No hi ha al món re més repugnant que un botifler

A honor d’En/Na Coccinel·la (1931-2006), qui dugué joia i trempança de la bona al món tanmateix esperançat dels quasi anihilats.

Te’n recordes, Marçal, com trempàvem,
com trempàvem
davant la divinal Coccinel·la
a l’escenari del New York
entrant a Escudellers…?

I com protestaves massa que no érets
marieta, Marçal, amb la por que tenies
que els marietes potser t’ullaven
amb massa d’humit basqueig o verrinyós desig
i, si t’acaçaven, o t’ho semblava, car tenies un
culet d’atleta (i tots els atletes tothom sap
com són d’ambigus i estranyets),
corries com si qui t’empaités
fos un monstre amb sang als ullals;
corries esperitat, entrevingut per qualque
dimoni burxegós, tu qui, com dic, Marçal,
campió de saltar tanques
(i un esport ben adient, avinent,
aquest de saltar tanques,
en aquella saó
i en aquesta – temps de persecucions),
tu qui érets doncs ben plantat i forçut,
i, això encara millor, tenies un culet rodonet,
i els dubtes i pessigolleigs de l’homosexualitat,
quelcom no gaire definit,
potser indefinible,
tot plegat sotraguejaire rai, que
al capdavall et portava doncs tan neguitós…?

Te’n recordes com trempàvem
davant na Coccinel·la,
escultura de cos exemplar
entre núvols i pirotècnies de colors,
deessa mai més magnífica dels heretgets i pagans,
i com ens quedàvem amb un pam de nas
si al retruc darrer,
com més estret ens servàvem l’aflat,
na Coccinel·la esdevenia en Coccinel·la,
i, més tard, les galtes al caliu, una mica pets,
encara rèiem, pixant a la rònega cantonada,
tornant a casa, Paral·lel amunt,
i hi devíem emprenyar, amb no cap dret,
els escarbats i els talla-robes,
o pixàvem a les fosques damunt la gespa,
sense cap dret tampoc
“a emprenyar-hi les marietes”, com fa la cançó
que ara na/en Coccinel·la
deu cantar pel cel, car diu Le Monde
ah, que s’ha morta/mort,
i com encara, pixant-pixant,
guaitaves un pèl garratibat cap a totes bandes,
no fos cas que cap marieta dels de dues cames
i gens alat, qualque bòfia de la secreta
per a més anticor (tots marietes de tirat sàdic,
com tothom sap), no t’hagués clissat,
i com pixaves, Marçal, amb pixa encara mig tumefacta,
tot i el destrempament
sempre dubtós…?

Te’n recordes d’altra banda
que ens pensàvem, carallots, que quaranta anys envant,
això del feixisme, doncs, ni fóra altre que mala memòria,
i que, si ara tothom hi parlava català d’amagat,
llavors tothom hi parlaria amb tot l’urc dels vaixells
conqueridors…?

I com se n’ha anat tot en orris
perquè potser som una raça decadent,
ja molt menys valents
que els bascs i tot…?

I ens hem enlletgits, com monstres
amb pus a les dents, massa empeltats
amb la sang podrida dels ronyosos
invasors…?

Saps què et dic…?
Tant se val, totes aqueixes foteses dels anys
de la picor, Marçal,
que ara, llas!,
ara som vidus, vídues,
una miqueta més a fons,
com qui ens clava amb crueltat el coltell
cargolat de la vida rebregadament despesa
a l’esquena, i pitja i cargola, amb el coltell eixut, eriçat,
de la vida arronyacada, perquè ens moríssim
encara més amargs.

Se n’ha anada en/na Coccinel·la al paradís
clapejat on van les coccinel·les,
s’ha envolada vermellament i negreta
cap als capaltards melangiosos de l’enyor
on tot és núvol ambre i gloriós.

El seu, entre flors i plomes,
això fóra paradís,
i no pas aqueixa merda fada i tova
que encara ens volen vendre els escarransits cristians
de malamort.

Ni punta de comparació el seu paradís
i el llur – car ella era la verge de les joioses latries
i no pas la de les latrines irrespirables dels cristians.