No hi ha al món re més repugnant que un botifler

CANVIOTS DE MALBARGANY

Només tinc ulls (inflexibles!) cap al sencer independent. El romanent és pallerofa. I si (o quan) és contraproduent, m’hi alçur — o sovint ho faig.

“Escolti, sap què?…” Plagues, nafres i bobòs a part, no em veig monstre sinó als espills rebregats dels altres. Com ells s’han de veure als meus. Justícia fóra que a cascú li fos allerat de veure-s’hi sense coaccions de fanfarró qui el perarmat recolze.

Sóc tan mimètic (i tan sol) que sempre m’estic imitant — jo mateix o qui fos que em pensés qui só. O qui em somiés a l’instant de veure’m, d’empescar’m. Tinc l’immens mèrit (comú d’altra banda, pertanyent a tot resistent) d’ésser incapaç de veure sencer no ningú més enllà d’allò que sóc, o millor dit fóra, d’allò que a l’instant em projecte com ombra en paret. Sóc sempre l’illa xurriaquejada enmig del torb. El contrari d’un solipsista, ep. Amb aitan poc de “jo” que només puc ofendre’m si m’imagín ofès, o millor si imagín ofès qui en aquella saó portara de closca — diguéssim, un hereu o altre dels qui lluitaren contra l’inexistència perquè (això provisionalment meu) fos — i més si sobre perderen per les forces colligades dels més malèfics — malèfics per definició: ens volen de mal, ens volen de dolent.

Cada altre humà no pas triat m’és potencialment un mirall més o menys estranyot i tremolenc, alhora (això fa l‘efecte, o potser segurament és afegida distorsió), alhora mimetitzant-me, doncs, i totalment autònom, indestriable, forassenyat forademon. Com simpatitzar-hi altrament que amb la descordada emoció?… El seny no hi és. El seny no hi és mai.

Dit això, extrec el següent — que beu i es nodreix del “Canviot Esquerdagaltat” — una obreta qui retratae cert enemic monstruós, fill d’uniformat, qui volie occir’m quan era petit, pel fet que era català (és a dir, n’era amb totes les de la llei, mai renunciant a la meua contrada, d’Oriola a Leucata, i parlant-ne el català únic i absolut, que tot dialectet abraça molt bonhomiós i adu entusiasmat), i ell (com el volia lluny, a ca d’ell, i amb son pare i els seus molt envejosos a la llur) en canvi em volie anihilat (tan anorreat com els altres, com mon pare, com mon germà, com mon poble sebollit per la por) per ço que llur feina (la seua, la del seu pare, la del govern enemic, repressor, ocupant, racista, eixorcaire, envejós i famolenc de ço del nostre) fos feta del tot, i cap altra generació de bemparits no n’alegrés i llavors en revindiqués la terra que volien robada i corrompuda d’empertostemps.

I aqueixa obreta ere un fonyegament oblic (sovint en falset), pel biaix de l’embosta de molt de recapte: afegitons a doll, tant si hi espetegae a tomb com a tortet, de l’obra del disset apellada originalment “The Changeling”…

—Ço és “El canviot” — o “els canviots”, etc., car el mot val alhora tant per al sing. com per al pl.

—I adu sens biaix “Els Barganyats” —hum, prou-prou, i tant…

—O “L‘Esguerro“, o “El Trasbalsat“, o “El Maleït Ximplet“ o “El Nyec del Malcanvi“, vós.

—Fet i fet… L’Infant qui et creies qui t’havie nascut amb tots els ets i uts, i tanmateix galives, fort esgarrifat, l’endemà, a la llum esgarriadora,   que bruixes caragirades te’l devien canviar de tranuita per quelcom de molt malastrugament fet malbé, i certament, d’allò més enze…

—Tocat, íncub, de malbarat, espatllat, empedalec…

—Capgirat, grillat, malparit…

—Patafi, reòs de reús, lleig, cuc, diabló…

—Cucarell trapella, banyeta, donyet, boiet, follet…

—Èlfic, boc de biternós, plenós, i fastigós.

—Canviot barat. Qualcú, ecs, de totes totes bellugat. Mena de botifler, d’encastelladrit a la bestreta, amb prou feines desclòs, grotesc afoll.

Som-hi. Sempre els esguerrats han estats la riota del patoll. Cap cultura se’n desdiu. A l’Edat Mitjana, els “canviadets” o “bellugons” són els infantons nats amb qualque defecte palès, mental o físic.

