No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Truites (31)

91. Si els faig senyal de vida si mai els veig, pràcticament tots els meus excompanys ara esdevinguts més o menys “famosos” se’m treuen de sobre bo i fent veure que no em coneixen o que no els lleu gens en aquell moment de dir’m gran cosa…

Ahir, caminava pel carrer i qui veig? En Colin Recel, el conegut entrevistador a la televisió. També el conec d’anar junts a estudi. Per comptes de dir-li: “Hey, Colin, how is it going?”, com fan els de més qui el reconeixen, l’anomèn pel malnom: “Què fotem, Bombons!”

Doncs bé, en tost de ja fotre com els altres, em contesta, amb cara de content, dient-me, amb una certa efusió, també pel malnom: “Capdemerda!”

Em convida a pujar al seu pis, que era allí mateix. Mentre se’n va a la cuina a preparar no sé què, m’estic a la sala i me’n record que volia consultar quelcom; que estava capficat i neguitós, ara que caminava pel carrer, amb certs enigmes de la construcció.

Trec de les lleixes un volum de l’enciclopèdia britànica, hi cerc i hi trob l’article que volia, sobre els triangles d’en Truytmann, i em pos a estudiar el problema matemàtico-arquitèctonic amb tota l’atenció del món. [Hum, hum… I tant. Fascinat tant per l’arquitectura com per la matemàtica, sempre, el tit, sempre.] Ara, al capdavall comprenc com funcionen els triangles Truytmann, que són aquells triangles esbiaixats que es presenten com a sostre dels racons enfonsats també en triangle als murs de les grans construccions – quelcom bontròs artístic, no fotem – i llavors, damunt, fa per decorar-ho estil grandiloqüent, amb frescs o plafons a la superfície adientment torta, o estil seriós i elegant, sense cap pintureta, només amb les vaguetats esotèriques dels floriments dels fongs.

Per badoqueria, en tost de tornar a ficar el volum a la bona lleixa, el vull embotir, tot pensiu i fantasiós amb les intricacions de l’entrellat arquitectònic suara après, a un lloc ja ocupat per tot de ninotets de nans geperudets i amb barretina verda. En deu haver uns tres-cents o quatre-cents. Belleu pus. Cadascun duu un pegat al cul amb el nom d’una “celebritat” adés entrevistada pel col·leccionista al seu durador programa. Els paperets enganxats als culs dels nanets són verds, vermells o grocs. Deu ésser “codi” per a recordar-li a en Colin quin grau de carrincló datpelculisme atenyia, aquell dia de l’entrevista retransmesa, l’“eminència” proposada – vantada, fos el que fos el seu ínfim fet, fins als núvols olímpics, i tanmateix tothom amb una mica de pesquis prou sabent alhora el buit i fat que el paio no era en realitat.

Llas, empesos pel llibrot, uns quants dels nans espeteguen per terra i s’escalabornen, d’altres no em caben a l’indret on abans eren en cunç… De seguida, els trencats i els sobrers me’ls fic per les butxaques per sort abans en Colin al capdavall no aparegui, amb uns gots plens de vodka i unes sardines agres damunt una safata.

–Com et va el teatre…? –em demana, caritatiu.

–Encara operant part dessota els senyals del radar, com sempre –li contest, rient sense ganes.

Després d’un tip de vodka i sardines, en Colin se’m torna plorós. Em diu que ningú no l’estima de debò, que tothom li somriu hipocríticament perquè és, vulguis no vulguis, “poderós” d’ençà de la seua trona a la televisió, on pot destruir reputacions o enlairar capsdecony amb obres sense solta ni volta ni cap ni peus ni suc ni bruc, les obres adotzenades, de moda, disfressades de valentes però de fet sempre llepaculenques amb els poders, o, si aqueixes no, les tocades del bolet, embolicades, sense rei ni roc, confuses: un mareig i un perboc que nidéu no paeix, mes que fa d’“entès” ara vantar…

