No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Malsons nus (3)

5. Som dos especialistes. La meua dona fa piràmides d’ous. Anuncia un nou rècord, i veuríeu llavors com s’atansen els càmeres dels diferents canals. Aleshores va pujant la nova piràmide d’ous. Amb mònita, paciència, traça, ull clínic. En posa milions, llivell a llivell, fins que tots s’esbarrien i es xemiquen: truita greu, descomunal. Així ha fets malbé bilions i trilions d’ous. Tots plegats els ovopositors… (Els ocells: papagalls, paons, estruços, rossinyols… I les serps i els ofidis, i els batracis i els quelonis i els ornitorincs…) Tant de disbauxat balafi i malbargany, tots plegats l’odiem.

La meua especialitat, albardà rialler, dodo eixalat, és trencar’m el crani. Vénen les càmeres i faig la meua nova proesa. Caic daltabaix de la bastida i m’estavell el cap al paviment. Davall per un panar mig nevat amb esquís sense bastons, fins que fa llobada el niell arestat d’un roc, puig volant de qualsevol manera i catacrec que caic de cap en qualque codina sense molsa: un nou cocó on els taulats vindran a beure-hi glopets aixaropats quan plogo melmelada. O amb patinets vaig rodant per un carrer estret que fa baixada fins que rellisc i au, em trenc el carbassó a la cantonada. M’he trencada la closca milions de vegades. Em llenç d’alçades amb corda que espetega o amb paracaigudotes que no reïx mai a badar’s comcal. Enjogassat al capdamunt de cordes fluixes, sempre acab de corcó damunt les llambordes. Milers d’exemples. Sempre inventius. O en tot cas, vist l’estat del meu cervell ple d’arestes de crani esberlat, inventius rai, vós.

6. Memòries – poues amb el cercapous esmussat d’una mà balba els peixos morts de la memòria esbarriats en aigua pregona, bruta, estantissa i fosca.

Viure vol dir anar aturant-te a mons alternatius – ara somiats, ara endurats – tant se val, car només compta aquell on t’esdevens ara mateix – i els parracs de records dels mons que perforares: borrallons de cendra que s’afaiçona i es desfà, i amb la mateixa vitalitat tant si provenen de mons somiats com endurats.

——————

[e) The wife and I, we are both into stunts. She performs in public. Her pyramids of eggs attract the crowds and the cameras – thousands of TV stations from all over the world carry her incredible appearances. Millions upon millions of eggs have been smashed on account of her several record-setting, amply broadcast achievements. For her pyramids of eggs just grow and grow, level by careful level, until the whole thing collapses. The trick is to have on record the biggest pyramid still standing. She’s hated by all of us, meek ovipositors, the snakes, the birds, the tortoises, the platypuses… We wished she were already dead. To no avail, for she thrives, everyday more popular.

Me, my specialty is humbler, easier, more clownish: I’m just Mr. Knocker, the one who gets to knock over his own head, the one that smashes his noggin once and again, just for laughs, of course. My head is always running into walls, into rocks, into corners, into pavements – falling, colliding, tumbling, collapsing higgledy-piggledy down the screes… Cracked like a nut, shattered into tiny smithereens as the shell of an egg. My stunts are really doomed from the word go. Here comes his head a-cracking, ha-ha. Splinters of my fractured cranium penetrating my brains, I nonetheless am still able to come up with new ways of bashing my shell anew: I’m falling from planes, from skyscrapers, with faulty rollers into the hard rinks… I’m a window-washer whose precarious nest tilts and, lo, the flagstones underneath have the pieces of my skull seasoned with a side dish of peppered brains. I’m moderately applauded. My act, alas, is not for everyone.

f) Crocked tentacle, numbed hand in the form of a dulled crook, trying to fish for memories – dead little fishes camouflaged in the mud. Through my ear into the poisoned marsh of my brains, the probing hook. That would be living. Stopping to fish into each pond of dead water.

And then it snows. Cinders falling. Open your thickened hand that fished nothing but tiny dead muddy fishes, half rotten. Here, those cinders melting on the pachydermatous surface are your true experiences of just this jaunt into the now.]