No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Mon equip d’ínclits literats

Doncs ei, fotent el que podem; home, només mancaria; car què em sé jo, pobre de mi…

No dic pas (per tant) que siguin les millors obres mai escrites, ni tan sols, algunes, les millors per mi mateix llegides… Si havia de fer’n una llista només amb les millors, malauradament algunes queien… Moltes de millors n’hi ha pertot (i les que n’hi deu haver!) que tanmateix no m’influeixen (mentalment i estilística) gaire o gens… De camins, ni l’obra que dic no excel·leix entre les altres escrites pel mateix autor…

Tot és a la mercè de la casualitat. Troballes. Els de més me’ls ensopegava per les cases on he anat trampejant-la… D’altres m’han caiguts rondant per les llibreries de vell a l’oreig de l’astrugança (per a dir-ho si fa no fa fi).

Mes tant se val… Al capdavall fem que qualitat pus influència signifiquin impacte — tat…? — doncs som-hi. Llegides, gairebé totes, dels 12 als 29 anys, llur impacte és proporcional a la jovenesa, ço és, immaturitat, del llegidor (és clar!). Cal endreçar-les cronològicament, i alhora (pel fet que a més tendresa de cervell més t’influeix l’obra) això: que posar-les en cunç cronològicament vol dir posar-les en cunç jeràrquicament. Per xo que na Vicki Baum sigui, com dic, qui més m’influïa en la meua visió literària del món.

Som-hi, doncs; aquest fóra el meu equip del bon batzac, allivellat per ordre de com qui diu ardu i assidu llegiment.

a] Porter [ço és, l’Antoni Ramallets, el Çamora, el Sadurní…] del meu equip.

1. Na Vicki Baum, i el seu “Hotel Shanghai”, 1939 (llas, per les circumstàncies, convertit en “Shanghai ’37” – la tr. americana d’en Basil Creighton i l’autora mateixa), 1940. [Això n’aprenc, dels dotze o tretze anys fins ara, que: Com tothom neix el mateix dia (és a dir, el dia on neix), tothom es mor el mateix dia (el dia que es mor). I que doncs no cal jurcar ni monejar tant; al cap i a la fi, el paperot sempre es fa igual.]

A casa només hi havia literatura de dona [en el sentit pejoratiu; i amb això no vull pas dir les obres escrites per dones (moltes de les quals trob meravelloses) ans les llegides per dones, les llefiscoses diarrees roses que els editors cudols consideren que les dones han de llegir], mes na Baum ho transcendeix. [I de molt. Per exemple, llegia cap als mateixos tendres jorns (i nits d’amagatotis) d’altres autores, mes cal dir que ni “Jane Eyre” ni “Wuthering Heights” no em fan cap gràcia – ni llavors ni ara.]

b] Defensant la porta [els Curta, Seguer, Brugué, Rodri, Gençana, Olivella, Oleguer, Ferrer, Sergi, Gràcia…] hi tinc:

2. Ninots de quioscaire.

[Ací un record per al Terenci Moix (ço és abans no es vengués i podrís) de la Torre dels vicis capitals.] [Un altre record per al Cavall Fort, que relligava per als meus fills, on no feien ja gaire forat.] [Un record més personal, de fort espetec per a En Patufet – mig relligat i sense tapa forta, espellifat (escapat miraculosament de la crema feixista castelladra de tot llibre català – l’inquisició que mai no cessa, l’inquisició que encara dura), un volum ben farcit d’En Patufets d’alta qualitat que un amiguet veí em deixava llegir (esfereïment de la seua padrina, qui corr a amagar’l quan se n’adona, mes ja era massa tard, ara jo ja sabia que en català tot era possible, que el català, com l’anglès, era un idioma de cultura, no pas com el castellà, llengua de missaires i de feixistes provincians exclusivament, de gent repugnant i cruel, llengua odiosa per sempre més.)] [Més ninots de quioscaire – ah, delícia de l’aventura mental! – plecs, qüerns i sobres sorpresa, llibres sencers il·lustrats (i re no il·lustra com les il·lustracions)… I en Supermà, en Phantom, la Blondie, i la Tillie the Toiler. En Perry Mason, en Nero Wolfe. En Davy Crockett. Guerra, crim, màgics. Mariners, pirates, monstres. Pistolers, detectius, aventurers…, còsmics. Víkings, herois de l’oest…] [Els ninotaires són els artistes millors: el món n’hauria de fer un cas immens.] [Un record encara (molt més recent) per a Michael Chabon i la seua “impactant” The Amazing Adventures of Kavalier & Clay, del 2000.]

