24 setembre 2004
Tan poc que costa d’ésser independent!
Guaitin — no en fa pocs, d’anys, que en sóc!
Primer que no res, fa anys que res que estigui escrit, pensat, parlat o exposat en xarnec, ni ullada!
Segon, encara que estigui escrit en una llengua agradable, català, anglès, etc., si porta un mapa equivocat, és a dir, amb nosaltres devorats pels xarnecs o els gavatxs, ja sé que tot hi seran mentides, i no m’interessa!
Car cal sàpiguer que d’ací ve l’odi que ens porten tants d’estrangers qui ens envaeixen — no dic re (al contrari!), dels pocs qui ens fan costat, i saben que som una nació envaïda. No; dic els enemics infiltrats, és a dir, els xarnecs encastelladrits, xarnecs sudamericans, xarnecs xinesos, xarnecs alemanys, xarnecs dallonses, xarnecs daixonses, el que sigui. S’escau que els han enganyats arreu, a estudi, a llurs diaris i televisions, i els han fet creure que això nostre (Catalònia!) no existeix. No existeix. Que hem siguts devorats i àdhuc cagats, i que de nosaltres, res! I doncs, llavòrens, en trobar-se que hom els enraona en una llengua que no existeix, com s’emprenyen! És comprensible, també m’emprenyaria jo.
És clar, l’única solució és l’independència i la rectificació de tots els mapes equivocats. Pel fet que això no sembla que s’atansi a cap mena de pas, ni de cargol, collons, atesos els liderets merdosets qui tenim (ah, per un altre Macià!), acomparin la Pukhola botiflera, la Gallina nazional-socialista (amb l’Iburro i el Borrel de companys!), el Carot cagat, el Duran i Salamanka…, etc., doncs què altre hem de fotre que independitzar-nos un per un?…
Aquesta és l’única independència possible per ara, independència d’influència verinosa. Cap de nosaltres no fa re en xarnec. El verí de re que es digui xarnec no ens atèn. Els castelladres a castelladrir a casa llur. Llurs lladrucs són insentits. Res que dugui l’etiqueta xarnega (lliga xarnega de futbol, bandera xarnega, cinema xarnec, llibres xarnecs i en xarnec, diaris i sucursals xarnegues, assassins metges i farmacèutics xarnecs, jutges criminals xarnecs, púrria xarnega), ni cas!
Sé perfectament que això de xarnec ofèn molt de carrincló. Només vull dir aquell qui ve de fora a treure’m de casa, només faig al.lusió a aquell qui després de robar-m’ho tot, a sobre encara em vol anihilar, fer desaparèixer del tot. Com voleu què en diguem? Ecspannol? Ecspannol encara és molt més fastigós. A part que hi deu haver ecspannols qui no em volen treure d’enlloc. I que molts dels qui fan costat als qui em volen treure, no són ecspannols ni pensaments. Hi ha molt de xinès i de russot xarnec!
Els pitjors són els castelladres i els gavatxs. Fa anys que hi tenen la mà (armada!) trencada. Se’m ficaren ací, a casa meua, i digueren que era la llur. Qui se’ls creu! Es neguen a parlar en la meua llengua i em prohibeixen que la parli. Diuen que casa meua els pertany. S’enduen els meus calers i els empren per a donar-ne sou a soldats qui només existeixen per a assassinar-me i per a treure’m de casa. Fóra molt, molt bajà si en acabat encara em cregués la merda que bavegen. No, no m’enganyaran pas; els independents som immunes a llur verí; vaccinats contra llur baveig merdós. De fet, ni sé què collons diuen. De lluny en lluny, en qualsevol llengua amb cara i ulls (mai en la llur!) m’assabent que el Borrel ha fet aquesta feixistada, o l’Iburro o el Freix, o qualsevol merdós sense cap importància, i dic: A qui poden enganyar amb llur verí? Cal ésser bajà, recollons!
[@more@]
Filed by cuixplec at 23:43 under General
Comentaris tancats a Tan poc que costa d’ésser independent!
