No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Oït als trens

—Súmmums de l’absurditat.
—Al parlament un funest canfelipútrid, feixista declarat, i parlant en franquista (!), ens vol donar lliçons!
—I ningú no el fot a puntades al carrer!
—Romanc-ne ert, vós! Badocs que som!
—Per què (hom es demana), per què… si el feixisme mer i femer dels governants al Merdís, amb llur dèria secular (que és també la de tots llurs canfelipútrids afins) per a esborrar’ns del món – dèria qui si hem d’ésser clars ha cuidat reeixir, és a dir, hi ha anat d’un pèl que no ens han encara anihilats – no pas que no s’hi esderneguen encara! – per què, dic, suportaríem ara que el franquista fos un idioma enlloc amb prou feines permès, i au?

(…)

—El carrinclonot franquista datpelcul ministre de la bòfia espanyuela, típic espècimen de la púrria inquisitorial canfelipútrida, condecora… no pas un altre miserable ninot assassí de carn i ossos, com sol a fotre sempre…
—Aquest cop condecora un fastigós ninot de guix xaronament pintadot — una puta “verge” dels collons…
—I no li cau la cara de vergonya!
—Ridículs supersticiosos llepabubons, la puta riota del món!

(…)

—Al banc d’una església per a cretins, un merdetes castellàdric toca d’estranquis la cuixa a la veïna.
—La veïna li fot un mastegot que ressona fins sota les faldilles dels carrinclons ninots de guix. I li canta damunt les quatre caterines. Què t’han pensat, espanyuelo!
—Acollonit i esverat, fot el camp el merdetes plorant…
—Plorant i dient mocallós que… Sí que en són de dolentots, els independentistes!
—“Fofialitah” de merda. Massa poc, humiliat botifleret de pa sucat amb caca!

(…)

—El feixisme bubònic (el franquisme) sap quin és el programa.
—De primer fas això: crees (adoctrines a garrotades) una majoria immensa de feixistes bubònics…
—I llavors: els dónes la “democràcia”.
—És a dir, els dónes amb totes les de la llei les mateixes armes del terror genocida d’estat… tret que ara amb la disfressa que els botxins són triats per la majoria, i doncs per força han de tindre raó. Hom legitima el mateix terror que hi havia durant el feixisme… fent del feixisme majoria triada per un públic fet feixista pel terror del feixisme estatal!

(…)

—Repulsius ocupants.
—Paràsits lladres i feixistes tots plegats.

(…)

—En català, si us plau.
—Només els franquistes parlen en bubònic.

(…)

—Etern enemic.
—Qui mai transigeix en l’odi total al canfelipútrid, és un traïdor, és un maleït botifler.
—Qui mai pacta amb el canfelipútrid és un traïdor, és un maleït botifler.
—Només qui tracta sempre el canfelipútrid d’enemic etern és Català.
—L’únic que el Català fa amb el canfelipútrid és tindre’l, en tot, tan lluny com pot.
—Cap tracte, cap pacte, cap cas!

(…)

—A can canfelipútrid.
—A can canfelipútrid són tots folls
se’ns cruspeixen les idees i en caguen afolls

Veig que dels noms en foten nombres
com si van farcits de puerilitats cabalistes

I els homes els degraden en ombres
com aquells altres llepacagallons d’animistes

Qui sap amb quins cacofònics barbarismes
en deuen dir llavors dels vers ombres i nombres!

Sí ves, tothom és com és, i ells són com són
a part de sapastres, lladres presos en flagrant o marron

I, com són els mots els que a tothom fan veure el món
potser ells els veuen amb ombres de nombres qui ocupen el tron…
de llur llord reialme on cascú és si fa no fa el clon
de cap altre nombre qui confús i descomptat no sap ni on
no va, ni si és ell o quin altre qui es descompon
en la nit imminent on tota altra ombra es fon

És clar que com cada altre datpelcul de colon
qui entoma part d’anus i hi entoma pregon
i tant de gairell com de sobines i pron
mentre l’hi etziba xiroi i cantant el kyrieleison
el truculent “indi” salvatge qui alhora me’l ton…

Com ell, doncs, i com tots els altres datspelcul del món
qui es pensen durant un breu jorn qui sap el que són
i és només que es troben efímers i com qui diu per menys d’un segon
asseguts a l’àpex punxent de qualque molt precari con

Al capdavall amb els greus batzacs de mànec de malson
amb què hom el forat del cul li recompon
li ha de fotre tant de mal que tot ho confon

I ja li sembla tindre’l com el de la còsmica gallina qui cron
rere cron astronòmics ous galàctics pon i despon

I ja es voldria no pas zero hemorroïdal i boterut com episemon

ans encara molt menys: aumon!

(…)

—Ecs!pana.
—Pestilent malson.
—Veí tòxic.
—Malaguanyat terratrèmol… que tots aqueixos segles reïx a mancar’ns.
—Baldament ocorregut ens en separés per sempre…
—Ens els trametés a tres quarts de quinze pel cap baix!
—Uf!
—Quin deler quin desig i quines ganes… de no haver’ls d’ensumar mai més!
—Ni quina neguitosa pruïja per al capdarrer púguer… d’una vegada… tornar a respirar!

(…)

—Asspain.
—The lazy ignorant malignant inquisitorial creeps disgustingly vegetating therein…
—What a fucking collective Pain in the Ass!
—What a fucking collective Pain in the Ass we stoical Catalonians have been obliged to endure all those years of asspainish State terrorism…
—All those unending years of blunt asspainish nazism!
—Enough!
—Enough!

(…)

—The crapulous piece of crap Franco was the bloody boss of Asspain for almost 40 years.
—His crappy adoptive sons…
—The damned francoists…
—Never relinquished power during 40 years more…
—Absolutely no change, same repulsive pain in the same repulsive ass.
—The shitty francoists of nowadays: the so-called fuffa-farts (the fofialitah, in their own lingo), same as the so-called pooping-asses (populareh, in their repulsive vernacular)…
—Are the unashamed inheritors of that crapulous piece of bloody crap…
—With the degenerate bubonic plague of a monarchy as the visible hemorrhoidal cancer on the painful ass of all bubonic Asspain.
—The Catalans want out.
—They have been wanting out for those last 8o years; nay, for those last 300 years…
—Since the very instant they were forcefully annexed into the malignant bubonic shit of a cretinous crown.
—The Catalans have never accepted the bubonic crown of shit, never accepted to suffer the unbearable shit of ass pain.
—The Catalans are dying for liberty.

(…)

—Els canfelipútrids al segle vint; és a dir, els franquistes.
—Els franquistes, quan no te’ls trobaves torturant o assassinant “separatistes” o “vermells”, els veies ocupant encara els carrers, ridículament desfilant en qualque tètrica processó o altra.
—Eren processons de cruels cretins encrostonats amb cretones qui, fent-se paradoxalment els màrtirs, i llavors alzinant ciris petarrellosos i xarones ídoles creuclavades, encarcaradament carranquejaven amunt i avall, tot miserablement gargaritzant himnes hiper-carrinclons a honor dels repulsius ninots de llurs ximplets inferns.
—Llurs ximplets inferns… imaginaris!
—Com si, amb llurs interminables atrocitats pseudo-militars… com si no en tinguessin pas prou amb els inferns doncs que contínuament creaven ells mateixos en aquesta ultra-putejada envaïda terra!

