No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Eleuteri desè a espesses estacions pansidament atendat

Sales d’espera

a.

Em sosvé de sobte el sucós episodi on n’Encatalasiusplau Pou i en Sobrhom Tro, fa… oh, pel cap baix un parell de centúries de milions o pus… quan la terra a la Terra encar era el sol continent Pangea i les adrenalines trumfaven en els éssers qui hi campàvem tots els processos diguem-ne “racionals”… que cercaven, en Pou i en Tro, per fredors i boires, en quest heroic, la substància natural qui desviés llur angoixa inexplicada… i van trobar certs bacteris infecciosos (és clar) de qui la musica quan somiaven truites (els bacteris) sotmetia a disciplina acadèmica i tot els més ferotges contrincants… bèsties brutals d’ullals i ungles i verins molts esmolats aquella musica els aplanava i jaquia arrucats com ara injecció de fisiòleg… emocionals esdevenien les salvatgines i tant n’Encatalasiusplau com en Sobrhom tingueren doncs la rara honor d’haver sentits els primers els bacteris qui somiaven desperts amb subtils musiques que transformaven en salut els enfelloniments més agres… quina victòria per als qui en consumiríem més tard… com el matí prometedor del món, llas, esdevenia capaltard desencantat i morent… harmònics doncs fimbràvem cap als afores… de sobte, cataplèctics (paralitzats de por a indrets si fa no fa motors, com ara cames i braços), l’horrorosa memòria es llevava rere una muntanya… era la memòria del monstre o déu no pas gens pigmeu, primigeni, sempre ganut, ridículament avariciós, com qualque mena de repulsiu castelladre a l’enèsima potència… les indecents incidències de la nostra fugida no les fabricaré ara… encar n’estic avergonyit… com en deurien estar, si encar fossin gens vius, tant en Sobrhom com en Pou… amagats rere un tuc on trobàrem una galeria (molt subterrània, ctònica, infernal) no ens imputàrem, erròniament recíprocs, cap mena de retret… ens plagiàrem els trets rugats i les fesomies grogues i les expressions esglaiades… car estàvem els tres plegats molt acollonits… les vinyetes en blanc s’escolaven incessants… ions queien a ramats fora, com ara poms escabellats d’estels descartats… esbojarrades variacions de temperatures i els focs invisibles que queien, com dic, causaven, crec, a la pell molt grollera del gegant cobejós una fam enlloc inoïda encar… una Pangea ara sacsada doncs com un drap brut per revolucions i terratrèmols (i els seus trepigs d’eixelebrat) trameté la realitat que fins ara no coneguérem a trencaclosques d’ofecs… com sortírem del cau no reconeguérem merda… tot era diferent… jo m’havia, sobre, tornat femella; en Tro era ara mòmia pudent… n’Encatalasiuplau continuava gairebé igual… tret que una mica més histèricament foll… una rialla lúgubre el solcava sovint (i sense cap raó aparent) del suc de la clepsa als artells dels peus… ens havíem nodrits, com d’altres rosegaires mig orbs, de rels i de cucs… i ara tornàvem enlluernats a la llum… jaquíem encar sebollides… o les catedrals de boterells esquerdats o els galliners de barrastrals asclats… d’on sovint nogensmenys caiguérem o en fórem força a frec… com bitlles damunt qui el bare objecte llancívol no col·lideix… com pius de caus o glans de pollegueres eixíem metamorfosats en rovell i verdet… sotmesos a les forces romanents no en criticàrem cap… distorsions de perspectives… discorríem, i les nostres anàlisis descartaven d’entrada les premisses màgiques… l’únic que comptava era la regurgitació de l’ocell dalt el cim més alt… hi correguérem… la mòmia, la dona i el foll… transnacionals, ens re-incorporàvem al niu… que ens prengués l’ocell Roc pels seus filials fillols pròdigs… o quelcom si fa no fot… tant se val… succintament dit, ens hi amorràvem…. (equivocadament al cul).

~0~0~

b.

