No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Dit: —Escrit. Parlat. Assentat. Enraonat. Exprimit. Opinat.

Dit pel dit: —Quelcom dit pel dit; que el dit diu, o deia o digué o dirà; que és dit, o ha estat dit, pel dit.

(Escena al bell inici de l’escriure, amb el dit fimbrós — seriós, enjogassat — damunt la pols o la sorra.)

—Què ha dit el dit?
—El dit ha dit “dit”.

(I ara, uns llavis vermells, una miqueta xafarderets. Els veus reflectits simbòlicament a l’ungla de jade febrit del dit que escriu el mot del dir, el mot que es defineix elleix, absolut.)

—Quina dita ha dita el dit?
—El dit ha dita la dita “dit”.

(“Dit-dit, dit-dit, dit-dit-dit, dit…” Signes que els àtoms de l’aire transporten, molt significatius, d’un cap a l’altre del món entenedor.)

Dit en relleu, enfonsat en rec. Inundívol.

Dit en relleu, que s’engeperudeix, serpentejant, amenaçat pel vent.

(Mot esborrívol, doncs, sí. Cal romandre a l’aguait perquè no te l’esborri l’enemic o no te l’esborrin els elements esbojarrats d’un univers no gaire hospitalari. Cal repetir’l per cada platja, per cada desert, per cada camí eixut o humit, per cada estesa on la runa s’eriça o somnolent s’abalteix més i més cap al no-res. El dit escriu, repeteix, burxa, esgarrapa vida de la terra, la fa sagnar en eloqüència…)

Crit mut. Crit mut que es perllonga en un esdevenidor ressonant.