(…)

—Els vils datspelcul de sempre han fet veure que es cagaven d’angoixa a les calcetes quan hi ha hagut qualcú qui molt dignament refusava d’encaixar-la amb un altre bubó de merda, un tal Prinfipah Canfelipah, canfelipútrid infame, pudent cagalló llarguerut.
—Quan el que hauria calgut era dir-li, Ni te m’atansis, podrit!
—Ni te m’atansis, podrit! Per què m’hauria d’untar de merda bubònica? I tinc por no fos cas que, amb els darrers budells del darrer cretí, no et vinguin finalment a escanyar com cada bubó de fa segles que prou es mereix, malparit!
—Esmunyedissa corda que sempre semblava caure de les mans massa balbes de l’humiliat esclau, sempre putejat pels llepadors de cul de merdós bubó…
—Corda que al capdavall (prou n’era hora!) sabíem tesar sense recances.
—I llavors, tu mig escanyat, no fos cas que em taquessin els escatxics de corrosiva corrupció on et dessagnes, en merda infecta i repel·lent, que és la teua sang de degenerat.
—Car qui voldria veure’s tacat amb sang tan mefítica i fastigosa…?
—Moralment prou se’n veien (tacats podridament) tots els repulsius desgraciats qui encara es cagaven de goig encaixant-la amb aquella altra merda de bubó.
—Apuntem-nos sempre els noms dels botiflers. No n’oblidéssim cap.
—Car això rai. Tard o d’hora a tot porc li arriba el seu sant Martí.
—I aquest cop la mare de tots els sants Martins dels collons s’atansa ràpidament.
—Baldament fos avui mateix.
—Fóssim-hi, i tant.

(…)

L’Asspain de la purrialla bubònica adés instal·lada pel feixisme assassí.

—Cada bubònic hemorroide cancerós…
—Al cul molt dolorós…
—D’aquell invent vomitegós.

(…)

—Verí és la bava del llord rèptil llagoter, el cortesà, el típic llepaculs de bubó podrit. Heu vist? Un altre llepaculs addicte al règim, un altre franquista amb el nom molt cagat de “periodista”, féu veure que feia un reportatge on el podrit bubó en cap és l’instigador del cop d’estat per a més tard fer-se el valent i declarar-se “demòcrata”, alhora indultant els assassins qui li fotien la feineta… I ara torna a aparèixer aquell pastís de merda qui es fa passar per periodista, i es fot el presumidet i el mitjamerda, i somriu com si cagués, maquiavèl·lic de pa sucat amb merda, i revela que tot ho fotia veure: que ho havia dit tot de per riure… quan l’immens malparit sap que no és pas de riure, que el bubó maleït és el franquista palmari, el franquista rector, per molt cara d’imbècil i de tapa de cagadora (i el seu cervell cagalló cargolat, és clar) que el desgraciat repel·lent no foti, oi?

(…)

—Malparits de mena sempre n’hi ha haguts — i sempre n’hi hauran si ans no hi posem doncs remei. De sempre, entre els naixents, n’hi ha qui ja ixen malparits; n’hi ha qui hom ja els pareix esguerrats de cervell. Com esborrar’ls ans no sigui massa tard? Doncs… per què no afollar’ls de cervell ans hom no els hagi parits del tot? Hom, al crani ara buit, hi instal·la un cervell aprovat. Tinguéssim els cervellaires ocupats! Que llur producte estigui a punt d’instal·lació en quantitats adequades. Car només així eliminem els malparits de mena abans, un cop nats, no s’emparin, com sempre han fet fins ara, de les armes — i assassinin o esclavitzin i maltractin tots els qui no som ni volem ésser malparits (ço és, feixistes, moralistes, religiosos, aprofitats) com ells.

(…)

—La realitat és l’odi del castelladre (el canfelipútrid) contra la nació Catalana, i doncs l’odi a tot el que és Català.
—El canfelipútrid ens vol anihilar.
—Amb la merdegada de la ficció repulsiva, grotesca, d’ecs!pana (que per a ells només vol dir Espanyuela, és a dir, Llepabubònia, ço és, Canfelipútria, el reialme franquista dels degenerats bubons) ens volen escanyar fins a l’anorreament definitiu.

(…)

—Com desitjava cada quan me’n recordava la mort del Franco I i en acabat la del Franco II (i l’un el moriren al llit, i l’altre probablement l’hi moriran, ço que tot plegat és prou merda), també desitj la mort del Franco III, nou rei dels canfelipútrids. Cert que com deia aquell, No serem lliures fins que el darrer bubó no haurà estat penjat amb els budells del darrer franquista; o potser feia la cosa: No serem lliures fins que el darrer franquista no haurà estat penjat amb els budells del darrer bubó. Les dues fórmules em valen. Afegim-hi: I com més tost millor.

(…)

—El fracàs de la via acollonida d’ara portarà a la sola via que triomfa en l’alliberament dels pobles… la via de les armes.

(…)

—No s’hi val mai cap mena de culimerdeig amb els bubònics.
—Als Catalans el bubònic ens sona i ens ha sonat sempre com una merda – no fóra gens estrany que la situació oposada s’obtingués.
—Que els bubònics trobessin que el Català els sona com una merda fóra del tot comprensible. Som incompatibles, qui ho dubta. Només podem conviure ben allunyats, mútuament ignorats.

(…)

—En Gonella Cianòtic i Botifler no se’n cansa de fer mal. Encar va amb els assassins dels Catalans. Encar és un franquista. Encar ens vol morts. Encar crema els llibres en Català. Encar ens vol sense fills.

(…)

—Això em deman: posats a triar, entre un colltort i un caragirat, què triaríeu?
—Entre un colltort i un caragirat, què triaria? Hum. Quant als colltorts… Tot i que nouen com déu… Em fa l’efecte que encar nou més un caragirat… I doncs, triaria un…
—Un colltort, cavà?
—Un colltort ens costa calers – i és clar és un flagell, un enverinador de canalla i de gent curta de gambals… Motiu de pler de bogeries (histerismes, angoixes, suïcidis) en dones i jovent… Però sobretot costa calers: als carallots confiats els calen cerimònies, gossos enfaldillats, processons…
—Dementre que els caragirats, de qui en Diodor de Sicília fa: “A ells (als maleïts traïdors) el mal nom els empaitarà d’empertostemps, i tant com es pugui, i àdhuc enllà de la mort.” [E gue blasfemía di aionos terouméne: kai teleutésantas autous katà to dynatòn metérkhetai.] Els botiflers ens costen la llibertat; per culpa dels caragirats existeix l’esclavatge. Sense caragirats tothom fóra pensat lliure.
—Així doncs, tot i que fàstic rai ambdòs, teniu raó: dels dos empastifs, pitjor és el segon.
—Sentíreu aquells dos caragirats discutint? El Fafa Fufa i Nabidaf i el Pablete Gassolete? Discutien qui era més “espanyuelo”, volent dir qui era més bubònic. Va dir el Fufa: M’escuixes, Pablete? I va dir el Gassolete: T’escuixo, Fafa. I va dir el Fafa: Io só-hi més espanyuelo que tuno, perquè he portato més glòries a bubònia. I va respondre emprenyat el Pablete: Sí, però io encara só-hi més espanyuelo perquè só-hi moix més grosso que tuno. I replica llavors el Fufa: De tu de debono que n’hi ha-hi una penca. Però com diemos els espanyuelos: Com Més Alto Més Animalo. Ha-hà. I van acabar a mastegots. Quin parell de torers! Com merdes de ben poques llums vestides de llums!

(…)

Oh que cansat

Oh que cansat estic
del Fafa Fufa i Nabidaf
i de tanta d’efímera merdeta
de pilotetes ignar.

I com m’agradaria que es morissin
o almenys s’allunyessin ponent enllà
on diuen, i és veritat, que la gent és lletja, bruta,
escarransida i ronyosa
i no han bufada mai cullera
i besen el cul del repel·lent monarca (encara!)
i torturen braus i ballen flamenc.

Maleïts ja sou per als segles dels segles.

Feu el ridícul pel món
ningú no us empata la basa del fotre putada
mariscals del malviure
traïdors merdanyolistes.

Ens condemnaríeu a 20 anys més de
contitufion epanolah
selefion nafionah
la gasòfia
er quan cardo
la canfelipah…

(…)

—Quan Cardo, eh?
—Al canfeliputridam de tot el pútrid canfelip, a tanta de merdegada merdanyola… balls de bastons.
—Comonida aquesta cuca, l’altra.