Llavors, davant tal escarn, hom s’estime comprensiblement prou pus de creure que allò no ho parie pas ell (hom), ans, durant el més fosc i esporugueïdor de la nit, qualque bruixot disfressat de barrufet, o qualque gombutzí fugaç i de passada, no li pispave garneuament i maligna l’avinent criatura, qui sap si per tal d’endoctrinar-la en acabat en les seues mònites subversives i podridores i fumbre’n un altre infiltrat agent de les forces del mal.

O adu pus tost — cal creure, si prou ho creu la voluda ignara del moment, acabada la guerra d’invasió i doncs amb ningú prou ferm a mà, vols-te creure encara pus ignara (no gaire nogensmenys, no fotéssim cagarel·la) que no la d’ara —, o adu pus tost (dic) per tal doncs de dur-se’l al pap d’un mos d’aquells més adelitats — car calcula endrapar’t el tec gloriós d’un nadó de català! (hum, res de pus tendret i sucalloset i enllestidor alhora) — i llavors, per comptes, ans d’anar-se’n amb el prèmit virginal, el maligne repugnant de l’àvola-mèrita o de l’imperial exèrcit, els encolomave la terror d’un propi descendent qui ja d’empertostemps, si abans ja no l’occien els pares embanyats ans d’allò pus enfellonits, els parasitarie l’ànima, car és prou sabut que re no és pus car d’anar pagant que no un fill beneit, ço és, del règim.

Ça com lla, aitant se valia doncs — que allò fos fill de dimoni o maleït afoll irreversiblement contaminat en el procés del bellugueig (o substitució), i doncs tocat, macat de cos o d’esperit per les ditades del gran heretget — la qüestió: que l’exterminació immediata es justificae amb escreix.

Llas, encara potser en pelaren pocs; a pleret, els lleigs i nans i geperuts anirien desenvolupant la religió dels desconfits, on: qui pus pene deçà, pus gaudirà ultratomba enllà — escolti, vós: betzolades rai. Tret que, és clar, qui sap. Les teues betzolades són si per de cas de considerar betzolades certes ocultes veritats?… Aqueixa closca fa dècades que se’m desprengué. Què fer-hi, llas.

Més tard, amb el postfranquisme, aqueixa visió pagana també s’ensorre, despresa de gairebé tota vitalitat. Doncs, tot i que bona part dels esguerrats continuen d’ésser executats en pic de néixer (de vegades simbòlicament, com els minyons d‘estudi de can Pedrolo, on el primer que fotien els mestres ere tallar‘t la llengua), sempre n’hi ha qui per motius afectius (o de puteria sotamanenca) se n’esquitllen. Llas, per a esdevindre tard o d’hora reus de totes les jangles i oprobis. Hom els sospite de rumiar conjuminacions perverses d’allò pus. Home,  és clar, és que amb la cara paguem.

Arruix, malastrucs bellugons catalans, afollats fills de follets! Us atanseu on us atanseu, us cal (i poc us mereixeu altre que) un isnell apedregament i prou; ben lluny us volem, car què altre us escaurie, ca, pots de la pega fastigosos?…

I d’altra banda, vists amb un pap tip i un pit adu perfumat, per ulls doncs més alambinats, de cortesans cosons i llepafils, no trobeu aitambé que fan gràcia?… Gnoms de per riure, nap-bufs nics i campanuts, la impotència els pinte aitan encesos i rabiüdets ("I ai, verge, quines rauxes més còmiques", fum el gomós i merdós), d’un pet fent-ne mil esquerdes, i espeternegant com escarbats panxa enlaire, leri-leri dalt una branca, bo i espiant’ns com un ocellot esparracat, tocat de l’ala, o ja desant tresors en vernacle en forats rònecs, guaitant a tort i a dret que no els els prenguéssim només estirant una mica la màniga, berruguets malparidets, ridículs i descomptats, albardans nats, cavà vós?— ei, i llurs geps de camins duen sort i tot!…

Cançonetes insultants, rai;  prou pareixen un meló: allò que els manque d’alçada, els sobre d’ésser rodó…

Hom n’ha confegides deunhidoneret, pertot n’han rajades a semalades. Els contumeliosos poetes d’espardenyeta, car anònims, ara se’ns esfumaven ben del tot; el personatge de la folgança i fisconades generals, però, tothom el
recorde, ni que només sigo pel motet.

