No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Odiar és un plaer [1826] d’en William Hazlitt

[Allò altre, del tot negligible, prescindible, de l’imbècil Peret, hi va en claudàtors]

Damunt l’estora a la cambra on m’estic assegut, hi sura envant una aranya – no pas la qui es prestà a l’edificant al·legoria de les admirables Línies per a una Aranya, mes una de la mateixa mena si fa no fa… S’hi espitxa sense filar prim, i ara se m’atansa rancament i barroera, i llavors s’atura en sec – deu haver apercebuda l’ombra del gegant; i doncs què fer…? Deu consirar si continuar surant o pus tost recular; tanmateix, quan se n’adona que no en faig cap cas, que se me’n dóna de la mesquina dissortada, i no me li llenç doncs damunt, com faria ella amb qualsevol mosca indefensa qui li caigués pel territori, s’encoratja i, amb una barreja d’impudència, murrieria i por, tira envant. Quan la tinc a l’abast, l’assisteixc aixecant una miqueta l’estora perquè se’m perdi de vista – estic content d’haver-me estort de la intrusa, i àdhuc en tinc un tremolí si em duc a l’esment com l’he tinguda de propera. Un infant, una dona, un taral·lirot o un d’aquells moralistes de fa cent anys l’hauria trepitjada sense més contemplacions; filosòficament, no puc; no li port cap esquírria, tot i que només veure-la m’esmola l’odi. L’ànima de la malícia subsisteix fins i tot després que l’has posada en pràctica. Hem après a adondar la nostra embranzida i a mantindre dins uns certs límits d’humanitat el que fem de cara enfora – mes és un altre afer tindre controlats sentiments i fantasies. Ens n’estem de demostrar de cara enfora la violència brutal, mes això no vol dir que l’essència o principi de l’hostilitat no se’ns remogui part de dins. No volem aixafar la pobra bestiola (això ens sembla penós i grofollut), i així i tot ens l’esguardem supersticiosament amb fàstic, diríem amb horror mística. Caldran potser que s’escolin cent anys més perquè, amb l’ajut de les bones lletres i els freds i pregons pensaments, assolim de guarir-nos del prejudici que ens impel·leix contra el malastruc animaló i sapiguem beneir-lo amb una mica de la “llet de l’amabilitat humana”, i ja no pas a tornajornals amb el seu enverinament i esquerperia.

| | | |

[Ja hi som, vós! Imagineu-vos quina reacció caldria esperar de les ubiques societats de molt enamorats aracnòfils, i especialment d’eixerides taràntules, de tofudetes migales, animalons acaronadament gomboldats! I com és que un home tan ple de fonts erudites com vós no esmenti ara el seu contemporani Fourier, qui sempre s’esgarrifava deliciosament amb el cèlebre astrònom Lalande, el qui menjava aranyes crues, no pas perquè les odiés, ans perquè li agradaven tant! Quant a trepitjar les aranyotes sense solta ni volta, cogitéssim doncs: Què s’esdevé llavors si “déu” és una aranya qui ha ficades innombrables imatges de si mateix per a veure com hom el (la) tractava? Hum! I si hom el tractava a baqueta – en la persona de les seues imatges – a l’infern que hom anava a parar d’espetec, ai, i per a una eternitat de xemicament continuat! I, si hom el tractava bé, prou podia, de dret al paradís de les aranyes, ei!]

[Pobrets de nosaltres sense aranyes; tant de mosquit letal!]

[Al contrari, en T.E. Lawrence, per exemple, pensa en aranyes i mosques pel que fa als ridículs militars: quan et volen reclutar a llurs unitats, et sedueixen amb amoretes i fimbreigs de cul, et munyen com formigues pugó. Ara, quan ja et tenen als rangs (a la teranyina), com et maltracten! Com la malmesa carn de canó que de sobte esdevenies!]

[No són ni bones ni dolentes, ni belles ni lletges. Són com són i se’n foten de nosaltres.]

