No hi ha al món re més repugnant que un botifler

D’errats i de rats (3)

1. Gaudeix-ne com un boig

li dic al meu fill
i ara a la dona qui esfereïda
no sap on escarransir’s
guaita la rata
guaita la rata
davall el llit
enorme ratassa, jotfot!

mes ara surten dessota el llit
els animalons
la mare i dos infants
són llargueruts i no en sé el nom
més alts que no les fures
de pell neta i escalfadora
de color beix, el ventre blanc
net, molt tofut
són allò que en diuen mosteles?

no són pas rabiüts
tot i que amb les meues sorollades
els tinc ben astorats
aculats a un racó
i m’ensenyen les dents
de boquetes sense bromera.

mossega-me-la, mostela!
aücava com un ruc
voluble i erroni
fugisser i precoç, vull dir procaç, qui s’exhaureix
braent.

i em penjava la xil·la com un esquer procaç
vull dir salaç
i em solaçava, vull dir m’hi rabejava
en carallot solaç.

gaudeix-ne pler
prou pots
mostela
i les petites, foteu-hi també un mos
si podeu!

ei, ei
fotografieu-les, fotografieu-les
(cridava)
fotografieu’ns-e mentre toregem!

o porteu-me un cistell
cap per avall
que els caçaré.

___________________________________________

2. cau amunt

amb llengua de picot
n’Elisend
em llepava el cul
amunt amunt
per al capdavall barrejar-m’hi
cada sinapsi al cervell.

tot hi és ara reescrit
no en trec l’entrellat
enlloc.

això dels orgasmes
més que no pas petita mort
esconillament dels paràmetres
vull dir paradigmes
vull dir vedrunes
tant se val
se t’hi intercalen bordons
d’enjondre
quin mareig
ja hi som
sant tornem-hi
aquest Elisend
i la seua llengua de picot
esquer pengívol
per al rat qui hi tinc
al meló.

______________________________________________________

3. tot el que passa pel cap

per les pols llunàtiques
al seu nou clotet
la més lleu espora espera
vivent per l’eternitat.

pels sutges dels mons volats
la petja de l’inconegut
s’hi estotja ans estatja.

per les cendres del meu cap
tot el que hi passa
– i sovint és mínim
– entitat de passatge – morta naixent
– batec d’ala de breu insecte efímer
hi jaqueix ensems
l’empremta i l’empenta del seu pas
s’atraci on s’atraci, dret.

només el mínim s’hi val
i com més gros més bast
com més vast més dissolut
com més diluït més perdut
per les galàxies
qui mai no s’embagaran.

vist el no-vist
(quan el vist és tan lleig)
el reveig en el rabeig.

a les fosques…
em serv amb dues mans els collons
ulls clucs…
em serv amb dues mans els collons
sense ulls…
em serv amb dues mans els collons
sense mans…
em serv amb dues mans els collons
sense collons…
em serv
amb dues mans
els collons.

per què doncs aquest excés de sentiment
per què doncs aquest balafi de carn…?

per què em caldrien ulls ni d’altres senys
si els signes em neixen
de la sang
qui les hormones abriven…

i els somnis mateixos
em reviuen
i em fan reveure l’invisible…?

els peus de gat de l’hivern
m’entren el cor
i tot hi és neu i blanc impol·lut
com mur on la projecció
és la vida mateixa – hiperreal.

el no-vist altre que sense senys
aquest és l’únic tros bo
d’allò que deu passar-hi
eteri com batec d’ala de mínim efímer.

en passar-hi, jaqueix de debò
solc
damunt les cendres de l’existència.

aup que escateixc
amb delectança, encantat
com roc impàvid
pels elements bufetejat.

no hi ha brossa
no, per la rampa rellisquent
res a escombrar-hi.

brossa no n’hi ha
tot el que passa pel cap
val aitant
i, com més subtil la brossa, més val.