No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Despariat dels desaparellats

Hi ha, es veu, secretes dreceres
pertot arreu
meandres més o menys furtius
que tanmateix gairebé tothom
semblava conèixer.

La gernació transita
atapeïda i fumosa
per baix.

Ara, els qui s’estimen més soledat
i un paisatge escarit o un aire rarificat
o pau d’esperit i algun toll i alguna planteta
i algun ocellet i alguna pedreta
i poc soroll i anar pel dret
s’enfilen pels costats…

Estranyament desapareixen
al cap estret de qualque carreró
que hauries dit atzucac
o cancell de qualque casalot
sinistre on no t’hi aventuraves
(ni mai calia) per res.

Badant-badant, he anat darrere algú
i m’he trobat tot enlairat.

Damunt dels nostres caps sempre dominats
pels símbols de l’enemic
al replà del tuc de la carena
rere on s’amagaven els esbarts i

el Sol i els núvols i els avions
de guerra dels criminals de sempre
al govern…

Em pensava que era propietat privada
o del govern
i m’ho havia tret del pensament
com si no existís…

I ara me n’adon que s’hi podia passar.

Hi ha al capdamunt caminets de pedra
el cel hi és tan a prop
i llavors t’hi trobes al capdarrer
de la drecera
atrotinades botiguetes de descompte.

Ho diré a les tietes de la meua dona
per a guanyar’m llurs gràcies.

I ara que hi som junts, elles hi tenen la mà
trencada a escollir, collir i collar parells.

Mes pel que fa a manguis
malament rai
què ho deu fer que no reïxi
a ajuntar cap parell de mitjons de la mateixa mena?
Quina incapacitat m’afligeix
que no sàpigui trobar bons parells?

Tot em surt desparellat
i llavors, és clar, no m’ho volen vendre.

“Cull els que collin
si no collen no els cullis”
m’alliçonen.

Però ves, no en sé prou.

Un parell que n’he trobats
i m’han donat
un paperet com ara un rebut
perquè el portés a la caixa
abans, tot fent cua, l’he estripat per la meitat
per a escriure-hi uns versos desparionats
i després m’han fet tornar-ho tot
al cistell.

He sortit al carrer sense mitjons nous
amb uns versos rancs a la butxaca
i amb les tietes exultant
per la troballa.

Tornar-hi no sé pas si hi tornaré
mai més.

Me n’estic cansant.

Potser em quedaré fora
mentre elles s’esbatussen a trobar
parells
guaitant-me, als tolls, vora els caminets
de pedra
com van els renocs
i com enlluerna entre celles de cotó-fluix
l’ull del Sol reflectit
al mirall del toll.

Car mitjons, rai.