No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Havíem tot just iniciat l’estudi del Reliquiari gnomològic, quan un bidell xaruc, ujat de córrer, a frec d’atac de feridura, amb braços i cames que li tremolaven espasmòdicament, assolí tanmateix d’assabentar-nos que, ausades, hom ens havia envaïts!

De patac, tot fou engegar a dida els seients (bells ossos bisellats d’espinada de balena) i els llibres — ço és, cadascuna de les delicades litofanies on, a contrallum, hom rebia el meravellós deixelament de l’essència sublimada de la nostra eixespuntada nació — un bell aforisme per cada — cafit de ciència, experiència i tradició populars…

“A la guerra, a la guerra!” Cridàvem, enzes, els de més.

“—Fora fòtils!” Eixexclamàvem. “—Al camp de batalla hi manca gent!”

Les adés perspícues litofanies esdevenien, amb sort, ostracons enigmàtics, o ja (ah, llas!) pols sema, cendra perinsignificant. Les tauletes encerades s’omplien d’esgarranys absurds, d’un llenguatge bàrbar, inconcebible… Quan l’autor s’escollinava per una finestra, acollonit que allò fóra aviat implevible runa i ell per aventura encara dintre, aquell mestre flegmàtic el pescà per una orella. “—Fer-t’haig un collaret de llamps de les aclucades a deshora.” Esmentà — i aquest era precisament el proverbi que ell ens anava a eixexplanar suara que el bidell funest irrompia amb les seues eixexecrables cinc-centimades.

Aleshores re — amb una feble ganyoteta de disgust, em jaquia anar.

(Aquesta ara deu ésser la meua eixexcel·lent eixexpiació: a monument lingüístic mai no entès, monument lingüístic que tothom entendrà, car m’hi eixexplanaré fins als límits de l’univers, i upa si cal. “—Com a la dona qui es banya tot trempat peixet hi ve…, enaixí a l’home qui sap — enxarxa conceptes immortals que pel son etern dels ignorants ignorats passà sens traça, com per ormeig malamanit o salabret foradat.” Feu-me cas. Homes qui aferrissadament capteu i copseu, aviat ho entendreu tot — i el món us pertanyerà! Car tot és, eixexclusivament, de qui en sap veure l’entrellat.)

(…)

S’instituïa doncs un temps d’ebullicions. L’embranzida de les insurgences rodava a plenes dents. Rondaven pertot arreu persones esfereïdes — fins que hom no les aturava en sec i de per sempre més.

Cascú no era re sinó un altre comparsa d’aquella costosa horror. Ens imaginàvem amb quin desig foll els escollits tornarien a llurs beixamels — a llurs propagandes ininterrompudes, indiscutides.

Tot és mòbil — els mòbils, els immòbils i els fins ahir mateix inamovibles. Baldament cada home i son germà siamès encara amb frases es refusessin (com abans) — ca, però! En realitat, ara van, amb una certa despreocupació, fins als extrems de l’eixexterminació. I, doncs, cap vaca ni vedell no és adorable — ni d’or ni de ferre rovellat — totes de sorra seca s’han tornades, i s’ensorren amb el vent.

Com un glaç nocturn sobtat, la gana pren el paisatge. Els atzucacs del fred acorralen les ciutats. Tot és urgent. I sobretot la nostra tasca.

A plenes trompetes ens estimàrem nós amb nós. A la vora dels focs, ens contàvem els diluvis i d’altres amables empescades. Com bastíem, en acabat, és clar, no pas cap torre massa alta, ans un forat ben gros i pregon perquè els maleïts panyins claveguerosos — les aigüotes fangoses — s’hi escolessin, hà!

Mes ara poc hi ha lloc per a cap il·lusió ni una. La gran partida de dames s’ha acabada, i ningú no veu que mai se’n pugui tornar a començar una de nova.

El nou faraó abandonava de bastir el seu ziggurat. Només el bastia és clar amb sords-i-muts. Perquè no caiguessin enverinats en sentir els mentiders xiuxiueigs dels diabòlics volaires d’entrenuvolam. Hom els pagava prou bé, mes ans prou havien doncs així mateix de patir un esbotzament de timpans — a cops de punxó — i un estrebament arrencador de llengua, amb tenalles molt baronívolament engrapades.

Ah, minarets espirals, encara me’n record, el mareig de l’envolar-s’hi, per a després cantar-hi cançons de cantacançons. O el plaer neguitós (el neguit plaent) de guaitar els estanys i veure-hi els mons quaix infinits que no hi suren. Mons molt més complexos i gruixuts i grandots que no aquest on raem — tot i que, en raure-hi, hi rauen versemblantment. No. Però cal aesmar-se un mateix, de bell nou infant, i guaitar el vòlvox com ens guaita. Car sempre fórem vòlvoxs guaitant al nostre torn la cara de l’infant qui ens guaitava fit a fit. I ens confoníem de món — confusió tan suau, assuaujadora, d’esfilagarsament anímic — qui hi tornés!

Mes ara, llas… S’ha acabat. Cap petit no neix anys ha. I en gruem la presència, adeleradament. Per comptes, l’esperança som nosaltres — els vells il·lustrats, els qui coneguérem l’abans (poc o gens amenaçats), els qui patírem els flagells, els qui recordarem l’endemà.

Escribes sobrevivents — exiliats, celats en raconets, els migrats quatre gats qui som, fermament volem constituir-nos en (ah, llassos, molt precaris) ponts.

Contents encara amb les poques cordes que ens romanen. Bastirem en aquestes estepes solitàries punts de contacte, perquè els clàssics de l’ahir (és a dir, els clàssics i prou), i per aventura els eventuals d’un esdevenidor només garantit, ai, per nosaltres, puguin al capdavall connectar — ço és, entendre’s mútuament.

Fet, doncs: els escriptors d’ara som tots homes-pont (entre dues edats d’or, inspirades, esponeroses, vitals). Si belleu el més gran dels antics, en enllestir la versió definitiva de les seues Cròniques de Paus i Pans Tous es desempallega de la llau escanyadora d’estrangerismes que empantanega perillosament la seua creació (papirs i papirs plens de diàlegs en foraster, que és com realment enraonaven a l’època els podrits curials de la contrada)… Si per tal d’assegurar-se’n una comprensió mínima en el futur (car hom escriu per a la història), el que féu fou adaptar el text a la veritat total de la llengua, i no pas a l’accidental del moment que descrivia — car, bon pic la normalitat (via ensenyament com cal de les noves generacions) fos establida novament, i els vicis de la venuda, botiflera, burgesia fossin, com foren, esborrats (com tots els mots colonialistes, lleu oblidats), llavors allò seu ja no pertanyeria sinó als morts o als enemics. Si tampoc no va voler treballar debades. Si no volia pas, i amb tota la raó, que el seu escrit esdevingués ben aviat il·legible… Per què doncs nosaltres (obligats de més a més per aqueixes circumstàncies de quasi-anihilament) fórem menys ardits i conseqüents…? Per què no en seguiríem el bell exemple, i no utilitzàvem exclusivament el nostre llenguatge-nucli (el total) — tots els nostres termes, expressions, mots i paraules d’abans, d’ara i (gosem projectar-nos-hi entenimentadament) de l’esdevenidor!

