No hi ha al món re més repugnant que un botifler

L’Ample Sisquelles la fa molt petita

 

S’esqueia l’altre jorn, era cap a mitjans vesprada, que aquell gros carallot, l’Ample Sisquelles, pagerol fort pec, en aixecar’s de la migdiada, anant a cercar el porró al remull al rec, es va trobar la Rossa Roselles descordada fent un riuet rere la bardissa. Ja em direu, l’Ample Sisquelles d’esme es va posar a trempar de valent.

L’Ample Sisquelles es va ficar el dit a la boca, per comptes de ficar-se’l prou sabeu on, i demanà, ingènuament, i doncs gens múrria: “Na Roselles, i ai, què tinc?”

La Roselles, en acabat de torcar’s el parruf amb quatre fulles de magraner, li va dir: “Espera’t, l’Ample, que ara vinc.”

Se li atansa, me li demana: “On doncs?”

Diu en Sisquelles: “Collons, ací. Guaita com se m’ha ficat lo mànec.”

Diu: “Quin mànec?”

Diu: “Lo mànec de fer pipí.”

Diu: “Aviam, home, aviam; aixeca’t les faldilletes… I ai, cordons, de debò que la fots petita, fill meu.”

—Petita? La quina doncs?… —demana ell.

— Com, la quina?… La pitxolina, home!

— Ah, això. Doncs fins a avui no l’haig vista aitan grossa. Fins i tot que em fa bot que em sobrepassa la carena del melic i el panxot. Guaita-te-me-li el petit bec, com si volgués fiblar i foradar qui sap on, el muricec!

— Et diria que me’n fiblessis, o millor que me’n tastessis, colibrí, la flor de l’entrecuix, esbadellada com rosa papilionàcia (vull dir, badada com papallona en repòs, bategosa i roent i vellutada), si no fos, remaleït, que veig el capità qui ve corrent cap ací com un condemnat. I cridant no sé pas. Potser se li ha escapada la presonera turca qui vigilava.

— Vols dir?

— O no vol que ensenyi el teu pardal de libar?

— De libar?

— Diem-ne així.

— Sembla que digui, lo capità felló: Atura, atura!… Ve part darrere cap gos d’atura qui ens vol mossegar lo cul?… Prou és ver que ahir pispava un xai qui em cruspia senceret, ha-hà!

— Vols callar, pallús? Si et sent, tan noble i culestretet ell, encara et castigarà ferotgement, no fotem; que no saps que l’educaren en temps de feixisme?

Va arribar esbufegant alehores el capità Èric del Fènix, àlies capità Tro, capità fort ínclit, pugnaç i valerós (estrenu, i doncs gens espuri), heroi molt cantat de l’exèrcit catalònic.

És clar que (només us cal guipar’l una miqueta) n’Èric del Fènix (o capità Tro) era molt més ben plantat que el capità enemic i castelladre, i doncs volpell i traïdorenc, qui, sobre, pobret, duia el nom de Khosse Boina. El Boina, tan provincià, coent, arnat i pollós com el nom que duia, i no diguem la causa que defensava, tronada en excés, en la forma no pas ni d’un drac fètid, ans ja d’una carronya infame on àdhuc les mosques refusaven de cagar-s’hi, atès que la pudor que en fluïa t’esterrossava com sòlid ariet fet de les pitjors brutícies: sofre llefiscós, infern molt corromput, infecció insobrable…, el capità Boina, dic, era així mateix molt lleig, amb una cara esborronadora de fanàtic, i a més a més babejava bon tros, sobretot quan s’empatollava amb el seu mot preferit i gairebé exclusiu, car era enze i obtús rai; deia: “Ecs…, ecs…, ecs…, pa…, pa…, pa…, nn…, nn…, nn…, ah!” On es quedava finalment tranquil; ara, això sí, molt vermell i repel·lentment suegós, i veies qualque llepaculs gallinaci qui venia amb els collons per corbata a torcar-li amb els calçotets les comissures de l’esfínter entregaltes, car amb aquell mot gens màgic el Boina sempre acabava treient alhora un cagalló per la boca — i això davant de tothom, el poca-vergonya!

No pas, és clar, que el que facin, o com la facin, els castelladres ens l’hagi de portar ni ens la porti mai altre que fluixa d’allò més; ara, cal reconèixer que és palès i conegut científicament pertot-lo-món al capdavall que la fan llarga (és a dir, curta) diguéssim així com el piu del capdedalt o l’espotzim de la mateixa boina de què llur capità és nomenat — i força que li escau. La riota de l’univers guerrer. Ai prou. Passen per la passarel·la modelant llurs ridículs, xarons modelets (tots semblen monges d’un encarcarament inoït, amanit amb una sobergueria basada en re, car negats de cap senderi rai) i tothom les riallades i les petarrufes i els esclafiments! La mare, fiqueu-hi dempeus, i feu-los espetegar o us hi pixareu i tot.

Tant se val. Que nic i despagat que ens en venia nogensmenys allavòrens el capità Tro! S’escridassava que el senties de vint pórques estant lluny i tot.

— Em cag-en-la-puta, noia, ets una fleumarra, fa? Què fots?… El gros ximplet, me’l malacostumaràs, i en acabat només pensarà en cardar per comptes de pelar enemics!

— Doncs perdona, tu. Ara, fots una cara de gelós escabellat que jo de tu me n’empegueïa.

— Escabellat?

— Despentinat, amb dos blens que semblen…

— Ara em pentín, noia; ara, de gelosia, manguis, gens. Bah, i de què?… No veus si la fot petita?

— Ja em diràs on hi ha la bona confitura?

— Eh?… Que li has tastada?…

— “Lla va la llengua on dol lo cony”, com diu En Joanot.

— Quin Joanot?… Te me n’has tirat un altre?…

— El Martorell, home.

— Ah, ell rai. I el Ramonet.

— El Muntaner?

— Prou me’l coneixes. Ell ja pot. Ells dos, i tant. I qualsevol almogàver amb un bon parell de…

— Què diu la turca?

— Mana?…

— Ara et fas el desentès?…

L’Ample Sisquelles, ja destrempat, li demanà, de préstec, manllevada una estoneta de no re, oi?, la falcada (l’espasa d’En Tro, no pas encara trabucaire, no confonguem les putes èpoques que ens en fotrem un embolic de caldéu), perquè es volia escurçar les unglotes dels peus.

— Però me la tornes ben neta, eh? —va posar En Tro de condició sine-quà-nyeclis.

— Ok, boss.

Van fer paus de seguida la Rossa Roselles i N’Èric del Fènix, estrenu capità nostrat (com bé va dibuixar el gran ninotaire català de València En Miquel Ambròsio, qui signava molt més escaientment Ambròs), sempre En Tro amb l’escut català al pit, tret que la censura eclesiàstico-falòrnio-feixisto-cagalló sovint us me li feia (a qui? a totdéu una miqueta, al dibuixant, a l’acoloridor, al lletrista, al componedor, a l’editor, a la mare qui el va parir) esmenar el nombre de pals, de tal manera que mai no sabies qui era qui, i encara hi ha llonzes llondros qui no saben res on para. Què hi farem!

La qüestió: que la parella s’enretiraren enjogassadets qui-sap-lo rere la bardissa, bo i parant compte, això també, de no trepitjar-hi cap palter. Palter, oi?… Car els de l’Ample Sisquelles, qui la feia aitan petita, eren, ells sí, tanmateix de gegant; ves, és clar, i doncs; tard o d’hora, tot es correspon.

Ací hom (vull dir, el molt il·lustre Ambròs) il·lustra una micoia l’escena.