Diu que de “genis” no gaires, de genis cap. Que en canvi per a conservar la clientela dels negats qui se’l guaiten ha de pretendre que els qui tant l’han nogut només amb llur pudent presència són “figures immortals”, autors d’obres sensacionals que mouran amb colossals músculs oceànics allò que encar roman de temps a recórrer a l’espai intergalàctic – bestiades d’aquest calibre, i no cal dir que molt més grosses, car qui és ell sinó només un altre desgraciat entrevistador qui umfla el producte que ven; en el seu cas, un altre “miracle d’humà” qui al capdavall no és sinó algú qui ara repapieja i qui de casualitat féu quelcom mig notori qui sap quan, sovint perquè com dic li sonà la flauta i sobretot perquè algú altre encara més murri i malparit decidia que aquell so calia fer’l córrer perquè podia fer dringar (sorollet de debò diví) la caixa. I ara el de la flauta esdevenia “gloriós” – [de ruc a glòria un pas]. O es tractava, rarament, d’algú altre qui tot just feia escarafallar’s qualque encarcarat amb sotana o uniforme (s’escarafallen i s’escaguissen per no res, repel·lent fauna esclafívola: qui fa esclafir i cal esclafar), i llavors el soroll, per les mateixes raons del negoci, calia aprofitar’l.

Em parla de “la nosa al nas” – diu que ensuma pudor de mort en tots, o, a tota avinentesa, en els de més dels qui té a l’estudi; que generalment amb quatre dies ja els té, per comptes, al clot… Car li arriben desfets, fets malbé, massa atrotinats, claupassats… I els pocs joves també puden a mort… Puden a suïcidi, puden a “accident”, puden a trampeta i a desesperació… I que està cansat de gargarejar amb cadàvers verosos, només un pèl crus, tard o d’hora carn de sarcòfag.

Dels mil cinc-cents vuitanta grans personatges que en els quaranta anys de feina ha entrevistats, se li n’han morts ja mil quatre-cents disset. “Això és esfereïdor, Capdemerda. Això meu és un diàleg de mòmies; som espectres de catacumba fent petar la mateixa espetegosa xerrada per enèsim cop. I tothom és tan “important” i decisiu i salva-humanitats com la darrera puta formiga.”

Em diu, corprès, que només amb la seua tortuga Ronny s’entén… Que les tortugues tenen la vida llarga, i pausada, i meditada, i comcal, que no són ninots efímers i esbojarrats, votats a l’immediata carronya com naltres… Ah, i ara la veig, la Ronny, venint potser a consolar’l. És una tortuga qui només menja aranyes. En Colin se’n treu un grapat de la butxaca. Es veu que duu les butxaques sempre plenes d’aranyes, només per a tindre el plaer i el consol d’anar-les lliurant al seu estimat, únic ver, company.

“Tinc una mica de por de la Ronny…?” – tot guaitant-li el bec per si hi té dents o les vores són d’aquelles massa esmolades, que tallen com la puta d’una mossada, que em dic, segurament mig en veu alta, perquè en Colin em respon que no, que és inofensiva, que només li agrada de fer por estarrufant el coll i, amb ganyotes, estrafer els dracs i les serps més agressives, i bombant la closca, i alhora cantant, bo i fent uns crits de baix fartana de ridícula òpera burgesa…

–Capdemerda, no som res.

No sé què collons dir-li, el veig tan deprimit. Li dic les piadoses carallotades: resignació, acceptació, cabronada, aconformament, a tots ens toca; i tots hi som, al mateix pot; confiem si més no en una mort ràpida i sense dolor; mentrestant, ves, anéssim fent, tiréssim oblic, car què altre…

Veig que amb les meues buideses encara acabaré més deprimit que no ell… Aleshores l’eixoriveixc recordant-li els jocs de la nostra colla al seminari – jocs amb gent esparsa – sempre avorrint la voluda afetgegada.