3. Mika Waltari, l’inevitable per a minyons d’una certa edat. “Sinuhe, egyptiläinen” (tr. del finès a l’americà per Naomi Walford, “The Egyptian”), 1949. [Un egipcià del 1370 al 1320 d’abans de l’època on som. No dic pas històric, mes novel·lesc a collons. Per ell vols ésser metge i escriptor – i el que calgui que et permeti al capdavall d’observar (i tanmateix que no t’hi emboliqui ni et faci malbé) la lluita absurda i mafiosa per a ésser al capdamunt, on hom es corromp molt ràpidament. Escenes cabdals al llibre on el cos és tractat ja com l’objecte a través del qual tot s’esdevé…]

4. Anònim (tot i que hom l’atribueix a Wang Xi-Txong, 1526-1593). “Kin Ping Meh”, 1610 (tradueix del xinès en Franz Kuhn, 1950). [“Pom florit de prunera en gerro d’or…” El príncep Hsi Men i les seues sis boníssimes i trempaires i escalfabraguetaires dones, amb concubines a cabassos, i el jovent verrinyós qui degudament s’hi filtra — (per a un cor jove) impressionants intrigues de palau i el conseqüent fer tronar i ploure en tota mena de situacions… No hi ha millor manera d’aprendre l’alemany… Llibre monumental. L’alemany és la porta al xinès — llengua on les millors obres del món han estades escrites… I la resta del món, com pàmfils carallotets, encara esperem, esperem que s’acabi el racisme tan ignorant dels “occidentals” tan melic-fitosos i datspelcul.]

c] Heus de mitjans molt repartidors de bon joc… [Els Ventolrà, Biosca, Sanç, els Gonçalvos, en Torres, en Segarra, en Flotats, en Fusté, en Guardiola, en Xavi… Etc…]

5. Manuel de Pedrolo, “Totes les Bèsties de Càrrega”, 1967. [En Pedrolo et duu al món de debò, no al dels falorniaires venedors de merda disfressada en llibre… En el nostre món, els terroristes qui manen et duen per força els infants a l’escola, no pas per a educar’ls – per a enverinar’ls – i justament el primer acte que els fan patir, als infants, és tallar’ls d’arrel la perillosa llengua…] Pedrolo, per tu entrava la sang vivificant. En català tot és possible.

6. William Burroughs, “The Naked Lunch” 1959. [Les “rutines” de tant de capdecony…! Rutilant. Hom s’allibera de manta cotilla mental i de les altres. Em sabia el primer paràgraf de memòria: I can feel the heat closing in… setting up their devil doll stool pigeons… I vault a turnstile… catch an uptwon A train… Right on time this narcotics dick in a white trench coat… trying to pass as a fag, I guess…] [Com em sabia (evangelis, ei!) el dels “Dharma Bums”, 1958, d’en Kerouac (més tard els “Pòtols Místics” d’en Pedrolo, ah, i això esventa la caspa! “Pedrolo, amb això ens asfixiem…, ens asfixiem molt menys!”): Hopping a freight… I got on a gondola and lay down with my duffel bag under my head and my knees crossed, and contemplated the clouds as we rolled north… Ah, Jack, m’escrius tot el programa…] [“Camins de França”, 1934, d’en Puig i Ferreter, ja ho tenia tot ben embastat, un Kerouac a la bestreta – llas, mes per una d’aquelles esdevinences (que n’anem, d’endarrerits per causa del maleït castelladre sempre feixista!) l’havia de llegir més tard.]

c] Els davanters [els Escolà, Balmanya, Basora, Vergés, Ribelles, Bosc, Samitier, Vila, Reixac… Etc…]

7. Bertold Brecht (amb en Kurt Weil de music), “Die sieben Todsünden”, 1931. [Vós, en Brecht — amb ell s’estableix tot el cinisme sa del teatre carabetesc… El xaró adquireix consciència i qualitat, deixa d’esdevindre xaró i esdevé sublim. Del sublim al ridícul menys d’un mil·límetre… Del tocat de l’ala al tot alat ben poc… En Weil ho veu perfectament.]