No permetem que també ens envaeixin els cervells, que ens barbaritzin a tesa els kas. Ni hititoide ni homoclàstic (ni cogotçoide, ni maltribat), no en dongueu ni un testimoni — passeu-n’hi el moixell, esborreu-los, grateu-ne i esmicoleu-ne el tuf més ínfim, no en deixeu per poc que pogueu traces ni a les tombes — ignoreu-ne l’existència, mai no n’esmenteu la presència infecciosa — sigueu homes! Sigueu ponts! Sigueu ferms! Sigueu!

Altrament, alternativa només n’hi hauria una: clar i net: per a tots nosaltres fóra el no-re — re. Atès que… Sense avantpassats sense descendents, què fórem? Re. Re.

Reclosos, sovint i tot sense casa, els refugiats i tressallits ens condensem en coves violetes, on, si s’escau ben dinats, entre tots aprenem de llegir.

Els murs, amb llurs escrits rupestres, tampoc no són gaire pitjors que les glaubes de llicorella i els taulons negres dels estudis. Coneixem el guix i la greda (els clarions) i, amb punxons de palmes, amb pinzells de cards, també ens afranquim. Cada sequoia ens produeix tauletes a betzef. Rebaves i bordons, els evitem bo i treballant a l’arrencada, ço és, hom ocupa la sala de lliçons només fins que el qui li ve darrere ha comptat fins a quaranta. “Oblidava tot això”, diu el primer, dubtós. “No veig pas que m’interessi”, diu el segon, ja entrant; i esmenta el proverbi avial: “—Aquell qui, per emuntori, no reïxi pas a purificar-se, que vaqui per a altri el lloc comú.” La pressa ens fa concentrar molt en el que performem. Tots anem per feina, qualcuns geniüdament i tot.

“Oh, Toth, dolça font per als sedecs del desert / Aigua amagada per al qui te la demana a crits / I revelada per al qui te la cerca en humil silenci / El silent ajudaràs i el cridaire abandonaràs a la seua samfaina, fregit.”

Les oracions que aprenem ens duen d’espetec, momentàniament, allà on ja no anàvem abans d’aquestes agonies, convulsions, que hem tingudes darrerament. Al vèrtex d’una L, s’hi asseia el conferenciant; els deixebles cobejaven l’empíric, l’acció, el relleu, i t’embolcallaven i empenyien, poixèvols, com claudàtors. Açò, si més no (aqueix feix d’aspiracions), anava a favor de l’atenció — mai no els veies mancar d’interès. I els mestres, en molt escaient diàleg, competíem per a heure’n, sols, llur fascinació. No podies dir que les nostres banyes eren hagudes contretes fins que el tendre setí de llurs mirades no havia esdevingut inconsútil de bec a bec de paranimf — i llavors el més eloqüent de nosaltres gaudia, sense noses, ensems de les orelles del doble alumnat i de les (no re menys agraïdes) del professor sobrat.

En conseqüència, s’obrien amistats, les quals, a llur torn, proveïen savieses. Tot açò, és clar, és força ortodox, pel que fa a tècnica d’ensenyament.

Un error limitat nostre fou l’abandonament de l’utilitarisme bo i durant les classes de moral. Car si, com ensenyàvem, era injust d’engalipar àdhuc els adulteradors (ni de no agomboldar prou els qui volien que ensenyéssim mentides), llavors, clarament, ja hores abans de concluir l’afer hipotètic, per molt crua i impertinent que fos la nostra sensualitat, que ens donessin pel sés al llarg d’aitanta d’estona suposadament neutra, havia d’escoure’ns per força. Tota xúrria ètica pertanyent als temps normals, calia llençar-la borda avall, com ara un altre vòmit alliberador. El contrari de convencional escau a la captinença, quan el qui es capté ho fa fora dels paràmetres comcals. Aviat ho arreglàvem — llavors eixexemplificàvem que: En coordenades tortes, anàrquiques, bèl·liques, el capteniment moral ha d’ésser tort, anàrquic, pugnaç, imprevisible, puta — sobrevivent.

Fou l’il·lustre Krisip qui, bo i abalançant-se damunt l’alumne Lleonci, demostrà el teorema de la impotència criminal (apalamnosisme). Lleonci duia al trau, per comptes de cap nombre, un gessamí (d’altres estudiants, menys avençats, hi duien brins de menta, o flors de camamilla). El gessamí tombà i es féu malbé. L’haguéssiu vist llavors — els escarafalls! La pèrdua de l’objecte no es corresponia gens amb la vàlua que palesament l’alumne li allevava. Maldava com un boig per ops de restituir-li l’aparença virginal. Ací aleshores Krisip: “Enaixí com, en una unitat mínima de temps, l’organisme ha recorregut un recorregut, enaixí també el romanent de l’organisme ha de romandre a l’aguait de l’instant que serà cridat també a partir i perfer, per l’ús, un determinat camí útil. Això vol dir, cal tenir sempre presents les qualitats contingents diverses de cada acció, per ínfima que sembli. Enaixí com un cony fi pot esdevenir massa fi per manca d’utilització, fins al punt que (com diria en Tòtil) podria tancar-se, com un con de llum es tanca en l’origen. Així mateix, en un sentit purament adreçat al capteniment, cal retre un tractament igual a cadascun dels àtoms constituents de l’ànima — si n’afavories un, en lògic detriment de la resta, aqueix t’esdevenia blau com el cel diürn sense núvols, i en conseqüència massa carregat, per tal com congriava en el seu si el treball de molts, els quals, quan s’escaurà que haurien de treballar per (a) ells mateixos, freturosos d’energia, presos de l’ardent punt xuclador, blasmant-se (epileptes), veuran tots llurs propòsits desembocar en un vergonyós continu fer-continent-de i prou. Açò destrueix, com arna accelerada, amb quatre dies sols, el gènere complet.”