–Bombons, era divertit jugar a llençar el bastó, tu el gos, jo el mestre, o al contrari més sovint; ah, i jugar a córrer a les dutxes, allò era paradís; i tant, i jugar a declamar poemes d’en Poe…! Sensacional. I te’n recordes d’en Qui…? “Qui és aquest carallot…?” Com hom el veia. I calia respondre: “Es diu Qui, i és un carallot.” A cada partit acaba guanyant, car quan hom demana “Qui ha guanyat?”, ell percep “Qui ha guanyat” i prou. Sense inflexions. I ara segurament quan al voltant seu hi ha cap explosió accidental o esclat de bomba, i la gent demana qui ha sobreviscut, sempre deu estar content, car tot i que s’escaigui cada camí que hom l’ha bombat pel mig i doncs l’ha rebentat en mil bocins, encara està convençut que pel fet que la gent digui que qui ha sobreviscut, ha sobreviscut… Te’n recordes com “filosofàvem” així…?

–Tens raó; allò era viure. Només ésser xicotell val la pena. Quan fas els vint ja més val que et pengis. Capdemerda, hem de viure en l’aorist – aerostàtics – “time stood still” – com si no hi hagués futur ni passat. Com si tot fos ara!

–Tot és ara, Bombons! Només l’ara ocorr – abans i després són impossibles… I tot es val. Cada nan geperut val una aranya.

–“Cada nan geperut val una aranya.” Quin altre filòsof va dir això? És brillant!

–Deixéssim que els “grans” siguin consumits per la tortuga de l’afany. Visquéssim amb el seny i la calma del no-canvi, de l’incanviat, de l’incanviable. Siguéssim, Bombons, la tortuga qui veu passar les vides, atrofiades per massa congestió i apoplexia, com cagallons per les clavegueres de l’ésser qui s’escola entre els dos punts fixos que ancoren l’el·lipse de l’univers.

–Això és profund.

–“Nothing is forever.” If nothing is forever, all is never, Bombons!

–No ho pairé. En dius de massa bones tan seguit!

–Saps què vol dir “catalèctic”…? Acabant abans no toqui. Vet ací el destí del qui fa. Quan el que cal és no acabar mai. Com ho farem? No fent. No començant a fer, Bombons, no començant! No comencéssim, i sus, ja hi som!

–Atura, Capdemerda! T’hauria d’interviuar cada dia a tu! Tot hi és perla, res no hi és reble! Tot ve a tomb, tot s’hi escau. El goig és perenne!

–Amb supèrbia de conillets d’índies passem com cornetes de maleït regiment, com pops en samfaina, no pas d’esquitllentes, com prou hauríem de passar, humils i inconspicus com un pesolet més, com un garrofí… O com un sucret, un marrofí, un confit enmig la nyoca. Som a la terra d’en Nyoca i ens pensem que som a l’infern. Som ça sus entre els déus de l’ara mateix sempitern i ens imaginem ça jus entre els ventissos, pudents, humans. Amb els peus i mitjons mullats a la sèquia pol·luïda, pensant’ns-e que no ens permetran (però qui!) d’entrar a guaitar la que fóra la nova casa. Ecs, qui vol cap casa mig novella! No puc entrar-hi ni ho vull. I haig d’enllestir sempre abans o després tothom – amb la voluda poc puc fer res altre que fugir-hi – tan lluny com puc, de la voluda, fugir-hi, anònims, ignorats, relliscant, com una altra gota d’aigua de la font nítida, prístina, inabastable, imbevible…

–Inconcebuts, increguts, nugatoris, indibuixats, inapresos, inaprehensibles…, mai gloriosos, eminents, formidables, fabulosos, il·lustres…, mai xaronament ditirambitzats per qualque altre maleït venedor de fum verinós…

