menava on volia, a tort i a dret, i per camins més públicament ridiculitzadors, ultratjosos, greujants, agonitzants, ignominiosos.

Ordena: «El xeic pateix molt angoixosament de qualque apendicle mal apedaçat. El colguem per al seu bé i el del poble. Traieu-li dels dits abans les afroses tumbagues, i som-hi.»

Et sebolleixen trempant. En acabat, dona magnífica, incòlume, impassible ara, sempre esguarda entorn amb ull altiu bo i escaujant el trist panorama girientorn, sospesant segurament quin altre carrincle potentat, molt efímerament poderós encar, properament, tost d’allò pus, no trobarà prou delit de molt opressivament fotre executar en acabat així mateix de tortura ans humiliació superlatives.

(…)

(Fa que llegeix.)

Sacre escriny, anell de foc, nafra al viu, mossada de drac.

La fascinació t’endogala, rodament de cap, cuidaràs trabucar, empès pel contrapès de l’espasa que se’t descorda en saliveigs.

Conys esbatanats, com Sols al cel, millor que no els Sols del cel.

Són Sols, els conys, de qui l’enlluernament totpoderós no sols és tolerable, és d’allò pus gaudible.

Oh paia qui estirada damunt l’herba fa que llegeix ben eixarrancada, d’on que hom el cony li hagi de contemplar amb un cert interès ni amb una indubtable sufocació ascendent.

El cony relliscós, parany de vesc clafert, que llofres esparverat, i llavors, endut pel vertigen, massa t’hi atansaves, i et xucla endins, començant pels ulls, fins que en ofec de vesc, condó extraviat, serp espellada qui es rebrega en apnees, t’has fos.

Pertot on mai ragueres no en romanen vestigis. Ni moquet de trist llimac.

(…)

(Llurs conys em feien l’ullet.)

Llurs conys em feien l’ullet

Mes no pas llurs ulls que molt hipòcrites em fitaven severs.

M’havia comprades per correu unes ulleres

Unes ulleres que “transparentaven” els vestits de les dones

(Inclosos tapaculs, vós!)

Eren unes ulleres màgiques anunciades al darrer full

D’una revista de ninots per a infants

I m’havien costades cinquanta cèntims

(Mai millor emprats!)

(…)

(Odi i repugnància.)

Odi envers altri i repugnància d’altri.

Sortosament, això (únicament) em constitueix.

(…)

(Breu explicació amb un enrotllafulles.)

El veia despenjar-se tan fàcilment i compassada, a tall d’enjòlit cuc geòmetra, i m’aturava a observar-lo.

L’he vist mesuradament davallar pel seu fil sedós, un enrotllafulletes (un tortrícid diminut), qui, tot seguit, davant meu mateix (potser m’ha vist tan lleig), s’ha repensat, teratoscòpic, pobrissó, i, ara amb esforços, refregaments, i rebrecs i feinadotes rai, ha tornat a pujar el fil tan amunt que gairebé en el fullam el perdia de vista.

Potser només es desdeia d’anar tan avall, diguéssim que no gens li abellia l’ambient sotà.

O pitjor, sentint-se embrutat pels ulls d’altri, potser es deia allò que m’he dit manta vegada.

(…)

Espieta espiat, m’he tocat i retocat — i enlloc no m’he trobat.

Qui em reconeix? Ktò vinavat?

Només el boig qui t’acusa.

T’acusa perquè és un bocí de merda qui aprofita tota excusa.

Per a poder enllordar — tot objecte proper o llunyà.

(…)

En tot cas, no pas que li anés a demanar el per què tot allò.

Prou ho he après, a hores d’ara. No cal demanar mai per què de re.

Què em pot respondre l’erugueta que no em responc jo mateix?

(…)

Hom fa (quin remei!) allò que li toca de fer. I allò que li toca de fer no és pas allò que certs homes boigs (és a dir, tocats, desnaturalitzats) voldrien absurdament que hom fotés, ans allò que li mana la natura.

La natura ens mana, tant al tortrícid com a manguis, de néixer, de feinejar, de morir.

(…)

Què vol dir saber-se ací?

No vol dir re.

Bromeres i xurries mentals.

És una delusió creada per les il·lusions que impacten al cervell i les al·lucinacions de la mateixa activitat cerebral, una activitat d’antic desenvolupada en l’animal per tal d’empescar-se vies devers la supervivència.

Ara, aquest excés d’activitat es veu desviat al domini de la imaginació on el propi fantasma pren forma com a existent, fins i tot quan, perquè la seua vida cap perill imminent no l’assetja, no li cal pensar que viu i que per instint caldria conservar-se’n (viu).

Desvagat, es veu tanmateix caçant i escapant en les fantasmagories de l’esperit. Com si hi fos. Enteranyinat en els fils de seda de l’ésser. Un animal tan complex com l’enrotllafulles.

Un atac qualsevol a la màquina del cervell fa esclatar la bombolla de la delusió, i allò prova que tot ho era: alhora il·lusió i al·lucinació.

(…)

(Existir sense haver de viure: aquesta fora la fòrmula idònia.)

A l’aigüera de la cuina netejant nyams abans de ficar’ls al forn, i alhora silentment existint, ço és, esguardant per la finestra.

Curiosament, pel carrer hi veig passar tres follets japonesos en bicicleta. Un dels follets el veig caure força desmanegadament. Es colpia horriblement el cap a caire de vorera, crec. A tots ops, romania ert, amb un trep sagnant; sang d’insecte. Els altres dos follets llavors amb un llambrec d’entesa en tenen prou; foten el camp volant.

I ara em distrec amb el que es deu esdevindre darrere, a la sala. Què hi fot l’home? Què hi fot l’home qui, assegut molt confortablement i àdhuc presumida, guaita els dos televisors alhora? Un, mut, hi emet esports. L’altre, amb veu, hi fa cançons antigues, idiotitzants, de rock.

Al rerefons del cervell, m’ho he demanat fa estona. Què hi deu fotre? No crec que l’home hagi vingut només per a abassegar els televisors; tampoc crec que es vulgui cardar ma mare (massa vella), ni la dona (massa lletja).

Havent-me doncs distret, veig, tornant l’esguard finestra enfora, que el follet mort ha desaparegut; no pas, però, la bicicleta tota espatllada. Hom se’l cruspia? El follet, vull dir. Dubt bontròs que hagin tingut prou temps de fer-ho els voltors qui, conxorxats, sempre m’assetgen pels voltants de la finestra i sé que em fan niu al terrat, o hi relloguen. Tant se val. Un altre misteri. Així mateix, cal dir que no crec pas que l’home hagi vingut per a mi. Soc massa lleig i massa vell. I sobretot, gens marieta. Caldria que em pagués quantitats inversemblants perquè acceptés que se’m cardés.

Quan se n’adonarà, el tanoca, que hi és debades? Carallot. A part que avui, per dinar, no els coc sinó nyams al forn. Així que…

(…)

(Finestra a la inessència.)

Finestra a la inessència, on res no significa re.

Tot rucades.

Un món trucat.

(…)

(Observacions hodiernes.)

Finestra enllà veig cambrers i cuiners com corren adelerats a canviar d’indret d’aparcament llurs automòbils, car altrament es veu que en aquella hora multa rai.

I, ençà, els cossis i les aigüeres on els enciams eren a mig rentar sobreïxen de valent i les llengües de les flames dels gasos als fogons oblidadament deixats encesos abans de coure-hi comencen de llepar ominosament els voltants, mentre, enllà, al fons, el gos s’ha agafada la ferramenta als raigs de la roda de la bicicleta de la neneta, de qui la mare el ventijol generós li aixeca la faldilla vermella amb floretes blanques i ens regala la vista tot un cul rodonet meravellós, car calces no en porta molla, i no hi ha doncs al món dona més com cal ni perfecta, amb les seues parts fetes públiques, son cony flairós i la sempre molt llepable roseta de l’anus, i tots ens hi somiem, cuiners, cambrers, desfeinats d’observatori, esminyonant-la, gomboldant-li els seus delitosos traus de fresca carn crua.

(…)

(Orgànic.)

Res no es desaprofita.

Sebollit nu nu nu… i sense trempar

Pols pols pols… que es reaprofitarà.

(…)

(Sal a l’ham.)

Era pescant assegut al pescant/ Se m’atansa un xarnec amb turbant/ I em diu no pas gens rude Sal a l’ham/ I dic Per què? No hi fic pas enciam.

Sal a l’ham hi torna torçant la cara/ I responc Qui sap tu potser ta mare/ Car qui s’hi entén en cucs ben amanits/ Ell volent-los salats i jo endolcits.

Interroga ara el carro funerari/ Que prenc per al meu esgambi ordinari/ No em sap jardineret al cementiri/ Ni que allí seré quan també ell no expiri.

Ni que si de cops faig cap al riuet/ Amb per tot ormeig canya llinya i suret/ Amb a l’ham d’esquer larves de cadàver/ Tot allò pescat a l’aigua ho tornava.

(…)

(Entre sudaris.)

Com més anys no he viscut, més me n’he convençut:

En somorta llum d’aquari, només hi vivim, desesperadament orfes, rèmores.

Havent estudiat a la Universitat del Cementiri, te n’adones que:

Viure és pecar contra el totpoderós déu de la mort.

Viure, doncs, carallot, estigues-te’n tant com puguis; això.

(…)

(Somnis lascius de peix qui pon.)

Soc l’home qui tot ho entengué:

Que per a això serveix un paper.

(S’hi torca què?

Merda? Lleterada? Cagada de gos?

Esput? Sang? Bava? Llavis? Plors?

Engrunes de cervell? Ço és, pensaments? Vull dir, pensades?)

Tot al sac, vós.

Tot al sac (de paper).

(…)

Tornant a les cases altes on estic segur que hi visc, veig molta de gent a baix fent cua davant la porta principal; com m’adreç amb confiança cap a la porteta de servei com si sabé què faig, un home alt xiroi pus tost granat, se’m presenta, m’ofereix la mà, Roig Castells, diu que es diu, i afegeix, deveu habitar la casa, em podríeu dir si sou en Romeu notari, o si sou parent seu?

Li responc que no, Que no, que només hi viu mon pare, i que no és notari, no, ni re.

I llavors, ell tornant-se al seu lloc a la cua, romanc paralitzat, Mon pare…? A quin pis…? I per què mon pare…? I jo… on?

És evident que oblidava on visc ni si visc ací, en qualque pis de ben amunt. Me’n tornava doncs enrere, i tombant la cantonada, me n’adonava que a una altra casa, més avall, hi vivia una tieta meua. M’hi he adreçat i entrava al vestíbul; hi havia dos vigilants, una a cada taulell, els taulells davant part davant abans d’arribar als ascensors i les escales. No sabia a qui demanar ni tan sols què demanar-los, quan, en aquell instant una dona rossa sortia cap al carrer per les complicades vidrieres de l’entrada principal. M’ha semblat reconèixer-hi una cosina. He sortit darrere. La dona duia quatre infants, dos per banda, entre els quatre o cinc anys els quatre; corrent darrere ells, qui anaven força de pressa, l’he cridada, ço és, he cridat el nom de ma cosina, Otília, Otilieta, tret que amb els sorolls del carrer, camions esventats, tramvies mig espatllats, clàxons d’aquelles màquines infernals que fumen amb fums deleteris, ço és, els molt merdosos automòbils, no em devia pas sentir, fins que, corrent i esbufegat, no gaire lluny d’ella, al capdavall ha tombat el cap.

Soc ton cosí Pau, cinquanta anys que no ens vèiem.

Pau!

Tota aqueixa canalla, no són pas teus.

Ca, carallot; del nen. És com si fossin meus, la seua dona es morí parint-los. Tots quatre alhora.

Alça, de debò? Greu que em sap, t’ho pots pensar!

El nen també és mort. De tristor, segurament, mes que no de les malalties i els maleïts medicaments.

No ho sabia, terrible, esfereïdor. Doncs sí que fotrem goig!

I tu? Què deus fer per aquestes endreçúries?

Ni puta. Només em sembla que he arribat, de tan i tan lluny, remotes terres o mars, avui, aquest matí mateix, i afigura’t, perdut, deambulant, no reconeixent re, ja ho veus, providencialment, oi? Trobar-te a...

En aquell instant, una sorollada de frenada no gens reeixida. Els quatre infants de ma cosina aixafats per un enorme camió. Ma cosina corrent-hi, i jo darrere, no gaire de pressa, amb cara de ruc.

Arriben les ambulàncies, els bombers, entre la gentada, la qual, és clar, rucs exclamacions rai.

Ignorat, me n’he tornat tot caminant cap al port.

Hi ha a un balcó un infant idiota qui amb un canut em llença aigualida mes vescosa merda de gos. Dues vegades m’ha encertat. La primera, la merda vescosa m’ha tocat la sabata, la segona la cama nua, car cert que vaig amb pantalons curts, com si he sortit aquest matí a córrer pel carrer.

L’amenaç amb el bastó. Que enfellonit que estic!

Veig que l’idiota tornar a ficar-se merda de gos, del gos qui té al costa, a la boca, i que la mastega bé, i que es torna a agullar cap a mi, i que torna a llençar-me merda, tret que ara soc lluny de tret.

Me’n vaig disgustat. Crec que els infants idiotes (i no cal dir els gossos) haurien d’ésser liquidats tantost néixer. Car quina merda viure idiota, i quina merda pels qui n’hem de suportar les merdegades!

Arribat a port, a la fi del temps, el curs del qual per un cop es mostra si fa no fa benèvol, esguard girientorn i amb quin descans de l’ànima no ens redescobrim tots plegats marietes!

Morirem abraçats, enduts pel mateix ineluctable corrent. Un corrent que sempre duu avall, i mai no refà enrere el pas. És com trena d’aigua qui cau i cau, i no pots retrossar. Nimfa amb cabells d’aigua negra qui a caire de moll es pentinés, eternament avall, avall. I els marietes qui som menats per les pues com polls a la babalà, fins al fons del fons del fons…

(…)

(En Sísif Mesquiter.)

De primer, empaitat pels lladrucs del gos de la darrera masia, era ara en plena ascensió al castell, bo i pujant sense gaires esforços, amb el caixot buit a l’esquena, a retre’n la mesquita, quan, tot caminant capjup, com dic, ben innocentment, em sent el sensori envaït per una visió…

Una visió prou revelatòria on el déu dels cretins no és de fet sinó un Sísif Mesquiter. Va pujant tant amunt com cal bo i empenyent tràgicament el seu caixot curull de podrida merda, només per tal de, un cop és al capdamunt, buidar-lo al cap dels eixamenats cretins qui sempre demanen més merda.

Segons el seu portamentides “infal·lible”, sempre troben, en maligne conciliàbul qualsevol, que, oh i tant, tu, que la merda d’avui era la millor fins ara de totes les vessades al llarg de les centúries.

I avui què tocava? Doncs avui tocava rebre ben bocabadat l’enorme merdegada de… De l’infern!

I avui? Avui l’enorme merdegada de… Del paradís!

I avui? La de l’ànima!

I? La de la divinitat de la puta mare!

I? La bestiesa del creuclavat dels collons!

Merda rai, ramat! Merda rai! Merda infinita, au! Au!

(…)

(Salvat pel caixot.)

Mesquiter a la feina molt assidu, davallava en la tempesta per estret viarany d’espadat amb el caixot mig ple de merda a l’esquena, quan sobtada torrentada se m’enduu intempestiu al riu de baix de tot. Endut, el cap se m’estavellava en penyal o quer obscè, i esdevenia amnèsic, havent perdut abans el coneixement durant una estona segurament no gaire llarga, car me n’adon tot d’una i molt esfereïdament que soc a mig ofegar-me, on d’esme i a les últimes m’he tombat en rodó i, si duia el caixot a l’esquena, el duia ara al pit i panxa, d’on, tot i amb el cap a tres quarts de quinze, mercès al caixot qui sura, sobrevisc.

Sobrevisc, havent oblidat doncs bona part dels esdeveniments que els darrers mesos m’afectaven. On em veig en acabat lentament assajant de recobrar-ne del naufraig petites peces que poc o molt hi toquin i se segueixin.

(…)

(Floretes safrà, floretes sofre.)

Eixim sorgim brollem brostem al món ja acolorits:

Totalment claferts de safrà, com cap cuguç.

I de sofre, com cap condemnat.

(…)

(Massa ingenu, em trobava amb dits tots emmerdats, dits mossegats pel sanguinari dimoni qui viu a l’infern que és el cony de les dones.)

Les dones ja neixen dogmàtiques.

Pobrissons homenics, embruixats pel maligne dimoni qui nia al recer més arrecerat del cos de les femelles.

Aquell genocida carallot, el feixista de màxima notorietat, en Hil·la (com en diem els menorquins, rimant amb xil·la), prou ho va dir, als seus ximples escrits, per a consum de la xurma ignorant qui és sempre la clientela del feixista:

«Començant, només ens caldrien les dones, feixistes per natura i posseïdores d’allò més preuat. Amb les dones al nostre camp, els homes vindran per pebrots darrere. I llavors tindrem pels ous totdeu.»

(…)

Les dones, cap respecte envers la incontrovertible autoritat del mascle. Les dones res no els plau tant com de portar la contrària. La “meua”, al començament, en veure que era molt gelós, em fotia banyes sense aturar.

Més tard, acostumat que cardés amb tothom, li vaig dir que fet i fet potser no m’excitava pas poc que cardés amb pler d’homes. Què havia d’haver fet! Es va deure imaginar llavors que era doncs la meua voluntat que continués de cardar pertot arreu, i tot d’una, nyec!

Allò l’estroncava en sec. Ja no va cardar gens mai més.

(…)

(Eutopia: un món sense dones!)

Les dones són molt àvol flagell: Constantment t’empenyen al conflicte.

Per llur irritant atiament, forçant-te a demostrar de continu el teu grau de tòxica masculinitat i doncs de molt merdi-baronívola virior, barement bel·licoses per procuració, t’impel·leixen incessant a l’assassinat o al suïcidi.

Només sense l’asfixiant domini de les dones, obtindrem els homes pau i progrés. I finalment la comprensió del relliscós enigma de l’univers.

(…)

(Conys impenetrables: Metàfores dels cervells.)

Ningú no sap de debò qui és. Ni qui mai pot ésser què cony és. Ningú no es coneix ni molt superficialment.

Com collons pot mai altri penetrar el cap de ningú altre?

Potser físicament, això sí, però a què treu a cap? Destruint el cervell a cops de punxó no resol re. O tot. A tots ops, això és pixar fora de test.

(…)

(Inici de bes a l’avió.)

Abans l’avió no s’estavellés

El meu enemic polític i servidor

Per quin atzar asseguts a la voreta

Ens hi ensopírem i volgué el vaivé

Que jo i aquell home encantador

Per quina altra inconscient

Atracció estranya

Dictada per les sempre

Perfectament ordenades

Variacions caòtiques

Cascú inclinat vers l’altre

Ens toquéssim de llavis.

On un sotrac ens sorprengué

I aquell inici de bes fou estroncat

I ara els dos eixorividets

Ens esguardàvem

Per un instant estranyament

Mig enamorats.

Automàtic em treia

De la butxaca el net mocador

I mut i amb toc discret

En fregava les bavetes

Tant la seues com la meues.

(…)

Tastaven a Leningrad calamars

I les cariàtides fosforejaven

A la lluor dels cresps crepusculars

De les aigües ripàries i atentes escoltaven

(Com escoltava el cuguç rere un braç

De cariàtide amagat) com juraven

Els il·lícits amants amb accents greus i clars

Fidelitats exclusives i es daven

Molles penyores amb mescs de salpàs.

A rampeu de les clàmides que els vents no bellugaven

El cuguç sinantròpic com de pedra ha romàs.

A millor lloc (diu amb mots que li baven)

Davall peples estès mai no rauràs.

Peus de cariàtides que els seus llavis llepaven

Serpeta tot mocs com llimac contumaç.

(…)

(Al rabeig de l’esbojarrada mutabilitat de tot.)

Atès que tot no podia ho haver, em conformava amb no re.

Llavors, com més he llegit, més ruc he esdevingut.

Ja no em crec re. Ni que de sàpiguer re sigui possible.

Vides d’insectes les nostres. Cap diferència.

(…)

(Ningú no és obligat a creure’s la veritat.)

Contràriament a en Carlets Fourioler

Man (com en Carlets Fourier) mai no ric.

Per a manguis qui com tothom altri nasquí

Cagant-me en la puta mare qui em va parir

No hi ha aumon re que foti mica de gràcia.

No so gens rioler doncs i re no m’enriola

Ni veure els folls malmenats per l’oclocràcia

Cascun dels quals vers enlloc sempre enfeinat i mesquí trota

Ni la concupiscència del comú idiota.

So l’entenimentat i de riure me n’estic

Si mai rigués riuria amb el melic.

No so cap puta dona ni so gens malparit

Que amb ambicions i deures es vol prou divertit.

Només so qui de marrec s’escau que ha sentit

Els clocs sinistres del cloquer mortal

Qui tothom comoneixen a esdevenir mulons

Els cadàvers davallem a immensos boldrons

Marrec man qui tothora els sent al rerefons

Votant-li també a ell i sense dilacions

L’extinció imminent i per tostemps.