Digué Lleonci: “Amb aqueixa mena d’experiència psicològica més aviat crepuscular no anirem sinó a la pluralitat viciosa d’un altre Epicur (el qui [es] conforma). Les valls tenebroses de la seua lluna no emboliquen re de bo per a la salut. Causa és ací un terme remot i aliè, al·lergènic. Les serenors sempre conxorxegen contra les realitats. La veritat no pot ésser reduïda de cap manera a la simple enunciació d’uns mots que hom albira com a correctes. Car, tostemps que una qüestió sorgeix a enartar-nos amb el seu misteri, escoltar-ne els tornaveus per les circumvolucions cerebrals i els èmbols cardíacs, això no equival sinó a una mena d’aperitiu que orienta (però solament orienta) cap a un apetit per la veritat. Moltes d’impossibilitats hi són també presents i li obvien el trajecten i li embromallen l’ambient, per què l’objectiu roman fosc, enfosquit, insegur, tèrbol. El filosop Diugens poc anava gaire lluny d’osques quan dogmatitzà, amb gests només, que una abraçada incloïa més satisfaccions que qualsevol pilot de proposicions escollides per la necessitat de soltar un enigma, jatsia que aquest fos vital, o traumàtic d’allò més si més no. Collons enlaire i amb els seus set dits per mà, ens significava que els plaers tots sols, procurats per ço que és natural (contra el que és únicament especulació mandrosa, flatulent), ens esperonen — més que no pas a cercar — ja a anticipar les portalades interdites del Jardí (si no deductivament, doncs, per instint, per flaire, bo i ensumant-ne de ben lluny les embaumadores sentors) i, en pic trobades, a enderrocar-ne les reixes, sense estalviar tossades, costés el que costés. I ací s’humilià a esmentar també Epicur, i que l’alt viure no era tampoc propietat reservada de ningú que no hi jurqués o no s’hi esdernegués prou per a abastir-lo, gairebé amb deler, doncs, com ara, hò, assedegat, o molt libidinós, amb ben poca por que al capdavall no hagués perdut també el lleixiu, ah, llas. Car més val no re que molt poc.”

Respongué el pedagog amb un demanament: “Aqueixa eixexposició amb què suara ens regalaves, on es prefigurava en les columnes ja citades?”

I afegí: “—Enlloc. Enraonàvem d’àtoms (columnes on es fonamenta el tot sense excepció), i tu, ni basant-los en cada dues (alternadament, ni en cada tres, ço que ja fregaria el non-sèqüitur i l’absurd, ans construint solament en l’arbitrarietat d’unes quantes que et fan més la peça ara mateix i perquè sí), no saps causar-ne cap designi ni principi de captinença amb cap i peus. Tot és un aldarull, tot és un gran garbuix — aboquem-nos-hi i què en surti el que Re vulgui; açò ens proposes, oi? Restrets a sotscavar, d’uns quants mesos (que és tot de què disposem els mortals presos d’un en un, com tu els veus, i doncs, no pas com a unitat de molts d’àtoms, qui altrament són, per a qualsevol finalitat pràctica, eterns), un model de vida amb prou seny que ens satisfaci aitant els sentits nats com els innats, ens embarcaries en empreses desesperades — com les dels herois qui voldrien afaiçonar-se, espasmòdicament i estrenus, alguna filla única, pròpia, de la carn dels déus!

“—Quan aquesta xicota divina som ja nosaltres, tots plegats…! Presos en ella, dissolts en ella, per propinqüitat quasi-divins, partícules del seu cony, del seu cor, dels seus peus, dels seus excrements. El que ens convé és que l’òrgan (o la llonza, o l’artell, o el pèl, o el gra o àdhuc per aventura la malaltia), que nosaltres com a poble curem, sigui ben servit per tal que prosperi i la xicota no es migri, ans, per aventura agraïda, ens altregi o atorgui més representació.

“—Els ossos i llurs molls, home, han d’esperar alhora. Ni l’un no pot anar a vessar-se, insostingut, efímerament i inútil, ni l’altre a estendre’s sol, insubstanciat, trenquívol, fantàstic. Façana i contingut s’han d’adir — presència i paladar — com ara aquest blanquet, senyors… Intel·lectualitat i forces d’ensopec ensems, si doncs no volem empastifar un fracàs impaïble. Hum, en canvi, excel·lent: la seua presentació no promou ni a basca ni a disgust (de fet, ben al contrari), la seua experta coguda no assenyala ni a indigestió ni a endrapament mansoi i elegíac (tot al contrari, novament); escoltin, saben què…? Que no els sigués pas obstacle, ja em remoc. Som davant una autèntica reeixida — cor amb figura — bon profit!”

Car l’hora de dinar irrompia. Tothom es deixava estar d’enderivells. Muts i a la cullera. Les cassoles sobreeixien. Les ferramentes plegades — quin metralleig. Les llenguasses, com torcaven; i sobretot la del botxí — s’esqueia d’ésser aquella la seua menja més estimada. La darrera vegada que també ens en tocà, recordem com vituperava totdéu i es jugava l’endemà per encara un altre full de blanquet. Tot hi eren mànigues. El music se’n tornà esporret — l’única truita que tastava (jatsia instantàniament), algú li l’estampava al bell mig del vult, però belleu un altre, més golafre, li la substituïa encontinent per un carxot.

Sabent que la musica no és pas millor que cap altre procés automàtic (com ara reconèixer la fesomia d’algú, o muntar a cavall, o àdhuc dur-se el tec al trau bucal — re, doncs, que calgui àrduament treballar des del cantó esquerre del cervell, el director, gotejant contínua informació subliminal al total — ensems al mut i music, i a l’enraonador i raonador), ningú no preava gaire massa el musicaire, com ningú no balafia enteniment bo i admirant els altres instints de l’animal: “Vés-te’n a tocar la capsa!” Se’l descartava aquell.

I ell havia de permetre’s un lleure al cor que se li entravancava molt perillosament. S’agemolia al fons rabiós d’una fornícula amb muricecs, i cantava. La seua era una veu estrangera — li patinava barroera i malenconiosa, i tots interpretàrem que no eixavuirava re de bo.

