Aclucallades XLVII

Fosc.

Fosc, i de fosc, i a les fosques més fosques
em veig sovint fugint per bacs i clots,
foscament empaitat per borinots
qui els fusts de llurs fusells han omplerts d’osques.

Per flonges foscors dels durs trencaclosques,
per conreus d’agre foscúria amb rostolls,
espigolant-hi em trob com lligamosques
qui evités molt curós envitricolls.

I em dic: D’estantís a podrit, un pas;
al vol, carderola; i tu, pinyol,
ningú es vol carn d’olla ni escopinat
.

I entre els oms sent l’estàtua de beutat:
Amb fusta d’om fa rodar el trompitxol
el flagell qui vol el vostre traspàs.

Petrifiqueu-vos-em, no us em podriu!
Al fòssil arbre s’hi fa, etern, el niu
.

(…)

Fosc, i de fosc, i depent amb tintes mats
com si sóc calamars totjorn menaçat
em veig sovint en sobtada claredat
i restret i destret per pàmfils fort fats
i en climateris rudement engorgats.

I em dic: collons, tants de rengs ni boldrons
rere tantes d’aces davant, i als fons
tantes de cues, per a veure’m l’as!
I em vull al racó amb l’ull al forat!

Una grassota amb el vagí prolapsat
vol que li alleri una entrevista i d’escreix
el seu àlbum de segells m’ofereix.

Eixa estrènua comesa acompliré
(diu) o com l’oncle Eduí no acabaré:
Zelant cel·les de canfelip suburbà,
menjant nespres xeringades amb morfina,
brodant alfirems amb fils de teranyina
.

Em depenyeré doncs gat amb força mònita,
jugant a flèndit amb mos flascs ouets,
dient que poc ni gens amb aquella pítima,
puc pas respondre com demana el decor.

I per a treure-me-la encar més prest,
ral de vidre contra llet que se sobreïx
per al prolapse vaginal li’n faig do,
com pessari que sobtat me l’adobés.

Se’n va contenta arreu contant demà
que sóc el gran fracàs: Que ni sé ballar
ni cantar i que ningú no em ve a veure
ni pel meu cap d’any, i que ni els atuells
de la cuina no sé vendre, que en faig do
a qualsevol, àdhuc a l’herpetòleg Cesc,
qui llogava perquè de la gespa de cap
àvol serp, molt eficaç, no m’estorcés,
sa serp alhora menjant-se-me-l’hi
els ous al niu de la dona qui no hec.

(…)

Fosc i de fosc i no veient-m’hi d’un pam,
llosc i llusc i a llisquents llesques lliscant,
amb noses rai, com a la cua del gat
tot putejat, pots, llaunes i, encès, un drap…

Amb mants de condons per tothom re-usats,
amb empelts al butzam o paltruu; trip-traps
a tot estrop, estuprat, amb treps i estrips,
i batzacs i esbotzecs, i bitzacs a betzef,
amb abonyecs, i anyocs de nyanyos bonyeguts,
gibó geperut, per nas uns quants de nyaps,
i tot de golls a l’escot, i el mot ‘atot’
prenent-lo per ‘penedit’, com qui els dits
s’hi ha picat, jugador molt carallot,
plegant, hauré feta la fi d’en Macot.

(…)

Oliva i cargol he rosegat i rosegut
amb el vermut que alhora m’he begut.

Quan m’ha empenyut m’hi he plangut,
quan m’ha empès li n’he fet retret;
li he retragut que m’ha constret
a veure’m tot constrenyut
(com a tot cony constrenyedor
a dir-lo’n conystrenyedor)
a dir-li de no pas gens collonut.

I em veig estès o potser estengut
pel mastegot que no ha ometut
ni omès de fotre’m com li ha plagut.

Amb llavi fes, pòmul fendut,
poc m’he defès de defensar’m.

M’he defengut com he pogut;
poc m’he restret, l’he escoixengut,
escuixolat i, gens inhibut ni escorregut,
encara fort li he fotut
cop al budell, i kick al butt
que en acabat molt restrenyut
com per cinyell estrenyedor
es deu pensar que ha vingut;
o amb molt embussat l’embut.

Em sembla que ha après i aprengut
que tantost a manguis algú li ha tossegut
o tossit, tossudament l’ha destret
i destrenyut, tant si és conès o conegut,
com desconegut o desconès;
tot només ha depengut o depès
en el grau on hom l’ha ofès o ofengut.

I ara que ma revenja he prengut i obtès
més em val que gens abstragut
ni abstret em faci el confessut i confés,
i que digui que tota l’estona no he ragut
sinó confós i confongut,
sofregit, sufragat, cès i cernut,
i si he podet i pogut treure els punys,
i un cop trets i traguts, he cret i cregut
que tombava el pobre mamut,
era perquè tant de vermut begut
et fa fotre pler de dois de doiut.

