No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Quiet a l’ampit, només el que hi albires, ullnú

Per les finestres de la nit
mentre matina
apareixen entre la fina boirina
les dones qui hi gaudiren
cardant de valent
a l’aire lliure de les fosques…

Caminen de presseta ara
per tal d’arribar’s a la cuina
part la porta de darrere
a fer-hi l’esmorzar
per a llurs marits qui són a frec
d’eixorivir’s ran el tritlleig del despertador.

Durant la nit els marits
dormiren com socs
car la feina durant el jorn
és qui-sap-lo ujaire.

Només a l’immediat reduiré l’horitzó

de bon matí
les dones qui estenen la roba
s’estenen.

tanta de salut
i múscul
la boca se’m fa aigua.

al Japó
glaç que tot ho enferritja, paralitza
les claus envernissades d’espesses capes de glaç
cap clau ni obre re ni serveix de re
no poden obrir cap pany.

els forrellats també encallats
les baldes enravenades, encarcarades
massa grasses
no entren al trau ni al ganxo, inútils, balderes
res a tancar, res a obrir.

a cada nova casa
els mobles desballestats…
molt a llençar encara.

tot se li esvalota
al seu planeta
tot hi és ara desordre, catàstrofe i mort total.

passa sota l’influència de Mart
vermell irritat
i sobreïxent de sangs podrides.

sortint del museu
darrer tren a la neu, glaçada com pedres
(a casa nostra, a la nostra pàtria el bon oratge…
ah enyor
si doncs no hi manés l’opressor).

cada nafra, plaga, llúpia
xifra
o osca del patir.

no comptis tant
mai no cobraràs.

de fet, sempre
tothora
ja
has
cobrat.

pujant i baixant
escales
faig tard
a les devocions
els autobusos són a punt de sortir
els nens perdran l’autobús de l’escola.

i ara!
i ara! – fa cada escandalitzat.

i ara parlant d’altre
deixa’m llepar’t
el cony
posarem pau pertot arreu.

i llegiré rosa, romàntic
com ma mare
i a pendre pel cul el món
pels fastigosos fins a la rel aritjolat
podrit fins al pinyol
gens redimible, ja hi som.

“na Jane s’havia vestida
amb més de cura encara
que de normal ja no hi ficava
amanida avui a conquerir
el que romania per conquerir
del cor del bonifàs
bo i confiant que aquest bocí salvatge
no fos un bontròs de massa
no li ultrapassés tant de desfici
car una vesprada només t’ofereix
tant d’espai
per al tripijoc i prou.”

“de sobte tanmateix
l’aclaparadora sospita la prengué
que el bonifàs no hi fóra
que hom l’havia a dretcient omès
entre els convidats a la festa…”

la japoneseta
si la beses de cop-descuit
la suor la pren.

la farineta damunt els mels
se li fa pastetes lletges
i li demanaré perdó
no pas pel petó
això mai
mes pel traïment de les farinetes.

sua
assaonades aixelles
als ulls xiloies de mugró quan el premc
els cavalls blancs de la llet qui em colquen pels prats nevats
de l’escleròtica.

m’he fet
fabricant de mitges de niló
de l’obtenció del niló mateix…
al teixit
a l’afaiçonat
al cosit
a l’empaquetat.

cosit i empaquetat: darrer estadi de producció
i tot al voltant
pudoreta de dona que ador.

enterreu-me en cony
colgueu-m’hi
vull dir, enconyiu-m’hi doncs.

no
això és massa brut
cremeu-me, mort
i que més tard doncs les meues cendres
siguin ingredient
de pomadeta de cony.

Sil·labari d’atleta

Li diu la dona: Respiraes feixuc.
I m’ha semblat que clapaes masseta.
Per xo t’he eixorivit.

I ell: “Somiaa la terra: com bleixae feixuga
Part davall la neu qui es desglaçae.

Bo i fent camí, guaitaa, com me n’alluny,
Part damunt la neu, les gentades properes.”

Hi toques si em destoques.

“I hi era i sabia quin ere el meu destí. Com el sé ara.
Que és d’ésser sol i d’allunyar’m lluny com puc
Dels congosts de les voludes.”

Voludes de voltors, destoca’m!

“Dels boldrons esmeperduts qui es congrien, infecció.
Voludes al bull, ara règees, marcials, armades,
Adés estocàstiques, com flagells, qui sap,”

I amb xis bares i màquines de trascantó.

“Eixelebrades.

Sempre prop, en la relativa soledat,
Duc el llapis o la clava.
L’aixec, dos copets… Voludes dels voltants,
Orquestra!”

Comprenc la neu, o els pits,
Blancor tibent de terra larvada,
Bleix feixuc d’afermar-s’hi.

“La meua mà: petjada.”

Tostemps el teu desig: ésser lliure.

“Cavà que això dels somnis…?”

Em toques si hi toques.

“Hò ves, saps què? Hora de llevant’ns-e.”

Boranit i bon’hora.