Ben ràpid, un dels nostres, escriba, qui sempre havia presumit d’infal·lible coneixedor musical, va impedir que els tips apedreguéssim el music dejú i descordat, discordant. Sense remolejar ni molla, gens indecís, doncs, se li plantà davant i declamava:

“—En tot cas, jo sóc el qui descriu els moviments. Pels corredors i les canals del meu escriure s’escolaran els segles maduradors, i el meu nom serà el nom de la collita d’aquest on ara som. Si dic: Portava una camisa de la color de la castanya, mai les generacions esdevenidores no se l’aesmaran altrament que amb camisa castanya. Eixorbeu-vos, i amb les meues paraules el veureu — la veureu, si la declarava nua i dona — millor que no pas ara el (o la) veieu. A través del que jo escric i us llegeixo, us llegeixen o us llegiu, el desert podria tornar-se de neu i els vostres peus esquís. Us reconeixeran com més aniran menys i menys. Sereu refets de cap a peus mantes de vegades. Amb el meu testimoni, signes cortesos us coronaran, i al segle L, o al LX o al CXX, sereu confosos amb suïssos, sereu presos per marits qui l’escoltàreu bocabadadament, i tots us vantaran.

“—Em sembla, tanmateix, que si ara arrencàveu d’arrel la font que sempre nodrirà la vostra fama, si us arriscàveu a perdre el motiu d’ésser remarcats, de guanyar-vos un esment, i matàveu el meu (o la meua) amant, virtuós (o virtuosa) de més a més del xerrac i la guitarra, sereu reculats d’empertostemps fins al massa tard, i llavors, per aquest estret esfínter de la casualitat, sí que ja mai no sereu renascuts en la com més anirà més refinada metamorfosi del clàssicament documentat!”

“Ve-li, ve-li!” L’aplaudírem i, amb ell, el music (o musica). Els escriptors per ço car ja érem del seu gremi i ens havia feta una propaganda idònia; els altres, més basts, lleugerament intoxicats per un perfum d’incomprensibilitat, per un respecte mut, molt atansat a l’acolloniment.

Una falena de cendra vingué a posar-se damunt els llavis molt dolços de la xicota. El temps s’havia enllordat, enlletgit, gairebé de sobte. Un vent ras, àlgid, picant, pudent — amb un parell de batzegades, feia tornar en parracs la seda o el samitell de la combinació força translúcida de la noia preciosa. Ella volgué culivar-se com una mare. Del seu castell confortable, en tombà el xerrac. La funció havia finit — això si més no era cert.

El jovent (el cos discipular, especialment), tot enllaminit per la festa promesa per la incipient tempesta, es ficà a escoltar, no pas ja més els minsos pu-puts de l’úpega supèrflua, ans els embats il·limitats on cavallaven els dimonis qui venien a trucar a les cuines fins a trabucar-les. Aquell estrèpit d’atuells caòtics i de terrisses que s’estavellaven amb esclats d’àcids escatxics, els il·lusionava prou més que cap de les més sòbries, enseriosides, classes de semiòtica. Hi anaven amb ferres punxeguts per tal d’alhora atreure’s, heroics, els distrets llampecs. Quiscú llampnafrat, i encara bàsicament il·lès, fóra més tard pres, no pas com ara una curiositat o un banau o un eixelebrat, ans, ah, llassos, per quelcom com ara un escollit dels déus, un dirigent celdecretat, algun altre futur cacic de fira, etc. Feixismes, rai.

Escandalitzat, jo tentinejava, cuidava caure de cul, no tant per ço car la fúria del vent em sondrollés tant que cuidés fer-me perdre l’estiba, ans per causa de la irresponsabilitat palesada pels nostres molt desagraïts malensenyats. Enaixí em vaig permetre la follia de caure’ls damunt com un geni o un esperit — l’únic llamp que queia em fiblà justament mentre jo els queia, i els estudiants, en veure’m flamenjant, em prengueren, com s’esqueia, per llur redemptor. “Véns a rembre’ns!” Colien, sangfosos. I instal·laven llurs vides miserables a pler meu, al caliu dels meus peus — “—cap remença que, poixèvol, exigissis fóra poca, déu u! Re no ens faria goig com ara acabar aviat i del tot ben remuts! Glòria tocatardana, ai!” Gemegaven, fanàtics, bocaterrosos com cucs, a frec de gitar-se abís avall, per comptes d’apagar-me, embrocar-me amb pomadetes, pensar-me, tractar-me com hauria correspost a un professor (tan patidor per ells, tan esdernec de la feina com aquest, de pus a pus).

Darrerement, un camí darrere l’altre, havia descobert que no m’altava gens, açò d’ésser, en essència, al capdamunt, digne de tots els respectes, i en realitat veure’m al capdavall, viltingut a lloure pels marrecs. “Quin és el cervell del cervell?” M’havien demanat. “—Car si tot posseeix un cervell, tret del cervell, llavors el cervell és Re, déu preeminent, i tots som fets de Re i dels seus súbdits.”

Com desfer sofismes? Mai no sóc hagut massa bo, en aqueixa tasca. Sovint, m’he embolicat lamentablement i en públic. Ara, tanmateix, podia revenjar-me’ls, acadèmicament, erudita. Aitant com me’n vingués a talent — o no era jo pas l’adorat, tot i que encara em socarrimava molt adoloridament…?

“Construíssim maó a maó.” Els divisava generalment. “—Mai a pilots ni a la babalà.” Però ara havia de desempatxar, car altrament tost fóra carbó. Condició gairebé incomunicable — per prémer-los aquelles impressions emprenia a escanyar-ne un. Impuls immarcescible — sóc tot d’una la regina inquisitòria — l’agenollat el veig tornar-se albergínia sots el meu desesperat abraonar-me-li. “—Repeteix!” L’alliçonava: “—Cal mai no cremar el vell coneixement — preservem les diferents Alexandries i tots llurs antics bibliòfils — la font de la perfecció s’arrela prioritàriament en el més pregon de les espècies pensaires — la llarga adormida de les edats, vet ací fal·làcia que somniàreu — contra açò, la meua única exclamació serà: la gran rialla.” Me’ls en reia, doncs. I els tenia ben arronsats.

“Moixoni.” De cop-descuit tot fou un somrís molt dolç de silenci. Ni trons ni crits ni daltabaixos estrepitosos no m’omplien el desconsol. “—Moixoni”, algú mormolà de bell nou, i els sentia netejar els meus voltants amb tanta de cura que hauríeu dit falenes enconant llurs vellutats menuts. Jeia en coixins de borrissol — llurs pregàries m’eren vijares ésser el murmuri religiós del brullol primaveral — epítom de la tovor més sana. Fins i tot els capitans, normalment d’altívoles i dilatades figures, romanien prostrats. Només un cos es bellugava, un pèl irritadorament — es passejava amunt i avall damunt l’atapeïment de catifes de la cambra. Era l’escriba, el cronista, el fautor del cronicó de què jo esdevenia, per a llavors i tant, protagonista! Tot d’una, inspirat, amollà un aliret i corregué cap a la la seua tauleta encallada.

