18 febrer 2006
Definició (7)
Manifestació dels catalans recobrant llurs carrers: —Que els castelladres reconeguin que som; que sempre som per damunt de zero, precisament perquè som.
Som llurs trofeus sempre podrits — i podrint-los. Se n’haurien de deseixir com d’infecciosa merda.
Maleït armat de mort. “En un segon va comprendre el que passava. Havia reconegut l’enemic. Som (va pensar) davant una provocació escandalosa, una professió de fe, una proclamació de dignitat — inamissible en els homes reduïts a zero.”
El repel·lent armat qui sobreïx d’odi ja no sap què fer. Ens ha atupats, botxinejats, delmats, robats, violats, durant tres centúries…
“De sobte féu doncs quelcom fastigós i alhora sens dubte patètic, per l’impotència que implicava… Es ficà a córrer pel camp, els ulls clavats a terra, i, tantost hi veia un escarabat, l’esclafava amb la bota. Corria amunt i avall, girava cua i tombava al voltant d’ell mateix, aviava bots, el peu aixecat, i colpia durament a terra amb el taló, en una dansa cosaca que feia esclaflir i alhora et tocava una miqueta el cor en veure’n la pregona inutilitat. Car prou podia enderrocar els presoners i podia esclafar els escarabats, mes allò que de debò volia ho tenia fora d’abast, del tot lluny de distància — era quelcom que mai no es podia matar.” [Romain Gary, Les racines du ciel (1956)]
[@more@]
Filed by cuixplec at 23:15 under General
Comentaris tancats a Definició (7)