O l’altre on tota la família rau barrinant-ne de noves… i jo al costat… a tret de fil de veu… servant-me l’estómac o el cor… fent-me ara el més malalt que ja no hi vinc… qui es creuria que tots mos senys, per comptes d’ésser reclutats a gomboldar les punxades a nítols i òrgans, s’adrecen sencers a sentir’ls…? car diuen barbaritats rai, vós; em tenen fetillat amb llurs vòmits xiuxiuejats d’horribles revenges… quina corrua d’horrors… uh, uh…! sinistres aconxorxats qui conjuminen mortífers tripijocs… tret que… tret que una de les minyones a la perifèria de la ceba on tots comploten em pica l’ullet… seducció que no menarà enlloc… faig, al contrari, acte palès de tragitar agrament i dolorosa… desvia avergonyida l’esguard… car què hi feia a Constantinoble sinó apaivagar-hi l’excés de verriny…? totes aquelles barjaules lletges i pudents em treien les àvols idees del meló… era doncs a l’estació… hi venia a assabentar-me’n… hi escaujaria horaris i preus… i ara aqueix esclat d’odi que m’ateny d’aquell oldà grapat de veïns… alfarrassant serioses estratègies, entrecuidats estratagemes, per a fer volar algú a la colàrsega… em faig el flàccid, m’esborif una mica més el borrissol, mentre ells van “juant amb dinamita”; juen amb dinamita sense miraments ni compliments, juen amb explosius amb esquírries paleses; enraonen a mormols sincopats d’impietats i d’ossos romputs en escreix… i jo qui no duc pas cap encarnació d’heroi… al contrari, amb tècnica de perfecta persuasió els vinc avui de claupassat ans desnonat qui estossega i se serva un cor qui periclita acceleradament… a frec que m’estenguin en rònega llitotxa i em duguin a l’hospital… o ja m’estenguin en llosa freda i sangosa de morgue tètrica on, clarament, qui m’anatomitza el cos a mig podrir hi gaudeix lamentablement com un camell així mateix sanguinari… què hi vinc a fotre a Constantinoble… amb un verriny qui al capdavall prou fa figa tot sol… figa corrupta i fètida… era un home a qui de jove li plaïa bon tros el jazz pus iconoclasta… era sol al llogarret… ningú altre compartint el meu gust musical… i aleshores, benauradament, la musica se’m tornà soroll de maldecap i em vaig estalviar un munt de temps i adu calers estant-me’n del tot… remotament m’ateny la remor que foten… per això em serveixen ara les orelles… rau-rau de fonteta primaveral… claferta de verins… o com llunyana orquestra cacofònica de festa major de ferro colat… amb la promesa indubtable de flagells i flagells de llagosts qui s’atansen afamegats, d’eixams i eixams de cuïcs virulents, d’esbarts i esbarts d’ocellots amb la passa, encomanadissos, a les últimes, molt malalts… aixelles qui supuren… barbes i segurament conys plens de puces, cabres, polls… vels llords qui mig amaguen esgarrifoses lletjors… aqueixa família qui jua amb llamps i trons fets de qui sap les nitroglicerines em té tanmateix encantat… gonorrees… totes les dones qui hi són fotent cara i tenint posat de meuques, inclosa la minyona desvergonyida i llavors avergonyida a la perifèria de la ceba nidorosa qui formen tots plegats… breus cassigalls de conversa… qualque rialla esborronadora rai… i ara es trenen els arguments… indestriablement… ja no sé qui volen fer volar a la colàrsega esquerra… belleu són vairs reguitzells de complots i atemptats… dues sors qui cometran suïcidi ensems… amb explosius nerviosament duts com petits geps… i els orfes envejosos llavors, llurs mares d’ídoles mobles qui viatgen amb llums d’oli i tot…. desitjant fer’s volar per encar menys… i els marits peluts, ara amb les ferotges gelosies somortes, buits doncs d’un déu idealitzat massa vell i empeder… quin forat més gros… com l’estanyaran… amb bombes, amb bombes… xst, la nosa…! sardònics piulets… un trompa se’m fot al costat… put a ginebra… no sé que em diu… que em moriré jove… prematurament…? no deu veure que ja he fets els setanta pel cap baix… la beguda li enterboleix els ulls… em faig ara l’endormiscat… perquè se’n vagi a tocar els collons a algú altre… tret que només s’ho feia veure, el gat… car ara que em veu ull cluc i belleu lleugerament roncant… els seus dits em pugen silents per la sina… no sap que duc els esparsos ans nàquissos pèmpins embotits als mitjons… em ficaré a riure, amè, pessigollejat… el pitof fuig…. la família enemiga, alertada pel sobtat moviment, troben un pretext per a invitar’m a llur col·lotge fosc… em conviden a beure d’una ampolla verda qui treu un fumet estrany… hi renunciaré somrient-los amb un somriure d’eixarm, cusquet i ondulat, oipús assenyalant-me el ventre… “càncer galopant” els diré en grec, en armeni, en arzebaidjanès… mes mai en tadjik, que és el que parlen, és clar, no fos cas… “next station the