Riu atorrentat veu que tost s’enduu tothom enlloc

Sense atendre a creences ni natures ni tremps

Sempre amb crueltat molt despietadament

D’on que ara vell el marrec s’agafi a l’existent

No pas perquè allò el salvi del corrent

Ans perquè és un insecte qui s’ha fet al noc

I si no s’hi mou com no m’hi moc.

Borinot aquesta és la sola rialla que vull que portis

el rictus sardònic del rigor mortis.

Darrera sarcàstica riguda

En un món d’efímera raguda

On tot és fosc somni irresolut.

(…)

(La lliçó és que sempre paga d’estuprar.)

He somiat que estuprava en ermot llunyà

Desagraïda dona qui amb l’esquerp bellugar

Del ossos i tendrums dels seu cul tan cul repatà

Desenterrava un esplèndid tresor romà.

Amb una puntada l’engegaves que anés fangar

I et ficaves llavors a recollir reptilià

Pistrincs joiells i prodigiós recapte similar

D’on ara que siguis més ric que aumon no cap altre soldà.

La moral?

Deu ésser doncs que sempre paga prou d’estuprar.

(…)

—Que de què serveix remembrar les voluptats d’antany?

—Doncs per a enguany més suaument pelar-te-la.

(…)

(Errònia jugada en joc condemnadament trucat.)

Com si hom els fotés el pitjor tort,

Traspassant de vida a mort

Deploren tots els il·lusos llur sort.

Els dic: Haver pensat abans, lluc instantani,

D’obrir els ulls a una incerta llum

Feta tota de confusió i de fum

Que néixer i perir és com qui diu simultani.

Tot el que brolli de la immensa ferum

De l’etern podrimener subterrani

Prou, enyorant-se, hi tornarà espontani.

(…)

(Un altre de tants d’episodis banals. Atac a la platja claferta de carallots gregaris de l’avionet disfressat, tan cridanerament ornat, i que tanmateix llavors esclata en bomba nuclear.)

Per subtil esquerda introduït d’estranquis en predi d’altri, veig esfereït que pertot hi ha altars, amb molt ben parats oferiments, no pas de floretes ni d’acolorides cintes i d’espelmes flairoses, ans literalment de fètides merdes en diferents grans de conservació o de deterioració, eixutes i molles, al peu de les adotzenades estàtues de carallots segurament prou coneguts per la pega plebs, si fa no fot celebritats i notorietats del moment, ridículs herois, merdosos arquetips, tot plegat, condemnats també a desaparèixer instantàniament dins el mateix no re d’on (ells com tothom) molt efímerament no eixien.

Aquella gent tan rica i presumptuosa, doncs, tots llurs sants veig que són figures més o menys il·lustres de la civilització actual, adorades i coltes, i poixevolades i questes, amb aquelles estranyes penyores de folla avorrició; o amb aquelles mateixes abominables penyores, les imatges, imprecades i execrades per manca d’escaients favors.

En aquell altre instant veig al desert carrer, rere els murs i reixes del palauet, un vehicle immens, llarg i negre, que s’atura davant la imponent portalada. Sé que els propietaris, sempre mudats i de dol, són gent mafiosa, voltats tothora de goril·les armats. M’he fotut doncs a córrer jardinot avall. Avall, avall, prat que no s’acaba. Fins que faig cap a la sèquia que reconec. Hi passàvem de marrecs, cercant-hi tresors.

Només importunat per qualsque gossos qui esgalabr adequadament amb rocs, he recorreguda la sèquia fins al riu. Camions hi ha fent cua a un mèdol o duana on cal pagar, ells, per a, a través d’aquells quadres de ferro vigilats, entrar a la platja pedregosa, i carregar-hi sorra o còdols, a emprar més tard per a diverses noves construccions. Essent no ningú i anant a peu, hi entrava sense entrebancs.

Resseguia lluny-lluny la riba fins al pontet desballestat, i el travessava fent tentines, i cap jup me’n tornava al llarg de l’altra riba cap a ca meua. Ca meua, és a dir, aquella entranyable diminuta caseta de fusta, antiga comuna de masia benestant llençada als elements, que recollí i m’enduguí, i aparií i apedací, i plantí en indret sense veïns vora un caminoi pedregós i estret i remot, per a afegir-hi davant, acuradament pintat amb pintura trobada, un numeret inventat, com si fos caseta de debò, que pogués àdhuc rebre lletres i tot, i així anar fent, tot plegat, domicili permanent, heus que hi sojorní, si fa no fa felicet, tots aqueixos anys… Tret que, avui, abans d’arribar-hi què hi veig part de terra per a la meua desolació? Oi que diries la meua roba d’hivern? Els guants, l’abric, el tapanàs, el barret? Prou els reconec. Tots bruts i tot, i desaparellats i estripats, i del tot irrecobrables, llas!

Salvatge atac, quins nous invasors encar…? — Això m’anava demanant quan m’arribaven, ara que la foscor esdevé més espessa, sorollots de festassa. I de sobte un llarg llamp eixorbador de llum. Una foguera! Qualque erupció de festa extemporània. I de mantinent, rere les ombres dels arbres, els albir. Quina gentada! I la meua caseta al capdamunt de la foguera, una foguera adornada amb tota mena d’endergues de fortes colors: balons blaus, vermells, grocs; penjolls i gonfanons, i oriflames i plomalls; enzes i ninots fets a la babalà amb plàstics i gomes i cartrons tot bigarrats; i tot allò acompanyat pel xivarri afegit de certes casolanes, molt barroeres, excel·lències pirotècniques… I els bàrbars festejadors fent-hi al voltant tota mena de brutícies, despullant-se, copulant, defecant…

M’ha vingut encontinent a l’esment el somni d’aquesta nit passada. Tota aquella barbaritat de gentota a la platja, en diferents graus de nuesa, mostrant les deformitats, les vergonyes, estesos voluptuosament, o feixugament i concupiscent llençant repulsius esguards, i les ombrel·les i les tovalloles policromes, i de sobte…

De sobte, aquella remor d’avioneta que s’atansa, i el soroll aviat eixordador que avia: no solament de motor mig espatllat, també de musiquetes rucs i molts engrescadores, i és una avioneta tota decorada amb balons blaus, verds, grocs, vermells… I amb filaments fulgurants, i amb penjolls i emblemes i andròmines rares pintades molt vivament… I la canalla a la platja, que il·lusionats amb aquella grotesca joguina penjada al cel, ah, i la gent gran no pas menys… Què deu anunciar…?

Anunciava la mort de tothom, car ara, molt acceleradament, es despenja del cel, i en estavellar-se enmig dels qui es banyaven a la costa i els qui a la platja es torraven, l’aparell infernal esclata en mil bocins roents. Era segurament una bomba nuclear teledirigida.

On, lúgubre captaire de laves i estroncis, m’eixorivia suat i patint.

Mes, i ara…? — Que em demanés.

Esclatarà així mateix la meua caseta al capdamunt de la foguera? El bosquet s’incendiarà sencer en un espetec de fúria? I tots els qui, pecs i eixelebrats, són tant d’etzigori i de gatzara al meu il·legítim territori…? Hauran la mateixa pega que els fleumes de la platja…? Acabaran sobtadament fets cendra…?

Melangiós, i lúgubre i rovellat, com qui fuig de burles i crueltats devers l’oblit de la negra frescor, cuitava, lluny de les brutals llengotes que darrere meu em feien els focs, cap a cap revolt quiet vora els marges del riu, on els seus hàlits suaus potser em volguessin llepar les noves nafres al cor.

(…)

(Recordant un cop més mon fat irrevocable.)

Gall capat la dona em pica la cresta

Els blaus i nafres dels escarns soferts

I els esperons tornats banyes dalt la testa

Em transformaven en enze dels malencerts.

No m’ha tolts solament els ous o collons

És clar que em tol també els esperons

I m’ha tolta la incipient cresteta

I a la nafra sangosa gens obsoleta

Ans amb urpes rudes d’hòrrid botxí

Cada inútil esperó em clava amb verí.

I ara, som-hi, au, com tots els capons

Aniré pel món, vull dir el galliner

Sempre banyut i beta i femelleta

Mai confós amb els pollastres de bé

Qui esdevindran alfes i galls i mascles

Cardant-se’m la dona per totes les ascles.

(…)

Capó qui fuig del niu, llavors roman pensiu.

Enriolat, Quin riu prendré ara? (festiu

Es demana) i ull viu escauja el camp baciu.

Si em fic al Flegetont, em crem a foc i flames.

Si al Cocit tot hi és plors i melodrames…

L’Aqueront melangies em duu de mastodont.

Rabeja’t a l’Estix, que és odis d’enemics…

Leteu, riu dels oblits, bàlsam per als sentits

Ací és on faig el mort, dut calmament a port.

Capó feliç qui féu niu

De l’esfinx a la nariu

Ara somia en no re

Desarrelat i serè.

Bressolat per aigües lentes

Davallant va a les palpentes

Vers l’enlloc definitiu.

(…)

(Stoic acceptance.)

Horns — sweet crosses worn with equanimity.

Doing zenic headstands, the horns are my head’s feet, so that my headstands are indeed also my horny feet feetstands.

(…)

(Putarres les preferim ben puretes.)

Cal córrer sempre contra el pas de l’espai i consumir els cadàvers abans no es podréixon. Trinquéssim, dic, per les putarres de noranta anys amunt! De fet, pler de persones les preferim.

Replecs salaços d’úters i d’estranys traus d’aqueixos.

Obstinat com lleig espantall qui el vent t’adreça sempre davant, urta a urta, amb el seu estúpid mofeta esguard, et trobes, esbojarradament espiant-te a cada mirall, la teua fesomia de falsari, els teus trets de criminal, d’usurpació i contrafacció assumit reu.

Tenallat per la pusil·lanimitat, fent histèriques tentines, sort encar de la meua cua de 144 vèrtebres, car un poc pantera, un altre poc partera, i amb les nuoses rels aquàtiques de qualque alta ventissa cataracta, em mantinc mig dret, vell llangardaix erròniament antropomorfitzat per certs elements meteorològics i geològics que de casualitat es concatenaven per a afaiçonar’m figura d’aspecte ara passable, ara impossible, com qui diu, alhora guanyant i perdent, sempre de bolla, ço és, de xiripa, com volia en Darwin Safareig, de qui les indiscrecions s’engrunaren adés en prodigioses rancúnies de les quals encar ara me n’esgarrif qui-sap-lo.

I tot això ve a tomb per allò altre.

On els gurus del nostre govern acordaren que el nostre govern havia d’ésser un govern compensatori; és a dir, aparellar els més rics amb els més pobres, els més bells amb els més lleigs, els més hàbils amb els més sapastres, i és clar, com sempre, els més rucs a manar al govern, i els més intel·ligents ben lluny, d’anacoretes.

Personalment, com tots els anacoretes menys ben dotats d’aparell cardaire, per compensar, les dues (dues!) dones massisses (anomenem-les per xanxa Anna i Coretta) qui em són assignades, les haig de servir sexualment de faisó vulguis no vulguis quotidiana, d’on que, cardar, si més no doble de la gent, qui, d’anacoretes mínims, gens.

Les dues dones assignades són, com dic, colossals, per a fer parió, diguem-ne, amb l’esquifidesa o petitor del tit (una petitor de dit), o per a compensar la palesa deficiència, encar més que de la meua carcasseta, del meu molt minúscul aparell.

Tant l’Anna com la Coretta són gegantes gegantesques, de sengles conys doncs, ai, gegantins. La por seguida, vós, el cangueli perpetu, que de sobte cap de llurs conys no se’m cruspeixi, ja no dic sols el menovell, sencer i de viu en viu.

Com deia el més savi dels anacoretes d’adés: «Les dones, no hi ha animal més perillós.» Quan els agafa la cardera, fuig a tot estrop, car t’escometen i et demoleixen i t’enderroquen i et cavalquen frenèticament. Se t’encavallaven sense pietat.

Si en fantasia, si en somnis solet al llit, la cosa, l’il·lusori episodi luxuriós, et semblarà potser desitjable; en realitat, els ossos se’t van trencant irremissiblement.

I n’escapes (si n’escapes!) tot esguerrat.

I el pet de cap de llurs rosetes monstruoses em duu a tentinejar cap a cap vèrtex de tortuós oblit, o a prendre’m per mariner acollonit qui a l’agre del cicló s’abraça com pegellida al pal major, o per terminal embriac qui s’arrapa, ell, a cap ben ferm darrer fanal d’abans el llord abís definitiu.

La dona, i com més immensa pitjor, subjecte letal. Et vol objecte desjecte i dejecte; ejecte i rejecte. Injecte, conjecte, interjecte. Adjecte abjecte del seu sol projecte i trajecte.

Malament rai. Peti qui peti, galdós, quin goig no acabem fent.

(…)

(Un peti tapun tamè.)

Llegint alhora certs clàssics dels dinou (els romanços d’en Zolà, els guaitajorns d’en Dostoievskiï), t’astoren els casos constants on els envejosos homes ignars, amb tota naturalitat, és a dir, com cal, com volen segons ells natura i societat, com vol llur cabal de prescripcions morals, amb tènues excuses d’infidelitats i merdes d’aqueixes, destrossen a cops i coltellades llur mullers… I de sobte una altra de les meues espurnes de saviesa se m’encén a la clepsa.

Efectivament, allò em duu l’esment a consirar aquells anys on, de ben marrec, quan no sols ma mare, ans, és clar, totes les mares atonyinaven de valent llurs fills, car era quelcom d’allò més normal, tothom trobant-ho d’allò més adient.

Sí ves. Les dones sense distracció que voleu que facin?

Per sort per a la meua pell, al cap de mesos, ma mare trobava un entreteniment profitós. Converteix de cop i volta ca nostra en un prostíbul per als infectes feixistes militars. Tot d’una veus el nostre jardí devastat, depredat, pol·luït, pels invasors — llurs tancs aparcats arreu i de qualsevol manera, la casa voltada de tancs i envaint cada racó. Totes les plantes assassinades.

I ma mare tractant els clients d’allò més amablement ni penosa. Ai, fills meus, endavant, endavant. Què serà, oi? Rectes? Vagines? Goles?

I els servidors dels infectes, tots estrangers, tots degenerats (si fa no fa dels mateixos fastigosos indrets dels invasors), amb les meuques, les minyones, les raspes de les cases veïnes; i els macips de cul rodó, així mateix; i els infants emprats, llurs fills.

Oblidat dalt de tot, tancat al sostremort sota la teulada, ho veia, al meu torn també qui-sap-lo l’entretingut, per les escletxes.

(…)

El que tu pots trobar criminal, jo puc trobar que és criminal trobar-ho criminal, així com allò moral per a una espècie de bèstia, o creatura, és la pitjor aberració per a una altra; car moral, com el mot mateix ja diu, és el que és apropiat als costums vulgars dels temps o del lloc; això vol dir que, com les modes en general, i els modes o faiçons de dur, per exemple, almusses i afiblalls, o barrets i tapacolls, allò que hom en diu moral va canviant amb el lloc, i va canviant amb els temps; allò que és moral, doncs, depèn de qui ho veu i on; així que au, tira envant i no em toquis més els collons.

(…)

Sempre m’he bellugat com un fantasma. Car de ningú al món qui se’n fia? Pertot arreu els boigs, llur perillositat.

He desaprès àdhuc de parlar. Tot parlant, sempre, tard o d’hora, qui pretén d’escoltar’t, s’ofèn. Te’n tornes escuat, si doncs no amb un trep i tot.

Així, he arribat al convenciment que parlar, només parlen els estúpids. Ara els qui no diuen re, ara els qui no tenen re a dir (i xerrotegen nogensmenys). De fet, només sents parlar els qui et voldrien vendre una enganyifa o altra: els retòrics, els firaires, els xarlatans, els estrafolles i mentiders. Els capsdecony. Els puerils, els efeminats, els tifes, els perfumats. Hò, i els canfelipútrids, i els polítics, i els capellans.

Alguns dels qual parlen (peroren, sermonegen, arenguen) només amenaçant-te brutalment a tortura i mort. Els botxins, doncs, i els bòfies i militars.

I els xerramecaires, els xerraires xafallosos xafallosejant pels descosits, els ridículs locutors a ràdios i tv propaganditzant desesperadament.

(…)

Havent escrit tot allò en acabat d’haver’s vist pres per una de les seues espurnes de saviesa, se n’anà a clapar.

(Per sempre.)

(…)

(Amb en Jim.)

Avui al supermercat, m’atén a la caixa el meu amic en Jim. Amb en Jim, un plec d’afinitats al cap de les setmanes ens ha anat agermanant.

Per exemple, si ell és originari (i és clar nacionalista) de la República veneciana, eu (ambdues coses) de la República catalana.

Prou vaig arreu sempre amb la meua estelada al barret o al trau, veus?

Diu: Quina bona idea!

Oh, i espera’t; blandícies mútues, rai!

Car si s’escau que ell féu cap ací per a fer de cuiner a l’ambaixada gavatxa, jo fiu cap al Brazil, també de coc d’hotelet!

I saps que, amb les meues nocions de medicina, després de dos cursos i mig a la facultat, saber d’anatomia, de química i de cirurgia, em van ajudar un colló, d’allò que se’n diu força, en la meua tasca culinària?

Per a més casualitat, tant l’un com l’altre, es veu que modestament coneguts, al barri, per, d’entre les nostres especialitats més famoses, sobretot pels trotters, o pork’s feet, que reeixíem a parir; uns peus de porc sensacionals, admirats àdhuc pels crítics més rucs. Els coia a la mississippiesca, ell, mentre que els meus pés de porco eren a la lleidatana, ço és, amb gambetes i cigronets.

I oi que a ambdós ens abelleix d’abillar’ns a la tantmefot? És clar. I els dos ens passegem, fent ballar elegantment sengles bastons, com els pixavins d’adés.

I llavors les confidències. Que son padrí fou postilló d’un marquès; que mon padrí cap d’estació, més tard purgat per anarquista. Mon padrí i la seua estacioneta… Ah, tu, sentors de pinassa!

O que son fou oncle gondoler i mandolinaire; que mon oncle un casanova, com ja he explicat manta vegada, amb múltiples conquestes de dones de tota condició, de les més proletàries i ignorants a les més vives i benestants.

Doncs bé, passant per caixa, ara es veia que havia comprades massa de taronges perquè no es vessessin de la bossa de plàstic, i en Jim m’ha dit que m’esperés, que anava dins a cercar un ferret dels forts per a tancar ferm la bossa, que no em caigués cap taronja.

I llavors l’estona se’m feia interminable. I guaitava girientorn i tot es bellugava, tret que en Jim no apareixia per enlloc. I la por ara que tenia que perdria l’autobús. I zelant pel carretó tot ple, que ningú se n’apropiés, m’he passejat una mica pels corredors, alhora llençant llambregades amunt i avall, no fos cas que enxampés en Jim.

I llavors he vist el mànager i la seua dona qui se n’anaven tot vermells i esfereïts cap a la porta de fora, i li he dit, que si tornava en Jim, que m’havia deixat penjat a la caixa.

I la dona s’ha ficada a fer botets i a sanglotar finament, i el mànager, molt seriós, m’ha dit que se l’havien endut per la porta de darrere, la porta del magatzem on descarreguen aquells camions monstruosos, perquè el pobrissó Jim s’havia ferit.

Allò m’ha deixat fet malbé. Un atac de feridura! Un altre dia demanaré que em diguin a quin hospital és, i si ha sobreviscut, toca ferro, l’aniré a veure i li portaré taronges i bombons. De moment, amb el carretó carregat, i amb les taronges que em queien pertot, me n’he anat sense pagar i corrent cap a l’autobús.

(…)

Veies un cartell fent repugnant propaganda de qualque maleït arruïnat indret remot, segurament habitat per molt bruts i sanguinaris monstres. Car l’indret es deia Asspain. I feia el cartell, hi deia: “Visit Asspain, for, as the very name proclaims, we are all about Boiling Shit and Putrid Blood.”

(En Jim i eu ho trobàvem hilarant rai.)

(…)

(En Plató no pas que en toqués gaires; aquesta, però, l’endevinava de mig a mig.)

Va dir que els millors sorges, i els millors bòfies, són els qui obeeixen com gossos. Vingué a dir, de fet, que, fètidament engabiats en caneres o casernes, i deixats anar en gossada per a atacar, no eren tot plegat sinó gossos condicionats com els gossos d’en Pàvlov. Si els d’en Pàvlov salivaven al so de la campaneta, els bòfies o gossos saliven amb les ordres de matar, de torturar, de fer malbé a garrotades, els qui es negarien a plegar’s a les lleis malèfiques dels criminals qui els manen a ells i els han ensinistrats i condicionats com gossos maleïts.

Només cal veure com saliven, mentre assassinen i destrueixen, les barbàriques malignes forces d’ocupació i de genocidi dels repulsius invasors.

(…)

Paràsits reptilians, els repulsius invasors, quan ens ocupen el territori, ens converteixen en els sotmesos, en els altres, els irredimibles, els qui no els és permès d’afirmar’s, d’ésser ells mateixos, per molt que maldin interiorment; i si malden gaire exteriorment, ja els anorreen sense més excusa.

Només destruint els paràsits, reesdevindríem sencers.

És falsa la dita que dos no es barallen si doncs un no vol, o no pot. Car és palès que aquest darrer rep de valent; i com menys pot o vol, més fortament. És anorreat, liquidat, esborrat, si l’invasor qui l’envaeix vol guerra.

