No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Plaer que duu l’odiar, d’en William Hazlitt (la part que mancava de fa un parell de dies)

[entre claudàtors, els subtilíssims comentaris de l’immens erudit Pete Netherhaunts, de les excelses universitats de Pamfilònia i Tothosaua]

| | | |

Per la mateixa raó, a la llarga, els llibres que més ens estimàvem adés, ara deixen d’abellir-nos. És que no podem llegir sempre les mateixes obres. La lluna de mel, tot i que amb qui ens mulleràvem fos la mateixa Musa, s’ha d’acabar; ja en tens prou, dius, i ara la indiferència (si doncs no el fàstic i tot) s’instal·la al mateix lloc. Hi ha obres, sovint les mateixes que d’antuvi, per llur ardidesa i novetat, produeixen un impacte més colpidor, que no suporten una segona lectura; d’altres, menys extravagants en llur abast, que ens atien l’interès amb una certa exuberància de detalls, perden suc i revolada, no són capaces de mantindre la nostra atenció sense sotracs. Quant als escriptors de més èxit, llur mateixa popularitat ens en desavesa, ens els fa repelosos, amb tanta de falòrnia i tants d’escarafalls que se’ls enganxa, i per la constant repetició de llurs noms en boca de sòmines i beneits, i cosons i papagais llefiscosos; i això mateix, no fos cas que la voluda de pecs admiradors becmolls ens critiquessin d’ésser massa llefecs i afectats de gust, ens descoratja d’animar-nos a extreure de l’obscuritat d’altres qui s’ho mereixerien molt més.

De la mateixa manera que no val la pena afegir re al que s’ha dit d’un autor de qui tothom ja ha resolt que es allò que no hi ha, és feina desagraïda i pràcticament inútil voler recomanar algú de qui ningú no n’ha sentit ni a piular. Si et poses a anunciar que és en Shakespear qui és el déu qui idolatres, et prenen per algú qui s’apunta vulgarment al prejudici nacional; si agafes de la lleixa un tom d’en Chaucer, d’en Spenser, de Beaumont i Fletcher, d’en Ford, d’en Marlowe… de seguida sembles un pedant i un egotista. N’hi ha per a odiar el concepte mateix de Fama i Geni quan veus que obres com aqueixes “s’ensopeixen en els ermots del temps”, alhora que cada successiva generació de carallots es desficia per a llegir el poti-poti del dia, i veus les dones més presumides i “assabentades” com discuteixen amb llurs cambreres què els fa més patxoca, si el Paradise Lost, o els versets d’en Moore a Loves of the Angels.

Em va divertir l’altre dia que em vaig ficar a una llibreria i els vaig demanar si “tenien cap de les novel·les escoceses” i em van dir que “justament havien venuda la darrera, Sir Andrew Wylie”! (En Galt estarà content amb aquesta contesta!)

| | | |

[Els llibres tenen això: que tothom s’equival entre cobertes. Un llibre és un llibre i s’ha acabat. El que hi ha dintre pot ésser una merda o una meravella, tant se val, el llibre és el llibre, i hi pots posar les mateixes cobertes i no passa re; pots fins i tot – que és el que s’escau normalment (per compensació) – posar al llibre merda unes cobertes molt més virolades, gais i collonudes que no pas al llibre bo. I llavors vénen els llibretes capsdenap i encar ho espatllen. Posen etiquetes; diuen “novel·la escocesa” i et donen un John Galt per comptes d’un Walter Scott; o diuen “llibre religiós” i posen a la vora una merda com la bíblia i una meravella com Lucreci; o diuen “novel·la Catalana” i ja sabeu qui posen a la vora, una persona intel·ligent i destra com ara en Pedrolo i un maleït inútil botifler com ara en Pla; o diuen “filosofia” i gairebé totdéu hi cap, veus de bracet un altre repugnant feixista castellanufa com el Gasset amb algú qui de tant en tant hi toca com en Fuster, o – i, això vaig veure-ho amb cara de ruc ara fa uns anys – ve una dona i demana al llibreter si “té un bon llibre de filosofia, que el xiquet, qui el tinc malalt al llit, diu que vol llegir filosofia”, i el llibreter li proposa amb encert un llibre d’en Bertrand Russell, i la dona se’l guaita i diu “traduït de l’anglès? ai no, que el xiquet és molt antiamericà (!)”, d’on que el llibreter agafi el llibre de la vora i li digui: “doncs i aquest?” i li doni un llibre d’aquell ridícul obscurantista encastellufit Unamuno (!), amb què la dona se’n va contenta a casa a oferir-li aquell llibre d’inòpies de cagat al desgraciat del seu xiquet perquè acabi de morir-s’hi, segurament suïcidat.]