graveyard”, els dic, també en rus, malencònicament… emergeix llavors l’avió per la finestra, o el vaixell monstruós, o l’esbufegada màquina del tren… sofres i arsènics ens n’entren, insidiosos… tremolosos finestrons… mitjanit de safir… i jo ja m’hi veig, anònim… sedós… fugint-los… enllà dels helicoides de pòrfir… tota querimònia sobreseguda… cap altre plet que duc pendent… quiti doncs de pitjors penes ni cabòries… fet… la meua curiositat satisfeta bon tros… una mena d’enfit i tot… saps què? mercès i som-hi… prou s’ho fotran… que es mortreixin entre ells… cap grua a plomar-hi… etc… fossin qui fossin les víctimes a la colàrsega, me’n fotia com d’un pià… és de seny d’espitxar’s a tocar el dos, corrent vers enjondre o a l’altre cap, i si doncs no pas ara tantost, i si doncs no pas tard d’hora, i si doncs no a una hora a la imminent… i així anar fent… sorprenentment aquesta idea m’irrita un munt… a qui aniré a plànyer-me’n…? nics insectes vénen a destorbar’m… tinc llàgrimes a les burxades escleròtiques…? si fos cap sàtir em trauria la cigala trempada i me n’aniria corrent entre les columnes de l’estació… la bòfia empaitant-me… meravellosa distracció… tret que a Constantinoble hi venia justament per a no trempar-hi jamai… musclejant supèrfluament m’aixec del seient… el vidre em torna la imatge fluctuant d’un altre ésser ridícul… dec tindre dins la boca torta segurament els queixals corcats… compassions i rialletes ensems només inspiraria si ningú de debò es prengués la pena de guaitar’m prou estoneta… el meu fat segellat… som-hi cap a la porta… atès tanmateix que de mantinent sonaran els altaveus i m’hauré d’aturar a desxifrar’ls, més em val ficar’m a la cantina del costat… un estofat hi prendré que el cambrer esguerrat amb dits greixosos em servirà rient com un retardat mental… temptat de dir-li que es cargoli qualque cargol que deu dur massa balder… em reprimiré… escriuré una postal a casa… mentidera… evitant clixés massa cridaners… “tornaré soliu genet retallat al pleniluni…” “hum, començ i tot de poder ensumar el pa de Lleida, el millor del món…” “ja em faig enllustrar les sabates per a entrar triomfalment…” “la roba bruta tota neta…” teixint les falòrnies de l’ordit amb les fal·làcies de la trama… la minyona adés massa gosada em tusta el colze, terroritzada… “ni mon pare ni ma mare ni mos frares ni mes sors no em comprenen; no vull morir, no vull morir! fugim pel terrat, caseu’s-e amb mi, emporteu’s-em lluny, ben lluny, on ningú no vulgui ésser tampoc tan independent!" “llas, em preneu per cap batallador, senyoreta? lluny d’osques, filla, no n’aneu pas poc! trencat per l’atrició, fet malbé de dalt a baix, cansat de folles aventures; no faríem cap enlloc; cap aforisme ni patriòtic ni humanista no em crec ni m’atia a moure cap bri de pèl; qualsevol altre d’aqueixos paios qui veieu pels voltants us faria de millor amic…” “tots són mos enemics; tots són zelosos devots, la mare qui els va cagar; vós sou l’heroi de debò, la vostra proesa és autèntica, vós només creieu en allò que es pot tocar; toqueu-me, sóc tota tremolins…!” “només tocaré l’estofat que acab de rostar” “no us plac prou? a casa som molt popudes, hi mengen constants popets, i tothom sap que els popets popetes fan…!” “m’alteu un ou pel cal baix, em feu tota la patxoca del món, això rai… si hi esmerçava gens de consir n’eixia ert, amb la xil·la voluble com coll de girafa umflada de vanitat… l’únic que no puc… les perspectives se’m marceixen… massa cadufs… massa veremes… cada jorn el món més barrut… i hom més fotut… sabeu què? exhaust, dormiré tot el viatge de tornada” “on aneu?” “ho oblidava, i això que m’hi he passades hores i hores, preparant l’itinerari; dec tindre el cap a tres quarts de quinze, o tinc el cervell en conflicte, o els meus asimètrics lòbuls cerebrals no pas tampoc immunes a l’atrició van cascú pel seu cantó” “no sou capaç d’identificar cap dels objectius?” “recony, ara que ho dieu, ni un!” “millor! així anirem lliures i esclets, sense equipatge, cap a indrets insospitats pels nostres perseguidors; accedirem ivaçosament a cercles cada camí més allunyats ans esbiaixats d’allò que hom mai consideraria lògic o sisvol solucionable…” frustrat doncs com en Sun Tzu, com empaitat no trobava cap eixida per a salvar’s i, savi heroic, va amagar’s a les ruïnes i va sacrificar un dels agressors ressagats perquè els altres se n’atipessin en trobar’n la carcassa, sospès oprimit les opcions… em faré doncs encar més ruc que no sóc… “vaig renàixer al clímax tumultuós d’una horda d’orangutans…” “renàixer? sou hindú? us apunteu, així de crèdul, a les betzols metempsicosis?” “i tant!” “malament rai; tan encaterinada com em teníeu; us