4 juny 2005
Robats de nom i de noms.
Robats
de nom i de noms.
Robats de nom i de
noms.
Abans-d’ahir passejàvem pel parc prop del poble, un llibreter
amic meu, dos néts qui tinc (6 i 7 anys), i jo.
Foren els néts qui se n’adonaren. “Padrí; tots els noms dels arbres estan
canviats!”
Car això és el primer que ensenyem els catalans als nostres
descendents, els qui continuaran la lluita per la llibertat:
els noms de la natura — i què hi ha de més palès que l’arbre,
i els seus insectes i ocells, i fongs i líquens, i mamífers i
matolls…? I els vents qui els despentinen i els panys de cels
de què són molt magnífics marcs…? Tot s’ha de conèixer pel
nom. “Catalonian — the
beautifulest language ever devised.”
No volem insultar re del que ens viu alhora, res dins on
vivim, niu qui ens covà i ens cova.
Deixeble jo mateix de l’immens Francesc Masclans, d’ençà de
ben menut que me’ls conec, cada arbre arreu, cada individu
arrelat a la nostra terra — i els meus néts també se’ls han
après, car altrament no foren de debò catalans com cal.
Tant se val. Reconeixem que qualque malparit escamot de
condemnats brètols ha degut tornar a passar foscament a
destruir i malcol·locar cada nom, i doncs això decidim
immediatament, com a bons ciutadans qui han d’actuar quan les
forces de l’ordre s’alien amb els criminals.
Amb en Jaume Llibreter, hem de retornar com més enjorn millor
el nom robat a cada arbre.
A poc a poc, jo pujant a la
seua esqueneta, i els nens damunt la meua, l’enxaneta dalt de
tot, anem treient el nom errat d’un arbre i ficant-lo a
l’arbre bo…
El nom de l’arboç (arbutus unedo) a l’arboç doncs, i no pas al
lledoner (celtis australis). El nom del gatsaule (salix
caprea) al gatsaule i no pas a la blada (acer opalus). I el de
l’alzina (quercus ilex) a l’alzina i el del garric (quercus
coccifera) al garric, i el del pi ros (pinus silvestris) al pi
ros, i no pas doncs al vern (alnus glutinosa) ni a la moixera
de guilla (sorbus aucuparia) ni a l’aladern (rhamnus
alaternus)…
Ala-eternament ens enfilem amb els noms més enlairadors i
llençant enjogassadament les perfectes cassanelles a l’airet
net i flairós.
Llas! Som a mitja feina que ens interrompen els guàrdies,
treuen les porres i comencen d’ataconar’ns i d’insultar’ns,
per fer malbé propietat pública, i sobre retreient-nos que ho
ficàvem en estranger…
En estranger! Tan pallussos són! O és que ho volen en xarnec!
Una policia botiflera qui defensa l’enemic i l’ocupant i
l’invasor, i l’infecció — i tan contenta que a naltres hom ens
destrueixi totalment. No els vèieu pas anar darrere a ataconar
els maleïts galifardeus qui havien canviats els noms dels
arbres — com els qui cada dia canvien el nom de la realitat o
ja assassinen patriotes, com aquell xiquet de Berga — i els
guàrdies tanmateix sempre abonant els assassins, és a dir, els
castelladristes.
————————
Ahir de bon matí a la marmanyera de la plaça li dèiem, els
néts i jo, “no heu guaitat mai rere els horts…? A les dunes
rostes i escapçades que tiren cap a la costa; si hi guaiteu
bé, veureu que a cada clot hi viu un cranc”.
—Menjívol —feú ella, musclejant.
—Ah sí?
—Els heu de menjar vius; els arrenqueu els membres i en xucleu
l’adí.
—Però pobrissons, vius!
—No hesitarien ells pas de fer el mateix amb vosaltres. Se us
cruspien vius o morts. Posem que incapacitats, immobilitzats,
se us fotien damunt a esbarts i esbarts enfruns, sedegosos,
goluts, i on començaven no hi deixaven més tard re per rostar;
ni els ossos no els aturaven, a cops de pinces i potes i becs
us els esbotzaven per tal d’atènyer-hi el bessó de què són
altament llamencs.