8. D’en Charles Fourier, el magnífic, la col·lecció sencera editada a Anthropos, espigolant-ne bocí rere bocí, font inexhaurible. [Sempre em declarava fourierista d’ençà de llavors. Més val fourierista que gairebé qualsevol altra denominació – res de més assenyat!]

9. J.V. Foix, “Els lloms transparents”, 1969, primer tast dels antics assaigs antifeixistes d’en Foix, 1931-36. [“Només la tria per cadascú del propi destí, i la tria, entre tots plegats, del destí de la comunitat, afavorirà l’elevació del país a més altes categories.” D’abans, més directe, 1924: “Per al restabliment de la llengua catalana, la llengua centro-peninsular és una nosa, un microbi nociu, que cal combatre per tots els mitjans, del qual cal immunitzar la novella adolescència del català… Per a alguns, això és un sentiment vague, una romàntica aspiració; per a d’altres, una voluntat… És lícit de creure que per a l’elevació lingüística del català hom podia seguir altre procediment que el d’allunyar-lo de tot contacte del castellà o espanyol…? Això no és menyspreu per aquest idioma: és amor i voluntat pel català. Hi ha un dany per a la cultura en aquest isolament…? Si de cas, no serà pas per a la cultura catalana!”]

[Ho podríem comparar amb aquell Peres de Cuba, a l’ocupada Miami, a qui el gramàtic Richard Mitchell (The Leaning Tower of Babel, 1984) entaferra un mastegot retòric també de pronòstic o de déu-n’hi-doneret. “Remember always, Peres, that it was from that land to this that you fled, whatever your reasons… Guardeu sempre a l’esment, Peresos de tot arreu, que fugíreu d’aquella (merda de) terra a aquesta, qui sap per què… I que trobéssiu motiu per fugir d’aquella terra per a vindre a la nostra ja ho diu tot entre l’estat cultural d’aquella terra i aquesta… Ben pocs fugen d’aquesta a aquella, Peres, saps…? Ara véns a demanar protecció justament per als vicis de la terra d’on fugires… No dic que siguis viciós, probablement un ignorant i prou… Et donem la benvinguda a aquesta terra, però ara que has triat d’ésser un de nosaltres, és el nostre patrimoni cultural que has de defensar, no pas el de l’altre (el de l’enemic qui et foragità de ca teua i ara t’empra d’agent de dissolució i de fètid enverinament de ço de qui amablement et rep)… Francament, no tenim gaire confiança que ens faràs gaire cas. Però desitgem vivament que, si més no, ho intentis… Almenys per amor als teus fills i als llurs… Car podria ésser que arribés un dia no gaire llunyà, on, gràcies a la força dels números i a la beneiteria dels botiflers, els teus fossin més que els nostres. Llavors els teus somnis hauran estat assolits, quin reeiximent per a tu — tot allò d’on fugires garantit a aquesta banda també… I, tanmateix, aquell dia tan gloriós, cap a quina altra nova terra hauran de fugir els teus fills…?”]

[Rebla en Foix: “El catalanisme polític és representat per la tendència general dels catalans a reclamar el reconeixement de llur comunitat com a nació lliure i per llur afany persistent a donar a aquesta comunitat una estructura estatal. Amb mots clars: la independència espiritual en l’ordre de l’esperit; la independència nacional en l’ordre polític…” “Qui dintre Catalunya protegeix la premsa no catalana o qui dins les corporacions, ateneus, sindicats, etc., no defensa fins a la més ardida intransigència l’ús integral del català, manca a un deure elemental i traeix els destins de Catalunya.”] Meravellosament clar i català.