(…)

—Hi havia aquella repugnant imbècil jacobina qui (en una revista de Marsella per si fos poc!) agressivament deia: “Com parlaran un Bretó i un Català, o un Català i un Andalús, si cascú només coneix la seua llengua? Hauran de callar com xuts perquè ni l’un parla bretó (o andalús) ni l’altre català!”
—Havia de respondre-hi (tot i que no publiquen mai els punts de vista sensats i Catalans, i doncs els vaig esdevenir mut, com tots els Catalans som muts arreu del món on manen els datspelcul feixistes, especialment a Ibèria i a la Gàl·lia). Li vaig respondre, doncs: “Capdecony, trosdemerda! Faran exactament com un castelladre i un ‘francès’! Un Basc i un Català, un Bretó i un Andalús, parlaran en anglès! Totes les llengües han esdevingudes exactament iguals de regionals davant la llengua internacional del moment! El Bretó qui només sap bretó (tot i que és clar sabrà moltes més llengües perquè els Bretons, com els Catalans, i tothom qui ha estat perseguit tants d’anys, som molt més intel·ligents que no els repugnants monolingües hegemònics) i el Català qui no vol saber ni bubònic ni gavatx i s’escau de no saber bretó, parlaran en anglès. Exactament com parlaran (i parlen) un castelladre i un ’francès’! Cal no ésser tan ruc, collons! (A part, és clar, que un Occità i un Català, per exemple, parlarem cascú la nostra llengua, i ens entendrem perfectament!)
—El Català, el Bretó, el Basc, l’Andalús, el Cors, etc. tenen tant de dret d’ésser únics idiomes oficials a llur territori com el franquista a la bubònica Castellàdria o el ‘francès’ a la part ‘francesa’ de l’estat ‘francès’. Cal mai no ésser tan fanàtic que veus la palla en ull aliè i no veus el tremujal al propi, etc.”

(…)

—Ja t’ho he dit. Només 30 mil parlants d’irlandès!
—Quan no hi “transmissió intergeneracional”… una llengua a mal borràs rai.
—Cal sempre parlar en català a totdéu, però encara més als fills.

(…)

—Sóc Català però no puc votar per la Independència de la meua pàtria perquè per a votar Català cal ésser llepabubons (“espanyuelo” en diuen ells, els repel·lents avariciosos).
—Maleïts canfelipútrids, qui vol ésser com ells? Merda de merdanyols!

(…)

—Els qui hem passat a millor vida, és a dir, els qui ens hem feliçment allunyat i ja no malvivim entre la fastigosa ferum canfelipútrida…
—Els qui som sempre enjondre (zagranitsa, tavàritx)…
—Ens pensàvem potser lluny de tota infecció…
—And yet, ah llas! La cirereta damunt el pastís molt merdós de palters i estronts; segons el govern de la “ieneralità de cacallunya” si vols votar per la Independència de Catalònia has d’ésser abans “espanyuelo”!!!
—What! Món d’imbècils, collons!

(…)

—Si un bubònic em parla en bubònic
responc en boiximà
de tot el que diu i no diu
se me’n fot com d’un pià

Si datspelcul uniformats
em diuen de la pàtria amar
dic: la tinc on vaig a cagar
i que me’n fot com d’un pià

Si un altre malparit religiós
em diu que em matarà
si son fastigós ninot no colc
li faig que me’n fot com d’un pià
son ninot i la puta qui el cagà.

(…)

—Els del “fiu da d’anos”, el partit del llepabubonisme pikho, és a dir, les putes mòmies espanyuelolistes franquistes qui porten la repulsiva careta d’hipòcrita datpelculet sempre ficada, surten molt als mitjans. Els la xuclen als periodistes…? Els unten part darrere…? És incomprensible que al del fastigós lerrouxisme assassí encara els sigui llegut de piular.
—Tots plegats, només bubònics canfelipútrids amb careta de tòtil — cascun d’ells molt perillós, infiltrat feixista a favor doncs dels qui sols ens volen despatxar del món, esborrar de la història; els qui ens volen tots plegats assassinats i prou.

(…)

—Ara resulta que l’únic bo que ha fet en tota la seua llarga puta història de botifler en cap, el gens honorable antic president…
—A part que el garneu patètic homenet era banquer — ésser banquer és sinònim d’ésser lladre. Tot va junt. Tots els merdes qui ara foten escarafalls de malaputa s’ho podien haver ensumat!
—Ara resulta, dic, que l’únic bo que mai no ha fotut en tota la seua deplorable carrera, és a dir, de ficar els dinerons a un banc on els espanyuelos no puguin, molt avariciosament com solen, amb brutes grapes àvides, pouar-hi…
—Ara resulta, reiter, que el millor, l’únic de bo que mai no ha fotut, és alhora el pitjor, l’únic de debò ultramalèfic, que mai no ha cagat! Això, és clar, segons els altres botiflers qui segueixen “informant” de la vida pública exclusivament com volen i desitgen i manen els canfelipútrids de ca n’enemic.
—Quina merda, vós. L’antic botifler en cap, aquell qui per a propiciar els franquistes de torn al poder, se’ls va vendre, a preu de traïdor, mitja Catalònia, és a dir, tots els valencians (cap altre traïdor foté mai pitjor)… Aquell qui donà “increbantable” suport als bubons merdilenys, al Quan Cardo, al Canfelipah… Aquell qui es va aliar amb el feixisme bubònic una vegada i altra, amb l’Assnàs, amb els “fofialitah”… Aquell qui, com a molt merescut premi per tanta de botiflera proesa, fou nomenat “espanyuelo de l’ano” pel diari més franquista de ca n’enemic… Aquell qui ens féu perdre desenes i desenes d’anys de llibertat, és a dir, d’independència…
—Aquell qui ens féu desesperar triant d’estintolar el monarca franquista, “per a salvar la demomerdacràcia merdanyola i la cotitufion merdanyola”… justament quan (oh efímera promesa de glòria!) semblava (tret que segurament tot era farsa) que els canfelipútrids s’esbatussaven ells amb ells!
—Ara que “confessa” haver fet el que hauria sempre de fer i haver fet tot Català, és a dir, mai no ficar els seus calers en bancs controlats pels feixistes bubònics, és a dir, merdanyols… ara és quan rep…?!
—Qui ens aixeca encara la camisa? Desgraciats que som!

(…)

—Quina gràcia que siguin els nostres botxins els qui escriguin ara la nostra història!
—Ens afegim al suïcidi col·lectiu quan acceptem gamarusament la versió dels nostres botxins, els qui només hi són per a anorrear’ns.

(…)

—Qualque il·lús bon jan Català els invasors llepabubònics l’han condemnat a la presó per haver desitjada la mort dels bubons per part de l’exèrcit antibubònic basc, qui tantes de mudes joies no ens dugué.
—Els bubons, tothom els vol mudament morts. Tothom, tret dels podrits canfelipútrids qui xuclen de bubó.

(…)

—Quina cagada la de la cancellera Mèrdel!
—Furgant en femers aliens, la Mèrdel s’ha cagat en els Catalans. Després de tanta de tortura, després de tanta de llengua arrencada, després de tant de bombardeig i d’espoliació, la cancellera alemanya, en record de tots els hitlerians qui la precediren, ve i, sobre, se’ns caga.
—Es caga damunt tots els Catalans; damunt els torturats, els assassinats, els perennement insultats… Els qui sempre hi som leri-leri, a caire de genocidi. S’hi caga cagant amb el mateix cul dels qui sempre se’ns han cagat i se’ns caguen i se’ns cagaran… amb els franquistes del Merdís, hereus directes dels hitlerians.
—Doncs, escolti, gràcies, puta “senyora”, ara sí que la ben coneixem.

(…)

—Manifests d’intel·lectualoides fecaloides, bubònics. Amb en Bragues Llordes, com sempre, al capdavant. Franquista diplomat.
—Com sempre, com sempre.
—Sòlit badall! Uns quants de bubònics més vomitant la mateixa merda!

