No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Michael Jackson you are too nice: Michael Jackson ets massa nici.

Si no volies que els mortífers empeltats de la merda bíblica no et jutgessin i t’acusessin de qui sap les malvestats, no havies pas de convidar cap minyonet a casa teua — i menys si patia de càncer, el filldeputa, que pateixi, per xò déu l’ha castigat — i menys tocar-li el culet i el pipinet, això sí que és pecat, donar plaer a cap infant!

Si per comptes haguessis fet això: t’haguessis apuntat de militar, i haguessis llençada una bomba atòmica a Nagasaki, on d’un sol sublim copet hauries cremats fins a trenta mil infants, o esbarriaves napalm a betzef pels poblets de tot Vietnam, sobretot damunt els xiquets i xiquetes, car re no terroritza la població tant com veure la pròpia canalleta cremada com en fogueres d’inquisició (oi que tot és tan cristià i bíblic encara, hereus d’un temps antic molt gloriós en l’anihilament infantil, on els pares poden i han de sacrificar els fills, i les filles vendre-les d’esclaves), i espera’t, ara mateix, podries provar noves bombes de destrucció absoluta a Fal·luja i pertot a l’Iraq, des de lluny, des d’helicòpters, podries, com en un joc bíblic d’anar destruint vides, podries anar fregint infants…

I llavors ningú no t’acusava de re ni et jutjava ni et malguaitava; llavors al contrari: el congrés (de sanguinaris putes hipòcrites, amb llur molt devot president de presidents, ferotge criminal) t’alleraven, et lliuraven, t’altrejaven tota mena de medalles i d’honors.

I com més mainada havies feta malbé més t’exalçaven; potser et feien general i et dedicaven un carrer, una plaça, un edifici federal de molt d’enverinament. Potser et convidaven a parlar a la televisió. A dir el teu parer molt colt per tan pietosa ciutadania, per la bíblia de continu feta odiosa i bel·licosa.

Ai sí, doncs, i prou podries. Com t’afalaga amb cara de prunes agres cada periodista molt creient després de dir quins sacrificis fan els teus companys assassinant canalla des de tan lluny, i si n’hi ha cap qui ensopega i cau i es trenca el canell, la canyella, el coll, oh, i quin elogi i si cal quin enterrament més sonat. Són així de preciosos els bel·luïns carrinclons, els molt triats botxins. I com ploraran que el caigut no pugui assassinar ja més, que no pugui doncs obeir la bíblia i els generals molt obedients a les instruccions mortíferes d’un llibre tan sant.

I tu, massa nici, ja et dic. Aquest món, o aquest infern, pertany als qui la saben molt, molt llarga, i llavors llur déu, llur déu, llur déu (tothom ho sap), llur déu és amb ells.