[Això de les etiquetes és el pecat més gros del llibreter tanoca. Caldria no etiquetar re, posar cada autor en un pla d’igualtat, i fer les cobertes d’un to si fa no fa idèntic; ja sabem que com més mudat més corcat, però no tothom sembla recordar-se’n a l’hora de comprar quelcom. Si al llibreter anal de debò li abellís d’etiquetar llibres, podria fer això, per exemple: els posava en lleixes que diuen “llibres bons”, “llibres dolents”, “llibres dubtosos”, “llibres en l’aire”, i “llibres corrents”. (Entre els “bons” hi ficaria els clàssics; entre els “dolents” els dolents, per molt famosos, per molta propaganda de fanoc, que portessin darrere; entre els “dubtosos i en l’aire” els qui ningú, o el llibreter, no pot decidir encar el “bons” o “dolents” que són; entre els “corrents” hi ficaria els d’ara mateix, que ningú no s’ha llegit de debò, i dels quals en sobreviuran al capdavall un de cada cinquanta mil, i això amb prou feines.]

| | | |

Hi ha llibres que els anomenes i et duen a l’esment idees de cru i resclosit, o d’arnat i florit. I et dius, per què t’adonaries a allò que ara no t’inspira prou confiança, o a allò que l’altra gent ha deixat de considerar viable? Tinc por d’obrir Tom Jones i trobar-me que ja sóc massa lluny del que hi ha escrit, i en aquest cas puc caure en la temptació de fotre’l al foc i ensems decidir que mai més no obriré cap altra novel·la. Tret que és clar que hi deu haver obres que, com la natura mateixa, mai no envelliran i que doncs engrescaran tostemps alhora el magí i les passions! I hi ha passatges que semblen que, per moltes de vegades que te’ls llegeixis o hi consiris, mai no deixaràs d’estimar-te’ls i admirar-los; són bocins que esculls de tractar com a favorits, que t’encisen com qui diu fins a la ximpleria. Aquest n’és un:

“De la finestra estant,
Estampant a la gespa els pensaments,
Veig que entra al jardí una divinitat;
Érets tu, i tinc la sang que em bull i em deixa
I em torna com si era aire que respir.
I ara em criden de lluny que et vagi a rebre.
La gaiata de pastor se’m tornava ceptre,
Mentre, tot inspirat, m’envol, i em beses,
I és un bes que guardaré l’eternitat.
I ara parlaves i la teua veu sobrepassava
Tota cançó!”

Un passatge així, el llegeixes i en tastes com qui diu nèctar, i creus que ets a la taula daurada dels déus; mes aleshores te’l llegeixes sovint, de vegades quan no en tens gaire ganes, i te n’adones que ha perdut gust, que s’ha tornat fat, que “begut el vi de la poesia, la mare del vi et fa nosa al paladar.” O s’esdevé que aprofitàvem un instant extraordinari, com ara quan entusiasmats el recitàvem a un company, o quan teníem els sentiments engrescats en acabat de qualque romàntica caminada o furtiva trobada, o “mentre joguinegem amb n’Amaril·lis a l’ombra frescal o entre els cargols dels cabells de na Neaera”; i què passa quan les circumstàncies no són les mateixes, quan, per comptes de venir-nos a l’esment el record de l’instant providencial, ens envaeix el sentiment de recança i ens sap greu el que hem perdut, i ara maldem per a recobrar “l’hora irrevocable”, i, damunt, encar ens entristim més, i ens demanem de cops com som capaços de resistir tal pèrdua, i amb immensa melangia ens meravellem davant el no-res que de tot allò tan beneït ara roman!

El plaer ateny un punt màxim durant qualque instant de calma solitud o d’intoxicant simpatia, i d’ençà d’aquell moment es va enfonsant; llavors, per comparança al que tens ara, i per disgust conscient, la mateixa cosa que ans tant t’exalçava et deixa ara un regust de fastig i d’irritació.

“I amb els quadres, amb les pintures, el mateix procés…?” Cal convenir que sí, que el mateix s’esdevé amb els quadres. Tret dels que pintà en Ticià – no sé per què, però un aire esclet i refrescant s’enfuig dels seus paisatges, com si vingués d’un període més net. L’altre dia vaig veure un dels seus quadres a Fonthill. Entre tant de recapte refinat i lluent, desolat i sense ànima, t’hi trobes una carpeta que ve de la Galeria a Dresden. L’obres, i una noia t’esguarda; és jove: una xiqueta i tanmateix una dona; té un aire d’innocència pagesívola i alhora les gràcies d’una princesa, ulls com els del tudó, els llavis a frec d’obrir-se en un somriure de plaer que ja li dibuixa pouets a les galtes; uns joiells llampeguen al cresp del seus cabells; un vestit ric i antic li cenyeix la forma jovenívola del cos, com els borrons d’abril que duen els cinyells de les fulles impacients! Hauria de tindre aqueixa imatge de dolçor solacívola sempre present, i així posar-la de perpètua barrera entre la malastrugança i jo! Per què no ho faig? Perquè el plaer sempre demana de l’enteniment un esforç suplementari, més que no demana el dolor. I així, en acabat d’un lleuger festeig mandrós amb el que estimem, sempre tornem al que avorrim!

El mateix amb les opinions que servava abans; ja n’estic tip, em fan oi; i la raó que tinc d’avorrir-les: massa de vegades que m’han desencantat tristament. Hom m’ensenyà (i jo rai, creient-m’ho) que el geni no es prostituïa, que la virtut no era una màsquera, ni la llibertat altre que un mot, que l’amor feia cau al cor humà. Doncs ara mateix se me’n fotria si hom decidia d’esborrar aqueixes paraules dels diccionaris, ni si mai no les havia sentides esmentar. Em sonen, si ningú les diu, a escarn i a buidor.