[I nosaltres? “Res d’inhumà no m’és aliè”, això caldria haver dit.]

| | | |

Com més hi esguardem, més ens n’adonem que, sense l’odi, a la natura li mancava quelcom d’essencial, quelcom d’allò que l’empenyia a l’acció; la natura sembla feta d’antipaties; la vida mateixa es tornava estany estantís sense l’efervescència duta pels impulsos contrincants, les passions esbojarrades aportades pels humans. La nostra trajectòria esmorteïda s’acoloreix i guanya llum (es fa, si més no, visible) quan es veu contrastada per la foscor del voltant, així com el llamp es personifica brillantment damunt la grisor del núvol. En direm orgull? Enveja? Es tracta de cap embranzida íntima que la duu a distingir-se? O és qualque feblesa, qualque mena de malícia? El que sigui, prou val; car sense aquesta afinitat amb l’avolesa, aquest delir-se per la dolenteria tan típica de l’esperit humà, sense aqueix pervers, mes prou afortunat delit de malesa, malament rai; quina sempre refrescant font de satisfacció llavors no se’ns estroncava! Car pura bonesa tost es torna fada, de seguida troba a mancar varietat i espècia. Esdevé una mena de dolor agredolça, avorrida, desmenjada. L’amor es degenera en indiferència o fàstic, i això si no volem anar als extrems. Només l’odi no es mor mai. Pertot arreu veiem l’odi enfeinat, treballant a tothora i a deshora. No veus els animals que entre ells es cansin mai de turmentar-se ni de burxar-se despietadament; els infants són cruels, els veus matar mosques constantment; tothom llegeix als diaris sobre les dissorts d’altri (accidents, atacs), i ho troba d’allò més divertit; la població en grumoll surt al carrer a presenciar un incendi, i no veus mai ningú que se n’alegri de debò gaire si hom reïx a extingir-lo massa d’hora; home, és clar que és millor que hom reïxi a apagar-lo, mes també és cert que hom perd així un objecte d’interès, i tenim un esperit que s’estima més anar de bracet (no pas amb l’enteniment) amb les passions. Ens reunim en freturosos, sedecs, entusiastes patolls i boldrons per tal de presenciar qualsevol tragèdia, mes tantost hom ens fa saber que hi té lloc al barri del costat qualque execució de reu, triem l’espectacle de la mort, i, com diu en Burke, de mantinent el primer dels dos amfiteatres es buida perquè s’ompli l’altre. Tota la comunitat s’hi apunta i s’hi engresca de valent tantost qualsevol gos estrany, o el carallot del poble, o una altra vella boja apareixen: hom els aquissa i hostilitza; sí ves, les noses públiques es tornen divertiments generals. Ah, durant quants d’anys i panys aquells tres ridículs flagells que es diuen el papa de Roma, els borbons i la inquisició no ens forniren, als anglesos, penjaments a desdir i ens foren els blancs adients i preferents de greuges i d’ires i de fàstics…! I, així i tot no pas que ens haguessin emprenyats gaire darrerement, car prou ens n’alliberàvem feia un bon tros d’estona, mes és el cas que tenim tostemps un excés de fel a la boca de l’estómac i ens cal qualque objecte on descarregar-hi el feixuc perboc. Com ens va costar de treure’ns de sobre les pietoses creences en bruixes i fantasmes! És clar, ens abellia tant d’empaitar i torturar les unes i acollonir-nos a mort amb les altres!

| | | |

[Quin home més optimista sou tanmateix, en Hazlitt! Les supersticions continuen ben vives, probablement molt més que al vostre segle més esclarit (entre els prou educats); ara els governs són plens de criminals supersticiosos capaços d’assassinar a l’engròs per ideologies i religions que no es creuria, si fos capaç d’entendre el que diuen i com ho plantegen, cap ameba amb ulleres! Les creences en esperits, i en cretins cristianismes, i en bavosos islamismes, i en possessions diabòliques, i en merdegades i falòrnies racistes si fa no fa, van creixent i tornant-se com més anem més virulents! Els humans, raça embruixada! Entre els bruixots i altres bisbes qui es van embutxacant els profits dels embruixats i altres capdeconys, creguts, “creients”… malament rai, la gent “de seny” no sap com matar-los tots sense morir-hi alhora, món enverinat!]