(…)

—Llegeixes al diari que hi ha franquistes al naturalment partit franquista del ps(c?) (què vol dir aquesta c? caca cacoide? canfeliputrefactoide? castelladregoide?) qui troben malament que a hom li calguin traductors per a entendre’s amb gent de la contrada d’Aigües Ronyoses – o vés sàpiguer quina altra, i on es veu que hi parlen qualque idioma sudamericà que no estem els Catalans obligats també a conèixer i també d’afegit un estrany andalús que tampoc els Catalans no tenim per què dominar.
—I per a reblar el fet que es veu que troben malament llogar traductors, afegeixen, es veu, que: “El bubònic és la llengua de la comuna”.
—Pensant-hi bé, tenen raó (fins i tot la gent més ruc n’endevina una ara i adés; són com l’ase qui toca la flauta o l’orquestra de babuïns qui, amb màquines d’escriure i una eternitat, al capdavall reïxen d’escriure el Tirant lo Blanc). El bubònic és llengua de la comuna!
—Hi estem d’acord, veus tu? El bubònic és la llengua del canfelip! Exacte!
—És la llengua dels desgraciats “merdanyols”, justament els qui es posen un cagalló recargolat al capdamunt. Amb més raó que la llengua dels del cagalló sigui la llengua de la comuna.

—És una llengua, tanmateix, que mai no pot ésser la de les Terres Catalanes. A les Terres Catalanes – d’Alacant a Perpinyà – de llengua només n’hi ha una de bona: la catalana. I prou. No som lladres. No hem de parlar papissot.

(…)

Tweet

51 d’Aclucallades
[a l’opuscle]

Tots.

—Tots (us) moriu inútilment.
—Només la meua mort significa re.
—Significa que re no significa. Que d’ara envant si més no re no significa.
—Ni, com abans, il·lusòriament.

(…)

—Tots patiu per no re.
—Tots (us) sacrifiqueu doncs a no re.
—Demaneu a no re que baixi (o pugi) i us ho expliqui.
—No re pot explicar re.
—Re (no) pot explicar no re.

(…)

—Sense re, no hi ha culpable per al teu patiment.
—Sense culpable, ton patiment és buit.

(…)

—Assereneu-vos. Esguardeu-vos al mirall del paisatge.
—Poc hi ha altre.

(…)

—Món meu, si no et comprenc qui et comprendrà?
—Romandràs per sempre pus orfe.
—Món incomprès.

(…)

T’ungeixen per a millor fregir-te.

—En suc de plàcid anonimat et rabejaves — fins que t’anunciaren.
—Qui anuncia, denuncia — ja has begut oli.
—Oli de benedicció i oli de maledicció s’equivalen.

(…)

—Com més hi penses, més malparit et tornes.
—Pensar no sols fa de ruc, et fa ruc.
—Quan volíem fer ploure, tots ens ficàvem els pantalons davant darrere.
—Potser si haguéssim pensat, hauríem vist que allò era una rucada; i per a fer ploure ens en pensàvem de molt pitjors, com ara d’implorar un déu de la pluja o altre oferint-li sacrificis — els sacrificis dels infants, diguéssim, o el dels heretges, o el dels infidels, o el dels “indis”, els “negres”, les “bruixes”, i així anar fent.

(…)

—Què és la veritat?
—Una ficció (mentida) com una altra.

(…)

—Hi ha barrals i barrastrals de mentides als llibres.
—Tret que només llegint-ne s’aprèn qualque veritat.

(…)

el gran secret és que n’és…

el gran secret de tots els misteriosos místics mítics
dels sàbats de disfressats datspelcul…
covades de taumaturgs…
conventícoles faves…
sínodes carrinclons d’enfaldillats amb varetes màgiques i aigües miraculoses

tota l’empastifada de capellans…
profetes (no hi ha pas pitjors merdetes)
i els ramats degenerats
d’inspirats agraciats infusos
llurs merdacaners confusos…

mèdiums cuits tronats
psíquics tocats buits

i espiritualistes filosops…
obscurantistes teòcrates…
ectoplasmàtics espectrals…
assortits bruixots…

les conspiracions
concilis
conciliàbuls
conclaus (al cul)
falòrnies
mentides…

i el gran secret…

el gran secret és que n’és
i que ningú qui no n’estigui iniciat i conjurat no ha de ensumar-se’n borrall
de tot allò
les falòrnies mentides empastifaments

no fos cas que descobrissin els creguts creients que tot era falòrnia…
mentida…
i empastifat poti-poti…

i s’abstenguessin llavors
de continuar pagant els malparits associats…

qui mandrejant viuen centúries ha
de l’enorme enganyifa.

(…)

Cada superstició dels cretins. —Sempre eixint d’un arroplec qualsevol de rucades que els rics etziben als aenzats betzols perquè, per comptes de pelar’ls, els continuïn fotent la farina ben blana.

(…)

Vides.

—Com més vell, més vides visqueres.
—Quin embull no te’n fots!
—Qui érets?
—No pas qui sóc.
—Això, segur!
—Qui es morirà, això rai. No serà pas cap d’aqueixos.
—Car tots aqueixos qui et foren no en fa pas pocs, d’anys, que en són.
—Morts.
—I sebollits al cementiri infinit de la meua desmemòria.

(…)

—Tots som geperuts faquins portant la càrrega feixuga de viure fins a la vera puta fi.

(…)

—Com diem els georgians, la vida és curta com la cua d’un ase; només el dolor te la faria mica llarga; i doncs…
—Per a quan els vius malparits qui carvendran comprimits de dolor per a allargar la vida…?

(…)

Constructors.

—Les dones de lluny en lluny construeixen qualque esfereïdora cuca nua, tota bruta de formatjots pudents, qui s’arrossega a quatre potes.
—Els homes, i tan sovint com s’escaigui, construïm enormes torres de carn, esbalaïdores constants meravelles de l’univers.

(…)

Tornem-hi. —Un cop ets, penses. Pensant fas. Car essència precedeix (i presideix) existència. Re d’afegit al material que hi ha no pot existir si abans no és pensat per aquell qui és; el qui pensa pensa el que vol; i allò pensat pel qui pensa existeix com a pensat; la realitat, en canvi, és la substància, els elements, el que hi ha, d’on l’essència del pensant es forma. El qui hi ha (el material universal) forma l’essència. Sense el que hi ha no hi ha re. L’essència pensant es formava independentment de tota essència pensant, és a dir, creadora d’existències. Després, quan les diferents essències foren formades pel que hi havia (samfaina d’objectes químics), aqueixes essències afegiren qualsque existències; les existències són factibles (un nou element químic utilitzant les matèries ja creades, per exemple) o quimèriques (la resurrecció dels cossos destruïts, per exemple). Molts de conceptes existents no existeixen altre que als llimbs de la creació pensant: el cercle quadrat, l’ànima, la consciència, la moral, els déus… i així anar fent, oxímorons rai.

(…)

Neguit inútil d’absolut. —L’absolut incopsable és el pou buit que hi ha entre els muntets de construccions relatives; és a dir, l’absolut només és l’espai pregon que resta per a construir (sovint reconstruir si ja ho hem viscut) mentre vivim. Quan hom es mor, si té temps d’adonar-se de re, se n’adona que el pou ha romàs buit; que l’espai era massa vast per a construir amb una vida. Que l’absolut s’haurà de fer fotre; que no és sinó mancança; literalment, espai mancat, no gens acomplit.

—Tenim set d’absolut! — diuen esmeperduts els sòmines qui tenen, i gràcies, una relativa set. Una relativa set de quelcom que els manca — què…? aigua? ratafia? cony? boniquesa? reconeixement? afecte? aclamació…? Una cosa o altra, el cervell naquis, la intenció encetada i sense possibilitats d’acompliment, la dèria o l’impuls no gens assadollats. Mancança, mancança.

(…)

Ruques passions només et duen a mal borràs.

—Si en cap orgia et plouen deesses — quin paraigua no treus?
—Ai que això només n’és el mànec! N’acabaràs tot esclafat.

