No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Na Rut

Des de la platja hem vista arribar la
mola immensa

Del transatlàntic. El port petit
no en donava l’abast.

Oidà el precari embalum; manoi,
avui fotrem goig.

Sorra blanca, buc fosc; tots els
passatgers, barrets

Blancs al cap, homes i dones,
embarrancats. Els dos

Fumerals negres del vaixell en un cel
tot blanc. Amb una

Barqueta, de sis en sis, us vindrem a
cercar i us tornarem

A ficar a dins, gossets i tot. La
tripulació tota de blanc us

Saluda des de les baranes dels tres
balcons. Impressionant.

No ens en sabem estar, els tornem les
salutacions; alguns

Adu juguem a aplaudir’ls. Dos
ninots fan l’enze. Llibant,

Llibant! Te’n cal gaire?
“Carallot, ja gens (ofegat).” O

La sàgola al coll (ormeig
escorredor): Estreba, no estrebos

(fa l’escanyat). “Prou
de rampoines, marrecs.” Tiben els músculs.

Ultracuidats de debò, uns
plagues de pronòstic; qualque cosac

De vacances el veig prémer els
punys.

“Ens plevim”, diu

L’altaveu, “a
reconquerir d’ençà d’ara mateix la vostra
estima.

No volem pas que ens vulgueu greuge,
no volem que de naltres

Prengueu cap mena de susany, ni que
dingú més no esdevingo

Apoplèctic en un temperi
d’objectes que volen amunt i avall.

Que s’acabo, doncs, el
guirigall; si sabíeu quin segriny no

Portàem, quines cares de pena
no fotíem tots plegats, quan

El maleït mascaret ens
empantanegae ans enfangae,

Naltres, èpics, ètics,
sobretot estoics,

Tanmateix trempats; malgrat la
maltempsada

Que ens rau, prou descloiem
escotilló amunt de vint-i-un botons,

Somrients i caragrats — a
què juen aquests? (burxae algun

Llengut), em sembla que duen una
pilma de caldéu damunt,

O, si això no, és,
doncs, que els potiners van drogats —.

I nogensmenys, banaus, prou

Havíem començats
d’esfonsar’ns! Anàem de sotsobre; del nostre

Luxós, bufonet, clofoll de
nou, ja en fèiem sense d’altres

Compliments un altre esgarrifós
derelicte. Per la nostra

Perspicàcia, heu evacuats
(osta!) a temps. I tot i que l’aigua

En la foscor desenvolupa menys
bacteris, ja em direu a qui

Li abelleix de juar ara una
botifarra eterna ja no dic amb

Escórpores, barracudes,
morenes, candirus, llamprees i raps,

Sinó amb els encara més
lletgets llogaters batipelàgics,

Tothora a parelletes, muller i
nyicris marit llepacrester,

Amb llurs apèndixs pescaires
i xanques i llanternetes,

Qui llavors, galdosos espectres, ens
sorrarien els cellers.

I valtres de veïns pel que
durés la partida, cavà? La qüestió

Que el moment no vol broma; home,
baril, taujà i de bon fel

A tot llop de mar prou li és
ops d’ésser, sobretot davant

La greutat abassegadora del perill
tot d’una present; ara,

Altrament, cap mariner de secà,
ni estrateg de nyigui-nyogui

Aitampoc no pot vindre’ns a
tocar la pera a deshora, no fa?

Ves, vet ací per què
us ha calgut desallotjar la closca

Ni que fos provisionalment. I
sobraen de totes totes comentaris

De nyèbit sense dos dits
de cervell. Estoicisme quan cal, és

El mot. Dels malparlers ni cas.
Naltres per feina. I ara ja hi

Som: tot adreçat ans
endreçat: una amor. Taulells de la cuina,

Taules i cadires del menjador:
impol·lut, i acunçat per a

Servir-hi el tec que a cascú
més li convingo. Baril, talla,

Engega, i tararat.”

