14 gener 2005
El nom, el nom, ací jau el boc
El nom sempre fa la cosa
Sabeu què? El nom fa la cosa. No pas sempre, és clar. Per exemple, per l’asil hi ha el cas ben característic del vellarra Maginet. Tot i que és de l’Alginet, i tothom ho sap, aquests darrers dies es feia passar per sri-lankenc (d’Sri Lanka, ca?), pel fet que els sri-lankencs, o part d’aquells illencs, han patida l’onada salvatge. I el vellarra Maginet d’Alginet és d’aquella mena de gamarussos qui sempre s’han de fer passar per patidors, per vidus, per orfes, per víctimes. Així es pensen que hom els estima més i els ofereix més afecte i escalforeta. És una síndrome ben coneguda. Hi ha fins i tot donotes les quals es veu que s’automutilen, o pitjor: pelen llurs fills gairebé tantost com els fan, per tal només d’ésser constantment planyudes, i com més de plànyer més felices. La síndrome del baró Munchhausen, al qual com més grosses (en diu, o li’n passen), més xiroi. La gent amb la síndrome per substitut interposat (el fill escanyat, l’home enverinat, la germana “accidentada”, i així anar fent) perill rai, més que plànyer’ls, cal enfonyar en gardunya o masmorra fosca, aïllats, que no fotin més mal.
Em fa un mica de por que els catalans com a nació no tinguem una mica aqueixa ridícula malaltia, la primera, la del baró sense interposar la vida de ningú altre, només la pròpia. Ens veiem una mica el com barret de rialles, poc ens prenem gaire seriosament.
Ho pensava ran de veure en Maginet pretenent-se afligit per la sort dels seus llunyans “compatriotes”, i d’on li’n redundava (o això es creia) la bona voluntat dels qui se l’escoltessin. I pensant com els de l’Sri Lanka es canviaven el nom. Allò de Ceylon que tenien abans feia massa nom de te i de tisana, i de colonial.
I ara me n’adonc: enfotent-me’n constantment dels castelladres, dels espardenyols, dels ecspacaganols, i de llur nom de contrada amb la poca gràcia, pobrets, de plantificar-s’hi per començar un cagallonet fimbrós per barret…, i dic: “Mes què me’n dius de nosaltres, que me’n dius de Catalans, de Catalònia, etc., manoi?”
Catatons, Catatònia?… Prou dolent, i emasculant i desactivaire. Mes encara pitjor: Cacalans, Cacalònia… Amb el nom paguem. Després se’ns fotrà estrany que els Cacalans de Migjorn s’estimin més dir’s balenfianos que no Cacalans. Ara ho comprenc tot!
El nom fa doncs la cosa. No pas sempre, com he dit. Mes ben sovint, llas!
Aquell desgraciat qui es diu Major Orellut
S’ha cregut el propi nom tan malastruc,
I ara, cada camí que brama, ho fa
Fotent de major i fotent d’orellut,
I brandant el seu llibret torcaculs…
Ara, això de Cacalans, és veritat, dóna complex d’inferioritat al més ferm i trempat. Si ens dèiem Trempats, rai, això sí que rutllava. Ens diguérem llemosins, mes no és gens bo, tampoc. Llemosins, llefiscosins, fuig! No som cosins llefiscosos, en som germans: llefiscosos? — malament rai.
A l’Iraq també tenen tantes de maltempsades per aventura (qui sap!) per culpa del nom. Si en tost de dir’s Iraq es deien Erect?… Imagineu’s si es deien Erect per comptes d’Iraq. Els homes quin urc més ferm i mascle no els pren: i trempant tothora, i les dones bavejant-ne. Ningú no té lleure per aquelles rucades de religions i nacions i races, i batalletes de palters, i ganivetades a l’esquena. Tothom erecte, jotfot!
El mateix hauríem de fer nosaltres com a nació llargueruda: llargueruda rai, i fàl·lica, de Salses a Oriola, amb els collons illencs. Coneguts al món per comptes de Cacalonia per Sturdylonia — those with the sturdy loins, baby! — the Sturdilonians are people with a couple of big balls, plenty of vim and stamina, and enterprising joie-de-vivre, man!
Quina equivalència que ens inclogui tots plegats amb un nom que faci patxoca i forrolla, i enamori el personal?…
Trempians de Trempalònia?… Amb capital a Tremp?…
Sortians de Sortalònia?… Amb capital a Sort?….
Fortians de Fortalònia?… Amb capital a Fortià?…
Quines són les quatre qualitats?… Trempança, justícia, coratge i seny.
Tots tenim la senyera — la qual ja inclou seny, també. Doncs, senyerencs? Hum, amb capital a on?…
No. Haurem de triar un nom que ens casi a tots. I, sobre, potent. Re d’espardenya ni d’espanyaforrellats. Res amb barretets de merda al capdamunt. Forts, forts. Trempant. Amb sort. I seny. I sentit de justícia. I vigoria.
Fortlans, Fortlàndia, Fortlònia, Fortlians, Fortians, ja ho he dit… Quelcom així. Sens dubte. Que tothom vulgui apuntar-s’hi. És clar.
[@more@]
Filed by cuixplec at 19:35 under General
1 Comment
gener 15th, 2005 at 18:01
Molt ben trobat, Cuixplec.
Jo sóc Castaquí, que no és el que està allà. Però no trobo el nom per la nació dels castaquins.