(…)

Engrunes.

—Millor sempre fora que no dins.
—De l’ordre social.
—Els marges, els marges.
—On de cops hi cauen crostetes i escorrialles…
—De l’enfeinat festí.
—Car som ocells de pellucalles.
—Mai al centre de l’acció.
—Les responsabilitats hi són angoixants.
—Maleïda gàbia d’asfixiants afegitons pensats!

(…)

—Esguardava inspirat el miraculós paisatge del pòdex.
—En contemplava esbalaït la còsmica harmonia.
—Ah benaurat pipioli!

(…)

—Perdut? Com digué l’indi: Perdre’m, mai! Com em puc perdre?
—Car sempre sóc on sóc. Sempre sóc qui sóc.
—En tot cas, qui es perden són ells: els topants, la casa, els coneguts…
—Car qui altre voleu que hi visqui, al laberint tanmateix tan ben apamat del meu cos sinó eu?
—I és prou cert que ningú que se sàpigui ell mateix pot mai perdre’s sinó definitivament en les aigües fosques de la mort.

(…)

—Amb una mica de paciència, tota babel entens.
—I se t’acunça en obra d’art perfectament estructurada.
—I, a més, bonica de veure.
—Car només t’han d’interessar les idees clares.

(…)

—Zel àvol del taüt que m’empaita!
—“Espixa’t a espitxar-la, padrí!”
—Sense adonar-me’n, zop!
—És que hauràs trepitjada la fina membrana que et separa del pou infinit de la mort.
—I que satisfets els romanents!
—Veient un sens fi de gaiatells que els assenyala la via cap a un oceà de vida.
—Fins que amb el llast d’uns quants d’anys…
—No n’escandallaran les pregoneses.
—Ai, escandall al no re!
—Escandall al no re.

(…)

Engruna.

—Les nacions com la catalana — molt menys supersticioses (ni espectres, ni angelets, ni déus ni res de tota aqueixa merda “espiritual” no hi cap) — molt menys supersticioses que les més pobres nacions qui no tenen en llur vocabulari un nom especial per al dia sencer — el dia de vint-i-quatre hores. Per als catalans, segons la claror prou es diu, el dia, jorn o nit, mes prou així mateix que continua essent el mateix dia; no hi ha cap divisió del dia, un de clarós i l’altre fosc on els esperits* es puguin amagar. No hi ha diferència, el dia és el mateix. Les hores se segueixen sense interrupció.

*[Es podrien amagar a les hores fosques (la nit) si les hores clares (el jorn) es poguessin confondre amb les hores del dia. Les nacions de pobre vocabulari qui confonen les hores clares (el jorn) amb el dia sencer, fan com si mig desmenjadament, com qui vol i no vol la cosa, bandejaven les hores fosques als llimbs de l’incert (on llavors podrien amagar-se els poixèvols éssers inconcrets).]

Per als catalans clars i catalans el dia és u, les hores del jorn i les hores de la nit fan el mateix dia. Res sinó la claror al cel no ha canviat.

Què importa que siguin les dues del migdia o de la matinada, les vuit del vespre o les del matí; la qüestió — que tot són hores del jorn o de la nit del mateix dia; no hi ha transició. La mitjanit separa el dia i prou. Hi ha el dia vell i el dia nou. I això és tot. Pertanyen a mons diferents.

Totes les penes i pegues del dia abans — esborrades. El dia nou és nou. Quan menys de por hom pot tenir (si mai calgués tindre’n gens) és justament llavors, quan el dia és nou. A les onze del dia abans t’hi neixien posem per cas monstres mentals; a la una de la matinada del dia nou els havies ben oblidats. Pertanyien al món esborrat de l’ahir.

(…)

—El passat és el conegut amat paisatge pol·luït pel grotesc present.
—Pol·luït present, hi ets l’estrany, l’estranger.
—I ara te n’adones.
—No hi coneixes ningú.
—No hi conegueres ningú.
—No hi coneixeràs ningú.
—No t’hi reconeixeràs mai.

(…)

Passeu-ho bé, passeu-ho bé.

—No teníem cap guió establert.
—Si n’haguéssim mai tingut potser l’hauríem qualque cop o altre volgut seguir.
—I qui vulgui seguir mai cap guió vital, ai dissortat, malaguanyat!
—Car tota mena d’imponderables l’obsten, enjòdols l’engavanyen.
—La frustració és constant.
—La intenció suïcidària sempre rondant-lo, amatent, leri-leri, si caic no caic, per al seu descans.

(…)

—Tota substància va tornant-se’m enemiga.
—Fugint de mi mateix…
—Esdevenint doncs carcassa ocupada qui em cal abandonar.
—La idea del jo era falsa.
—No sóc sinó atzar abolit.

~0~0~

Oït als trens.

Never Buy a Product of Asspain.

—Never buy a product of Asspain.
—Imagine the painful shit!

(…)

Pares coronats amb trenes d’estronts, d’on les aromàtiques idees se’ls deuen desprendre.

—Pares del cagalló allargat dit molt adientment Canfelip.
—Com es pot ésser tan ninot curt de gambals d’anomenar el fill, per molt fastigós que et neixi, ni odi que li duguis, amb el nom de la cagadora?

(…)

Invitació a l’esclavatge.

Passava, carranca, la ruïnosa processó dels pitjors imbecils mai inventats — els datspelcul esparracats i curtíssims de gambals Catalans qui volien, amb la Independència de la nació, una nació de sobte sense exèrcit! Anaven escarransits, ajupits, amb vestes tristes, i no repartien pas caramel·lets, repartien invitacions a l’esclavatge.

—When asspain attacks, rub in bengay quick! Això estossegaven, místics, inspiradíssims, il·luminats… També hi anaven, molt marcits, amb: —Prou ens defensarem dels enemics pregant al cel, i sacrificant’ns-e, màrtirs, pit i cul descoberts!

—Saps què? Ja els escriuré demà, si encara són vius, que, si saben cercar-la, trobaran a qualque vall secreta del Mont-rauxa una noguerola idònia que per comptes de fer nous, fa nous que també són ous. N’ixen i se n’envolen i se n’enfugen, tantost les nous-ous les ascles o s’asclen, nòctuls, muriacs i vampirs.
—Doncs bé. Els voliacs, rai. Allò bo per als babaus “pacifistes” esgarriats i negats en un oceà d’agressors és que de les closques hom podria fer-se’n barquetes, les quals és clar ja vindrien equipades amb naturals radars!
—Així doncs que amb aqueixes closques, i amb uns quants d’avions de paper de torcar’s el cul, la nostra nació tan “pacífica”, és a dir, babau, ja tindria l’armament per al seu inexistent exèrcit amb el qual tampoc no defensar’s dels ferotgement avariciosos veïns, sempre repel·lents bavosos enemics.

(…)

—Només el resultat compta. Si la Independència reïx, reeixim. Si continuem esclaus de l’enemic, l’hem cagada i se’n pot anar tot a la merda.

(…)

Casta de lladres.

—Quina casta de lladres són aqueixos desgraciats qui avariciosos lladres i repel·lents covards assassins es creuen amb dret, i se’n vanten, a continuar robant i matant?

—Thieving charlatans.

—Puix que xerra en castellà… saps que és lladre xarlatà.

(…)

—Tots els governs castelladres són franquistes degenerats (parlen en franquista, pensen en franquista, fan en franquista).
—Els castelladres i llurs sicaris als governs canfelipútrids (pallassets tètrics estil Assnàs) encara ara mateix obeeixen llur enyorat Hitleret de pa sucat amb merda.
—Al seu temps, llur Hitleret, perquè ja no l’hi romania jueus, a Asspain, es dedicà, com sos maleïts titelles d’ara, a exterminar els catalans.

(…)

—Si per a aquella casta cretina d’americans idiotes la solució a tot maldecap és la carrinclona qüestió: Què hi hauria fotut en Dgízass?