“Un angunieig de dona clara! Que bé que m’ho defineix: Un angunieig de dona clara!” Cridà fort. Tot ho revoltà. Alguns volien segar-lo, per emprenyador. Jo, sobreposant-me a la ranera, els deturava: “Ep, ep!” Els volia tractar de rucs — les forces em mancaven, tanmateix. Dissortat escriba — rebé de valent, fou esguerrat en lloc lleig, la seua tauleta tombà, s’esquerdava i escantellava; tot seguit, un trepig la xemicava. Bona nit.

“—Ara, ànima, pietat!” Vaig haver-me d’indicar a cau de consciència, per tal de sobreviure’m. Per tal… de fer-me qualque altre jorn amb qualque altra oportunitat d’eternitat, ah, llas!

Quan, per amor a aquella angoixa, ja se m’eixamplaven els ventricles del cervell i me l’atrofiaven, una embranzida, que ni aquell desencant que m’atenallava no podia sobrar, em dugué victoriosament al gatgeig, tanmateix inequívoc, del nom, curt, del music (o musica) — conegut (o coneguda) marit/muller de l’escriptor suara esterrossat. “—Ploma lleugera de la veritat!” Reneguí, i, senyorívol (o senyorívola), blanc-i-vermell (o vermella), se m’atansava.

Llavors… Jaquiu-vos anar de mòmies mòltes — panacees contraproduents! Mes no seré pas jo qui en la circumstància del meu triomf ulterior vagi a barrejar-hi ara les bondats de les modulacions, o àdhuc ondulacions enaixí com ara més somàtiques, del concubí (o concubina) melòman (o melòmana), però romangueu assegurats, per poc que em féssiu confiança, que el noi (o la noia) s’ho valia. Me’l (o la) plantificaven davant ben a prop, i oir-lo (o oir-la) i visurar-lo (o a ella) retia perfectament inofensiva tota virulènica física ans psíquica.

Oh, església estuprada…! Verament, si volies doncs una mare verge…, per què no triaves un efebus com aquell? Li deia, en deliris: “—Oh, deliqui, hò! Dóna’m a popar del teu tercer peuet, o, si doncs no em morc ja del delit, amb quin deler no m’occia i tot jo mateix!”

Tot fou que es féu ben meu (o meua). Amb la seua aparença de submissió, se m’arrossegà fins a besar-se’m. Cos a cos, érem absolutament un parell de cucs hermafrodites, els quals era vijares que recorrien tots els moviments d’un altre de llurs molt lents coits. De fet, ni jo, ni belleu ell (o ella), no estàvem en situació de còpula; talent per a cardar ni un, la veritat. Recordeu que jo era un cruany amb l’ànima mig crua dintre, i ell (o ella) què…? — patia enormement pel seu suara ben baldat autor. Ara, allò que em xiuxiuejava a cau d’orella mig bona — esfereïdores flastomies; escarnots molt apujats contra els militars i dignitaris presents; com més anava més recargolats penjaments, més ultratjoses ridiculitzacions de l’embolic sencer de déus i de llurs capellans nyeu-nyeus — allò, aquell frenètic atac de murrieria, m’encolomava un cop sa d’allò pus; m’enamorava la seua frescor, em divertia tant, que els estrets embenats, que amb prou feines si em deixaven bleixar, ara, sacsats per les meues riallades, es desfeien tots sols.

Si copsava, entre les llàgrimes de gaudi, els ulls plens de retrets dels jerarques qui em vetllaven, segurs que l’espitxaria pel cap alt amb un parell d’hores pus, llavors havia d’esclafir-me amb més raó. “—Quines cares de rucs, les vostres encarcarades honors!”

Sort que no els era gens llegut d’entendre’m — balbuceigs — a açò feia cap i prou, jo, amb les galtes una plaga i la llengua un socarrim. “—Un altre funeral on dones us ejaculen i el mort no sap servar-se gens, massa llegit. Hè, massa llegit!”

Percudint contumeliosament amb els ferrets d’una seua bota vella, ella els compel·lia a sentir una tonada esbojarrada, amb un ritme bàrbar, molt insistent. S’escaigué que, bo i volent aprofitar una pausa, li toquí amb els meus dits encetats, llefiscosos, un genoll nu. Catacrac, ja hi fórem! Sabeu…?

Diu: “Col·loqui finit! La vostra terror tostemps promesa, a mi, de qui els components o constitutius poden, més que no pas reparar-se, substituir-se en successió violenta — ara mateix, i sobretot adés-adés, anit, que esdevindré, per a cascú, el seu somieig promiscu — fet (0 feta), gens nic (o niga), de molts de cossos, cadascun dels quals postulat, primer, com a físic o atòmic; segonament, compost de la mena de cos de què voldríeu, idealment, el vostre — és a dir, no pas fornit de falset i de foradades acollidores, belles a l’ull i ben remullades amb saboroses mucositats i sabes, ans amb la matèria de què les planetes sidèries no deuen ésser pastades — mitològicament conquerint, doncs, macro-heroics, totes les desviacions, segons el vostre albir, incloses les atòmiques, per l’efecte de les quals resulten, penseu, tots els mals (molt desmenjadors, destrempadoríssims nyaps) d’aquest món i segurament dels d’enjondre, on la vostra força crítica (tostemps desaprofitada, ah, llassa, hò) fóra al capdavall la paradisíaca diferència!

“—A mi, por, doncs, per a cap dels meus cossos, gens. Si me’n macàveu un, de mantinent em posava l’altre, encara més sensacional, que tinc desat a la memòria imaginativa d’un vostre prohom encar més enlairat.”

Amb açò, se’n va anar. I molts dels mestres ponderàvem encara el seu mètode de desapareixença (les fenomenologies, causes, implicacions, tècniques ortogèniques i hilemorfistes, apràxies i accions ideomotrius, narcosíntesis endògenes…), quan, per tal com aquella part de l’aire que ens tocava de consumir, a poc a poc havia esdevinguda remarcablement enrarida, pol·luïda fins i tot (tants de vells estossegant tots alhora i, per si açò fos poc, un cremat enmig), tothom es trobava pus tost enaixí com ara carrinclonet. Sis ens pensàvem que suràvem en joli. Tots plegats que allò era qualque celebració platònica — i nosaltres els únics olímpics d’aquella obscura raça.

L’escriba fals escrigué, bon tros torsimanyós, mes em fa que l’errava: “Ella potser no, però nosaltres tots ploràvem. Sabeu de què…? De por.” I el filosop Menyscel apuntà: “Car tenim el deure d’anar d’empertostemps expandint el termes!”

