No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Llur nom esdevingué llúpia a les orelles. (Els fofialittah xarrupacagallons.)

Mes que hom continuï la història sense perperdre’n la tenor. Gaires més virades xerricoses, i l’oient (de fresc frenèticament xenòfob) se n’anava més aviat cap a ca l’oto-rino-laringòleg.

No. Promesos a medalles o condecoracions desumfladores, els dallonses hi anaven a tot drap.

“Som-hi!” Amb aquestes el president Cambisses ordenava els seus triats que pugessin fins al trencat o truncat de la piràmide. Tripa-trapa. Se us hi enfilaven els vint-i-tants físicament més ferms del seu cercle. Vans, ampul·losos, sota la influència infame del sentiment tràgic de la presumpció (aitan típic, idiosincràtic, d’ells), bo i parant més de compte amb el fimbreig de llur culet que no on trepitjaven…, aitantost, ja al primer esglaó, que tots plegats no se us estrompaven, bo i a la renglera, bo i empatant-se mútuament la gran basa. Ja us ben dic, per ells ni un centimet no hi apostàvem — re.

En acabat, quan ja els teníem més lluny, i no podíem veure’ls bé ni les sinuositats naturals ni els barnussos de marca, s’ho pensaven molt més, pler.

Així que, al cap i a la fi, si fa no fa hi feren cap. Des de baix, ja ho he dit, havien tifejat qui-sap-lo. Ara, de dalt estant, tantes d’ínfules bigarrades es desfeien en vetes esblaimades de corrípia. Tots hi passàvem, en major o menor grau: en pic al saltador, el coratge una de dues, o s’acompleix ferm i sòlid com un ferro, o s’esfuma en una maror de suor angoixada. Home, que la visió, la perspectiva i el mateix fat del món canvien amb l’alçada atesa, això ningú qui no fos aitan barralbuit, boltereny, socoltre, baladrer i tanmateix tan estrany a les autèntiques proporcions de la realitat, tampoc no ho hauria doncs ignorat mai. Però ells, ja ho vèiem, horroritzats. Sapastrada, rai.

Tan fàcil que tot semblava bo i fredament percebut des de baix, i ara, pets-bufats sense alè, les cames els feien figa, el cor se’ls esvaïa; a poc a poc, orelles d’ase, nas de bacó, celles d’escinc, barbes de maimó, ulls d’adip, boca de babuí, cada trau porós del vult astorat els guanyava mides grotesques.

Ça enjús, les quatre ulleres allargavistes corrien de mà a mà amb esvalotament i rialles. Per un cop, grans i petits gaudíem, ínfims, com camells. Copsàvem, allà dalt al capdamunt, el terrorífic majoral tocat de l’ala ficar la situació sota la seua fèrula bel·luïna. Insultava a cops, i segurament que escridassava espaordidorament (tan lluny poc el sentíem gens; gesticulava, però!) els cagats tremolencament arraïmats a caire de precipici, els quals ni enaixí, burxats part de cada vora, no s’abocaven. Tant d’acolloniment repulsiu, enfurismava el capatàs, el qual (amb tota la raó, és clar, i, a més a més, qui gosava tornar-se’n?) allò només servia per a enagar-lo i endenyar-lo més i més.

La cosa, d’aitan ridícula, feia plorar. Fastiguejat fins al bessó dels ossos, Mnesimec Narthitho, alhora potser ensumant-se una oportunitat de desbancar el president mateix, donà un cop de cap i féu un vaitot. Agafava revolada i, sense ni dir-nos passi-ho bé, ja pujava bo i tronant, vermell i botit com un bou a mig rostir. Hò, durant una estona que ja es feia el gran ofès (personalment, car tampoc no era quaix ministre de la guerra per no-re), i ara, de cop-descuit, ja era a frec d’esclat penjat part de mitja piràmide.

No sé pas com (la ràbia, supòs, i llavors, ço que no li rosegava gens d’energia, la seguretat que tenia de no haver de saltar ell, sinó els altres), el cas és que fet i fet també assolia d’arribar-s’hi.

Fillets, quan es trobà amb el seu estol selecte, si hi fórem! Pitjor cinquanta vegades que el capatàs estimbaire! A empentes, i a puntades, i a mandrets d’eixorat sense fre, només es declarava desconfit quan l’únic qui romania dalt de tot, encara si fa no fa doncs viu, era ell (l’encarregat assassí es veu que tampoc no era tan boig, qui, just quan s’adonava com anaven de maldades, es fonia per un badall lateral).

Crestacaigut, sense que li restés cap quiquiriric pel pit, bo i atalaiant-se’n, al capdavall: en quina situació desesperada no s’havia cardat tot per cabal, gràcies a la seua rabida, elada, devoció, ultracuidança, fent-ne un gra de massa per tal de sobrepujar àdhuc el fanatisme entre els pus guerrers prop d’en Cambisses…, amb sanglotets i cloc-clocs, s’anava auto-reduint, commiserant-se. Sort que, del que devia bavejar, no en pescàvem futil·la, que, si doncs no, imagineu-vos el paperet — encara pitjor.

Mentrestant, ça i lla, pels esglaons ciclopis, esbarriats part de baix, o més aviat penjats esbalandradament — els vint-i-tants llençats. Arrauxadament, àvids, fartanes, tot d’insectes safarosos ja els colonitzaven, hegemònics, esvorancs i treps.

“I ara també tu!” Els de més entre el públic ens posàrem, lògicament, a escandir, unànimes, cridaners. “—I ara també tu! / Acaba la comèdia, pallasset, barjaula, tifa, pudent! / En doina, pitjallida! / Què sinergies esperes? Etziba-t’hi, carallet! / Daltabaix, meló!”

Enllà d’una estona, ja li havíem dit de tot. D’aitant tenir-les enlaire, les llengües ens patien piulots, pròdroms de penellons. En volguéssiu, de xiulets, petarrufes, arrambatges i eixabucs. Lleu, passàvem, esforçats, a tirar-li xavalla, pedres, bocins de carro, viratons. Arreu (sense cap part en vull! que els pengés com a butlla o titllet) s’estavellaven els objectes — sempre massa curts, ah, llas.

Anodines sizígies casolanes, just una altra arbitrària alineació d’obstacles: un cadàver a mig buidar, un detrívor atroç, un roc rodó, una roda cantelluda, la lluentor insegura d’una moneda d’or, un ull de vidre, el nas i uns dits que apunten d’un badallet ençà — tot massa immòbil, glaçat sota la xafogor feixuga, la faraó. Ens n’ujàvem al cap de l’estonada, ja us ho diré. Llavors… Quina vengonya aliena, vós. Aquell moixó eixut, ningú qui no pugés també no ens el pertombava. Encastat a la pedra, gairebé. Caldria esperar un mal jorn de ventegada. Pler d’ulls despectius, sense goig, l’han fitat una darrera vegada. Amb els lents minuts, ni açò, xe. Tothom sens manca trobava al capdavall ocupació pus peremptòria. El rei s’ha deixondit i tot (ah, llassos, sense ganeta). Però allò es bellugava, gent. Qui més qui menys, cascú depèn de l’ànim monitori, flingós, de tot un amàs d’altres. Tibava pertot l’engranatge. En moviment, de grinyolenca, ranca, tornada.