Vaig llambregar cap al pedrís de la plaça. Equànime, el
moribund rosegava cacauets dementre que veia passar, il·lusa
com sempre, la gent. Al seu raconet, l’artista ningú no en
feia cap cas. Feia mesos que no havia venut res. Teranyines se
li feien entre les palpebres i entre els llavis i entre el
forat amb cràters de sang eixarreïda de la ganivetada al cor…
Potser a cada clotet dels cràters de les dunes de sang
eixarreïda hi covava un cranc assassí…
————————
Al poblet on érem, ens veierem atacats per oldanes espirals de
glaç qui flotaven en joli.
Som com a l’estiu, pensava anit. Tanta de freda xafogor. Em
recorren tremolins com micelis de bolet atòmic. Res no fa bons
agalius de re.
Vaig obrir la porta de darrere. Era tot sol enmig de la nit
feixugament silent. Pati enllà, entre els arbres esgabellats,
una boira esgarrapada, esparracada, lentament hi queia,
descosides mortalles de lentitud exasperant, pertot cassigalls
de boira malpejats. Ectoplasmes suspesos qui acollonien les
bèsties i bestioles — a cada animal del bosc i del nostre món
la por els havia pres el parlar.
Tot era massa quiet, com ara si un monstre immens no romangués
a l’aguait, disposat a abatre-se’ns.
Entrí ple de cabòries. Me n’adoní que tant la ràdio com la tv
funcionaven, tret que del cas no en deien re. Continuaven de
garlar en llur xerrameca empegueïdora, amagant com sempre la
veritat.
És clar, a hores de llavors, els enverinadors, les autoritats,
i probablement els col·laboradors dels mitjans oficials
mateixos (vomitaven programes enllaunats), havien fugits en
avions — darrere hi deixaven, inservibles, la resta dels
avions; com les vides, els vincles i els violins, asclats i
fets malbé, a tesa martellejats, trencats per sempre més:
brossa, escombraria, runa.
La gent de casa, els locals, els indígenes robats, que es
fotessin fotre: abandonats a la mort per l’aire infectat.
Llargs cordills glaçats, com ara d’emparellaments cromosòmics,
qui a pleret esdevenien cordes, sogues gegantines qui anaven
emboirant l’aire d’un fred cassigallós, calent i verinós…
Ens hi ofegaríem tots.
Fútil lluita, pensí, aclaparat d’ira sobtada. Mormols de ràbia
mortridora furetejaven pels envitricolls del meu cervell.
Tantes de topades en pocs dies…! I quin atot altre que la meua
pistola carregada dins la meua màniga…?
M’enduguí els infants. Planegí de trametre’ls ben lluny…
I ara som entremons. A punt d’estrompar’ns on…?
————————
Entretoca n’Edward W. Said: “És clar que l’història és plena
de pobles qui simplement abandonaren la lluita i s’acotaren a
acceptar una vida de servitud — pràcticament no se’n recorda
ningú, d’aqueixos pobles, pràcticament com si mai no haguessin
existits — sense veu — llurs trajectòries vitals al món amb
prou feines ensumables — history is not kind to them since
even in the present they are seen AS LOSERS (l’història els
ridiculitza pel fet que fins i tot ara mateix hom els vegi
encara COM A PERDEDORS)…” Tot i que cal reconèixer que qui en
l’agressió emergeix victoriós, continua essent percebut com
UNA BÈSTIA BRUTA, LLORDA, PUTA, CRUEL, TREPITJADRETS,
REPUGNANT I ANIHILABLE.
L’enemic és el castelladre, es digui sabates, es digui
kh-kh-kh-kh, o es digui franco — tots els buròcrates de la
mort castelladres són francos i cal mai no col·laborar-hi — i
qui hi col·labori és un col·laboracionista, és un traïdor, és
un botifler.
Només l’independència val i ens reneix. I prou.
[@more@]
Filed by cuixplec at 21:35 under General
1 Comment
juny 8th, 2005 at 0:34
es pot dir més alt però no pas més clar. en aquests mots, llibre obert del bell catalònic, hi batega tot un poble. amb vós tinc la certesa que el futur és arribat, vil runner!