—Per a la casta de fastigosos lladres qui coneixem, la qüestió, explícita o implícita, és sempre: Què hi hauria fet en Franco?
—Car per a aquella casta molt repel·lent Franco és Jesús, és el Messies, és l’Al·lah, i és qualsevol altre Suprem Cul Merdós qui cal tothora llepar.
—Amb llengua franquista.

(…)

—No diré pas que (entre la feixuguíssima casta de lladres) no n’hi hagin que no siguin feixistes; no seré tan ruc.
—Ara, als catalans ens agradaria veure’ls (els qui no en són); que s’ensenyessin, que piulessin alguna vegada, que es fessin veure, ni que fos molt escadusserament…
—Car on collons es deuen amagar? O és que tenen por del gruix feixista que els envolta? De tots els adoctrinats en els “principis del moviment” gàstric? Dels desgraciats qui clamen que “etamo en epana!”? Dels qui, mestres, et cremen la llengua amb puntes enceses de cigarret si se “t’escapa” un mot en català? Dels qui estan disposats a “morir per la pàtria”? I doncs dels agressors defensats peti qui petit pels uniformats, capellans i buròcrates? Dels qui es guien per “la cokhtitukhion” feixista que tenen “lo epanole”? És a dir, per tots els terroristes de l’estat canfelipútrid, els quals són els únics qui sembles mai poder veure pertot… O és que són tan sapastres que no tenen millor ambaixadors a enviar pel món que feixistes declarats…?

~0~0~

Tweet

50è d’Aclucallades

Qui esdevenies, ets.

—Un cop t’has creguda la màsquera, aviat te l’has de recreure si mai te la treus, car altrament prou et trobes orfe de tu mateix.
—Qui sóc? On sóc?
—No remake.

(…)

Reguitzell.

—No ho trobeu estrany? Perdura el desig quan el cos ni pot.
—Em crec el desig, mes no pas el cos, altre que com a embolic del desig; un embolic de carn qui es corca… i mor. Mes el desig roman.
—No ho trobeu rucament espiritual? Això que dieu.
—No; el desig és la força que mou l’univers.
—Allò que els ignorants dels anys sarnosos en deien déu?
—No; el desig dels ions és inherent. Tot déu només pot eixir de qualque reacció química o altra. Com qualsevol altra entitat.
—El desig és química.
—Química.

(…)

—Als anys seixanta del segle passat els pares de la bomba atòmica catalana ho van predir. Només la farem per a resoldre-ho tot. I fou llavors que signaren el SCA.
—El pacte pel Suïcidi Col·lectiu Absolut.
—En tingueren prou amb les primeres quinze bombes. Tantost obtingudes, les feren esclatar alhora. Els Països Catalans desaparegueren més sobtadament i més definitivament que no cap Atlàntida. Tothom feliç. Els catalans ens meravella complaure.
—A part que era un poble que n’estava de debò tip.
—L’avarícia dels veïns l’escanyava. Veïns odiosos, assassins i irritants qui el volien constantment esborrat, totalment destruït, terminalment esfumat… d’una puta vegada anorreat… sense que no fos enlloc, ni en la vel·leïtosa història.
—Van deure pensar: De què ens serviria llençar les bombes als veïns, de qui l’odi ens ha nodrit tots aquests segles? Sense llur odi, llur rapacitat, llur dèria per a extingir’ns, ens trobàvem buits.
—Com ara se’n deuen trobar els avariciosos veïns. Car què deuen cobejar a mort, llur odi orfe, llur ràbia nàquissa, com qui diu. On adrecen llur esquírria, llurs depredacions, llurs afanys esmeperduts i cagarrinosos d’anorrear’ns? Maleïda farfutalla, sense quest, esgarriats en l’absurd.
—Sense objecte, es migren, es morfonen. Com enyoren, com envegen el gest sublim dels catalans!
—Si no fossin altre que covards fatxendes delerosos sempre i debades dels béns d’altri, signaven ara mateix llurs propis SCA!
—Segur.

(…)

—No use crying over spilled milk — ep, tret que hom plorés llet, és clar!
—I son vit, com s’escorregués… que ho fes en llàgrimes.
—Ai que romàntic! Totes les damisel·les us hi veníem que us ens voldríem cardar sense aturador! Lleterades en torrents de molt sentides llàgrimes! Que màgic, que majestàtic, que delicat! Una visió! Miraculós.

(…)

—Sexe, esports, literatura, filosofia, ciència. Amb aqueixes cinc robustes columnes l’edifici es manté.
—Què me’n dieu de la musica, el teatre, el cinema…?
—Columnetes.
—Política? Jurisprudències? Economia?
—Corcs que corcarien la fusta de les columnes, si les columnes no fossin de sòlid serè marbre.
—Hà!
—Diguéssim que m’interessen de no gaire a no gens.
—Hi deu haver quelcom que, com ameu les columnes, deveu avorrir com terratrèmol d’absoluta destrucció?
—Voleu dir les forces del Mal. Allò que em produeix un fàstic incommensurable.
—Ve-li.
—Els maleïts “afers” religiosos i militars. Els covards repugnants repressius! Amb quin goig no les feia desaparèixer del món!
—Les cinc columnes, però. Sublimacions de guerra, ben pensat.
—Sexe? Esports? Literatura? Filosofia? Ciència? Els dos primers, ben cert. El tercer una mica. Els altres dos?
—Guerra, inútil, contra la mort.
—Ah.

(…)

—Sublimacions de guerra contra la mort.
—Sexe. Mes quin pecat el d’aquests traus castigats (cony botxinejat, pudent roseta), i qui sagnen esporàdicament, i pruen sense descans, i ragen i ragen, i sifonegen en la bogeria, i molt adolorits expel·leixen excrementicis animalons…?
—Esports. Mes quin pecat el de l’esfèrula perquè vint-i-dos galifardeus li fotin constantment puntades?
—Literatura. Mes quin pecat el d’aquesta llengua qui destil·la espasmòdica mots infecunds, mots insubstancials; al llarg dels eons incoherents, mots obsolets, indesxifrables?
—Filosofia. Mes quin pecat el d’aquest cervell qui esbrina i escateix sense solta ni remei la pròpia mort, la pròpia… la pròpia… qui escateix la pròpia mort?
—Ciència. Mes quin pecat el d’aquesta matèria qui només és reconstrueix per a redestruir’s…?
—I tot això al capdavall hem descobert, emboscats cascú al seu tímid pinacle, que així el savi com l’eruga. El savi com l’eruga qui recaceja i escauja cada racó de la seua crisàlide… i prou d’hora se n’adona que naixerà, desclourà, s’esbadellarà tanmateix morta.
—Tota negra, escarransida, cremada, de dol.
—Cada història individual, exactament igual de continguda, comprimida, dramàtica: teatral.

(…)

—La il·lusió del campió es fon al cap de poca estona.
—Davallava per la rambla amb la copa penjada desmenjadament d’una mà; en la tristor del jorn pansit, me n’adonava que, copa i tot, re no romania resolt; la buidor de perdre i la buidor d’haver guanyat eren dues buidors que al capdavall s’assemblaven tant que en aquell moment no sabia distingir-les.

(…)

—Qui es creuria la ficció qui sóc si no me la crec ni jo?
—Segurament sóc qui menys se la creu i tot, car a qui altre li interessaria tant de creure-se-la?

(…)

—Sóc massa ruc per a púguer expressar com en sóc, de ruc.

(…)

Immortalitat.

—Haig d’ésser immortal si em vull cardar mitja humanitat (totes les dones del món).
—I si això no, doncs no cap.
—I tot d’una reesdevinc mortal.

(…)

Viure en cercle sens fi.

—Amb el fil primet de l’enyor o el vague desig, cada nou segment de somni, com gra d’ambre de collaret sense tanca, va lligat al precedent.

(…)

—Tots som monstres — hem nascut per a devorar’n i perquè ens devorin. Com els martells de les nostres ferramentes n’esborraven tot detall, així mateix els martells de llurs ferramentes amb tots els detalls d’allò que fórem ni ens pensàrem mai d’ésser.