Ací precisament estatuïa, nimi, atipador, l’ensús-anomenant teòric (molt escaientment boig) en Nits-Xe Foucalderru: “Els apocalíptics, és prou conegut: llur dèficit de seny històric, llur desenraonada esquírria devers la idea mateixa de l’esdevenir-se (ço és, del fer-se altri, en essència, al llarg del mateix espaitemps), els duu al capdavall a momificar d’empertostemps qualsevol subjecte que no estudiïn. Puix que llur ciència política la fonamenten en pseudoveritats eternes i intocables (com ara la immortalitat de l’ànima, la natura perennial de cada consciència, la immarcescibilitat dels límits hegemònics), se la giquen, doncs, parasitar per la metafísica, la qual els la pot manipular a son lloure i fins al punt lògic que (bo i sotsmetent-los-la part defora als imperatius d’una ciència objectiva) els li imposa fet i fet el seu Egipcianisme.

“—Aplicar-ne els principis és, llavors, no pas de politicarres més o menys adrets, ans només de vils capellanums…”

Xam-xam. So d’aram.

(…)

Més tard, re. Tot s’anava desplegant d’aqueix mateix mou. Cascú enfonyat sota el seu tenderol de tartana, més aviat maleixamús, bo i llepant-se ben a fons qualque inefable enyorança.

Tret que… A la saga silent d’una comitiva fada, espargits ça i lla, com més anava més despenjats, uns quants xarrupacagallons ja anaven fent, encara més desmenjats, massa carregats d’humiliacions — la dosi del jorn curullada en excès de feia ja qui sabia quan.

Part d’amunt, el Solell, un cop més, s’havia aturat — burxeta, inclement, poixèvol, orxegós d’enveja (ves si era gamarús!), i poc feia cara que anés a fer-se’ns agradós gaire d’hora.

Cap enrere, damunt la piràmide, amb renovada fervor i més cruel traça, un gargot rudement actiu devia fotre espetegar tralles i llinyetes a cor-què-em-vols — cap estorcinam aumon no devia haver rebut com rebia avui aquell mesell empastellament d’esclaus. Ah, majoral inic — l’odi devia enlletgir-nos-el pler. No pas prou rescabalat, ve-t’ho aquí. Hom n’hauria d’haver dit belleu alguna brívia o patum llupiosa qui l’afany de revenja remengés per dintre. Ves, tant se valia. Re tampoc que ens hagués de treure el son.

A l’altra vessant, oculta, calia aesmar-s’hi (imatge repel·lent, a fe de Re; prou xiroia, eixorividora, per això) en Mnesimec, bo i arrossegant un culet tot d’una escarransit d’allò pus, i cuidem que a les palpentes i tot (car, amb la por de suara resolent-se-li en qualque enlluernament esfereït i la vergonya enderrocadora en raigs de llàgrimes, havia de creure’s, tot en tot, embolicat amb alguna doble mena d’arnat sudari opac), qui-sap-lo prudentment, doncs, tot desdint-se assíduament, obsessionada, de cada discurs que anc hagués ensafatat, emfàtic, o tingués a mig estrinxolar per tal de servir-lo al primer toc com qui llossés samfaina ben picant, calia aesmar-se’l, efectivament, fent cul a terra al capdarrer… Oh, i que li fos permès, déus del Xaró!…, i llavors a terra no, molt més avall, hauria deixès sense pensar-s’ho dos camins.

Què no perprometria ara mateix pel dret de tornar-se safranòria, nap, o trumfa, nyàmera, ceballot! O àdhuc saballó, i, anant-hi novament de vaitot, ja mòmia sebollida i vironera! Ah, sí! Felicitat del renéixer! Felicitat de la segona oportunitat, del penediment eixoït…

Qui sap si ara no fóra de debonet la bona… “N’estic ben segur que…”

(…)

(Mes vull rembre’m un instant d’aqueixos xarrupaaixarops massa ganuts. Ja me’n feia prou l’entès. Me’n faré ara l’ignot. Cert que mai n’he compresa la motivació: què els impel·lia tant a voler manar…? Fóra afanys de sobreviure’s…? És sempre il·lusionant (en el mal seny) de veure espetegar carn de canó al teu voltant i tu romandre indemne, cal suposar. O potser tens més metges a la vora, i millor pagats…? O és cas que vols el teu nom ficat a les esteles historiades. Mes què és un nom…? Un amunteguet de lletres: qualsevol pot omplir-les en acabat amb el seu propi jo. Qualsevol cantant de sabates i peus i aixelles i alè pot ficar-se de nom el teu a l’hora de pujar als escenaris on el pollós l’aplaudeix o fins i tot li llença fems.

Hipopotàmica i somrient, de benaurança sobreixent, l’ídola de fusta, l’única qui privadament i de per riure colc, serà cremada amb la meua despulla i ambdós serem un instant barreig de fum. En això crec. I si creus en això, per què t’emmalalties a voler manar ningú altre…? Som sempre fum. No sé d’on collons poden vindre’ls els fums de creure’s altre — que fum. No els comprendré mai. Per això el que escric és crònica sense lliçó.)

(…)

Per exemple. Ja més cap ací, ai, Re meu, bon altre. Entre els penitents reressagats, Neferru Carnest, ex-postulant per a sots-secretari, bo i industriós encara, ara caic-ara m’aixec, enmig de la sorra hostil, tot sol a la intempèrie, i tanmateix sense gosar del tot adreçar-se, molt flèbilment, al capdavall es parrupava a cau de pròpia orella (se l’estrebava devers el musell amb totes les forces): “I ara, faquí, què hi fots, aquí?… Ben guarnit estàs, fumbràs goig; car oi que te n’adones? Badant-badant, gremolejant com escotiflat, malmirrós, cocodril, t’has ben perdut, no fotis; ara si que esdevenies sens retop en No-ningú d’Enlloc personificat; jaqueix-ho córrer, ja no et cal recacejar com qualsevol dessobeït mai més — totes les teues aspiracions, prou deus púguer, al capdarrer es realitzaven…”

Bleixava de sentiment, per a trencar-se el cor, i llavors rogallosejava encara: “—Ai, llas! El que costa, nogensmenys, de tostemps cagar-la; sense excepció, vull dir! Quina feinada eixextenuant, això d’anc no heure’n cap respit, per petit que fos, ca? De no endeveninar-la mai ni per un remei!…”

S’empaitava ell mateix una micoia pel voltant, i llavors se’ns asseia de fresc a un ponedor nou que es manegava, amb quatre urpades, amb un altre garbuix de sorra. I grallava i catasquejava encara: “—Quina plasenteria, déu meu, aqueixa vida meua (aqueixa, hò, car ja la veig tota escapant-se’m)… A qui (ep, no vull pas culpar cap déu; només em mancaria aquesta ara, que n’emprenyés cap de debò), però a qui, si no a la bolla doncs, a l’astrugança més funesta, se li hagués anc ocorreguda aital concatenació de pífies i patafis que, com a un altre Prometeu de secà, em lliga a la fusta infernal d’aquest enfiter eixarreït?… Ah, fuig-me… Saps què, fart de merdes de gall, em repenjaré un minutet en aquest barrastral, hò, aquesta forca o creu de galliner absurdament plantada enmig d’on ni cap boig aumon mai tampoc no hauria cregut gens convenient (cavà, em faig entendre?, el mot estratègic d’operacions és: ni-cap-aumon-mai-tampoc-no-gens, acte negatiu a caramull; però què hi farem, hi ha gent tocada per a tot). Som-hi. Gica’m recuperar el bleix, que bé em caldrà: o fer l’ànec, o trobar el nord neuràlgic (vull dir, amunt o avall, el recorregut migratori, oi?). Palès.”