I vam resoldre, molt unànimes i neguitejats, qui més qui menys amb un peu afora, que allò de debò era allò.

Tot i que el mot “termes” tampoc no fou definit, i els uns (patriòtics) fugien doncs bo i rumiant en límits fronterers exactes, els altres (científics) en vocabularis inequívocs, els polítics en pactes avantatjosos, els més metafísics en espaitemps universals, absoluts.

I jo, quiet i sull al capdavall, bleixava de gust de bell nou, acceleradament guarint-me — m’era vijares, d’acord amb tots els símptomes frescs.

“Sobrevisc!” M’esperonava jo mateix, exultant a tot drap; i llavors sentia retrúnyer el truc d’algú de defora qui, pel mal portent dels flatosos esbufecs que aviava, es coneixia, no solament que trefugia força, ans que per aventura fóra (pus empudeïda encara) novament l’orquessa. “—Qui hi ha?” Xiulí tan fluixetament — obsoletament gairebé.

“No em bellugaré fins que m’hi vulguis — simplement.” Empostava ella aquest pa monitori a la caixa del meu pit, i ivarçosament el pa llevava, hi creixia, angoixant.

Putes peripècies de la vida malendreçada, amb què em vindreu ara…?

“Entra, bah!”

“Es creu malalt aquell de qui la llengua, jatsia que s’hi hagi assajat (mes sempre pel cantó dolent, ah, llassa), tampoc no reïx a fer-se comprendre. Sàpigues que tots se n’han anats. Evacuaven de primer els alcohòlics. Una de les belles i asaltes feia voleiar el seu saquet i remenava el cul. Pertot homes l’estalonaven, xirois, itifàl·lics. Dones també, si fa no fa. Tost els de més perdien el senderi, àvids, com aquell qui s’atansa finalment molt a prop d’una festa. Els romanents anaven carregant els carros — ràpids, tanmateix. En acabat tot era buit, silent, amb prou feines polsegós. De rere la reixa de la meua cel·la, havia sentit a dir que els partisants qui ens defensaven al port del coll havien triat d’atalaiar, temeràriament, de dalt de tot estant, l’esdevenidor. I que el que havien esguardat els havia fosos els cors. Em complauria de fer-te avinent que he esbotzada la porta de la presó i que he corregut cap a tu. Car, ja et dic: no és pas que l’escarceller s’hagués adormit, o, untat, hagués fet el badoc. Tampoc no m’ha calgut d’estovar-lo amb cap moixaina lúbrica. No hi era — ni ell ni ningú altre. He remarcat no re menys que la fusta neta tendeix a ésser més dura d’estavellar que no pas la bruta. Llavors (qüestió de carícies, ja hi tornàvem a ésser), de cop i sobte aturava les batzegades, amollava el roc escantellat, i parava l’orella. Efectivament: els trepigs molt feixucs del darrer escriba. Vaig córrer a la finestra.

“—Home-pont, home-pont! Travesséssim plegadets el desori. Mena’m a casa, si et plau! — el cridava, molt suggerent.

“—Va dignar-se a venir-me a ensumar. Perfecta banyera, amb pèls a la cara, així el descric.

“—Diu, força despagat: Ei, havia enllestit l’episodi, i ara me’l véns a destarotar…?

“—Et serviré com vulguis. Ningú no se n’assabentarà — jo feia continent de llepar-li, molt bavallosa, les reixes.

“—Ell s’havia treta l’espina. Ara volia pixar finestra endins. Massa alta. Em va dir: Senyora, tota operació requereix més que re. I els nostres bitllets s’entreanul·len. Que jo entri o que vostè ixi, aitant es val: equival a perdre’ns mútuament. Ni temps ni humor. Bona nit, passi-ho bé.

“—Jo el maleïa a esgarips histèrics: Saps que guanyes en sentit — ets més d’entendre amb la llengua de baix que amb la de dalt…? Vulguin les muses que te l’ocupin babels i còleres; que als pèls bromeres de cerveses t’hi atraguin pòlips, alguers i escolopendres, i que a l’olfacte se t’hi entortolliguin llurs híbrids i els escarrabillats destorbs qui et facin, ni que fos sub-liminalment, més feredat! Que els ulteriors destrempaments de la serotonina no et permetin de mantindre cap quest per ço que mai no puguis travessar, ultraconfòs, cap altre pas, ni que l’emprenguessis sisvol a les palpentes, orb, de genollons!

“—Açò, l’exabrupte, el feia tornar. Ros i porprat, immensament tocat, amb el seu embalum enfonsava la porta d’espetec. Em volia matar, xemicar a tesa, no lleixar-ne, de mi, empastifat pel racó, sinó qualque gros gargall terrós. Mes… Me li desllepissava, esquerpa, veloçment. I ell darrere. Deu ésser a frec de fer cap. Què et dic! Guaita-te’l!”

“Germà, què fots?” Jo, arnada mòmia núbia, espantí. “—Saps què? Pensa’ns darrera trinitat! Solidaritzem-nos, per comptes de tants d’esvalotaments sense solta ni volta! Oi? Pare jo, mare ella, tu fill…? Nucli-àtom d’una nova societat, promesa complerta, eh? Només cal entendre’s, saps…?”

“Jo pare, tu fill!” Se’ns esllenegà mig esbofegat.

“Fa.” Responguí, massa vell, caduc, empedalec.

“Som-hi, doncs.” Pactà ella. “—Tot ço que hi és, bé hi està. Ara, apliqui-s’hi cascú a son fur. Sense sorollades, sobretot. Els autors hauríeu d’ésser inconspicus com supositoris. Cada espectre al seu racó — vectorials, com en Norigen, el gran recopil·lador, qui morí colgat en una depressió aclaparadora d’allò pus (psíquica, em referesc), oblidat carnalment de tothom, i tanmateix, alhora, discutit en esperit per tothom, reverenciat i tot el contrari de colgut (o colt) pel patoll… Per les seues obres, ensems viltingut i dut als altars per la societat. La qüestió és anar-hi de ferm: —apunteu, apunteu! Aquesta serà la vostra molt prenyada acció.”

“I tu?” Demaní.