| | | |

Pel que fa al grau d’excitació que ens duu l’esdeveniment, el que compta és menys la qualitat que la quantitat: com més, millor; i n’estem tot nerviosos no fos cas que ara fóssim en presència de cap decreixença; ens és insuportable qualsevol minva d’acció; un estat d’indiferència i d’ensopiment el trobem mortal; tant com la natura, la ment sembla avorrir el buit; fins i tot quan l’esperit de l’època nostra (un esperit progressiu, intel·lectualment més refinat i francament bel·licós contra les debilitats naturals) ens interdiu de dur a efecte les nostres fortes inclinacions venjatives i caparrudes, encar hi persistim per escrit, o per parlat, i pitjor per imaginat, mantenint vius patums, papus i espectres d’aquells qui atien el foc dels nostres odis i terrors. Cremem en efígie enemics simbòlics [com ara el borbó, rei dels castelladres coquins: servils i avariciosos] i els bescantem i remenem i ataconem, repugnants ninots de falla maltractats amb euforitzant esquírria pertot arreu. Potser protestants i papistes ja deixaven a hores d’ara de cremar-se en pires públiques recíprocament, però encar la gent se subscriu als setmanaris que expliquen fil per randa les vides i sobretot les morts dels “màrtirs” de tota falòrnia; i de debò l’èxit de certes novel·les “històriques” cal adscriure’l al fet que ens duguin als temps pretèrits on era permès el disbarat continu [tret que és clar, és molt més “permès” ara, amb els cretins capitalistes americans i llurs llepaculs d’europeus i molt fanocs moros i racistes jueus matant a tort i a dret els ubics “terroristes” qui no els fan la farina prou blana] de les batalles feudals, les pires, les invasions, els anihilaments, els genocidis, els torts per a donar i vendre, les revenges incessants d’una època per a bàrbars, per a gent arrelada als prejudicis i a les ràbies entre sectes i partits, polítics i religiosos, i entre cacics plens d’ínfules assassines.

Amb ells combreguem, amb ells odiem per procuració tant com ells odiaren. Bo i llegint [ara faríem: “guaitant la metzinosa televisió”], ens desprenem dels fleixos restrictius de la “civilització”, ens traiem el prim vel de germanor. “Som-hi, fora disfresses!” Tornem a esdevenir la fera ferotge, som novament animals salvatges, i com el gos de caça se somia caçant amb xerrics de dents i ganyotes sanguinàries, així el nostre cor es desvetlla, com si sortís de la cova de l’esquelet, i exulta perquè se sent estort, com si hagués recobrada la llibertat d’antanyasses, quan no hi havia altra llei que la de seguir el propi impuls, sense cotilles ni constrenys adventicis.

Tothom s’encomana al diable segons el propi tirat, la pròpia lluna. Ni el panòptic d’en Bentham ni els paral·lelograms impermeables de n’Owen no ens tallen l’embranzida [ni les càmeres i els espietes electromagnètics a cada raconet virtual!] (hà! com s’hauria fotut, i se n’hauria fotut, en Rob Roy per exemple, d’aqueixos ridículs obstacles!), ni calculem quin fóra el nostre interès per tal d’assegurar el futur – la voluntat s’allibera i s’enfila per on vol, talment el torrent que es llença penya-segat avall: no hi ha bé ni satisfacció més immensos per a l’individu que en fer tanta d’avolesa com pugui contra el seu veí: l’ànima se n’encanta, cada pit ressona exalçat amb la proesa!

Hi ha aquell cèlebre predicador (n’Irving es diu) qui ha tornat a atiar per les capelles caledonianes el vell foc infernal adés somort, i els badocs parroquians contents com gínjols. Cal asseure-s’hi (amb mal al cul i a les orelles rai) i tornar a ficar l’ull ploricaire als cràters de l’infern i tornar a jugar-hi com qui burxa el drac qui bleixa amb sofre i flames (allò t’anima com si et punxaven amb una agulla el voraviu), i cal veure-hi n’Irving, com un altre tità gegantí, alzinat amb cara de mil dimonis, amarg i negrós com si tornava de forjar, per a ús encontinent damunt els mesquins condemnats, tots els aparells de tortura! L’ésser humà, quin paquet més estranyot! No en té prou amb fer tot el mal que pot, moral i físic, al seu proïsme qui comparteix el seu mateix bocí de terra (“en aquest areny pedregós del temps”), on prou semblaria que en tenim prou i massa, de penes i d’angoixes, de malalties i de dolors, de pors i de pèrdues, d’esquinços, d’enyors, de galleigs i vexacions, de contrarietats, de crueltats… encar al maleït, fanoc, maniàtic cretí “creient” li cal agafar el proïsme i dur-lo ben amunt, on tronen els pares de l’església, per a llençar-lo daltabaix al fosc forat infinit del foc etern; és tan baixament maligne que vol que l’altre pateixi transitòriament ara i ací, i llavors interminablement enllà dellà, i això prega al seu déu: que faci la seua odiosa voluntat de condemnar per sempre a les penes més cruels aquell per qui tant de despit abassega. Els antropòfags couen llurs enemics i se’ls cruspeixen bonhomiosament rai, com qui comparteix la mateixa taula; els eclesiàstics cristians no són tan bona gent: tothom qui pensi una miqueta diferent, ja el llencen cos i ànima al foc infernal, per a més glòria de llur déu i per al “bé” de les criatures d’aquest mateix déu! Encar gràcies, és clar, que el poder que serven aqueixa genteta no es correspongui amb la “grandesa” que pretenen: només mancaria això [tot i que pertot arreu aiatol·lahs de tot pèl ronyós rai, en aquest segle vint-i-u d’escàndol!]; ara, cal pensar que sigui pel fet que se n’adonin, de llur comparativa impotència en doblegar la voluntat dels altres, i que sigui això el que els faci exagerar les barbaritats que diuen, tractant d’aquesta faisó (emprant paraulotes sense solta ni volta, i imatges com més bèsties i monstruoses millor) d’acollonir els més ruquets i paradets [els més dretans, com deia en John Stuart Mill] perquè se’ls creguin.

