No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Tongada terça d’escaients, avinents, definicions.

Provincià: —Els provincians del país provincià crearen l’idioma provincià — (en llur impaïble algaraví: “probinfiano”).

Gratitud: —[“Només els homes lliures poden sentir-se recíprocament agraïts.” (Spinoza.)] Com pots estar agraït a un lladre perquè, suant sang i atiat amb un burxó ses amunt, et torna al capdavall quatre paperots (o qualsevol altra merdegada) que abans t’havia robat, i tanmateix no et torna la llibertat…? Com et pots disculpar d’ofendre un lladre qui t’ofèn sense atur amb una ofensa il·limitadament superior en robar-te la llibertat…?

Polítics catalans: —Frèvol ninot qui es disculpa i agraeix sense ni com va ni com ve. Frèjol, frívol, se l’emporta un buf de vent ventat pel forat del cul a la boca d’un armat. Caigui on caigui, agraeix el viatge i es disculpa de no haver caigut, sobre, prou boniquet. Agraït quan l’esbudellen, i penedit d’haver mai piulat que potser l’esbudellament era massa brutal. Si hom li esternuda, ha de dir “jesús”; si ell esternuda ha de tornar a dir-ho, i encara més abjectament.

Pujol: —Vint-i-tres anys de bavosa penitència reben en acabat el premi celestial de més bava roent rebuda a la clepsa del llepabaves penitent (i a la des seus substituts substiputes no pas menys arrupidets). L’única vegada que el veig, una monja obre l’acte, el clou un capellà. En Jordi Pujol s’hi referma de creient (i era un discurset que havia de tractar qüestions econòmico-polítiques!). Malament rai. Quan tants de farsants s’aixequen ensems molt inclinats a pregar a llur déu per la graciosa avinentesa de trobar-se reunits en tal manifestació pública de capdeconyesa galopant, la cadira on sec és a frec d’encendre’s en flames de rabiüt empegueïment (vergonya aliena, se’n diu). Pobre pallasset, tot s’ho creu, ja ho veus. I si et creus tantes de falòrnies dogmàtiques, i òbviament estrambòtiques, malcuinades per tocats o malparits, per què no t’has de creure cada lladre rei, cada lladre gonsales, cada lladre asnà, cada lladre…? Botifler per ruqueria intrínseca. Qui no l’havia d’entabanar…? Cap crèdul pampana hauria de tindre mai permís de governar.

Quan Cardo: —Franco II. Hereu del sanguinolent cagalló assegut Franco I. Preparant l’adveniment molt canfelipós del seu fill Franco III. Dinastia Francòlica. Còlic franc que s’allargassa en regateres pudents… N’hi ha una que desemboca a la ciutat València. Caldria ficar-la en quarentena. Desviar-ne el corrent massa cabalós. Que es purgués d’un puta camí.

Religions: —Armes subtils dels endogalaires vocacionals; eines d’esclavatge.

[Comentari de Stuart Hampshire (1951): “Avençant-se a en Voltaire i als altres deistes del segle vinent, Spinoza admet que les religions populars són útils; que amb llurs sistemes infantils de guardons i càstigs estan expressament dissenyades per a fer que els ignorants esdevinguin pacífics i virtuosos. Tant als mancats d’educació com als qui són incapaços de raonar és impossible d’ensenyar-los que el capteniment moral és una necessitat de la raó. Cal presentar-los-ho amb exemples de caire imaginatiu que impliquin premis i penalitzacions. (…) Doncs, jutjar i condemnar els credos religiosos només per l’esbiaix del pensament racional és no veure per a què serveixen (és malconcebre’n llur funció)”]

Fa riure això de “pacífics i virtuosos…” Home! Si a cada salvatgeria només hi veus veus molt devotes que diuen: “Massa poc…!” Potser els adherents a la religió budista, i encara amb prou feines, car n’hi ha d’aquests i tot qui es veu que déu-n’hi-do. Encara rai, amb ells (teòricament), i amb alguns altres de tirat bona persona, però. Mai no els ho agrairem prou. Ara, són bons perquè en són de natura, o perquè han decidits, molt raonablement, d’ésser-ho. La religió només els oferiria coartades per a corrompre’s.

Altrament, fem treballar el magí, oidà. Les eines de l’esclavatge són útils, bonprou — i benèfiques, perquè al capdavall l’esclau no aspira a altre que a mantindre-s’hi, ben curat pels qui curen del seu benésser. L’ignorant s’apunta a la religió — o l’hi apunten — i s’apunta — o l’hi apunten — a l’exèrcit. Tot li ho masteguen: les víctimes a qui cal ficar el dit (o la creu o el míssil) a l’ull, és clar; la bonesa, la dolenteria, la vida, la mort… Ensems autòmats del treball i formigues de l’odi. Jo dic (no pas sols raonant, ho dic visceralment i tot) que la religió només serveix per a afegir-te un dogal més. Per comptes de motivar els gamarussos a guerres i rancúnies, perquè no els ho diem ben clar, d’ençà de totes les trones, i de tots els trons i tots els altres mitjans (fins ara segrestats per les forces fosques) de comunicació: “La imbecil·litat només us duu a la insignificança del vostre cos usat com a paperot de torcar llordes, inconfessables, secrecions. La veritat, si goséssiu, us faria lliures. Ja sé que teniu por de la llibertat. Car us hauríeu de mastegar els conceptes vosaltres mateixos, i no sabeu com. Però crec que val molt més fer-se fotre sol i cercant, que no manat i fixat cul enlaire pel qui de tu, rere les seues sotanes i els seus uniformes molt emmedallats, se’n fot esmeperdudament — això sí, sovint amb cara de tres déus (o més).”

Unió humana: —Res no ens unirà al capdavall com l’esforç solidari a construir un déu on tots hi capiguem. Maons cascú (sense excepcions) del monument infinit apellat déu (o el que sigui). Déu serà inventat el dia darrer. Tots els déus inventats fins ara, fètid xerri qui t’envesca i entravanca.

Troballes: —En Gagàrin va trobar déu al cel en la mateixa mesura que cada cirurgià cerebral no troba de continu també l’animeta de cada operat ballant la samba al voltant del pleixell — o pal relliscós en indret libidinós on l’estripa-robes hi ximpleja — anomenat pel Descartes “glàndula pineal”. Si vols matar el teu déu, descriu-lo. Si vols anul·lar l’ànima, la descrius. Si vols dir-ne què, en dius fum.

Mort: —Fum al fum.

Cagar: —“¯És un plaer cabdal, gens banal, sensacional… I mentre cag [cago, cagu, cagui, cague], la vida no consumeixc, car em sembla que m’ensopeixc aspirant-ne la sentor…¯”

Partícula: —Jagut a la coberta d’un creuer, en jaça còmoda, la partícula carregada ja generava un camp elèctric. Si s’aixecava i se n’anava a passejar generava un camp magnètic. En pic s’accelerava (atreta o distreta) començava de sovintejar en l’ejecció de raigs que s’atansaven adu a la velocitat de la llum. La partícula llavors tot de sobte sentí ella mateixa l’atracció irresistible de l’oceà. Daltabaix la barana, patatxap. Llas, totes les dones qui volíem enxarxar el milionari ens vàrem haver de fer fotre.

[@more@]

Tweet

Filed by cuixplec at 21:52 under General
1 Comment