Si tu no et defenses, a mort, t’ha mort.

(…)

(Reminiscències sobtades.)

A escola hi havia (obligatori!) (i en xarnec) un globus terrestre; quan el mestre discutia amb la seua dona, i tothom se’ls guaitava, hi vaig fer un forat just i adient (al globus terrestre) i me’l vaig cardar ràpidament, escorrent-m’hi amb tota la lleteradeta dels meus vuits anys, com feia quan havia de pujar d’ençà de la botiga, plena de dones qui compraven pa, a la cambra dels meus pares i obrir-hi l’armari, i, dins, obrir-hi la caixeta per a fer canvi per a un bitllet de mil, i sabia on amagaven uns quants parís-hollywood, i me la pelava ràpidament esguardant les dones tan poca-vergonyetes i alhora m’escorria al mocador, i desava les revistes i tancava l’armari i baixava corrent a la botiga a continuar servint les clientes.

Ningú no m’enxampà, sempre fotent aquella careta d’innocent, que els capellans aprofitaven per a tocar-me el forat del cul, i una miqueta més tard de quan em cardava el món, cap als onze anys i dotze, un altre mestre, l’Emilià, ho aprofitava, pobre home, per a acaronar’m els collonets a cada lliçó d’història.

No em va fer trempar mai. Prou ocupat estava tractant de fer memòria amb tots aquelles repugnants “proeses”, guerretes de datpelcul i d’altres genocidis, de la classe més merda entre els humans: la dels imbècils històrics.

(…)

(Eternament extrudint merda.)

Me’n record que a la botiga d’en Jim hi venien aquells dies globus terraqüis.

Assenyalant-l’hi un indret maleït, li dic a en Jim, mentre ens en rèiem.

You see those terrestrial globes? Look here: “Asspain…?” Ass pain! What an asshole of a country, just the place where the world shits.

(…)

(Se’ns atansa Andròmeda.)

Ambtant, a velocitats és clar sidèries, se’ns atansa Andròmeda.

En un grapadet de milers de milions d’anys, la col·lisió d’Andròmeda amb la nostra ruqueta galàxia esdevindrà segurament prou famosa, cal pensar.

(…)

(Ni sent ni veig ni oig.)

Ni oig ni veig ni sent

I un joc de mots m’encén.

Ni sent ni oig ni veig

I tot vident envej.

Ni veig ni sent ni oig

Sols de somiar em fa goig.

(…)

(De l’home del sac a l’home qui te’n donava.)

De petitó, oi que us feien poreta amb l’home del sac?

I oi que una miqueta més grandets, quina putada, oi? Èpoques dels sempre feixistes invasors castelladres, oi que per força us enviaven a escola i a l’església?

I qui us hi trobàveu?

Disfressat iniquament de capellans i mestres, l’home del sac s’hi havia tornat realitat.

S’havia transformat en l’home qui us donava sempre impunement pel sac.

(…)

(Suara mateix havien volats mastegots al tren, llavors al parc els gàngsters, i llurs bessons els bòfies amagats, ens la campàvem.)

The best films seen run vividly through the sundry screens of my sleep.

Today the train and the attack, and the old airport transformed into a park, and at its periphery the mangy gunmen and the fights, and the firmly wielded oily pan, and at the center of the airy park, surrounded by old dandy shops, the girls, the girls.

The fresh summer-dressed girls and their taunting tongues and their valiant walks.

Later, perched on their taunting tongues lingered at dusk the tainted uproar of a murder of rooks.

And of course the Sun, its mild tame valedictory benediction.

And, very subdued, comes, at the end, somehow the easy conviction of an uncertain darkening victory, at the very least of something won, a tiny something perhaps, but won, wan, won.

(…)

(O…)

Els veia arribar amb jeeps i eixir-hi i jeure nus de sobines damunt la sorra del desert, i no calia esperar gaire perquè eixissin a llur torn dels caus sota les roques les serps i fessin cap just on eren els jaguts.

De sobte, veies que als homes i dones qui jeien com morts els naixien braços múltiples, com a certes exòtiques divinitats, i eren els nous braços les serps qui els prenien substància alhora que els impregnaven amb llur verí es veu que molt revigoritzant.

No sé per què, una idea fugissera, m’hauria volgut llavors serp. M’hauria amorrat no pas als costats ni a cap altre indret del cos que als conys. Als conys de les colrades, ofertes, segurament molt sucoses, dones.

Al cap d’algunes hores, les serps partien, els visitants s’aixecaven, es vestien, pujaven a llurs vehicles i se n’anaven tal qual. El Sol començava de fer figa.

Ara, amb els binocles penjant, tornava, tanmateix acomplit, i entre aücs d’hienes, pausadament caminant, cap al meu catau de melangiós llangardaix.

(…)

(Espectacle del món. I tant de cos xemicat pertot on miris.)

Cada cos, cada organisme, joguina absurda ocupada en jocs barrejats.

Tot plegat, efímeres maquinetes de carn orbament engegades cap a buit, titubant vers enlloc.

(…)

(Matinera resolució en molt tendra edat, observadoret callat.)

Només acceptaré de rebre favors (en metàl·lic preferentment), i ho faré amb total indiferència, i mai no donaré re, potser només un remot riure sense cap significat, només, ja dic, per a esquivar el compromís, mes que podrà ésser interpretat (sempre falsament) de faisons diverses, segons el tarannà del carallot oïdor.

Diran sarcàstic, vanitós, desagraït, o seràfic, o empallegat, dubtós, embarassat, vergonyant…

No n’endevinen ni una. Catafractes, lluny d’osques. Interpretant debades, quan tot és ininterpretable. Ara que tant se val. Fos com fos, hi insistiran? En què? Ni puta idea.

(…)

(Estàtic, com ninot de mona, o millor, de nínxol, de fornícula, de monument.)

No es pertany, ni pertany enlloc. Home, si de cas, si pogués triar… Amb prou feines movible. Només per a copsar un millor angle, ca? I mig invisible, és clar; vull dir, latent, ca?

S’hi banyen a milers i milers en llets de feres mamíferes, de qui les uberoses popes inestroncables ragen.

Hi suren ventres, pits, culs, conys, incomptables.

Paradís de dones.

(…)

(Rantell d’ala curteta.)

Sempre enganyat, a pleret de tot m’han despullat.

Un titella sense cap protagonisme, tret que, quan havia re diguem-ne robable, encar servava qualque interès per als robadors.

Ara, pelat, ningú no perd estona a enganyar’m.

Això rai. Ara que, cal reconèixer, sovint, abans, com hi xalava, amb l’escaiença; i tant, collons, vós, i tant!

No pas a l’instant de l’engany, és clar, no fotéssim massa cagarel·la, tampoc. És clar que a l’instant m’empegueïa qui-sap-lo.

Ara, en acabat, al cap de no gaire, de no res, quin tip de riure, vós: Que en soc, de ruc! Que n’ets, de bajà! — que em deia, cofoi.

I et ve a l’esment de bell nou l’avinentesa on, ben jovenet i il·lusionat, t’amagaves pel corral de ca tos pares, furant per raconets, i hi anaves a colgar un tresor quan te’n trobaves un de veritat. Era un croat, que enlluentires amb la màniga mateixa en tot el seu esclat meravellós. Com te’l desares llavors, i només el mostrares a ton padrí quan te’l trobares assegut al bar del Principal davant el banc dels caducs sinofosos qui ni per a cacauets no duien prou. Ton padrí et deia que aquell croat venia del temps gloriós de l’imperi català — de feia set cents anys, tu! (On tu, sense que et vingués prim, comprenies set mil, i més tard encar deies als teus íntims, en Modest i en Cosí, que setanta mil. Un croat dels anys de la picaó, quan els catalans havíem conquerit l’univers, no fotis!)

I el croat, al capdarrer, qui te’l prenia? Tant orgullós que n’estaves, carall.

I el rellotge que havia estat de ton pare? Aquell rellotge de tants de robins que et va donar quan se’n va comprar un de nou? Carallot, no et durà pas gaire!

I l’afer continuat amb les gitanes? No cal dir res més. Les dones en general, prou les coneixem. I les gitanes, és clar, a part de dones, són gitanes. Entesos. Double trouble, double jeopardy, jotfot. Enganyat a dues mans. Capit. Copsat. Comprès. Som-hi, tombem (de full? no, de solc).

Monòleg aquest que em men tot sol amb aquest tanoca qui em fita al mirall. No el convenceré pas. És d’aquells qui no se’n creu ni una. Massa escarmentat. Escamnat: cuguç i allisat. Moix massa de vegades escaldat. Moix sense pèl. Gairebé sense pell, de tan nu com va. Carallot, ximplet, nici, taujà.

Con en deies? Un titella sense paper. Un comparsa dels superflus, de recanvi, i espatllat. Sense cap compromís.

Com en dius? Repeteix, aquesta és bona.

Sense cap compromís.

Sense cap compromís a omplir, vols dir. Exacte. Collonut. Lliure per a campar-se-la, com inofensiu rampell, vull dir, rantell, rantell o marfull o cuïc. Cuïc d’ala curta pul·lulant per l’aire pel que duri. Pel que duri; no gaire, és clar. Fins que la mort, badallant, com qui diu ni a dretes (aaahmmm…!), no se l’empassa. Ben aviat.

Coratge? Per què serveix això? La cenestèsia de l’insecte i la meua, cap diferència.

Enjòlit, ballant polques entre els garrofers riallers.

Xiulant barcaroles i rondons entre els ametllers florits.

I cancanant per la carpineda.

O taral·lejant pels exòtics bosquets, molt agradosament ni sorprenentment acaronat pels pèls de cavall de les casuarines, de qui les infructescències singulars a tàndems em graten ensems sucot i coroneta de l’agraïdeta clepsa.

O sota els presseguers assolellats, entre voleiar d’abelles i abellerols, badar-hi mentre refaig l’alè.

O divagant, vogant canal avall, entre els horts i les jacarandes en flor.

Rantell, insidiosament ensinistrat hermafrodita, colpidor parires, per desèrtiques contrades on les autòpsies, reincidents, interminablement es repetien, estralls a totes les prestatgeries, que cauen en reguitzell com les adés tan ridículament acunçades i ara tan bàsicament vanes, corcades, piràmides.

I damunt la sorra; damunt la sorra, dic, onírics, els icònics estereotips. De gom a gom, tots hi som, els drapaires, els escrutadors, els estercoraris, els alumaires amb llurs estronts i xerris, i llurs escíbals, durs com pedres i daus i carreus ciclopis llençats en orbes trajectòries vers l’enemic virtual, lluny al cor moribund del desert, amb trabuquets i manganells de nul·la punteria.

I tots dos ulls, esdevinguts finalment caragols. Caragols passejant com si re, tranquil·lament, pels talls esmolat dels raors que són caires de cràter volcà estossegós.

Estossegós, tossirà.

(…)

Calla, home, ara me’n record. És clar, el farmacèutic; l’àvol, malèvol, apotecari de la cantonada! Quin puta, ell, vós! Ell i la seua folla fembra d’adúltera muller, sempre fatu cony fàtuament exhibit! Esgarrifós!

No em serveix el lletovari qui salvarà la vida a la meua asmàtica padrina si abans no li enseny tots els pèmpins que duc a la butxaca. I estrebava el braç damunt el taulell i em furgava pels voltants de la bragueta. Show me your pennies, all your pennies, come on, or you’ll be sorry, your fucking granny gone! — i saps que el cuguç malparit m’estreba amb l’altra mà una orella.

Desembutxacava fins a la borra. Tota l’estepència que duc. I un dels més prístins croats de fa setanta mil anyets de no re féu llavors més goig ni millor dring que no pas cap altre dineret dels qui, avergonyidets, es vessaren damunt el taulell de vidre molt sonor. Entre les pudoretes medicamentàries, el banyut, diabòlic, farmacèutic, alhora fent veure, golut i geperut, que regirava entre la tritllejant menudalla, vull dir, monedalla estesa, bo i mormolant, Hum, hum, i ep, tants de pennies únics i de tan mal trobar, engrapava d’estranquis el preat croat i se l’embutxacava.

No hi ha re — deia hipòcritament en acabat. I em tornava tots els centimets “únics”.

Allí em desapareixia el croat. Per què me n’oblidava? Era segurament que, fitat misteriosament, allò de darrere em ficava nerviós, aquell ull esborronador que darrere seu em fetillava, l’ull roent del cony addictiu (És que els conys són tan addictius, em deia sempre el malaguanyat arquitecte Çapont) de la seua dona eixarrancada entre les antigues etiquetes i els rars flascons de sospitoses tonalitats.

(…)

Tweet

—A cap festa on m’hi han dut per força, a contracor, car tota festa, fonofòbic com soc, em duu a pànic intens, si mai qualcuna emboirada bleda no em demana per què, de ballar, gens, li responc (si hi gos, car els de més de cops no gos trencar la quelònica closca hipòcrita i a tot estirar només sé aixecar un pelet i molt vergonyosament les meues polsegoses espatlles d’espatllat), li responc, dic, i sense ja amagar’m els badalls, ni anar-hi amb indistints mormols, amb una d’aquelles espontànies rauxes baladreres de tímid empoixevolit, com de vegades se t’empoixevoleix tota sola la xil·la i et fots a trempar sense ni com ve ni com va, li responc, doncs, si fa no fa, Ja ballaré, recony! Som-hi, saps què? Ja ballaré prou quan, cadàver, els cucs carnívors, en llur voraç orgia, no em faran l’encara més botxinejat cos ballar per força; i a tots ops, tant se val, això rai; ja no trigarà gaire d’esdevenir’s, la cosa, poc cal que te’n xautis gens; ja no trigaran gaire més a veure’m, els irreverents dimonis subterranis, com la despulla horrorosa de valent no em balla; car al capdavall (no pas?), tot cos prou és destinat, vulgui no vulgui, pelleringa espantosa, a ballar una darrera dansa macabra.
—A aquella casa de fat i encarcarat i ficte xivarri, per fortuna, en el futur, no m’hi voldran veure ficar mai pus les peülles de ruc orc i matusser. Quina necròfoba esgarrifaó (no fa?) que haguessin de tornar a suportar els brams que embrutaven i embromallaven l’errònia, irracional, escarransida, somorta, sinistra, xera llur, ni llurs insípids marruqueigs parroquials, amb cap altra pueril rebequeria de ramalada que ho escombra tot cap als només mig ajustats sarcòfags que, afamegats, de tota manera sempre romanien prests a endrapar-se’ls, firaires del no res.

(/=\)

—(Violador excels de dietaris de femelles.)

—Guaitajorns (dietari) de dona que sé que existeix
Guaitajorns que (fi com l’inexistent) sempre he estat capaç
Tard o d’hora de violar.
—Res tan divertit llavors com de llegir’ls
(Els dietaris de les amigues i parentes de la dona.)
—Vós, la joia de trobar-hi de cops un esment fugisser
I el fàstic llavors que indefectiblement hi diuen que els faig
Com hi exprimeixen llur avorrició
I com em tracten (a baqueta!)
Tantost se n’adonen (immediatament) del sotmès i cagat…
Del faldilletes i el desnerit ninotet tremolós com rat neulit i enfredorit…
Del menyspreable i abjecte com cuquet merdós
Que palesament no so.
—I els panxots aleshores que m’hi faig
I sovint de benaurat afegitó trempant-hi de valent!
—Car sí ves, què hi farem!
D’ésser insultat per les dones
Sempre m’ha fet (sortós!) el mateix màgic efecte.

(/=\)

—Darrers tasts de runa.

