No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Malsons nus (7)

13. Cal caminar amb compte damunt els hortets que hi ha a la cresta de la carena. Ara que tots hi esperem l’esclat, encara hi hem de caminar amb més de cura. Trepitgéssim pas on creix. Només als marges estrets. No volem fer malbé res abans d’hora. Que el cràter que tot s’ho enduu, s’ho endugui tot ben endreçadet, en cunç, perfectament distribuït, amb cada cuqueta al seu indret, amb cada microbi somrient al microscopi, aconformat amb el seu fat de comú rebentament. Els hortolans amb l’ull viu que no els aixafis cap carxofa. O ni humil lletsó. Tot i que saben que és imminent l’esclat que s’ho enduu tot.

Esclataran els fels, els cors, els caps, esclataran els ventres, els pits, les caixes dels pits, amb les brèndoles de les costelles esgarriades com virons de buirac volat. Sobreeiximents sense solta ni volta, els ous, els planetes, els Solells…, aquesta terra massa aviciada pels nostres assidus, interminables, acaronaments, i ara, desagraïda, fotent l’espetec més bestial.

Ens passem desigs de bon esclat. Fem nit, una darrera nit, als boscs, a les voretes dels rius. I en despertar’ns allí hi ha els desigs: petits paquetets, petites postaletes, amb floretes, amb llacets, amb caramels, amb joiells: “Que el teu cap esclati amb millor pampallugueig que no esclata una carbassa.” “Baldament se’t rebenti el cor amb més llustrins que no es rebenta un tomàquet.”

Els hortets a la cresta de la carena, aneurismes a l’esquena d’ase del meu pit. Amb quina guitza no se m’esclata la bombolla on visc: plaf! Tot s’esgarria en sang, en foc.

14. Vists de lluny, entre els mainells d’una finestra del castell, el meu fill i jo epitomitzem l’èpic viatge de l’humà. Heroics, de lluny, en sas herbat, per carenes suaus, tipifiquem l’ascens gegantí del gènere. Ell vestit d’en Banyeta, jo d’en Manelic. Una querrina meua es declarava escàpola. I llavors per comes i tucs tothom pretendria que els pertany. Arribats a palau, amb la meua querrina a coll-i-be, el prohom s’empegueeix quan de les celles en diu antenes i creu que dir’n antenes és de mal català, a tota esdevinença de català dolent. Li dic que no, que tot parlar català s’equival. Si al seu castell, de les celles se’n diu antenes em sembla perfectament. I el meu fill i el seu traire o trident roent no fitoraran pas cap cul per això. Ens convida doncs a l’àpat on hom ens serveix xorrèstic per a donar i vendre’n. N’Ot Clotet, el prohom, vol que l’informem alhora del que hi ha enllà de les ratlles del territori.

–Tot hi són (diu mon fill, el dimoni) maltempsades i atzagaiades que hom es fot recíproc, i els qui en romanen a les escapces, aquests, maleïts epígons, Célines de bot-i-fora, votats a l’anihilament, aquests, llur pròpia sang els és el suquet on bullen, vianda que qualsevol qui la tastés hauria granment de noure. Ningú no els toca, hom els deixa que es podreixin sols i amb prou pressa.

–Les cases, n’Ot, són fetes només de terrasses amb parets de vidre. Hom hi viu guaitant el carnatge que cada veí realitzi, i si ningú altre té cap carxena en marxa, o no s’hi veuen els llepaculs, llur glotis als glutis, popant, inexhauribles, com augmentats mamerris, hom mateix passa a l’acció: es desvia com cotxe desviat i s’estavella i s’estella a les parets de vidre, només per a donar cap potencial espectacle a l’interessat veí.

–No hi ha parets amb clivelles, no, mestre Clotet. Tota paret és de vidre i part darrere els llums hi són encesos i molt intensos cada segon del dia. Només ull-cluc t’estalvies la visió infernal dels veïns. Mes ull-cluc et ve a l’encalç l’escomesa dels fanocs de sempre qui vetllen per la religió. Volen que aprofitis l’aïna de no tindre palpebres, i per això, si te les esbatanen gaires de vegades i tanmateix comets la pasterada d’encara cloure-les, d’esbiaix te les retallen, amb tisores de porgar, i llavors ja no hi ha taps ni malplecs que jamai t’impedeixin l’espectacle.

–T’haurien, n’Ot, recomanat en temps més civilitzats que mengessis cues de pansa, o, més castissament, espotzims d’atzebibs, per tal de recordar-te’n, de tindre els ulls sempre badats, mes ara a ciutat la joguina pueril de la religió vol que l’únic pecat sigui el de no voler pas ignorar el que et passa per dintre – per això qui girés els ulls a l’interior fóra l’heretge qui caldria de mantinent ajusticiar. Bruixeria opalescent de qui ploma la grua amb el mirall que és el veí o la veïna de qui la bondat dels malucs ha d’ésser sempre prou llençol per a projectar-hi tots tos anhels ans galivances.

