No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Back to our serious series — on whom do we shit ourselves today?…

Som-hi. Podríem anar de sella damunt aquell nanet carrincló fent el fava en un esportet per a xicotetes caques — aquell “cèlebre” Kherbassío De Llauna, que diu que li han endinyada una medalla (a l’obvers amb la carota de quina verge fastigosa dels milions d’ídoles gens verges, ninots malpintats qui putegen per llurs templets?), una medalla (ui! una medalla!) per als castelladres de canfelip.

Podríem buidar el cos damunt aquell monstre lleig, el Pablete Betzol, qui es veu que tant s’esdernega també pels castelladres de canfelip, adoradors de xarons ninots de guix en templets irrespirables.

Ca, però, car ni l’un ni l’altre, ni tots els turncoats (els caragirats) subsidiaris qui perden el cul pels castelladres poc valen gens la pena.

Car quin significat més ínfim no té llur inútil maneig! Tothom sap que córrer de xarnec i de gavatx és cosa fàcil. Que el difícil és CÓRRER DE CATALÀ.

Com prou li fou dit a N’Alícia Xamosa Culdeixarm quan es perdé pels guarets de la Contrada de les Veritats. Hom li deia: “Filleta, córrer de gavatx o de xarnec, AIXÒ RAI.

“ALLÒ QUE COSTA ÉS córrer de català. Els catalans, bo i corrent a tot estrop, gens no ens belluguem. UNA INJUSTA, MASSIVA FORÇA ENEMIGA ENS HO DEFÈN. Amb prou feines si, sirgant tant com podem, ens mantenim a lloc. Si de debò volíem arribar aumon, a un lloc o altre més endavant, hauríem de córrer pel cal baix DUES VEGADES MÉS FORT de tot el que podem córrer, saps?…”

Que fàcil fóra de cagar-se en carallotets d’aquests… No. Caguéssim el gran palter en un perill de debò. Pitjor que els inventats “perill groc” d’anys enrere, el “perill vermell” de més ençà, el “perill terrorista” d’ara mateix…, hi ha el perill autèntic i amagat: el perill nazi dels NACIONAL-socialistes europeus (els pseudosocialistes de l’ESTATISME feixista). El nostre objectiu per al cagallonàs d’avui n’és un perfecte representant.

Ei, hi ha un pobre homenic mesquí, beneït per déu amb una cara d’orinal, qui es diu Jordi Freix — s’ha autodeclarat cèsar apol·lini (tan repugnant, pobret, quin paperet d’escollir!) d’una Septimània Vilment Escapçada (tria la part ocupada pel gavatx com si fos el tot i prou). Anticatalà ferotge, enyorós i desitjós de màxima gavatxeria, quan els gavatxs de soca-rel (els francesos, no els occitants) sempre el titllaran de revingut i de foraster, per molts de crims que no foti (mateix sistema pecaminós on s’estrompen els botiflers catalans, gallecs i bascs qui treballen per al castelladre: S’EXCEDEIXEN, estil Borrel, estil Gallina, EN EL LLEPACULISME ABRASIU) i per molt que rellepi i rosti culs cagats de ferotges jacobins — és a dir, dels típics covards fanfarrons assassins qui ens la foten amagats darrere els escamots punitius d’uns exèrcits armats fins als putes queixals. Baldament se’ls corquessin fins a la demolició. Uf.

I ara torquem-nos, fills meus, els heroics esfínters que en en Jordi Freix es cagaren amb els torcaculs de llurs banderes d’opressió (la gavatxa, la castelladra, així són els nostres papers de torcar culs).

I que tot ens sigui tan amè, car cagar és un plaer… Amèn.