(…)

—Qui se sent posseït s’hauria de sentir usat, no pas amat; i tanmateix si ames qui et posseeix i ames ésser-ne posseït, el fet d’ésser usat per qui et posseeix és per a tu el súmmum del benésser en amor.

(…)

—Que servis la impressió que vius una vida viscuda seguint fil per randa el text escrit per altri, està bé i és prou propi, car aquesta és la veritat.
—Tot el que t’hi escau i sobretot tot el que hi pensis és text redit. Tot el que raja de ta boca, sigui tímid rajolí o doll trencat, ha estat escrit i repetit, i ho repeteixes sota sospita que ho repeteixes.
—Doncs saps què? Això rai, tin-te tranquil, car tens raó; em pertanys; no ets altri que meu, per mi escrit i reescrit.

(…)

“Francesilles per al llec.”

—Francesilla: despesa carallot en cosa inútil. Són francesilles despendre ni un minut en religió, història, política, economia…
—Llec doncs en cada branca d’idiotada: tota mena de metafísica pseudohumana.
—Res de pseudo tocant-me gens, tot trobant-ho falornieta de no pas perdre-hi ni un segon el son.

(…)

—Els creients, els dogmàtics, els religiosos, els cretins, ço és, els pels malparits falorniaires posseïts…
—Quina pena de titella cascun! Atrofiats per la ignorància puta, llurs cervells només segreguen merdegada.

(…)

—Per a mi el “misteri de l’eternitat” i la pornografia de la putrefacció… si fa no fot.

(…)

Impressió diguem-ne zen.

—Damunt aquesta terra nua, nus prou tost fosos. Com cagueradeta expel·lida per cada altra bèstia.
—Damunt aquesta terra nua (tot plegat baleta efímera, enjòlit tentinejant), no pas millor cascú ni ningú que nu gargall desfent-s’hi.

(…)

“Tot ens ve donat, i re.”

—Tot depèn de naltres.
—Ens volem lliures i amb futur.
—O ja estem prou bé de fútils esclaus camí d’oblit?

(…)

—Totes les “dures” abstraccions — buidors, rai — déu justícia llibertat rectitud… — existència, rai; essència, gens.

(…)

U omnipotent.

—Només en va solipsisme tastes veres llepades de llibertat.
—Ara només hi ha un món: tu.
—Tu hi ets el déu; hi ets el destí; hi ets l’eternitat.

(…)

Llufes.

—Sóc un cagadet. Mon únic urc (circ? viró? virtut?) és de no haver mai fet… cap pet… fortet.
—No fos cas que mai ningú n’acabés ofès.
—I t’atupés?
—Amb qualque àvol llambregada prou n’hi havia prou. O amb qualque ganyota de despit.
—Cagadet, cagadet.

(…)

Pensar fa de rucs.

—Em pensava que allò era el forat d’un rat, mes era el cony de la tieta Montserrat.
—Em pensava que allò era de qualque pudent cuc el cau, mes era el trau al cul de l’oncle Nicolau.
—Veia una cuca menjada per un moixó, mes eren el cony de la dona i el piu d’en Gastó.
—No sabia què fos, si busní o busnó, o vespa metàl·lica, o bala bulbul…
—Mes és clar que era un frare marista qui em donava pel cul.
—Ets remor o piuladissa…? Em rosegues, corcó…? Et rosec, llonganissa…?
—Sóc zum-zum de borinot de frontissa… o d’ampit d’abís qui s’esllavissa?
—Quina ferum! Dec ser mort, o a cal xarnec, o a la comuna.
—No n’endevín mai ni una. Mossegava una pedra pensant-me-la pruna.
—En perdia quatre queixals i els prenc per llavors i, en pic plantats, vull que en creixin créixens.
—Sóc tot orelles i a una petxina n’oïc l’oceà, i n’ixen quatre piranyes qui comencen de péixer’ns.
—Sense orelles i sense esperit, un paradís amb catorze selves submarines em floreix al pit.
—I ara em pensava que allò era un tornavís, mes era la llengua del cosinet Narcís.
—I eren aquells qui em punxaven els esmolats anfractes d’un vis…?
—No, eren d’un estront putrefacte de carnívor les altes vellutades flaires.
—Em pensava de sobte que veia les agressives virolles d’uns boletaires…
—…i eren les orelles vermelles d’un altre pellaire indefens, afracte…
—…qui cantava amb les caramelles palinòdies de balenes qui corrien maratons…
—…o potser l’oceà era el desert, i del desert les dunes els pits de ta mare coronats de gerdons.
—Em pensava mastegar-ne els mugrons, mes eren les arestes d’un rap.
—Em pensava torcar’m la sang amb un drap, mes eren llimacs qui em llepaven el nas.
—Em pensava dormir a l’estiribel entre els enciams, mes volava en avió cap als pols.
—Queia ultratjat a tots els bertrols, pensant-me metre’m en joiós malpàs…
—…d’orgiàstics despullats que en vies de foc són locomotrius del fotre.
—Dels rellotges de la mort diapasons m’empàs.
—Damunt davall esglaons on botre i rebotre…
—De malson a malson…
—Escales… cap a la pira…
—On tota errada expira.

(…)

—De petit em pensava que el castellà era la llengua dels cretins.
—Parla’m en cretí! esgaripava el mestre primari (exactament) quan ens assenyalava uns pèsols, i volia que li digués allò què fos, i doncs li deia Pesolos…? o burxava el dibuix d’unes mongetes, i li deia Montxetas…? i s’esfereïa com un boig… i et feia treure la llengua i t’hi extingia la punta d’un cigarret encès.
—I anaves un bon matí amb l’autocar a la capital amb la padrina perquè s’havia de “treure” el “carnet d’identitat” i tots els pobletans fent cua, i ma padrina va voler demanar quelcom a un dels buls de la bòfia qui a empentes i rodolons volien que la cua fos perfecta tot al voltant del molt irònicament o potser sarcàstica anomenat “govern civil”… i el bul com s’emprenyava (això sí tot rient), i com començava de fotre puntades a ma padrina, i com esgaripava alhora.
—Parla’m en cretí! s’esgargamellava, com s’esgargamellaven tots sos brutals bàrbars cruels psicòtics enriallats companys.

(…)

Stranger in Paradise (1953)

Ma mare, deessa al paradís estrany de ma infantesa.

Fat (o qismet) que em duu a recules fins a la botiga blau marí
Jardí encantat
On les dones se’t revelen
En tota llur meravella
I diuen les amors
Diuen els mots i les facècies
I entre somieigs somriguts i llegits ninots
Esclaten molt picants els rum-rums
Rere bon plec
(I plecs i plecs, pler de fins plecs lleument blaus cel)
De roba estesa.

(…)

Vocació de vell.

—Cada matí t’aixeques feliç. Car ara a la fi fas l’única feina que sempre has volguda fer, la feina per a la qual només, i d’ençà de petit, has tinguda sempre vocació. La feina de vell.
—Als qui tenim vocació de vell ens costa de florir, mes florim. A la fi florim!
—Ah quina felicitat! Hi som, hi som!
—Senil guru taciturn al qual ningú no fot gaire cas. Ningú no n’espera re. De qui gens no en raja, ni ningú no confia pas que en ragi.
—Secretívol entès, tanmateix.
—A la fi inapercebut! Gairebé ni vist, veient-ho tot de rere el vel pseudo-inofensiu de la imperceptibilitat.
—Aquell què pinta…? Què mastega? Què somriu? Res! Peu i mig al sot. [Creu-t’ho, carallot!]

(…)

L’esperit viu en molt millor casa.

