No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Som tan animals que també ens cal un animal qui ens representi? Potser sí.

Els lladres s’han apropiat del bou (el robaren a minoics, grecs, etc., i de tota manera va capat, allò que li penja entre cuixes és una pròtesi de llauna pispada a qui sap quin altre ninot de quin indret); els gueguecs de més amunt planten arreu llur pollastre malcrestat. Nosaltres ens debatem entre gats i ases.

La idea del GOS POLONÈS no és gens dolenta. L’ase de raça és prou bo: un acte derisori, un pinyac moral als atzerus qui planten merdegades d’aqueixes… Però el gos polonès encara és millor. Els papissots bífids diuen que bordem per comptes d’enraonar. I que, com enraonem, el que diem ens ix en polonès. Per això (?) ens diuen polonesos. Com si ésser polonès fos pitjor que ésser castelladre, que és el pitjor que es pot ésser en aquest món! Els gueguecs en llur patuès gavatx ens diuen que parlem patuès — potser parlem patuès de gos polonès. Per això som gossos polonesos — ja tenim un altre símbol — pintem-los arreu — gossos polonesos cagant palterades en forma de canfelip (gens de pell de bou, pell de colló (de torer) esbotzat per la banya d’un bou) i en forma de la gran fgança (de forma i frangança de caguerada de pollastrot)…

Però, és clar, símbols rai. Pensant en mamífers, què me’n dieu del CAGANER?… El caganer damunt cada tuc i llom de turonet… Tenim el MURICEC de Migjorn, qui de fet és el DRAC a l’elm d’En Jaume ara degeneradot en rat penat. I si em guait el mapa de la Catalònia Sencera hi veig una FURA amb el musell a Oriola i el cul a Perpinyà, amb els terrossos desplaçats de les Illes. I hi veig un altre DRAC (llas, o potser un altre pollastre!) amb les potes a Leucata i a Viella i la crestota tocant (ugh, ugh) als murcians, amb les Illes fent-li d’escates a l’esquena… Rucades rai. I tenim l’opció de ficar-hi un català de soca-rel i comcal, ço és, l’ASSENYAT ARRAUXAT, un altre típic, jotfot.

Ara, eixint del mamífer i anant a altre, només ens cal triar: som TÀVECS, som BORINOTS, som sobretot el peix mig alat amb les quatre barres a l’esquena, som el MATINER QUADRIBARRAT — recordeu els anys d’imperi on tots els peixos de l’oceà havien de portar passaport català?

I som la CEBA, és clar, la ceba de ceballuts, la ceba de catalans. I som el PI DE LES TRES BRANQUES! I som la MATA DE JONC! — ah, la mata de jonc, quin símbol nostrat més poderós…

Idò, quin animal?… Aqueixa era la qüestió. Gos, gat, drac, ruc, rat, peix, cagaire, moscard?… Hum, hum. De fet no hi ficaria re, prou d’embrutar el paisatge. Prou de porrons amb barretina, i carrinclonades semblants. I si hi hem de plantificar cap animal que sigui el més inconspicu i prim… Sabeu per qui vot? Pel CAVALLET DE FAVES, de qui el rom fibló el diàfan airecel insensiblement fiça!

Que el cavall de faves (dic), que el pontet de les tomaqueres, que la cuqueta llarga, que l’insecte bastó, sí, sigui la quarta incipient, sempre renadívola, branca del PI PINYONER SAGRAT DE LA CATALANITAT; la busqueta que, entre les tres branques immarcescibles de Migjorn, Tramuntana i Deversmar, assenyali la mai quieta hora perenne de la llibertat!

[The cavall de faves (the stick-bug, the walkingstick) is my modest proposal for a totemic symbol — inconspicuous, unobtrusive, harmless, blending in with nature, and yet present, breathing, ubiquitous — man, you know it’s there, alive — no pretentious dead thingus killing the landscape!]