Vam acabar tots dos trompes; abans d’anar-me’n, em vaig deure errar de jaqueta…

Era a mig camí d’enlloc i em vaig ficar la mà a la butxaca: tot hi eren amables aranyes qui em pujaven per la màniga… Quan ell es va deure ficar la mà la butxaca, pobrissó, s’hi va deure tornar a trobar tots els nans trencats. Indesencastables, plepes, agafatosos, carregosos, inencobeïbles; arracades, bromes, anatifes; rèmores, arítjols, paràsits; enfonsadors… Inespolsables, com sempre. El volia veure sortir l’endemà a la televisió amb un martell i tots els intactes nanets amb barretina verda. Volia veure’n l’espectacle del definitiu esmicolament alliberador… Tret que sabia que poc li fóra permès de gosar-hi, ell mateix un nanet famós, geperut per sempre pus amb el gep inoperable de la notorietat…

* * * * *

92. Ninot captiu a la cruïlla

Com ara lligat al costell o pelleric d’un stop
Hi ha un ninot captiu a la cruïlla.
Els tosets i minyons del veïnat
L’han eixorbat sense que ningú els en
Barrés el gest barroer, l’han eixorbat
A tots ops, a tesa, a lloure, bo i
Burxant-li un camí després d’un altre
Les òrbites
Amb llurs tints grocs per ço de fer-s’hi,
Diuen, punxeta.

Ninot captiu a la cruïlla. Poms de clavells
Li ragen cavorques buides avall.
Tolls de sang als peus, damunt les llambordes
Plogudes; polsim d’argila que la pluja
Neteja, s’enduu fins als embornals dentelluts
De l’albelló, dins el qual acabaran relliscant
Mants dels menuts pecaires: fèrtil orquestra
Qui rosega identitat al ninot a cop de nota
Falsa.

I ara voldria que m’hi pengéssiu a n’a mi i tot,
De vint-i-un irrisoris botons o escrots, i cada
Escrot de plom dins el trau més escaient.
Car qui jangla i escarneix el ninot, em xolla
I se’m rifa,
Que som, prou que es nota, germanets
Bessons.

Se’m fibril·la, de primer amb trepidació,
Tot seguit caòtic, ras catastròfic, doncs, el cor.
D’on, abans d’esbaldregar’m del tot, encar tinc
Esme d’agafar’m als penjalls, als penjolls,
Tingalls i cassigalls, les polpes, els palpissos,
Amb agònic tripijoc, als cortinatges.

Llegeixen els esborneiadors averanys
Amb angoixa els bares, fellons bordets.
“En aquest reialme mesell
Al capdavall tot es convé”, esgarip,
I que: “Cada meu fillol és un borinot, cada
Abellerol es cruspeix un abegot en acabat
D’esportellar’l amb delit i lligamosquenc
Esmerç.” Que els serveixqui d’advertiment, ca?
No val a esgarriar els ulls només damunt els
Envitricolls de la disfressa, les inflexions
Intricades de la dissimulació – cal, pel dessota,
Belleu desempallegar’n el debanall autèntic:
Cos serè i sa qui, com musculada estàtua
De febrit marbre negre, vol, en la seua perfecció,
Esclatar en mil bocins i fer l’acop
Del formigueig qui l’hostilitzava, de la voluda
Microscòpica qui venia de mal fel a corcar’l.

Embolic de borra, joguina dels bufarells, m’esguard,
Inescrutívol, molt avall, per terra, ran de sola,
L’aiguabarreig esporuguit de refugiats
Espatllats qui adés aitant ens havien molestats.
Esguerrats, cama-romputs, unicamats: els nans,
Els canviots, els cossatges, els enzes, els
Malbarganys, els mitgesmerdes, els espiadimonis,
Els elfs.

