No hi ha al món re més repugnant que un botifler

…s’ha mort el vell, sense arribar als cent, eh?

…ah, que el donguin pel cul. Prou sé que això és un vil òbit, però ara ho canviarem tot — com ell hauria fet si, qui s’hagués mort, haguéssim set nosaltres.

Això digué a l’hora d’anar-se’n, diu wake me up, if ever, when something (worth the pain renewed) gets resolved…, diu: ja em despertareu, si s’escau, com quelcom que prou s’ho valgui sigui descobert o almenys resolt, car fins ara cert és que re… Car tot són boïges i clots, i bonys i esculls, a mon ànima analfabeta, com a la comprensió que del món, llas, tots plegats no tenim. Fart i tip que m’enganyeu, au, doncs, bona nit.

De l’existent, models arreu sense solta ni volta.

S’envià el darrer cigaló en el seu sòlit got esberlat. Llepà’n la clivella; a la clivella, en llepà el llepís encara saborós, i amb quina fal·lera per a un qui ja havia dit el definitiu passi-ho bé…

Qui sap amb quina imatge delitosa de plec reembotit no fugí. Aquell altre Cuixplec, l’Einstein, sembla també haver-ho dit: l’imaginació és l’atot que trumfa la coneixença; la coneixença és sempre limitada, l’imaginació si es vol sap envoltar l’univers…

I donar-hi cap sentit…?

Tant se val. Com ells, hom se n’adona que al capdavall només dura la lletra, i encara no gaire — i que tot altre mor, i mor encara més isnellament.

Hom es renova, què hi farem.