No hi ha al món re més repugnant que un botifler

u d’abril: dia dels carallots i de les enganades

–carallot qui es cregui cap de les enganades de l’institució més malèficament enganadora mai inventada pels bípeds. Centúries de guatlles. Falòrnies a doll cada jorn i cada nit fins als segles dels segles.

–i la d’avui (vull dir, d’enganada) tan carrinclona com les pitjors, dient que el pop és lúcid. Lúcid? L’únic que li llueix és la puta mentida. Filldeputa assassí de milions, només preocupat perquè la gent cardi sense condó, i mantenidor de la flama infernal on els pobres del món hom els assegura que ells rai car la justícia ja els vindrà quan siguin pols, i mentrestant que els bel.licosos covards, armats fins als collons, i rics, i llogaires de mant mercenari mortridor, viuran xalant-se-la ans xipollejant ans rabejant-se en luxúria de tota mena.

–el malparit és mortíssim, només l’aguanten com aguantaren (els mateixos repugnants) aquell altre racista anticatalà: franco — bon altre, quin parell. Només s’aferren al privilegi. Qui sap si per una d’aquelles bolles de la vida (un accident al caos, un atzar creador), en triar un altre filldeputa qui els asseguri la criminal sinecura d’anar raspallant els poderosos mentre van plomant els miserables (i sovint paupèrrims, donant a la repel.lent església l’òbol amb el qual per aventura potser podrien pagar’s vitamines o qualque tutor que els fes apendre quelcom que els tregués de l’inòpia), van plomant els misèrrims idòlatres qui els paguen, qui sap si en triar’n un altre (de pop director de la màfia eclesiàstica) no cometien l’error impensable de triar un seguidor (d’esquitllèbit, d’amagatotis, d’estranquis, vejats miracle!), un autèntic deixeble de Jesús, aquell qui sermonejà a la muntanya, aquell qui digué que els rics i poderosos (els capitalistes) eren el flagell que calia anorrear del món si el món havia d’ésser quelcom altre que un merdós munt d’escombraries, aquell qui digué (diuen) que un capitalista no passava pel cos d’una agulla, que abans s’hi esquitllava un camell amb geps, aquell qui agafà els taulells on els mercaders (lúcids mentiders, enganadors viltenibles només obsedits pel lucre) exposaven llurs obscenitats de productes inútils (els doblers per començar) i els trameté a puta dida. Ui, quina de més grossa; potser l’havien d’assassinar al cap de tres dies, com foteren amb aquell altre (el qui precedí el maligne reaccionari d’ara) quan veieren que potser estava disposat a dir quelcom clar i deixar’s ni fos una miqueta de putes falòrnies.

–fa dies i panys que ho estan lligant tot ben lligat — procediment típicament feixista.

–si mai havia de caure una bomba atòmica (per equivocació), quin lloc millor no triaria cap déu (si de cas existís, i sobre fos un déu bo, no pas un déu malèfic, amic dels maleïts sanguinaris plutòcrates com el que tenen ara), quin indret millor on caure que no al cap de l’anticrística basílica romana quan tota la ferum episcopal hi fos sencerament reunida. Quin alleujament per al món. Quina merdegada de brià purulent no ens trèiem de part damunt. Quina excusa trobarien en acabat els assaltadors i escorxadors i empastifadors del món per mantindre els escarrutxats, els robats i babaus (totes aquelles donotes beates, la pudor irrespirable!) aitan acollonits d’un infern falorniós on hi anirien exclusivament els qui es defensaven demanant justícia (ei, i els qui cardaven o se la pelaven o miraven xones o matrassos sense l’únic objectiu de fotre un altre fetus idòlatra dins d’un matrimoni beneit beneït per l’església, institució diabòlica), eh? Quin altre mètode de control millor que aquest del capellanum enverinador? Haurien de matar mitja humanitat… I llavors qui els compraria les merdegades inútils que venen…?

–a 84 anys també l’espitxa un altre gran capitost de galliner. Aquell xaró frank purdue, amo de milions de granges on hom torturava gallines. It takes a tough man to produce a tender chicken. Presumia. Exacte: el lema de l’esglèsia infernal. Calen mentiders amb moltes galtes i molta de crueltat ("l’infern per a tothom tret de nosaltres, els adoradors d’ídoles i sobretot els adoradors dels calers") per a produir un galliner tan esclafat i enganat com el món, on les falòrnies suren cada dia millor damunt la bromera fastigosa de l’enverinament universal. Això és el món: un femer de bípeds menjant d’altres bípeds (més o menys eixalats) prèviament torturats. Un femer on hom et pren per gallina i et tortura (físicament si pot, i si doncs no això rai: mentalment, amb falòrnies i terrors d’ultratomba). Fotrem goig.

–cal un home dur per a produir una gallina tendra. Quin home (o homes) durs ens produeixen la gallina tan tendra qui tenim a la generalitat? Tendra amb els enemics. Només és dura amb els de casa. Autoodi, vós. Tant se val…

–…no acabaríem mai. Només us dic una cosa: enganats, hò; però no pas contents. Banyuts, hò; però no paguem el beure; si de cas el peguem: amanim els garrots. Despertem els ferros. O ens surt un seguidor de Jesús o que se’n vagin a la merda. Ho hauríem de proclamar més i més fort. Tret que potser sota tanta de bromera qui ens sent? Peixets d’abril, rai, mes estossegosets, massa anys punits i enfalorniats (lluny de l’aire fresc on no ens amenacessin amb les pors de les armes, i amb les pors de l’infern de qui a les armes no s’ajup), escotiflats, desmarxats, maleixamusos, i amb prou feines si respirem. Qui ens reviscolarà?

–on ens agafarem?… l’ofec… l’ofec…