Els artells llavors m’he fenyut…
i etc… etc

Tot etceterat i etceterut,
cascú etceterant amb son paperet
i ni abstemi, ni abstingut, ni abstet.

(…)

Comiat.

Adéu-siau a mon pare pel viatge que emprenc entre les flames al bosc amb els altres grotescs animals de la nit.

Bona nit, bona nit.

(…)

Amb el vers ho mates tot.

Mon pare fotent-me fora del llit perquè hi estic tot el matí fotent el gos.

Què fots fotent el gos al llit tot el matí? Au, a treballar!

Car voldria que fos, com ell, bastaix. Mes eu només em carreg de bordó rere bordó, i cascun com pus clus mills.

Anava a dir incomprengut, però diré incomprès.

Mon pare no comprèn que el brou poètic xauxina en el somieig.
Mon pare no em vol poètic, em vol feiner.
Té mala peça al teler.
Car poètic, versaire, bordonaire, sóc i seré.
Re altre no recaceig ni cobeig.

Ara mon pare és mort.

I son fill, l’únic que fa, com feia i farà, és vers rere vers — ep, o quelcom de paregut — semblant.

(…)

Ton cos ton taüt, mesell!

Un maleït capdecony molt mesell et demana, Amb quina mena de caixa no et fotria goig que et sebollísson?

Tothom qui pot posar’t una qüestió així (em dic), ha d’estar ja enterrat. Son cos son taüt.

(…)

Bon llibret? Com ho sabràs?

Per a entendre de debò un bon llibret caldria despendre-hi llegint-lo si més no les mateixes hores que l’autor no hi despenia escrivint-lo. Probablement només amb aquesta ràtio podríem en acabat de debò saber si el llibre era bo — o no!

És clar que… si al capdavall era dolent… quin greu no et sabia haver-t’hi mort tanta d’estona…

I, a tota esdevinença, quina fal·làcia!

[Copiant na Pauline Kael, qui, criticada perquè en lloc de fer el film el criticava, la vaig veure dir que, O us penseu que potser li caldria haver posts els ous per a saber si una truita li feia o no gràcia?

Ara diré, Vols dir que per a saber si la teua truiteta és de debò bona o dolenta, em caldria abans tindre la transcendental experiència (hà!) de pondre els dos o tres ouets covarots amb què la feies, o pitjor haver despeses dins teu les hores flatulents mentre la cagaves i recagaves? Ecs, fill, quines idees!]

(…)

Avantatges de l’ateisme.

Amb vuit anys, m’han lleixat sol a ca la tieta amb les tres desvergonyidetes amiguetes de les meues cosinetes — les quals sofertes cosinetes, car s’escau que els cal anar a doctrina (i hi ha pitjor faisó de fer malbé l’estona que amb estupiditats de la religió…?), s’han hagudes d’absentar, tota una horeta pel cap baix, menades per llur pàmfila mama.

Atees són elles com ateu só. Les tres amiguetes i eu, som-hi doncs!

Ah llavors les porquerietes que no hi fèiem, solets!

Hooked for life.

(…)

Plaer d’amor com fum s’enfuig,
amb un sospir…

Segriny d’amor dura un colló (fotia la cançó).

Potser en sentia el violí…? Sí!
Potser llavors l’acordió…? No!
Potser en cantava una altra…? Ah?
Cançó, cançó… Cançó d’amor!

Plaer d’amor se m’encasta al sensori;
segriny d’amor
… falòrnies!

Cal ésser estruç
per a mai sentir-ne cap desori
.

(…)

Diu si fa no fa en Xel·li, i sense cap raó: “Vera amor no es pot partir com or ni argila; lo cony és inconsútil; també la xil·la.”

(…)

Li deia a la meua dona Inverecunda (ai quin nom més bonic!) (oi que sí? vol dir poca-vergonya) (totes en són) (ep, i sort que en tenim…! Car si no en fossin… si fossin vergonyoses i es desessin lo cony, on fórem? Enlloc! Res no tindria sentit; no hi hauria humanitat; car la dona és el triomf i l’àpex, el súmmum del món. A mateixa educació ni possibilitats, la dona sempre bat l’home; en tot! En ciència, en art, en gràcia, en coratge, en equilibri, en el que vulgueu. És l’enveja dels marietes repugnants disfressats d’estaquirots repel·lents, o pares de les esglésies del fracàs i la repressió (i llur sentit doncs d’inferioritat davant el poder femellenc), el que els fa dir les datpelculades que diuen; no són pensadors, són pensamerdes i pesamerdes i tot el que diuen és merda. Qui se’ls escolti, merda els entra per l’orella com cuc insidiós i corrosiu. Qui digués mal de cap dona, hom l’hauria d’espellar de viu en viu. Cal donar exemple, collons).