creia preeminent entre els humans, car no us empassàveu cap falòrnia dels covards cretins fanocs, i ara, desastrós col·lapse de totes mes il·lusions, establiu massius setges contra la meua necessitat d’evitar romandre en aqueixa vasta reverberació de disbarats; la meua família sacerdots i llibres sagrats i escoles patriòtiques els tenen totalment venuts; vós fotíeu cara de no tindre cap cervell a bastament empetitit, i ara em dieu que sou satèl·lit reduït de creença encar pus capdecony; fotrem goig, fotrem goig… sabeu què? només aniré amb vós per tal d’ésser capaç d’atènyer enllà dels suburbis d’aquest catau emmetzinat… llavors ja m’espavilaré… som-hi, em dueu de bracet com si som marit i muller i au…” atrapat al cercle de l’amor… tot hi és murrieria i decepció (engany palès)… perspicaç, cercaré a despenjar-la a cap barana que ens entrebanqui el pas… sense aliances, haurà de canviar d’estratègia a l’atzar… de què em serveix haver estudiat tant si ara no em sé desempallegar d’una minyona a qui la família terrorista deuen cercar desesperadament i molt enfellonida… més que no pas amb peus de plom haig de procedir amb xanques de tres metres i mig pel cap baix… assaig carrincló d’esdevindre croat en terra de moros… esborra’t tots els prejudicis… ignora tots els tòpics… hi ha trenta-vuit ambigüitats i cadascuna esdevé nyap que et fa invàlid… impressionat tanmateix que ningú del públic no trobi estrany aquesta parella… un vell qui amb prou feines si… i una minyona llambresca i vigorosa qui plena de coratge podria ara… som al reialme mític dels embolics passionals… pobre de mi, nodrit i cuinat amb sopetes flonges… embolcallat amb més i més capes de betes i cotofluixos… i ara voldrà aqueixa adventícia coneguda que… esglaons on el meu discórrer rellisca… tant part davant com part darrere l’horitzó se m’erosiona isnellament… reclutava amb ulls fits àrees on hi hagués prou lloc per a fugir reeixidament… maniobres d’antic guerrer qui mai no s’ha mogut d’una cadira… de què em serveixen els llibres… ara que el desafiament és concret… tot se m’oposa en aquesta estació de poble fanàtic… fes, abstinències, asfalts… sorolls, amenaces, conclusions… ah, un vagó… pugem-hi… hi dormiré com al dormitori la nit on vaig fer els setanta-tres anys i em volia apuntar els somnis segurament premonitoris… èxit inesperat de la meua dormida… el diluvi avortat… exhilaradament he comès el pecat d’anar-me’n a pixar, molt endormiscadament, com si sóc somnàmbul… ni la minyona no dóna gaire vàlua a cap possible intenció hostil… pos èmfasi a accentuar l’excepcional estat de fosa on sóc, com ara si sóc en hivernacle sobreescalfat un glaçó ple d’angúnia bo i veient-se tornar nul… absència… incessantment i irremissible… alçant llavors sospirs d’alleujament… reconciliat amb el patac de la caiguda, trec el cap, el tors, una camota… ara em despenjaré, oblic, a la via… estalvia’m, mort, totes les frases enjogassades ara que m’estavellaré amb forta insistència a un terra opressiu… fases enjovades on caic… quants de bocins meus en acabat, amb aquesta procel·losa bugada, no hauré de tornar a trobar…? amb bronquis ferms, un crit… escanyat… s’aprimen els dèficits ara que tendrament tanmateix em veig immergit en un estany llefiscós i fort tou… hi nedava o surava, en sang o petroli… una sentor se m’instil·la narius endins… una sentor d’aixarop com el que em donaven de petitet… a culleradetes de nàusea instantània… i ara una alta energia m’imbueix… pregonament perceptiu mon sensori o consir… tinc la ferma convicció que l’afer ha reeixit… un mentalisme esbojarrat rebutja cada escapoló qui gosi ara formular cap dels principis derrotistes… em desvia el cosiment o discerniment que em roman vers paradisos on les vils insígnies dels xeringats i els sotmesos són llençades a les fogueres, i on totes les tortuoses autoritats i els hegemònics avariciosos són jutjats inhàbils o ja condemnats de mantinent a mort… estic content de tornar’m a poder expressar lliurement… només diré això: havia anat a espetegar a un fangar… hi peixien porcs grecs… la minyona va treure el nas per la finestrella… les seues il·lusions (ves què hi farem) robades… tant se val, l’estatus quo doncs de bell nou establert… oblidós, petrificat, escosia el nou sistema on esdevenia habitant amb tots els drets… els ets i uts… en canvi, un bacó més gros que no pas els altres entrava no gaire lluny en crisi… la seua antiga glòria ara disminuïda bon tros pel nou-arribat… un espècimen força exemplar d’humà convertit a l’animal millor adaptat al medi, i adient al mitjà, hum, i a l’ambient harmonitzat, i a… (llavors vaig cercar per on passaria un riu) (ullava, jo que sí, enllà dellà).