—Comprenc que hom estigui fastiguejat pels conys — qui sap, potser, tip, adés, no gaire fa, n’ha haguts massa, per exemple — (o potser s’estima més diguem-ne d’altres llepolies) — (com ara posem que és molt llefec de pixotes i espardenyes) — o pel que sigui, què hi farem, allò l’embafa, el disgusta.
—Ara, aquest només és un mal seu, una mancança, una defallença de gust, un tastar xaró o xerec, un fàstic seu que l’afligeix, pobrissó, com n’hi ha qui es troben que els foten basques la carn de cavall, o el cap de bé rostit, o els caragols, o el bròquil…
—El que no serà mai és culpa diguem-ne intrínseca dels conys mateixos; dels conys com a conys, ca? Els conys (en el fàstic que fòtiguen o no fòtiguen al fastijós) són sempre innocents.
—I això em duu a l’esment aquell jorn on de jovenet feia de cambrer a la costa, en un hotel d’estiu, d’aquells que s’omplien d’anglesos i d’alemanys qui hi venien eixamenats, menats per ximples espletadors de llanuts, i hom (de peles famèlic) els duia a veure petites datpelculades, carrinclonades de xarnec (una correguda de vedells, una ballada d’andalús pollós), i llavors hom els lleixava anar, que es rostissin a la platja, i les nits que cardessin tant com els fos llegut i la pell cremada els ho allerés, i llavors res, tornem-hi a casa, tots ensems, en ramat, a pencar-hi desesperadament una anyet més.
—Doncs un migdia avançat on tothom (gairebé) era a la platja (els de més, amb escreix) o clapant bo i fent la migdiada (quatre gats extenuats), una dona de les qui s’estaven a l’hotel, lletjota, grassa, granada, tornà de fora i digué a la dona del bar que el cambrer li pugés una d’aquelles menes de bunyols en forma de tor, llefiscosos, repugnants, fastigosament ensucrats, embafadors només d’ensumar’ls, que després, massa de xafogor per a ella avui, se n’anava a descansar una miqueta per a estar fresqueta per a la nit.
—La dona (una pobletana casolana, sense gaire idea de l’anglès ni de l’alemany, llengües que prou xampurreig millor que no pas ella), la dona de la barra del bar de baix, dic, on feia doncs de cambrer em va manar llavors que agafés un plateret lluent com un soleret i que hi empastifés un dònut i que tot plegat ho pugés a la cambra aquella que li havia indicada la donota forastera. Ço que fiu, tustant, i llavors entrant, tantost la veu m’ho va permetre, i esperant que la clienta, la qual era estirada al llit es veu que nua, amb una tovallola mig embolicada al cos, m’assenyalés què fer. Em féu ficar el plateret, ara sollat amb el bunyol, damunt la tauleta i en aquell moment, per tal només suposadament d’anar a prendre amb dos dits de cosó aviciat aquell petit fètid pneumàtic, i ensems ella fotent cara d’inepta seductriu molt puta, fent veure amb dentetes de rat que el tastava, i a l’encop, amb un garguirotet amb l’ungla de l’esquerrà auricular, pretenent fent-me arribar una molleta del nefast tragitívol producte (molleta altament repel·lent, ja a mig camí alhora esmicolant-se en múltiples esclats, mantes irritacions entòptiques causant-m’hi, de fosfens que em repeteixen al monitor asclat de l’ànima, i infinitament, i en totes les giracions imaginables, les imatges de l’oliós bunyol odiat, l’abjecta coca o pastís; fatal molleta, doncs, que em fa cap i em fa cap, i que, irremissiblement, implacablement, se m’estavellarà damunt com la fi del món), enretirà, oblidosament com qui diu, ella, la tovallola, i s’eixarrancà, cony mocós badat.
—Ausades, yes, ma’am, yes. Pluja de pampallugues veig, pres de vertigen, pensant, Bunyol safarós, apostematós: d’un tast al vòmit. Mes, entre les impressions feridores del mareig, boirosament hi veig també el vult horroritzat de la donota, potser llavors (ella) pensant, Mon cony: d’un tast al vòmit.
—I tot allò que ara albir més clar, adés carregat alhora amb els coneixements banals d’aquells anys. Car ben segur que no ignorava pas la brama, i segurament el fet, que els cambrers a la costa cardar amb turistes rai. El meu predecessor de cambrer al bar de baix (el qual segons la dona del bar, una vella de quaranta o cinquanta anys, indígena del poble mateix i qui feia aquella feina feia ja unes quantes temporades, m’havia dit que era, Alt i meravellosament plantat, amb uns ulls negres i ardorosos, encantador com un artista de cine, no pas com tu, molt més home que no tu, i tant, i tant, on va a parar?) rebia constantment, tot i qui sap el bell minyó aquell anys on parava, cartes postals d’il·lusionades angleses i alemanyes qui deien de tindre’l al cor, es confessaven corcrebades d’enyor, tot plegat una pila excrementícia de texts adotzenats enllardonats amb paleses insinuacions sexuals.
—Tret que jo re.
—Em demaneu doncs si mai xinguí gaire?
—Gens, mai no xinguí gens. (Me’n record que els deia molt seriosament als dos ridículs germans companys de feina, molt més joves que no jo, catorze, quinze anys, quan jo ja n’havia fets divuit, i qui treballaven a la cuina de rentaplats i de trivials remena-cassoles, i que pujaven els estius de qualque poblet perdut a l’àrida geografia africana de part de per allà baix, i aquell dia m’havien vist escriure densos pensaments a una llibreta on anotava idees de pes, les meus molt astoradorament heroiques aventures intel·lectuals, i, en prendre-me-la i si fa no fa llegir-hi mica, i entendre no se pas si gaire re, pobres tanoques, van endevinar nogensmenys, rient-se’n i d’oprobi farcint-me, que la meua cigaleta mai no havia tastats conys.)
—Tant se val. El cas és que…
—Es va escaure llavors, doncs, que, per casualitat, veure el cony bavós a la donota i vindre’m un mal regust a la gola tot fou u. Tret és clar que no era pas que em fes fàstic el cony aquell, era que amb la musica de l’antre de cardar de baix que pujava fins al racó on havia de dormir, i molt mal clapat, doncs, i havent paït malament el sopar, amb el ventre per tant del tot desllorigat, i conseqüentment amb rodaments de cap, migranyós, orxegués en aquell moment, em vinguessin unes arcades terribles, que tot plegat s’escaigués que si no volia vomitar allí mateix més valia que fotés el camp a cap canfelip a bescanviar-hi la peceta. On que m’allunyés isnell i rabent, sense esperar cap altra propina que la meravellosa observació d’un cony de molt a prop.
—La qüestió, no re. Que l’endemà no sé pas si les meues sumptuoses basques hi tinguessin res a pelar, però el cas fou que hi havia, cap a les onze del matí, un moviment estrany a l’hotel, amb gent misteriosa qui xiuxiuejaven i es bellugaven fugaçment, i qui al capdavall treien un cos embolicat en llençols, i tot tornant de la cuina, on m’havia tocat de recollir-hi, part de terra, amb dos cauts dits de presumpte al·lèrgic, com qui recull a la barra del bar tant de canvi llefiscós i dispers, tot aquell altre fàstic dels cactus i dels musclos podrits, restes descartades de la “paella” per als turistes de demà migdia per al dinar, i me li vaig atansar, i li vaig demanar, fluixet, a la dona del bar, si sabia qui era el mort, i em va dir que un “soldat massa enamorat”, tret que en aquell moment unes pessigolles al clatell em van fer tombar sobtadament el cap, i vaig veure els ulls envidrats de la dona del bunyol en forma de tor que se’m clavaven damunt durant un instant, abans un dels misteriosos qui l’anaven a descarregar a cap portamaletes d’un cotxe negre no li tornés a tapar la cara amb una punta de llençol.
—Com s’ha mort el soldat? (Vaig demanar múrriament a la dona del bar.)
—S’ha mort ell mateix. (Va empescar’s per al meu benefici exclusiu la megalòmana mala meuca.) Coses de l’amor exòtica, tu. Havia comprat a un pagès ahir un furot, i se l’embotí aquesta nit recte amunt, mentre, catàrtic, s’amputava. S’amputava amb les dents l’aparell seu microscòpic, típica apofal·lació d’enfollit llimac, i tot per tal de demostrar-li al seu amant, car era un soldat de marina i doncs marieta passiu, com tots, que no cal tindre aitampoc (no pas?) un fal·lus megalític per a no haver de viure en perenne celibat.
—Com cap altre badoc braman de mel·liflu flàccid ble, voleu dir? D’aquells qui, totjorn restrets, diuen sovint tòtiles màximes, o, pitjor, les escriuen a una llibreta? Braman qui, sense bramar gens, ans amb xiuxiueigs de traïdor, magnànim conseller, us recomana d’agafar cap vencill o cordill de flairosos mocassins, ben assaonat amb els productes més ineptes ni flatulents dels budells, per a llavors estrangular-te’n els ouets perquè, amb els mesos, privats de tota saba sanguínia, no es tornin eixuts com panses de molt frèvols espotzims, d’on amb cap empenteta no els puguis (escissió precisa), amb cap altre garguirotet de no re, desencastar-te’ls com cap altra crosteta repulsiva de no gens volguda excrescència o tumor tubular, sarcoma en forma de tor enfigassós, dònut de podrida carn, i tot això refutant qualssevol sofrences, i usurpant totes les altres més útils panacees, i estalviant-te al plegat la més minúscula cicatriu? Ca? Què voleu pus?
—Per les ones del so, tan semblants a les de la meua permanent, sempiterna, permanent, no creus? Doncs què? Que hi cavalcava, pòstum, l’esgarip del mort.
—Així mateix devia sentir’l jo, tret que en el meu cas, amb la dèria incansable del nightclub de baix, sempre amb el mateix ritme de mal de cap, segurament que em creia que allò no venia sinó de les empentes dels acròbates balladors, qualcun fotent-se de creus, entre les típiques contorsions espasmòdiques, i si això no, definitivament, una altre dels banals, vulgars, orgasmes de folles femelles que en la semifoscor, davall del meu racó nocturn mateix, cada nit em raten.
—O potser era, elegíac, el furotet, qui, pobrissó, ara rosegant a lloure cadàver, escandallant l’ànima de l’inexistent, s’escanyava d’angoixa.
—Les queixalades del furot emmirallant les queixalades del mal sorge vostre bo i tolent-se, inhàbil, l’apendicle (com en dèieu?) (el llimac?), i no ens oblidéssim, vós, dels testicles, els eixuts testicles.
—Tot plegat que, com et dic, amb quin esclat el matalot escorxat no es plany, fatu, aqueixa remota nit d’anit on jo, qui com saps clap a casa, entre enceses fritil·làries, escil·les, aristel·les, i entre les cendres de les padrines, i les crisàlides d’avior, i d’altres carronyes funeràries, com ara, desats en urnes, aixoplugats en píxides, anèl·lids, arcel·les, i, en fi, tallem-hi, això rai, invertebrats a balquena, em desempalleg doncs llavors d’espetec del masec de mon marit, de qui la llengua de salmó em duu tothora a horribles delinqüents espoderaments, on ell, nugatori, boví, maimó insecte, qui encara es rabeja en tasts enèsims, em veu fruint-hi deliqüescent, on l’esglai de tantost em fa sollar’m de faisó gens il·lectriu, i a ell, de gormand esteta, me’l duu, en l’apoteosi de l’impacte, derelicte qui s’exhibeix enmig de la turbulència oceànica, per posar un exemple nàutic, a esborrat, escotiflat, infecte…, me’l duu, com dic, a caire d’ictus.
—Es veu que indesencastables petites memòries d’infància, com a d’altres qui conec en les obres dels grans existencialistes, el duen, compulsiu, a amorrar-se-vos al dallonses i a barrigar-hi, pec català, com albardà rere la gla, i tot això a despit de cada daltabaix ni crit ambient, car l’apocalipsi mateix podria instal·lar’s que ells, ni cas, xarrupa que xarruparàs.
—Aquell crit! La dona, la vellarra qui em precedí a la barra, sabia (jo) que se la pelava constantment; era veïna nostra, i li fiu present, arrencat de l’hortet, d’un d’aquells carbassons especials, una luffa, tret que era de la collita no pas d’enguany, i, com havia previst, se l’embotí a l’indret, on, si crua, vull dir, abans no ha esdevinguda fregall, això rai, un cop rasposa, emprada de godomassí per l’ogressa, mal rai, i el crit que féu, semblant, semblant. Aquell estiu havia d’anar la pobra al ginecòleg tan sovint, la vaig haver de substituir, on el propietari bo i veient quin tresor no soc, ja em lloga de per de bo i, com veus, indefinidament.
—La vostra arnada veïnarra, la claupassada al·lotarra qui entre camaleons i filodendres patèticament part de fufa es dessagna, i amunt, al llit de la cambra de dalt, la meua clienta, quin parell, ca? Car la vostra com la meua, oi, equivalents? Hi ficava messions que es tractava d’una altra lletja, grassa, ignorant proletària, una altra dona-dònut, com qui diu, com ara la del cony de dònut de les cremes més llepissoses (i menys llepívoles) farcit, la qual… (Me n’adoní de l’espifiada:) Ai!
—Aqueixa canalla no em foten mai cas!
—Perdó, no us desespereu! (Car li brollaven arreu les serps.) Volia dir… No, no! Em referia al sorge culós a qual vós us referíeu d’antuvi, és clar!
(…)
—On, ara que, tot travessant, deus ex machina, de la porta d’entrada al bar fins a la seua oficina, s’esqueia de fer ventís acte de presència el propietari…
—Uf, ja soc ací…!
—Ho aprofita sobtadament la fementida dona de la barra per a… Per a, feta una medusa, com dic, reptar’m de valent.
—Massa aigua a les torretes, aviat totes les plantes ofegades!
—Ullat amenaçadorament pel mafiós propietari.
(…)
—I què altre hi elaborava en acabat a la llibreta? (Instintiu, il·ludit pel sempre adotzenat instant, ja he dit que hi traslladava, del sensori al paper, les obsessions i d’altres si fa no fa estimulants efímeres fal·leres.)
—Dons hi diu (responc), si fa no fa, nitament (encara i sempre embolicat pel soroll enruquidor de l’infernal nightclub subterrani, hipogeu – què dic? – cdònic) a la meua presumptuosa llibreta dels molt esplendorosos pensaments. La llibreta dels dinou anys (que amb urc excessiu duu «Darrers tasts de runa» com a encapçalament).
—(What about the following…?)
(…) «—Ja soc ací diu el crestat cretí/ i pren possessió del seu jardí/ un genuí jardí paradisíac/ d’aquells de rabejar’t a les banyeres/ ben repenjat lluny de brocs i buneres/ a somiar-t’hi pagès nimfomaníac/ escoltant la curta ona fugissera/ de les remotes ràdios estrangeres/ amb musiques dels anys dels diplodocs/ de les que volen innombrables tocs/ a la mateixa tecla plugissera/ fins que no cau cap aiguat demoníac/ on esdevé aquari ton jardí/ aquell jardí adés paradisíac/ i ara epicentre de tot mal de ventre/ car s’hi fan cocodrils o bèstia afí/ i qui és tan valent d’esmunyir-se’n entre / i arrambar’s al sòlid rocós confí / viu encar passat tant tràgic tragí?»
(…)
—L’endemà presentava la meua dimissió. (I em feia pagar gaire? No. Em feia vilipendiar, em feia tractar, un cop més, de poc complidor.) (No sé què em garratibava que no plegava cap còdol gros o llambordí i no l’estavellava al vidrot del finestral de vora l’entrada, davant la barra de la defraudadora.)
—A tota esdevinença, me n’anava, novament estort, cap a l’estació.
(…)
—I, assegut al banc de fusta, entre salvatges trontolls, durant el viatge, en llegies, de l’estada a la costa, complementàries impressions.
(…)
«—Aquesta nit abans d’anar a clapar fotia un cop d’ull al nightclub de baix. Pel fet que soc obrer de l’establiment, havia dret a penetrar-hi (fins i tot a penetrar-hi tants de conys com podia fàcilment convèncer, car pler de conys ebris o altrament dopats, de nits, a l’antre de baix, oi?, afegia el propietari en llogar’m, com si allò fos cap justificació per a la merdegadeta de no re que em pagava).
«—Horroritzat, nauseàtic, no hi romanc ni un ja prou traumàtic instant. Bandes de pallussos pallassos, escamots de bàrbars, i brètols i babaus, en enfonyalls gens higiènics s’amunteguen i es conxorxen, i, bròfec com cal, l’home de geni, molt desil·lusionadament se n’escandalitza i en recula renegant. Fotem-ne el camp i no hi tornéssim mai més.
«—L’anal banal. L’emètica abominació. L’orgia indestriable. Les rialles buides, la gatzara absurda, l’insult i la riota mòrbida que retruny i retorna, ecoica. La descordada fira dels cossos efervescents, putrescents.
«—Niemand kann uns trennen, esgaripava una veu, no escatia si d’allò més gai ni ple de joia o amb terror immensa.»
(…)
«—Niu de larves en fusta molla i surenca, tota corcada.
«—Tots aquells cossos nus i barrejats qui enyoren a la bestreta el fossat comú. Estranys espècimens, ausades, nus com cucs, amb certs tentacles, els uns, estocàsticament, inversemblantment, burxaven insistents en certes cavitats d’altri.
«—Tant de cos confós en vomitori entortolligament, em duu la duad a l’esment.
«—Desrengat, al·lucinat, duc l’ull abís avall on els lívids grumolls de lúbrics cadàvers el corrent se’ls enduu en trista barreja indiscriminada. Obliteració o neteja calgudes, em dic.»
(…)
«—Qui l’encobeeix? No. Nom plantificat. Mon nom m’és merda a les orelles. Per això no el dic mai, i si el digués diria que em dic Merda. Merda Alezorelles.
«—O per als descreguts qui potser no em creurien o creurien que faig xanxa, Quisca, diria. Quisca Alezorelles. Molt més portable.
«—Ça com lla, quisca o merda, excrements o femta, res no aturarà la molt ferotgement esbojarrada ensulsiada de merda total portada impetuosament avall per la duad, i enllà d’enllà d’enllà d’enllà d’enlloc.»
(…)
«—I un altre episodi pregonament formatiu ara me’n record que l’abjecta visió em dugué a l’esme.
«—L’episodi de la tràgica exhumació del lloret de la tieta Tal·lulah.
«—S’escaigué que no gaires setmanes després que haguéssim sebollit a un racó del corral aquell benaurat lloret tan intel·ligent, l’atzar propici em féu llegir, en una publicació per a minyons, una lliçó de taxidèrmia elemental.
«—Volguí doncs (magnífica idea) també empallar’l, justament com el savi mussol qui sempre et sotja amb impertorbables ulls negres i grocs lluents al capdamunt del bufet del menjador.
«—Aprofití la fosca nit, i amb una lot, silent, m’immergí perilloses pregoneses del corral endins. Impulsiu lèmur, finet com l’íncube qui s’introdueix al cony més clos i s’hi immisceix com peixet adorable… I enderiat i sinistre. Sinistre altrament, com dolç malson on tanta de dolçor esclata a la fi en monstruosa molt acollonidora representació, som-hi doncs tanmateix, valent, a descolgar-hi el colt lloret qui tantes de respostes precises no donà a les meues elucubracions de marrec molt viu.
«—Greu manifestació de la natura esborronadorament cruel. El pardalet pudia esgarrifosament, i les larves grasses l’havien rebentat i no en pescaves cap bocinet mig factible per a muntar ni farcir. Els ardits dits que carallotament enfonsares, pestilents romangueren, per molt que te’ls rentessis amb flairosos sabons, durant qui-sap-los els dies.
«—Taxidermista frustrat, mai més no em dediquí a aquella tasca atroç. Hi havia potser quelcom que hom no havia reeixit a capir. Hom falleix belleu a veure-ho clar. Mes tant se val. Els morts, fet i fet, hom decideix, saps què? Cal no emprenyar’ls mai. Sempre he estat un home molt net, amb vocació d’escombriaire gairebé ençà de nat.»
(…)
«—Llavors, tornem-hi. Esmunyint-me com ànima condemnada de l’eixordador catau fastigós, ensopegava amb la recepcionista de la porta del davant. Una negreta escarransideta, sense carns, molt dinguilla, molt cassigall. Wanna have a good time? Vols passar una bona estona?
«—Quina mena, de bona estona?
«—Murri, ja ho saps.
«—Voleu dir xingant? (No sé pas si em sent del tot. Un tic de tremolós neguit mentre empegueït se m’esvaeix el xeric.)
«—What?
«—Només xing amb conys esclets. Només amb conys esclets xing. Prou por de tot entec tinc. De tot entec en tinc tinc. Scant the inkstand worth my ink. A cap morter no hi xering. Ni amb mon matràs mai hi dring. Ni hi fan mos ous de zing-zing. Que no és net com got on trinc. Scant the inkstand worth my ink. A re altre no m’avinc. Mai ni mica m’empoting. Si trepig d’amor el ring. Scant the inkstand worth my ink.
«—Say again?»
(…)
«—Crec que abans de partir de l’antre execrat, d’aquell temple de preveres sòlitament disbauxats, un o altre dels nefaris ens delictius, una altra repulsiva mènada potser, em convidava (no gaire d’estranquis) a cony.
«—Un entrepanet d’espiroquetes i gonococs?
«—M’estimaria més un de gambetes i aladrocs.
«—En almadroc?
«—Sia.»
(…)
«—Em mantinc propinc a l’uix vulvar, quan, com dic, volent eixir isnell d’aquella abominació de gimnàs pestilent, aquell insalubre clot fangós, per a lleixar passar un grumoll sorollós de bípedes ambigus qui s’hi emboteixen, romanc arrambat, en la quasi invisibilitat, fent-hi l’orni, com el qui no hi és, fos en la foscor vermella del corredor vaginal, de la postermosa vidiella que mena lluny d’aquell ventre d’iniquitat, aquell bàratre bullent on es coven (i de continu es desclouen en nequícies venèries) els ous del cocodril pustulós de la lubricitat.
«—Un dels espècimens hermafrodítics, el darrer a la cua, s’aixeca les faldilles i al vèrtex d’unes esteses de pell plena de butllofes, em mostra de l’osca l’esca.
«—Diling-diling, vcigdà gatov! (Sempre prompte!) — fa, bo i remenant-se l’hiperbòlic esquellerinc del cony (o el vit embrionari, subdesenvolupat).
«—D’aquell flagell espellifat qui voldria ésser’n malaguanyat, pollós, alumne? No pas el tit.
«—Bo i mastegant una gruixuda mossada de plomes (escabres glaceres gargamell avall), la bel·luïna beutat, l’hòrrida bèl·lua, només li dic que si vol es desi enjondre, que al meu si no hi cap.
«—Ai el ruquet! Qui en dona un rot d’all ni de col cap pet? — diu, amb tota la raó.»
(…)
«—Aleshores, és clar, in the safety on my own womby corner, havent-me rentat les mans i el nas insistentment, he somiat en tots aqueixos innocents infantons adés lleixats a caire d’espadat.
«—I és clar que sé que cauran. I, nogensmenys, paralitzat, no em moc.
«—I ara en veig caure un, graciós, nu, rosset (angèlic, en el bon sentit).
«—I penja d’un fil d’aranya, i sa germaneta, encara més feble i menudeta, i tan meravellosament bastida com el minyonet, s’esfereeix i el vol salvar, i l’arrapa a l’instant suprem per les manetes, desesperadament, tota estesa de bocaterrosa al terra relliscós, ran d’abís, a trenc de la gran trompada, i amb la tensió i l’angoixa les manetes els suen, i sé indubtable que ambdós se la fotran avall, esclafats irremissiblement.
«—I he cridat que llur mare es desvetllés, i he sentides matusseres corregudes rere la finestra on ho estic veient tot…
«—Veient-ho tot… Petrificat. I incapaç. Massa covard. Incapaç de salvar’n cap.»
(…)
«—I el segon somni…
«—Am Ufer…
«—Am Ufer, anava dient, ara no pas despert del tot.
«—L’aigua esbojarradament esventada de la duad s’havia fosa de sobte. O hom, quelcom (qualque onada?), ens havia llençats fora de fatal corrent, devers la vora, i ara em veig nedant al sec.
«—Nedava, millor dit, entre relliscosos cossos.
«—Am Ufer, schwimmend… im… trockenen Boden… zwischen… glitschige Körpern…»
(…)
«—I ara que hi som…
«—Per què hi ha matèria per comptes de no haver’n gens…?
«—Això em ratava el cervell, sobretot jagut de nits. Això m’interessava i prou: saber d’on venia la matèria. No em capficaven ni mica llavors els epifenòmens de la matèria. Els epifenòmens, tots n’eixien, en brollaven. Sense matèria, re.
«—Viure, morir, evolucions, metamorfosis, els cossos, els “esperits”, les “consciències”, les societats i civilitzacions, els sistemes solars i els infinits universos: tot això era subsidiari; tot això depenia de l’existència prèvia de quelcom apellat matèria.
«—Per això cercava paperots seriosos arreu, i en resseguia assíduament corondells i entrefilets amb les severes xàvegues dels ulls, per a enxarxar-hi cap esmunyedís nucli de veritat.
«—I ferm m’aferrava entre les il·luminadores pàgines als sensoris més exalçats.
«—Com s’escaigué amb el noiet nerviós i immensament net i polit qui va morir penjat al jardí de l’altre hotel quan hi fèiem, ell de coquí i jo de rentaplats, i en vaig poder llegir les idees clares a la seua llibreta, així amb la llibreta de la pageseta poetessa qui, tan joveneta, perí de cranc de mamella.
«—Ells foren els savis per a mi més accessibles. Tret que ni l’un ni l’altra no hi tocaven mica. Qui hi tocà més i millor, ni cal dir, fou el lloret de la tieta Tal·lulah.
«—Em va dir, Manoi, saps què? Com tu, culcaic perplex davant l’orgia descordada de l’eixuta matèria feta orgànica substància. Coetani amb la delitosa suoreta a les pells colrades de les dones i pardales caldes, l’estrany espècimen qui ets, meteòric acròbata, com a tu la qüestió també a mi em dinamita l’espasa, i em torna eunuc; corrosiva, abassega mon interès ara perdut per tot altre quòdlibet que no sigui el que mortalment suara em proposares. On la meua possible motivació per a existir (no pas en la imaginació boja, ans en la realitat palpable) es veu seriosament compromesa.
«—Ara, cercar el no re en el tot, què hi hauria de més inútil? Com (bon’altra!), com qui cerqués, dic, l’absolut al forat del meu cul — no hi trobarà pas sinó absoluta merda.
«—No pas que em convencés del tot, per xo que (pobret de mi, una mica més instruït amb els anys i panys) si fa no fa (què hi farem?) nogensmenys (hi) perseveri.»
(…)
«—El temps s’escola rabent
Aviat he perduda de la primera a la darrera dent.
Embolicat en un llençol esvellegat
Tost al podrimener m’hauran llençat.
Tost de manguis no en romandrà ni gota de re
En cap dels estrats de l’antropocè.
—Zero forma zero contingut
Això he esdevingut.
—Llei de vida o llei de l’embut
En un tres i no res a cap azimut no he cabut.
Breu singlot en l’escabrosa atmosfera
De cap dels interminables extingits l’infinit no pas gens se n’afal·lera.»