El plaer d’odiar, com deleteri corrosiu, rosega el cor de les religions i en fa nucli roent d’agre, ranci enuig i fanatisme; fa del patriotisme pobra excusa per a continuar portant el foc, el flagell i la fam a d’altres terres; redueix tota virtut a un afany de censurar tothom, a una vigilància estreta, envejosa, inquisitorial i fastigosa de les accions i els assumits motius de les accions dels altres. Per què altre serví l’invent constant de sectes, fes i doctrines religioses sinó de pretext recíproc per a la baralla, l’espoli, l’espatllar i el fer malbé allò que pertanyia a d’altres fes i doctrines, transformats ara en fitons on llençar-hi les bales? Ningú no serà prou carallot de suposar que l’amor que un anglès per exemple porta a la seua contrada vol dir alhora que deurà tindre un cert afecte o bona disposició envers un altre qui comparteix la mateixa amor? No; només implica que odia els francesos o els habitants de qualsevol altra contrada que s’escaigui aleshores d’ésser enemiga de guerra. I tampoc és l’amor a la virtut cap desig per part de tal “virtuós” en escatir i esmenar els propis defectes; és l’estovament o aigualiment dels propis obstinats vicis, als quals no deixarà de subscriure, mes que li semblaran menys virulents com més virulentament i intolerant judicarà les febleses dels altres. Aquesta màxima pot aplicar-se universalment. Cal estendre-la tan a la bonesa com a la dolenteria; si ens fa odiar els disbarats, no ens fa pas menys aspres davant els mèrits; si ens duu a rebutjar les maleses dels altres, ens empeny igualment a ressentir-ne l’èxit; si ens revengem de les injúries, paguem els favors amb ingratitud; àdhuc on més pregonament ens engatjàvem, el fang del rebuig acaba apoderar-se’ns . “Allò que era gustós com suculents llamàntols, ara se’ns torna amarg com coloquinta”, i tant l’amor com l’amistat, les pròpies ardors els acaben tornant cendres. Odiem els vells amics, odiem els antics llibres; odiem les antigues opinions; al capdavall, ens odiem i tot.

