No hi ha al món re més repugnant que un botifler

hem anat de la llibertat “no toca”
a la llibertat és “ridícula”.

per a quan la llibertat “és una merda”
per al proper?

i llavors què?

vindran lògicament el “visquin les cadenes”
dels maleïts feixistes?

vindran llurs “visca la mort”
“mori la intel·ligència”
“que inventi altri”
“khab-la la len-güekha de l’imperi-oh”?

per a quan tant d’horror?

per què voldríem feixistes els catalans?
per què ens voldrien feixistes aqueixos
titelles qui, l’un pitjor que no l’altre
van pujant verinosament
com bromera de brutícia?

un poble qui fa tres-cents anys que
lluita contra els feixismes castelladre i gavatx!
hauríem ara de dir: ja ens està bé!
la llibertat: no toca mai, és ridícula, merdosa, bah!
visquin les cadenes
mori l’esperança
a fotre la mà això dels catalans
anihilats, no en parléssim mai més
de què serveix ésser lliure, tan bé que s’està
quan ets un cagalló trepitjat!

“no toca”?
“ridícul”?

titelles, titelles.

quin ventríloc els fa parlar
i ensems ofendre’ns tots els catalans
tantost belluguen el trau
a llur carota de ninot?

la putada put a truc dels castelladres.

en acabat que el tocat del bolet
et digués que “no tocava”
va pujar el ridícul
i et va dir que la llibertat era “ridícula”.

doncs sí que fotrem goig.

aquells titelles i tots els qui els venten
part darrere
perquè cremin amb més foc
o potser perquè amb llur nas de
cagalló
ensumin millor
les essències que els ixen del darrere.

els dius: doncs jo vull la llibertat
i per això sempre lluitarem els catalans
per la llibertat, i la unió i la independència
dels catalans.

i els dius: si fossis català, tu què faries…?

o els dius: si fossis català, ho comprendries.

se’t sulfuraran molt carrinclonament
a tall de titella
i et retrauran que: si sóc…
si sóc…
si sóc…
si sóc més català que tu!

de debò…? – els diràs amb vasta, solar
cara d’incredulitat.

de debò?
ningú no ho diria!
em deixes amb un pam de nas!

o els dius, més faceciós, enjogassat
ultrat per massa de conya, qui se l’empassa?

els dius: au, au, au!
no em facis riure!
això qui s’ho creu, ninot, estruç!
ets tan ridícul
ets tan tocat
ets tan còmic
ets tan grotesc
ha-ha-hà…
tu català…?
ha-ha-hà…

if edgewise you are allowed to come up with a word
and then are able to be heard above the meaningless din
and it’s your turn, stubbornly repeating:
but we’ll fight
we’ll fight
we’ll keep on fighting
for liberty
and then they are listening
and you add, a trifle craftily
you say: were you a Catalonian, then you’d understand
or you say: if you’d be a Catalonian, what else
would you do…?

they jump at it, they answer, in tandem, a double-edged
shrillness: I am more of a Catalonian
than you, surely!

and, of course, here is where you burst out laughing.

you a Catalonian?
where? when? how?
don’t make me laugh!
is your pot that cracked?
are you hallucinating?
you a Catalonian!
that takes the cake!
‘tis totally unbelievable!
won’t fall for this one!
a silly prank
no way, José
get thee to a fucking sty for crazies, you creep…
ha… ha… ha…

and there you leave them
dangling furiously
irrelevant, paltry scum
simmering also in their own shit.