“Jo music.” Contestà, amb un muscleig. I record perfectament que l’altre escriba (n’Endic, em fa que es deia) i jo (en Reialme, n’Eix), com dos irreprimibles matemàtics, esclafírem a sanglotar com sangloten les larves quan comencen de disfressar-se per ço d’engalipar la mort. Més endavant, quan travessàvem (per un gual de fusta espetegosa, primparada) un torrent mig eixut, Endic, rient-rient, feia veure que li relliscaven de les mans les banyes del seu cantó del canemàs de branques de carpí on em portaven, i em plegava al vol un pèl abans no m’esbajoqués (jo amb les meues nafres regalimoses) al bell mig de la sutza barreja fangosa. El somrís borrallut d’una de les banyes em feia pessigolles al cul. La reïna que n’eixamorava em feia molt de mal efecte, com ara si, massa lubricat, vessés suquets d’amor. M’arrapava a l’ample pit d’Endic com al tronc d’un faig blau — i, ai, en bec (quaix he dit la saba) la suor. Tot i que, fet i fet, en vinc força perplex, la dita clàssica em passa pel sedàs com més va més ample i estireganyat del cervell.

“Or: suor del Solell.” Li mormolava molt insidiosament, com ara si era el seu ab. [L’ab: l’espieta instintiu qui duc paràsit al cor i qui, en acabat, a l’hora de la gran pesada, revelarà, estentori i bare, els meus pecats… Sí, bada!]

Sort encara que la senyoreta musica ens reptà: “En aquest jorn de fi del món, quan només romaneu vosaltres dos qui puguin escriure la nostra història, no trobeu pas que és estrany haver de veure-us com un parell de cigales massa panxudes que han de pelar-se-la l’una a l’altra? Som als voravius esfilagarsats del viure, el nostre enteniment és a frec d’ensopegar-se contra el mur sobtat de l’anihilament, i vosaltres què…? Eruditejant de draps, de faramalles, de condons, d’entorxats, d’afegits, de postissos, de plomalls, de farbalans, de sivelles, de fermalls, de carrinclonades, d’insubstancialitats!”

N’Endic em va posar de l’inrevés (cap per avall, cavà?). “Aquest és el temps” va dir, “—on, per ço car re altre no em mou, em cal atiar amb qualque acte ultrancer — com pitjor, com més ultratjós moralment i ofensiu èticament, millor. Vull dir, et llençaré vessant verdenc avall i tremolaré de goig amb el pensament del teu destí heroic al fons tèrbol de la vall. Siau, doncs, amic, col·lega, company d’armes i tot. Que tot t’hi sigui de bo, i que el descans no t’arribi mai si ans no has presenciats els pus gloriosos morts.”

En un moment fugaç, guaitava formar-se la meua absència entre ells dos, esguardava la meua mirada esfereïdament glaçada entre llurs dos parells de molt frisosos ulls. Sentia encar el meu crit ans no sentia els llurs tot entrepanant-me el meu. Llavors, mentre m’estimbava, es disparaven pel meu enteniment totes les menudes trifulgues, les recents baralletes vanes que havíem tingudes entre els tres. No havia calgut gaire de coratge per a consumar la separació. Ara ells se’m confonien a la vista — esdevenien un altre d’aquells enlairats arbres de quatre peus. Amb quatre peus se n’anaven dels meus ulls d’empertostemps.

Fatalitat — al bec de deu dies (m’és vijares) em desvetll entre la gent. A un relleix del congost, es repenja l’assemblea judicial.

“Què en fotrem?” Ponderen.

Un dels més ràpids interposa: “—Sovint, ço que ens contava feia patxoqueta, ca? I les narracions gens familiars amb què distreia el nostre esme? Amb els seus jonolls inèdits (de maquinària increïble, tot i que amb els ulls tots en podem donar testimoniances ara mateix encara), ens en deia a cabassos i de totes les colors, i s’aixecava (no sé pas com s’ho deu fer) i ens alliçonava, mostrant-nos-ho de més a més amb una guixent baqueta, la qual, damunt d’esfullaments de llicorella, pintava alhora signes i imatges, a propòsit d’un món màgic — si de part de cel o d’orcs, poc m’hi ficaré. Nogensmenys, prou n’apreníem tots plegats, inclosos els infants, no em direu pas! El nostre anèmic rei corrent mateix — pobre home, quantes de bones estonetes no s’ha passades assegut a la seua vora, escoltant-lo amb una trompeta d’orelles atansada al seu mormol prou a prop. I quin mal ens n’ha pervingut?… Cap! Ni els pèls que li creixien estrafolàriament a les galtes — els quals alguns havien cregut si no foren al capdavall verinosos —provaven d’ésser al capdarrer innocus totalment — i alguna de la nostra canalleta rossa (les xiquetes més mogudes especialment) se’n feia fregalls sexuals — fregalls amb els quals doncs s’han torcades les sucoses, flairoses, obertures mant camí, d’on els en redundava gran i palès plaer. Tampoc no voldria estalviar-hi ara les darreres paraules (hom diu) que el gran rei Tu-l’Adip-Tercer, tres cents anys ha, fou de l’opinió de deslliurar a un moment o altre — un bri abans no s’endugués elleix, de la maneta i bon minyó, enjondre — qui sap on, vós — part de mort.

“—Es veu que abocava un esguard curós cap a l’estranya mòmia enraonaire (la qual ara que es desperta hem de judicar si és o no és digna d’encara viure entre nosaltres), es veu així mateix que allargassava el braç, que reeixia a tocar-li les parpelles i que feia com aquell qui tragita encanteris, ço és, borinotejava amb la veu i amb els sis dits entreteixidors de la mà. Llavors sembla que es produí, pertot, en ell i en el subjecte de les seues darreres manifestacions, un canvi d’actitud incontrovertible. Un bellugueig els sacsà de continu i s’oïren llunyans alirets i brogir peülles de moltes d’atzembles esbocades.

“—Açò digué: Meravellem-nos que, en acabat de deu mil anys, encara l’entenguem, la comunitat en bloc. Com ça enrere na Sor de Joia i de Plaer — ha mort vivint, relíquia immarcescible — i si s’ha tornat tan lleig, o si més no estrambòtic, és per ço car ara l’acomparem amb nosaltres, qui hem evolucionats com cal dementre que ell s’estancava. Altrament extingit com el cavall, tanmateix duem, dins, part de llur cabal encara. Meravelleu-vos-en religiosament, car entre la comunitat, trobareu ací, vegada rere vegada, qui necessitarà com sang les seues paraules. Que visqui sempre, doncs, per ops de les seues dues sangs vitals, fills meus, vitals no re menys per a nosaltres. I escolteu: que mai del món no ens en manqui!… On perí, dolçament. De què jo en voto, com ell, rei gloriós, la sencera acceptança. Co-tribuns, he dit.”

Me n’adonc que viuen en una contrada prima i rara, sense gaires amenitats naturals. El terra m’és vijares que és metàl·lic, el cel de vidre. Llurs veus em pareixen d’infant — escardalenques i trencades. Ara els sent que em diuen que de la meua darrera resposta depèn que em deslliguin del darrer nus que m’arrapa a la fusta sagrada del sarcòfag.

