és la ciutat qui bull i jo vull bullir-hi
lluny de la tribu, desembarques
vora el parc on l’instructor proletari de golf
voldria que t’hi apuntessis
per “quatre rals”
i un “esdevenidor per aventura
qui-sap-lo brillant”
mentre crida doncs instruccions
als minyons qui ensinistra
molt enfeinat
li dic que gràcies
que potser quan estigui col·locat
i tiraré envant.
pels vessants rere els matolls
hi ha boldrons de soldats
qui s’amaguen de llur comandant
qui s’esgaripa pels encontorns
(amb quatre elements de la policia militar
qui han calades les baionetes)
i burxa amb un bastó de manar molt
a les mates i als caus.
em sembla que els mals sorges
tots suats
s’escapoleixen tot plegat només
per a un vespre de disbauxa.
ara entraré al pati d’aquest altre
pany de cases
i ah, l’emoció
cort dels miracles revisitada
drapaires, esmolets, paraigüers
pellaires, i na Glòria, a qui cal anar-li darrere
i les altres marcolfes passades de moda
i els qui rosteixen coloms
i els captaires enamorats qui
en un raconet es bequetegen
i, si la catipèn et deixava atansar-t’hi, els senties
bonir part de dins
parrupant o roncant com gats felicets
ho trobí excel·lent
collonut, d’allò més ambientat.
hi havia per la finestra
l’etern partidet de carrer
em diuen que hi ha un vell vigilant
amb permís de carrabina
qui paga els infants
generació rere generació
perquè permetin que hi jugui l’estaquirot
gairebé un gegantàs
si mai fes un gol, el vigilant el mataria
és que de petit l’estaquirot havia mort
el germanet del militar vigilant
quan l’estaquirot gegantí, llavors xitxarel·let
havia fet un gol
i el germanet deia que “havia esset de trampa”.
sap el qui em parla els dies de la seua vida
diu: “me’n queden tants”
em va dir una xifra esfereïdora
trenta-quatre
al capdavall em regala un feix de fulls grocs
cadascun val per un dia
em diu que els empri de paper torca-culs
cada matí, i així comptaré amb ell
sempre solidari.
em diu, endeví
que no em preocupi tampoc quant al fat
que espera l’estaquirotàs
el vigilant el perdonarà
aviat ja en tindrà prou
és també massa vell, i el gegant
així mateix es troba malalt de greu malaltia
i al capdavall ves, què
algun dia cal dir prou
i doncs també a això
que m’imagini
cada dia un partidet
d’ençà de fa cinquanta anys
el militar tot armat al caire del camp
i molt mudat, amb l’uniforme d’alt grau.
entrí doncs a la sala dels malalts
metges i cos d’infermeria
hi anaven de bòlit – hi havia malalts
de tots colors – amb la passa, ictèrics
abúlics, anèmics, de sang pobra, de sang
putrefacta, de sang explosiva…
i dins el pati del costat
tothom hi és de l’edat de fer diners
tothom hi és per guanyar’s les garrofes
i surar, i fer’s la vida.
en dues banyeres bessones
que de primer em pensava que eren
segregades – dones en una
en l’altra homes – me n’adoní
que tot hi era promiscu
i el sexe hi prosperava.
un home dins l’aigua se la xuclava tot sol
s’havia vinclat de tal manera
(semblava algú qui treballés al circ)
el seu cap apareixia entre les seues cuixes
i el seu virot entrava i sortia pel cony
de la seua boca
dementre que tocant a mà
una parella molt més correcta
ella l’hi xuclava al mascle
el mascle xuclava el pit de la veïna
i les dues banyeres hi seran
ocupades si fa no fa
i voldria cabre-hi.
per això sóc a la percaça de cap cambra
de part de per allí.
el primer dispeser, un vell malcarat
m’envia a pastar a fang
amb mitja paraula
“cambra lliure no en tinc cap
fuig!” – com si no hi pertanyc.
a una de les dues banyeres on xauxinen
els promiscus, un home amb un rostoll
de barba negra, d’aspecte brutal
em fa l’ullet
jo em faig l’estreta o pus tost l’orni
gens afalagat, pus tost una molleta espantat
i ara passaré doncs al pati del costat
prou podem
força llum qui hi entra per les amples
vidrieres
i em ficaré a la cua nova
diuen que hi ha una cambra per llogar
on s’estan els artistoides
els poetastrucs com jo
els pintorastres malastrucs
i no diguem els escultorinyolis
i els novel·listerris de pa torrat
però em diu el qui pre-tria
que els costarà de fer’m admetre
hi ha massa gent de palesa
categoria a la cua perquè l’admès
sigui algú com jo, d’on
que hauré encara de rondar
patis
fins que no m’acceptaran al molt més
net dels oficinistes
amb dret tanmateix d’accés als patis
dels costats
i sobretot de somorgollar’ns
a les banyeres dels promiscus
que és al capdarrer tot el que volia, vós
en arribar a la ciutat de tantes
de meravelles.
Filed by cuixplec at 21:34 under General 