Enlloc no veus patriotes ni amics de la llibertat, arreu no hi ha sinó dictadors i esclaus, tothom encadenat a les monarquies per a ensems anar fent més indestructibles les cormes del despotisme i la superstició que els van escanyant com més anem pitjor. Els folls s’alien als brètols i, plegats, esdevenen “la veu i l’esperit del poble”. El tori insolent, l’orb reformista, el whig covard! [Teniu raó! Dretes i esquerres la crema de la merda insubmergible que puja al cresp irrespirable del canfelip de la política corrompuda pel diner i l’agressivitat dels maleïts!]

Si la humanitat tendís al bo i volgués el que és de seny, prou que ho hauria atès a hores d’ara; no hauria calgut esperar gaire! La teoria és diàfana, tret que els humans els tira més fer mal, “rèprobes davant cada bondat”.

He vist que tot el bo que havia estat fet pel potent desfici de l’esperit i la intel·ligència dels homes “de qui el món no era digne”, tanta de prometença devers un orgullós inici de veritat i bonesa devers un horitzó d’anys de millorament, ho he vist destruït per un sol home amb prou pampallugues al carbassó per a adonar-se que hom l’havia anomenat rei, però amb no prou discerniment per a adonar-se que més li hauria valgut d’ésser rei d’un poble lliure! [Hà, això no s’acaba mai! Ens defineixes tant d’infame criminal carallot actual! El simi assassí Buix, per exemple, o, no fa gaire, “er cardillo”, o ara mateix el seu digne successor, el rei franquista castelladrista Quan Cardo!] He vist com certs poetes, amics meus de jovenesa i amics de la humanitat, celebraven aquell triomf, i llavors, enduts per la vergonyosa onada d’escombralls que baixava del tron i s’enduia a la claveguera tota distinció de recta raó, he vist que també se’ls enduia. I he vist que els qui no s’afegien a aplaudir aquell insult i ultratge, aquell usurpador, eren proscrits, i eren perseguits (ells i llurs amics fets blanc de tota injúria), de tal manera que ara tothom comprèn que a ningú no li és permès de viure de la seua traça o la seua saviesa si abans no està disposat a prostituir dots i coneixements per a trair la seua espècie, per a llençar-se famolenc contra el seu proïsme. “Durant un temps semblà un misteri, mes el temps mateix n’aportà la prova.” Els ecos de la llibertat tornaven a retrúnyer pels penyals de la península Ibèrica, la matinada de les esperances humanes tornava a clarejar… I ara aquell nou matí clar l’enfosqueix el repel·lent aflat del fanatisme [maleït borbó de merda qui torna a ficar els putrefactes castelladres al poder!], i aquells crits de joia els ofeguen els gemecs horroritzats del qui pateixen a les torres rosegades de la inquisició, i hom (com poc pot fer altre) d’antuvi es sotmet a la bruta força, mes en acabat encar més a la innata perversitat i al malparit esperit de la seua pròpia natura, que així el fa mesell i mesquí, sense esperances de nova il·lusió ni tampoc de nou desencant.

I què hi fot Anglaterra, aquest arxi-reformador, aquest heroic alliberador, aquest armat i poderós propagandista de la xerrameca de la llibertat? S’està palplantat i badant, sense adonar-se del flagell que s’atansa, de tot el gam i podrimener que porta; sense notar que els mateixos ossos se li esquerden i se li desfan sota el pes i les grapes i els plecs abassegadors d’aquest nou monstre que es diu Legitimitat! No hi posa remei; és com en la vida de cada dia, on prou veiem que la hipocresia i la servilitat, i l’avarícia i la follia, i la impudència triomfen, mentre la modèstia es fon i s’acoquina davant l’encontre i el mèrit esdevé trepitjat. Una vegada més ha calgut doncs que “hom arrenqui la rosa del front del virtuós per a plantar-hi una llúpia”! Com pot reeixir enlloc la passió justiciera? Com pot arrelar i créixer?

Ara, doncs, un cop vist tot això, ara que haig descabdellat l’ordi i la trama de la vida humana i n’he destriats els fils de mesquinesa, de despit, de covardia, d’insensibilitat i d’obduració, d’estupidesa i d’indiferència, de menfotisme envers el proïsme i d’ignorància envers un mateix que la componen… Després d’haver vist que el costum sempre escanya qualsevol aspiració d’excel·lència, i que el costum és abandonar-se a la infàmia… Equivocat que em reconec d’haver posades esperances en els afers públics i privats, calculant erròniament que els altres es captindrien com em captenia, sempre desencantat justament on més fermament comptava ancorar la confiança, enganyat pels amics, ridiculitzat en amors… Prou que dec tindre raons per a odiar-me i viltenir-me! I ho faig! Ho faig sobretot per haver mancat fins ara d’haver odiat i viltingut el món amb prou energia.

| | | |