No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Die Triebe der Tiere ens duu tots a jurcar pel cony

Som uns animals. Els homes només pensem en cardar. Ho duiem a l’instint. Què hi fotrem, maleïts des del tret fatídic i faduc del som-hi, nois.

Dementre que les dones rai. No ens hi cal pensar. Verges rabides (en trànsit) d’alfa a omega. Beneitetes del cel. Tot ens hi cap; en bonhomia i eutrapèlia ens rabegem, angèliques rai. No és pas que totes ens ponguin. Ara, només ens cal esperar que totes ens vinguin a pondre-hi. I hi vénen, o hi vindrien, i esbufegades, pobres polles sedegues de pondre. Que encara és millor. I, si això no, sovint, amb un bisbe en tenim prou. Un bisbe (sobretot d’aquests japonesos, tan tovets, llefiscosets, mal.leívols, punxegudets als indrets clau, i bellugosos belluguets entremaliats, silents o dolçament musicals, odorífers o menys…) ens duu a l’orgasme estireganyadíssim… Inacabable si ens plau.

En Peter Fonda mateix (el frare de Na Jane molt gloriosa) comentant sobre la gran democràcia — una mica més avançada que no l’americana i no cal dir la molt merdegosa nada-morta de l’"epanola contitufion" — que es cou a l’Aràbia dels saudís. Una democràcia així i tot prou ranca, encar, cal convindre. Però per comptes d’elucubrir feixugament sobre els significats metafícs i aital, no elucubreix gens, no, mascle qui és, només li passa pel meló de relacionar-la amb el bastot, grofollut verriny!

"Pel que veig, entre els saudís, les dones, encara, que es fotin, oi?… Només voten els xil.la-penjaires, ço que ha de treure (per collons!) qualsevol legitimitat a la collonada. O almenys açò n’esbrín, atès que sense les dones, malament rai. Cap societat no pot bandejar les dones: Són l’ànima de tota cultura, fa?… La consciència, el yang escalfadet i escalfador i rosaci, no fotem.

"D’altra banda, aquests llençols que porten el paiam moro en pes…? Collonut d’allò pus, molt comodet, i balder a balquena — t’hi caben, davall el faldillam, efebs agenolladets o ties estupendes (pensava en les Tony Basil o Karen Black) xuclant pels descosidets, amb espai sobrer darrere perquè la Verna Bloom t’hi faço dolenterietes, amb un bolígraf, foradet del cul amunt, i llavors amb aquell botó de rosa de boqueta que l’al.loteta rumbeja… Hum… Fa vindre aigüetes…

"Vull dir, fa ràbia dir-ho, però fins i tot gairebé compendries que de debò se la saben llarga, aquells malparits; envegeta i tot, que et farien vindre, tu."

_____________________

"Mentrestant…"

Això diu la senyà Isabel-Clara a l‘Avui, decidint de no escriure només per a Quitèries i Eleutèries alcoianes — ço que no dic pas que sigui dolent, ans molt bo, no em prenguéssiu pas tortament, si us plaïa, ca? — ans afegint-hi, als seus llegidors, un molt embadalit servidor.

"Mentrestant la Universitat de Liverpool ha descobert que les dones vivim més que els homes perquè tenim el cor més fort; els homes, entre els 18 i els 70 anys, perden un 25% de la seva capacitat cardíaca. A la resta de l’organisme sembla que li passa el mateix. Ho sento, companys, però es veu que esteu mal fets…"

No sé què sents, xiqueta, potser ho has sentit per la ràdio?… Ara,  greu no crec pas que te’n faço gaire, altrament poc te’n fotries, i tan garneuament.

Ara, et jur i perjur (és a dir, en català no pas en llatí: et jur de totes totes fins a travessar’m la corpenta: et per-jur) que tens tota la raó. Veig que les dones estem molt millor fetes que no els mascles destrempaires, als quals doncs se’ns destrempa la caduca cosa per no res. Qualsevol ai al cor (en aquesta saó la peudebancada encara és més escaient) i tururut. Sísifs impotents. L’arreçó decau per no re. En canvi, la femella, amb el seu lladronet-sifonet d’inexhaurible goig pot anar cardant d’ací fins a l’eternitat (bes perllongat com es perllonguen a la platja les onades del goig verrinyós, car la mar, per això és dona, carda a tothora i mai se n’uja, mai).

Quina enveja que ens tenim els mascles a les femelles. D’ací, d’aqueixa enveja (aitanta!), ix llur (la nostra molt reprimida) molt repugnant agressivitat…

Em faig un embolic, m’alta tant de simpatitzar amb el protagonista que ja no sé si soc moro o mora…

Ara, allò de sanar el violaire, quina bona empescada. Ho trob tan collonut com en Peter de portar faldilles (com els capellans i el pop de Roma — tots bons amagadors d’efebs a les sotslligadures, ells). Ara, l’anorquia ens estalvia de tota anarquia. I ens fa més humans. Aviat serem tots (vull dir, totes) dones, ep. Cal no preocupar’s. Servem’ns-e ferms una miqueta més llong. I ja hi serem.

Per què ens caldran els mascles?… Per què, sempre acomplexits (amanits tothora al pinyac o al cop de baioneta o al de míssil teleguiat) només pels desigs molt neguitosos de posseir una figa tabolla o conyarrí, només per la fretura de dolla de bell i flairós endoll on s’hi endolla el que calgui i més, i sense pus malsdecaps?… Per què, si això del goig xonístic qualsevol andròmina tubular, més o menys mecanitzada, ens ho resol? I el fer canalla, la química laboratòrica…?