D’aquesta manera, esbaldregat damunt aquella estranya excrescència tortament erecta, lleixava escolar-se una estonadeta, cafida d’esbufecs pregons, i pets i rots, i tot un tou d’allò més ridícul de laments…, fins que, com dic, al pic d’un esfilagarsat espai, quan es veu que ja cogitava d’enfeinar-se a esventar-se devers on fos, enjondre, ontocom (devers nul·la part, més segurament), abans d’escometre aquell segon tacó d’estricada, d’anàbasi ferotge que l’esperava…, s’arregussava la gramalla i s’engrapava el piuet en fatxa d’anar a inaugurar un riuet, quan tot de sobte, amb quin ensurt, de part de dalt de tot de la perxa li deixén, a esclafassar-lo, un crit tot felló, però ennassat: “Tol-te’m, malparit! No gosessis pas, que et ploc amb una calamarsada de carbassots!”

“Ai, l’esglai, senyoret!”

“Aquí, has de vindre a buidar la guinea sollada dels teus irrisoris calçotets? Que no és prou gros, per a tu, el desert?”

“Home!’’

“Imitació criminal de la pluja, portadora de fongs cor-secadors i anihiladors en escruix d’abres (i àdhuc de tot el que creix); ambaixadora insidiosa, ah!, de les putes inundacions — re de més mortífer, esquena-rompedor. Quan veig un gota de re… Anatema! Cinquanta-quatre anys que no bec líquid, cinquanta-quatre anys que no faig aigües. Car re no podreix ni destrueix com l’aigua — corrupció ineluctable, total!… Amb els dits de peus i mans cargolats pel fred inclement de la nit, poc m’ujaré de pregar: doneu-me!… Doneu-me únicament Sol i Sorra i Més Re!”

“És que jo…”, reeixia a eixexhalar, només i gràcies. Alhora que, bo i compixant-se de valent i pitjor, pobre Carnest, abocava a tort i a dret (a sinistrors i de gairell, de rodes a pilans, i en etern retorn) tota una sèrie entortolligada d’obediències de bus o tato qui poc hi ha d’ésser tot.

L’estilita zulú havia plegat d’escarotar, tornava a covar, santament, leri-leri ran d’exigu pollegó i, ala-malganós, amb veu fastiguejada, el rebutjava, no en volia saber re més…: “Maleïts cortesans! El súmmum inundador de la repugnància. Ja ho veus tu: vessen pertot. Aviat no sé pas on m’hauré d’acabar d’enfilar. Fic un palafit monoplaça emmig d’aumon i ja ho veus tu que encara…”

“Ah, sou vós!” Finalment en Carnest havia situat l’origen gens solar, diví, del repte que l’esterrossava.

On, justament, balbucejava allavòrens l’erudit ascètic, d’ençà d’aquella precària alçada enlluernadora ans, ca, pampalluguejant i tot: “M’heus? Doncs ja era hora. Pathquera LoMnemon (el meu nom, la darrera part del qual, és clar, en neguitejosa honor a la immensa memòria que tragín, ni caldria apuntar-ho). Et tinc a l’ull. Au, ara fot-me el camp.”

“Jo, per esters, em dic…”

“Tu te l’ha fots al cul, jotflic, que prou et cal!”

I, doncs, presentacions fetes (coses formoses), escolat un moment neuràlgic durant el qual en Carnest havia confiat que potser la inèrcia generada pel cop de malgènit del ganyós estilita hauria acabat duent-lo de cresta a terra, es gratava humilment la brianosa clepsa i, en acabat d’acomparar collons per tal d’endolcir-lo (tractant els propis, cruament, de picarolets o esquellerincs esbatallats i, càlidament llausanger, els d’en Pathquera de fanals paquidèrmics, dels quals bensé qualque jorn, prou aviadet, n’havien de descloure les llums o els focs que, amb catastròfic terrabastall, guiarien el món lluny dels boscs obscurs, podrits sense remissió pels anticors infecciosos, les buanyes que remintolen lues i glànoles, els bàjols, abscessos i calderes de les fires permanents i constants — tothora obert! No tanquem mai! — dels barroers, esbalaïdors, desconceptes i dels molt ineixextricables embulls teo-onto-lògics), ja gens avergonyit, cuid que descansat i tot d’haver enllestit si fa no fa adequadament aquella inspirada tirallonga seua, demanava aleshores: “I, per mercè, la Seua Altitud, que no em podria revelar igualment on par, pobrissonet de mi?”

“Que per on pares, banau?… Qui et penses qui sóc, que goses interpel·lar-me sense arronsar-te fins a la invisibilitat més tronada? Mira’m a pler i escolta’m bé. Ara que m’has interromput, t’ho diré, però no pas dues vegades… Això que migveus, bo i cremant-te les ninetes, és únicament la meua glòria corrent més quotidiana. Savi del tot, per a espinyar-me sens respit el ceballot, m’emperxava al capdamunt d’aquesta eixexclusiva cadireta gestatòria (de fama proverbial al món sencer i per les constel·lacions selectes on resideixen els déus), portada a èpic sopols, naturalment, clàssicament, pels més exemplars dels camàlics que aumon siguin (eu, no confonguem, ara, tol-te del magí la imatge esgarrifosa de cap mena de bòfia suïssa, ni tampoc vulguis veure’m dut per cap altra llei d’escarabatam curial, parençós i ultracoent, jotflic, no, mes pels epítoms mateixos de les multituds aqueferades i obtusament tossudes de l’univers), cabalment: els corcs de la fusta!”

I, encara aureolat per aquell zènit inacabable, per aventura continuava bo i adobant, aquell tros de maldecap bategós i sangfòs d’allà dalt: “—Com ells, com els cucs qui, en la meua cadireta immòbil, em coll-esquitllen i -bastaixen a través dels claus ànima-esgarrinxosos del firmament clau; com ells, qui en llur sínoc garleig només esmenten i anomenen (i sovint repeteixen fins que la fusta niellada dels integuments d’aquella banda del meu esperit és tota queram i corquim) mots comptats de molt escollides analectes de clàssics, si doncs no tostemps abstrusos, almenys del tot abstrets, irrecuperablement sebollits al sisè o setè llivell esborrat d’algun palimpsest negat i enfangat per a l’eternitat — i em ressonen pels parracs del cervell els dies que m’agafa la desesperació dolorosa i els eixos rebregats que ixen de la boixa eixorbadora del Sol em patinen i se m’encallen, esberlosos, pel fràgil glaç dels ulls, i ja no sé pas on fugir, de trasllat insistent i abaltit de pollegó a pollegó, ambdós simètricament exigus… Com ells, doncs, els cussorrins qui em menen cap al paradís de la Ciència Seca i Sense Distraccions, de concert amb el cor bare dels nyítols de mes orelles i els festucaris de mos budells (encara enyorosos dels nostres temps de pipioli, que eu treballí al convent, d’on, l’any mateix de l’anorreadora inundació que em féu vessar el cóm esquerdat i filtrallós de la paciència, ens tolíem, repugnats fins a les ganyes, fastigosos com renocs botits, ja saps tu també: massa de sorolls, i abadesses mogudes, i pelegrins infectats, i espies feixistes, i xarrupacagallons infiltrats, i funcionaris, censuraires a balquena — en tens un bardoll, una bordissalla, rere cada cantonada, només a l’aguait de tu, per a indicar-te, fluix o a cops, què cal que publiquis o que et mengis de per vida, i paeixis i caguis ben ràpid, i deixis oblidat i mort comuna avall —no pas, ep, abandonat per les golfes interdides del clatell, d’on qui sap si a l’esdevenidor, bo i atonyant-hi amb qualque tàctica subreptícia, hom fóra encara capaç de sollevar-te’n i deduir-te’n uns quants dels topants cabdals, de les idees neuràlgiques…), com ells, els afanyosos corcs qui malden i s’espixen (ah, llas, canta-cançons rai, però!) a dur-me a Casa, ja et dic, com els meus assidus collaters, doncs, únics companys (i me’n sobren, a fe!), t’afusellaré jo també el florilegi, de què aitan ple n’estic que, sents?… Si em bellug, en xipolleig.

