Ens plau qui-sap-lo sentir abuixir en Puyal com qualque gossa moguda…


…si en Ronaldiny Gaütxet fot un golàs a darrera hora.

Ens plau sentir-lo per Catalunya Ràdio per internet a tres-quarts de quinze de lluny, a l’altra banda de monàs. I quan diu Gaüüüüütxuuuuuu….

Carall, llavors, com trempem!


Ah, llas, allò altre que gens no ens alta, i ni mica no ens fa contents, és quan la cosa s’acaba i hom sent a bordar en andalús qualque pobre jugadoret.

Quina vergonya de no fer-lo enraonar en la parla més comcal mai empescada — el català. Quin mal servei li fem, i a la família de milions de catalònics esbarriats pertot arreu.

I a part que en andalús, qui els entén, pobrissons! No pas nosaltres, qui vivim lluny, i venim de lluny, i de qui la llengua d’imposició no era pas l’andalús, ans el gavatxot.

Hi ha més catalans encara, Puyal i Catalunya Ràdio, quan ho comprendreu!… Sobretot quan transmeteu als quatre racons de l’univers conegut.


I els qui som lluny i mai no ens ha calgut d’apendre malborrall d’andalús (que deu ésser tot el potable que vulgueu, però que per a res no serveix pel món,) penem en sentir quelcom d’aliè disfressat d’entenedor.


Diem andalús, car aquest és el llenguatge que hom xerra al món pel que fa a parts de sudamèrica. Mai l’spanish — què collons és això?… quin malnom!… l’spanish és inexistent, tret, diuen, a can castelladre, on es veu que xafallosos i papissots rai, i que llur castelladregós xarnec és allò que sona pitjor al món — se’n deuen avergonyir de dir-ne castellós, i fan dir-ne spanish, que aneu a sàpiguer què collons és — no hi ha dues persones qui diguin sàpiguer-ne gens i qui sonin si fa no fa…


Ens fou altrejat de veure de ben a propet el primer gol oficial fet p’en Ronaldinyet Gaütxot. Érem a Washington ara fa any i mig i el Milà en rebé un parell. Mai no hauríem sospitat que aquell xicot qui aixecava tant d’entusiasme entre els brasilers al camp, revelés més tard com sap d’escalfar-se, i prou gossívolament, en Puyal.

En Puyal, mogudament delerós rere el patriòtic Ronaldiny…

Ben bé que moixons del mateix plomatge espigolem pel mateix paisatge.

[@more@]



One Response to “Ens plau qui-sap-lo sentir abuixir en Puyal com qualque gossa moguda…”

  1.   JosepArnau Says:

    Gauuuutxu!
    jejeje