~0~0~

c.

O, mentre vaig esperant, mesell com anguila qui amb benaurada aquiescència em convenç que escanyar-la li és pau, paupèrrim descart milions de serenes fantasies on despert i adormit em perd sense coneixement ni reconeixement com llum d’espelmeta beneita al petarrell de la platja al migdia. Solitari, on les erupcions esclaten dels canfelips amb productes escatològics de contraban, l’opi, adés menjat, ara en vòmits pinta les estovalles penjades, esteses perquè s’eixamorin, de paisatges marcians on mosques extraterràqüies en lliça entraran a ultratjosa ultrança arramint-se, marcials, cavalleresques, somníferes.

~0~0~

Estacions

Quantes de vegades, dos vidus desvagats, no m’he trobat assegut als bancs de l’estació n’Emili Cuguç (o en Mili Guç, com es fa dir), qui em donava, humil, qualque paperet amb un “poema” guixat dins.

–Eleuteri, us llegiríeu doncs açò.

–(potser cagant-cagant).

–Bo.

~0~0~

Esporguies qui arrelarien si tinguessin on

A Alexandria hi arribaries per subterranis nocturns
tret que on s’acaba el trajecte l’hora s’escola
i has fet doncs tard per a pagar la multa.

Viure se t’acaba, i no n’has treta
l’aigua gens neta.

A desgrat de les indicacions malcarades
on hom t’atraçava era erroni
i de ton propi peu el quest
tampoc mai no encertes.

Subterrani nocturn
al capdavall tots hi érem
de mala jeia.

~0~0~

bombicil·la geniüt en cau sense ecos es met

tornant de Niça on havia nevat
la dona de qui els prodigiosos apetits
em lleixen totjorn esmeperdut
s’ha aturat per a pixar vora la ruta

jo qui portava encar un boliquet
de neu a la butxaca de l’anorac
i no s’havia ni fosa ni desfeta
(sempre em fan anar al remolc)
l’he llençada cap on ella era a la gatzoneta

seduir dones mai no n’he sabut gens
escriure tampoc no gaire
(els resultats magres de caldéu)
fer de científic encar menys
les teories de la balística (per un dir)
em passen molt part damunt

ça com lla, això s’escunçà:
l’anyoc que llencí de tova neu
com qui emprèn cap croada
es guerxà totalment
el git em sortí a la biorxa
se n’anà esbiaixat
es torcé malament
de gairell s’esgarrià la mesquina trajectòria

de poc que no executí un ocellet
qui volava sense quest
distretament amusat amb el paisatge

el cas tanmateix:
que l’ocellet hagué sobtadament
d’esquitllar’s del batzac vinent
d’on que en flectir per força el vol
entrés sense pensar-hi al cau nemorós
o cony flairós de la meua dona

ara rebré (em vaig dir, començant i tot a plorar
per tal de deflectir amb les llisquents llàgrimes
si pus no qualcuns dels cops)

(una segona guerra sidèria cuidava
palesament que esclatés i tot
mes per quin miracle les seues urpes
no se’m clavaren al coll
per molt intel·lectual que mai fos
pas que ho sabria escatir)

el fet fou que amb l’ocell al cau
la dona belleu trobés
que el refrec de les sedoses ales
pus les pessigolletes de la llenguona
del meravellós conqueridor
(ínfim i alat
angèlic i demoníac
becut i somnolent
i inconsistent versaire)
qui amb les meloses baves
escriu amb plomes esmolades
com becs de viratons
guaitajorns murals sencers
de lírics ideogrames
als murs de les vagines)
allò fos xauxa

la ruta s’omplí de badocs:
on abans s’aturaven a veure-la pixar
ara ho feien per a acanar’n
el riallós orgasme

aprofitant el públic com qui reparteix
propaganda independentista
els oferia qualcuns de mos poemes
molt sexuals on cronicava sense inflexions
serè i ull fit
les meues astoradores hores on
tot i que vaig a frec de lleterada
me n’estic com un boig
enfonsant-me alhora en foscors
sense fi
doloroses renúncies que em conserven
la pell tan fineta que tinc
malgrat els nics penellons
indeleblement col·locats a indrets
mai negligits