Els geperuts, els protètics, els quadriplègics,
Els migfosos, els tous, els toüts,
Els volàtils, els desfets,
Els empastifats, els nàquissos, els congriats,
Els arrupits, els eteris, els subtils, els
Incorporis, els anímics, els
Espectrals, els aeris, lírics,
Poètics, espirituals, els en joli,
Els camuflats, els papallònics, els bombòllics,
Els mimètics,
Els volpells, els humils,
Els delicats, els exquisits,
Els fastigosos, els llepafils,
Els estotjamocs, els arronsamelics, els destrempats,
Els ingràvids, els extàtics, els onírics,
Els levitaires o levitacionistes, els bufanúvols, els
Inspirats, els miraclers, els emmiraculats,
Místics, ascètics, els metafísics,
Els gargalls.

Els gargalls, els gargalls, el qui s’ofeguen
Als gargalls.
Ninot mòbil atrapat pels cucs qui trepolla
De l’hivern. Llefiscós grumoll del qual
No pot desenvescar’s. Cranis: niells de gual,
Poc vas enlloc si se’t xemiquen en escruix en
Calcigar’ls, i t’enllordes fins a mitja canyella
En cervell estantís on
Grassos virons, mòrbids saballons, recargoladament
Suren, i metzinosos
Et roten, ves, de maleït cor-agror.

Ninot anecdòtic de qui els safirs dels penellons
Acaronen tendrums de calbet ara rabit, embadalit,
Fetillat. S’esbraven, en sentir’t, les vanes
Virginitats dels gnoms tot d’una esborronadorament
Violats. Virolat abellerol qui el glaç ha
Encartronat: s’ensorra de la branca com un palter
D’angelet. Trepitja’l: hi haurà sort.

Petjades damunt la neu que el ventijol encontinent
Esborra o les cadavèriques roderes dels tancs
Dels enemics. Angelets, angelets, puts, putetes,
Putots – de puntetes se’n van, com esquirols
En esquís. Ninot qui la borrufada esquitxa de
Calamarsa i de barrufets desarrelats per la tronada:
Pigat com per pigota ciclòpia – com escatilós,
Entrecuidat, molt murri i expert
Sobrevivent de la pedregada o de
L’apedregament. Jaqueix, doncs, enrere nyèbits i bandarres:
Ja us ho fotreu!

Totdéu arreu li gita encanteris
Pels descosits: puputs entre els llampúdols,
Llangardaixos a mig espellar, voltors, conills,
Ratolins boteruts, ulls sense parpelles, colls
Plomats, becs i musells rosegats, mòlleres
Ertes, llamàntols i crancs penjats als
Ganxos, cap per avall, síndries
Eixarrancadament obscenes, els cucs qui
Corquen tots el fruits damunt els taulells dels
Tenderols a la voreta del tirany, abandonats
De corre-cuita a trenc de tempesta ara fa, què som?
Dijous? Ara deu fotre deu anys. Se li estoven la
Probòscide i totes les berrugues, llúpies i granets
Que en marquen els orogràfics relleus – el
Mocador mig parrac traeix l’evidència: un mapa
D’humors bategosos on es coven qui-sap-les
Infeccions; en aquella avinentesa, un oís molt
Destraler li acaba de deslligar les benes d’antipares
I calçols: ara sí que agafarà un cadarn de caldeuet.
Alhora, singlots d’escuma de la neu, un tremolor
Tectònic gairebé eixordador pel seu silenci pregon:
La llau, la llau a trenc d’ensorrar-se-li al meló.

Fumbrem goig, més val que pleguem; aitant de treure
La freixura i d’esfetgegar’s bo i caminant peunú
Damunt la neu i ara ens colguen els daus de glaç.
Quan el pastor a cop de mangala en capgirarà algun tros
Què no li’n botrà? S’hi amaga, malèfic i capdecony,
Qualque canviot poler qui voldrà embruixar’l?
Ministrer ranc i sense llengua; doncs, mut; bo i
Etzibant-li signes esotèrics damunt. Ninot
Qui ix tanmateix incòlume i, arrossegant-se, rodolant,
Es fon vall avall, vençudes les muntanyes,
Cap al bon temps de vora l’oceà migjornenc–

Fosc itinerari tanmateix: devers la claroreta,
Rens bèl·lics, isardívols, esquerps, els qui suara
Colcava belleu la host merdosa de nítols, menairons,
Simiots i berruguets, ara remuguen enmig de les passeres
I m’escometen amb les banyes i les dents si mig faig
Continent de voler’n circuir la tossa entravancadora
Que es menen.

