No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Fementit, hi diu: "…detecto que es va estenent cada vegada més a la cultura catalana, una actitud de progressiu aïllament i desagraïment [sic]. És
a dir, contra més recursos i més possibilitats té la literatura
catalana — i se’ls mereix! — més tancada en ella mateixa es torna."

"L’esperit de l’obra lírica madura de Graves és parcialment mallorquí [sic]. La
seva obra lírica madura va ser pensada i creada a partir de la realitat
mallorquina i ho va dir als quatre vents. A més, no creixen oliveres i
tarongers a Anglaterra, ni tenen les famoses parets seques. Si volen
veure la mallorquinitat de la poesia de Graves agafin les versions
catalanes d’Àngel Terron i ho veuran de seguida. Graves sempre
treballava amb el diccionari Alcover/Moll a la vora [sic!] i, si
no es va integrar més a la cultura catalana, és per qüestions de
gelosia del poeta Josep Maria Llompart i afirmacions atrabiliàries de
Blai Bonet [sick, I mean, sic]."

"La literatura anglosaxona encara es vangloria [what the fuck’s that? sic] d’haver captat Conrad i Nabokov [sic]! Per excés d’orgull o provincianisme, Catalunya es deixarà perdre aquest recolzament…? És un error."

Petits
comentaris a tanta de fada falòrnia de caire estatalista: "Ens tanquem
quan som catalans." Oh, quina por. Hem d’ésser oberts de cuixes i
continuar de parar el cul. I som desagraïts de no fer cas del senyor
Abrams, un aixarneguit fent passar de continu bou per bèstia grossa. O
qui és el desagraït…? A la seua contrada, qui li hauria publicades
les seues merdegadetes; quin diari als Estats Units li donaria una
finestra perquè esbombés les seues bajanades…? Els barcelonins tenen
un complex tan enorme d’inferioritat que veuen un inepte bordant en
barceloní i ja s’abaixen els calçotets. Sempre he vist que aquest
filofranquista era un infiltrat. Se li veu vantant un altre franquista
— el Graves, greument malenterrat.

"Parcialment mallorquí" i totalment anticatalà…

Bescantar
gent magnífica (en Blai Bonet, en Llompart), justament entre els més
autèntics dels illencs, qui donen en tot, i més en lletradura,
cinquanta mil voltes a aquell metòdic encarcarat copiaire
d’enciclopèdies, gravy Graves, ens el descobreix….

Ja n’he parlat a d’altres indrets. El Graves sempre datà els seus llibres, i sempre hi digué l’horrorós Deyá, en xarnec. Mai no digué re en català — maleït, ni el nom del poble on visqué tantes de dècades.

Regalava
una malallet de caldéu; puta gat-maimó, catamenial ensumaire, rèptil,
cucós; murri filofeixista i per tant anticatalà (com tant de xarnec
pseudoeuropeu qui ens prenen per merdanyols i per gent del cagalló per
barret, com sovint explic al veïnot)… Va viure seixanta anys a les
Illes i sempre ens tractà de pagerols datspelcul…

Va escriure
un prefaci al llibret carrincló d’aquella bona altra xarona fava
furgamerdes, la George Sand, i no té prou cervell ni justícia per a
esmenar-li la betzolada típicament jacobina…

Se’n foten
ensems (el Graves i la Sand) dels mallorquins — es veu que l’esperit
finíssim d’un gal (!) bat novament i escruixidorament en escreix la
vasta peguesa dels locals… Un “gal” de Perpinyà com en Francesc
Aragó, eximi científic catalònic (qui s’esqueia de mesurar el meridià
per l’illa quan la guerra contra el francès esclata de sobte, i doncs
es troba aleshores en perill rai — i tanmateix veieu-lo com se n’ix
sense ni una esgarrapada), el gal els ha ensarronats a tots, ha-hà…
Els cagarrínics gals, i no cal dir els mocosos carpetobetònics, sempre
victoriosos d’un poble tan mesell (i doncs lliure de falòrnies)…

