No hi ha al món re més repugnant que un botifler

Silenci (de J.M.G. Le Clézio) (un tastet anostrat pel tit)

Seré mort i tots aqueixos objectes que em coneixien cessaran d’odiar-me. La vida que m’habitava s’haurà apagada, hauré al capdavall esbarriada aqueixa unitat que adés hom m’oferia, i serà llavors doncs on l’ull del torniol es desplaçarà i el món tornarà a ésser ell mateix. Els urta a urta del sí i el no, els tumults, els moviments ivaçosos, les opressions… s’hauran estroncats. S’haurà aturada l’embranzida glaçada i ardent de l’esguard; haurà callada aqueixa veu amagada que simultàniament afirmava i negava; aqueixa dolorosa i fastigosa sorollada ja no dirà re, i llavors el món simplement farà que es besin les erines d’aquella nafra i hi estendrà damunt pell novella, com qui hi deixa calmament i dolça una seda d’al·luvió. I no hi romandrà re altre, ni una cicatriu, ni un record que em dugui enllà d’allò que fui. S’haurà acabat el viatjar. Hauré deixat d’esgarrapar el teixit de la realitat; l’empenta de la meua consciència d’espetec entrarà en oblit, com si no hagués mai passat d’ésser sinó qualque sanglotet carrincló. Tot d’una se m’haurà esbaldregat damunt el tendal negre i dens, i no me n’hauré ni assabentat. No fui fet per a guanyar. No sóc sinó el filet massa prim que els electrons cremen quan hi corr la força i que flameja debades basquejant-se per aclarir les arestes de les coses. Amb aqueix fil romput, allò orb es tornarà a fer amb el món i cada objecte tornarà a ésser allò que fou, en res modificat pel meu esguard. Enllà dels anys i segles, enllà de tangibles distàncies, enllà meu, ni abans, ni després, ni causa ni efecte, amb aqueix home ara ja d’empertostemps absent. Per la meua impotència, és ja com si ni hi fos. Per la meua renúncia, el meu inimaginable és orfe. Ja sóc sostret, arrencat, promès al buit. Ja sóc mort – m’he mort milions de vegades amb cada gest que esbossava per a viure.