–Dones arreu de les deesses èmules, n’Ot, i tu incapaç de canviar el vocabulari. De plec en plec, la mateixa carn que se’t podreix, el mateix tendrum que s’umfla i orgasma, els mateixos orificis que t’avinencen a la sessió de sang; el mateix xaixaixà, sempre el mateix xaixaixà…

–A bendò dels fats, mestre Clotet, que us volen testimoni atrapat i entrampat de l’esdevindre’s del formiguer. Voldríeu poder dir d’antenes a les celles. Voldríeu poder fugir del formigueig per a tornar a la pau del camp espars. Voldríeu esquitllar-vos-en, del xafardeig ubic. Voldríeu que el xaixaixà etern variés de tonada: “Ni xilema ni floema, càmbium! Xaixaixà!” “Ni xilema ni floema, càmbium! Xaixaixà!” “Ni xilema ni floema, càmbium! Xaixaixà!” Cap dogma no és nogensmenys gens tocable. Voldríeu reflectir com ningú el lleig erogueig sobri de les coses… Vedat! L’espectacle se us dóna, i vós l’entomeu, ulls esbatanats, i fingint fruir-hi, sense possibilitat de redempció, com vol la religió dels fanocs qui, com màquines d’inquisició, per a això hi vetllen.

–Quin privilegi poder parlar com vols! Quin privilegi tindre ratlles de qui pots treure’n qui vols! Quin privilegi servar palpebres! Quin privilegi dictar’t la pròpia llei! Qui privilegi no haver de copiar el veí!

–Prou podem, mestre n’Ot Clotet –vaig afegir.

– – – – –

[m) Daisy died of an unyielding humidity in her cunt – and he’s from a family of clowns – so he’s been summoned to her burial, to entertain the bored tots, all those sillies: Daisy’s friends, neighbors, classmates…

Unfortunately the road is all glazed with ice and the ragamuffin urchins have slapped a few flat pieces of wood or metal together to make themselves skis and toboggans, and he and his car, as he passes by a very slow car with a pretty girl inside, almost crushes one of the street rascals as he comes hurtling against his vehicle… “Another turd in the maelstrom… Eminence of isle the cynosure of my eyes…”, he’s thinking, as, out of true, he tries to regain the rut. His car, misshapen bostryx, shrunken, with a dehorned castrated beraved clown inside… Skidding toward a wall. Image out of hell. Going to crush me a few of those addled-brained infants one’s supposed to come mourn, or rather un-mourn… Let’s not begrudge a few of my choice formulae whose shrewd gist… He misses them by a hair. “He’s the fucking devil in the murdering car!” – shouts a boy that mistook the devil for a clown.

As he climbs down at the side door of the mansion, all the little girls follow him in a delighted scream – he’s fed up with girls – avoids them like a fungus…

–Daisy’s in heaven (he tells them) – her plastic jewelry studs the void as the whispers of the lambent slugs stud the mist of paradise. Tears petrified into diamonds. At one of her heels hangs a musty pedometer. From now on, it always shall mark zero as she walks with the funky walk of all the other saved reptiles over the blinking quicklime that is the floor of heaven. The miasma of their dust erase the pimples and the orifices of their bodies, the smooth bodies of the blessed, so that their skins are perfect and unbroken. Scarlet scintillating pickaninnies linger, naked, in their jungle reveries that are forbiddingly unctuous – as dull sketches a twerp might dream. All girls (and little compliant slave boys) go to heaven – that’s a given, my pretties. With what largesse the facilities and commodities there above are strewn as from cornucopia or horns of plenty from whence the ignorant toys and the forepardoned sweet sins unscathingly flow…

–I’m the clown at the pearly gates. Name’s K. Fotrem. My motto: Acceptance and nonjudgement. My lifestyle: Contentment with the given game, whatever its cards. My recommendation: No protests against the fates. My coda: Continue enraptured till the end.

He was given a few coins. “In god we shit,” it said – obverse or adverse – now it escapes my mind.

n) All’s bound to burst, venters, breasts, orchards, fruits, crania, planets, eggs; everything enclosed, self-contained, shall simultaneously become a crater; hearts will explode, and the universe. I was walking over the well-appointed, nicely parceled, little vegetable gardens, allotted to the folks at the crest of the hills; I was walking gingerly, taking care not to tread over the pernickety squares where the vegetables grew, but only at the narrow margins, almost on my toes, even if I also knew that all was bound to burst in another second or two. Stalking over patches of well cared-for dirt, avoiding for the life of me to inconvenience any growing verdure… The horticulturists somehow watchful that you didn’t stray over their well dispensed apportionments, even if they knew that everything was about to burst – and worse, and most horrifically, that spoiled-rotten ungrateful earth itself.

We go raw, we bivouac in forests and at the rivers’ shores. A last taste at burgeoning nature… Let’s give each other tiny gifts of well wishes, let the little cards say niceties of that tone: “May your bursting be brief and beautiful as a tomato’s…” – for instance. Or: “An egg won’t ever explode as splendidly as your head.”

Milks boil over, the seas, the sewers, the sobs, the raptures, the cages of chests, suddenly ruptured, are dismantled in bars or ribs that fly asunder as arrows from a blasted quiver.

Pregnancies blow up, ah, and my veins: damned aneurysm!]