Butllofes sobtades a la pell veig créixer’m de cop-
-descuit fins que m’adon dels fers follets, qui ja no
Pengen suïcidats de les branques dels faigs llisets
I els roures entortolligats patidors de tortures, ans
Par que, de les mateixes badielles de les quals adés
Penjaren amb un pam de llenguassa fora, ara se n’han
Fets cinyells que serven buiracs d’on vessen viratons,
Galotxes i cairells de punxes tuixegoses; ara mateix
Embaguen i embaguen i encara en reb els impactes–

Horda, voluda qui reneix de bèl·lues minúscules
I nogensmenys planerament funestes, de qui les
Vàlues de caçador de frau, pèrfid, podrit, datpelcul,
Barganyen, s’esderneguen, es desficien per manifestar’s
Ni que fos ja sense lupa, a ull nu i tot, i com hi ha
Món que ara hi reïxen amb totes les de la
Llei. Ninot ausades condemnat a esgarriar’s per
Cada quinta forca del seu viarany escollit; clavat
A la cruïlla, el teu calvari només farà figa i dirà
Prou el jorn on hagin occit del tot ton bessó
Reflectit, i amb ell la munió vil de paràsits
Qui l’aritjolen cosserament, a manès,
Fins ara anc sense vera
Interrupció.

* * * * *

93. Les aranyes…, hum, hò, sempre en sentia una atracció singular (eròtica?) – com si en qualque prèvia vida n’era cap. N’estava com qui diu místicament enamorat. Ah, adorables seductrius, us estim tant que us em menjaria [ull viu que qualque dia ho faré!] I de minyonet qui era ja aital salvador d’aranyes, dedicat, com dic, amatent – les meues cosines i llurs amiguetes fugint-me esborronades. Sempre caient en la temptació d’engreixar-les, un esport en feia de caçar papallones i escarbats daurats perquè se n’aprofitessin, se n’atipessin, llefres, llefegues, llépoles – a treat, un morceau choisi, un llepabigots, per a les meues camoses drudes, que els dic, suaument enteranyinant-los-les.

Els avantatges d’estimar’t un animalet altrament tan bescantat – injustament, és clar. El teatre del món saltant-te als ulls. [No et diuen de malnom Quatr’Ulls per no re. Tot i que no portes ulleres. Encara que és vera que tens una lupa per a “conversar” amb les més petites de tes aimies.] El teatre grotesc, la farsa, l’astracanada, els putxinel·lis de les burgeses – les veies de dol, barrigant entre mortalles, i esdevenen acròbates antipòdiques amb els bots que foten quan et veuen arribar tot de blanc amb les butxaques sobreeixint-te d’aranyes. Collons, i a tota avinentesa, la maror que aixequen certes altrament “elegants”, “estoiques”, femelles, les patacades que es foten fugint urgentment, enfonsant-se en qualque estany estantís on sura la bromera tuixegosa i la merda de segles, o anant a parar al pou dels cocodrils, o fent-se aixafar pel tràfec de camions. O ja llençant-se, amb histriònic esglai, daltabaix de les finestres…

I la tortuga d’en Colin, per exemple, no ha menjat mai res més que aranyetes. I viu en canvi com aquell qui diu milers d’anys. Em sembla que hom en sap l’història de més enrere que el seu rebesavi (el rebesavi d’en Colin; el de les aranyes o el de la Ronny no crec pas) i tot – el rebesavi de qui el seu besavi l’heretava, si doncs no abans i tot, i així anar fent, fins a ell – i pel fet que és baciu, vull dir, xorc, bord, potser com es mori l’hi llega (bongoig, vós!) al tit…

