No hi ha al món re més repugnant que un botifler

L’inerme el migparteixen de cop-sobte

L’armat va armat,
Tu vas inerme.

Se t’atansarà
I tractaràs de llegir’n la fesomia,
I abans no hauràs
Escatit
Amb quina jeia no s’aixecava
Ja t’haurà migpartit
Amb el seu sabre molt esmolat de reglament,
Car “aqueixes eren les seues ordres”,
Fos quina fos
La cara que
Fotés
Mentre
Se
T’atansava.

Te l’etziba de mandró,
I, d’on de tu n’hi havia un,
Ara n’hi ha dos.

Bona cada meitat per a rostir
Mesellament damunt graelles,
Com boc
Sorprès
Mentre
Peixia,
I el maeller
L’estaborneix
I l’obre
En acabat
En canal.

______________________________

Fugaç finestrella a l’ésser

Aquesta fóra la fórmula:

Viure en un sol dia
Que circumval·la la nimietat de l’univers.

Viu ràpidament:
Quan ho hagis vist tot,
Tanca la finestra – que més tard el temps
No t’arni ni et rosegui una ànima roent.

L’angoixa d’haver-ho vist tot
I haver-ho doncs de reveure
I ja no voler deixar-ho de reveure:
Hàbit lleig,
Hàbit brut del viure.

Se’t repeteix, se’t repeteix,
I tanmateix prou ho has de sabre:
Com més dies vius, més te n’adones:
Cada dia es col·lapsa en un:
El dia on et mors.

I que hagis viscudes vint-i-quatre hores,
O sis-centes o set-centes mil,
A fi de comptes és el mateix:
Se’t trenca l’hàbit.