Humpty Dumpty, per ex., vés.

Podria trobar‘n de més properes entre el material immillorable aplegat pel mestre Max Cahner. A propòsit. Que bonic de començar l’historieta del sastrinyoli empegueït en aquesta cançoneta del 1773:

“Adéu, oh fadrí sastre del carrer d’en Robador. Perdona’ns en gran manera si et trèiem a la cançó. Molt bé t’hem envestida la dona; nega-ho i digues que no, i, si de cas no te l’hem vestida, retallem l’escapoló. Una banya a la finestra de ta casa havem posat. Tenir armes no és cap pesta, porta banyes cap pecat! Tots et farem barretada perquè siguis més honrat. Si tens la cama faltada, la tens sobrada en el cap.”

I continuar-la en aqueista de n’Espriu del 1948:

“Iehudi, marit sastre de jaç sollat no trobe barretines ni estrenyecaps que puguin amagar-li aquell gran nyap… Després d’inútil brega, s’ha refredat… Comença de reguitnar, se li cabriden ganes d’escampar sang… Cus el cos de la dona, el cos de l’amant… Com més cus més forade, els converteix en buirac… Els llence de pastura als calamars… Se’n torne pengim-penjam. Ja no tus i les gorres prou li entraran…”

Mes volia en Humpty Dumpty — de nan estrafet a ou gens sortós. Una cançoneta de bressol, quatre línies que apareixen impreses per primer cop al segle disset. Al començament només hi tenim una rondalla entre tantes de les que es rifen de qualque pobre malformat… Qualque mena d’àustria o de borbó, ecs, emmerdilenyat… En Nanic Gepic: geperut i nan.

Tanmateix ens ha arribat ben viu fins avui. Tota la canalla l’educació de la qual es fa en anglès (i aqueixa ha d’ésser indefugiblement la nostra segona llengua, com abans n’ere el llatí, i d’ací centúries qui sap) en coneix la lletra fil per randa. Fa la cosa:

“Assegut dalt la capterrera que ere, en Humpty Dumpty cau, i es trenca el cap a l’era. Aumon poc trobareu cavall ni cavaller qui pugo tornar’n a fer ara un ou sencer.”

En Lewis Carroll el popularitze i li done la personalitat definitiva d’un ou mocós, xerraire, fanfàrria, erudit i rapsode; pompós i pseudooptimista; un altre rufaniesc i buf-culós plassido, parençós cassigall, el non-plus-ultra de l’ultracuidança, llas, i de l’aixarnegament. N’Alícia el declara d’allò més insatisfactori. Pense: Ecs, que se’n vajo a petar’s part de boca part les clavegueres sarsueleres i tauròmaques; pudor de romàtic i de crosta rai; repugnant a pus no púguer, fuig!

Llavors un altre entretoc: segons en Freud — lo Segimon, fa? — s’esdevé això que heus per on:

“The changeling factor” (“der Wechselbalg Komplex”, “kikímora insinuàtsia”, “le syndrome du changeon”, la tira, això rai, foteu-li’n, vós mateix), vull dir, en català: “el vector canviot” es defineix dient que és la sensació que al capdavall entrevé aquell qui no s’acabe de creure que és de debò fill dels qui es diuen sos pares.

Escaient, cavà? I s’esdevé sovint rai, sòlita sospita, jo et fot! Manoi, doncs, que no se n’espanto cap jovençà bo i aesmant-se prou maleït i sol al món— gens d’aqueix coll, mon amic. Som milions. Cada camí que renaixem cap a la sencera independència.

Tant se val. Tornem-hi.

“Damunt una paret Nanic Gepic seie; d’aqueixa gran paret Nanic Gepic queie. Cap dels cavalls i cavallers del rei poc poden a cap esquei ficar’n remei.”

