|
Arbitrarietat dels caminets
Corrent per llargues avingudes plujoses,
nocturnes, a la percaça de taxis.
Retroballes efusives d’estació
abans els trens no divergeixin.
Salutació angoixada de veí
o de conegut amb greuges envers tercers;
esbufegat dendròleg qui s’exclama
sobre les harmonies dels arbres,
sobre la naquissitat o la profusió
dels individus, i llurs massa
(o no prou) promiscus veïnatges.
Entrada victoriosa de museu.
Vida rural per tetraèdriques eres,
arbitrari esbarriament de viaranys
polsegosos pels camps…,
i, en escorç, propers, els emmirallats.
Els repetits, colls i braços colrats;
si només ens veieu d’esquena,
mentre avencem devers aquell punt
fugisser, àdhuc fonedís, a l’horitzó,
qui ens reconeix…?
Cassigalls d’ecos de rialles, de tusts
amicals a les esquenes.
Els paisatges, quadres si fa no fa panoràmics,
on, d’esquena, per caminets
polsegosos o herbats – o lluents
corredors de museu – eixos paral·làctics
en perspectives
un pèl a la biorxa –
hi som
gradualment
disminuïts,
fins que ens fonem
(com llepets superflus de pinzellet)
en la pintura.
|
Filed by cuixplec at 3:33 under General 