No sap esmenar la pobra carrinclona Sand que: clar! Entre catalans no ens podíem, ni havíem de voler’ns,
distingir — com podia aquells dies un gavatx de debò ni parlar (ni
imaginar mai de parlar) perfecte català…? Els mallorquins, com tots
els pagesos catalònics, en sabien i saben molt més que tota aqueixa
vana idiotesa pedant — Sand, Graves, caca rai. Mai no es "rebaixaren"
a l’autèntic. Sempre suraren en l’infecte de l’artificialitat
monçonegaire dels estatalistes altrament orbs. Els veig com en Panets
de n’Espriu (passejant el cap, però trepitjant només merda). I mai els
va deure lleure d’apendre que a muntanya la merda no fa pudor, ni
encara que la remenos amb un bastó. En canvi el buit pedant put d’una
hora lluny.

N’Aragó era català — i per això se salva — per això i no pas per gavatx més viu que no pas els pecs catalans de Mallorca.

O bé les mentalitats imperialistes d’en Graves i na Sand els fan lluscs en ambdòs sentits — o són uns odiosos malparits.

A La deessa blanca, hi té les galtes de dir, i això et demostra què collons sap, que la famosa “cerdana
(sic; amb onejós cagalló a la ena)”(?), “dansa del collir que es balla
pels pirineus castelladres” (!), com el nom de la contrada “Cerdana (sic: amb el cagalló per barret)”, i la capital Puigcerdà…, tots arrosseguen el nom del porc en castelladre — serdo!
Jotfot! I barrisca sense cap raó que les nou sardanistes del Cogul
deuen coure-hi bacó…! Xit, aquest paio, oradures a coves, orcades rai…

[A part, n’Aragó — sembla palès: quin model per a l’heroi de n’O’Brian:
n’Esteve Matúrin, qui diu que passà la seua infantesa amb els seus
parents del Gaió i del Torricó, i qui quan més tard estudiava a
l’universitat d’Irlanda havia doncs de fer les matemàtiques en català.
(S’admira el nostramo: So you speak like a native; what a capital thing!)
Els nadius parlem en català — ni en balenfiano ni en gonella ni en
xarnec ni en gavatx ni en tudesc ni en ianqui… — collons, no és prou
clar…?]

El Sam’suffit ací el tenen. Ens diu "tancats", ens diu
"provincians", tot el llefiscós rebuig que de continu ens llencen els
castelladristes més ferotges (atès que criden tant, deuen tindre raó!);
dejorn dirà que parlem el polonès immund (el polonès brut per oposició
al polonès net enraonat a Polònia!), i ens diu sobretot (ací li pruu!)
que no fem prou cas a un pobre venut qui, perquè sap barceloní [la gran
cosa!], i certs barcelonins són gent qui s’enlluernen perquè hi ha a
Barfelonah molt de fofialistah i de modelno (és a dir
pseudosocialista del psc), i quan un foraster fa veure qui sap
barceloní — que és el mínim que cap foraster a Barcelona hauria de
saber (car demanar’ls català fóra belleu massa [hà!]) — i després
veure què diu — ja li’n fan massa de cas immediatament, quan a casa
seua ningú li diria ni bèstia que fots aquí.

La
lletradura catalònica pertany a Catalònia i prou. I només pot ésser
escrita en catalònic. Encara que qui l’escrigui no hajo posat mai els
peus a la Catalònia del mapa idoni. Només a la Catalònia del món
lletradurístic. Idò! La literatura xarnega és de canfelip [per exemple
un català més o menys botifler escrivint en castelladre i qui
nogensmenys mai no hajo anat a Merdanya, pertanyerà a l’asspainish literature amb
totes les de la llei, i bon profit li faço, com al ridícul Khironella
d’anys ha…] La gavatxa és de cangavatx. [Què més voldrien els
quebequesos que no pertànyer a la gavatxa. I els xilens a l’asspainish.
Però s’han ben de refotre fins que llur llengua no esdevingo de debò
independent.] La ianqui és de can-ianqui (in English, ok?)… Si posem
per cas un sudamerimerda qui escrigués en castelladre als Estats Units
(a Amèrica, se’n diu), el ficarien en "the asspainish literature in
America", mai en l’American — car "the American (car això de l’English
n’hi ha qui ho troben provincià) literature" només pot ésser
escrita "in American". I l’American literature pertany a "the
literature written in English", mai a l’escrita en cap altre dels
milers i milers de llenguatges que a Amèrica hom hi fa servir. I així
anar fent. Pertot arreu idèntic. La literatura russa no inclou la
georgiana ni l’ucraïnesa, no fotem. Ni a l’inrevés, per descomptat.
Fóra pecat — i perillós de dir-ho. I quan heu vist que la literatura
merdanyola (whatever the fuck that is) inclogués el català…? Fillets,
quina idea més feixista — el polonès brut transformat en cagalló —
aquest miracle no s’esdevindrà ni al jorn molt lleig de l’armagueddó!