M’ha passat que pocs dels qui foren meus amics íntims han continuat essent-ho: o han afluixades les relacions o l’escalfor del lligam s’ha refredat. He pertangut a dos o tres boldrons de companys inseparables, d’aquells qui ens vèiem “sis dies per setmana” , mes que llavors han perdut consistència i s’han dispersats. M’he barallat amb gairebé tots els vells amics – podrien ells adduir que això és degut al meu mal caràcter, però el cas és que també s’han barallats entre ells. Que se n’ha fet del “compacte de jugadors de naips” que en Lamb va cantar en la seua notable “Epístola dedicada a en Southey”? (Un aplec d’amics que jo mateix ara me n’adon que celebrava en aquest mateix llibre en un altre article.) Tots plegats amics de l’almirall Burney, ara, com les neus d’antanyasses, esbarriats pertot arreu. N’hi ha qui són morts, n’hi ha qui se n’han anats a viure lluny; d’altres s’ensopeguen al carrer i es tracten com estranys, o, si s’aturen a enraonar, ho fan fredament i tracten d’acomiadar-se un de l’altre al més aviat possible. N’hi ha qui esdeveníem rics, d’altres pobres. N’hi ha qui fem de buròcrates, d’altres de crítics de revista. N’hi ha qui ens hem fet amb penes i treballs un nom al món, d’altres qui romanen tan anònims com al començament. Viltenim els uns, i envegem i ens plaem a vilipendiar els altres. El temps ha corregut, és diferent; els vells sentiments no els podem ressuscitar; evitem de veure els qui ens recorden la nostra mancança, no ens sabem avesar a llur presència, som incapaços de fingir, ho trobem massa onerós per a la nostra vergonya, i alhora la ficta cordialitat tampoc no decep els vells socis. Les amistats claupassades, obsoletes, són com viandes massa de cops servides a taula, fredes, neguitejants, tenen mal gust, fan venir basca. Les relacions constants i les familiaritats, acaben criant fastig i enfitament, ultracuidança. Ens tornem a trobar després d’un període d’absència, i no semblem les mateixes persones. N’hi ha qui ens ha esdevingut massa savi, un altre el trobem massa totxo; i ens admirem com és que no ens n’havíem adonat abans. Allò ens descol·loca, ens posa en un estat de contínua alarma, perplexos davant l’enginy enlluernador de l’un, o fastiguejats per com és de llosc l’altre: sentir-lo és morir-se. Les bones coses del primer (a part que el seu pedantisme ens fereix), per repetició, perden frescor, prenen un gust de ràncies; la fador del segon esdevé insuportable. El company més divertit o instructiu vols prendre’l com si fos un volum exquisit, d’aquells que, després d’una estona, tens ganes de tornar-lo a ficar al prestatge; tret que pel fet que els nostres amics refusen de veure-s’hi, encasellats o pròpiament estotjats, la tensió produeix tírries, malentesos i descoratges. O diguem que el zel i la integritat de l’amistat no decau, que el decurs amistós no es veu interromput per cap gaura intempestiva, doncs tant se val, llavors cerquem a d’altres llocs motius de plany i d’incompatibilitat. Mútuament comencem a criticar-nos les maneres de vestir, o l’aspecte que gastem, o quin capteniment no servem. “Fa de molt bon tractar, però és que se’n va a clapar tan tard!” Un altre no arriba mai a l’hora, i això ens pruu com nafra de mal guarir. O coneixem algú nou, elegant, fi, o es tracta d’una amant nova, i li voldríem presentar el nostre amic, però ara el trobem poc àgil, o veiem que és un deixat, que no reïx a conversar prou com cal, i allò ens el fa llunyà, desagradable. O decideix d’esdevindre massa agressiu en les seues opinions, i fins i tot neguem les pròpies conviccions per tal de no semblar com ell. Causes com aqueixes, o si fa no fa, fan que es vagi instal·lant una fredor, una irritació; al capdavall, allò es resol violentament, en animadversió declarada, i com més temps ens reprimíem, més fort l’esclat; no ens queda cap altre remei, la incompatibilitat entre el record de l’afecció anterior i el malestar actual massa palesa. Podríem potinejar amb les nafres, tractar de posar pegats a la carcassa de l’amistat fugida, mes amb el potineig encar fem més mal, i amb els pegats embalsamem quelcom que no s’ho val, podrit per dins. Una vella amistat ara tan fràgil, més val tallar-la en sec; qui sap si al cap d’estona de desconnexió, la casualitat no ens atansa novament i (com qui somia despert) trobem que hi ha encar (amb els vells records i sentiments) prou adob per a la reconciliació; si més no, més val no pensar que la intimitat entre nosaltres torna a ésser possible, si abans no hem vomitat tot el fel del despit o gairebé, si abans no hem dit, pensat i expressat tot el mal que ens portem recíprocament. Potser un remei per a apariar algun dels tendons de la unió ara espatllats, fóra que ens baralléssim contra un tercer, que esdevingués el nostre maleït cap de turc.

Em sembla que un dia o altre tornaré a ésser amics amb en Lamb, sobretot ara que ha escrit aquella magnànima Lletra a en Southey i li ha cantades les quatre caterines! Diria que el que em lliga encar a en H (Haydon) no és altre que el fet que, tantost ens veiem, comencem a judicar qualque altre boldró d’antics companys i “els fem a bocins com ara si amaníssim un altre plat diví”. Un plat prou bo per als déus, ben trinxat amb trossos d’en L (Leigh Hunt), d’en John Scott, de madona M (Montagu), de qui els cabells d’atzabeja serveixen de fosc rerefons als nostres discursos, d’en B (Burney) mateix, qui s’ha engreixat i diuen que s’ha casat i tot, d’en R (Rickman) també… tots aqueixos, no en fa pocs de dies que se’ns han separats, i ara doncs són llurs febleses i manies les argamasses que reforcen els llaços que ens mantenen junts. No fem pas veure que ens sàpiguen gens de greu llurs follies; no, al contrari, ens en riem, ens hi rabegem, ens esclafim, “sense intermissions al llarg de tantes de xifres al rellotge”, fins que cuidem crebar. Els plats exquisits són servits l’un darrere l’altre: anècdotes, trets de caràcter i peculiaritats definitives, i au, talla que tallaràs, fins que no podem més.