“—Som-hi, aré, doncs. Bo i pouant com ells, per a tu, per a atraçar-te justament on ja raus, i assenyalar-te doncs definitivament on ets, vaig de bon principi i faig esment de la dita mil·lenària que heus per on com es repela, diu: Qui cau en sentina…

“—…com qui es frega a rei…

“—…dir son nom d’empertostemps serà com tastar merda! Hi copses…? Bona. En conseqüència, cloent-cloent, afegíssim tots alhora que sí!: l’indret on raus, enaixí com ara aquell on has ragut durant hores i hores, i aquell on encara has de raure per llegües i llegües de camí inexistent, car eu en sóc plantat al bell centre, és… I prou! Llatzeret d’entecat!

“—Aquí t’has fotut, llebrós, i mai no en sortiràs viu! Com nosaltres, malvingut! Car… Bo i estrafent ací les dones espartanes (i per què no?, ací ens podem disfressar de tot, car tots som el mateix, i, re-vera, tu!, no ens pertany cor el món ideal), estrafent-ne el clam: Traïdoria canta!.”

Pobre Carnest, anava aitan esfereït i, damunt, se li havia aixecada aitanta de pols d’erosió, poc sabia pas en quin altre buc fotre’s.

“—Hi ets, mesell?…” L’abuixia ambtant des de dalt l’altre. “—Doncs au! Més val que també et plantis ton pleixell. Estintola-t’hi fins que Re no vulgui assecar-t’hi…, però lluny de mi, osta, arruix, que així com t’encomanava humors letals, qui sap tu i la teua humitat podridora a quines horrors de noves plagues regalimoses no em fèieu recular! Ton nom tinc escrit…”

Estrenu, contra la sorra que l’apedregava, repetí: “—Ton nom… tinc… escrit! I el vent… el duu… per vessants impensables de centúries, per sínies vertiginoses d’eternitats. Ai, galdós, fotràs goig! Guaita!… El paper!”

I, efectivament, untat també amb una riallada enaiguada, estossegosa, el feia voleiar servant-lo només amb les supuracions de les dues pelleringues que eren els seus dos dits escarransits i arronyacats. Llavors, tot d’una, a càrrec, s’escaigué, d’un dels bufaruts d’un simun enllepolit a aixecar dunes colossals, el gicava anar volant, caòticament.

(…)

Llevat d’algun mot escadusser de precaució: “Sobretot, minyons (pareu compte amb els pics!), no els rebentéssiu els sucs gàstrics molt virulents i us n’emcomanéssiu la passa qui-sap-lo esgarrifosa.”

Quan els desenterren, tothom se’n riu. Perquè la mort irònica els havia engreixats fins a proporcions cilíndriques. Com truges antigues, a desseny cafides de matràfola, jeien aclucades i romanceres, afectant l’aire malreeixit de les immaculades.

Damnats, amb la cara hidrocefàlica pagaven… Només ací i allà, on capllevava de la umflaó algun pany de crani o qualque altre os descollat de l’esquelet, esdevenia conspícua la floridura endèmica que els atenallava — quines sinistres sinapsis errònies hi embussaven i encallaven encara els vells vibrions residents…? Tot en tot, n’hi havia de debò per a llogar-hi escons. Escruixit bocabadament pràcticament general, inclosos els esclaus de les pales…

A despit de la catipèn, estic convençut que hauria estada una bona, profitosa idea, llavors, de passar amb el plateret.

Ja em temia que l’atuïment no inspirés cap peix gros a bastir-hi un altre temple tòrrid (fins on calgués totany també espinyar-se’n fins a fer-s’hi; cascú amb un pam o dos de llenguassa; sant tornem-hi, tips de sorra càustica encara una nova tongada de jorns marcats), quelcom perdut per les endreçúries desavinents de tres quarts de quinze o més tard encara, aitan lluny d’osques com la majoria, inabastable, re faitís ni arredoladís on fos cap festa ni deport d’arribar-s’hi — la platja, per exemple, o una fonteta d’oasi amanoset — quan, gràcies a Re, un sobtat esbart de voltors, sense gens de respecte, és clar, es posava, amb aldarull i desdò rai, damunt les mòrbides fleumes malencòniques i hi bequejava i espicassava amb deler incontingut, que ja era hora, violant-les de valent, a tesa, consumadament — ah, i ens convenia!

Lleu, els de més aplaudíem i tot; la resta, nerviosos, pus atansats a la ferotgia dels predadors, la por els tolia el riure… Fins que, bo i obeint una ordre eixuta de l’Arqueòleg Màxim, un pèl picat per aquell simulacre de dessacralització, el falconer, amb dits de mel, aviava, atiant-los sibil·linament, els falcons, els quals sallaven per feina, i de mantinent esborneiaven, eixalaven, eixaixellaven, acabaven de xollar a la xinxola i, a l’engròs, amb quatre esgarrapades, feien fugir, mortalment espantats, els esperits-sants si fa no fa vulturins qui suara (amb llur acció, tan bolterenya i roïna com vullgueu; sanament malfamant, desmitificadora rai, per això) ens havien perestalviat una llúpia fresca, una altra dermatosi de grans purulents, al nostre ja prou (ah, llas!) berbolós calendari.

Ambtant, l’estesa d’hidròpics dessebollits cada camí esdevenia més còmica… Fins i tot alguns dels superiors presents començàveu de veure’ls canviar-se beques i barretines; se’n triaven de més eixorivides, car, per a ops de llurs companys de dogma secretívol i àdhuc per al d’ells mateixos (on de vegades els sobtàveu ullant-se d’esquitllèbit, a frec d’epicant, una cueta de la cinteta o el filacteri, que, fets exprès, del mateix matís, els irritava els botornons de rere les nanses auriculars), existia, entre sacerdots, i acòlits d’altres escoles si fa no fa místiques, la creença que la valença cromàtica de llurs lligadures determinava al capdavall l’humor que aquell jorn o hora gastaven o els posseïa…

Els més vells, fet i fet, sense eixexagerar, és clar. Re de massa virolat. Re-vera, no en tenien ni el recapte, per a això — anys i panys que els capells de coloraines més extremades els havien gitats al foc. Fos com fos, doncs, tampoc no podien riure gaire: empaitant la moda, amb llurs mig-cossos enlaire, sovint podíeu veure’ls pontificant (simultaneïtat de dubtosa versemblança, ja ho sé), garlant, pels sengles quatre o cinc escotomes postoperatoris, que, qui més qui menys, els traucaven el pap — menes de forats de sés o meats de cony, per on profetitzaven alhora en chor i en solista, ai, ensems per cabal i per cominal, i enaixí, quan et sermonejaven, t’ho etzibaven en home-orquestra; tot aitan ben conjuminat, acordat, ve-t’ho aquí per què totjorn se’ls preparaven tan acuradament — els texts evangèlics que havien d’interpretar (escoltin, quin encant, tot plegat, oi?)… És a dir, eh? No solament sentien veus, les produïen; ni tampoc no només enraonaven en llengües, en cantaven i tot misses.