—Es veu que n’envegen sobretot l’orgasme. Quin celebradíssim poeta no diu:

Comparat amb el de l’home, efímer mosquit,
L’orgasme de la dona és còsmic i infinit
.

—Carallot, sóc jo, el poeta qui dieu, aquest famós rodolí ve del meu llibre molt conegut, L’Home de les Nou Banyes, que signí amb el nom molt enigmàtic d’Enneàquer Xeix i Xeix.

Les dones són agents de vida; per això no tenen por de la mort; són enemigues de la mort, són creadores de vida: els únics déus (en llur cas encara millor, les úniques deesses) mai existents (vull dir, mai essents, de carn i ossos, de matèria autèntica, no pas d’esme malalt).

La mort mateixa en veure-les s’acolloneix. Què és una mort acollonida? És una mort sense embranzida, vet ací, com un homenet sense lleterades. Només les lesbianes, males putes, tenen por de la mort. La mort, aliada dels homes. Això és el millor que saben fer els homes : nodrir la mort, amb llurs agressions i llurs guerres, i llurs ridícules vanitats de sexe escarransit. Sempre matant perquè la mort se’ls miri amb bona cara, perquè en tenen tanta de por, i es pensen que llepant el cul de la mort i servint-li llepolies de cossos destrossats, potser els estalviarà una miqueta més.

Bah! En canvi, quina diferència, bones putes, les dones com cal, no en tenen mai, vull dir, de por, de por.

(…)

Falsos petons qui garneua em dons,
fictes besos amb tos llavis fesos…

i em mossegues tot d’una els collons.

(…)

Renega com un lloro (ho dic de riure).

(…)

No és el mateix donar pel cul un cavall que fer-se’n donar, li vaig dir llavors.

(…)

Els “escandalosos” vestits interiors de la dona s’eixugaven estesos a la vista de tothom – nosaltres no tenim re a amagar – sovint ens banyem nus fora, i vestits dins ca nostra; ho fem com volem i així com la baterola de fer allò o el contrari ens transita pels ous.

Li’n contava de crespes i se me les creia totes; li deia que només podia trempar si mai plovia, car el meu esperit o el meu eidòlon o allò que em pensava que fos la meua ànima (la representació que en tenia i que sempre em surava si fa no fa al voltant del cos, en òrbites arbitràries) estaven al capdavall tan sintonitzats amb la natura que quan la sentien molla i mullada, llur membre impregnaire esdevenia com qui diu impregnat de pluja o essència natural, i com a ella se li mullaria el cony si fos prou natural, a mi la cigala. I així no em calia mai romandre a casa quan feia bo.

Els veïns més malcarats eren al jardí monejant-hi (besunyant-hi, formiguejant-hi), tot i que no hi tenien re a fotre – criticaven la roba estesa, i llurs gossos bordaven molt agressivament — llurs gossos és clar essent la representació en concret de llurs “ànimes”. Gossos… (et dius), i per què no pas rats, moltons, bous, conills…? Car collons, i tant… O qui són els capsdecony qui decideixen els drets dels animals (i quins drets per a quins animals), ni per què escoltar-ne les merdegades?

Gossos, ecs… Saigs a sou dels propietaris… Tot hi és soroll, brutícia, mossegades, contagi i mort… Abans pels carrers els gossos gaudien de llibertat, com les rates, i com les rates eren enverinats, enverinats directament com les rates, o indirectament, en menjar rates enverinades. I ara? Quin problema “moral” aixeca la cua ratada? La pega gentota (no pas la de tot arreu, car encara hi ha indrets no pas empegueïts amb aquella mania idiota) s’“escandalitza” si enverines un gos però no una rata? És potser perquè els rats són menys fotogènics? Ah, i menys llepaculs! I els qui treuen diners dels capsdecony amb qualsevol truc se n’aprofiten, de la tendència a llepar culs que tenen els servils cans. Car intel·ligència? No pas que qualsevol gos en tingui més que qualsevol rat. Segurament el contrari. Tret que el rat és més lliure, menys “civilitzat”, i això fa més por, i té mala premsa (terrorista, anarquista, català), i per això l’enverines i hom t’aplaudeix, i enverines el ca i et tracten de pitjor criminal que no el qui, emmedallat i honorat amb bandes cacofòniques i putxinel·lisades marcials, mata gent, com més gent (diguem-ne enemiga, a l’engròs!) millor; aquest és un heroi (perquè mata gent) i tu un psicòtic (no pas perquè matis gent, gossos rabiüts).