Vés
a dir’ls als gal.lesos que en Dylan Thomas és de la literatura
gal.lesa: et fotran un mastegot. Et penses que no els conec. A part que
tothom veurà que ets un ignorant, i de tu se’n fotran un panxot.

Quan
algú diu literatura irlandesa és la literatura en irlandès. Altrament
ens engalipa. La literatura del Yeats és en anglès. La d’en Joyce
també. I prou. Pertanyen doncs a la literatura anglesa. Qui no pugui
comprendre això, no sap res de literatura. Quan dius literatura en
llengua anglesa els inclous. Són irlandesos qui pertanyen a la
literatura en anglès. Només qui escriu en irlandès (sigui d’on sigui,
català també) serà algú qui pertanyerà a la literatura irlandesa. Diràs
el català Pepet, de la literatura irlandesa. És clar. I un irlandès
escrivint en català — l’irlandès O’Malley, de la literatura catalana.
Quan dius asspainish literature hi inclous en Roa Bastos, en Garcia
Marques, etc. I el Balasc Ivàneç (hà!) i el Terenfiete Moixete, i
darrerement el Ferrante Torrente (hà!). Quan estudiem clàssics (i
alguns dels esmentats — en Joyce? — n’esdevindran si el món no fa
figa abans), diem literatura llatina (i hi incloem els grecs — a
pilots — qui escrigueren en llatí), i diem literatura grega (i hi
incloem els llatins encar més nombrosos qui escrigueren en grec). Per
què cal explicar coses tan paleses…? I a gent qui es pretenen qui sap
què. Un nascut a Catalònia qui escriu en xarnec pertany a la xarnega.
Un andalús (benvinguts!) qui escriu en català pertany a la catalana.
Per sempre pus! En Nabòkov pertany a l’anglesa en la part escrita en
anglès. Només és un escriptor rus en la part que escriu en rus. Què és
el que l’Abrams no entén…?

___________________

Un
bon escriptor qui sí qui comprèn Catalònia: Robert Hughes. Un altre:
Alan Yates, i si fes veure que "crea" en català, com el Tree o
l’Abrams, o tots els encastelladregueïts qui aquest esmenta, el
publicarien encara amb més urgència, tret que en Yates no és un
farsant. (Com tampoc no n’era en David H. Rosenthal — llas, ara sí que
podeu dir malaguanyat.) Si en Yates "crea" en anglès i no se’n
surt, perquè s’hauria d’autoenganyar publicant massa fàcilment en
català, on llavors només el publicarien no pas per bo, sinó perquè és
un foraster qui ens fa pessigolletes i enceta tremolinets, i som tan
capdeconys.

Un bon escriptor qui tampoc no entén re de Catalònia
(perquè no som al mapa, i no hi som perquè hem perduda l’independència,
la qual hem de recobrar a manès). En Truman Capote. Es passa tres
estius llargs (divuit mesos, 1960, 1961, 1962) a Palamós (i una mica a
Platja d’Aro) escrivint aquell clàssic (qui sap!) A Sang Freda.