titànic ocellet qui m’estalvies un tacó
i segurament el turment d’haver
de tornar a peu fins a París
et posaré en un poema
qui llavors repartiré entre els badocs
qui se m’esguardin la dona
de qui la remota reputació
de promíscua campiona
llavors mentre tu
controvertit contorsionista
argentviu suïcida
li escandallis les pregoneses
en reputació se sublimarà
de posseïda deessa
(i si això fos una cova
i no pas cap vora de ruta concorreguda
segur que hi venien més tard reguitzells
de sucoses pelegrines
a fer’s guarir de tots els mals)

bombicil·la mut tu rai
car entraràs sempre a la recepta

la meua dona el cardar la conserva
jove i en bon i joiós delit

totes les odioses al·legacions
contra el cardar més que sovint
són antidona

bombicil·la adés garlaire
si hi lleixes les plomes
ja garlaré per tu en murs
de rellents autònoms
totjorn (com tu) en preança
de les senyores mestresses
qui el bon sexe
molt religiosament colen

la teua hagiografia exempta de nyaps
(no pas com la meua on el consens
de ningú és que tot ho és)
ornarà violentament la complexa qüestió
de per què eixires orb
del pou de les delícies

o per què sobrevisc si fa no fa il·lès
quan tants d’ultra-baronívols ex-amants seus
amb mal als ulls ara pericliten

“qui se’n paira, allargassa l’estona
(i l’esmolat ull viu ni per corquims
ni amb son no gens se li rovella)”
faré (fent-me el filòsof menja-sopes
més que no pas l’andarec rapsode mut
qui per fredors sens fi
de rutes il·limitades
fent voleiar, malabarista obtús
anyocs de neu tova
sense dir re s’escalfa)

~0~0~

tastant i rostant castor

quan avui tornava la dona
li demanava agenollat si li podia netejar la cuca
estifollada o, vull dir, segurament molt emprada
aquella nit on tornava de ballar
mentre li guardava casa i canalla
i li tenia amanidet no fos cas un ressoponet opípar

m’ha permès desmenjada de fer-l’hi neteja
amb la llengua
i m’hi he enderiat
allò tenia gust de mascle afegit

i llavors m’hi he desamorrat un instant
per a dir un acudit
“estic” li dic “salvant un arbre”

“què collons t’empatolles, estront?”
em diu, mig adormida

“I’m eating a beaver, I’m saving a tree!”
(li dic perquè m’entengui)
menjant-te el bevre (ço és, llepant-te el cony)
estic (com diu la dita faceciosa) salvant un arbre
ve-t’ho ací

tampoc no se n’ha rigut

només se me’n riu, quan em tracta de porc cuguç
sobretot, mes no mai a les grans pensades
d’obscur poeta que tinc.

~0~0~

bocí de godomassí en entrepà pungent molt escondit

amb els estalvis que al cap de vint anys doncs estalviant
amb el que m’he guanyat escrivint poemes
amb els 35 dòlars, vull dir, que he guanyats escrivint
durant vint anys seguits

(i és clar que la meua dona guanya en mitja hora
molt més del que jo no guanyaré encar que visqui
trenta-quatre mil anys)

li he comprat un godomassí gegantí

me’l fot al cap molt enfellonida

“a qui li cal això” (em ve a dir) “quan només li cal xiular
o fer la seua rialleta més múrria
perquè mants amants de la mateixa mida (o millor!)
no li vinguin amb salvatges intencions”

pobret de mi, i ara com m’ho faré perdonar?
amb quin càstig apòsit, merescut, no gruaré
de redimir’m?

me’l menjaré! me’l menjaré
molt amanit i a poc a poc
com botifarra de massa aliment, no fos cas.

~0~0~

l’estront al tron

jo qui sóc naturalment un cagamiquetes
sempre he admirats devotament
els estronts de la meua dona

els estronts de la meua dona
me’ls conec perfectament

sovint em crida que desencalli
la tassa de la cagadora

“vés, Emili, a desembussar el canfelip
novament un cagalló massa gros
s’hi fa fort, el malparit, i ens amenaça
amb qualque impertèrrita vessada

si et vols estalviar haver de recollir
en acabat tota la merdegada
millor doncs que ho desembussis ara”

som-hi doncs i hi vaig corrent
magnífica caguerada!

els estronts o cagallons són majúsculs
amples com el meu braç
d’un coloret bru i una flaire paradisíaca

ara, també és cert que només de veure’ls
per simpatia em fa mal el foradet del cul
(d’un culet sempre aitan sensitiu que tinc)

avui per facècia agafava un cagalló
campió, dels més grossos encar no mai parits
pel cul de la dona
i corrent cap al menjador el col·locava
(voltat d’una bossa de plàstic fent-li de capa d’ermini?)
el col·locava ben col·locat, dic, al lloc d’honor
ben assegut a la trona de la menuda
qui ara s’esqueia que era fent la migdiada

“l’estront al tron!”
cridí
i en americà, presentant-lo encar pus dramàticament
“One Cal·los, king of Asspain!”
(ço és, Uan Cal·lo, rei del mal al cul)
i em ficava a riure és clar com un boget

la dona, en canvi, tampoc no hi trobava
gens de gràcia

enfellonida m’ha arrucat molt
salvatgement

deu trobar que que li insulti els cagallons
és greu impudència meua
(i crec que té tota la raó).