Me’n record tots aquells flatulents datspelcul fotent el més esglaiador ridícul dient “no” a Corea; tots aquells escarafallats “epítoms de rectitud” qui perquè a Corea “menjaven gossos” volien esborrar-la del mapa, o almenys no permetre que poguessin tindre els jocs “olímpics”, o almenys que llurs fastigosos “països” (com ara els Estats Units, on un 80% de persones mengen com porcs afamegats en soll putrefacta – i mengen justament porc, moltó, bou, pollastre… el que calgui, això sí, mentre hagi estat animal viu!) no anessin als jocs! I tot perquè “la gent” coreana menjava gossos. Com si els gossos fossin més “especials” que no bous, cabres, ànecs, conills, bacons, gallsdindi… senglars, cérvols, cavalls (els cavalls qui, a milions de llaunes, llurs gossos es cruspeixen, llurs gossos tan “educats”, “civilitzats”, “quasi-humans” – i sovint amb més drets que no els humans, en tot cas molt més que no els humans als quals convé en aquell moment de dir-ne “enemics”, no fos cas que el monument industrial-armamentístic on tot Amèrica es repenja s’ensorrés). Repel·lents!

Tant se val, tornem als veïns.

Jocs blaus comencen en vermell a llurs televisions. Un home bonhomiós i de bon veure (un “artista”) hi surt en vermell entre màquines vermelles en una totalitat d’escenari blau a fer-s’hi palpar (molt decentment part damunt el pantalons) la molt dobla cigala qui li arriba mig destrempada fins gairebé al genoll… Totes les dones del públic volen passar-hi… Car tocar-li la cigala porta sort… S’amaguen doncs els veïns a les cases llurs a guaitar-hi la gens “indecent” tocamenta de cigala per totes les dones assistents – ara ells ja no ens criticaran… Només hi lleixen als patis els gossos perquè ens continuïn aporrinant…

Abans no estenguéssim la roba havíem tinguda una greu discussió… No és pas que la meua dona hagués caiguda al riu – és que s’hi banyava vestida – i ara tornàvem amb el xiquet a casa nostra, i els veïns encara eren a trenc de fotre’n el camp… S’hi havien ficat a xafardejar-hi, com foten sovint quan no hi som… Nosaltres tornem amb no gaires bones disposicions… La meua dona mossegada a la cama per cavall breu… I llavors, doncs, tot es degenerava… Amb sòpites discussions amb els degenerats a qui el cavall escarransit, nan, no pertanyia… La bòfia ens comoneix, somoneix, a aparèixer al jutjat tal dia tal hora…

(…)

De tornada platja deserta. Sorra molt blanca, i fina com la pols, trepitgem amb peus nus. Llàgrimes de suor hi davallen; empremtes del destituït, esclats del desarmat; l’estesa de cendres maquen.

Contra els animals hem perduda tota batalla. Naltres qui som vegetarians.

(…)

Em costa de reconèixer els caps escapçats de mos antics amics i familiars, duts ara, pels aldarullaires, al capdamunt de piques.

Molt més plaent anar parlant amb mon cavall que no pas amb ningú amb només dos peus.

(…)

Solucions.

Qui no té, no perd; com qui no es té no es perd.
Només qui té, perd; i només qui es té es perd.

Si no vull perdre’m més de tantes vegades com em perdc
haig de voler’m intingut per ningú, ni per mi mateix.

—Ei, que em tingui (si vol) altri (solució del covard).

Tard o d’hora aquell qui em té em perd.

(…)

Solució del valent: —Em vull mai no tingut per ningú
i menys per mi mateix (és a dir, pels meus instints
ni pels meus empelts impulsius dels gèns malparits
qui em volen posseït per ells mateixos
fent-me voler veure garses per perdius,
o que ells mateixos són eu).

(…)

València — amb V de vòmit.

Qui es dóna als lladres esdevé lladre
qui es dóna als pútrids esdevé pútrid.

València pútrida i lladra
pel gargall del castellà fagocitada
per l’àcid canfelipútrid en nàusees dissolta
pel castelladre xaronisme enlletgidament escarransida
per l’inquisitorial fanatisme ponentí pansida ara i tost anorreada
pels franquistes espacaganyols amb els propis bords collonets escanyada
covard cagalló que s’escaguissa avall perquè incessant li plouen
cagarrines de merdileny.

Tot plegat llong tragitós vòmit a mar.
No, engargussada orxegosa buidarada a mar
buidarada amb B
amb B de Balenfia (en merdileny, en merdileny).

(…)

Principi irrenunciable.

La integritat dels Països Catalans.

Tot el que l’enemic adés ens pren, ara ho recobrem.

Tot el que ara ens pren, adés ho recobrarem.

Cap bocí pres mai no serà abandonat.

Les urpes de l’enemic s’enfonsaran rosegades a la pròpia gola — malparits!

I tot ho regurgitareu.

(…)

[repetit a rialles i a l’opuscle]



Comments are closed.