11 març 2005
D’idees catalòniques a opípars cabassos
Avís esperançador a tots els Jaumet Català
Això proposem: que cada català — es digui Jaumet, Zepet, Artús, Domènec, Guerau — o fins i tot Cuixplec (si és bon tiberí, car els de més dels tiberins ens en fem dir) — o es digui el que sigui, és clar, tant se val, proposem, dic, que cascú, quan es mori, això rai, i que sigui ceremonialment sebollit en bon indret, cimintiri net i adequat, on, al damunt de la despulla, un plançó de futur arbre esponerós ha de créixer-hi, i que aquest arbre s’hagi de dir d’empertostemps Jaumet Aital i Dallonses — o el nom adient, és clar.
I que si l’arbre es mor, tornem-hi, això rai. Encara més adob per al nou plançó qui indefugiblement hi serà plantat i que així mateix es dirà Jaumet (o com es digui) centúries eternes endins.
Cada català serà perennement recordat, arbre magnífic.
I els vius en respiraran els benifets.
Idò. Així fos.
No fareu mai millor testament que de triar-vos l’arbre qui voldreu esdevindre d’ençà del crític instant.
Penseu-vos-hi si us plau bé. Au.
[@more@]
Filed by cuixplec at 3:25 under General
3 Comments
març 11th, 2005 at 4:33
Jo m’ho rumiaré, paraula, però així a bot prompte em sembla que el que més m’hi abelliria, fecunda, sobre el túmul, seria una esponerosa ravenera. I que els fruits em fessin pessigolles als albercocs, altrament dits marcocs.
març 11th, 2005 at 4:35
és tan tard que àdhuc els enllaços s’ennueguen.
març 13th, 2005 at 22:16
NO M’HAURIA DE MAI morir, ÉS CLAR. EM VULL TAN POC MORIR QUE FINS EL MOT EM DESAPAREIX I TOT.
HA!