No hi ha al món re més repugnant que un botifler

(Extret si fa no fa de n’“Herakles”), n’Eurípides i en Gratulls hi penquem ensems. (L’u de memòria. El segon traslladat. El tercer tal qual. El quart més llimat.)

u)

“No mos fareu parlar balenfiano”

De la merda estranya que en diuen “carronya”
ve un estrany
un foraster
a governar’ns.

Àvol estrany
mai no ens senyorejaràs
ni menjaràs del nostre treball.

Torna-te’n, pudent, a la xarnegaó
torna-te’n a la carronya
a la merda estranya
i sigues-hi mitjamerdós
ultracuidat
presumit
proterviós
barralbuit
tifa
petulant
castelladregot
xarnegot
tant com vulguis
allà baix
en aquell desert fastigós.

A casa nostra no ens cal pas
l’afegitó ofegós
de la teua ultramerda.

–––––––––––––––––––––––––––––––––

segon)

S’enfila el capdebrot del chor
dels qui ja no callen i diu…

Ah, fills de la terra, qui n’Ares un jorn sembrà
amb dents arrencades de la maixella d’un drac,
aixequeu-vos!

Trenqueu d’eix hom el cap impiadós;
no és pas tebà. És un maleït estranger.

“Flagell d’empelt, mai no em senyorejaràs
ni fruiràs del producte del meu treball.
Fot el camp, torna-te’n d’on vingueres
i allí fes-t’hi el valent.

Mentre sóc viu, no anorrearàs pas els fills d’Herakles,
no el tenim sebollit gaire pregonament.

Per la seua terra treballà fort
i tu vingueres a fer-la malbé i a robar-la i a robar-li-la.”

(No crec pas que foti el nas on no em demanen
si sóc ací a ajudar uns amics a qui calc.)

Mà dreta, quines ganes d’empunyar la llança!

Mes la carn qui es fa vella va esmussant-ne el desig;
altrament a hores d’ara
ja t’hauria feta bocins la cara
abans de tornar’t a sentir’m dir d’esclau.

I a Tebes hi fórem tots comcal…
“Tret que ací et tenim, presumint.

Em sembla que estem tocats de mort
si encara aguantem, maligne, per gaires dies
la teua tirania.”

––––––––––––––––––––––––––––––––––––––

3)

– ô gês locheumath’, hous Arês speirei pote
labron drakontos exerêmôsas genun,
ou skêptra, cheiros dexias ereismata,
areite kai toud’ andros anosion kara
kathaimatôseth’, hostis ou Kadmeios ôn
archei kakistos tôn neôn epêlus ôn;
all’ ouk emou ge desposeis chairôn pote.

– oud’ haponêsa poll’ egô kamôn cheri
hexeis. aperrôn d’enthen êlthes enthade,
hubriz’. emou gar zôntos ou kteneis pote
tous Hêrakleious paidas. ou tosonde gês
enerth’ ekeinos kruptetai lipôn tekna.

– epei su men gên tênde diolesas echeis,
ho d’ôphelêsas axiôn ou tunchanei.

– kapeita prassô poll’ egô, philous emous
thanontas eu drôn, hou philôn malista dei;
– ô dexia cheir, hôs potheis labein doru,
en d’astheneiai ton pothon diôlesas.

epei s’epaus’ an doulon enneponta me
kai tasde Thêbas eukleôs ôikêsamen.

en hais su chaireis: ou gar eu phronei polis
stasei nosousa kai kakois bouleumasin.

ou gar pot’ an se despotên ektêsato.

–––––––––––––––––––––––––––––––––––

4)

El drac nostre patró

Fills de n’Otger, drets i forts com els queixals d’un drac,
respongueu ara,
i aixafeu-li el cap i trepitgeu-li el cervell a aquest malparit
qui de fora ve i ens vol manar.

No és pas català,
i així i tot pretén manar’ns amb tota la fastigosa
ultracuidança del merdós.

“–Fot el camp, capdetrons,
mai no em trencaràs l’esquena
ni em robaràs encara més, lladre vergonyós,
el que faig pencant de valent.

A la merda, torna-te’n al canfelip d’on surts
i allí balla-hi com un altre cagalló
mal empassat pel trau irrespirívol
que s’esgargamella en l’ennuec
de la mort pregona de mai no acabar’s,
en espirals d’òrbites fètides
de tots els qui són com tu,
en tètric entreensopegament.

No t’haig de permetre pas que anorreïs
definitivament el fills de Catalònia.”

Catalònia, terra qui batega i ens dóna forces
tantost la petgem.

Pertot, culers de l’Hèrcules, del Barça,
de l’Eivissa, del Perpinyà…, s’aixequen
amb força novella.

“–Que robis la terra a Catalònia
no vol dir que l’hi robes per sempre;
l’història i la memòria ens recorden a cada instant
la magnificència d’abans,
quan érem independents,
i la volem retrobada
ara mateix, o com més aviat millor.”

Tots ens recolzem mútuament,
els alacantins fem castell amb els perpinyanesos,
els fragatins amb els tortosins…,
i jo no hauria de fer-hi també pinya?

“–Sóc vell, i l’espasa de l’ilerget no és tan ferma
al meu braç com era adés,
o ja t’hauria esclafat i fet bocins
cada vegada que obres la teua boca
i dius a casa meua, amb llengua de merda,
insultants paraules de foraster.

Si no et treiem, no serem res.

Ens unirem doncs, culers de Catalònia,
per Catalònia,
i t’esborrarem amb odi i per sempre més
(d’un vult que avorrim
amb fàstic immens) la mitjamerdosa crueltat
que tothora hi duus, ecspanyol!”