Potser n’hi ha algun i tot qui encar roman amb nosaltres. Pel que em pertoca, com vaig dir una vegada, més val un amic amb prou taps i prou malplecs; si més no, llavors en podem discutir. Ran d’això, madona M (Montagu) aviava la següent remarca: “Quina manera de deixar d’ésser filantròpic!” Cal dir que aqueixos amics amb prou faltes, eren d’allò millor, entre els esperits més escollits de l’època, cap d’aquells “no-ningús sense cap marca”, i no és pas que els fóssim injusts, però és cert que era millor que no sentissin el que de vegades en dèiem. Discutint críticament i analítica dels meus trets, tant em fa el que diguin de mi, sobretot si ho diuen a la meua esquena; allò que m’enfurisma, i que doncs replic amb el pitjor verí de la meua ploma, són els llambrecs de disgust i d’escarn que hom m’adreça. L’expressió de la cara em fa més mal que no pas les expressions de la llengua. Afegiré que em sap greu si hi ha hagut un cop on he presa malament una expressió i llavors, erròniament, hi he aplicat aqueix remei. Mes és cert que aquell visatge on un cop vaig copsar-hi el vel de fàstic, era massa estimat, i tinc massa d’anys i doncs d’experiència per a haver-me confós. De tant en tant faig cap a casa dels (…), i cada vegada que hi vaig, en acabat estic resolt a tornar-hi mai més. Trob que hom no m’hi rep com abans, amb familiaritat. No és sinó el fantasma de l’amistat qui em rep ara a la porta i m’acompanya durant el sopar. Han afegit a taula un conegut i amb ell han adquirida una altra sèrie de nocions. Ara les al·lusions a esdeveniments passats hom els troba trivials i llavors vols parlar de temes més generals i de sobte s’enterboleix l’ambient. S’ha acabat allò de dir, com deia M abans cada cinc minuts: “Me’n record que en Fawcett deia que…” Això ho troben arnat. I les xiquetes s’han fetes grans i acompleixen mil fetes i proeses. Hi ha en les dues parts una mena d’enveja. S’afiguren que em faig massa el presumit, i això justament és el que pens d’ells. Les vegades que em demanen si “no crec que Washington Irving és un escriptor d’allò milloret”! Ja no hi tornaré, tret que per nadal m’hi convidin amb en Liston.

De totes les intimitats, sempre he trobat que l’única que no perdia força o s’esllenegava era la intimitat purament intel·lectual; la intimitat escleta, doncs, sense les mentides “candoroses” ni les “finors” i agafallositats de la sensibleria. Els coneguts mutus els consideràvem merament subjectes de conversa i coneixement, no pas d’afecció. Eren bons per a experimentar-hi, com “ratolins en una bomba d’aire”, o com a delinqüents: els espellàvem i els col·locàvem al taulell de marbre amb el ganivet de les disseccions a la mà. No estalviàvem ningú, ni amic ni enemic. Al temple de la veritat hi sacrificàvem els nyaps humans. Sense suc, els esquelets del caràcter romanien en joli, evidents com l’esquelet de la mosca enxampada a la teranyina; o els desàvem com qui diu en pots, amb qualque conservant refinat, per a poder-los continuar estudiant més endavant. El procés era fet tot de bellesa i novetat. Mai no en tens prou. No hi ha mai enfit de fel; i no hi ha com la irritació per a mantindre quelcom sempre fresc. Tot ens cansa tret d’alhora ridiculitzar els altres i complaure’ns de llurs defectes.

| | | |

[Som-hi, som-hi; res més sa, el secret de la jovenesa mai pansida; l’odi et manté boiant. Nació sempre renaixent; salvats els Catalans per l’odi immarcescible que portem als invasors!]

[Hà! 300 anys seguits sembrant odi contra els Catalans, maleïts castelladres, què es pensaven que recollirien ara? Encar els haurem d’agrair la persistència; això ens ha mantinguts joves com al primer dia!]

| | | |