(/=\)

—Sempre em dic d’una altra manera.
—Car tantost acceptes un nom (no pas gaire millor: quan acceptes un nombre o una xifra o una sèrie identificatòria) que hom et plantifica sense ni demanar-te’n l’aprovació, acceptes d’entrar dins un sistema de control — acceptes doncs d’ésser controlat per altri.
—No ets llavors pas millor que un gos, a qui el propietari encoloma un nom.
—Allò que cal és que tu mateix et triïs cap nom i que te’n triïs a mesura que et roti tants com vulguis.
—Tria-te’n si més no un parellet. Un per tal d’afirmar-te. Un altre per tal de negar-te.
—Car això és la llibertat. Alhora sentir-te pertànyer-hi, i gens.
—Ço és, ésser un i múltiple; segons.

(/=\)

—(Fetitxisme de cony.)

—Era lliure, massa lliure, per això, rebel, em vaig lliurar a la dona, que em dictés la via que triés, car d’ésser lliure, massa lliure, hom se n’angoixa esmeperdudament; hom s’esbarria, esgarria; el viure lliure, una maledicció de noves vies absurdes que et brollen davant a cada instant; al cap d’estona, hom no sap on va, ni si vol anar enlloc; indecís, les tasques se li multipliquen, se li amunteguen en laberint escanyador; millor, doncs, lliurar’s al poder suprem del cony, lliurar’s a l’alliberament de l’esclavatge, créixer en la humiliació, eixorgasmar lliurement en la repressió total, trempar bojalment en la castració, ple de potent impotència, victoriós en l’irremeiable fracàs, i doncs al capdavall alliberat, alleujat de tota feixuguesa; doblement marcat; marcat com a objecte d’altri al ferro roent, i obedient i anònim pel camí marcat; ínfim objecte escaientment i fina rodolant pel camí adequat.

(…)

—T’hi immergiries etern com en ambre.
Der Zweck des Lebens.

(…)

—Consires delusori: El cony és tèbia piscina on banyar-t’hi edènic.
—Mamelluda figura de proa presta a totes les proeses se’t llençaria a l’abordatge.
El teu botavant es trencarà, prou ho saps, amb la salvatge maniobra.

(…)

—Pren oratge, fuig ben lluny.
Toca rajola, guilla, atxanta, gandeix, escapa’t…
Ara t’ho dic: Tot tresor sebollit és parany letal i maleït.

(…)

—(Conquerir cap cony.)

—Per la meua mà de força endut irresistiblement endavant i enjondre, totjorn victoriós.
—La meua mà de força és el meu secret imbatible: la meua mà closa, amb els quatre dits del davant (on raurien les falanges primeres), tantost pintats de màgica pintura dura, lluent i burella, adquireix de sobte un força inestroncable i, amb els músculs i les idees immensament doncs reforçats, esdevinc invencible.
—Mà d’acer, el gris lluent de l’eficient pintura, fa que no solament ho sembli, ho sigui. Mà encantada. Urpeix, i tot el que pels voltants és si fa no fot viu, rau a la seua mercè.

(…)

—Massa feina.
Massa car.
Massa pèrdua d’estona.
Quan tot t’ho estalviaves amb un cop de mà.

(…)

—La mà sempre batrà el cony per trenta mil milions a zero.
—On hi hagi mà foti el camp marrit lo mesquí cony molt desconfit.
—Com va dir en Malarmat (“malarmat” car la fotia petitíssima), ”Un cop de cony mai no abolirà la mà”.

(…)

—Patètica desaprofitada catexi.
Fetillat pels conys, malaguanyat enguany!

(…)

—Massa conegut que…
Com més excitat ara, en acabat més despagat.
Tota aquesta energia que, estort d’aqueixa altra superstició, ara pots emprar per a millor estudi o tasca.

(…)

—Amb un cop de mà (un petit truc de passa-passa), prestidigitador que el sòlit prestigi fa aparèixer, exorcitzat o exorcit, com qui diu, en forma típica de trivial miracle, o d’erupció, o d’ejaculació, comonies la cuca.

(…)

—Investit, envaït i posseït d’un desig poc productiu.
Calia doncs desposseir de la ximple possessió el posseït.
Posseït per la imatge del cony inassolit.

(…)

—Amb destresa l’exorceixes o exorcitzes. En comoneixes la cuca.
Et desurpeixes i et desarrapes de les urpes que sorgien de la gola de la sangonera.

(…)

—Estort, un cop més reconeixes que…
Has nascut per a tocar’t la pera.

(…)

—Només una cosa et diré.
Que ets el campió del no fer re.

(…)

—Tothom és com és i ningú no pot fer altre que ésser-ho.
Et dius: Haig d’anar-hi, i després de tornar-me’n, tornar-hi.

(…)

—Observar amb ulls lents i admiratius plantes créixer.
Activitat pacificadora, endolcidora, calmant.

(…)

—De la mateixa merdegada amanida amb pixats on tota princeseta també no neix, et nasqueren.
Ets, sencer, cony.

(…)

—També el teu cap és cony.
Amb palpebres d’arpes i plaers, cabussa’t als somieigs.
Dolça malaltia que no et duu a cap mort altra que altament delitosa.

(…)

—Roman al teu cap de cony com xufanc en closca.
Sabeu el xufanc i tu que és molt perillós d’eixir massa sovint (i ni que sigui un sol cop) de la divina closca.

(…)

—(Cony de fetitxisme.)

—Dissuadeix-te’n, deseixeix-te’n, vull dir, desix-te’n; te’n desempallegues; desvia’n la inversió, l’investiment, l’esmerç o catexi inútils, tanta d’energia dedicada a una altra ximpleria com aqueixa; estronca’n l’obsessió, la possessió de l’esperit.
Desesmerça-hi. Dius prou, dius que ja no hi despens més.

(…)

—S’instaura el nou jorn.
Jorn esclatant de flors i ocells, que, és clar, l’envejós déu de les tempestes no pot encobeir. Hi desencadena huracans i diluvis.
No seràs carallot.
A cap déu mai no t’encomanaràs, inútil ans nefast propòsit.

(/=\)

—D’un tast al vòmit.

—Com fa la psicòloga Sontag (qui sovint prou engega trets sense engaltar gaire): Els somnis són les lleterades del cervell qui se la pela.
—Quan, durant el son, el cervell es creu que ningú no el vigila, se la pela com un desesperat, i les magmàtiques lleterades que dispersa a tall de volcà de cràter desdentegat són els somnis que sovint tant no ens abrusen.

(…)

—Ara, és palès que somiar, com vol en Boss, també és viure (i no pas vulgarment, ço és, ran de terra; ans a alçúries sublims).
—Els dotze adelerats candidats a ésser’m deixeble, en volia abans saber els més íntims secrets. Per això, de pèl a pèl, a cascú li ficava un periscopi forat del cul amunt fins al cervell, on als més recòndits entrellats en deseixia mots i pensaments més o menys ben acunçats i mal endreçats.
—Satisfet, no en triava cap. Els comonia o convocava per a semonces o aparicions ulteriors.
—Sine die, vaig dir, ajornant, ausades, ja ens ho farem mirar un altre jorn o nit adients.

(…)

—Responent a l’estrident comoniment, a la peremptòria semonça, tots els pobres diables fan cap. (Like drunk swarms of fucked up beetles messing around those cherished simian droppings of mine.)
—Davant l’espectacle, així he romàs — amb un pam de nas. Els distingeixc perfectament; han aparegut de cop i volta, com ara absurdament creats pel no re. (Puzzled indeed by the strange shadows on the parchment, sort of hedonic clouds with the heads of unleashed barbarians scared shitless by the overlapping stuttering scents of so many raging cunts shouting on the bleechers.)
—Sota l’aixopluc del cel mateix; un aixopluc, llas, amb ocasionals goteres, els recomaní que s’encomanessin a la temptació, que es lleixessin seduir per les expectatives de profit, i que s’adonessin, doncs, i fort, a la competició, que el premi els penjava davant com esquer meravellós. I fou aleshores que el gnoms al pergamí s’estrenyeren els cinyells. Abans el camp de batalla no esdevingués palimpsest, fotrien un darrer vaitot, hi anirien amb tota la intenció d’imposar’s, ço és, d’arrapar’s a l’ham, de queixalejar’l. (At least in the imminent abstract vacuum of their looming anihililation, self-humiliation tickled their fancy like no other of those delicious shaming dreams that bedrooms seem to foster, to bring forth as bottomless lightning strokes that for an instant joyfully illumine all those long long prospects of vapid dire apocalypses.)
—En romania esborronat. (Disembodied forms foreshadowing madness, diversely enthralled by intertwined and contradictory longings.) I em va semblar veure-m’hi, entre el patoll esbojarrat. Em tombí cap a l’espill darrere meu.
—L’espill no decep, l’espill sempre diu la nua veritat, reflecteix la teua imatge sense decepcions, sense distorsions. I així ets vist per altri. Ets lleig i malfet, un gnom ignominiós, repel·leixes totdeu, i la teua veu, fosa, ronca, fosca, sorda, inapropiada, és una veu que no arriba enlloc, una veu que d’enamorar, gens; una veu d’adust, d’ofensiu, de bròfec, d’inestable, de malagradós. Ara saps per què fas por a les patums.
—Les patums plantades al verd del camp com tòtems sagrats per als salvatges, com efígies d’esfinxs i d’ídoles, i de carrinclons creuclavats, i de sants i de ninotets de putxinel·lis, i de munts i munts d’altres collons de ridículs il·luminats. Què hi pintes de gnom heretget flairant-hi les flors com papalló?
—Bo i flairant flors, et veieres involuntàriament rere la flaire dels conys iridescents. (The ghastly sting of those protean flowers, vexed diadems; unconscionably, you dared grip them, and nasty suckers, shrouded in sulphurous vapors, pierced your skin, and in they dashed that gloomy uninterrupted cloying breath of theirs that demolishes all will.)
—El tretzè dels bàrbars interferents, vinc acompanyat per la folla Úrsula (amb un de sol dels seus mastegots n’hi ha prou per a jaquir’m fent el peix mig asfixiat tot estès part de terra). Diu que no em vol pas, nogensmenys, ni de queixamiques ni de ploramiques, que em vol umflat com granota, i, esglaons amunt, del replanet més baix de l’escala fins on l’esperança no em duu, ulls fits a la fita. (And that I should listen to the fortuitous lyrics of the bloodier suburbs where, fleshless and decadent, the orphaned aboriginal tribesmen were abominably burnt up.)
—(Just as if, unmanned, you heard incessantly the dismantled voices of orgasms turned into monotonous nuisances, she adds.) I com jo, llas, de fita, cap ni una, mos ulls buits romanen fits al caos crivellat, esguardant-hi estels, ço és, els proverbials forats a la paella…
—(Whereupon, unambiguous, she brushed aside the blurred holes, and as I had scarcely switched back to a dispassionate mood, the scathing female of the whimsy cunt by me perennially misgauged, insisted that something was amiss in this world of fantasy and impermanence, that something kept remaining beyond the remit of the cosmic ecstatical.) On volia continuar essent prou eutrapèlic i metafilosòfic, adonant-me balbament al repapieig i al psitacisme, a la falòrnia i al melangiós i somnolent raquitisme de cada clixé dit sense cap èmfasi, car els monstres, llurs peremptòries admonicions, sempre em duen a parir, mes ella hi martellejava. (And the gist of her impregnable mammerings amounted to no more than the trite awkward obscenities that erstwhile so wore up my sister, the poor pixie already so chastened by disease.)
—Volia tornar en esperit amb els dotze elfs qui adés despatxí al prat entre les gralles, xerraires xerrant-xerrant en llorda feixuga xerrameca, llurs xerreres i postil·les enllardonades d’implicacions d’extinció esdevenint aromàtiques per comparació. (But sheltered around the narrow edges of my badly darned wounds, Ursula, the senator’s wife, at once laughed at by nearly everyone, above all by the identical twins, two misshapen knotted dwarfs with frayed underworld habiliments, plundered nonetheless the gorgeous scenery below stairs.)
—Vols saber què mengí d’insalubre ni pestilent per sopar.
—Què menjares? (Em dic.) Budells truculents, esclafats com cuques trepitjades, trucant, espasmòdics, a deshora. D’ací els malsons. (In mindless apnea, jostled by the hangover, tickled by the old venereal undergirdings, there you are, supine, exposed, castratable, and yet yearning after the phallus, and lusting for eruptions.)
—Schwanz ab!
—Suí, suà, suàrem, i en un suprem estroboscòpic atac de disparèunia, endevinava que em volia vit tolt. (At the helm, her genitalia gathering momentum… and foul sliminess withal.)
—I ells? Els bàrbars a la cua? (Complicit monsters, a din of pieties dying out.)

(…)

—Desvagadament peonant devers enlloc, m’esqueia de transitar llavors vora cap cua, on els qui hi romanien enraonaven il·lusionats de l’“espectacle”, i pel fet que no havia millor a fotre, m’hi afegia; m’afegia a la cua, tot i que semblava desentonar-hi força; ni tan jove ni tan mal abillat, ni tan aparentment tocat del bolet, com els de més qui hi havia; sort dels de menys qui també hi eren, els quals semblaven fets si fa no fa com jo, homenets força com cal, com ara si anaven disfressats de conformista, d’addicte al règim deceptiu, on cal viure, si ho vols fer més o menys suaument, sense massa enrenous irruptius.
—Quan vaig arribar davant el mec qui venia els bitllets, li vaig dir que me’n donés un parell. Em va lliurar estranyament dos paperotets mig rebregats i que segurament havien servit ja mantes de vegades, i me n’adoní que tots els paperets que lliurava eren si fa no fot; no n’hi havia pas dos de parions. I tots hi duien quelcom d’escrit, escrit amb tintes i tints i llapis i bolígrafs diferents. Fórmules, eren, fórmules aparentment químiques.
—Les entrades no costaven gaire, n’hauria pogudes comprar força més, tret que no sabia qui convidar, a part la persona qui volia convidar, ço és, la dona del senador. Vaig demanar, abans de lleixar el lloc al següent a la cua, que hom em digués per a quan era l’espectacle i on, però no em devia fer sentir prou, car el repartidor ja repartia algú altre. Me’n torní, no pas sense demanar ara a un de més avall a la cua, un qui no anava tan espellifat ni tan xaronament engiponat ni era tan jove i que semblava prou endreçat i marieta, com jo, si em podia dir on i quan s’esqueia l’espectacle, i m’ho va dir. Em va dir que, Com sempre, a tal lloc, tal dia, de les onze del vespre envant.
—Arribat el dia, de bracet amb la dona del senador, ens vèiem de bell nou fent cua amb si fa no fa la mateixa (o pareguda) gent qui hi havia el dia on comprí les entrades per a l’espectacle.
—El mec qui rebia les entrades (un de diferent del qui me les lliurà ara feia quatre dies), en donar-les-hi, m’abonà una gran quantitat de diners, desproporcionada, i em vaig pensar que la funció era suspesa o ajornada o esborrada, qui sap per quines greus circumstàncies, i que ens tornaven els diners. Li vaig dir que s’errava, que jo havia pagat molt menys. I ell em va dir que on collons era l’“àcid”? I jo dient-li que quin “àcid”? I el veus emprenyat i que fot signe a dos energúmens, qui sense compliments em prenen pels braços i m’emblen els diners i m’empenyen fora, i la dona del senador rere meu rient-se’n desesperadament, i rient-se’n encara més fort quan els energúmens em foten puntades al cul i m’emboteixen el cap a un embornal de claveguera.
—Quan he sabut desencallar’m, la dona del senador, massa mudada, evidentment, no em vol tocar, però fotre-se’n, rai, no sap aturar-se’n.
—Em diu, entre llàgrimes d’íntima gatzara, T’havien donades dues fórmules perquè els les portessis transformades en els productes adients en dos flasconets ben preparats, com fa tothom a la cua. No veies que l’espectacle era aquest?
—Li dic, Quin?
—L’espectacle de la transformació alquímica! No veus que són addictes als “àcids” casolans? Colla de dopats!

(/=\)