10. 11. etc. [Els onze de la fama se m’estireganyen fins a fer-se’m, més que no equip, constel·lació.] [Amb en Voltaire d’entrenador, i tu d’astorat guaitaire, qui més hi tens…?] [Ah, maleït, no m’hi cabran. Em sortirien sis o set excel·lentíssims equips. Posem-los doncs com a reserves i gairebé intercanviables, car tots són bons i tots m’influïen qui-sap-lo. Reserves, a pilots, doncs — hi ficaré — més o menys per ordre de “llegimentamenta”…]

[Més llunyans, et trobes en Maxence van der Meersch, “Corps et âmes” [metges empedreïts en estantís pixum d’inèrcia a mig marinar’s], 1943.] [N’Ernst Haeckel, “Zellseelen und Seelezellen”, ~1870. (Amb una citació adient ací d’en Chesterton, a “The Man who whas Thursday”, 1908: “ The Materialist does not think that Mr. Haeckel will go to heaven, while all the peasants will go to pot, like their chickens. In every serious doctrine of the destiny of men, there is some trace of the doctrine of the equality of men. But the capitalist really depends on some religion of inequality. The capitalist must somehow distinguish himself from human kind; he must be obviously above it – or he would be obviously below it.” En Chesterton és un bany maria d’on n’ixes sempre estranyament sollat. L’aigua hi sembla prou neta, mes la mania religiosa, en afegir-s’hi de sabó brut, a fi de comptes ho enterboleix tot.) (No se n’adona el carallot que com el capitalista qui tant de fàstic li fot, el seu cristià també es creu superior: per això a ell li toca el paradís, i a tothom altri li ha de tocar merda i a córrer?)] [És clar, la voluda dels escriptors escrigueren per als burgesos, és a dir, els raspallaren ans enlluentiren amb el vòmit de la falòrnia consueta, i els deien que eren virtuosos i doncs amb tots els números per a entrar al cel. Només els qui se’n foten de la falòrnia són bons escriptors; els “establerts” tots una merda, precisament perquè pertanyen a l’“establiment”.] [Així doncs, potser sí… Fins i tot cal incloure’n algun altre que t’influïa negativament. Last exit to Brooklyn, per exemple; el llibre més fastigós que mai he llegit – dolent en el sentit d’àvol – gens de compassió, és a dir, hòrrid “cristià”, tractant els personatges com a víctimes de l’infern inventat pels religiosos: la merda infecta del món, per al sacrifici qui sap a quin altre déu infernal de merda.] [Ridículs catalans impaïbles: Jacint Verdaguer, Agustí Bartra, Josep Pla, ecs, quina esgarrifaó (aquests els dic perquè adquirien – no sé pas com – un cert estatus entre els burgesos i d’altres badocs – només els esment perquè són morts i no es poden ofendre – dels qui escriuen ara, de plepes impaïbles, n’hi ha legió – mes poc en diré re – “en effet; pourquoi aller offenser toutes ces personnes-là, et particulièrement les cocus, qui sont les meilleurs gens du monde?”)]

[Ah, en Lucreci, Natura de les coses.] [Richard Burton, Les 1001 nits, (sense oblidar-se’n, oi, de les notes).]

[Ep, en Sartre, sempre. “Alain” – fer filosofia és factible i recomanat; encara més: La Nàusea – que em féu escriure un guaitajorns on, com l’autodidacte, tractava d’un tou d’existència que acabés omplint-me. Em planyia per exemple de les rialles buides dels turistes – i dos minyonets andalusos se n’adonaren (que era un introvertit autotorturat) i, materials, se me’n fotien: “No has cardat mai!” Els vitalistes sempre atzufen els malencònics, és a dir, els enlluernats ataconen els qui més enllà hi guipen. (Tret que tenien tota la raó, andalusets vitals.)] [Nàusea: m’identific alhora al narrador clarivident i a l’autodidacte llosc – tendre tanmateix en el seu afany d’aprendre. Què vull fer sol: menjar i desmenjar (endrapar i popar i fer caca i pipí), llegir, pensar, pelar-me-la, veure (i escoltar), i viure i viatjar (passejar i escosir)… Què vull fer plegat amb d’altri: dormir (i somiar), parlar, (donar plaer) masturbar dones…]

[Josep Puig i Ferreter, “Els tres al·lucinats”, 1928. Espriu, “Primera Història d’Esther”, 1948. Joanot Martorell, Tirant lo blanc, (la disbauxa de l’existent.)]

[Llucià, “Diàlegs.”] [“Vides”, d’en Plutarc, versió Jacques Amyot (~1560).] [Boccacci, “Decameró”.] [Margarida de Navarra, “Heptameró”, (disbauxes – eh que ho deia bé?).]

