ANNUS MERDIBILIS

ANNUS MERDIBILIS

Sort dels castelladres! Re més repel·lent al món. Re més lleig i fastigós. I nogensmenys han tinguda la gentilesa de prohibir’ns (i qui són els castelladres per a prohibir’ns res!), han tinguda la gentilesa de prohibir’ns — de prohibir’ns i prou, mes també de prohibir’ns de dir’ns “nafion” — com ells — ells són una “nafion llufa, falangista i bugre”, com peten i repeten (i repeteixen per via de tv3 i quin altre mitjà venut) llur “borborigme” i llur “contitufion”.

Ara, quant a naltres, tenen tota la raó. No fotem. O això ja semblaria una pujolada. Que fóssim una pseudo-nació (desarmada, escapçada, esbocinada) i, sobre, deixéssim més de la meitat de la nació a mig pair al ventrell dels enemics.

No, carallots! Catalunya és una regió. No una “rekhion” dels castelladres. Una regió de Catalònia!

Les regions de Catalònia són quatre — Andorra Balears, València i Catalunya. I aquestes quatre regions formen la nació catalana.

——————————

Ara, quin any, tanmateix! Quin annus més anus!

Els catalunyencs — no pas els catalonis ni els catalans, només els miserables catalunyencs — signen un esta-tururut prou bonet. Prou bonet. Amb moltes de merdegadetes, amb allò de som una “nafion”, quan de debò som una regió de Catalònia… Tant se val, és prou bonet…, mes es veu que no serveix de res. Que els castelladres tenen el darrer mot — i el darrer mot castelladre ja sabeu quin és: “Foc!” — (això sí pronunciat en xarnec) — mentre t’afusellen volpellament i falangísticament.

Després, ens han desfet pertot arreu on hem demanat (hem demanat!) — hem demanat (car sense exèrcit no podem fer altre que demanar molt abjectament), hem demanat de participar al món. Com a bones persones. Com a bons lacais. I pertot arreu ens han dit que ens n’anem a la merda…

[Hi ha l’excepció del “.cat” — això és bonic. Tot i que llegeixc que fins i tot això ens volen prendre els castelladres…

Mes ara tot el món podrà anar a “pussy.cat” i a “copy.cat” i a “scat.cat” i a oradures rai. I ens comptarem per milions. Però és clar, “cat” és massa bonic, és massa bufó, és massa baril, massa xamós… Massa “nice”, massa “cute”, per entendre’ns en internacional — (collons, com esper que ens entenguem tots en xinès! En xinès: boniquet és diu “ker-ai”.) Carall, doncs, “cat” és, doncs, massa “ker-ai” — no sembla prou seriós. Mes, és clar, ningú tampoc no ens pren seriosament.

Poble desarmat perd la llibertat. I poble sense llibertat, ridícul rai.]

Tant se val. “A la merda!” — ens han dit, pertot arreu. Ens ho han dit en esports. Ens ho han dit en cultura. Ens ho han dit al parlament europeu. Ens ho han dit a l’unesco. Ben clar: “Aneu-vos-en a la merda; aneu a pastar fang a un altre indret; ja sobreu.” Annus merdibilis. Els catalans pintem menys que qualsevol altra tribu encara mig reconeguda al món. És que ens deixem menar per cagats. I per massa vius. Vans col·laboracionistes qui cooperen amb l’enemic. Partits pseudoindependentistes que estintolen el govern de l’enemic… La caixa dels morts de la caixa. La vena cava dels caveat emptor dels venedors de pixats amb bombolletes. L’Oleguerete (l’únic esportista d’una certa qualitat qui es feia passar per català) esdevingut també tan Espagacaganyolete com aquells llepaculs Puyolete, Gassolete, Costete, Moyete, Nadalete, etc… Tots plegats. Ja sé que els esportistes (amb excepcions raríssimes) són canalleta sense dos dits de cervell, mes, collons, quina poca sort que no ens en surti cap de fort. Malaconsellats, s’estimen més d’esdevindre traïdors que no herois.

Un destí d’heroi, qui el pot refusar! Cal ésser negat!

