24 novembre 2004
Amb altívola catalanivolitat d’almogàver!
Amb altívola catalanivolitat d’almogàver!
Vist a radiocatalunya.ca un article reproduït del diari castelladre La Banguardía Ecspannola;
és l’escrit d’un tal Brut de Sala d’Espera (A Veure Si Em Donen Un
Altre Càrrec, Perquè Sóc Un Mamut Qui Viu De Mamar Del Contribuent).
Això és el que en pens. Que aquells venuts qui diuen que valencià no és un terme feixista, que és un terme que ve del segle XVI i tot allò, només ens volen pujar a cavall.
Valencià, als segles precedents a l’invasió castelladra, si volia dir quelcom, es referia (com ara el terme ben conegut de valenciana prosa) a una manera d’escriure el català.
Valencià
(sempre amb tufets pejoratius) era i és un terme per a descriure una
manera d’escriure l’idioma català —d’escriure’l, no pas de parlar-lo!
Res a veure amb l’infame balenthiano d’ara.
Que ara molts dels valencians (els catalonesos de Migjorn) diguin que parlen valencià no vol dir de cap manera que siguin feixistes (una minoria en són, i molt ferotgement), és clar, però sí que empren un terme feixista sense adonar-se’n.
Ei,
valencians de bona fe. Si català us cou (i per què collons no us cou el
castelladre, corcó que ja ha rosegat fins a les crostetes més esparses
l’aragonès i mant preciós garlar?)… Si català us cou, això rai, trieu:
catalònic, catalanesc, catalanívol, catalaniu, (i els menys admesos, però prou vàlids: catalonians, catalonins, catalonesos)… Molt millor que quan érem llemosins.
Cada territori envaït per un nacionalisme d’agressió rep les mateixes atzagaiades.
Hom adopta, al llarg de tota ocupació feixista, com la que patim, termes feixistes. I feixisme és nacionalisme d’estat. Per això tot el que ens ve imposat pel nacionalisme de l’estat Ecspanya és feixisme.
Que ara la majoria dels catalonesos de gairebé pertot, tret dels de
Tramunta (els quals, pobrissons, déun’hidoneret amb el gavatx) diguin
per exemple oposicions (terme feixista) per comptes de proves d’ingrés, o jubilació (terme feixista) per comptes de retir, rés (!) per comptes de pregària (…ei,
i n’hi ha munts, de termes feixistes imposats que gairebé tothom diu,
sobretot en coses tocant a allò on els castelladres excel.leixen: la
merda de l’església, la merda de l’exèrcit, la merda de l’administració
escanyadora), això no vol pas dir que la majoria de catalonesos siguem
feixistes; vol dir que no en sabem prou. Que ens calen tres cents anys
d’abstinència molt reparadora del castelladre.
Si us “conviden” (de mala i bofiosa, com sempre, o fins i tot de bona i hipòcrita manera) a garlar-los en castelladre, els dieu:
—No, ja em perdonareu si me n’estic.
—No, gràcies, me n’abstinc.
Ens
n’estem, com d’un verí que ens afebleix i ens duu a l’anorreament i que
sota tortura molt cruel, pertinaços de merda, ens han fotut beure
vulguis no vulguis durant 300 anys.
Ara
ens n’abstenim, de xerrar en xarnec, durant tres cents anys també. I
després ja ho veurem. Segurament allò tan lleig del castelladre, la
gent, havent adquirit un cert seny, se n’haurà desempallegat, només en
romandrà l’extingida ferum.
300
anys sense. El guariment ho clama. No guarirem del tot fins que no
passin aquests altres tres cents anys de neteja, fins que no brollin
netes novament les arrels prístines i molt glorioses del català —
tafoi, sempre el millor idioma del món, el més precís i breu i a tret —
i eufònic i deliciós, del món, jotfot, en tot, i de lluny. I de lluny.
Ja ens han fet beure a galet prou. La putada s’ha acabat.
I
si s’escau que massa malavesat ara ja no poden passar-se de nosaltres,
aleshores un tractament de tu a tu. De tu a tu, betzols. O res.
O
res. Si volen que parlem castelladre, ells han de fer oficial a llur
territori el català. Si ens roben, ens ho han de tornar. De tu a tu.
Potències iguals. O res.
Saps què, o ja ens comunicarem en anglès, el llatí d’avui com avui. Car per què ens hauríem de rebaixar nosaltres?…
Això
rai, pel que fot a l’anglès; prou ja hi som, o si més no a mitja ruta.
Mant cambrer i dependent cartelladregot vingut a Catalònia a fer’s la
vida, molt merdoset i sovint àdhuc prou nic, s’estima molt més per
exemple que li diguis beer per comptes de cervesa; aqueixa S
tant magníficament sonora, grataorelles i molt sanament
escuraenteniments es veu que els estrijola molt dolorasament l’animeta
pusil.lànime i carrinclona, i pretenen doncs no solament no entendre’t;
fins i tot, de cops, tan irritats, allí mateix et perden la xaveta i
t’escridassen o s’escridassen i cuiden fer’s un feriment — baldament
se’l fessin, prou se’l mereixen, i pus.