Els cambrers, tots de blanc, teixidors
de

Somnis, dibuixen un delta i, d’àpex
a base, harmònics rai,

Croquisen claus de jiu-jitsu.

Ahir vaig perdre el tel, com se’n

Diu, l’himen. Ara, jaguda a
coberta damunt aquesta gandula

De vímets, una flassada burella
fins al coll, somíïc un món

De vesc—

La pluja és vesc, les brèndoles
són vesc, i el tiberi i les

Ombres; i els pops i els platerets i la
llimutja, i els escuradents;

Guants de vesc, ulleres envescades, la
nuvolada és

Vesc, i els ocells; i els vims i el
vernís als vims;

I els ulls de bou i les reixes, si ara
les tocava, foren vesc; els

Vèrtexs, el vaixell mateix, les
persianes, les ombrel·les, els ampits,

Els pneumàtics per a estòrcer’ns
del naufraig (això rai), els

Gonfanons, l’aigua de l’oceà,
la consistència del niell més escrú,

Els crancs, el Solell entelat, pertot
arreu, el vesc, el vesc.

Què fums? (fa el meu
home), aixeca’t, vols?

Au que et retrataré: una dona
de gençor ans de gerdor aitan

Paleses poc les trobaria ningú
al món novament (i el que no és

Al món no és aumon, cavà?
I l’instant s’escola en gens d’estona;

I allò que era al punt dolç
encontinent s’ha fet malbé; ça com

Lla, fiquem’ns-hi bé), cal
jaquir’n

Per a gernacions postremes el
corprenent testimoni.

Em repenj

A la barana, d’esquena a la ruixa
de les ones, el meu vestit

De bany negre contra el cel blanc de
bromes baixes; el capell

Blanc me’l fic davant la
carranxa; aquesta tela s’hi enganxa

I dibuixa clarament l’esquerda
del cony perplex; així mateix

D’esquena al brogir del drac
marítim, de cua d’ull un cambrer,

Braços plegats davant l’estómac,
em guaita els pits, estranyament

Caiguts alhora degut a la positura que
prenc en haver ficats

Tots dos colzes al guardamà de
la barana i també a aquests

Trists banyadors de mil nou-cents
trenta-u que, per comptes

D’estintolar re, sí bé,
a l’inrevés. Un vell, sota la flassada,

Damunt la gandula, se la pela
esmeperdudament. És que totes

Les dones ho ensenyem tot. Em tomb
d’esquena per plorar de

Gust. Se sondrolla el monstre i em
repenj a l’horitzó del cel.

Ací on em veieu, esgavellada i
esvellegada, xipòtola, tota

De parracs i cassigalls, vull ésser
la nàufraga qui del seu

Illot no vol pas ja tornar mai.

Tomba’t i
somriu, dona, què

Et pruu!

Sí, senyora, tombo’s i
somrigo, què li ha de pruir,

Prou pot, no sap? (em fa un
capità bo i volant),
felicitat així

Es pensa belleu
que mai pus la tornarà a escunçar?

I raó rai

Que tenia, el malparit.

“Visitem-ne si més no
els monuments”, m’a-

Tia el meu home bo i fent el paperet.
Cara de fava, militar

Elegant amb un esdevenidor fenyut a la
bestreta (pastat,

Mastegat i paït), “prou
tindràs jorns de romandre entre quatre

Parets gomboldant el gosset.”
I doncs, palanca avall, em

Retall, nou gep, al sotacel. Abric de
pells, barret, sabates

Negres de taló alt. Columnes,
monòlits, pantalons. Frígida,

Flors dels cirerers. Estany, la bossa
negra, peixets. Farbalans

Blancs al coll, un afiblall de
brillants, “corda’t l’abric”; es

Lleva el barret, un cop d’aire el
despentina; estossega;

Esguarda el rellotge. “Som-hi,
noia, que no ens tàncon fora,

Hora de tornar.”

——————-

——————————-[aquest poema de dalt va amb aqueix d’adés]—————-

[@more@]

Tweet

Filed by cuixplec at 3:15 under General
1 Comment