Sí que… S’havien de guardar de cap enfelloniment sobtat o passió o morrotortamenta rampelluda, no fos cas que… O imagineu-vos-els amb cap nota massa alta, com ara una riallada, i que se’ns vessessin a quatre o cinc brocs esventats davant per davant de tots els parroquians! No dic pas que no hagués estat boniquet d’allò més. Ara, no hi havia pas perill. Molta sort hauria calguda, la veritat; truites somiades, com aquell qui diu.

Es veu que, per a un jorn, ja n’haviem tinguts prou, de desconsagraments. La qüestió era que els de bon costou, ai, els de bon regent, els robustets, serenys i descansats de les graderies —més xirois i eixextasiats, i és clar més vius (no calia córrer-hi gaire), que no els asmàtics, capficats, mestres de cerimònies, els quals les feines prou eren llurs per aital de contenir els propis entollats que se’ls encastaven pels dedins, on un motí dels estancats (bé per via de tragitada, bé per via de rebentada) era una esdevinença que tampoc no podien descartar que no els toqués de patir a qualsevol instant llavors i allí mateix, miralls gairebé dels exhumats — ens hi ben esclafíem un bon fart.

Cada camí que en descolgaven un de nou, no ens en podíem pas estar, ja ho he dit — els obrers ens els anaven exposant, i sobretot alguns, filla, quines files! Unes carotes de només caldria — pomposes i fades, i tan desenganades al darrer moment… Pets bufats amb què eixensulfataven la vida, però on ells eren els primers qui queien occits (i, per comptes, els verms molt aritjoladors, tan cor-introduïts, indesarrelables, jamai).

Aleshores, no sé pas com (coses de la canalla), el jovent jogasser part dessota els palanquins tot d’una s’empescava d’esperonar-los amb xiulets burletament afalagadors, amb parauletes d’enamorats moguts i calents, amb gestúries procaces, amb d’altres rucadetes més aviat feridores, per tal, es coneix, d’engrescar-los finalment a reviscolar-se (com ara si només haguessin soferta qualque mena de consuetudinària quarantena i en acabat poguessin tornar-se’n, si doncs no com si no re, si més no si fa no fa estalvis), perquè es llevessin, llavors, i (ai, quina poreta!) encontinent correguessin, matusserament, a encalçar-los — i oh, qui sap si a menjar-se’ls ulteriorment o àdhuc a donar-los pel sac de viu en viu (infants, quines imaginacions!).

I tanmateix, aquells monstres, és clar, part defora ni es bellugaven; cap cas; ni bèsties què hi pintàvem, per allí. Ço que al capdavall també era d’agrair, ja us ho diré. A l’hora dels conjurs si fa no fa profans, adés-adés algun tremolinet de basarda, algun ombratge d’enrònia, no te’ls trau ningú — només ens hagués mancat encara que…

Benauradament, de cop-descuit, totes aquelles cabòries malsanes es veien esvaïdes amb un bon buf perfumat i unes revolades agraïdes de sedes i pelets… Dansarines, nues de pitram i de culera, dibuixaven, amb escassos i heroics oripells, dins l’aire, bells arabescs i, amb peus lleugers, damunt el terra ultra-àrid, sanefes delicades — exorcismes tot plegat de molt més bon fer-ne cas: amb profertes natjoses, cuixoses, mamelludes, panxudes, bocoses i àdhuc vaginals, que haguessin oberts, en dolls de llets i mels i lleterades, els forrellats més eixorcs del desert, disparaven quiscuna alhora les sengles llengüetes sobiranes, jussanes i mitgeres, bo i fent-los adorable continent de perllepar-los-els, perpelar-los-les, peramoixar-los-els, perxarrupar-los-les…, ben llepats, pelades, amoixats, xarrupades…, només, ca, que els els i els les poguessin abastar, i per a això els posaven les ungles quilomètriques a un mil·límetre de collonadeta morta i remorta — “encara un esforcet, fofialittah!” — però re.

(En canvi, eu i mon viuet creixíem pel cap baix un eixem.)

La següent onada provocadora (totes inútils, fet i fet, car cap no n’extreia, dels eixexcavats, cap resultat ni un) ja no ens feia allargassar aitant el coll — sòrdids presumptes assassins eixexageren pler en l’acte d’anar-los a acoltellar sobtadament. Traçudes seduccions a la ganyota involuntària, oi? Ara, que no mosseguessin pas, ca? Per a això els únics qui les traeixen són els homeiers frustrats. Estrany mou d’anar a voler enartar la gent, no foteu. Un romanent de lleigs s’hi arribava amb un parell d’elefants (els orifanys; si això no els arronsa! És la forma més horrorosa de totes les catalogades a la televisió). Barrum-barrum.

Barrum-barrum, rai. I nogensmenys, és clar, cap paper part de jaients malconservats. (Poques-vergonyes, espereu-vos que vinc! Ai, els creguts; ai, els estarrufats; ai, els tibats; ai, els umflats; ai, els quasicrebats!) No; només els llefiscosos, llampurnejants, reguerons de les humiliants cagades dels voltors mostraven cap senyal si fa no fa frisós, trefugitiu, de vida.

Llavors, per al capdarrer, el plat fort.

“Som els millors, infal·libles; amb l’ajut de Re, obtindrem definitivament una resposta o altra part de llur part. Són faves, i reaccions, comptades: guaiteu-vos-els bé; si més no, açò no us ho tol ningú: Un tic, una guerxina, una flamarada demoníaca, fum fètid, reflexs fosforescents, un budellot miraculós que balla ensinistradament, com àspid enflabiolat, forat del melic amunt. Sapigueu que, dies de cada dia, dessonillem llàtzers cada dos per tres; truc adotzenat, per als iniciats i teopnèustics, bah, ordinari d’allò pus.”

Doncs: dens, pudent, capellanum — encanteris en chor els emanaven…

Un dels números malensotanats, enfonyat part d’enmig del grumoll eixenpsalmador, va gitar aleshores una pedra i de seguida va amagar-se’n la mà. I una altra pedra, i més — una bona bombada de rocs, alguns dels quals feien rodella al ventrell dels botits, feien sest a llurs llúpies i ulls — morbideses escruixidorament esclafades. I ecs, quin fàstic, vós!

Ambtant, durant tota l’estona que durava l’alabeament insidiós, el pèrfid apedrec, la tirallongosa lletania o rosari emès pel gros de l’enfarfec eclesiàstic no minvava ni feia figa, gens.

