No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Els qui diuen balenfiano, car no ens enganyem, ni el dialecte de la ciutat de València dit valencià no saben ni volen parlar, són els mateixos qui diuen Barfelona i barfelonès, això sí amb la L xarnega i gens bemparida, molt diferent de la que emprem tots els catalans, d’Oriola fins a Salses i amunt.

Ja ho sé que tota aqueixa grotesqueria molt ridícula és cosa passatgera. Que aquells invents repel.lents dels bubònics borbons d’ecspannah i fragança (de merda rai), aquelles dues bessones cagarulles de retardats, ja no duraran gaire. Ja ho sé, però voldria que ens deixessin d’emprenyar ara com ara.

Catalònia existia abans aqueixos dos gargots als mapes fossin sapastrement engendrats. I quan els gargots hagin desapareguts (prou tost, hom ho pot ensumar), quan no siguin sinó roïna memòria i a tot estirar noteta perfuntòria a peu de pàgina, Catalònia continuarà existint. Car nosaltres som de debò, i allò altre, aquelles conxorxes mortíferes emprades a la meu-meu per castelladres i gavatxs per tal de viure a l’esquena dels treballadors, no serà sinó un fumet mefític amb més ganes oblidat.

S’haurà acomplert el desig d’en Víctor Hugo, qui no hi volia, en aquests territoris, el molt lleig espècimen del castelladre rapaç. Diu: allò que hom en diu ecspanna no estaria tan malament, sols que m’hi sobren tres bestiotes infames: les puces, les xinxes i els ecspannols. Tres animalots qui xuclen la sang, com veieu, i el darrer el més xuclaire i datpelcul — rapaç i, sobre, escanya-rals, miserable com ell sol, molt "generós" amb el que ens roba, no pas per a tornar-nos-ho, ans per a fotre-s’ho tot al seu forat de merda: i Merda se’n diu la capital.