Inútils xil.la-penjaires, ni votar no saben, sempre voten reaccionari i censuraire, i assassí o militar, i capellà ( — ! — potser capdeconys enyorosos de quan de petits hi tenien el cap als collons i es delien ja per tindre’l a parrufs i fufes d’escalfaó ideal). El complex realment esclafador de l’enveja del cony pel mascle fou la descobertat psicològica més cabdal del segle dels llums. N’estem com un, morfosos o fanatitzats per heure’n cap, fos com fos.

I tornem-hi: això que t’escolloneixin i àdhuc, posats a fer, que t’eixeixalin i t’eixestitolin, no solament apavaiga l’estrupaire i li ofereix en acabat més lleure per a esmerçar en curiositats científiques i tot allò, ens treu de sobre els emprenyadors (sovint literalment) — d’on hi ha més dones per als educadets i bons jans, i als més comcalerets efeminats: pacífics gaudidors dels botins terrestres, a la mare natura molt agraïdament amorrats. Demaneu-li si doncs no a la senyà Heloïsa qui, sense l’Abelard, cardar rai. I ell estudiós i a fer bonda — un exemple, un sant (de malparit i apujafaldilles als altars, però potser no és un camí tan llarg, no em feu cas).

Però prou d’aquest coll (o cóll, més adientment). Un bon esmerçador del propi lleure fou el gran Reimarus. "Emprava el lleure que li jaquia l’estudi d’una branca de l’arbre del sàpiguer per a enfilar’s a la branca del costat."

Se n’adonà que els miracles eren impossibles. Per tant, si els profetes, Jesús, etc., feien veure de fotre’n eren uns impostors — impostura que s’estenia a la bíblia a tesa, contenidor d’una reserva de falòrnies gairebé inescandallable. Tot miracle resulta en un bombardeig atòmic. Esperem’ns-e una miqueta.

El 1760 (als seus 66 anys) dóna a conèixer l’Allgemeine Betrachtungen über die Triebe der Tiere. Observacions generals sobre l’instint de les bestietes. Hi distingeix (viu, el mec) entre els poders de raonar i enraonar dels humans i els instints (muts) dels pobres animalots. I troba que els primers juguen amb un rude (hauria d’ésser il.legal) avantatge. Tramposos. I pensa, en Reimarus, que allò dels epicuris que els humans davallaven (exacte) d’un encadenament sortós de formes animals més primitives, era aigua de rentar peus. Llencem-ho, diu.

I ara en Reimarus és un dels qui els creacionistes prenen de corcades crosses per a llurs molt betzoles conclusions, que els humans els dissenyà déu expressament tal com són. Quin miracle. I quin miracle més mal fet. Vull un cony!

Diu en Reimarus també, cagant-se en Descartes, gavatx empatollós, farfallós, papissot, xafallós, xampurrós, castelladrós (ha-ha, què més voldrien), sempre tan equívoc i confòs (a despit del que diguin els gavatxs, amb la llengua menys planera i més confusa del món — en realitat un patuès deturpat ans degenerat del català, font prístina i meravellosa), que els animals són com naltres — mateixos òrgans portant els mateixos estímuls (si fa no fot) al cervellot… Com naltres, s’ho acuncen tot de tal faisó que la relació entre el món percebut pels senys i el tros de terra dur on raus sigui harmònica, vull dir, se les campen com poden pel món… Amb això queda establert que serven al magí una imatge dels voltants on els toca de moure’s, com naltres exactament… Doncs: tenen una ànima. Una ànima com la nostra, abocada als somnis, única salvació, on els mascles adquirim vagines i els complexos s’assuaugen.

Ara, quan digué això de l’ànima, es veu que molts de capellans i bisbes i d’altres masturbaires i tocaculs s’estrebaren els pèls (d’enjondre, vull dir, els del plec, els del plec propi i els del plec de l’efeb de torn). Trobaren que era flastomia grossa…

Bé, ja us ho fareu. Mai no esteu contents, meuques. Si tots rumbegéssiu pel món amb un cony, no tindríeu pas tantes de tírries. Ara que diuen que els ocells són els animals més intel.ligents del món — no han creada cap bomba atòmica, i en canvi poden i saben volar (sense estavellar’s per la mínima), i cardar enjòlit, i xerrotejar i discórrer molt millor (no diuen cap cartesianada) — no sé per on presumirem. Llur instint dóna cinquanta-tres voltes al nostre molt suposat gènit raonaire. En Reimarus no tenia gaire raó. Però qui (qui no sigui pel cap baix dona) en té gaire?…

Doneu-me, metges i cirurgians, eminents etòlegs edeòlegs, ales d’ocell i canó de dona, i tots els meus complexs (diem els penjarollesaires ensems, en chor puríssim i pinyoler) s’esfumaran en pólvores de cendra que l’huracà natural dels patafis extints s’enduu per a mai no rependre.

Penjolls enlaire, ausades, alliberem’ns-en! Isabel-Clara, espera’ns, ara venim, amb en Peter i sant Pere si cal! Nets del pecat de les excrescències hernioses i corruptes. Eixeixalats, hò, desunglats, esdentegats, nuls. I el món és eupsíquia beneïda, i només hi manem les dones. Al reialme de les amazones, què bé s’hi estava, encara en baveig, minyó de pit, manyagós nyequet. Vull tornar-hi.

I no ho dic de broma, sóc seriós. I només em sap greu que potser no ho veuré de fet. Un món sense homes, és a dir, sense guerres, vós, qui l’atrapés.