El públic, i àdhuc els quatre supersticiosos fidels de debò, ens en fastiguejàvem. Un altre miracle massa ben parit per la part del cul, ja us ho diré. Trampetes, estrafolleries, massa evidents. Més que més, les cares de burros que els creixien amb l’ofici no els feien cap favor. I enaixí, filles, ves, anar fent. Contra les nul·les reaccions dels llegítims furgueigs de la gent si fa no fa comcal, llurs trivialitzades calamitats, com sempre, llevat en les ocasions on encigalonaven les aigües amb al·lucinogènics i tots anàvem, doncs, si fa no fa pets, tampoc no generaven molla d’impressió. Érem prests a lleixar-ho córrer del tot, quan…

Ep, corríem de debò, cames i ungles ajudeu-me. “D’aquest esvalot exorbitant ens costarà Re i ajuda de sortir-ne; codony, filles, la penyora que n’haurem de pagar més ens val de proferir-la directament a Caront…

“—O (ja per les perifèries inacabades d’aquest ou de món, on els embruixaments de sirenes i els càntics de sacerdots iniciàtics poden alterar cada curs, àdhuc el del Sol), proferim-la, preferentment, a les nostres versions locals, familiars: a l’ibis, al babuí, al parell de falcons místics, a l’adip atroç i, sobretot, a qui ens trauria de l’infern i ens menaria, pel Çirat (o tallant de la raor), damunt el duad (o torrent de tota la merda produïda pels segles), devers l’Araf o purgatori: En Khenti-Amant, ben ensibornable, ell, com tots els barquers… Amb la vènia que calgui, Re mateix (fins i tot), dalt el seu vaixell solar, hom ens ensenyava que es jaqueix entabanar també per les nostres frèvoles, inversemblants, pregàries. Així que, sense por, encomaneu-vos-me’n, us dic, als sants de la vostra devoció, àdhuc als dels proïsmes i veïns, collons, xe, no fos cas!

“—Messions a dojo. Poséssiu a cascun, a tothom a barrisc, aital com us vinguin al magí — feu-vos-ho durar, una miqueta per a cada, aneu al segur, no us en flixéssiu o aconforméssiu ni amb un ni amb quatorze. Anul·leu el risc, només enaixí us rescabalareu quan sigui l’hora de plegar i de tornar la xapa i les llaunes. Car oi…? En desdenyàveu cap, i era el bo, carallots! Per a estòrcer-se de la mort, hom (home, i tant!), qualsevol cosa. Au, apa, votem-los des d’ara, a l’engròs, el sacrifici de la nostra carcassa.

“—Ai, déus! Avant va, ja hi som. Que magra que la ballarem, açò si la ballem molleta, car qui pus qui manco ja es veu la randa al peus. Cascú amb quin esfereïment s’amaga el paper blanc a la butxaca. Què fumbre, manois…? Què àls…? Espinyem-nos-en, estrenyem-nos-en el cap, i passi-ho bé. Qui no corgo, que volo. Si açò no, tapa’t i bora nit, i totes les puces al meu llit (si només fossin puces, rai!). Per a bona sort, beseu-me tots els trau del dallonses. I fem-nos-hi fort, eix món se’ns torna cagadora, puix que ja hem begut oli — i, cabalment, ai, pobrissons, bocois (açò ens és vijares) de podriment massa anorreador, al duad torrencialment escorregut de les infinites latrines ja ens ofeguem abans d’espitxar-la del tot i tot…”

Car… De sobte, aquell portent tot ominós espetegava, és clar. Tot i que feia estona que la rebentada es veia a venir, l’esglai ens estomacava — pler — plans. Empatxats, ja ho he dit, anàvem com fos, sense mirar prim, de cul, de bòlit, en doina, de corcoll… Un moment encara havíem vist el muscleig despreocupat d’un sentinella, mentre, al seu darrere, es captrencava i esquinçava molt lentament la pell translúcida d’aquells morts d’aspecte embrionari… Un instant més tard, tot era esclat i escruix, i carns parasitades per milers d’àvids corcons de tota espècie volaven a encastar-se’ns, pegat rere pegat, a empeltar-se’ns, impacte rere impacte, fiblons i pinces furgant-nos cap a l’os, i ens negàvem, supliciats, en el cucam immensament ferotge, fètid, fastigós…

“Açò em fot recordar”, comentava, amb ulls de boig, el vell n’Alfang, guit i ranc, sense demble ni galop, malcorrent part del meu costat, “—un incident esdevingut ara farà quatre generacions a la cort. Aquell fou un espant en tot paregut al d’ara. El gran embolic, l’aldarull general, la merda que volava… Sapigueu que la regina-vídua na Thai-Fartarre, que Re hajo perdonada, no era pas una dona del gènere inhibit. Vella i grassa com un hipopòtam ofegat, havia d’amollar tribut i tot per l’espai addicional que ocupava. Hora de cerimònies, necessitava, pel cap baix, el lloc de catorze. I quan anava a la comuna, mare de Re, podeu aesmar-vos-ho… Era tot un espectacle. Aquell jorn ho havia anunciat de columnata a columnata: Nens, me’n vaig a cagar… Aleshores, uns quants ens la guaitàvem cor-robadament, d’orgue, doncs, rabits… Entre els estudiants més eixelebrats dels rengs del darrere — el trístic dels enrenouaires que en dèiem, on per comptes de pregar ens la pelàvem — tampoc no hi freturaven els consuetudinaris comentaris pujadets, és clar… Catralls i falòrnies, rai… De cop i volta, apa cinglada, vós! Tot d’una, quin greu batzac moral, quina atzagaiada a les nostres esperances i ingènues nocions adolescents. S’aguantava la caguerada!… Allò no presagiava re de bo. El recel no ens els tolia ningú. Llambregant nerviosament ça i lla, tots començàvem de cercar un bon àlibi, un bon no-hi-sóc. Amb la impressió, l’orgue fluix de molles, tot el mecanisme immens i complicat del seu cos incommensurable, havia (per marros, redéu) de malfuncionar… No hauria estat pas el primer camí… Catàstrofes llegendàries es sentien per la cort que havien sobrevingudes quan a ella se li estroncava la buidarada. Mentrestant, s’aixecava, cul en joli, del seient traucat. Diu: És que aquest sorollet sospitós em tomba la girada… Va esguardar cap al fons aigualit de la comuna i… El crit esgarrifós, esfereït, de mil esparpellaments de ferams cua-ablamats — allò, n’hi havia, amb una miqueta més, per a enfonsar-nos el palau, i ja, ficats a dir, el món i tot. Car es veu que, cargolada al cul de líquid empixarrat de la comuna, s’hi celava, ull a l’aguait, astorada, ai, també rabida, una serpeta malaconsellada! Ja hi érem; ja hi fórem… Anava gisclant, bramant, ecoica, orcal: Quina horror, quina horror!… Enorme ameba amoniacada! Quan es descargolarà, serà gegantina i múltiple, incomptable, com els estels voraços del Xaró! I entre tots, fets núvol-bolet inassadollable i creixent, es cruspiran el Solell i el món!… Quina abominació, damnació; quin maleïment, condemnament, intolerables…! Açò bo i escatxigant-nos amb palterades i cagallons a tort i a dret, és clar.

“—Entre parèntesi, sabeu…? M’agradaria haver demanat el parer de l’ofidi malullat. Quin havia estat el seu grau d’horror, quin era hagut el seu fàstic d’haver-se vist obligat a compartir, ni que fos transitòriament, la mateixa caganera, el mateix canfelip dels galdosos glops, amb aquella mena qui-sap-lo lletja de cul abassegador, escruixidor, tot-omplidor…”

“Hum; magnífic epitafi. Digne d’ésser hagut burinat a la llosa del Dallonses, del fofialittah… Ara sabem el grau d’horror i de fàstic dels qui compel·lírem d’existir enjús el nostre cul…, dels qui de llur pàtria en férem no re menys la nostra latrina. Per aventura no els haguérem descolgats aitant a la valenta…” Vaig postil·lar, tombant una molla la boca, car, pobre antiguer, se m’anava escaguitxant part d’enrere.