Sentencien: “—A allò que contesti, ens sotsmetrem.”

Dic: “Quan us veig, aitan moderns, propvenint d’algun dellà insospitat, com ara d’una planeta apareguda de trascantó, em deman si no us interessarien tots els detalls d’allò que fou…, i d’allò que fui. Pecaré de pretensiós i suposaré que hò.

“—Un jorn acarí una rosa, o ella se m’acarava — s’acarava doncs místicament amb mi, car el món (si pus no, cell que coneguí) és rodó. Una rosa perpètua, immusteïble, amics, sempre esborneiadorament intricada, sempre suggerentment flairosa — vet ací la meua vocació. No em deslliguéssiu, no em desarreléssiu, no em collíssiu, no m’escapcéssiu, no em separéssiu pas de la meua fusta i del meu terrer. Conreeu-me amorosament, feu-me créixer — si podeu, feu-me més sa. Jo us revelaré tothora l’antiga veritat (o, si pus no, la veritat de l’antic). Ara amb més raó, ara amb més de seny. Car tornc a ésser conscient que sóc, que sou, que som. Mai no trenquéssiu l’embruix. Si em desenganxàveu, per aventura periria, periríeu, periríem d’allò més rabents. I jo vull ésser viu d’empertostemps, per tal que poguéssiu arrelar-vos-em, per tal, doncs, d’ésser, encara i sempre, les arrels. Ah, convinents encantaires, en eternitat, les arrels…!”

Mes molt a prop meu hi havia un coronat. Ell m’estronca l’emoció. Ben immutable, em demana, en una llengua aproximada que tanmateix conec força bé: “—Manoi, què en resta, doncs, de l’infern? És dalt, és a baix…?”

“Només tinc seixanta anys.” Me li planyc. “—Com ho puc sabre, eh?”

“Ets precís, amb el temps. Com un rellotget, manoi. Saps què…? Juguem a romans! (A romanç?) Enviem els murs enllà, llongament lluny. Vós fareu de pont, i nosaltres serem els amics qui us travessarem; enaixí, belleu, al llarg d’un hom, d’altres arribaran. A l’altra riba, jo seré el president. Cascú em contarà la seua malaltia, la qual jo tractaré d’ajustar. Llavors vós, ben ballestat, amb arnès tot nou, al meu costat, endegareu els demanaments, vull dir, els fareu gramaticalment impecables. Preneu-vos-hi amb totes les de la llei. Ella, ma filla, us ajudarà. La nit romandrà allà, enjondre, sola, respirant gairebé espasmòdicament. Quan serà l’hora de dormir, endinyeu-li-la!”

Poc s’encallà llavors. “—Ah, treballadors! Comprovarem les nostres potestats. Tot en ordre. Represos, partirem de bell nou devers l’estany som. El cor d’un poll en letargia fa més soroll que no farem quan ens abalançarem damunt les gents qui eixivernen, ajagudes i assegudes, vora el líquid galbí, túrgid, vescallós, càlid, fumós. Totes aquelles lliçons de llengua ens hauran fets, de tabolls i reticents, àgils i exactes. Heus per on: el port estratègic serà nostre en dos segons. Per poc que tots fóssiu proto-quelcom, aquell jorn us acomplireu. Rememoreu ara les vanitats d’altres temps. Tot és un joc. Tanmateix, oi que val molt més arribar-hi estalvi, sa, amb un esdevenidor infinit i descendents assegurats…? Som-hi, doncs. De dotze a sis centes branquillonades a aquell de qui els vestits no estígon a l’alçada de l’esdeveniment…!”

Ni el car poncellatge de la seua xiqueta no toldré ni vull que mon car poncellatge ell no em tolgo. Volia que juguéssim a romans…? Hum, em fiquí a consirar-hi. Rostí mentrestant un aglà rostit. N’hi havia platerets rere la roba estesa. Xerricaren pollegueres. Certs clients qui ja fotien, d’amagatotis, d’esquitllèbit, el camp… No sé què hi entenien, a allò que s’esdevenia a l’escenari. Segurament no gaire, ujats. Ep, o potser eren metges o advocats cridats urgentment. Ells rai. Com jo. Se’n fotrà, buit de butxaca, del lladre el viatjant (catabit vacuus coram latrone viator), tret que tot mon dez o tresor el duc crani endins. Un crani sovint embalat a tot estrop, somiant sense aturador.

“—I no faig trampa!” Certificà.

Volia entendre’l absolutament; els altres, tanmateix, tampoc no era vijares que romanguessin ni tan tranquils ni tan feliços dalt a llurs bancs, precàriament perxats.

Al capdavall ho deixaven córrer. Semblava com ara si algú hagués marcada la fi de l’alerta. De les butxaques es treien sengles corones portàtils, se les anaven ficant per barret. Tot al voltant, els suburbis pul·lulaven de reis, prínceps, atots, manaires de tot gàlib i nècsia. Plens de raó; de trast en trast, de raons.

Jo volia continuar parlant de bones fetilleres, i també d’amor. “No m’alta gens el camp”, els recitava. “—Tot hi és menja que menja. Sense aturall, nyam rere nyam rere nyam, nyam-nyam… Sense d’altres il·lusions, on farem cap? Aclarim-nos les veus i (mortes no gens, ans vives!), com meretrius de fortalesa, despleguem-nos, cap de dins, davant la porta. Juntes, llegim-los les acurades butlles, expliquem-los quantes d’hores ens romanen (no gaires, ah, llasses) i que atalaiem, a l’horitzó, una polseguera verament estranya…”

“Xut, xut. Aquesta és la sala, manoi. Com podràs comprovar. Guaita, ara et duen un plat de cols. Es veu que és l’hora de dinar.”

“Ah, company!” Li deman suara. “Per aventura menjar no és pas també un joc?”

“I tant. I que prou val més gens no perdre!”

“Tovallons de papir!” M’exclam. “Quants me’n pertoca?”

“Ves, manoi… Pse, xeic… Ara sí que… Ves, hò i tant, això rai, aitants com te’n càlgon.”

Ha vist que volia escriure-hi. Mes ja en venien, d’escrits. Lloc únicament per a aqueixes marginàlia.

“Ai que bé. Guaita, monument: açò és teu. Només cal que signos, home!”

(Ah, malparits! Piqueu lluny d’osques, la mòmia bleixa, no és pedra pas, fàcil d’esquerdar, ni d’esborrar, falsificar… Em colgueu massa d’hora. Encara sóc viu! Encara sóc viu! Ca, carallots!)