Menjar aranyes, doncs. Vet ací el secret de la longevitat – i si dius el secret de la joventut en pots vendre tantes, vull dir pots i pots, i pots i pots, com vols i pots (i a bots i barrals) a les dones – sempre tan faves. El genial ans celebèrrim astrònom Lalanda en menjava de “crues” – això segons els millors filòsofs, n’Aragó, en Fourier…, de la seua època heroica. Crues, oi? Deuen voler dir vives…

Em vaig fer un entrepà d’aranyes – hum, deliciós… L’únic que algunes em fugien de les llesques i d’altres no tenia temps de mastegar-les i se m’esmunyien pels oronells, per les comissures, pels llagrimalls als ulls. Feia patxoca, veure’m, és clar.

Tenien un gustet de formatge fi. Va passar una dona. Va fer ecs. Gairebé se’m mor. Davallava pel panar, hi va rossolar, en el procés se li veia el cul. El seu tagzim ple de bolets s’esgarrià, els bolets s’esbarriaren. Va anar a parar a un tenassar que hi havia al rampeu del panar. Estamordida, amb pler de membres romputs. Les dents fent companyia a (fent taba amb) les pedretes. Me’n vaig tornar cap a l’altra banda, caminava pel sas adés inundat, ara ple de tarquim. Trobava aranyes damunt les branquetes mig colgades dels aranyoners, les pessigava amb dos dits i me les menjava abans les oronetes, les fredelugues, els còlits, els tètols i els territs, no caiguessin a enxampar-les amb el sobtat vol ras i el bec massa escaient… “Veniu amb el papa”, els deia. “Al capdavall sols integrareu un cos qui fou adés també aranya… El món i la vida aital laberint d’oldanes existències entortolligadisses, cavà…?”

Amb lava fins als genolls, tenia l’intuïció que quelcom de colossalment, agressivament, contundent m’anava a tudar. Fites irreversibles havien estades ateses. Esmolada carxofa cosmològica salpebrada amb ímpetus més o menys gravitacionals ara de trists estels eixia disparada amb vagues nocions de prendre’s la revenja. Fastijosa natura gens no ama que sos secrets siguin descoberts. Arribava just a l’instant extrapolat on ho endevín: l’univers: un cagalló estrènuament empès recte avall d’un enorme ésser particularment pec. Ara que és a tocar de mà (com qui diu) de l’estret esfínter, la velocitat de la llum que per força li cal per a caure enfora, i just enmig del gibrellet del quelcom, ha d’escatxigar lluny del forat negre, de qui la vora sangonosa és plena de tremolors de qui les amplàries d’ona són infinitament llongues…, i alguna gota de saviesa em deu tocar’m i beneir’m…, tret que me’n recordava llavors que era dijous, dia de rentar les tovalles, canviar la palla al bou, celebrar l’aniversari de l’al·lot de baix (el porter de qui el seny logístic em té embadalit), comptar les pèrdues menstruals de sa mare, no fos cas que pudís a prenys, pujar al cimbori expiatori, i concloure, amb trets neutres, un pacte d’alta neutralitat (exactament) amb el místic, “endeuat”, penell.

Car tot és en processos simultanis de creació i destrucció: jo, “déu”, la natura i l’univers. Jo davant – ja ho sé, car sense la ficció del jo, tothora ensems a mig construir i a mig destruir, tota altra ficció s’esbalça, es fon. I el divinitzat penell, redéu, si més no endevina cada camí d’on bufa el vent. El vent que es construeix i destrueix alhora totjorns.

La carxofa còsmica s’escarxofava, vaig veure’n, molt propera, l’estructura intricada del taló que em calcigaria. Anava a dir els tendrums tintosos del malson tot muntant a la geneta damunt els cavalls de serp qui dicten l’estètica…

Això de certes aranyes és més euforitzant que no certs bolets i tot – consirava després, el nas llavors estampat a una tossa de ferles pudents.