—Que on anava tan atabalat? — em deia mon pare aquell diumenge al peu de l’escala que, esventadament catabàtic, es veu que havia davallada com un boig.
—A retre el diari de davant la porta — vaig respondre. I ja l’obria, la porta, per a retre’l, tret que no hi era, com ara si el noiet qui els llençava tanmateix ben d’hora aquell matí no es trobava prou bé, o havia sofert cap accident, o qui sap, i jo amb el desig vehement, pobre de mi, de conèixer els resultats de beisbol d’anit a la costa del Pacífic, fins que, ullant amunt i avall del carrer, me n’adonava que un dels marrecs de la veïna, la qual era enfeinada a banyar’ls, ses germanetes i sos germanets, tant ells com elles tots nuets, amb el conyet enlaire, i ells la cigaleta, en un cossi sabonós a caire de vorera, me l’havia emblat i en llegia els fulls amb les tires de ninots, i doncs, nu tal com m’havia aixecat, me li atansí com serpeta i d’una urpada l’hi arrencava, i, estranyament, llavors com se m’enfellonia, el carallotet, i com em venia darrere corrent, empaitant-me, i dient-me de, Lladre, ell a mi!
—Em vaig tombar de bursada, i li dic, A mi em dius de lladre, lladre…? — i li vaig estrebar la cigaleta, i semblava anar-se’n plorant devers sa mare qui se’n reia, com se’n reia mon pare, dret, amb el cafè a la mà, i nu i amb la collonada enlaire, davant la porta. I el marrec es va tombar traïdorencament de cop i volta i em va fotre un cop de puny als ous, i les rialles (i la riota), incrementades, m’eren aquest cop exclusivament dedicades, i, ranquejant, i servant-me les parts molt adolorides, em vaig ficar a anar darrere el maleït marrec, tret que va pujar a ca seua i va tancar la porta amb forrellat abans no l’enxampés.
—Amb la cridòria, ma mare havia sortida al balcó i em deia, ara que feia cap tot cap cot i pansit, que si potser aquell deliciós batzac a l’indret estratègic no havia estat providencial, I t’ha assassinats d’una vegada tots els helmints al pòdex.
—Car cert que mantes nits l’empudeg, pobra dona, quan guaita la televisió, sovint pelant-se-la i tot davant els obscens espantalls a la pantalla, dient-li, ploricós, de, Mama, els cucs al cul no em lleixen clapar.
—On, com sabeu, me li fa, disgustada, portar-li el setrill, i bo i prenent-me a la falda, panxa avall, hi fa rajar un raig d’oli, al trau molt irritat, i hi emboteix, recte amunt, molt sàdicament, un dit amb una ungla llarga, esmolada com raor, i pregonament esgarraposa, amb la qual cert que de treure’n, de cuquets tots blancs i bellugosos, pler.
—No pas que, rancuniosa, ressentida, no li requés tothora, no li sabés molt de greu, d’haver com qui diu de sotmetre’s a aquella tanmateix ben habitual tasca maternal. Per això que gaudís llavors aitant amb el ferotge mastegot per mi rebut a l’indret gamadiu on les seues ungles s’embrutaven nitament de merdosos festucaris.
—Doncs bé, tant se val, no sé per què que de tot això me’n recordés ara que mon pare m’ensenyava de conduir, i vaig molt (massa) ràpid per la carretera buida, amb tot d’arbres nus, de darreries de febrer, a les dues vores, els quals li deia a mon pare que jo, poètic, els trobava tan romàntics i evocadors (llurs gloriosament deleroses capçades, oi?), i mon pare, tornant-me a demanar que, On vas tan atabalat?
—I és ara, horror, on la foscor esdevingué absoluta. Som a un túnel? Els llums on són? No funcionen?
—Què dius? Frena! Frena! — esglaiat, mon pare.
—Car no hi veig de cap ull. Es veu que de cop-descuit, per un d’aquells curtcircuits cerebrals, havia esdevingut absolutament orb.
—Orbetat i angoixa, tot va junt, fermament s’incardinen. Quin esfereïment! No sabia on fotre ni peus ni mans. I llavors quina castanya no ens cardàvem. El vehicle s’estavellava qui sap on. Més tard, tot ho vaig tocant com si visc en catacumbes. Érem encastats a un dels arbres tan nus i poètics, i mon pare havia perdut el coneixement, i li palpava el crani i em creia que no fos el d’un esquelet regalimós adossat de segles a un dels murs escrostonats, i sé llavors que hi soc, intrús, un heretge. Un heretge castigat per quin altre deu fastigosament venjatiu. I m’hi cagava exuberantment, i fins que no se me n’anava el buf.
—Ma mare ens visitava a l’hospital. És mon pare viu? — requestava, vanament esperançat — i hi veu de tot ull?
—Es rancura i plany, ple de plagues, el pobre, pler; hom sospita si quelcom d’inguarible (llas!) arreu no li tenalla irrevocablement nítols i paltruu.
—Doncs quina merda, mama! Si podia expurgar cada egipcíac episodi d’aqueix fotut fètid viatge! Aqueix faduc orquí batisfèric disentèric precipitat hadal abissal davallament sense retorn!
—(Ultratjosament vexats ara per les circumstàncies, doncs, adés no prou apotropaicament armats, segurament massa imprudents, eixelebradament lliurats a la joia de viure, no prou falsament humils fins suara, i havent hagut d’haver ara pagades per tant als déus cruels remçons extravagants per les nostres desconegudes malifetes…)
—(Desconegudes, car no pas que fóssim ni monocroms ni cridaners estupradors d’atzucacs, ni bròfecs rodacarrers, ni sinistres entrevenidors de cantonades, ni tifes arraïmats amb d’altres ridículs baladrers amb carotes de jutges botiflers, ni encara escarransits trescaires malintencionats qui quan poden aprofiten l’avinentesa i expugnen els havers dels inermes i els malalts, ni tampoc, ep, o no gaire, d’entre els qui, promiscus i simiescs, fotien de debò de continu noça, ni sisvol degenerats patètics masoquistes qui com més hom els puneix, més hi gaudeixen…)
—Em demanava a quines altres follies de monòlegs aposiopètics no em lliuraria en la incòngrua foscúria persistent on em delia ni en l’agra solitud del meu dolor, ni quantes de buides dècades allò no duraria.
—Em veia pel magí de vegades amb redingot, de coreògraf d’orquestra de bocs i verros i mardans; si ells, gens o no gaire òrfics, es lliuraven amb desdeny a llurs anacrònics i arcaics lleures, i això per comptes d’adreçar llur plena dedicació a l’ignominiós rigodon que, benigne, als escolàstics llimbs, fascinat pel miratge al·lucinatori que hipnòtic em propel·leix llavors devers els cims, on les troballes se succeeixen, i les qui hi ballen són nues baiaderes encara puel·les, i precoços i procaços xamecs, nyecs i vitracs de pirulinets idíl·lics, com dic, tant se val, benigne, doncs, el rigodon apegalós em basquejava perquè l’aprenguessin, on sol·licitaven en contraoferta l’anul·lació dels rosts replans, i, amb abdòmens escafoidals i raneres de gimnàs, es vindicaven com urubús carronyaires amb atots inquietants de qui ha bons ulls i hi veu perfectament, on, més o menys enervats a l’enherbat, feien acció d’escometre’m, com si em volien llavors etzibar becarrades (pus tost queixalades) a, Quin maleït gra supurant no et pruu ara, babau? I amb escarafalls belaven i grunyien i quequejaven mos pre-epitafis, davant mes múltiples llampadures molt oracularment per ells percebudes, mos presumits innombrables sarcomes i osteosindesmològics alifacs, Aquesta esgarrifosa sugil·lació que et solca com ombra de lívid sacerdot al servei del piròman suprem de les clavegueres dels orcs, i, Oi, ecs, que et surt un bony molt lleig a l’ini (o voraviu del l’occípit), i tant se t’inhereix que t’esllomaràs debades per a desempallegar-te’n; ara te l’operem!
—I en l’esborronador vertigen de les inversions oníriques queia en maelstrom, en caòtica espiral, fent capitombes en el buit infinit, i del tirabuixó fatídic no n’eixia sinó amb el convenciment que de debò no soc sinó un drap brut, i és el foc imminent qui catàrtic em rentarà.
—I ara (al contrari de mon pare, que hi romangué quatre dies abans no el trameteren al cementiri), ara, dic, era fora l’hospital — i n’era no en feia pas pocs, de segles; i tanmateix hi tornaven, les veus. Les veus de sempre, les veus de l’On vas tan atabalat?
—On vas tan atabalat? — i eren aquest cop les veus escardalenques de canalleta brètola, de nyèbits amb recalços i parracs, qui em vilipendiaven, mofetes, rifant-se’m, perquè amb el meu tricicle d’invident, pler d’oripells i de llumets de camió de bombers forassenyadament isnell, i de botzines i sorollades de desferra i ferramenta, feia camí amb una lentitud extrema.
—Went to see my mother, aged beyond years. A little toy train brought the people to the edge of her low immured patch of unbuilt fallow property, only used as of now as a bit of idle terrain for young children to play in.
—My mother was there, talking with another old biddy, both of them on the low wall fronting the short step where the little train abutted.
—With my noisy, gaudy, multiluminous bike, I was approaching them, the while enduring the scorn of shameless raggedy urchins, wickedly calling with broken shrieking voices, Where was I going so breakneckingly fast?
—True that my presence must have been grotesque, me, a totally unknown, visually impaired painter. Whose paintings are always signed with a (often a very) different name. So once you’ve got a painting of mine signed Elmer Logan, and that’s it, a name never to be reused, and next your get a piece signed, say, Willie Ligam, and then one by Johnny Lingam, and from here, quite naturally, a Jimmy Yoni, to sidetrack then into a completely different alley, with an Abigail McCarthy, and so on, what have you.
—So no kind of reverence nor acknowledgment ever due me, neither from the shitty tykes nor from the snotty grownups.
—Anava a veure ma mare, ara nonagenària. Prou sabia on s’estava (per qualque perduda trucada que per qüestions econòmiques havia de fer-li de lluny en lluny, tot i que diguem-ne presenciar-la fes ja una trentena d’anys que per sort hagués pogut estalviar-me’n), i al cap de setmanes de camí mants de cop interromput, ara la veuria si encara era que cuegés mica. Al seu piset tanmateix no pas que hi fos. Em deien veïnes que segurament es reposava al seu trosset. El seu trosset era vora on s’aturava aquell trenet de joguina que pujava de vora el riu fins a la barriada. Era un muret de fang, fet amb toves irregulars i amb l’afegitó de qualque terròs càrstic, que no es trobava sinó a trenta peus d’on al trenet se li acabava la via i revertia el trajecte. Ma mare i una altra respectable anciana xerraven repenjades al muret. Pel voltant, al guaret, molta de quitxalla i de pobrissalla hi jugaven o sestejaven.
—Amb el meu irrisori tricicle me li atansí, i ma mare al cap d’estona, sense fer gaire paper, em va reconèixer. On vas tan atabalat? — xanxejà, de cara a l’altra.
—Sabeu que es pretén de gran pintor, ell qui no s’hi veu de cap ull? — se’n rigué amb la seua vella companya mentre li ho confessava. Signa amb els noms més inversemblants, tan aviat es diu Puput, com Gene Eral, ha-hà, com Punxegut, com Panxarrut, com Ull Pinneal; com Úrsula, Úrsula Miret; o Règula, Règula Oblonga. Ja ho veieu, de boig. I una de les raons, doncs, per què els seus quadres valen el que valen: no re. I voleu ara què us ho digui, Marcel·la, on va sempre tan atabalat, pobrissó? — féu encara amb flasca jocunditat, sense cap mena de tacte. Enlloc. Enlloc. Sempre hi ha anat. A tot estrop, de bòlit, malastruc, ingenu, encíclic, cua-mossegós, com se’n diu, urobòric, ca? Nowhere. Enlloc.
—Ònixs i feldspats al reialme de la més emfàtica i espessa calamarsa, minúcies d’estalzins en pires de guants caquis, insinuacions irreverents de cossos indistints aixafats per piconadores. Some of his most remarkable paintings show only the damned frustration of not seeing shit. Només els emetofílics els aprecien. Coalescències gangrenoses, evisceracions molt perllongades, scirrhosities undreamed of. Amalgames d’espàrrecs trepitjats per ramats de bàrbars qui sucumbien enverinats per àspids llençats per catapultes en àmfores reblertes. Antitètics formiguers adiàfors als semàfors. Selves ardents, o ja fetes carbons i cendres, amb munions d’escarabats rabejant-se a brases i cendrers. Esguerradotes imatges que no evoquen sinó la paranoide esquizofrènia d’un betzol de monges qui es decep esmant-se gran erudit en hepialogia, la ciència dels malsons…
—Mom, mom — gosant interrompre-la, li estroncava les hipotiposis de les meus obres d’art més reeixides. It was a monday in May, a holiday, Hemorrhoidal Day, remember? More than fifty years ago…
—El dia del teu criminal accident, desgraciat! Com vols que ho hagi oblidat?
—Doncs es veu que aquell dia, exactament al mateix segon on entrí al túnel infinit de l’orbetat… Ella, vull dir, la cèlebre Triïxa Pauline, eixia del túnel escabrós del cony de sa mare.
—Cèlebre, dius? Qui renaps ni ravenets és aqueixa Triïxa?
—La periodista qui fa d’horoscopaire al diari?
—Horoscopaire?
—De sibil·la, d’harúspexa, de profetessa; de molt científica xarlatana, si voleu; estudia amb assiduïtat els signes del zodíac i tira horòscops a la gent, a les institucions, a les nacions, als continents, als oceans, als planetes mateixos, a l’univers i tot, als déus de l’infern, a qualssevol dels éssers i els no-éssers; es veu que només li cal saber els detalls de la naixença: com més n’ha, més acurades les prediccions. Per exemple, d’ella mateixa ho sabem tot. I sabem que està destinada a esdevenir un dia la més brillant de les constel·lacions, després d’haver esdevinguda la mare superiora de cada reialme planetari confederat. Car tot naixement determina el romanent de ta vida. Si tindràs un melic forà o casolà. I de què t’hauràs d’operar. I si esplendorosa, en la glòria del carnatge i la virulència de les covardes demolicions guerreres, les estovades ipseïtats de tes sinapsis no s’alçuraran amb zel obstètric per a deslliurar dins ta psique un altre tu qui, xop d’il·lustre gatamoixeria, esdevé pretensiós reialista, condemnat ximplet misogin qui, com tot legionari mitjamerdeta, amb la gorra al cul i els calçotets al cap, eternament jurarà bandera, per exemple, o si el teu clítoris no serà sobredimensionat, ultradesenvolupat, tot nu, calb, trempat, de dues polzades i mitja, com el que, imperiosa, no jura en un article al diari haver ella mateixa…
—Doncs amb un clit com el seu, prou pot; comparat al teu trist atzeb, campiona rai… — on les dues putes vellares mofar-se-me’n rai.
—I, en fi, s’escau que la seua naixença i la meua orbetat s’esdevingueren alhora, ço és, sincrònicament. Foren esdeveniments sincrònics, i això, en el món faduc, fatídic, dels destins, es veu que ha una gran significació. El mateix any, el mateix mes, la mateixa hora… I ella sap exactament com s’alineaven els astres al cel, els astres que escriuen el fat definitiu i inalterable, calvinista, del qui llavors, fa una cinquantena d’anys, no neix… I m’ha vingut a l’esment potser una idea idiota que, segons les inexorables lleis de sincronicitat reversible…
—Què diu, el taral·lirot? Les lleis de quina desincorporeïtat reversible?
—Segons aqueixes lleis, he pensat que si ella morís… O, potser millor, qui sap, si esdevingués orba, amb un bon bany d’oli de vidriol, un bon raig d’aquell àcid de bateria que et crema els ulls si hom et ve de trascantó tot d’una i te l’enverga a la cara… I mama, et venia a demanar doncs si has prou d’estalvis que te’n podria manllevar prou perquè hom pogués llogar un com se’n diu, un saig, un morro de vaques, un sicari, un estiracordetes de la bòfia d’aquells qui hi deu haver, que et trobes pels mals barris, com a les pel·lícules, el qual malparit, per aquells quatre rals rovellats que li darem, se li atansi d’esquitllèbit, professionalment, i me li llenci damunt la cosa… i llavors, segurament, oi, al mateix instant…
—Al mateix instant què? No recobraràs pas la vista, borinot amb crosses! Em tornaràs a entrar de potes al cony!
—(Com s’esclafien ambdues, maleïdes carcasses de naufraig!)
—Quin martiri de capdeconyet, Marcel·la, setanta anys que haig d’endurar’l!
—Enfellonit, silent, ofès fins al bessó, girava cua, i a tota velocitat, dues milles per hora, fotia el camp per a no veure-les mai més.
—Fent abstracció de llurs fastigoses pelleringues pendulars, aquelles dues sàdiques carronyes, carraques fètides, bacives, mocoses, si la massa compassiva mort encara no les ha estrangulades com gallines desnonades, good riddance, prou et dic, hom se’n desembarassa bleixant d’alleujament, car ja gens anililàgnic, imaginant-me guarit de tantes de rares manies insanes, tornar-hi, revera que no hi tornaré pas!
—I tornem-hi… Que on anava tan atabalat? — és clar, volien saber, burleta terregada, els dionisíacs diminuts nedadors corals al cossi sabonós de la veïna qui els banyava a caire de vorera, abans no m’he ficat, adust, rebufant, a ca meua on les pintures gradualment aprenc d’ensumar-les per llurs colors i olors més característicament cridaneres.

(/=\)

—Omplint, incessant, vida sencera, formularis, i sempre amb amb noms diferents, sempre amb noms, i adreces, i particularitats, i detalls, i objectius inventats; inventats a l’instant mateix d’omplir’ls; i això més per oblit continu de dades i de dates que no pas perquè sigui gens intrínsecament distorsionador de civilitzacions, ni cap inconformista radical, ni encara menys cap mena de malparit; només per distret, per magníficament desinteressat per totes aqueixes collonadetes sense cap ni un pes.
—Sempre doncs anònim, de tornada, per camins estrets i subterranis, metros, túnels, galeries, clavegueres… Sempre de tornada, dic, a la mateixa cambra buida del mateix hotel que encara no he pagat ni segurament podré pagar mai, tot i que si fa no fa m’hi passava la vida; i tanmateix haig de tornar-hi, m’hi veig impel·lit, cal que hi recobri si puc quelcom de meu, quelcom de prou preciós. Només que, és clar, ho haig de fer d’amagatotis, confiant que entretant potser els diversos directius (en general, grasses femelles granades) qui m’han conegut durant totes aqueixes tongades, ja s’hagin morts, o m’hagin oblidat, o ni saben ja que aquella cambrota meua encara existeix, una més, indetectada, perduda pels foscs corredors i entre portes idèntiques, tan nombroses, indesxifrables…

(/=\)

—Visc la vida com si visqués en un film trencat. Tot hi fa bots; no hi ha il·lació prou entenedora entre seqüències.
—Soc a l’estació, i tot i que reconec sota llurs disfresses alguns del disfressats principals de l’acte ocorregut, no puc lligar el fet amb l’acte aquest, és a dir, no tinc consciència d’haver presenciat l’acte del qual els disfressats n’eren si fa no fa protagonistes. Era un acte il·legal? Criminal? Perillós?
—A tots ops, tant se valia, car de sobte el tren es veu que no solament ja ha partit, ans ha arribat i tot a la vila on vaig.
—En aquesta vila, en un lloc força concorregut ple de besunyes qui passen rabents, hi soc ara mateix esperant l’arribada dels dos advocats, els quals veig que se m’atansen corrent de valent, i àdhuc esbufegats, llurs cares vermelles, llurs cabells esgavellats, tret que quelcom em distreu i he desviat l’esguard, i en tombar el cap novament cap l’indret on els veia, veig que no hi són. Com si s’haguessin esfumats.
—Què els ha passat? — demanava a un conegut qui reconec.
—Qui? — diu.
—Els dos advocats. Eren ací mateix, com qui diu, i han desapareguts.
—Respon: Em sembla que hi ha hagut un accident… Que un camió…
—I ara un altre neguit em corseca. Li dic: I la nevera? Qui se m’ha enduta la nevera que, amb rodes, m’enduia a casa?
—Però estic parlant tot sol.
—Cert que un mag amb capa negra ha passat suara i ha fet veure que se l’enduia. Ha llençada la capa negra damunt la nevera blanca i la nevera s’ha fosa.
—No et moguis. Ja te la tornaré — em diu, apressat, un desconegut.
—I vet ací que encara no has hagut temps de dir-li gràcies que ja el tornes a tindre davant.
—El desconegut ha tornat doncs ara mateix, però no pas amb la nevera, amb un moblet indeterminat, incongru.
—Què voleu que en faci? — li anava a dir, però és clar que tornava a parlar tot sol.

(/=\)

—Faute de mieux, I’ve always been a creep.
—Aquest xiquet és un immoral, deia ma mare, en descobrir que era un escopòfil qui anava el dia sencer per foradets a les tàpies i els envans on, amb la mà a la titoleta, besunyava desesperadament per tal de caçar-hi conys, i mon pare, fotent-se’n, havent sentit tocar campanes a la ràdio o als diaris, li esmenava enjogassadament la plana, Es diu amoral.
—Amoral, doncs, responia ma mare, una mica fora de lloc, car segurament que no llegint sinó novel·les roses potser es creia menys informada, fins que, encontinent, es refeia vigorosament, Tant se val; és un porc, és un brut i pruent pervers, un obscè de pronòstic! I no és res que faci riure; al contrari!

(/=\)

—Qui era? Una o altra. N’hi han hagudes pler. Segurament, aqueixa qui dic, una altra dels milions de nebodes valencianes de la dona qui s’esqueien de passar per la capital.
—Es devia demanar, pobra xiqueta, per què li portava tanta de muda esquírria.
—No se n’adonava que, casa on som, casa on de totes les femelles hi ensum les calces quan les llencen a rentar, i que doncs si cap fa pudorota lletja de cony, de llavors endavant, pel que fa al meu tarannà (esdevingut tan inexplicablement esquerp ni tenebrós), ni pervers capteniment envers ella, malament rai.
—És clar que cal dir que hom es refereix, ep, no pas a la bona pudoreta molt trempívola, trempifotent (itigènica, itifacient! no gens fluixaportant!) de cony molt sa i cardívol (cardable per als sortosos vits adients), no confonguéssim, vós.

(/=\)

—Més que no pas ull tot és orella, bé prou ho sabien els primitius.
Llavors, deportius, fruïen de la berenada
I si tot d’una esclatava la tamborinada
Els eren els trons les veus dels molt imbècils déus imperatius.

(/=\)

—Ara que em cau el moc i em pix a la sabata
Ara on cada tret m’ix per la culata
I que no trec pel piu ni llet ni nata.

—Ara que desjecta la seca em fita
Que de cada estafador en so la fita
I que un no re de ja gens ric m’enfita.

—Ara que hom se’n refot i m’ho refuta
Si mai obr la mui i en tast la batuta
I fluix de morro em diu de gadolla i matuta.

—Jo qui amb geps rai i mals a la bufeta
Només en tinc prou per a pa i cebeta
I em veig tothora traït pel xerreta
I torturat i mort a la bestreta.

—Amb prou feines puc moure’m viltinguda bubota
Larva sinistra de servil ganyota
Nyèbit atziac de supurant pigota
Merdacaner vinclat qui es caga a la sabata.

(/=\)

—Desgraciat, per què en soc tant?
Com fot més fred perdia el guant.

(/=\)

—Soc massa carallot
Visc massa acollonit
Hauré de fer un vaitot.
—Em vull escarransit
Tot mut i arrupit
A la paret i quiet.
—Ja desaparegut
Ningú no m’ha venut
Ningú no m’ha trobat.
—Els déus del fosc embut
Hauré també enganyat.
[—Apotropaic rai
Evites força esglai.
—Fent gaire el borinot
Sempre et queia un carxot.
—Ara que no ets enlloc
Tranquil fots el badoc.]

(/=\)

—Enverinàrem-ho.
—Begueren-ne.
—Moriren.

(/=\)

—Fuig de l’ultratràgic soliloqui del geperut ara que la xafogosa tempesta no s’atansa i irrita doncs els esperits, i tot hi són llavors sanguinàries diatribes.
—Bé que sigui l’hora de sebollir-la, de sebollir ta germana, que ara et fotis a fer el bufó a frec de tomba, ballant-hi sapastrívol i alhora aviant-hi moms i mims, nap-buf pet-bufat, fanfarró albardà, exhibint la tumescència a la carranxa, ell, qui, sol entre tots, molt seriós turiferari, ostentant al coll un goll quilomètric, ta germana malalta al llit tots aquells mesos tanmateix no va vindre a gomboldar i a consolar amb fantasies paradisíaques imminents, ell, dic, una ràbia se li encomana i al cor se li torna com més anem més crua i totèmica…
—Vigila, doncs, capdecony, i atura la grimègia i, ja més val, fot el camp, que el desig d’assassinar ja el curulla…
—I vols dir que no et xiulen de por les orelles si sents com ja invoca virulent les pitjors matances? Prou saps que el geperut serva un cervell corromput per una epilèptica mà de ximpletes idees dogmàtiques tan apegaloses com les pagellides i fissurel·les qui a l’estiu s’estotjaven al cul salinós de ta germana, llas, en aquella escaiença, perllongadament oblidada entre les roques prop la platja.

(/=\)

—Ulls de rat, els meus, ho presenciaren. Mon pare i ma mare qui es barallaven de valent. Ma mare fugint de taula i asseient-se a un racó, i petant-se de riure, rient-se’n de mon pare, de la seua roent gelosia.
—“Ah sí? I què més faràs, pobrissó?”
—“Què faré! Què faré!” Mon pare qui s’ofegava de ràbia.
—I li llença un ganivet punxegut, un eustaqui de damunt la taula. Ma mare ni s’ha mogut. L’eustaqui trenca el vidre d’un quadre llarguerut que hi ha vora el cap de ma mare i es clava en la imatge de mon pare. El mànec de fusta de l’eustaqui vibra damunt el cor del retrat de mon pare jovenet. És un retret fet el dia de la seua primera comunió i mon pare mai no ha anat tan mudadet.
—Mon pare s’ha doncs clavat un ganivet al seu retrat pres a la mateixa edat on jo, el testimoni mut, em trobava llavors mateix.
—Ma mare se’n riu encara més fort, més sarcàsticament.
—“Ja ho veus, el valent. I ara què més faràs?”
—Al cor de mon pare hi ha un ganivet clavat.