Gairebé una seixantena d’anys en acabat de n’Alícia, en Fínnegan fa cap. En James Joyce, al seu llibre cabdal, “Bo i vetllant en Fínnegan”…, el personatge central del qual ix inspirat encara d’una altra cançoneta, ara d’una rondalla americana del dinou, on un paleta irlandès emigrat qui es diu Tim Fínnegan sofreix un daltabaix, que s’esmorre capdamunt d’un mur avall, s’escarxe de per terra, es fa un trep al suc, el prenen és clar per mort i, llavòrens, la nit que el vetllen, trincant sovint ni que no calgo gaire, de cop-descuit, nyac!… De trascantó, com aquell qui diu, ressuscite i comence (és clar, vós què fumbríeu?) de burlar-se’n fort de la companyia… En Joyce, doncs, s’entreté a transformar sovint el protagonista en el mateix Nanic Gepic, el qual de retop així mateix fa de ninot representatiu d’un altre caigut i ressuscitat força notori: en Lucifer, i llavors fins i tot de la mateixa Humanitat, bo i caracteritzant d’aquesta manera els cicles pels quals se supose que al capdavall no transcorr (l’Humanitat) d’enfonsament i de reinaixença.

És clar que l’anècdota llargueruda d’en Fínnegan erròniament vetllat va aparèixer sis anys abans que no aparegués (i amb quin esclat, no fa?) la primera bomba atòmica.

En acabat de les bombarres, la “Terra cendrosa i boirosa de l’Hivern Perenne” és també un ou; un ou virulentment enverinat. Tots n’hem esdevinguts part: som rovell, més presoners que no mai. I el Nanic Gepic terminal pus ens valdrie a tots plegats que s’estalviés la trompada; car, trencat, no hi ha pas déu qui l’adobo: vessada l’hem, vós, i tothom alhora.

Ep, tret, per descomptat, que no fòssiu prou baboies de creure-us encara allò aitan figafluix dels miracles, car per a això ja cal prou ésser’n, de lleig, i nan, i geperut de l’ànima; o pitjor: no fos cas que us creguéssiu que al capdarrer no us vindran a rembre uns extrabarrastrals, vull dir, "extraterrestrials" (els nous canviots, vós, lleigs, geperuts, malsons d’esglai, i tanmateix bons nois i benintencionats), alienígens ultragalàctics qui encara són a temps d’esmenar’ns la tortíssima girada, d’acunçar’ns lo ponedor, de fer’ns ballar tots amb la més grassa… i, en fi, xiquets, de fer’ns fer tanta patxoca, car llavors, oi?, si sou d’aqueixa casta de gambals ben nàquissa, sí que aitambè fotríem goig.

Prou. Amb això ja anem més abrigats. Som-hi, tant se val.

Listen, here is where the action happens. At the old Catalonian seaport of Alacant. And that’s the way it went. Amb els següents personatges, per ordre diguem-ne d’aparició; no pas del tot, peronet:

Primer boldró: hi ha na Mem Lligamosques i la seua minyona, qui es diu Quica Quisca. Hi ha també el parot de na Mem, el redubtable col·laboraire Malempès Figafluix, i el seu minyó de cos, inic servent, també caragirat, el vell Perdis Tanoca.

Boldró segon: en Bul Cantedebaix, un cabrit de gurrípia d’aquells tan tronats i ultracuidats; i son frare en Pudent Rufià, murri, pallús, bordellevat, i qui voldrie casar’s, per la força de l’uniforme de matalasser cruel, amb na Mem Lligamosques.

Tercer: en Mallat Llaurador, un altre aristòcrata (pel cantó artista, com em vull), més comcal, i doncs és clar aquell qui al capdavall es farà xeic de na Mem; en Mallat té un amic i còmplice: en Putifeina Barraprim.

Quart: n’Enjondre Capoll (n’Àlibi Capularis, si la dèria del llatí l’escomet) metge envejós; crònic migmort, tret de les rauxoses estones d’enuig sobtat; pres, doncs, de sovintejades rebequeries, quan fa més mal que no bé, com solen els metjarres, car hom els acondueix moltíssim pus que no caldrie; recordeu només: L’hipocòndria és, i d’escreix, la més fotuda de les malalties; esmentéssim el fet a prim cop d’ull destarotaire que posseeix dos apèndixs: la senyà n’Àngela Renada Llàtzer, dona seua, molt rata, ah, i en Llull Tinyeta, el seu merdacaner de luxe.

Cinquè: el capdetrons en Nyèbit i el seu amic Tànat Culimerda, també anomenat lo Tòtil Baranda.

Sisè i darrer: en Timoteu de l‘Entrecuit, qui, altressí com l’elefant, es fa veure el boig, ço és, lo sòmines, l’enze, el mòpia: el trastocat, via fora, ja hi som: lo canviot!