Diu
de Platja: "This is a fishing village — the water is as clear and as
blue as a mermaid’s eye. I get up very early because the fishermen set
sail at 5 am [les cinc de la matinada] and they make such a racket not
even Rip Van Winkle could sleep through it. But that is good for my
work!"

Via fora ara: Pel fet que és a Asspain, fa enviar per al fill d’un investigador a Kansas (indret dels mortriments dibuixats a A Sang Freda)
"a matador sword" [una espasa de torturador de bous], "please be
careful; it is very sharp; it is a dangerous little weapon." Més tard,
l’espasa d’assassinabraus no arriba a destinatari, i al cap de mesos
diu, "I am furious about that damn sword. I wrote a very testy letter
to the person to whom I entrusted it, so perhaps, if he was hoarding it
somewhere, he has sent it by now. If not, I will never trust anyone
again." [Hà!]

Lletra del 10 d’octubre: "Had a hurricane here a
few days ago. Blasted windows, flooded floors, drove in a large british
freighter onto the beach. Otherwise the weather has been perfect —
blue and still…"

[23 d’abril del 1961, escriu des de Palamós,
sense cap esment ni pensaments que els catalònics celebréssim
(d’amagatotis i tot) el dia llibresc. Un escriptor! Per això encara hi
ha repugnants qui ens volen embolicar la troca. Perquè no som
independents, tothom pot fotre’ns-hi cullerada, i impunement. Com ara
dir que lletradura catalana és merda escrita en enemic. Pse.]

Escriu
en Capote més detalls episòdics de la nostra vida, sense adonar-se’n
que qui som no té res a veure amb els estranguladors del costat. "A
really pleasant house is rare here; and the rents are too high; I had
to pay $1000 a month last year; they really are mad." ["Per una merdeta
de malfornida caseta a la platja: dues cambres, un bany, una saleta,
una cuina, demanen $600 per mes!"]

"It is expensive here on the
Costa Brava… Not really, no. But Portugal is both cheaper and far
more delightful." [Nyac!] "Jack is going to the post-office this
instant; since the place is never open, I’d best take
advantage." [Correus sempre tancat; els castelladres manant tothom
mandreja — sobretot ells, ànima de buròcrata, és clar.] "Was nice
talking on the phone; if asspaininsh telephones weren’t so hopeless I’d call you again." [Correus, telèfons, etc.] "The mail here has been very erratic."

"The nicest thing about the Costa Brava is that it is so unfashionable. No one comes here, or wants to come here — except a lot of limey milkmen and german trolley-car conductors." [Hà, i encara hi som, gràcies a tanta de xarnegada barata.]

Palamós.
4 setembre 1961. "At last the tourists have left here and today we had
a great storm; the waves rolling across the beach almost to the front
door." "Here in Kansas (which, mentally, is where I am most of the
time)…" [Ja ho veiem quina impressió li fa Catalònia. Es creu a
Kansas, i quan no es creu a Kansas, se sap a Asspain. Car no som enlloc
al mapa, etc.]

"Saw a very happy-looking man standing on a beach
with a pet owl on his shoulder and I thought of you for hours…" [Un
dalinià, ei. Homes de rauxa i seny; i cacà-cacà…] "Last summer in
Asspain a McGraw-Hill editor was visiting that ghastly Robert Ruark
[ei, un altre dels grans autors qui hauríem de dur a Frankfurt,
segons el condemnat pampana] who lives near me." Uns mesos més tard:
"There is the difficulty of getting resettled in dreary, Ruark-ridden
Palamós. Ugh." [Hà!] "Palamós, a place I really do not like."

…a
Còrsega uns dies, el gos li agafa bronquitis, a l’hotel li roben els
$500 ben desats i amagats qui abassega "per a emergències", per això
tornant a Catalònia, diu dels corsos: "The people, they combine the
worst characteristics of both the wops [els llefiscosos italians] and the frogs [els fastigosos gavatxs]; ugh! [ecs!]" (S’estima al capdavall més els spics de Palamós, hà!)]