(…)

—He pensat, l’antiga dita, “A pare gelós, fill cuguçós”.
—I aquell record tenaç. Tornem-hi. Mon pare llençant un ganivet a ma mare, qui se’n reia d’ell, viltenint-lo. Què faries, desgraciat?
—I mon pare quequejant d’ira, i el xi que volà llavors, travessà lentament el fum espès on que el fumador encadenat no havia enfondit el menjador, i vèiem llavors que el xi disparat s’estavellava, no pas al cos de ma mare, ans, rere d’ella, a la foto penjada a la paret on mon pare, molt jovenet i mudadet, havia feta la primera comunió.
—Era allò un signe diguem-ne místic, o si més no un senyal misteriosament interpretable? Vull dir, fou allò, el cas que l’irat ganivet llençat vers ella percudís, per comptes, la imatge del bon xicot; fou allò percebut com ara una mena de missatge diguem-ne metafísic?
—Per qui? Per ell?
—Per ella, qui se’n rigué encara més fort?
—Pel mocós tot espantat?
—A qui impactava l’acte més? L’ésser gelós s’agredeix ell mateix: això en deduïa el mocós…? I que doncs més valia una vida de cuguç, ço és, d’assenyada tolerància, car al capdavall quin és el resultat de viure irat, sinó de clavar’s un mateix cap coltell al cor?
—Posteriorment, no gaire més en acabat de l’incident, una altra dita de mon pare (belleu havent apresa la lliçó…?). “Qui s’emprenya té dues feines. La primera d’emprenyar’s, la segona de desemprenyar’s.”

(/=\)

—El jorn sencer, hores i hores destil·lant bonhomia i acunçant amb immensa condícia mobiliari i quadres a les parets, i llavors, arribat el vespre, fent un petit descans per tal d’endrapar cap mos, i rentar’m i espolsegar’m, i, gens aprocte, fer una caqueta com cal, i vet ací que quan he enllestides aqueixes humils tasques, i vull escaujar com pinta tot plegat, es veu que ambtant la dona ha tornat i, en un tres i no res, ho ha retocat tot, de tal faisó que al capdavall és com si al cap del jorn no m’havia ni mogut ni afal·lerat gens a ficar-ho tot tan artísticament ni traçuda.
—Què altre puc fer ara que sotmetre’m al seu desig? Prou n’estic acostumat. M’arrupiré a un raconet i hi musaré una estoneta, cusc i pansit, fins que…
—Fins que els dolents no fotran acte de presència, petulants i destructors, trencant la porta de la cuina, i doncs, pugnaç rai, la dona no es traurà de la sina la sòlita pistola, i anirà curosament reculant cap a la porta principal, mentre amenaça de foradar’ls ben foradats, i jo d’ençà del meu raconet, dient-li amb un fil de veu que no l’obri, no, la porta del davant…
—Massa tard, car ja ho ha fet, i l’esglai que s’enduu, la pobra, car com jo prou sabia (llas!), al cancell hi ha un mort, amb el suc (ço és, la part de dalt del crani) tolt o llevat, i el cervell part de terra encara glatint, o potser vull dir bategant, i ella, empassant-se finalment els crits i ofecs de l’esglai, em mana, amb veu imperiosa, que li dugui un gibrell net de l’aigüera i l’ampollota de vinagre blanc (o millor dit, en blanc, transparent), perquè hi vol desar el cervell de l’interfecte misteriós per tal potser d’escatir-hi, extraure-li’n (amb mètodes alquímics qui-sap-lo), els cabdals secrets, tret que en aquell moment jo ja he sortit rere els dolents per la porta de la cuina, corrent com ells, i tan fort com sé, car, com era de preveure, el cervell era una bomba i de mantinent l’espetec és monstruós.
—Amb els dolents, ara tots mudats, he pogut abordar el mateix aeroplà d’època que ells agafaven, i car soc el darrer en fer-hi cap i no hi ha cap altre lloc enlloc, hom em fa seure vora el pilot, a l’antiga gàbia de pilotatge mateixa, on tot és vidre o plexiglàs, i hi puc copsar el paisatge de davall nostre estès com qui diu gairebé com damunt cap catifa orogràfica, o diguem-ne cap viu mapa en relleu, on de debò és clar que content rai, i en comunió amb la tan bellament acunçada natura, quan, tot d’una, el motor fa figa i és evident que ens estavellarem, i allí soc, guaitant girientorn a la percaça d’un cos tou, molt tou, de dona, on embolicar’m.
—Debades, vós, debades, naturalment.

(…)

—Cal dir que anar-me’n amb els bons dolents no era res de nou per a mi. Anys enrere, al començament, on era un de més amb ells, i assaltàvem gloriosament cases d’invasors, d’intrusius, d’excrementicis, de malparits agressius enemics, llavors la meua tasca era sobretot de pigall i guia del nostre cap, qui era un geni jazzístic, orb, negre, amb ulleres negres, i l’únic entre nosaltres qui portava ferramenta (ço és, una pistola tota negra amb la qual disparava intuïtivament i força acurada).
—Empràvem és clar cada vegada la força calguda; sovint, vist el panorama, ens conformàvem amb un bon tec, i au, endavant, som-hi cap a un altre cantó més avinent.
—Amb la banda dels bons dolents, hi era més tard com qui diu el segon; ara, això sí, molt independent. I llavors encara m’independitzava, aquest cop totalment, i, anant-hi ara en solitari, havent lleixat enrere l’orb armat tocador, esdevenen aleshores els meus atacs llegendaris.
—Sabrista excels, amb el meu sabre de tall finíssim, soc qui causa dols i duels a betzef.
—Marits petulants i mitjamerdes, o els tractes de covards i els acores encontinent, o els desafies, els comoneixes, i amb quatre cops de sabre els desfàs. I, encara fa més riure si els en desfàs d’antuvi els pantalons; desconfits i amb el cul cagat enlaire, guipa’ls, quin paperet! Man stellt bloss, indem man siegt, com deia el mestre. Amb una filigrana ja els has fet saltar el cinyell, i ja els has esbraguetats i capats; amb una altra, els has escollats, vull dir, escapçats, llurs caps rodolant pel parquet, per l’empostissat, l’enrajolat, gleichgültig, tant se val, bola de joc de bitlles que escopina sangassa pels forats i de qui la dona, qui et cardaràs de mantinent si prou val prou la pena, fuig com de túmida aranya majúscula amb fútils esgarips lascius.

(/=\) —Esventant davant meu l’aberrant ferum de l’espectral fauna nocturna qui hi formiguejava, ardidament hi fiu nogensmenys cap, corcada porta vermella endins.
—Eixarrancades damunt cadires, o exposades darrere el bar, les glaçades, petrificades, muses dels conys enteranyinats i polsegosos; o al contrari, i pitjor, de conys qui supuren bombolles i estranys ominosos mormols de quina mena de ramat de monstres qui en xurma conxorxada s’eixamenen i, unànimes, et xumen i paeixen xil·la i collonada si jamai, aqueixos intrèpids portsavants de ton sacre aparell genitori, molt malaurats, s’hi aventuraven.
—Muses doncs inspiradores de la pitjor, més aberrant, anafrodísia; et ben assegur que llurs execrables jocs eròtics reeixiran a guardonar’m al capdavall pel cap baix amb una benaurada anestèsia fàl·lica que em durarà (massa poc!) centúries…

(…)

—No. No em podia fiar gens de cap de les pudents marfantes del rònec bordell. Abans de cardar-me’n cap, volia encertir’m de llur data de caducitat. Per això exigia veure’ls l’imprimàtur de baix (i no enraon pas de llur cony més o menys entecat, deforme i desdenyable). Amb guants de cuir, les tombava i hi escodrinyava, tot avall de l’esquena, al cau de l’enselladura, l’estigma adient.
—I efectivament, malgrat que les de més havien assajat infructuosament d’enganyar el babau client amb barroers intents d’esmena pel que fa a la data, cap no reeixia a fer’m passar bou per bèstia grossa ni dar’m eixuta sema garsa per tendra perdiueta.
—No pas, vós. Cap no era mica ferma ni bona. I a la claror del jorn ho hauríem palesat sense dubtes ni vacil·lacions. Totes les dones coronades per les marques inconfusibles de l’expiració.
—L’objet où ce stigmate est imprimé aura périmé à la date suivante: […]
—La validitat d’aquest objecte caduca a la data següent: […]
—I no cal dir que la data era dels anys de la picaó. Res de mica recent. Podrimener envasat en cos altament deteriorat.
—Em vaig treure de la butxaca del darrere el fuet i vaig fuetejar-hi imperiosament. Me’n reia com un camell.

(/=\)

—Dins la fosca cuina on la fam t’acuita
Hi endrapes la truita que ta mare ha cuita.

—Al pregon de la nit has empresa la fuita.

—Pels carrers de tranuita t’hi esmunys com la truita
Qui sota un cel de turment entre hams sedecs cuita.

—Nictalop, amb un ull groc com la lluna
Sense respectar finestra ni vedruna
Vols albirar cada cony qui es desfruita
I gaudeix nu i regala com llacor de llacuna.

—Tot cony és a clapar ben passada la una.

—Cel tenebrós t’ha la tita gelcuita
Llefiscosa mà abandona la lluita.

—Trepitgen armats caps de morts a la runa
Si llurs cans t’ensumaven no en jaquien engruna.

(…)

—Ros i colrat corria pels carrers claferts.
Gent agradívola sovint romania un instant absorta davant aquell magnífic cos meu qui rítmic i mediterrani reeixia a resoldre cadascun dels laberints extemporanis.
Ara i adés, entre la bona gent, m’horroritzaven certs brots d’infecció, taques corrompudes, de sinistres religiosos, sempre amb aspecte, ells, i elles sovint pitjor, de maleït verinós escarabatot.
Cal dir que ja de ben menut que em barallava amargament amb els qui m’amagarien les veritats, car no hi ha res de més maligne que la ignorància.
Quant a les beutats joves qui se m’aturaven astorades davant, el meu subtil somriure prou els deia que: Els era llegut de veure’m heroic, de retre’s al goig esclatant de mes constants proeses, i al rabeig, és clar, de les delitoses sensacions provocades per allò que els meus tantalitzants pantalonets de fina seda ja no delataven.
Ausades, ausades, el meu pèndul ataconaturmells feia les glòries de totes aquelles beutats novençanes qui admiraven mon esplendorós passatge.
Els feia palesament meravelloses dentetes l’observació (i la cogitació concomitant a desenvolupar imaginàriament tot seguit) d’aquella pell de xagrí qui no s’escarranseix mai gaire, ans es pot estireganyar fins a remotes llunyàries…
Aquell gruixut tentacle de pop, com qui diu, que superaria tota nosa, i llosa i forrellat, per a remenar desenfrenat els arcans de carn dins tot altre mausoleu i cenotafi i tabernacle per intricadament enfonyat que no fos…
I llurs mans entusiastes ballaven, i n’oïa doncs les mamballetes…
Que m’hauran d’acompanyar, amics, pel raig que visqui.

(…)

—Soc l’home qui només s’enamorava als trens
Rítmics refrecs de cuixes hi eixoriveixen bruixes
Els lascius vaivens els desfrenen els frens
S’arregussen faldilles de farbalans i ruixes.

—Escalonats o ensems i mastegant maduixes
Sense brosses als ulls brollem en mut consens
Vers els ocults indrets on corretges afluixes
I on és més cru el sotrac i el braó més intens.

—Fanals vermells nocturns aprimen uixos d’urnes
On el vot s’insereix empès amb insistència.

—Tot d’una hi esdevé òpals d’inflorescència
Plec o vot qui es desbota — espetecs i llampurnes.

—Tot sadoll i despès ara et desencofurnes
I ella a pleret més tard quítia d’indecència.

—S’escolen nit i hores lentes i taciturnes
Cap tren no estronca els dolls dels goigs d’independència.

(…)

—(Ningú escateix l’instant del conill assassí)

—Blanc conillet qui dreces les orelles
Arrufat i ull viu entre les agrelles
Aviat ens raus rostit a les roents graelles!

—Salta pous clots turons i llicorelles
Se t’arrapa als collons: les cassanelles.

—El veus queixals abatre i garfis esgrimir:
Se t’ha menjades truita i pirulí!

—No endevinaves pas, caçador mesquí
Que el ninot alb no fos el conill assassí:
En Perla de la Vall — duus-ne el nom al magí.

—De cop-descuit esdevenies cuit:
Amb el coll fet un vuit i en lloc d’un cos un buit.

—Tu qui el volies coure, te’l volies cruspir!
Ningú escateix l’instant del conill assassí.

(…)

—Tants d’anys volent-te penjar.
Trigares massa.
La corda, n’era podrida.
La biga, n’era podrida.
El coll, n’era podrit.

(…)

—Fes-te fotre. Encara tots aqueixos inescandallables anys de patiment de malaltia. Rosegadora malaltia.
No hi ha pitjor horror que el de no poder morir.
Merda per als immortals. Suposant que, a part els ridículament alats per fantàstics manefles inventats, n’hi hagi mai enlloc cap, cal resoldre que, de tots els organismes, són, i de lluny, els més desgraciats.
Car voler morir i no poder! Collons, vós, no hi ha més cruel tortura.
Com féu un cop el benigne Metastasi, Tan fàcil que és toldre a altri la vida, i tanmateix quina tasca més vana i repulsiva, si el mateix plaer a naltres ens és vedat.
Tots els àngels som doncs extremadament banyuts. Al front ben paleses portem les inendurables banyes de la nostra immoral immortalitat. La maleïda vida eterna ens fot pel cul eternament amb banyes que els horroritzats budells ens corroeixen.
El bàlsam definitiu de la mort eterna, no hi ha res per a naltres més dolorosament gruat.
Que hom ens el negui, què no li fotríem si el podíem haver!
L’escanyàvem eternament, per haver estat el pitjor traïdor a l’ordre natural; ço és, lògic; ço és, raonat. Car no hi ha bestiesa més oprobiosa, indigna de cap cap com cal, que la de prohibir’ns la mort (joia dolcíssima al cap de tant i tant, i tant, i tant; i tant…)
I tombava la pluja.
I no era pas que els àngels es pixessin; era que ploraven, ploraven com doloroses larves entre núvols. Per què?
Perquè no es podien morir.I quantes de centúries que porten plorant. I són plors que mai no aturaran de plorar.

(…)

—Tu qui et creus tan important
Com la tita d’un elefant
Tu qui la fas de ratolí
Qui s’erra cada cop de camí
I es troba amb el cos d’un mort
I amb mant altre cos de mort
Morts morts morts i morts sens fi…
I se n’adona que és la mort
Qui de debò és important
I qui tot altri (titagròs o -petit):
Un altre trist efímer malparit.

(…)

—Com ningú deu ignorar a hores d’ara, el tarannà de cadascú no es revela millor que en la qualitat de la presentació de les seues escombraries.

—Sap perfectament el serè escombriaire si el dipositador de la brutícia és un psicòpata, per exemple, o contràriament un home de bé de la màxima magnitud.

—Personalment, mai no produïa deixalla. Gens de merdegada no sé fer que no es vegi immediatament aprofitada per l’ambient agraït on d’amollar-la no soc molt refinadament servit.

(…)

—Li dic que pot tallar-me-la tants de cops com li passi pels ous, car no és pas vit, és tartrany, allò que entre les cuixes no duc; així que, no solament el vit-tartrany es refà, el bocí que la cruel marfanta llençava al gos, li creix al ventre i el rosega part de dins fins que el fineix en no gaires dies.
—Aür! (faig íntimament). Tots els seus maleïts gossos, enemics meus, horrorosament i molt vindicativament morts!
—Vitet sèctil, fa, i obre el galliner perquè me l’espicassin esbojarrats casuaris.
—Vit tumefacte no tornarà a encendre’s (fa).
—Fotre et fas, sempre em reneix de les cendres (faig).

(…)

—Mon cos mon gos. Un gos, qui per bé que sempre no el tractis, ell sovint malparit rai.

(/=\)

—M’emportí tots els secrets a la tomba
Amb tants de secrets hi esclatí com bomba.

(/=\)

—Ara que no es pot mai dir re de dolent dels moros dels jueus dels xarnecs dels negres dels… i ells et poden dir el que volen sobre el que sigui… Saben de tot, de “pàtries” de “déus” de tota mena de “manaments i injuncions”…
—Tantes de bestieses que hom els allera, car… car…
—Car…
—Per què? Per què…?
—No ho sé. Potser perquè els imbècils qui manen tenen por que ara que seran més els ho prendran tot?
—Mes quan hi hagut manaires qui no han tinguda por? Posseir re, i tindre por que t’ho prenguin, és tot u.

(/=\)

—Què són tants d’“homes” d’“acció”?
—Impostors. Es fan passa per homes; mes són animals.
—Menjar cagar fotre i matar. Saben fer res més?
—No; són animals amb totes les de la llei.
—Les lleis de l’impostor.

(/=\)

—Plorava la mort de la benefactriu
I alhora li adreçava els escalfats ditirambes
Que adés adrecí al Sol omnipotent
On les siluetes dels divins voltors
Solien meticulosament dibuixar-se
I on ara només hi veuria una buidor llunàtica
Perfectament rodona
Sobreeixida per aiguats de llàgrimes.

(/=\)

—En teranyina enjòlit
No sé què dic ni oig
I el món va tot de bòlit.

—Si hi puny ni hi visc so boig:
Ni hi noc ni hi coc ni enfotj
Cap rel com aeròlit
Entre el mar ni el farroig.

—Prou que sé on m’allotj
Ni qui em fa pagar nòlit.

—De cap Fedra so Hipòlit
Em cloc ferm i m’estotj
Em cloc i ponc l’oòlit.

—Pel cucut banyut còlit
L’ou que ponc cov culroig.

—Sobtat el monstre sotj
Tot cretí n’és acòlit.

—Insecte en blau estoig
Al que caga no hi fotj
Únic qui amb gens de goig
Esdevingut copròlit
Se’l menja amb delit sòlit
L’àvol drac catabòlit
D’ulls d’àgata i crisòlit.

(/=\)

—Hi aní de captaire terra de na Maud
Nits i jorns d’ininterrompuda pluja
Espectres catactònics o hipogeus de tot clot
Pregonament embetumats no en puja.

—I m’acolloneix el primer perquè fuja
El segon ja em fa millor paperot
El tercer ja t’ho pots imaginar és una truja
I també es diu Maud i amb el cul em duu al sot.

—Què hi fots al sot crònic precari espectre?

—M’hi ancorava anhedònic disgustat del rebost
Tan pelut ni pudent on hom m’empra de plectre
No pas per a picar a cap repast ans pus tost
Com ujat tritó tanmateix zetètic
Pessigolles fer-hi peripatètic.

(/=\)

—Comença a ésser estrany que gairebé cada cop que faig un clot al camp per a cagar-hi, s’escaigui que m’hi trobi un tresor que, prou contentet, prou trac abans d’omplir’l (el clot) de merda; rica troballa, vós, que, ai, al cap de ben poc em faig prendre (qui sap per quin papallona), bo i havent-me ficat bajocament i distreta a enraonar amb cap hetera camperola o pastorívola.
—Només cal, ausades, que, després de cagar, ara escorcollant humilment el venedís tresor ple de pèmpins i d’altres lapislàtzulis, no em trobi, carallot de mi, pel camí de tornada, cap bella dona qui m’ensenya, asseguda sota un om, o vora cap fonteta, una mica de genoll, i que amb allò no em senti doncs convidat a una mica de picant conversa, perquè, au…
—Al cap de no gaire estona, com dic, quan ja m’acomiadava encara enrojolit, no me n’adoni que, del tresor, minyons, ni efluvi.
—Trobant-me indefectiblement, cada cop doncs, de tornada cap al cau, amb les butxaques tan plenes (buides) com a l’anada.

(/=\)

—Ha llengua hom només per a dir fals
Hom se sap merda i per això ha nas
Hom neix amb un cervell per a enganyar’s
I els llibres hi són sols per a cremar’ls.

(/=\)

—Milions de manuscrits et trobes a les escombraries, paperassa de “creadors” llençada en desesperació, o per desídia, o per enveja d’altri, i entre aqueixos paperots infinits, oh meravella, t’hi trobes àdhuc qualcuns dels teus antics inútils escrits de quan, com tants, pel mer fet d’ésser tan imbècil no te n’adonaves de l’imbècil que érets, i escrivies imbecil·litats sens fi, i la dona feia neteja i amb tota la raó els llençava, i ara que els veus i en reconeixes l’estil i la rucada, et dius Sí ves! Tant se val. L’escrit només val gens al moment de l’escriure’l. Un pic escrit, què val? Re. Buidor. Sense voler comparar, mes et creus que en treuen cap satisfacció certs pintorets del renaixement en veure les obres que venien als rics i als altres criminals ara en museus molt colts? No. Són morts. Cap mort no trau satisfacció de re.