[Émile Zola, “La Terre.” (El tremendisme t’espaterra el jovençà.)] [Patrick McGinley a les seues novel·les del pagerolisme irlandès ha escrita una “La Terra” molt millor que no en Zola mateix, i això, és clar, és progrés en literatura. Millorar el d’abans.] [“Sacré cocu,” criait Jésus-Christ, “tu sais que je couche avec ta femme!”] [Henry Barbusse, “Le Feu”, 1916. (La guerra és l’infern.)] [Robert Braç i Llac, català assassinat pel feixista de Gaulle.]

[Un esment especial. Brinkmann i Rygulla, Acid (neue amerikanische Szene), 1969. (Convenç-te’n, les lletres americanes les millors.)]

[Oh, Henry Miller, i tant! “The Colossus of Maroussi”, 1949. (Vitalisme a doll, qui l’atrapés.)] [Home, en Vladímir Nabòkov, “Pale Fire”, (La fútil feinada!).] [En Nathanael West, “The Dream Life of Balso Snell”, 1931. Deliciós.] [En John Cowper Powys, “A Glastonbury Romance”, 1932. Per exemple. Totes les seues obres curullen de bon fer.]

[Céline, “Voyage au bout de la nuit”, 1932; cabdal. (En Céline no té pèrdua; en els llibres vinents tampoc. Metge amabilíssim, bo amb els remeis…)]

[Joseph Heller, “Catch 22”, possibilitats còmiques inhexauribles de la paradoxa.] [John Barth, “The Sot-Weed Factor”, en romanguí bocabadat.] [N’Oswald Wiener, Verbesserung von Mitteleuropa, 1969 (les possibilitats de l’escriure s’eixamplen enormement).] [Fritz Zorn, “Mars”, 1977, apunti-s’hi immediatament!] [En Bierce, en Mencken, en Vonnegut…] [O’Brien, “The Third Policeman”, aquest tampoc no té pèrdua. No sap escriure malament. Dementre el llegeixes, no solament tens l’impressió de viure a l’infern, te n’adones que viure no és concebible altre que en repetició fantasmal infernal – no ets altre que eco que reboteix entre murs de caverna – totes les aparences flonges i il·lusòries com en somni malaprès. (Més Frann O’Brien: “Només hi ha una regla a seguir en aquesta vida: recony de déu, cal ésser amable o pleguem.”)]

[Sébastien Japrisot, Piège pour Cendrillon, 1962 (tots bons, mes el darrer lluu amb llum pròpia, Long Dimanche de Fiançailles, 1991).]

[Tants em tocaven al cor, a tants els estic agraït!] [Notem que alguns dels millors llibres al món foren autoeditats – entre els quals, diem-ne un parell, Raymond Roussel, “La Vue”, ~1895. Ronald Firbank, “Concerning the Eccentricities of Cardinal Pirelli”, 1926.] [Amb què: ningú no hauria de tindre vergonya de no passar per l’adreçador dels qui “afaiçonen” “allò que la gent vol llegir”, és a dir, els “editors”, els “correctors”, els samfainaires i manifassers de les “editorials” (el nom mateix els traeix), tota aquella funesta, butllofenca, merdegada que viu de no pagar’t.]

[Ja, a frec d’irrecuperabilitat, en William Gaddis, “The Recognitions”, (iniciàtic per excel·lència; a llegir per tots els joves; farcit d’errors i de crassa pedanteria, i tanmateix tan absorbible; bo!).]

[Vull esmentar’n (amb íntim orgull) uns quants de la bona lleva, “els anys 70”… Reeixida fornada, revera…! Xesc Barceló, Amagatall per a 30,000 conills, ; Ferran Cremades, Coll de Serps; Vicent Escrivà, Llarga flor de foc (Narracions de Macolim)…] [I potser Desig dels dies, d’en Joan Francesc Mira (un altre a qui amb els anys se li torç lo coll fins a biaxos de vil caragirat.] [Sovint, la millor obra és la primera – i d’ençà d’aquesta tot és davallada.]

[I dius Sibiuda, Vilanova, Eiximenis… I dius Miquel Bauçà, Àlvar Valls, Xavier Romeu, Fèlix Cucurull…]

[I segur que me n’estic oblidant d’un pilot – la temptació és forta, ja us ho diré, mes cal tallar-hi…]

Ras.

[@more@]

Tweet

Filed by cuixplec at 0:02 under General
Comentaris tancats a Mon equip d’ínclits literats