No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Cal dir que vaig trobar força interessant l’article al Diari de Balears del 28 de desembre signat p’en Llorenç Capellà. Aprofitant que era allò que en diuen dia dels innocents [això que vol dir, que el romanent de l’any són dies dels culpables? De fet em sembla tots som culpables d’innocència; tant se val…], on hi ficava declaracions de feixistes provats dels anys trenta i quaranta en boca dels feixistes d’ara, com ara l’asnà, l’iburro, el bona, i tota la merdegada anticatalana de cap al merdís, i bocins escollits del botifleram més proper, com el matas, el franfisko, el borrel i maragal, el duran i salamanka, etc…, de tal manera que fins al capdavall del paper no hi deia de qui venien les repugnants paraules, i veies que no hi havia cap diferència amb les que diuen ara mateix…

Vaig veure això altre recentment, i he pensat de fer-vos-en partícips.

Stephen Spender va publicar l’any 1952 World Within World, una col.lecció de reminiscències. A la pàg. 211, arribat a Barcelona, en acabat de l’eliminació del poum, hi diu, a propòsit del separatisme i l’intolerància castelladres — i som a gairebé setanta anys d’aleshores, i la cosa no ha millorat molla. Hi diu:

Anant cap al congrés d’escriptors…

<<I experienced the most striking example of the rather brutal separatism spirit in Barcelona.

<<Here there was a huge meeting addressed by the delegates. Each speech lasted a few minutes and was translated into Catalan by a translator who seemed able to convey the gist of it in six words. (An absurd feature of this meeting was that an orchestra played the national anthem of each delegate before he spoke. So that when I got up it burst into god save the king whilst the audience rose to their feet with cleched fists.)* In my speech I praised the Catalans for their enterprise in translating the classics into Catalan and making them available to the people in beautifully printed cheap editions. This seems harmless enough, but the results were perceptible. The non-Catalan spanish delegates were furious and showed me that they were. Bergamin, who was amused, always greeted me with the words "Visca Catalunya!" after this. The Catalan delegates sent a small deputation to tell me that I was one of the few foreigners who had appreciated their cultural efforts. They invited me to tea on the day following the meeting, and the poet Rafael Alberti accompanied me. As soon as we had arrived he launched into a diatribe against the Catalans, criticizing their failure to take sufficient part in the war and ending by asserting roundly that, if they did no better, the Republic, "after the victory," would know how to deal with them.>>

No és por ésser més clar. Tant la dreta com l’esquerra castelladra són feixistes pel que fa a Catalunya. El vil estalinista Rafael Alberti amenaça els intel.lectuals catalans que quan guanyin la guerra, ells, els estalinistes castelladres, hi haurà repercussions, és a dir, purgues i morts — exactament com feren els feixistes en guanyar ells. El repugnant titella Bergamin se’n fot, burleta, i menysprant els catalans en bloc, com si els nostres esforços fossin sempre ridículs.

Però aquests són només dos dels "esquerrans" presents. N’Spender ho diu ben clar. "Després que dic als catalans quina bona cosa és de traduir els clàssics al català i oferir-los a la població en belles edicions a bon preu, i a fe que és una manifestació que sembla innòcua d’allò pus, tanmateix què passa llavors?… els delegats castelladres s’enfelloniren molt agressivament, i m’ho digueren sense contemplacions."

On és l’educació d’aquests darrers setanta anys?… El feixisme del pp i l’estalinisme del psoe continuen vius i burxant (i assassinant, no cal dir; dels escamots estalinistes del GAL, al feixisme descarat de l’asnà i el çaplana i el garçó i tots els anticatalans plens del mateix odi de sempre, només delint-se per anihilar-nos definitivament).