(/=\)

—Quan vaig descobrir la musica violinarra (ço és, de violins la tabarra) d’en Vivaldi que se’n diu Tempesta di mare, cada cop que ma mare, tempestejant, se m’emprenyava com una mona, ficava ben fort al tocadiscs, per a amanir la seua tempesta de mare tocada (i com me’n reia llavors part dessota el nas!), la Tempesta di mare que dic.

(/=\)

—L’Ariadna, d’ençà que havia esdevinguda mare d’un pobre carallotet, evitava haver-me-la de trobar pel carrer, car llavors l’havia de saludar, i tot i que prou li ordenava, al meu ruc magí, de fer bondat, indefectiblement em sortia de demanar-li, no pas que com anava el fill, ans, I el fil, com va?

(/=\)

—Un cop, caminant, havia trobat per terra un llibrot que havia atrapat en la seua ferramenta de fulls pudents un petit cruixidell, i l’ocellet groguet i negret piulava lúgubrement, i s’esdernegava a desempallegar’s de la boca del monstre maligne, una gola pútrida i pregona, plena d’indecències sobre doctrines i religions i dogmes i fidelitats nacionals a l’exèrcit i cagallons irrespirables semblants, i com més es planyia el petit animalet més el premia el monstre de cobertes sagnants, i la veu angoixada de qui, atrapat, vol eixir desesperadament d’aquell llibrot qui se’l cruspeix i l’ofega, em recordava la de l’autor també enxampat pel seu propi llibre paràsit. Bombolles elegíaques semblaven surar del forat de dalt del llom.

(/=\)

—Això em duu a l’esment, un vespre d’hivern on, en un dels meus anys climatèrics, era perdut pel carrer i, amb poca roba, fred rai, i vaig veure allí mateix un gran edifici guardat per lleons (de pedra) i, espectre espasmòdic, com més glaçat més geperudet, esmunyint-m’hi com tímida escardalenca eruga, m’hi vaig doncs introduir, sense que per sort els porters, ocupats amb d’altra gent, se n’adonessin, i, bufa, tu, part de dins tot hi eren reguitzells infinits d’inútils llibres. Qui sap les rucades que hi deien. Sempre allò de l’honor, la moral, la devoció, el sacrifici, el martiri, els enemics, els flagells, els torts soferts, la guerra, els infidels, merdegades sens fi. Tant se val. I anava a amagar’m a cap racó per a escalfar’m una miqueta, i vaig sentir un dels llibres que emetia febles gemecs, com ara malèficament torturat per qui o què sap, i em demanava, Quin patidor autor condemnat es plany ara mateix que no havia pogut establir el seu cas prou com calia? Que hom li havia deformades les idees? O, terriblement penedit, i massa tard, sabia que havia mentit i se’n volia potser desdir? I, bon cor el meu, per comptes d’arrupir’m a cap racó ben amagadet, em vaig ficar a caminar pels rangs interminables i als llibres els anava dient, pobrissons, No ploris, no ploris, i com em compadia dels pobres irrisoris autors que hi eren patèticament sebollits com ara en cap infern etern. I vaig pensar, Saps què? Només els salvarà l’incendi. I d’amagatotis, em vaig treure de la butxaca l’encenedor que havia no feia gaire trobat per terra tot caminant, i vaig obrir un dels llibres mig gemegosos, car atansant-se la nit, tot devien gemegar de més en més fort per a plorar a llàgrima viva al bell de la tenebrosa nit, i en vaig aflamar els fulls, i amb ell iniciava una foguereta bo i afegint-hi volums, conflagració generalitzada, fins que tot d’una prou havia de fotre el camp, car sonaven sirenes, i les sirenes la por que sempre m’han fet.

(/=\)

—De nits, acotxades, clapàvem les dones i els nostres conys treien llurs potes i fotien el camp, amunt, cap als terrats a miolar i ganyolar indignadament, a reganyar i buixir contra la lluna, o Venus, o Mart, o contra els elements desfermats. Com més anàvem més empoixevolits, bavejant ràbia, irritadament liles, esdevenien conys esvellegats i esgavellats reunits esbojarradament en sàbat, i exposaven les esmolades ferramentes, i es cruspirien, nocturns, el món.

(/=\)

—De jovenet era un idealista de tot cor. Un pur i esclet idealista. Vivia d’idees; d’idees i prou, com qui diu.
—Trametia pertot arreu, al llarg i ample dels vasts reialmes de la fantasia, eidòlons meus, ço és reproduccions mentals de qui era, que acomplissin arreu tota mena de proeses.
—Una de les meues ideals aspiracions, segurament la principal, era la de cardar-me totes les dones del món, ço és, mitja humanitat.
—Malauradament, els càlculs no sortien. Gens ni mica.
—A tot estrebar, amb el meu temps imaginat, per molt que, il·lús, me’l perllongués, i per isnell que anés ficant-la i traient-la a trau rere trau, sense fer altre al món ni a la vida que cardar, al capdavall només era capaç de “fer-me’n” uns tres o quatre milionets de femelles de no res.
—I llavors, pitjor.

—Quin enderroc generalitzat d’idees, vós; quin catabolisme més catabòlic, quina ideocatàstrofe sense parió! Totes mes heroiques imatges daltabaix, la iconoclàstia imperant, el cervell a can pistraus.
—S’escau que una donota m’agafava a cap cau, de cop-descuit, cap nit molt atziaga, i se’m cardava! Se’m cardava en escruix! Em lleixava tot cardat! Se’m fotia, maleït cavallot, a cavall i, oidà, collons quin mal, i quin mal i remal! Em féu bocins de tot el recapte diguem-ne orgànic que es veu que rau si fa no fa pels voltants del piu-piu. El pardal mateix collromput, de tal faisó que mai més no ha refilat, pobrissó, sinó tortet i amb prou feinetes.
—I tant. Si cada vit despès es pot dir clàssicament que és com ara serp esclafada, així l’àvol xona de n’Ambulatòria Tilt em va arruïnar pitjor que no ho hauria fet l’escamot de cafres manat pel caporal Toló, d’infausta memòria.
—Car prou tot vit qui ha just cardat, ara roman cardat rai, i és doncs com ara vit trepitjat, com si tramvia part damunt hi ha passat; tot això mentre el trau de la femella com si re no rau, totjorn durament i cruelment verge, llençol foradat on fil d’agulla no hi ha tocat.
—Fos com fos, mon vit, ai, de tan fet malbé, inhabilitat per als segles dels segles. Home, si no em podia pas en acabat ni arrossegar part de terra, com un cuc iniquament calcigat per cap hipopòtama o elefanta. Car em sembla, oidà, com dic, que la bruta paia m’ho trencava tot (o en feia truites i xixines). I que res de re no em lleixava mig sa. Ni ossos ni tendons, ni òrgans ni qui sap les innombrables andròmines ni mandangues si fa no fa intestinals… A tots ops, pels pregons i pels més aparents voltants d’on adés la titoleta no fou qui, bo i somiant truites, tan sovint ni eixerida no treia el murriet caparró, trencadissa, dic, rai. L’escriny amb els joiells de la família, la caixeta pèlvica, xemicada sense remei. Pebrots i malucs i engonals, i el romanent; la carcassa sencera. S’ho pot hom esmar perfectament: mes estratègiques eines de part d’avall totalment delides, i au, fes-te fotre, company. Ormeigs i materials a parir parteres; més tranquil, tu, menys cabòries ni neguits; som-hi, consola’t, tant se val, ca? Tu, rai.
—Ça com lla, reconeguem-ho, quina bestialitat, allò de les dones quan carden, vós, no fotem! I jo que m’havia esmat qui sap què! Maleïts autors pornogràfics qui, perquè són tots impotents, volen que tothom n’esdevingui, i ens deceben i engallinen com ens quinen i embacinen els condemnats capellans. Pornògrafs i capellans, vés a escatir qui t’entabana ni il·ludeix amb més mala llet.
—Dones, elements infernals d’infal·lible destrucció corporal, amb l’anorreament de món ideal de jovenets i homenics afegit de malbargany per a donar feina a la raça avariciosa d’aprofitats psiquiatres. Tant se val. M’ho jurava, m’ho marcava a l’atzeb amb cap ferret roent. Mai més no me’n vaig voler cardar cap altra. Esmeperdudetament les he fugides tota la vida. D’ençà de llavors, la por; la puta por, que sempre m’han fetes!
—Idealista, i tant, mes amb allò que s’ho valgui, i prou; coses de pàtria, i natura, i esport i ciència, vós, això rai. No pas per ximpleries ni horribles monçònegues tals, que em deia, fortet, i curós.
—Ara, carallot de manguis, ja us dic.
—Massa jovenet, pas que me n’adonava [com me n’adoní, llas, més tard quan ja n’era massa (de tard)] que un o dos milionets de dones al món són, a tot estrebar-hi, les mitjanament cardables ni cardívoles. Dolces, tendres, ofídiques. Només amb les serps s’hi viu bé; congregació afable on, entortolligats, gaudim i ens rabegem en íntim múltiple contacte, i amb llengua bífida, silents, amb els trets de la cara i les sinuositats i fimbraments de cos i cua, tot ens ho diem i el contrari, que és l’única faisó d’entendre mai re. Amb les ofídiques, en niu de cau pregon, totes juntetes, sense encolomar cap piu a cap clot, un o dos milionets de dones llambresques i esveltes i flairoses, ah, això somiava, això vivia imaginàriament, aqueixa era la imatge, la intuïció, la benaurança, el paradís, la idea.
—Pel que fa a les altres, res, fora; quin abassegadorot flagell, les altres, per un motiu o altre. I millor, molt millor, que se les cardin els datspelcul que prefereixen morir aviat i amb penes de martiri gros.
—Car, fem comptes. Si traus les velles i les massa estretetes per causa de llur escassa edat, i traus llavors les gallimarsots i lesbianes en general, ço és, les qui amen entre elles de fregar-se els traus (pel cap baix, un quart de la població cònyica o conyal), i traus (ep, sobretot!) les boges. Les boges (més de la meitat de dones al món!). Només cal sentir-les cridar; les histèries, escolteu!
—Si traus oimés les primotes (ecs!), les grassotes (ecs i ecs!), les qui viuen amb gos (ecs, ecs i ecs!), i les malaltes i les infeccioses a l’engròs, i les mig-i-mig (ço és, les qui es fan passar per dones, més llur clit és pràcticament vit), i, com dic, i em va tocar per dissort de patir-hi els efectes definitius durant el meu primer (i únic) (i molt malaurat) intent, traus doncs les bestiotes qui et trenquen ossos i nervis i melses i freixures quan se’t carden a mort, i són els pitjors enemics imaginables, car cardar no se’n poden estar ni un mal minut, i ho fan tan destructivament com poden, a tall de víkingues i de salvatges, de bruixes i valkíries, i d’amazones i animalots d’aquesta puta mena rai…
—Si traus tot aqueix recapte incardable, tot aqueix xorrèstic indigest, què et roman? No gaire cony prou esclet ni filable, jotfot. No pas gaire trau prou net ni sa ni bo per a fiar-te’n prou que mai gosessis, pobrissó, amb la teua tènue agulleta de filar-hi (i menys cosir-hi) molla, fa?
—I tant, mestre, i tant; com dic, que se les cardi altri. Irrisòria activitat per a curts de gambals. Per als mal engalipats gamarussos qui balafien les hores i els anys en aquelles inútils feinades. I les dones, damunt, rient-se’n follament.
—Qui més cal plànyer encara, aquells quatre gats arnats qui hom anomena, crec, llibertins, qui hom (sobretot ells mateixos, esclaus degenerats) assevera que s’han cardades deu mil o vint mil dones a la vida. Empesos a mort pels instints suïcides i assassins d’hormones i gens. No es pot ésser més desgraciat.

(/=\)

[Serv amb braó mos ous en aiguavidre.]

—Mortes hores de malèfica hidra
En aigües pudents d’asclada clepsidra
T’auguren un futur d’ull que s’envidra
Per a veure-hi etern l’univers extint.
—Hora morta dogmàtica llagasta
Desix-te’n fot el camp corrent fugint
Tota malvestat rep serè i apitra
Fes com si fossis tu qui el món arbitra.
—Cada imatge és fungible el temps la gasta
Declara només sa l’iconoclasta
I aquell qui davant l’horror recalcitra.
—Tothom altre és boig al cap portant mitra
Tu cap monstre et creus en fesa clepsidra
Deses totjorn tos ous en clar aiguavidre.

(/=\)

—Incòlume car incrèdul
muntava a cada ara
a trencar-ne els ninots —
prou soc gran iconoclasta
i em duen teca els devots
als quals enseny la meua tita
i els meus ous de cerasta.
—Francament vindicat
cascun havent fets atots
roman-ne esborneiat.
—“Si sos ous són de cerasta
i els desa en aiguavidre
segur que és escurçó sa tita
o de llengua bífida cap hidra
qui ens anuncia la fi
i alhora el començament!
—Colem-lo amb deteniment
i escoltem-ne cada hora
com degota gota a gota
sa saviesa incommensurable…”
—Mes ara tot distret
i ja ben tip m’hi fot un pet
on bromós he desaparegut…
—“Aital com hi davallava (diuen)
pujava pel mateix embut.”
—Ara a l’ara només hi roman
aquest paperet sollat
amb els mots NO OBLIGATION
perquè al llarg del pàmfils segles
prou hi pastúron (o pèixon).

(/=\)

—Petit só (paradís perdut, benaurança enyorada, tostemps ho duus a l’esment i adelitat t’ho repeteixes)…
—Petit só, dic, i me la faig tocar cops innombrables per velles i joves, qui enjogassades prou s’hi xalen de valent.
—I àdhuc pelar, vós.
—Vols que te la peli? — diuen i rediuen angèlicament ecoiques al dolç oreig de l’eutopia.
—On bruscament eixarrancat sempre responc —U-ííííí!
—Llençaves enlaire tarongetes i pometes que, tan sapastret, poc endevinaves de pelar, i, tantost t’ho demanaven, no et foties pas gens l’estret.
—Mes ara, ai, grandet…
—Grandet, sense haver arribat, però, a la fosca senectut on també el seny ja m’he begut, ni on aqueixa estranya ombra, qui sempre veig de cua d’ull, pertinaç em torç el braç, i em torç el nas, i em fa anar de mal borràs i de bòlit per aquest món tot corcat; no, no, vull dir, grandet de només onze o dotze anys, portant pantalons de golf i aprenent de nits a tocar, amb plectres ocres, cordes de mandurrieta, quan encara em deia Gaietà, i les mateixes males putes, doncs, de sobte et troben pervers i t’acusen, faves, a l’analfabeta bòfia…
—I haig de fugir per camps i serres que me la peli el fred…
—No pas en Frederic duler, no, no!
—Que me la pelin i repelin, sense perdó…
—Sense perdó, i amb llurs urpes sangoses les sílfides…
—Les sílfides de ferramentes roents i esvellegats vels de mòmia, ah…
—Ah! I més prosaicament, l’huracà i el volcà, la calamarsa i la neu, el voltor i l’astor, i, ja…
—I, ja, tots els altres goluts peixos del cel tempestuós, goges, efidríades, napees; querrines, porcs espins, oques.

(/=\)

—Vit al clit. (By Anaclet Vitalclit.)

—Li pessigolleja amb el vit el clit
No pas per res es diu Vitalclit
N’Anaclet i aquest és el paperet
Que només sempre fa amb el seu vitet
Amb el meat en frega i besa el clit
I amb dentetes de caragol se’n riu
Mentre se’n torna escalfadet al niu.

(/=\)

—Visc al cor d’un freixe on amb ell puc créixer
Som bona persona amb braços en zona
Per a poder estrènyer esclop i espardenya
Visc al cor d’un faig ben amunt me’n vaig
No diem mai re ni cedre o xiprer
Sols se senten fulles de ressons curulles
Visc al cor d’un roure ell i jo fem ploure
Xiscles d’huracà de sisme i volcà
Perquè ens caigui un llamp magnífic escamp
Pel cel oratjós el bleix amorós
No diem mai no tot ho trobem bo
Ancorem el bé ales d’esparver
Antiga desferra aombrem la terra
Arbre bo i silent nit o jorn tot lent.

(/=\)

—Bo i febrint-li la perla a la petxina
Em mossegà l’orella.
—Adolorida orella llençà un crit
De recurrent orgasme.

(/=\)

—Dels anys on era infant
Em vénen les memòries.
—El meu sol diamant
Entre tantes d’escòries
Aquell molt dolç instant
On lluny de les cabòries
Cridàvem victòries
Si en passeig triomfant
Ara anàvem marcant
En rectes trajectòries
Contra el tort contrincant
Qui amagat entre bòries
Injectava falòries
Que cap pixavagant
S’empassava badant.
—A recer de cridòries
Vivíem recitant
Les antigues històries
I el que ens rau endavant
Són segur millors glòries.
—Després tot fou seguici
De dol recrementici
Car el dolent no perd mai
Ressuscita en sipai
Vil botifler adiàfor
Qui ens trencava el semàfor
Perquè la via erréssim
I només ens trobéssim
Per carrers esborrats
Enlloc i anorreats.

(/=\)

—Desolades, les marmanyeres només podíem presentar, a les cues i cues de dones abaltides i esparracades, quatre manats de verdures podrires, mentre çassús, al cel sinistre, s’eixamenaven a lloure els helicòpters genocides que, per indrets qui sap si mig triats, hi projectaven raigs de mort instantània, que alhora en feien a perpetuïtat, d’aqueixos indrets, erms radioactius on atansar-s’hi equivalia a cremar-s’hi encontinent per a esdevenir-hi tot seguit cap muntet negligit de ventisses cendres.
—Única distracció permesa, els dissabtes, a l’estuari, s’hi esqueien les sòlites saturnàlies llurs — hom hi entronitzava o sacralitzava els nous sants.
—Hom t’aferrava el cap i amb força extrema te’l fotia endins el riu — te l’hi serven passat el minut i mig, i quan ets prou netejat d’ànima, i, és clar, a trenc de morir’t ofegat, et fan “néixer tot nou de bell nou”, si fa no fot santificat per a l’ocasió.
—Així és com vaig perdre la filleta de tres anys — a l’hora de la bestial immersió, els llefiscosos prestes, en llur ficte entusiasme, li torceren el coll. Quan li volgueren treure el capet de l’aigua, i veieren que no sortia impulsat pel zel de respirar, digueren que sí ves, que el seu esperit s’havia envolat d’un cos destinat prou tost a ésser posseït pel maligne.
—I els betzols assistents aplaudiren la puta feta.
—On em voleu, llavors, desarmada? Vaig tornar, capcota, a la meua paradeta.
—Qualcunes de les dones qui coneixien mon destret, se’m condolgueren amb cap trista capcinada d’entesa. En aquelles hores de desfeta total, la mort d’una filleta, què hi voleu fer? Les xifres de caiguts s’esventaven fins a l’infinit.
—Prestes venuts, com sempre, als anorreadors. Com els maleïa i els desitjava mort!
—És llei de vida, vós. Xampany quan l’enemic mor, dolor quan mor l’amic.
—Quan els del Queen MAB i els del Sempre MAI maten botiflers i invasors, quina festa doncs no fem, tot i que d’amagat! I encara més festa, és clar, quan és la Seca mateixa qui ens fa el favor d’endur’s cap d’aquells podrits al sot!
—Ara, quan és un dels nostres qui cau, naturalment, que tristor rai.
—Fer el contrari, o romandre neutres, fóra de maleït indiferent, de robòtic fastigós, no pas digne de dir’s humà.
—Mort Als Botiflers, Mort Als Invasors, llegies a certs murs ja bombardejats, i sabies que els del Queen i els del Sempre molts els hauríem arrecerats, ni qui ens n’anés la vida.
—A la serralada transversal, els ardus, ardits, resistents defensen cada cova i cada clot i han parats paranys letals arreu, assenyaladament a esquerdes i a congosts.

(/=\)

—Ah, perfecció ideal de cada cosa trobada entre els fems i deixalles! Quina idoneïtat, quina entelèquia, quin mills de millor d’exemplar d’ananàs, de banana, de ceballot, de col de Brussel·les! D’esbalaïdora síndria; i de tomaquetet! I de festuc i d’anacard. I la formositat incomparable de la figa, la seua sentor, el seu tast! I els de cap fava! I dels cigronets!
—I l’aigua de pluja, vós! I el vi diví al cul de les adorables ampolles!
—Quant d’infal·lible acompliment a l’univers! Tant d’objecte sagrat que hom ha d’admirar sublimment embadocat!
—Quin agraïment de viure entre aitals joiells, ep, i de miraculós afegitó eduls, vós!
—Ai dels malaurats! Sí, ai dels maleïts dissortats qui no es meravellen, cada instant, que no aprecien tot aqueix molt generós bé de la natura! No es mereixen pas viure molla!
—Saps que els dic? A mort els desagraïts!

(/=\)

—Soc fill d’un malefici
Soc del no res encarnat el fútil sacrifici
I de les cigales dels gegants llurs lleterades
Que tothora esclaten en enlluernadors focs d’artifici
Astorat n’enregistr aitants com puc
I amb greu desfici.

(/=\)

—Si ets, no ets
Si no ets ningú, ets tothom
Si ets tothom, no ets ningú
Ésser i no ésser s’equivalen
Cada dia t’ha dut més lluny de tu mateix
T’has deixat enrere com t’has perdut endavant.

(/=\)

Tweet