Esbufegós, estranyament feliç amb els seus enyoraments, ja sense fer-me’n molla cas, abans de perdre’l, el sentia donar si fa no fa terme a l’incident anecdòtic que aitant havia masegat, es veia, la seua primera infantesa: “—I nosaltres, mentrestant, esperitats, fillets, com fugíem! Emmerdats pertot arreu, horroritzats al nostre torn, no ens espaordia tant la imatge de l’enorme ameba, naturalment, com la putrescència que ja ens cobria, tàctil, tangible, càustica, envaïdora, irrespirable…

“—Car aquella era femta espectacular, suara us ho deia. Ara, corroïa, mare de Re…! On us tocava, se us rosegava la pell, la carn, el nervi, la substància, l’esperit! Aviat no éreu cor un altre bocí ambulant d’excrement fumós, pudent, del tot depenent d’ella… Com a un autòmat, enaixí us manava, menava: de la panxa a la cagadora, de la cagadora a la panxa, i prou. Ocupat, ve-li, aquesta és la paraula — ocupat sense possibilitat de remissió — tu una altra part de la seua descominal, inhabitable, comuna… D’empertostemps… Fins que… Fins que es morís, i amb morter i ciment la soterréssim, ella i la seua comuna-pàtria — tones i tones, monòlit-copròlit, monument a la brutícia intrínseca, nua, comprovable, incontrastable, totjorn latent, present…!”

On, caritatius (abans no ho fes cap culleró catapultat de merda parasitària), belleu cap llamp, o cap gra de calamarsa massa feixuc, o cap feridura, o cap pany estimbat d’escleta paella celest, ja li cloïen la bústia, li tolien la xerrera, me l’aturaven en sec de per de bo, i eu, ja amb el cor a caire de sobreeixir-se’m d’amargor, sense robar cap llambregada part d’enrere, m’esdernegava per cabal cap a recer.

(…)

En acabat, la nit tomba i tot és quiet.

Sol al meu cau, m’esfregassava fins a la sang, amb assídues embostes de sorra rasposa, els subproductes dels esfereïdors contactes de la tarda: aquelles borradures i enantemes pul·lulants, d’on virons i àdhuc pedraferits cuitaven encara, amb persistència terrorífica, a colonitzar-me, convertir-me, fer-se’m llur…

Part d’ensús em passaven adesiara (com fantasmes o com esperits “nacionals” a mig formar) les vapors metzinoses emanades pels farnats despresos i els penjolls i pelleringues disparats i estavellats una mica part de tota l’estesa dels voltants. S’esqueia que me n’espantava un de molt pertinaç de damunt el cap amb una mà esglaiadament histèrica, quan visur les ombres fermes d’un escamot de valents que hi tornaven.

Cridava: “M’uneixc a vosaltres, companys! N’estic fart, de viure arrupit! És hora de la desinfecció i de l’oblit de les seqüeles; és hora de recomençar a trenar pel bon antic bec de ble!”

Que ben triats! Re no els en malcorava. Són pocs i ben avinguts. Codolencs, menats com ara qualque continent massiu que reneix, avencen — tascó ferreny que anés a migpartir un volcà.

Ni cas no em fan. Els port la cua amb enamorament; sé que en cantaré, si doncs no hi caic no re menys, les autèntiques heroicitats.

“Salvaren el món d’una passa totalment mortífera, anihiladora, perabolidora, eixexterminant… Aleshores, benfornits, brocats, i encara arreludament premuts amb extorsions i amb d’altres objectes punxeguts, ja s’atansaven, sense cap recel ni cap ombra telescopada de recança, cap a la revoltant fossa comuna…”

Era veritat. A despit d’escadusseres, involuntàries, tremolors endarreridores (que tanmateix apòzemes, untets i sucs animadors de farmacioles exactes, de continu reexien d’assecar-nos micoia), al capdavallet, heus-nos, hi fèiem cap: ja hi tornàvem a ésser, escrús, gens torbats, guarits de pors…

Sacs de calç viva prests per a abocar. De sobte, ens en cremem els dits. Inèdits animalots nocturns, de ferotgia i de lletjor inaesmables, ens planten cara. Els fem la competència…? No pas, banaus…! Veníem simplement a toldre’ls la teca tuixegosa. I doncs, els salvàvem igualment, els estalviàvem malalties d’exacerbaments insobrables… Tret que alguns, ah, llas, ja devien estar-ne irremissiblement entecats. D’aqueixos… “Cacem-ne un!” Ens enagàvem. I, amb penes i treballs (i, fet i fet, quan enllestíem, amb un quinze per cent de baixes), també ho fèiem.

(…)

Terato-pífia, esguerro guenyo, permancat, bonyegós, redundant… Gastament inviable, i nogensmenys amalgamat efímerament amb tota mena de pertrets agredidors. Fauna inharmònica… Harmòniques, ah, sí! Això rai, hò i tant! El seu ull d’harmònica, els seus nassos d’harmònica, les seues cues i banyes i ungles i botris, cascun una altra atrotinada harmònica; harmòniques pertot, quina cacorquestra! Quin orgue de monstres concentrats en un de sol…! Altrament, espectre pèl-enravenat si fa no fa mamífer, amb carns de peixos, sauris, estruços…; llets i fums, defecant-ne tothora de cop-descuit part d’esfínters purulents d’orificis insospitats, repelant-ne encontinent, amb llengües d’harmònica infecciosa, les merdegades i verins pus repel·lents — bestiarra virulent, rabiant, fastigosa, quimèrica… De tot us en seré molt fidel testimoni. La duien, balba d’opiates, a l’església palatina; la proferien al sanedrí ans al Sublim, amb tota la cúria llepadora qui li feia tou.

“Oidà, i açò ara què és, xeic?”

“Açò agafeu-vos, fill de Re!…

“—Hoc, cavà? Guaiteu, doncs, patró, què us en perdúiem, humils, i tanmateix car-compradot a collons, mestre, de debò… Per a heure’l, només, tretze dels nostres, nafrats amb traïdoria per algunes d’aqueixes meselles aparicions infernals, ja moríem negats en despulles de fetor arxiasfixiant, immergits en (i tot seguit fagocitats per) substàncies de repugnàcia (pleguem!) perindescriptible, barreges execrables, força més indecents, destrempadores, en llur inconcebible fastigositat, alhora que les dels fems, les sentines, els llims de clavegueres, els pous sèptics dels hospitals i llatzerets, les muntanyes fetes malbé de morts enxarxats a mitjan riu un parell de mesos en acabat de la inundació (encara ploient, vós!), i els carners putrefactes d’afolls i de cervells d’avortaires i d’embalsamadors — tot plegat! El duad abans d’hora, estrompant-nos-hi sense buf, i on cada bare niell és cadavre podrit i infernal amuntegament de milions i milions de caguerades!

“—Justa, ai. Com deia aquest, mossen, sense avisar ens esdevenien tostemps paranys bares d’horrors ensems inescandallables i inoïdes… I enaixí, allavòrens, què…? Re (ai, ai, ui!). Vós mateix. Com és palès, el romanent, d’afegitó, gens incòlumes, ni il·lesos, ni sans, ni estalvis, ni sencers, (uf, el mal!)…”

“Ahà. Des d’ara, doncs, preocupeu-vos-en poc, o, ja, gens. No us hi planyerem pas els emplastres — ni, als monyons, les insígnies — campions.

“—Ara, perdoneu-me si sonés una mica a crític fora-ritmenc. Amb permís, aquest cagarro si fa no fa vivent, d’on surt, cavà…? A qui pertany? Qui me’l perdia? On el tornem…?”