~0~0~

el cuc i la deessa

agònic volia cuc curt bla
sense àpexs ni goniòmetres
corcar qualque vèrtex o aresta
de molses o verdets
als músculs o marbres
de beutat o deessa

anèmic cuc esclet
asclaria el bronzo o l’acer
de la vívida estàtua
de qui el vitalisme
briu i eretisme
l’esbeca i esmussa

cuc desnonat
fon-te o desfés-te
als peus de la musa.

~0~0~

l’estaquirot i la lleona

estàtic com un estaquirot indefens
al tòtem rac lligat

i ella dinàmica lleona caça
llambrescament pels voltants

tant se val l’estona
a cada instant com ara glaçats
en èpic diorama
per molt que ella hagi rodat
sempre sóc jo qui n’ha acabat
acollonit i marejat.

~0~0~

ocell de cangrí per somnis enjòlit

la neu s’apila com l’oblit
quimèriques pensades
de llop qui s’esvaeix
als menstrus del capvespre

bramuls estentoris
de bacallar a la nit
qui no troba el cos
de la perversa víctima
entre foscors madures

el llos del seu xi
no encerta el cos de l’agulla
enmig la rialla intercrural
de la nafra qui l’escarneix

zubzubs d’escatòleg
qui estrateg i espeleòleg
copròlits sacres descobreix

coprolàlic els vanta
i ensems
a llurs malèfiques influències heus-lo
irremudament sotmès

capoll de rosa, joiell
únic greal sacre
qui per abissos cerc

faldilletes, aixeca-te-les
que n’ixi l’escòlex
de la tènia rosàcia
qui en salut caòtica
s’escruix i s’esclafeix
i sedueix tot el que troba
col·lateral o enjondre
per foscs murs escrits
amb èpiques verdes.

~0~0~

my wife their trophy

devia tindre por la meua dona al començament
que al capdavall la seua vida no acabés
essent sinó
nom perdut
entre les notes d’una meua biografia

cap perill
ens n’adonem ara que el món ha rodat
i que tot s’escunçava doncs com calia:
com sempre, a l’inrevés
i que no he nascut
sinó per a figurar de nota al peu d’una seua biografia
d’una seua biografia
ella qui ha esdevinguda algú – algú
algú no gaire diferent
a la gran ambaixadriu Pàmela
(l’admirable Pamela Digby Churchill Hayward Harriman)
qui es cardà els alfes de l’instant…

i ella (la meua dona llur trofeu) d’afegitó
(perduda i retrobada com meravellosa flor de salut i de joia!)
ella d’afegitó així mateix de nota
(perduda i retrobada flor meravellosa) pels prats
altrament cansosos adotzenats
de les biografies dels seus amants
tots escriptors de mina gruixuda
de mena important
a les biografies
dels quals ni de cuguç de la magnífica amant
no hi faig acte de ventissa presència
ni de cusc, esventable, borinot
(llas llas!
aitant tanmateix que m’hauria abellit
de cuguç aparèixer-hi
de cuguç
de cuguç
sobretot de cuguç
amb banyes amples bondadoses bogals
com les de cap escarabat benèvol del bon temps
destí per al qual fui nat
mes, llas, ningú no fa cap cas del cuguç
ni per a agrair-li el servei ni la complaença)
fat que em corresponia
(i no ens n’adonàvem fins al tercer
o quart any – pren estona de desenganyar’t
de cada somni bord)

la meua Pàmela
la Pàmela encara més potent
no li cal pas anar papallonejant
presumir de noms
amb el propi en té prou

Pàmela de qui port
de qui port el nom
amb el secret motiu darrere oimés de
Molt Trepitjat
o de molt trepitjada falena

a parracs, estora màgica
de nom amagat usat mig esborrat:
“Well Come” – Ben Rigut i Ragut
Ben
Escorregut.