D’ací uns pocs anys, quan ja serem feble memòria, els herois seran cantats [en xinès!]. Els resistents, hom en farà cançons. Si encara hi ha gent amb una miqueta de dignitat. Els herois de fàcil heroïcitat. Què costa de dir sí a Catalònia i no al castelladre qui ens vol anihilar…? No costa gaire. Per a un esportista no costa gens. I l’exemple fóra tan seguit!

Tot s’ha anat espatllant. A Balears i a València els falangistes manen absolutament. A Catalunya els infiltrats del sucursalisme han empitjorit (semblava impossible d’empitjorir) la merdegadeta pujolista, i doncs la projecció d’aquella regió ex-catalònica (Catalunya) s’ha empetitit fins a esdevindre invisible. Els mitjans i la cultura han estat vilment amputats. L’esperança d’un partit que es deia nostre s’ha fosa. No hi ha re. No en roman re. Ni la nosa. Ens han morta l’esperança. Han desarmat el poble fins a fer’n un cuc nu.

Ens fem fàstic a naltres mateixos. Ja podem plegar. No cal que anem a recollir merda. Recollim’ns-e nosaltres mateixos. “Ora pro nobis, annus merdibilis.” Molt arroplegadament. “Pst, pst…” — pregant, pregant…

Molt bé. Au. Ara ja ens hem cagat a l’església. L’església se’ns caga en nosaltres. Som l’única tribu al món on l’església mana. Som la caguerada de la vaca sagrada. La vaca és sagrada, la caguerada (naltres!) no.

Torneu l’art als castelladres…! Cal que entre tots ens ho robin tot.

Una detallet xerec, una roïndat, una andròmina sense servei, quelcom molt croi i pitxolinet…, allò sí que ja no ens robaran pas: la dignitat. Fa anys que l’hem perduda (tots solets!). Badant-badant, demanant-demanant, ens ha caiguda per terra com a qui li cau un parrac pollós. I ni ho hem notat. I ni l’hem roplegada.

Dignitat, on ets? A la panxa de la bèstia, ausades. Ausades.

——————————

Tot és enxampat a la teranyina de l’ésser, res no és autònom, ni emancipat ni independent, tot depèn de tot; tremola això a aquest terme d’infinit i això altre ressona al terme oposat; si ací hi manques, de sobte fas bot enjondre; tot el que sobresurt a un indret, s’enfonsa en un altre; tot el que es buida, s’ompl; tot el que s’esgarrifa, es desesgarrifa; tot el que s’umfla s’aprima; s’absenta ací i sobrevé allà baix; treu el nas a prop i lluny ja no hi és; escapçat de sobte i de sobte amb trenta-quatre mil caps…; renoi, tot fa el ruc en el bellugueig i contrabellugueig damunt la xarxa gens estable de la teranyinota qui tot ho solca com micelis de molts afluents…

Tinc el collons torrats. Massa de radiació… Tot em cau. La cara de vergonya, és clar. I ara els atributs… Bona nit. Dormim el son dels morts. Perdem la memòria. Ni ens recordarem. Quin any més esborronador! L’història no hi troba cap heroi nou. Segle vint-i-u, eixorc, oligògon, borrer…

Segle vint, darrer on teníem encara cap ull, encara cap cara… Xirinacs en bronze febrit, voltat llavors no pas de flors, de cagallons. Ecs. Quin panorama més lleig…!

Darrer heroi en ombra llarga damunt les runes… Re no hi creix, massa de xarnec i de merda de xarnec ho ofegava tot molt falangísticament. El terror d’estat ha guanyat. Ja no hi roman sinó terra cremada, molt pudent, les cendres infectades, corrupció, flagell…

Catalònia, que et bòmbon, a fer la mà, a pendre pel cul. N’estic tip…

Un enfit. I ara…? Un atac. Aarghhh…!

Se m’ha acabat patir. Quin mort més curoset no faig! Oi ca…?

[@more@]



2 Responses to “ANNUS MERDIBILIS”

  1.   Begony Says:

    ausaes que és un fàstic el panorama amb què sembla que començarem any. però no fa bonic que amaguem, si més no, la banderola de la lluita i de la vitalitat que us defineix. senyor pirotècnic, ja pot començar la mascletà-tà-tà.
    Salut!

  2.   Oriol Says:

    Et faig saber que t’he linkat al meu blog amb el nom d’El clarivident. Salut.