—L’arquitectura de l’esperit és molt més sòlida i sobretot sorprenent que no la tangible del cos.
—Ah les exquisitats de la construcció!
—I tot hi és a punt!
—Tret que, aitambé, part davall la simplicitat aparent, ah la complexitat dels intricats passatges, els mons recòndits, els insospitats nous llivells!
—I, si no pots sortir per la porta del davant (pels ulls)…
—Per quins altres andarivells? Com n’endevines, dels trencacolls del laberint, cap millor eixida?
—Hauràs de sortir pel soterrani ignot.
—Desert assoc ombrívol, on deu dur aquest ramal?
—I hi trobaràs tresors, troballes? Hi faràs descobertes?
—Ambtant, cal reconèixer que el procés sencer és prou decentment entretingut.
—Amb cada cosa al seu lloc; un pic localitzada, és clar.
—Tret que, ja t’ho diré, traure’n l’entrellat serà ardu.
—Deu ésser per això que gairebé mai ningú no hi davalla.

(…)

Terror arreu, i au.

—Com pot cap “terrorista” terroritzar’ns més que ja no ens terroritza la implícita terror de viure molt efímerament entre dues eternitats d’absolut no re en un ínfim forat oblidat de l’existent?

—Quina casualitat que els agents de la terror vulguin ajudar-la a remenar el merder?
—Cap. S’ho porta l’esdevindre’s de l’existent.

—Flors d’estalzí et floreixen fins que cada estel és taca negra que esclata com tinta.
—I tos ulls no veuen mai més re.

—Llibertat vol dir no tindre por dels agressors; qui en té, no és lliure. Els agressors, merda per a ells; com més empentegosos, més covards; com més agressius, més acollonits; com més armats, més culcagats; han empestegada tanta de gent que pertot arreu tenen enemics. Tot el mal que rebran, massa poc. Massa poc.

(…)

Tot assassinat és un negoci.

—L’estat (és a dir, la col·lusió entre negociants) s’empesca (no pas gens arbitràriament) tota mena de guerres, presons, lleis i interdiccions, per tal que suri el negoci que és l’anar assassinant.

(…)

—Si hom se n’adona, com més immensa ni “transcendent” la cerimònia, més merdós ni insignificant l’acte que celebra.

(…)

~0~0~

Oït als trens

Oït als trens.

Avariciós castelladre.

—Molt generós amb ço d’altri; extremadament escarransit amb la misèria que assedegadament serva.
—For who the fuck gave them the right to dishonestly appropriate the common name…? Avaricious trash; thieving castilian shit.
—Aren’t the Portuguese, the Andalusians, the Basques, the Catalans, also peoples of the old peninsula? Aren’t Catalonian, Basque, Portuguese and Andalusian also peninsular languages?
—Why should castile arrogate exclusively for itself what belongs to everybody?
—Who falls in this fascist trap when by saying the name “Spain” names only the castilian fascist state? And by naming “Spanish” its piddling language?
—Why are not the other nations (Portugal, Euskadi, Catalonia, Andalusia) Spain? Why their much nobler generous languages are not Spanish?
—Qui collons els donava el dret de prendre el nom als altres? Per què els castelladres s’apropien d’allò que pertany a tots? Històricament prou ens pertanyia a tots!
—Merda, tu, si quan les cròniques d’arreu deien “espanyol”, no sabies mai del cert quin dels idiomes d’Espanya volien dir! Hi havia molts d’idiomes “espanyol”! Merda, tu, tornem-hi. Si la mateixa collons de “Marca d’Espanya” d’en Carlemany era Catalònia i prou! No era pas cal moro, no! Per què permetre als castelladres llur fastigosa expropiació! Cobejosa púrria! Pompous little pricks!
—Posats a dir, els escauria molt més als castelladres de dir-se “merdanyols”, car prou són la part més merda d’Espanya. I “merdanyol” allò que parlen, per merdós, papissot i xafallós.
—Clavau-la, company. Per als castelladres “espanyolisme” i franquisme són consubstancials. L’un sempre inclou l’altre.
—Als 70 del segle darrer s’empescaren la faula repel·lent de la “democràcia a la xarnega” perquè el mateix feixisme i el mateix terrorisme d’estat (ara sense llur fastigós cap visible) continués sense gaires sotracs. Tot el que fos castelladre continuava essent obligatori; tot el que no ho fos continuava essent subversiu, impunement atacat, inquisitorialment i terroristament trepitjat. Cap dret guanyat per als no castelladres. El feixisme i els botxins encara més avalats, validats.
—Per als castelladres i castelladristes el concepte mateix d’Espanya és indestriable del concepte “feixisme”. No es pot ésser castelladrista sense ésser feixista.
—Ben clar.

(…)

Els qui bestietament proclamen llur ignorància.

—Maleïts datspelcul, la gossa qui els va cagar.
—Sent-los dir una frase molt repugnant tot començant a dir: “Com diuen en castellà…”, i ja saps que l’infame qui garla és un pobre desgraciat provincià molt ignorant. A la merda el tramets encontinent.

(…)

—Són franquistes tots els desgraciats qui del castellà en diuen “espanyol”?
—O franquistes són, o maleïdament ignorants.
—No saben que l’avarícia castelladra s’ha desmenjat durant segles perquè el castelladre esdevingués “espanyol”.
—No saben que de sempre els idiomes parlats a la península, l’andalús, el portuguès, el basc, el català… han estat “espanyol”, car prou es parlaven a la zona geogràfica anomenada Espanya.
—Per què el castellà lladre, abassegador, s’hauria d’apropiar (retroactivament i tot!) un nom que ha pertangut a tots?
—Qui els fa la farina blana? Qui no se’ls resisteix? Per què retre’s ara? Després de tants d’anys de lluita?
—El castellà és castellà. I prou.

(…)

—Probablement els castellans són com qualsevol altre poble. Hi deu haver de bo i de dolent.
—Tret que els castelladres han robada l’ànima als propis castellans, i més absolutament que a no ningú altre, de tal manera que les pregones barbaritats dels castelladres hom les imputa (injustament?) al gros dels castellans.
—Els castelladres, quin flagell! Mes sobretot quin flagell per als castellans qui no se n’han beneficiat ni se’n beneficien, qui no saben o volen aprofitar-se’n. Que també en deu haver!
—Els qui no són ni buròcrates, ni capellans, ni bòfies ni militars. Els qui penquen i van fent. Els qui no piulen ni ganyolen mai. Els qui els mitjans castelladres i castelladristes (com els dels botiflers barcelonins) ignoren, com si no fossin ni vius.
—Que no sigui que gairebé només hi hagi “vius”, entre els castellans.
—Cert que només sents que en sobresurten els assassins, els infectes, els franquistes.
—Fins que no sentim els castellans anti-castelladres mai no n’estarem del tot segurs, que de debò n’hi hagi.

(…)

Odiar és un plaer.

—Si hem apresa només una cosa durant tota la puta història és que el castelladre vol la nostra pell. La vol amb goludam extrema. De vegades ho dissimula una mica, quan ens necessita per a ajudar-lo en la feina bruta (penseu el maleït genocidi americà, el repugnant colonialisme marroquí), però tantost pot, tantost veu que només ens necessita per a esprémer’ns, per a torcar-se’n el cul i llençar’ns, hi va esmeperdut, descordat, cercant fet i fet la nostra anihilació.
—Qui hi pactés, fóra maleït botifler.
—Plegats, 0 els anorreem o ens anorreen. Només podem sobreviure (nosaltres sobretot, però també a fi de comptes ells) absolutament separats.

(…)

—L’avarícia castelladra no té límits ni aturador, aqueixa púrria només l’atures segant-los les sedegues urpes; són infecció que tots els pobles encara sans del món hauríem, ensems, d’esborrar sense més compliments, començant ara mateix.

(…)

—Odi doncs a tot el que és xarnec, ço és, castelladre, xerraire, franquista, papissot, fastigós, tifa, merdós.
—I odi a qui mai caigui al parany, a la falòrnia, al discurs fal·laciós del bare col·laboracionisme.
—Odi a tot a caragirat, botifler, castelladrista.
—Odi.
—Odi, oidà, odi! Res no duu al cor més optimisme!

(…)

~0~0~

Tweet