[@more@]
Amb altívola catalanivolitat d’almogàver!
Vist a radiocatalunya.ca un article reproduït del diari castelladre La Banguardía Ecspannola, és l’escrit d’un tal Brut de Sala d’Espera (A Veure Si Em Donen Un Altre Càrrec, Perquè Sóc Un Mamut Qui Viu De Mamar Del Contribuent).
Això és el que en pens. Que aquells venuts qui diuen que valencià no és un terme feixista, que és un terme que ve del segle XVI i tot allò, només ens volen pujar a cavall.
Valencià, als segles precedents a l’invasió castelladra, si volia dir quelcom, es referia (com ara el terme ben conegut de valenciana prosa) a una manera d’escriure el català.
Valencià (sempre amb tufets pejoratius) era i és un terme per a descriure una manera d’escriure l’idioma català —d’escriure’l, no pas de parlar-lo! Res a veure amb l’infame balenthiano d’ara.
Que ara molts dels valencians (els catalonesos de Migjorn) diguin que parlen valencià no vol dir de cap manera que siguin feixistes (una minoria en són, i molt ferotgement), és clar, però sí que empren un terme feixista sense adonar-se’n.
Ei, valencians de bona fe. Si català us cou (i per què collons no us cou el castelladre, corcó que ja ha rosegat fins a les crostetes més esparses l’aragonès i mant preciós garlar?)… Si català us cou, això rai, trieu: catalònic, catalanesc, catalanívol, catalaniu, (i els menys admesos, però prou vàlids: catalonians, catalonins, catalonesos)… Molt millor que quan érem llemosins.
Cada territori envaït per un nacionalisme d’agressió rep les mateixes atzagaiades.
Hom adopta, al llarg de tota ocupació feixista, com la que patim, termes feixistes. I feixisme és nacionalisme d’estat. Per això tot el que ens ve imposat pel nacionalisme de l’estat Ecspanya és feixisme. Que ara la majoria dels catalonesos de gairebé pertot, tret dels de Tramunta (els quals, pobrissons, déun’hidoneret amb el gavatx) diguin per exemple oposicions (terme feixista) per comptes de proves d’ingrés, o jubilació (terme feixista) per comptes de retir, rés (!) per comptes de pregària (…ei, i n’hi ha munts, de termes feixistes imposats que gairebé tothom diu, sobretot en coses tocant a allò on els castelladres excel.leixen: la merda de l’església, la merda de l’exèrcit, la merda de l’administració escanyadora), això no vol pas dir que la majoria de catalonesos siguem feixistes; vol dir que no en sabem prou. Que ens calen tres cents anys d’abstinència molt reparadora del castelladre.
Si us “conviden” (de mala i bofiosa, com sempre, o fins i tot de bona i hipòcrita manera) a garlar-los en castelladre, els dieu:
—No, ja em perdonareu si me n’estic.
—No, gràcies, me n’abstinc.
Ens n’estem, com d’un verí que ens afebleix i ens duu a l’anorreament i que sota tortura molt cruel, pertinaços de merda, ens han fotut beure vulguis no vulguis durant 300 anys.
Ara ens n’abstenim, de xerrar en xarnec, durant tres cents anys també. I després ja ho veurem. Segurament allò tan lleig del castelladre, la gent, havent adquirit un cert seny, se n’haurà desempallegat, només en romandrà l’extingida ferum.
300 anys sense. El guariment ho clama. No guarirem del tot fins que no passin aquests altres tres cents anys de neteja, fins que no brollin netes novament les arrels prístines i molt glorioses del català — tafoi, sempre el millor idioma del món, el més precís i breu i a tret — i eufònic i deliciós, del món, jotfot, en tot, i de lluny. I de lluny.
Ja ens han fet beure a galet prou. La putada s’ha acabat.
I si s’escau que massa malavesat ara ja no poden passar-se de nosaltres, aleshores un tractament de tu a tu. De tu a tu, betzols. O res.
O res. Si volen que parlem castelladre, ells han de fer oficial a llur territori el català. Si ens roben, ens ho han de tornar. De tu a tu. Potències iguals. O res.
Saps què, o ja ens comunicarem en anglès, el llatí d’avui com avui. Car per què ens hauríem de REBAIXAR nosaltres?…
Això rai, pel que fot a l’anglès; prou ja hi som, o si més no a mitja ruta. Mant cambrer i dependent cartelladregot vingut a Catalònia a fer’s la vida, molt merdoset i sovint àdhuc prou nic, s’estima molt més per exemple que li diguis beer per comptes de cervesa; aqueixa S tant magníficament sonora, grataorelles i molt sanament escuraenteniments es veu que els estrijola molt dolorasament l’animeta pusil.lànime i carrinclona, i pretenen doncs no solament no entendre’t; fins i tot, de cops, tan irritats, allí mateix et perden la xaveta i t’escridassen o s’escridassen i cuiden fer’s un feriment — baldament se’l fessin, prou se’l mereixen, i pus.
Filed by cuixplec at 21:29 under General
Comentaris tancats a Amb altívola catalanivolitat d’almogàver!