“Senyoria, enlloc. Nosaltres de vós el guardàvem en formol per a ops de fotre la por al cos dels il·lusos ambaixadors estrangers. Plevim-nos-en per a amenaçar-ne la deslligada i desbandada ultrafrontera, i veureu vós els enemics qui, d’aquesta, els tindrem fins d’allò més…

“—Car ell, en canvi, pretén, contra totes les aparences, i hi puja dempeus, que també és de la classe dels simis humans i, de més a més, que prové d’un aduaret veí… Alça, manela, el panorama, doncs, que no…?

“—I no us aixeca pas les faldilletes faraòniques, el meu soci, ací, no, arraix. Podeu jugar-vos-hi que ni gosar pensar-ho no gosaríem. Ara, açò, aquesta noció de la contemporaneïtat ans de la coterraneïtat amb aquesta malestrugança si fa no fot bípeda, no dubtéssim pas que serà com ara pendre cada dia, per comptes dels comptes esponerosos de tots els imposts recaptats amb un ordiat granissat amb canya i unes maduixetes, un gat amb sabates, o ja, menys poètics, oli de ricí, vidriol; pitjor: les noves d’una altra invasió penjant-se-vos ensús el cap. Car…

“—Toqueu fusta: vullguis no vullguis, aquest marraco forma part dels vostres súbdits… Quina creu, oi, ah, llas!

“—Ve-li, exactament; oh, i espereu-vos… Segons ell (i, amb uns granets de sal, àdhuc nosaltres, per la mica que anit en poguérem escatir), ací on el guipeu, meravelleu-vos-en pler, car es tractaria d’un exemplar superiorament escollit, atès que els altres, es veu (cabalment els qui ni capaços no deuen ésser d’eixir de la corralina comuna), pareix que posseeixen qualitats, si cap a cap cap, encara més desastroses…

“—Ço que a bell ull semblaria increïble ni que enraonéssim, com de fet enraonem, dels… veritables hereus dels atàvics xarrupacagallons!”

Estranyament, poc paper part de cúria i de Vèrtex divinal. Cap reacció gairebé… Als herois començava de pujar-nos la mosca al nas. Al capdarrer…

“Ah sí…?” Amb gest desmenjat de menja-sopes, bocana-desdenyós, fluix de manoquelles, fou el comentari oblic d’un dels pus antics juristes oligarques. “—És clar, i el seu crim al cap i a la fi, què…? No pas gran cosa. Una manera com una altra d’obtenir o d’obtindre el quid-pro-quo.”

“Què…!” Aviàvem, nosaltres, peixos del tot, cuid àdhuc que glossopètrics.

“Escoli qui-sap-lo acuradot” — respongueren ja molts, amb greus capcinades d’aprovament — “—observació cafida de ciència, ei; d’ací, als codis i a les esteles; d’ací, al coets i als estels; estintol la moció de totes totes; en sóc trinós segon, ep, o tercer o quart, tant me val, com si em posàveu al bec darrer, açò rai, car crec que hi serem tots, i al bec jussà encara hi faria doncs més patxoqueta…”

“Conxorxa; conxorxa puta!” Hauríem cridats, de poder-ne, ah, llas, massa decandits. Car amb quina altra llei de l’embut ens embotien amb lletovaris suposadament reenvigoridors, amb refrescs de benvinguda i d’homenatge, drogats tanmateix amb gotetes fosforescents d’extractes immunds i paralitzadors…?

Ens lleixaven sols i en la penombra. En la sumptuositat escandalosa d’aquell lloc tanmateix gamadiu, ens esmerlíem con gats escorxats, sí que, força ivarçosament, esdeveníem com ara cabdells esfilegosos de tremolins i, si els vèiem allunyar-se corredors enllà (els ressaguers tolent-se, amb quin sospitós afany, mantells, togues, bissus, tapa-culs suplementaris, i gitant pels racons perrucotes i barbes postisses de llautó), la imatge que al capdavall en servàvem era cada camí pus tèrbola i bellugadissa.

Amb una certa dosi de miraments, els de davant de tot, com mansos, coll-torts bous d’Osiris menant-lo als reialmes del pregon, l’adreçaven cap al museu. Açò era palès. Anaven il·luminant més torxes a mesura que s’endinsaven cap a les cambres més secretes, interdites.

Hi desapareixien amb un esclat de llums.

Tornem-hi, la cobejança frustrada. Ah, estances gruades i anc prou abastades, a tard del tot ateses. I aitan sagrades que cap de nosaltres mai no hi ha pispat, cap de dins, ni de reüll…!

Lleterades, Re! Si com sostenen els doctors eclesiàstics, el demiürg creà aquest univers bo i pelant-se-la, cada goteta un altre estel, ací va la meua messió que se l’ha deguda pelar a hores d’ara mantes vegades, i que d’universos paral·lels en deu voltar un femer.

Ah, que pogués! Compteu-me que faig cua per a cardar-me, tossut, banya-ert, cap a un que sigui més just, atès doncs que d’aquest d’ací ja no se’n pot aprofitar re…

Ambtant, què us diré…? El mareig furtiu ja feia abat de tot l’empatollet esbalandrat de nosaltres; amb mans i peus molt balbs, esterrejàvem epilèpticament, com més anàvem, per això, més feblement, fins que ni sacsades involuntàries els nostres cossos del tot baldats no es veien amb cor ni d’etzibar. Sentíem uns trucs estranys, això sí, sense significat ni tonada ni cap freqüència de percussió si feia no feia identificable, reconeixible — treballàvem amb cervells menyscabats a desllorigar-ne algun sentit, quan, de xiripenca bolla, alguna clariana en la foscor líquida que rajava arreu damunt els nostres ulls ennuvolats, ens deixelava la guàrdia asseguda al llindar. Escatxigaven els marbres historiats del soler si més no amb el doble de daus que no els haurien calguts. Llurs crits de ficta animació calaven en nosaltres com garfis d’abordatge. Volíem escridassar-nos i ens embarbussàvem com buneres d’aigüeres embussades…

“Oi, per les obscuritats sempre s’esdevenen coses rares.” Comentà, fred i desprès, un dels armats de l’escamot que ens desava en aquell luxós calaix de l’oblit.

“Man sempre ho dic: això de ficar-se a la sopa dels altres… No, senyor. Cascú a son lloc, cascú a son joc. / Què…? / Tiri, tiri…”

Toc. Toc… Els ors febrits del tron reverberaven amb les lluïssors que es filtraven entre els cossos dels soldats rasos ajupits damunt el trespol dur que els emmirallava. Aneu a saber què s’hi jugaven, displicents, malcurosos, perfuntoris, sense pelfes. Que no fos el dret (no pas figuradament, ara) a donar-nos més pel sés… A fotre’ns pels sacs esbotzats dels nostres ens desnerits, per on llurs avellanetes poguessin ésser-hi simultàniament vessades i recuperades indefinidament, fins que se n’ujessin i ja decidissin (ells!) de deseixir-se’ns…

Mentrestant (oh, paroxisme de l’enveja impotent!), el paràsit de més alta volada, el qui havia merescut la introducció al sant dels sants de palau, la plana major (com aquell qui diu, els oficials d’alta graduació), rere la Porta Sublim, en el secret i misteri de les cambres privades, a què se’l devien jugar…? O hi jugaven, mal fos temporalment, com si era ni més ni menys, un soci més de l’orfeó…?

Maleïts, d’ençà d’aqueix vespre rebregat, per poc que n’ixqués mig viu, cada matí, en llevar-me, m’havia de fregar el cap amb cendres de papirs…

(Malviatge, com avui, xst, com ara.)