…tip dels fotuts suïssos (a Suïssa hi passa l’hivern, a Catalònia l’estiu): "the goddamn Swiss:
the ugliest race alive." [! Almenys als catalans mai no ens diu lleigs.
Ara, ens diu que el que coiem, ecs. "The food is not very good in
Asspain, unless you like everything cooked in olive oil, which I
don’t."]

3 d’agost, 62: "There is a wild fox on the loose here;
so we have to catch Sister [la moixa] and keep her in the house at
night. So she is not very happy." 8 d’agost: "Had a great adventure
yesterday — a forest fire that burned the place next to ours and
almost devoured us too. When the firefighters (over 400 of them [!])
told us to leave the house the only thing I took was The Book and all
the material pertaining to it. But the house escaped. It really was
quite frightening; if the wind had slightly shifted we would have been
caught. Though of course we could have escaped by boat."

I ara
inclineu el cap en reconeixement molt emocionat de tots els
compatriotes, els de més els bons murcians i andalusos qui tant ens
ajudaren a recobrar’ns i que ara els xuclacagallons lerrouxistes del
maleït psc volen fer tornar contra la pàtria, tot i que són més
catalònics (els descendents dels qui no periren negats) que no déu,
encara que per a llur vergonya, i sobretot la nostra (els
concagadíssims catalans vells), encara n’hi hagi qui garlin
preferentment en xarnec. Lletra del 8 d’octubre, 62. "We had the great
storm and floods. 1000 dead or missing, thousands more homeless. An
appalling catastrophe… We missed the worst of it, but it was bad
enough: no electricity; road washed out; sea waves at the door…" En
una lletra posterior: "I might last month have drowned in the
asspainish floods — and damn near nearly did." [Fins i tot la
catàstrofe nostra no podia ésser nostra enlloc del món; havia d’ésser
asspainish, car no existim ni som al mapa sense llibertat ni
independència ni lletres exclusivament catalanes, etc.]

Quan ja se’n van definitivament, en Capote i el seu home… La carta burella dels
gavatxs caducada. A la frontera els gavatxs doncs no li deixen entrar
el cotxe. Els xarnecs diuen que li confiscaran. Doncs els cal lleixar
el cotxe a la ratlla. "And took a taxi to Perpignan [Perpinyà, és
clar!], the nearest french town of any size…" [sense moure’s de
Catalònia, el perspicacíssim Capote va d’Asspain a Gavatxúndia]. La
puta burocràcia llavòrens entrebancs rai. Al capdavall, tip, truca al
ministre gavatx d’indústria, i ara de seguida totdéu quin culet, tots
els buròcrates duaners raspallant-lo, reverenciant-lo i xarrupant merda
d’alzinat (foten altre els buròcrates…? molestar el proïsme i
xarrupar caquetes de promocionat). "Never bother with petty officials. Go to the top (if you can)" [Mot de savi.]

Passant,
juliol del 70: L’Horta a Mallorca. [Petita estada en casa molt bonica
vora l’aigua.] "Very remote. The nearest village (and it’s just a
cluster of houses) is 8 miles away — and Palma (which is rather like a
small Barcelona) [ací finalment sembla haver-hi ensumat quelcom…?] is a 3 hour drive."

____________________

Tot
plegat misèries. No seguíssim la grotesca fal.làcia abramsesca.
"Tanquem-nos" tant com calgui. Estem en període de resistència. Més val
tancats, és a dir, oberts a les muses del cel, que de bat a bat als
invasors rèptils de crueltat curulls — i portadors de gom a gom dels
pitjors virus i calipàndries.

Aquell carallot ens vol també
extingits. Diluïm (diu) tant la cosa catalònica, barrejant-hi no
solament el xarnec i el gavatx — els frogs i spics de sudamerimerda,
com diu en Capote — ans també els limeys — i qui s’oblidaria dels
panxuts dragabacons qui ofeguen Mallorca (però aleshores per què
deixar’ns a l’estacada els moros i els berbers, i els grecs i els
llatins…?), per tal que al capdavall res de nostre no en romangui.
Car si tothom qui no és català és català, cap català de debò no és altre que anomalia. Ca…? Perfectes per a l’eliminació definitiva.