I pler de boigs de veritat, quan tot València (València la Gran que en deien els gavatxs per a distingir-la de les altres Valències de pel món) ere una festa resplendent, etc., bufons a mar i esbarts de joglars folls (rebles a cor-què-vols), amb llurs dringadisses i tençons i barrets de rialles i esquellerinquets; i fàmuls rai, i ara m’abelliria d’afegir-hi el nom de l’altra filla, la morta, l’únic que llas ara poc que la serv a l’esment.

Crepuscle enferotgit. Som a la ciutat portuària d’Alacant. Darrer esglaó vers les fondàries. Ambre latent d’una llangor malencònica que embolcalle els desconfits. Perllongat comiat d’abís. A frec de moll on ens arraconaren com a grills esbufegats i ja gens estrenus els feixistes. La crònica de les ferradures martellejant-te ans esberlant’ns el suc, on adés es congriaren estalzins i pluges. Ara, com de part la bragueta del ninot sol·lícit ix la fura, enllà l’esportellament del nostre suc asclat sure el desglaç d’un cervell que hom corque insistentment. Fredoliga o obscena llengua ara esvarada amb condó o estrenyecaps. De camàlic formós, em transform i pas a ranc, capgirós, inconspicu i verinós. Moscot de pulvills despesos poc se serve aumon. Inerme, caic sovint i em trenc els estroncanys de banya damunt les llambordes i els gargalls. Vaig tothora clop a l’arrítmia de les ferradures. Bonys arreu, erts tendrums, ossos rebecs, renossos. La boca dels torturaires encara cague veta. Oblic, em perc per les espirals infinites de llurs sonsos encanteris d’escurçó. I em deman: Què ens serveixen, ganimedes lil·liputencs, umflats ecspanyols, reeixidíssim vòmit?… Acabaran mai de pretendre d’ensinistrar’ns?… Damunt el vellut ronyós de la mortalla corcs cadavèrics, ca?… Safata tètrica, pell ratada, mapa gens ver. N’emergirem qualque jorn?…

M’enfonz merda o lleterada, oceà.
Badall col·lapsívol de l’oblit avall,
Glot monstre inexistent,
Al païdor laberintí del qual
No esdevinc, sangglaçat,
Ni ejaculació jamai probable,
Car ni el noc, atès que no és,
Ni cap gaudi, doncs, aitampoc,
Puc-li fer reviure ans iniciar.

De cop sobte l’acció…

“Bon dia“, fa el gens lero, ara, Timoteu de l‘Entrecuit, enmig o pus tost al capdavant del seu jardinoi amb fontanoia, amb qualques arbrissons, ocellàrries, florones, arils, baietes (!), fruitarres, insectinyolis, llegumerris, ninotells, rierols, peixum, nans, pedruscall. “—Sóc en Fínnegan d’un altre paner; sapiguéssiu que tothom féu cap al meu vetllar’m, com s’esdevingué pel cap baix amb el pare d’en Luka, cosac, com conte en Tolstoi… Tant se val, la qüestió que ara m’ha vingut a l’esment… Car, no sé pas vosaltres, supòs que si fa no fot, mes man, de tot allò que haig viscut (llegit, patit, vist, oït, ensumat, intuït, gratat…), n’oblidaa naturalment el noranta-cinc per cent, i tanmateix prou ho dec tindre desat a un lloc o altre, per aventura al dez repelós de l’inconscient, car si mai sóc al límit de la terror darrera, llavors em surt i alhora em salve el coneixement oblidat i ara dut tot d’una a fer’m feina, o, si doncs no, aitampoc no fóra on sóc.

“Bell castanyer, ni que sigos bord! Bella figuera, ni que no et plago enguany de retre el fruit!… Ja us amaa prou — mes, ressuscitat, encar us am més! El fàstic miquetes i el bastoneig eixelebrat només, si un hom és prou comcal, els adrece als més perillosos tocats del bolet. Mai a la natura mare, vós, meravella tothora ullprenedora, si saps mantindre-t’hi en salutífer equilibri, cavanet?…

“I tant. Tornem-hi, doncs; lo licor hi fou d’allò milloret…” — diu en Mallat, i molt valent, ja fuig.

Que encara siguem vius, això ens meravelle. I ens esperone cap a l’esdevenidor. No fot?… I tant! Xoqueu-la!

I comencem…