~0~0~

els goigs de l’entrelloc

saltironant desvagadament
prestidigitant capriciosament entre estacions
on el temps sempre es ret, vençut
somreia a les hostesses
xanxejava amb els duaners
i mai no arribava enlloc

mai no arribava enlloc
que era precisament l’indret
on sempre m’agullava de fer cap

al capdavall on altre anar?
car enlloc és el lloc, man!

entre estacions
entre estacions, del tot ni ací ni allà
penjat
sense saber’m mai del cert ni el nom
ni d’on sóc
ni vinc ni vaig
ni qui són
les hostesses els duaners la gentota atapeïdota
sempre debades
sempre debades amunt i avall
molts d’ells, carallots, pensant-se que van
a qualque lloc precís
que al capdavall sempre és precisament
enlloc
mon lloc
mon lloc.

~0~0~

plugim de tendresa

em sap tant de greu
amarg, em rac
amargor em rau i el desconsol m’abalteix

per culpa meua el meu sogre
ha caigut daltabaix de l’arbre adés sòlid i ara corcat

(gendre maleït qui corcava sense saber’n!
gendre arítjol qui no en té prou d’aritjolar’ns i vampiritzar’ns
sobre, ens rosega els fonaments!)

per culpa meua ha caigut de l’arbre gros
i s’asclava la clepsa

per culpa meua el meu sogre
amb el cop al cap ara no hi és tot

ah la pèrdua inescaujable!
ah el meu sentiment immens de culpabilitat!

mai no n’he sabut prou
mai
mai
mai no esporgava al bon lloc!

~0~0~

Què vol la meua tieta?

Què vol la meua tieta que sempre m’hostilitza?
tot m’ho retreu
primer que no me la cardava prou
després que me la cardava massa

I el seu gosset…?
tan amiguets que érem adés
i ara només reganya tantost m’ensuma
tampoc no vol portar mai més la corbata vermella
i la jaca blava
que li oferia per al seu cinquè aniversari

I el seu home…?
em deia sempre de geni i del que no hi ha
i em tustava l’esquena i em tractava de bon català
i ara em diu d’adotzenat i muscleja displicent
i em reptaria de tantes d’errades que es veu que faig
tret que pensa que per què s’hauria de capficar
vist el fet que no tinc remei
ço que tot plegat m’apena un ou
car preava la seua opinió com mot de savi
de savi plaïble ans del tot harmoniós amb les melodies
d’un seu univers sense garranyics

I llur fillet…?
ara n’hi ha una penca
i (de per riure, és clar) m’avia de trast en trast
uns clatellots de déu-n’hi-do, uns carquinyols
d’ésser gegantí, gargantuesc, que a l’aiguabarreig dels mareigs
em menen de bon matí;
ja davallant les escales per a anar a la cuina a esmorzar
si m’enxampa, els darrers esglaons els mig faig fent tentines
a frec tothora d’estrompar’m
i ni esme no tinc per a empassar’m el cafè;
tans pocs dies que no fa que érem ensems
durant les fredors i foscors de les matinades d’hivern
esperant que arribés el seu autobús d’estudi a l’altra cantonada de més avall
i ara m’ho paga amb carxots i mastegots molt “amicals”

Tot se’n va en orris, tot se’n va en orris
quina degenerescència
de les relacions familiars!
hauré d’anar-me’n a cercar’n d’altres
per aqueixos mons estranys
d’emigrant de nòmada
(tan casolà que sempre m’he volgut)
com un gità sense morts al seu absurd panteó mental
com un transeünt o un transhumant
com un pastor muntanyenc d’aquells qui mai no escriuen a casa
o segurament ni en tenen
com un exiliat o un exogen
un metec un derrotat un fotedor de camps
dormint a les estacions i als trens i als autobusos
i als marges dels recs a l’estiu.

~0~0~

puta Paula s’hi entremet

“Let’s see… What has changed here? Is that thing new…?” Taujana’s whorish remark as she was entering the drawing-room immediately and irredeemably condemned to death and oblivion most of the items I had so longingly grown used to… chairs, hangings, the comfy sofa where I used to recline in order to have a good read, the pictures on the walls, the low table… every darling object about the room to which upon the years my contented eyes with their loving gaze had given a cherished sheen of varnish… doomed… all doomed… for now of course (after the whore’s snarky remark) everything had to go… my stupid wife frantic to call the painters, the window changers… the rug munching rug installers carpetbagging their invasive way into my profaned domains… and blech, all those disgusting “art” peddlers, the stinking decorators, the whole horde of damned little stuff-replacers… so… so that by next visit Taujana could properly appreciate the spanking shit around… with every fixture no longer fixed… everything in flux… adrift as my fucking mind… and no saucy resistance on my part deserving more than another abrasive look askance… well then… now I was contemplating suicide… or almost… perhaps wouldn’t go that far… though it’s true at any rate that… I found myself downstairs looking again in the penumbra and the chill for the pistol I knew the old colonel must have hidden some place…

~0~0~